divendres, 28 de novembre del 2008

Dos anys del Govern d'Entesa











Aquesta setmana fa dos anys del govern d'Entesa de Catalunya. El segon tripartit ha volgut cel·lebrar-ho amb algún dels principals projectes de l'acció del govern. En aquesta ocasió, han volgut simbolitzar l'equador de la legislatura amb la desalinitzadora del Prat. No és una mala opció ja que és un símbol molt potent tenint en compte l'episodi de la sequera d'aquest estiu.


La meva pregunta -comunicativament parlant- és:

No era millor fer l'escenografia fora de l'obra?
Calia entrar-hi amb aquesta fila?
No perdem tota la força comunicativa de la imatge que volem transmetre amb aquesta indumentària?

PD: Si hagués de donar un consell als tres líders del govern, els recomanaria anar deixant enrera la idea d'aparèixer junts sempre que han d'escenificar quelcom. No beneficia a cap dels tres.

Eagle. La forja d'un president






" No tinc dona ni tinc fills... no bec...mai he anat a Atlantic City ni a Las Vegas... per què aquest tipus de coses són per a nens, senador. En aquest món, només hi ha un joc per adults... i la primera vegada que vaig provar una campanya vaig saber quin era"

George Tuck, estratega del senador Kawaguchi al còmic Eagle

dilluns, 24 de novembre del 2008

La intel·ligència del governant





Ens ho va comentar el consultor Roberto Izurieta a Washington, referint-se a Barack Obama: "És prou intel·ligent per rodejar-se de gent més intel·ligent que ell" i va afegir "Està tant segur de ell mateix que pot admetre que no en sap prou i no li fa res que el contradiguin els seus col·laboradors" per acabar dient " Això és raríssim en un governant i per això brilla tant"

Aquestes reflexions em van confirmar el que la meva percepció constata a diari: és realment difícil trobar a un governant rodejat de gent brillant i quan això succeeix el governant sol marcar una època.

Els primers nomenaments d'Obama estan confirmant les impressions d'Izurieta si bé la seva teoria ja va quedar confirmada durant la campanya.
És -salvant les distàncies- el motiu pel qual Pasqual Maragall va brillar tant des de l'alcaldia de Barcelona, independentment del seu talent polític. Va saber-se rodejar d'una generació creativa que va definir la Barcelona de finals del s.XX: Oriol Bohigas, Ferran Mascarell, Toni Puig, Jordi Borja, etc.

En canvi, el que és habitual és que un governant amb un fort perfil polític s'envolti de col·laboradors menys intel·ligents que ell, que s'envolti de gent que mai li porti la contrària, que mai li pugui fer hombra. És evident que així el seu perfil polític ressalta sobre la resta, però mai arribarà a ser un polític que marqui època.
Com diu aquell, diguem amb qui vas i et diré qui ets. Fixeu-vos-hi. Mireu el primer nivell (ministres, consellers, regidors, etc.) i mireu el segon nivell (càrrecs de confiança, assessors, tècnics) del governant i veureu lo excepcional que és un cas com el d'Obama.

Del que no se n'adona el governants és que si l'equip és brillant, el principal beneficiat sempre serà ell mateix.

dijous, 20 de novembre del 2008

Construïr ponts o un "fosso"?







En estratègia electoral a l'inici d'una legislatura, una de les decisions més importants que haurem de pendre després d'analitzar totes les dades que ens deixen les eleccions és si hem de cavar un "fossat" o hem de construïr ponts.

Un cop analitzat d'on ens venen els vots, per on perdem votants i a quin partit van a parar, començarem a traçar l'estratègia que ens permeti guanyar les properes eleccions.

La nostra estratègia ha de respondre a la pregunta: ponts o fosso?

En teoria, el partit que no ha obtingut suficient suport electoral per accedir al govern es veu obligat a construïr ponts amb els electorats dels altres partits per així afavorir, que aquests votants passin de votar a un altre partit a votar-te a través dels ponts imaginaris que he de construïr.

En canvi -també en teoria- el partit que ha aconseguit esdevenir guanyador i que compta amb un suport electoral potent, el que ha de fer és cavar un enorme fosso imaginari al voltant dels seus votants per tal d'evitar el desplaçament d'aquests cap a altres partits.
La teoria diu doncs, que si tens votants, la teva màxima prioritat és mantenir-los i en canvi, si no en tens suficients, el teu objectiu és anar-ne a treure'n dels rivals.

Jo sóc partidari de no contruïr fossos, de només construïr ponts, ja sé que és més arriscat però a l'hora també té més premi. En definitiva, sóc més partidari de jugar a l'atac que no de conservar el resultat. Tenint clar, que un bon atac només és possible si es construeix primer una bona defensa.

Però com es construeixen els ponts i els fossars?

Els ponts i el fosso són metàfores de les nostres intencions, per tant són construccions imaginàries sobre la nostra voluntat electoral. El que realment volem descriure quan construïm aquestes metàfores són les nostres espectatives electorals, la nostra intenció: volem aconseguir votants d'altres partits o retenir els nostres votants.

Per aconseguir que aquestes construccions imaginàries es materialitzin només ho podem fer a través de la semilogia: dels símbols, dels senyals, del comportament, dels missatges, etc.
És a través de la nostra actuació, del nostre programa, de les nostres propostes, dels nostres missatges com es van construïnt els ponts o els fossars.
Si ens interessa construïr ponts, el que haurem de fer és acostar-nos simbolicament a les espectatives dels votants que volem aconseguir i que van votar a una altra opció política.
Ens haurem d'acostar al seu univers simbòlic i molt possiblement a l'univers simbòlic del partit al que van votar. Segurament, el que haurem de fer és acostar-nos al "centre" electoral.
El mestre més gran a l'hora de construïr ponts va ser Bill Clinton en la seva segona campanya presidencial i l'art utilitzat per a la construcció de ponts va ser la triangulació sota la direcció del mestre-constructor Dick Morris.
En canvi, si la nostra opció estratègica és mantenir els nostres votants renunciant als votants dels partits rivals, el que haurem de fer és destruïr ponts i cavar un "fosso" al voltant del nostre espai electoral.

I com s'aconsegueix això?
Doncs, distanciant-nos tant com poguem dels nostres rivals. Allunyant els nostres votants de les propostes dels rivals. Creant una dinàmica de confrontació, de diferenciació política, de blanc o negre, de l'elimminació dels matissos.
Quan els partits polítics són més contraris, més distants en postures polítiques, socials, etc. més difícil esdevé que el vot canviï de bàndol. Sorgeix però, el perill de l'abstenció.

Si us hi fixeu bé, en un moment difícil a l'hora de construïr grans majoriescom l'actual, els partits polítics tendeixen més a cavar fossos que a construïr ponts.


Quanta tàctica, que poca estratègia!

dimarts, 18 de novembre del 2008

Liberals

Liberals, la paraula de moda. Per l'esquerra europea són els culpables de tots els mals, tot i que recentment la paraula només apareix si és en forma d'insult i acompanyada del prefix neo.
Per la dreta nord-americana els liberals són el cavall de Troia dels enemics d'Amèrica. Són els culpables de la decadència moral del Estats Units d'Amèrica.

Com és que un a mateixa paraula provoca tant d'odi i ressentiment al llarg d'Occident? I com és que la definició de liberal tingui una connotació tant diferent als EEUU o a Europa? I com és que és la definició per referir-se negativament a l'altre? tant per la dreta americana com per l'esquerra europea?

Liberal vé de llibertat. És segurament aquell qui defensa la llibertat i és aquí on segurament trobarem la resposta.
Pels americans liberal és aquell qui defensa la llibertat en qüestions morals o culturals i en canvi, a Europa, liberal és aquell qui defensa la llibertat en l'economia.

Com sempre l'explicació sol venir de la història. i de l'evolució històrica del terme.
El que diferencia a la dreta i a l'esquerra als EEUU no és la llibertat econòmica ja que tots dos econòmicament parlant són liberals, el que veritablement els diferencia és la qüestió moral i cultural. La batalla als EEUU entre dreta i esquerra no es produeix en el camp de l'economia sinó en el camp dels valors, de les tradicions, de la moral. És una batalla cultural.

En canvi a Europa, en qüestions culturals no hi ha grans diferències, el secularisme i el relativisme són hegemònics a dia d'avui en el vell continent. El que de veritat està en qüestió a Europa és el model social europeu, és a dir, l'estat del benestar. I és aquí on es planteja la batalla, en l'economia. La batalla econòmica a Europa està ben oberta i es planteja una lluita entre dos models: una economia més proteccionista i controlada o una economia menys proteccionista i més oberta.

En definitiva, un exemple de com cadascú de nosaltres definim els conceptes en funció dels nostres interessos, de les nostres preocupacions. Si bé, amb un punt comú: el liberal és el culpable de tot.

divendres, 14 de novembre del 2008

AZZURRO

Il nostro cielo è sempre azzurro

dijous, 13 de novembre del 2008

Saber perdre, saber guanyar





Quan estava seguint la nit electoral a la festa de Campaigns & Elections, em vaig quedar recolzat a la barra seguint el discurs de John Mc Cain i posteriorment el de Barack Obama. Recordo que al meu voltant, només el discurs d'Obama va aturar una mica la festa.

Tots dos discursos els vaig seguir amb molt d'interés. Eren dos molt bons discursos.
De fet, han rebut elogis per totes parts. El discurs d'Obama va ser brillant i el de Mc Cain va ser molt digne, molt adequat.

D'ençà aquests dos discursos s'ha repetit sense parar que Mc Cain va saber perdre i que Obama va saber guanyar. Em fa gràcia quan algú em diu això. No es pot saber perdre i no saber guanyar. En definitiva es sap estar al seu lloc o no. Guanyi o perdi.

En aquest cas, ambdós van saber estar al seu lloc, i es van comportar com tocava: generositat en la victòria, humilitat en la derrota. El que van mostrar tots dos candidats va ser que teníen dignitat. I es van comportar dignament, com corresponia.

Sovint es diu que en el discurs de la nit electoral es comencen a guanyar o perdre les properes eleccions. I és cert. Però no pel que diem, sinó per què estem ensenyant a l'electorat si tenim dignitat o no. Si sabem comportar-nos com toca o no. Si som generosos en la victòria i humils en la derrota. En definitiva, si som dignes del càrrec.
El que va demostrar la nit electoral americana era que tots dos n'eren dignes.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Obama no hauria estat president a Europa








Europa, el continent més progressista del món, estava volcat a favor d'Obama. Tot Europa va celebrar la victòria d'Obama. I a casa nostra és impossible trobar algú que no hagués votat a Obama. Fins hi tot Manuel Fraga prefereix Obama. Però un Barack Obama a dia d'avui, és impossible a Europa. I a casa nostra encara més.

Com ens va comentar un conegut periodista català, els europeus fa temps que vam decidir no ser antiamericans i des de llavors, vam decidir ser antirepublicans. I què hi ha millor que un president demòcrata, jove, atractiu i de color? Barack Obama és doncs, el president nord-americà que tot Europa dessitja.

I per què no seria possible un president Obama a casa nostra? Pel color de la pell? pel racisme de la vella Europa?

No. Aquest no és el handicap d'Obama.

El handicap de l'Obama europeu és que a casa nostra, la meritocràcia no té cap valor.
Barack Obama ha guanyat per què és el millor. Per què ha fet millor campanya que Hillary Clinton i que John Mc Cain, i per què és presenta a dirigir un país on això té molt de valor. On els emprenedors són valorats i no mirats sota sospita. Segurament, el notre Obama seria tractat amb condescendència paternalista.

A casa nostra, a un Obama on només portés el seu esforç i el seu talent a la motxilla, no li haguéssin permés arribar a dalt de tot.

Però si amb aquesta dificultat tant gran no n'hi hagués prou, els aparells dels partits mai no haguéssin permés que un parsonatge alié a aquest hagués guanyat la candidatura. És impossible que l'aparell permeti que el candidat del partit sigui un outsider. La candidata oficial del partit demòcrata era Hillary Clinton, però les bases del partit i la meritocràcia del candidat van facilitar que un altre guanyés la candidatura.

No deixa de ser una ironia doncs, que els polítics europeus, principals defensors de Barack Obama, no permetin que un Obama europeu.
A vegades, hauríem de deixar la nostra superioritat moral i començar a crear les bases per què sorgeixin Obames europeus. Si s'ho mereixen, és clar.

divendres, 7 de novembre del 2008

Només internet?















Estem aprofitant molt la nostra estada a Washington. A més de viure un esdeveniment únic políticament parlant, hem aprofitat per mantenir multitut de trobades i reunions amb personalitats de la política i la comunicació dels EEUU.
És impressionant la de personalitats per metre quadrat que hi ha a Washington durant unes eleccions presidencials. Espero poder explicar-ho més detalladament en un post quan arribi a Catalunya. De moment aqui em veieu amb en Dick Morris, en Guillem Lopez i la Marta Albes.

Aquí tots els anàlisis giren a l'entorn de l'utilització d'internet en la campanya d'Obama. 
És la primera vegada que internet ha esdevingut part central d'una campanya i el resultat ha estat molt bó, sobretot pel que fa a la recaptació de fonts de finançament.

I estic completament d'acord. Però a part d'internet, caldria analitzar la fascinació que ha provocat Barack Obama en els mitjans de comunicació tradicionals. Els ha seduït i s'han rendit als seus peus totalment. Això ha multiplicat l'impacte del seu missatge. 
Els mitjans tradicionals i els periodistes que hi treballen també han cregut que ells "We Can".

dimecres, 5 de novembre del 2008

Obama







Finalment ha guanyat Barack Obama. Ha aconseguit un gran triomf. Ha aconseguit trencar la barrera del 50% dels vots que tant es resistia als demòcrates. Ha conseguit ser el primer president negre de la història dels EEUU.

L'estratègia de campanya d'Obama ha estat impecable. La de Mc Cain, no. Si bé, el vot republicà ha estat enormement fidel i ha aconseguit mantenir tots els seu estats tradicionals.

Els reptes que té el nou president davant seu, són enormes, però un sobresurt per sobre de la resta: la crisi econòmica.
L'agenda política d'Obama es veurà marcada per un únic tema, l'economia. La crisi marcarà més l'agenda que no pas l'Iraq i això és el regal que han deixat els republicans al nou president.

Ahir vam anar al Departament d'Estat dels EEUU, al Centre Internacional de Premsa i vam cel·lebrar el recompte electoral a la festa de Campaigns and Elections. La nit ha estat molt llarga. I avui les conseqüències es noten....

Felicitats al nou president, Barack Hussein Obama!


dimarts, 4 de novembre del 2008

Election's Day

Avui és el gran dia. Avui Amèrica vota.
Les primeres cues es comencen a formar davant els col·legis electorals.
Des de Washington DC ( gran bastió demòcrata) ningú dubta que Barack Obama serà el nou president dels EEUU.
Passejant per la capital del món, hi ha signes clars de d'una certa decadència, i per tant d'una necessitat de canvi. M'ha sorprés la "decadència" de Washington.
La capital és una ciutat preciosa, amb uns parcs i uns barris ecantadors, però hi ha signes clars  de pèrdua de dinamisme. Hi ha més ritme i més concurrència en qualsevol ciutat europea. No es veuen obres enlloc i un cert aire caduc envolta la majoria d'edificis.

Quelcom semblant a una dolça decadència. És obvi que això tindrà una enorme influència a l'hora de votar...

dilluns, 3 de novembre del 2008

Prenent posicions











Un cop situats, comencem a pendre posicions sobre Washington i sobre el que es mou per aquí. Després de la típica ruta turística per la Casa Blanca, Lincoln Memorial, Vietnam Memorial, Arxiu Nacional, etc. hem anat a sopar amb el consultor polític, Xavier Domínguez. I em prés vistes sobre un dels restaurants clàssics de la política nord-americana, L'Old Ebbit Grill. Demà anirem a dinar amb el director de Campaign & Elections , Jordan Liberman al mateix emblemàtic restaurant.

Aquí tothom ho dona per feta la victòria d'Obama. Però això ho veurem demà. Demà serà un gran dia!

Si voleu conèixer més detalls del viatge, ho podeu fer seguint els posts dels meus companys de viatge al bloc de l'aventura: els 16 de Washington