dijous, 26 de març del 2009

Posar limits

Arran de tot l'affaire de les protestes dels universitaris anti-bolonya, m'ha vingut al cap una metafora per entendre la situacio en la que es troba el govern de la Generalitat i mes concretament, la Conselleria d'Interior.

El país és com una família. I el governant es com un pare o una mare de familia. Ha d'organitzar i administrar l'economia familiar, ha d'ordenar la convivència, ha de prioritzar, etc. I sobretot, ha de posar límits. Ha de deixar clar a les persones que estan sota la seva tutela fins on es pot arribar i a partir d'on no deixarà pasar.

Sí, ja sé que la societat no som nens. N'hi ha que som adults i ens hem independitzat i volem un tracte de tu a tu, n'hi ha que som adolescents, etc.

Però el cas que mes il·lustra la situacio són els nens. Quan em refereixo a nens, no vull referir-me als estudiants anti-bolonya ni a altres col·lectius que protesten, sinó a quelcom més abstracte.

Sé per pròpia experiència que el mes difícil per a un pare o una mare, és saber posar limits. Deixar clar fins on podrà arribar el nen i a partir de quan no ho toleraràs. Els nens, però, es passen tota la infantesa intentant descobrir on és el limit "real". Fins on podran arribar. I sempre volen una mica més, i més. Proven els limits de la convivència familiar.

L'affaire amb els estudiants anti-bolonya em recorda al fill que està intentant descobrir on són els límits. I el conseller Saura em recorda a aquell pare que té mala consciència i acaba consentint als fills.
El pare que no suporta haver de limitar, que no li agrada haver de dir "fins aquí". Però un dia, la situació se li escapa de les mans i arriba el moment en que ha reorientar la situació. I quan ho fa, amb la mala consciència de que el nen està consentit degut al seva excessiva comprensió i al fet de no haver posat els límits des de ben petit, es passa de frenada.

Els governs sempre es trobaran amb col·lectius que voldran saber fins on poden arribar. I la manifestació d'avui al vespre n'és una prova molt clara "Baixarem per les Rambles" diuen els estudiants. Com el nen, volen saber fins on poden arribar. Fins on està disposat el govern a tolerar-ho. Quin és el límit del govern.

Per què si alguna cosa veuen a primera vista els nens, és la debilitat. I quan més debilitat perceben, més intenten ampliar els límits. És el mateix que li passa al govern. Els estudiants perceben la debilitat d'Interior, perceben la debilitat del govern i per això intenten anar sempre, una mica més lluny.

Si alguna cosa no ha de mostrar mai un govern és debilitat. No mostrar debilitat, no vol dir duresa, al contrari. La duresa de la carga policial de l'altre dia, era una prova inequívoca de debilitat. No mostrar debilitat vol dir, marcar els límits. Amb total normalitat.

Deixar clar, què es tolerarà i què no es permetrà. Fins on es pot arribar. Ja ho sé. és difícil, però imprescindible.

4 comentaris:

Adrià Izard ha dit...

M'ha semblat molt ben trobada aquesta comparació i com es desenvolupa brillant. El Saura no pot ser conseller de res però encara menys ho pot ser d'interior. Així està anant. Com molt bé has dit, el que ha passat els últims dies és una prova de debilitat, d'haver arribat a un límit intolerable i ara voler-ho arreclar i no és tan fàcil. Els mossos, com el tripartit, estan en hore baixes i s'ho busquen cada dia a pols. Crec que haurien d'optar per un canvi d'estrategia i ser més aprop del ciutadà.

Marta ha dit...

Estàs fet tot un padrazo Pau!!

Tota la raó, jo només hi afegiria que per marcar els límits has de ser constant i coherent, mostrar autoritat i convenciment, (no pot ser avui blanc i demà negre) i ajuda que els progenitors es mostrin units...

pau ha dit...

Adrià,
Estar a prop del ciutadà és clau. El ciutadà ha de ser el centre de tota la nostra acció política.

Marta,

Ho intento. Totalment d'acord amb el teu apunt: constant i coherent. ës importantíssim. Si no hi ha constància i coherència el missatge es perd. O no arriba o no s'entén o es malinterpreta

pau ha dit...

Totalment d'acord, anònim