Una de les moltes mesures que el president del govern espanyol ha portat a terme per intentar suavitzar la crisi -i sobretot, per no ampliar el "fet diferencial" espanyol, l'atur- ha estat l'anomenat Plan Zapatero.
La iniciativa -la més encertada de les proposades- podria ser una gran ocasió per els ajuntaments, però em sembla que la gran majoria no la sabrà aprofitar.
El Pla Zapatero consisteix en crear un fons de 8000 milions d'euros per tots els ajuntaments espanyols, per tal que durant aquest any es portin a terme projectes urbanístics que donin feina a un cert nombre de treballadors de la construcció durant aquest any. No és res més que una ajuda temporal a les empreses de la construcció i alguns treballadors a través dels ajuntaments.
És un intent de mantenir artificialment la màquina durant un any, a veure si sona la flauta i la cris afluixa.
Tot i la simplicitat del'argument, els ajuntaments teníen una oportunitat d'or per portar a terme projectes urbanístics estructurals o si més no, per desencallar el projecte que mai arribava a materialitzar-se.
El Pla etipula una xifra concreta per número d'habitants, i per què us en feu una idea, un municipi de 40.000 habitants, reb prop de 7 milions d'euros per gastar al llarg d'aquest any. I un municipi de 100.000 habitants, 18 milions d'euros.
Les úniques condicions eren que s'havíen de presentar els projectes en un període extraordinàriament breu i que s'havia de tenir enllestit abans de finalitzar l'any 2009.
Aquestes condicions limitaven els projectes a presentar, però tot i així, sempre hi ha algun pojecte encallat o projectes exprés amb valor afegit en el futur, més enllà dels llocs de treball creats en la construcció.
Però, la realitat és la que és. I finalment aquest pla ha servit per a deixar-nos a tots ben retratats. Sobretot als nostres líders locals i l'ambició i la visió de futur que tenen.
Mireu la llista dels projectes presentats pel vostre municipi: pistes d'skate, piscines, carrers, rotondes, camps de futbol, etc. És depriment. Això en plena crisi estructural del nostre model productiu!
Molt pocs vivers d'empreses, auditoris, fibra òptica, parcs tecnològics, etc.
És el model que ens ha portat fins aquí. Curt termini. Poca ambició ni quan t'hi obliguen.
dissabte, 31 de gener del 2009
diumenge, 25 de gener del 2009
I Montilla caigué del cavall
Com Sant Pau, el president de la Generalitat està girant la vista cap al cristianisme, cap a l'esglèsia catòlica.
Avui a Tarragona, ha posat com a base per sortir de la crisi, els valors de l'esglèsia catòlica que segons ha comentat, són els valors dels catalans: esforç, solidaritat, etc. No és la primera vegada que elogia el cristianisme.
No és cap novetat. Si en l'intensitat, però no en la direcció. El context internacional i els governants com Obama, Merkel, però sobretot, el gir a França en aquest àmbit -els catalans som francs- han ajudat a facilitar-ho.
El govern Montilla mai ha frivolitzat amb el factor religiós com si que ho va fer el govern Maragall. Es nota que el president ha estat alcalde a el Baix Llobregat.
No és gens estrany doncs, que cedís la secretaria d'Afers Religiosos i per tant, les relacions amb les diferents confessions, a ERC llevat de les relacions amb l'esglèsia catòlica. Ni més ni menys.
I és que tot té una explicació. Una explicació política, històrica, cultural...però també electoral.
A dia d'avui, segons les darreres dades, la societat catalana es divideix en un 66% de ciutadans que es defineixen com a catòlics, un 14% com a ateus, un 15% com a agnòstics i un 5% com a creients d'una altra religió. Però si ens hi fixem més, veure que dintre els catòlics, hi ha un 18% de persones que es defineixen com a catòlics particants, que van a missa cada diumenge. 18%, això sí que és un "target"!. Un target brutal, a qui ningú que vulgui guanyar unes eleccions hauria de renunciar.
En el primer tripartit, es va renunciar clarament a aquest target, i segurament, un 80% dels practicants catòlics voten a partits de l'oposició. Si a més, afegim a aquest grup el percentatge de catòlics no practicants però que senten com a una agressió qualsevol intent d'avançar en el laicisme, veurem que el PSC tenia un problema en aquest camp.
La conclusió és clara: si el PSC vol guanyar les eleccions, ha de treure un bon resultat entre el els catòlics no practicants. No en té prou amb els no creients.
El camí iniciat per Montilla, doncs, no va dirigit a captar una part del vot dels catòlics practicants, sinó sobretot a captar una bona part dels vots dels que es defineixen com a catòlics, però no van a missa. El catolicisme cultural o sociològic. En definitiva, Montilla vol anar a disputar la batalla del centre a CIU fins i tot, la batalla del centre religiós.
I el missatge que vol transmetre al votant catòlic, parafrassejant a Joan Pau II és molt nítid i senzill: "No tingueu por"
No tingueu por, per què en un govern presidit per José Montilla no hi ha cap perill de radicalitat laïcista. Estic segur que veurem més gestos del president en aquest sentit en els propers dos anys.
divendres, 23 de gener del 2009
Convertir la debilitat en virtut
" Voltaire estava vivint a l'exili a Londres en una època en la que el sentiment anti-francés estava en el seu punt més àlgid. Un dia que anava pel carrer es va trobar rodejat d'una multitud enbogida: "A la forca!. A la forca amb el francés!" cridàven.
Voltaire es va dirigir a la multitud molt tranquil amb les següents paraules: "Homes d'Anglaterra! Voleu matar-me perquè sóc francés. No és prou castig no haver nascut anglès?". La gent va aplaudir les seves paraules i el van acompanyar fins a casa per assegurar-li la seguretat"
Clifton Fadiman. The little, Brown book of anecdotes.
Voltaire es va dirigir a la multitud molt tranquil amb les següents paraules: "Homes d'Anglaterra! Voleu matar-me perquè sóc francés. No és prou castig no haver nascut anglès?". La gent va aplaudir les seves paraules i el van acompanyar fins a casa per assegurar-li la seguretat"
Clifton Fadiman. The little, Brown book of anecdotes.
dimarts, 20 de gener del 2009
Quants Obamas hi ha? 1 o 1000?
Després de mirar la presa de possessió del flamant nou president amb molt bona companyia, he seguit les tertúlies de les ràdios i els diferents posts de blocs, i a part de les felicitacions i l'enamorament que hi ha envers el president Obama, hi ha hagut un detall que m'ha cridat l'atenció.
Tothom veu en Barack Obama allò que vol veure. Cadascú veu a un Obama diferent, cadascú veu al seu Obama.
Els de dretes, es fixàven en la religiositat del candidat, en el patriotisme, la duresa contra el terrorisme i l'elogi de la cultura de l'esforç.
Els d'esquerres es fixàven en la seva voluntat de pau, en el tancament de Guantanamo, en el multilateralisme i en la lluita contra el canvi climàtic.
En part, aquesta és la clau de la victòria electoral d'Obama. Deixar que tothom es pensi que coincideix amb la seva opinió, amb la seva visió del món.
Aquest, és el principal objectiu d'un candidat que vol guanyar les eleccions: parlar de temes genèrics (canvi, esperança, valors, etc.) sobre els quals cadascú els interpreti de la seva manera i es pensi que el candidat comparteix els mateixos valors que ell, la mateixa visió del món.
Aconseguir això, és quelcom molt complicat i Obama ho ha aconseguit.
De tota manera, això és possible mentres s'és candidat, fins i tot pot durar uns quants mesos. Però en algun moment, una part de la societat veurà que el seu Obama no existia...
dilluns, 19 de gener del 2009
Lliçons Obama
Gran èxit de la Marató de Comunicació "Lliçons Obama" organitzada per Albert Medran i Antoni Gutierrez-Rubí el dissabte passat.
El nivell del ponents va ser molt alt i el ritme frenètic.
A tots ells va dedicada aquesta petita joia que he penjat aquí sobre, descoberta gràcies a la informació del gran Gabi Colomé.
El nivell del ponents va ser molt alt i el ritme frenètic.
A tots ells va dedicada aquesta petita joia que he penjat aquí sobre, descoberta gràcies a la informació del gran Gabi Colomé.
dijous, 15 de gener del 2009
I Saura caigué al parany...
El moviment tàctic dels principals partits del Govern d'Entesa d'oferir la Conselleria d'Interior a Joan Saura després de les darreres eleccions catalanes, comença a donar els fruits previstos. Ja què ICV i molt especialment Joan Saura, han actuat tal com els qui li van oferir el caramel enverinat d'Interior preveien.
Després del primer govern tripartit presidit per Pasqual Maragall, tant el PSC com ERC van veure que ells patíen un desgast electoral molt més acusat que els seus socis d'ICV. De fet, Iniciativa va pujar en nombre de vots i en diputats (un resultat que va fer possible la reedició del tripartit).
L'anàlisi dels seus socis de govern va ser que el fet que les dues conselleries dirigides per ICV ( Medi-ambient i Habitatge i Relacions Institucional i Participació) no suposéssin un desgast clar, va facilitar la percepció que era ICV i més concretament Joan Saura, els qui donàven estabilitat al govern. Aquesta percepció es va transformar en un premi en forma de vots.
Els altres dos socis del govern ho teníen clar: En el cas que el tripartit tornés a sumar, tots tres partits compartiríen responsabilitats i conselleries que suposen desgast.
En aquest context s'ofereix la conselleria d'Interior a Joan Saura. En principi, la conselleria d'Interior és regal per a qualsevol polític ja que els qui ocupen aquesta cartera, sempre solen ésser els consellers més valorats per la ciutadania.
Però en el cas d'ICV, aquesta conselleria era més una mala passada que no pas un regal. ICV ha fet de la rebel·lia la seva targeta d'identitat i sens cap mena de dubte, és el partit que és més crític amb la societat actual, amb l'ordre establert i que té més voluntat de transformació social.
Els primers anys d'assumir la conselleria, Joan Saura ha sabut "trampejar" la gestió sense gaire errades, però just quan es cel·lebra el segon aniversari del govern presidit per José Montilla, les crítiques a Joan Saura es multipliquen i ICV es veu sotmesa a un assetjament mediàtic i polític sense precedents. Per què? Per què ara?
Tot canvia en el darrer Congrés Nacional d'ICV, quan els nous valors del partit (Herrera, Camats, etc.) acusen a la "vella guardia" provinent del PSUC (Saura, Bosch, Guillot) d'haver-se acomodat a la "poltrona" i de no fer les polítiques transformadores que els militants d'ICV voldríen que féssin els seus consellers.
I a partir d'aquí, és quan Joan Saura cau definitivament a la trampa que li van parar els seus socis de govern a mitjans de novembre del 2006 i comença a fer allò que Joan Puigcercós ha popularitzat com "marcar paquet" i que habitualment es coneix com " marcar perfil propi".
I aquí hi ha l'error de Joan Saura. En no adonar-se que l'únic lloc on no es pot marcar perfil propi és des de la conselleria d'Interior. Per això, qualsevol actuació "partidista" que efectuï des d'aquesta conselleria - anar a la manifestació proPalestina, la velocitat variable -serà criticada durament.
I és que en la figura del conseller d'Interior, el que més es valora és la credibilitat. És la conselleria més sensible del gabinet i qui l'ocupi ha de ser creïble ja que és la persona que s'ocupa de les crisis, desgràcies, accidents, etc.
La ciutadania demana credibilitat a qui ocupi aquest càrrec. En el moment que comença a actuar en clau de partit, aquesta credibilitat desapareix.
Saura ha caigut a l'error de quatre grapes i segur que patirà un desgast electoral per aquest error. El que em pregunto però, és si darrera el desgast de Joan Saura no es pot produïr un desgast del conjunt del Govern?
Després del primer govern tripartit presidit per Pasqual Maragall, tant el PSC com ERC van veure que ells patíen un desgast electoral molt més acusat que els seus socis d'ICV. De fet, Iniciativa va pujar en nombre de vots i en diputats (un resultat que va fer possible la reedició del tripartit).
L'anàlisi dels seus socis de govern va ser que el fet que les dues conselleries dirigides per ICV ( Medi-ambient i Habitatge i Relacions Institucional i Participació) no suposéssin un desgast clar, va facilitar la percepció que era ICV i més concretament Joan Saura, els qui donàven estabilitat al govern. Aquesta percepció es va transformar en un premi en forma de vots.
Els altres dos socis del govern ho teníen clar: En el cas que el tripartit tornés a sumar, tots tres partits compartiríen responsabilitats i conselleries que suposen desgast.
En aquest context s'ofereix la conselleria d'Interior a Joan Saura. En principi, la conselleria d'Interior és regal per a qualsevol polític ja que els qui ocupen aquesta cartera, sempre solen ésser els consellers més valorats per la ciutadania.
Però en el cas d'ICV, aquesta conselleria era més una mala passada que no pas un regal. ICV ha fet de la rebel·lia la seva targeta d'identitat i sens cap mena de dubte, és el partit que és més crític amb la societat actual, amb l'ordre establert i que té més voluntat de transformació social.
Els primers anys d'assumir la conselleria, Joan Saura ha sabut "trampejar" la gestió sense gaire errades, però just quan es cel·lebra el segon aniversari del govern presidit per José Montilla, les crítiques a Joan Saura es multipliquen i ICV es veu sotmesa a un assetjament mediàtic i polític sense precedents. Per què? Per què ara?
Tot canvia en el darrer Congrés Nacional d'ICV, quan els nous valors del partit (Herrera, Camats, etc.) acusen a la "vella guardia" provinent del PSUC (Saura, Bosch, Guillot) d'haver-se acomodat a la "poltrona" i de no fer les polítiques transformadores que els militants d'ICV voldríen que féssin els seus consellers.
I a partir d'aquí, és quan Joan Saura cau definitivament a la trampa que li van parar els seus socis de govern a mitjans de novembre del 2006 i comença a fer allò que Joan Puigcercós ha popularitzat com "marcar paquet" i que habitualment es coneix com " marcar perfil propi".
I aquí hi ha l'error de Joan Saura. En no adonar-se que l'únic lloc on no es pot marcar perfil propi és des de la conselleria d'Interior. Per això, qualsevol actuació "partidista" que efectuï des d'aquesta conselleria - anar a la manifestació proPalestina, la velocitat variable -serà criticada durament.
I és que en la figura del conseller d'Interior, el que més es valora és la credibilitat. És la conselleria més sensible del gabinet i qui l'ocupi ha de ser creïble ja que és la persona que s'ocupa de les crisis, desgràcies, accidents, etc.
La ciutadania demana credibilitat a qui ocupi aquest càrrec. En el moment que comença a actuar en clau de partit, aquesta credibilitat desapareix.
Saura ha caigut a l'error de quatre grapes i segur que patirà un desgast electoral per aquest error. El que em pregunto però, és si darrera el desgast de Joan Saura no es pot produïr un desgast del conjunt del Govern?
Lliçons Obama
Per el proper dissabte 17 de gener, els amics Albert Medran i Antoni Gutierrez-Rubi han organitzat una marató de comunicació titulat "Lliçons Obama" que es realitzarà al Centre Internacional de Premsa de Barcelona que dirigeix l'amic Xavier Batalla.
Es tracta d'analitzar al llarg del matí, diferents aspectes de la campanya de Barack Obama, a tres dies de la seva presa de possessió. En aquesta marató hi participen una vintena de persones vinculades a la comunicació, lapolítica, la publicitat, el periodisme, etc.
Hi participaran molts companys del món de la comunicació política i alguns dels que vam anar a Washington el passat mes de novembre. Noms com Antoni Gutierrez-Rubí, Marc Teixidor, Guillem López Bonafort, Toni Aira, Lourdes Muñoz Santamaria, Vicent Martinez, Carles Puigdemont, Albert Medran, Xavier Peytabí, Marta Albes, Silvia Majó, Carlos Guardian, Carlos Gómez, Montse Prats, Marc Cortés, Marc Pallarés, Ruben Novoa, José Rodríguez, Joan Riera i Juan Víctor Izquierdo.
Les ponències tenen una durada de cinc minuts i a mi m'ha tocat analitzar l'estratega d'Obama, David Axelrod, a les 10:10h.
Us animo a deixar-vos passar per el CIPB el proper dissabte 17 de novembre i aprofundir en les lliçons d'Obama
dimarts, 13 de gener del 2009
Un conflicte en clau interna
Analitzem fredament la situació:
Ens trobem inmersos en una crisi econòmica de primer nivell, a més, paral·lelament a nivell Espanyol, aquesta cavalca sobre la crisi de la construcció que ha suposat que l'estat espanyol arribi als tres milions de parats, un milió més que ara fa un any.
Si a tot aquest context econòmic hi afegim que d'aquí a un mes i mig hi ha eleccions a Galicia i a Euskadi, i d'aquí a cinc mesos eleccions al Parlament Europeu, entendrem la contundent posició de José Luís Rodríguez Zapatero en el conflicte que s'està vivint a Gaza. Zapatero és el dirigent europeu que amb més contundència s'ha pronunciat en aquest conflicte a risc de perdre la tradicional imatge de país interlocutor que va possibilitar els acords de Pau de Madrid sota la presidència de Felipe González.
Per què s'arrisca tant Zapatero en un conflicte en el que Espanya difícilment hi pot tenir un paper determinant?
El president del govern, és un malalt de les enquestes i un crack a l'hora d'interpretar el sentiment majoritari de la societat espanyola i saber-la canalitzar al seu favor. I amb el conflicte de Gaza -a part de que estic convençut que creu en el que diu- ha trobat una ocasió d'or per tal d'aconseguir dos objectius importants:
- Canviar l'agenda política i mediàtica. Fer que el principal tema periodístic d'aquestes setmanes sigui la situació a Gaza i no la crisi econòmica, i tapar tant com es pugui l'increment de l'atur.
- Intentar aprofitar el malestar d'una bona part de la ciutadania espanyola pel conflicte de Gaza per encapçalar el descontentament contra la guerra i intentar recrear el marc de referència del NO a la Guerra que tant de mal electoral va fer al PP. Aquest objectiu és més difícil d'aconseguir per què els dos moviments són d'intensitat diferent i sobretot, per què el Partit Popular no ha caigut en el parany de posicionar-se a favor d'Israel ( si us hi fixeu ZP no para de reptar a Rajoy que es posicioni).
En definitiva, la política externa sempre s'ha d'analitzar en clau interna.
Ens trobem inmersos en una crisi econòmica de primer nivell, a més, paral·lelament a nivell Espanyol, aquesta cavalca sobre la crisi de la construcció que ha suposat que l'estat espanyol arribi als tres milions de parats, un milió més que ara fa un any.
Si a tot aquest context econòmic hi afegim que d'aquí a un mes i mig hi ha eleccions a Galicia i a Euskadi, i d'aquí a cinc mesos eleccions al Parlament Europeu, entendrem la contundent posició de José Luís Rodríguez Zapatero en el conflicte que s'està vivint a Gaza. Zapatero és el dirigent europeu que amb més contundència s'ha pronunciat en aquest conflicte a risc de perdre la tradicional imatge de país interlocutor que va possibilitar els acords de Pau de Madrid sota la presidència de Felipe González.
Per què s'arrisca tant Zapatero en un conflicte en el que Espanya difícilment hi pot tenir un paper determinant?
El president del govern, és un malalt de les enquestes i un crack a l'hora d'interpretar el sentiment majoritari de la societat espanyola i saber-la canalitzar al seu favor. I amb el conflicte de Gaza -a part de que estic convençut que creu en el que diu- ha trobat una ocasió d'or per tal d'aconseguir dos objectius importants:
- Canviar l'agenda política i mediàtica. Fer que el principal tema periodístic d'aquestes setmanes sigui la situació a Gaza i no la crisi econòmica, i tapar tant com es pugui l'increment de l'atur.
- Intentar aprofitar el malestar d'una bona part de la ciutadania espanyola pel conflicte de Gaza per encapçalar el descontentament contra la guerra i intentar recrear el marc de referència del NO a la Guerra que tant de mal electoral va fer al PP. Aquest objectiu és més difícil d'aconseguir per què els dos moviments són d'intensitat diferent i sobretot, per què el Partit Popular no ha caigut en el parany de posicionar-se a favor d'Israel ( si us hi fixeu ZP no para de reptar a Rajoy que es posicioni).
En definitiva, la política externa sempre s'ha d'analitzar en clau interna.
divendres, 9 de gener del 2009
El silenci d'Obama
L'hemeroteca sempre ens dona claus per entendre el present. Aquesta foto es va realitzar no fa gaires mesos, en plena campanya presidencial. La foto explica la dificultat d'Obama per tractar el tema de Gaza, almenys fins que sigui president.
Analitzeu tota la imatge.
Al fons de la imatge, darrera de barack Obama, els casquets explotats dels missils llençats per Hamas que han caigut a la ciutat d'Sderot (ciutat al sud d'Israel pròxima a la franja de Gaza).
A l'esquerra de Barack Obama, el ministre de defensa israelià i persona que dirigeix l'atac a Gaza, Ehud Barak.
Al mig, l'alcalde d'Sderot sostè juntament amb Barack Obama, una samarreta a l'estil "I love NY" en el que el cor està atravessat per un míssil. Els missils que cauen sobre aquesta ciutat han acabat convertint-se en imatge de marca de la ciutat.
A vegades tots podem acabar essent esclaus d'una imatge
Definició i contrast
Fa pocs dies, l'escriptor Vicenç Villatoro escrivia un article sobre el conflicte a l'Orient Mitjà on intentava analitzar per què el conflicte entre Israel i Palestina aixecava tantes passions a casa nostra.
La seva tesi era que aquest, a diferència d'altres conflictes com els d'el Congo, Ruanda, Geòrgia, etc. era comprensible per a tothom, els relats d'amdues parts eren molt clars i la gent es podia posicionar clarament a favor d'uns i altres, per què compreníen l'essència del conflicte.
I jo afegiria que a més, aquest conflicte proposa contrastos. O estàs a favor d'uns o a favor dels altres. És difícil l'equidistància i la indeferència. És difícil no posicionar-se a favor d'uns o els altres.
Però jo no voldria parlar del que està succeïnt a Gaza -ja en parlo en el post anterior- el que m'interessa de l'article de Villatoro és la traslació de la seva tesi en una campanya electoral.
En una campanya electoral, quan ens presentem en unes eleccions, el que hem d'acosneguir és justament el que l'article interpreta que succeeix en el conflicte àrabo-israelià:
Hem d'aconseguir definir i fer comprensible la nostra proposta política i aquesta ha de presentar un contrast clar i evident amb la proposta rival. Hem de definir un relat entenedor sobre la nostra candidatura i el nostre candidat i hem d'intentar que el nostre relat sigui contrari al relat de l'altra candidatura rival.
Hem de presentar un contrast. Un contrast comprensible que obligui a la gent a posicionar-se a favor d'uns i dels altres. I això només ho farà, si veu que el nostre projecte és comprensible i que les eleccions són importants.
La seva tesi era que aquest, a diferència d'altres conflictes com els d'el Congo, Ruanda, Geòrgia, etc. era comprensible per a tothom, els relats d'amdues parts eren molt clars i la gent es podia posicionar clarament a favor d'uns i altres, per què compreníen l'essència del conflicte.
I jo afegiria que a més, aquest conflicte proposa contrastos. O estàs a favor d'uns o a favor dels altres. És difícil l'equidistància i la indeferència. És difícil no posicionar-se a favor d'uns o els altres.
Però jo no voldria parlar del que està succeïnt a Gaza -ja en parlo en el post anterior- el que m'interessa de l'article de Villatoro és la traslació de la seva tesi en una campanya electoral.
En una campanya electoral, quan ens presentem en unes eleccions, el que hem d'acosneguir és justament el que l'article interpreta que succeeix en el conflicte àrabo-israelià:
Hem d'aconseguir definir i fer comprensible la nostra proposta política i aquesta ha de presentar un contrast clar i evident amb la proposta rival. Hem de definir un relat entenedor sobre la nostra candidatura i el nostre candidat i hem d'intentar que el nostre relat sigui contrari al relat de l'altra candidatura rival.
Hem de presentar un contrast. Un contrast comprensible que obligui a la gent a posicionar-se a favor d'uns i dels altres. I això només ho farà, si veu que el nostre projecte és comprensible i que les eleccions són importants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
.JPG)
