Estratega

ADÉU

2010-01-16T09:03:00.000-08:00

M'en vaig. Ha estat molt bonic mentres ha durat. Han estat 314 entrades en aquests 2 anys de blog.

Gràcies per tot!

A partir d'ara em trobareu a:

HTTP://WWW.PAUCANALETA.COM

Us hi espero a tots!

Projectem? És clar que sí!

2010-01-07T01:28:00.000-08:00

Una de les tasques més importants que ha de fer un estratega electoral és la projecció. És a dir, projectar la realitat actual en el futur tenint en compte totes les variables possibles per així poder contemplar els possibles escenaris.

En el camp de l'emprenedoria o el marketing hi ha un terme que té algunes similituds: la visió. Tot i que la projecció té unes característiques més terrenals, més analítiques i molt menys visionàries.

Tant en un cas com en l'altre es tracta de mirar un futur desitjat que afavoreixi els nostres interessos i que guiï el nostre comportament present.

Mentre que la visió és important per als emprenedors, la projecció és imprescindible per als estrategues electorals o per a les persones responsables de dirigir l'estratègia en una campanya electoral.

Un com hem acabat tota la primera etapa de pre-estratègia o anàlisi de la situació electoral, el següent pas és projectar.

Després de recopil·lar totes les dades possibles en forma de variables -històric electoral, cens electoral, estructura socio-econòmica, enquestes, anàlisi dels actors i del context electoral, etc.- i analitzar-les, obtenim un diagnòstic de la situació electoral.

Aquest diagnòstic, que no és altra cosa que la imatge de l'escenari electoral en un moment determinat -quan comencem a construïr l'estratègia- serà la base sobre la qual projectarem els escenaris electorals possibles el dia de les eleccions. Fent especial èmfasi en el nostre escenari desitjable.

Projectarem doncs el nostre escenari desitjable tenint en compte les diferents variables i la realitat.

En definitiva, projectarem on hauríem d'estar el dia de les eleccions, quin escenari és el que volem provocar, i dirigirem tots els nostres esforços a fer-lo possible, a través de l'estratègia.

Amb l'estratègia, intentarem que la nostra projeccció, la nostra visió de la situació electoral que ens beneficia, sigui compartida per una gran part de la societat.

L'estratègia seran els passos que portarem a terme per tal que la nostra projecció sigui compartida. És a dir, per tal que finalment es materialitzi. Intentarem convertir la nostra projecció de futur en una realitat.

L'home, sempre l'home

2010-01-04T03:43:00.000-08:00

"Pel que fa a l'exercici de la ment, el príncep ha de llegir llibres d'història, i considerar-hi les accions dels homes que hi excel·leixen, veure com han actuat en la guerra, examinar els motius de la victòria i la derrota"
Maquiavel, El Príncep

La majoria de gent que es dedica a la política, a l'hora de construir l'estratègia, té en compte molts factors: els rivals, l'històric, els mitjans de comunicació, les enquestes, etc. però s'oblida del factor clau: l'home.

En qualsevol acció on hi intervingui l'acció de l'home, és l'home el que ha de ser estudiat. A vegades, sembla com si estudiéssim la política sense l'home, les enquestes sense l'home, etc.

Ens hem oblidat que tot gira al voltant del comportament, les motivacions, la psicologia, els valors, etc. dels éssers humans. Hem deslligat la raó del jo. A vegades, volem fer politica sense tenir en compte que la politica ès una invenció dels homes per regular la vida en comu.

És per això que un estratega que vulgui excel·lir en la seva feina, el primer que ha de fer, és intentar conèixer i compendre a les persones. Per què quan més coneixi el comportament de l'ésser humà, més afinada serà la seva estratègia.

El bon estratega ha d'estudiar totes aquelles matèries que tinguin l'acció de l'home com a objecte d'estudi: història, filosofia, psicologia, sociologia, etc. només així podrem arribar a conèixer una mica el comportament, les motivacions, les pors,les esperances, els dessitjos de l'home. I si comprenem això, tindrem molt de camí recorregut.

La força de l'emoció

2010-01-01T12:01:00.000-08:00

Republican for a reason. Aquest és el video que el Comitè Nacional Republicà va fer a un any de les eleccions presidencials del 2008.
És un video que apel·la directament a l'emoció dels militants i simpatitzants del GOP. Reafirmació i mobilització a través de la millor arma: l'emoció.

Marketing en temps de crisi

2009-12-29T01:34:00.000-08:00

Article publicat a l'Hora Nova

Ens trobem immersos en una de les crisis econòmiques més importants de les darreres dècades. Una crisi que a casa nostra té un element diferenciat -l'atur- però que colpeja durament tots i cadascun dels motors de la nostra economia: el comerç, la indústria, el turisme i sobretot, la construcció.
Aquesta crisi té com a principals damnificats aquelles persones que han passat a engrossir les llistes de l'atur, però també la gran quantitat d'empresaris i autònoms que han hagut de plegar per falta de comandes o els botiguers i restauradors que veuen com les seves vendes baixen i els ingressos es redueixen.
Tots patim d'una manera o altra la crisi econòmica, però uns dels grans damnificats per aquesta situació són, sense cap mena de dubte, els ajuntaments.
Les arques de qualsevol municipi, han patit una reducció d'ingressos significativa. Els pressupostos de la majoria de ciutats de casa nostra s'han reduït considerablement. Per la manca d'ingressos dels permisos d'obres, però també per la reducció dels ingressos provinents de la resta d'impostos i, per tant, per la frenada de l'activitat econòmica.
En aquest context és difícil quadrar un pressupost municipal, ja que aquest ha de reunir quatre característiques: mantenir -i si pot ser augmentar- la despesa social per tal d'ajudar els conciutadans afectats per la crisi, reduïr totes aquelles partides que siguin prescindibles, mantenir els serveis que es consideren necessaris i importants i destinar una partida d'inversions a aquell sector econòmic que creguin que els pot ajudar a sortir de la crisi. En definitiva, els ajuntaments han de reduïr despesa, mantenir alguns serveis, incrementar partida social i sobretot, centrar les poques inversions en un únic sector que sigui el que els pot ajudar a sortir de la crisi.
Aquesta aposta per un sector és una de les decisions més importants que haurà de prendre un consistori, ja que serà la seva principal i única aportació a la recuperació econòmica. Si l'encerta, la ciutat en sortirà reforçada, si no, la contribució que aquest hauria pogut tenir per ajudar a superar la crisi no s'haurà produït.
Quan els diners en inversió són escassos i la situació econòmica és la que és, és imprescindible que concentrem les inversions en un únic motor econòmic. No tenim prou partida per invertir en diversos sectors i, si ho fem, si dividim la inversió en diverses àrees, els resultats seran per força insuficients en no tenir la inversió necessària per generar activitat econòmica.
Òbviament, si centrem tot l'esforç inversor en un sector, és molt important que no ens equivoquem. No podem errar en la nostra aportació a la reactivació econòmica, la ciutat no s'ho pot permetre.
És per això que els ajuntaments que vulguin superar amb èxit la situació actual es veuran obligats a fer marketing de crisi.
A diferència del que molta gent es pensa, apostar pel marketing no significa destinar-hi una gran partida econòmica. No representa una gran inversió en promoció i imatge. Es pot realitzar marketing en temps de crisi, és més, és precisament en aquest moment que és més necessari que mai.
En temps de bonança no calia preocupar-se gaire sobre el per què venen els visitants o les inversions, ni pels principals actius de ciutat, ni pel nostre posicionament, ni per quins són els nostres públics, ni quins els nostres valors com a ciutat. Tot funcionava més o menys bé. Però ara, quan gairebé res no funciona, conèixer totes aquestes qüestions ha esdevingut imprescindible.
Potser la crisi econòmica haurà tingut una conseqüència positiva i algunes ciutats que no s'havien preocupat gaire per aprofitar les seves potencialitats i havien viscut dels ingressos de la construcció, començaran a fer marketing de crisi, començaran a entendre quin és el seu principal mercat, quin posicionament tenen, com incrementar la seva quota de mercat i sobretot, de què volen viure els propers anys.
Les situacions de crisi també poden servir per fer la feina que s'havia d'haver fet en temps de bonança. Bàsicament, s'haurà de respondre a quatre qüestions:
− Quin és el valor de la nostra ciutat? Què és el que ens fa diferents i especials? Què és el que fa que la gent vingui i les empreses s'hi instal·lin? A aquestes preguntes no val una llista de respostes, hem de concentrar-nos en allò que fa veritablement diferent i especial la nostra ciutat. Només un valor serà el significat de la nostra marca.
− Quins són els nostres públics? A qui ens dirigim? Sabem com dirigir-nos a cada públic de manera diferenciada? Sabem si han marxat satisfets? Sabem qui -turistes, inversions, residents, creadors, estudiants- volem atraure?
− La ciutat té els seveis adequats per donar resposta a les necessitats del nostre públic potencial? La ciutat està a l'alçada del que es necessita en matèria de serveis? Quins serveis s'han de millorar? Establim sinèrgies amb els sectors econòmics involucrats ?L'experiència del valor que proposem es compleix? La ciutat està a l'alçada del que volem atraure?
−Sabem comunicar la nostra marca de ciutat? Sabem posicionar-la en la xarxa de ciutats? Sabem arribar als públics objectius? Sabem fer entendre el que ens diferencia?
I finalment,
- Sabem com volem que sigui la ciutat del futur? d'aquí a 10 o 20 anys? Sabem de què viuran els nostres ciutadans? Sabem què ha de substituïr la construcció com a motor econòmic a la nostra ciutat?
Si la situació actual serveix perquè ens posem a respondre aquestes qüestions, d'alguna cosa haurà servit. Algunes ciutats s'hi estan posant i estic segur que sortiran reforçades de la crisi, i tindran unes bases econòmiques més sòlides en el futur. En canvi, altres ciutats continuaran amb l'esquema anterior, amb l' “anar tirant” sense fer-se les preguntes necessàries. Sense fer marketing de crisi. No aprofitaran l'ocasió per sortir-ne més reforçats com a ciutat.

És en aquests moments quan es comencen a construïr les ciutats del futur. En dies com els que vivim és quan es comencen a definir les respostes claus: què som i cap a on anem.
Esperem que les nostres ciutats sàpiguen aprofitar la situació. Ara és el moment.

Resum d'un any que vindrà

2009-12-22T07:23:00.000-08:00

A proposta d'una nova iniciativa, volia fer el meu resum de l'any 2009.
Però he vist que el millor resum de la l'activitat que hem portat a terme el 2009, serà que expliqui el que farem el proper any, el 2010.
I és que bona part de la segona meitat de l'any 2009, l'he dedicat a crear nous projectes que veuran la llum al 2010.
- Un, ja us el vaig anunciar, l'inici dels cursos sobre organització de campanyes electorals i sobre citymarketing amb la FUdG.
- Un bloc nou
- Moltes novetats al Marca Ciutat
- La creació d'un nou i potent seminari. Pioner des d'el meu punt de vista.
- La publicació d'un llibre
- I un darrer projecte, que pot ser bastant potent, però que esncara està massa verd.

Espero poder donar-vos més detalls al 2010 del que hem fet al 2009 i que veurà la llum al 2010.
Bon any nou.

Si voleu votar aquest resum, ja ho sabeu:

Senyals del 13D

2009-12-18T02:32:00.000-08:00

Després de les consultes del 13 D, han sorgit tot un seguit d'interpretacions sobre les conseqüències que tindran per la política catalana aquest moviment sobiranista.

Han començat a sortir plataformes i agrupacions que volen atribuïr-se aquests vots, presentar-se a unes eleccions i ja somien amb l'estrapolació electoral que tindríen aquests vots. Lògicament, els partits polítics també fan els seus números per veure qui en pot treure més o menys benefici.

Jo per la meva part, només voldria fer tres pinzellades per tal d'intentar centrar el debat:

- La conseqüència més important del referèndum del 13D i dels referèndums que vindran, té a veure amb l'impacte mediatico-polític de les consultes:
Tots aquests aconteixements, estan marcant l'agenda política del país.
L'eix nacional preval sobre l'eix dreta-esquerra. I sembla que no canviarà fins a les eleccions.
Per què? Per què hi ha dos partits que estan inmersos en aquesta espiral. Un del govern i un de l'oposició. Cap dels dos vol quedar al marge del debat. Amb aquestes circumstàncies és molt difícil canviar d'eix.

- Els votants que van votar a les consultes, no es poden estrapolar al Parlament.
Bàsicament, per què el votant mitjà no vota per un sol tema.
Hi ha una minoria que sí, però la gran majoria, vota per un conjunt de temes.
Així, la millor suggerència que podria fer a qui volgués capitalitzar aquests vots des d'un nou partit, és que tingui un projecte global per la societat a part del seu tema principal, en aquest cas, la independència.
Si us hi fixeu, a les consultes hi van participar molta gent provinent de molts partits. Tots són independentistes, però per a cadascú, la independència ocupa un espai diferent en la seva llista de prioritats a l'hora de decidir el vot.

- Bona part de l'electorat nacionalista s'està tornant sobiranista. El que sí que mostren les consultes i ja s'havia intuït abans, és que hi ha un moviment dins de l'electorat nacionalista i fins i tot catalanista. Les postures sobiranistes són cada cop més majoritàries. I això ho hauran de saber gestionar els dirigents del principal partit nacionalista.

En definitiva, el 13D dona moltes pistes. Molt interessants. Però el pitjor que es pot fer, és treure'n conclusions errònies. El diagnòstic és molt important.

Lideratge

2009-12-17T01:24:00.001-08:00

"El treball d'un estadista és construïr un pont en l'escletxa que hi ha entre la seva visió i l'experiència de la seva nació. Si la seva visió és massa avançada respecte l'experiència del seu país, perderà el seu mandat. Però si es manté massa proper d'allò convencional, s'arrisca a perdre el control dels aconteixements"

Henry Kissinger

El lideratge no és res més que la comprensió i gestió d'aquesta paradoxa: és una tensió permanent entre allà on el polític pensa que ha d'anar el país i allà on volen anar els votants.

L'art del lideratge és saber mantenir un impuls lo suficientment avançat per a controlar els aconteixements i dirigir la política pública sense perdre recolzament popular.

"Els oportunistes polítics no faran res que sigui impopular. Els idealistes faran coses impopulars, però gairebé insistint en el martirilogi. Els pragmàtics saben que sovint han d'abraçar posicions que no agraden a la ciutadania, però treballen durament per articular les seves visions a fí de sobreviure i poder lluitar novament un altre dia"

Dick Morris

Error d'estratègia

2009-12-14T01:55:00.000-08:00

Ahir es va produïr la primera onada de consultes sobre la independència de Catalunya.
La participació ha estat al voltant del 30% dels convocats a les urnes, i el Sí ha guanyat per golejada.

El debat avui, és si la participació és un èxit o un fracàs. El percentatge de votants és la notícia, com era d'esperar.

Aquest ha estat segons el meu punt de vista, l'error de la convocatòria: el cens de la consulta.

Ha estat un gran error estratègic. Tots sabíem que l'única notícia important de l'endemà era el percentatge de participació. Sobre aquesta xifra (30%) sorgeixen tots els anàlisis i la reacció de tots els mitjans, a favor i en contra.

La decisió de configurar un cens basat en el padró municipal i a més incloure-hi els votants de 16 i 17 anys, ha estat el que ha enfosquit una mobilització considerable.

Per què tothom -fins i tot els organitzadors!- compara aquestes dades amb les de les eleccions reals. Quan en aquesta ocasió, el cens és com a mínim un 30% superior a qualsevol altra elecció, i a més de grups de població amb una participació electoral escassa.

Si haguéssin utilitzat els paràmetres comparables - majors de 18 anys, amb dret a vot a les eleccions catalanes - el percentatge de participació hauria estat molt superior. El missatge hauria estat un altre, l'anàlisi també, i sobretot, les reaccions també hauríen sigut diferents.

No puc entendre com es pot tenir un error estratègic tant gran.

Els defensors d'incloure tots els votants empadronats m'argumentaran dos motius:

- El primer, incloure nous grups de votants per tal fer augmentar el nombre de vots. Bé, a part de ser una certa trampa, és estúpid, ja que el que t'interessa no és el nombre de votants total sinó el percentatge en relació als convocats. La xifra no són els 192.000 sinó el 30%.

- El segon, donar un missatge a la inmigració de que ells també formen part de la societat catalana i donar-los així el dret a votar. Si aquesta és la intenció, organitza una consulta popular sobre el dret a vot dels inmigrants, però no vulguis barrejar una proposta política important amb bones intencions.

Aquest error estratègic converteix un èxit en un fracàs. No per aquesta onada que és discutible, sinó per les que vindran el proper mes d'abril. Si a les zones més nacionalistes, la participació és del 30-40%, no vull pensar la participació de Barcelona. El ridícul està cantat.

Lo trist és que si ho haguéssin fet sobre el cens electoral normal, els resultats hauríen pujat sobre un 10% com a mínim.

En fí, han primat les intencions als interessos, res de nou a l'horitzó. Ja se sap, als catalans ens perd l'estètica.

Zapatero i la Presidència Europea

2009-12-10T06:04:00.001-08:00

Amb l'entrada de l'any nou i durant sis mesos, Espanya tindrà la presidència de la Unió Europea.
Durant els sis primers mesos del 2010, José Luís Rodríguez Zapatero tindrà una agenda internacional i un protagonisme mediàtic important.

Si bé és cert que el nomenament d'Herman Van Rompuy com a president de la Unió li restarà protagonisme, no és menys cert que durant aquest mesos es reunirà amb els principals líders mundials en representació de la més gran economia del món, Europa.

Ja fa temps que Zapatero sembla allunyat de la política interior. Sobretot d'ençà de l'empitjorament de la crisi econòmica. Un allunyament que li fa dir coses com les que ha dit avui.

Si en la seva primera legislatura, la política interna va ser la seva única prioritat -de fet era difícil veure'l en viatges oficials- d'ençà que es van mig tancar els seus dos grans temes - Estatut i treva d'ETA- i es va accentuar la crisi, sembla que ara, a l'equador de la seva legislatura, la seva prioritat serà la política exterior.

Segons el meu punt de vista, aquest pot ser un gran error. La presidència espanyola de la UE vé en un mal moment per a Zapatero. Personalment, pot ser un bon moment, però políticament és desastrós. Amb 4 milions d'aturats, amb la sentència del Tribunal Constitucional al caure, amb el PP avançant a les enquestes, amb els tancaments que vindran després de Nadal i amb un dèficit públic imparable, no és un bon moment per posar-se a viatjar.

Si a més, tenint en compte, que el gabinet de Zapatero no està pensat per actuar sense ell, és dir, amb ministre d'un perfil polític baix i amb un mnistre d'Exterior qüestionable, la seva absència serà poc justificada a ulls dels ciutadans.

La presidència europea és una gran plataforma política però en el context actual, segurament serà contraproduent per la imatge del president del govern. Zapatero haurà d'administrar molt bé la seva agenda.

La millor solució hagués estat fer una crisi de govern per tal d'assolir aquesta presidència amb vicepresidents forts i amb un ministre d'AAEE molt potent -Solana?- però ara ja és massa tard. O no?

Cursos de formació

2009-12-08T13:52:00.000-08:00

Amb l'inici d'aquesta breu setmana, us anuncio un dels molts projectes que estem preparant des d'el CCAII per aquest nou any:

El CCAII i la Fundació Universitat de Girona ens hem unit per oferir dos cursos que creiem innovadors i necessaris:

El primer, Organització i direcció d'una campanya electoral intentarà ajudar a organitzar una campanya electoral a tots aquells responsables de partits, regidors, candidats, etc. que hauran de preparar la campanya electoral al seu municipi. Està adreçat també, a tothom interessat en conèixer més de fons com és l'organització d'una campanya electoral. El curs comença el proper 19 de gener del 2010.

El segon, Citymarketing, la creació de la imatge i la marca de la ciutat, és un dels fruïts del seminari Marca Ciutat i pretèn ajudar als responsables de promoció econòmica i turisme dels municipis a construïr una marca de ciutat d'èxit.

En tots dos cursos es realitzaran a Girona i hi participaran destacats especialistes.

Us animo a tots aquells interessats en aquests temes a visitar el bloc que hem creat, a seguir-nos a través de Facebook i obviament, a inscriure-us.

Per qualsevol dubte o suggeriment: canaleta@telefonica.net

2009-12-07T04:21:00.000-08:00

Avui La Vanguardia publica un reportatge sobre la presentació d'un llibre sobre la campanya electoral de Barack Obama. L'autor és David Plouffe, cap de campanya de Barack Obama a les eleccions presidencials del 2008.

Plouffe dona sis consells per a una campanya electoral:

- Parlar als votants com a persones adultes

- Internet com a mitjà, no com a fí

- Buscar nous grups d'electors: noves minories

- Tenir un grup dirigent petit i cohesionat

- Tenir un "exèrcit de predicadors" que difonguin el missatge

- Tenir un gran "tema de campanya" . Un missatge clar i mobilitzador

Marketing per a hotels I

2009-12-02T02:51:00.000-08:00

Des que els meus pares van obrir al juny del 2005 l'Hotel Canaleta Heras em vaig encarregar de portar-los la comunicació i la promoció de l'hotel.
És un petit "hotel amb encant" de només 5 habitacions situat a Espolla, a l'Empordà.

Per tercer any consecutiu, la Guia Michelín ha destacat el nostre hotel com un dels més agradables d'Espanya, i li ha otorgat una caseta vermella que el defineix com a hotel agradable. A la demarcació de Girona, només 3 hotels més tenen aquesta distinció.
També ha estat molt ben considerat per altres guies i especialistes com el gurú d'hotels Fernando Gallardo.

El fet és que, des de fa 5 anys, toco el tema del marketing d'hotels i n'he pogut treure algunes conclusions que m'han servit per aplicar-ho a altres camps com la política, el citymarketing i l'empresa.

Les quatre principals lliçons que he après són:

1. Cal que la teva proposta de valor i la realitat puguin anar a una. Hem d'estar a l'alçada del que venem. Si venem una experiència, aquesta s'ha de poder realitzar amb èxit.

El nostre hotel proposa 2 conceptes molt clars:

- Modernitat i ruralitat. És un hotel modern en un entorn rural. Té totes les comoditats d'un hotel de qualitat d'una ciutat però ubicat en un enorn natural, rural, un poblet de l'Empordà. En aquest aspecte el disseny hi juga un paper important. Disseny a l'hotel, ruralitat fora l'hotel.

- Familiaritat amb distància. El fet que sigui un hotel petit facilita que no hi hagi massa gent i que el client es senti com a casa seva. Tenint molt clar que el client ve a descansar i no se l'ha de molestar, hi ha una relació "especial" amb els clients. Familiaritat però amb mesura.

2. La coherència és clau. Si la nostra proposta és un hotel modern en un entorn rural, el disseny ha de ser un pilar important. La decoració és un dels factors que donen coherència a la nostra proposta. El mobiliari, els ordinadors, web, serveis, etc. tot ha de ser coherent amb el que volem vendre. La marca es reforça amb la coherència.

3. La ubicació no és determinant. Tot i que el lloc és preciós, tant el poble d'Espolla, com el Paratge Natural de l'Albera com tot l'Empordà, la ubicació no és el factor determinant. Podríem estar ubicats en un altre lloc i funcionaria igual, ja que hem comprovat que molta gent decideix venir sense saber on és l'hotel. Allò important és el valor de la teva proposta independentment de la ubicació que tinguis.

4. Com diria el professor Chias, el marketing són persones. Res d'això no seria igual sense la feina que hi fan els meus pares i la gent que treballa a l'hotel. El factor humà sí és determinant.

Diferenciació

2009-12-01T06:54:00.000-08:00

Sovint quan parlo d'estratègia política o electoral, parlo de diferenciació i contrast com a elements centrals de l'estratègia de qualsevol candidat que es presenti a unes eleccions.

Si no som diferents a la resta de candidats, si no aportem quelcom nou, no cal que ens presentem. Aquella societat no ens necessita. El que és realment útil és una proposta diferenciadora que aporti valor a la mateixa elecció. I aquesta proposta, s'ha de basar en la diferenciació.

Com?

- Hem d'analitzar com és el nostre candidat, com és el nostre partit, com són els candidats rivals i com és la societat a la que ens presentem. D'aquí, n'ha de sortir una proposta diferenciadora.

- A més de la diferenciació, hem de proposar un contrast amb les altres ofertes polítiques. Hem d'accentuar la nostra diferencia a través del contrast. No només som diferents sinó que contrastem amb les altres candidatures.

- La diferenciació sempre ha de ser sobre la base dels nostres atributs. Uns atributs indiscutibles que ningú ens pugui disputar i que a més, han de ser ben valorats per la ciutadania.

- Per això, és important que la nostra proposta sobre la que basarem la diferenciació sigui creïble i coherent amb nosaltres. Amb el nostre candidat, amb el partit, amb la trajectòria, amb el nostre dia a dia. No podem proposar una diferencia que no sigui coherent amb la nostra trajectòria.

Com diria Jack Trout.... Diferenciar-se o morir.

Els dos terrenys

2009-11-24T03:24:00.000-08:00

Un dels factors més importants en una confrontació electoral, és el terreny de joc on es jugarà l'elecció. L'estratègia electoral ha d'estar enfocada a aconseguir que la batalla electoral es disputi en el terreny de joc que ens és més favorable.

És el que en diem el posicionament. Aconseguir que la confrontació electoral -, grup de votants, districtes electorals, issues sobre els que pivota l'elecció, atributs, propostes, etc. - es desenvolupi en un lloc on el nostre posicionament és millor que el dels altres candidats. Aquest fet, no ens garanteix l'elecció, però si que ens dona un clar avantatge.

En defnitiva, a l'hora de plantejar l'estratègia electoral hem de tenir molt clar en quin terreny de joc es plantejarà l'elecció. I si és possible, aconseguir que aquest ens sigui propici.

D'un temps ençà, estic intentant defugir del concepte tradicional del terreny de joc i estic començant a teoritzar sobre un concepte nou: el concepte dels dos terrenys.

Qualsevol opció política que es presenti a una elecció, sempre té un terreny de joc que li és favorable, on està ben posicionat: pot ser l'esquerra, la dreta, l'extrema dreta, l'independentisme, l'ecologisme, etc. Aquest espai electoral on cada partit és fort, és el que anomenaríem el segon terreny. No és el terreny principal, però és el terreny imprescindible.

Moltes vegades, quan hem definit quin serà el terreny de joc principal, intentem posicionar-nos en aquest terreny i oblidem el segon terreny. No tenim cap estratègia per a mobilitzar el terreny secundari, el nostre terreny, els nostres votants, els votants sempre.

Per què sí, normalment són votants sempre, i segurament guanyarem en el nostre segment principal, però hem d'aconseguir treure uns resultats extraordinaris en aquest segon terreny. No només guanyar. No n'hi ha prou.

Una estratègia guanyadora contempla els dos terrenys. I ha de donar com a resultats: un bon resultat en el terreny principal i un excel·lent resultat en el terreny secundari.

Són molts els candidats que han tret un bon resultat en el terreny de joc principal i en canvi han fallat en el secundari. Obviament, no han guanyat les eleccions.

Per tal que s'entengui el concepte i fent un símil militar, el terreny de joc, serà el front de la batalla, allà on es guanyen les batalles i el segon terreny serà la línea d'habituallament.
És molt important la batalla, però si la línea d'habituallament falla o es trenca, la batalla està perduda.

El mateix passa en unes eleccions. Hi ha dos terrenys, ambdos importants, ambdos decisius.

El canvi de vot, el canvi de d'opinió

2009-11-23T10:54:00.000-08:00

"Davant l'opció de canviar d'opinió o demostrar que no és necessari fer-ho, gairebé tothom prefereix buscar la manera de demostrar que no és necessari canviar"

John Kenneth Galbraith

Tres lliçons sobre campanyes electorals

2009-11-22T13:58:00.000-08:00

Darrerament he pogut confirmar tres premises pel que fa a campanyes electorals. Són tres lliçons importants que tenia bastant clares, però els darrers dies he vist confirmada la seva importància:

- La importàcia del moment electoral. En qualsevol confrontació electoral, el moment electoral, el clima electoral, el període de temps en què es planteja l'elecció, és el factor més important d'aquesta. Hem de tenir clar en quin moment temporal es troba la legislatura quan succeeix l'elecció. Hi ha voluntat de canvi? de continuïtat? la voluntat de canvi és només incipient? Les respostes a aquestes qüestions marquen l'elecció, marquen el terreny de joc en el qual es desenvoluparà l'elecció. I per tant, seran decisives a l'hora de plantejar l'estratègia.

- Davant qualsevol confrontació electoral mai no pots donar per segur el teu electorat. Una de les primeres coses que s'ha de fer és mobilitzar el propi electorat. Però no només mobilitzar-lo, també s'ha d'assegurar que la teva proposta els sedueix. Has de conèixer si la campanya, el candidat i la proposta els agrada. Es pot perdre una elecció, però no per no haver assegurat l'electorat més favorable.

- S'ha d'aprofitar fins l'últim dia per decantar la balança. La jornada electoral és importantíssima, s'ha d'intentar apretar més que mai. És l'últim esforç: mobilitzar interventors, apropar gent a les urnes, etc. No es pot abaixar la guardia fins que es coneixen els resultats.
La jornada electoral pot fer decantar la balança.

Són només tres lliçons, però espero no oblidar-les mai.

Ens prenen el pèl

2009-11-20T01:14:00.000-08:00

Ja s'ha acabat el sainet. Ja tenim president de la Unió Europea i Responsable de la Diplomàcia Europea.
Dos perfectes desconeguts. Dues persones grises i sense cap mèrit.
Bé, sí, només un: ser persones de consens entre els 27. Ah! i a sobre, no els hem votat.

Així doncs, tenim dues cares noves d'Europa que ens han de representar arreu del món i que són justament la imatge de la burocràcia i la grisor europea. En comptes d'avançar, retrocedim.

De fet, d'això es tracta. La Unió Europea mai no serà una entitat política potent. És només una unió econòmica i legislativa. Res més. No sé si és una bona o una mala opció. L'únic que tinc clar és que els estats són insubstituibles i l'elecció d'aquests dos "líders" n'és la mostra més evident.

Europa només podia guanyar pes polític amb l'elecció d'un gran líder polític. I només n'hi havia un: Toni Blair. Encara és jove i és l'únic que representant a Europa podia mirar de tu a tu a Obama.

I això és el que ha fet por als líders dels estats, a Sarkozy i a Merkel. No té res a veure amb el seu paper en la guerra de l'Iraq. El motiu és que si Blair hagués estat president de la UE, Sarkozy seria molt més petit a escala internacional.

El mateix passa amb la nova representant exterior, ni perfil, ni pes, ni nivell. Si volien alta diplomàcia haurien d'haver apostat per algú de pes: Joshcka Fischer, Villepin, etc.

Per posar a la senyora que han posat, ja podien deixar a Solana. No, si al final serà veritat que Moratinos tenia opcions!

En fi, és l'opció d'Europa. Respectable. Però que no ens prenguin més el pèl dient-nos que volen una unió política.

Tot menys debilitat

2009-11-17T22:51:00.000-08:00

Ja vaig comentar en un post anterior que tenia el mateix títol, que el pitjor que pot fer un govern és donar sensació de debilitat. Quan això succeeix, els problemes es multipliquen.
Això, justament és el que ha passat amb el govern espanyol arrel de l'afer de l'Alakrana.

El govern de Zapatero ha actuat com un govern feble i això tindrà conseqüències. No només pels possibles problemes que li sorgiran sinó sobretot, per la imatge que projecta davant els altres governs i davant la seva pròpia opinió pública.

Les societats occidentals actual, entenen una certa cessió al xantatge, entenen a diferència d'altres èpoques, que sovint s'ha de cedir per a salvar vides, però sempre demanen que com a mínim es "salvi la cara", que el seu país no surti humiliat. És el que han fet la resta de països que s'han trobat en una situació similar. Han pagat, però ho han compensat detenint pirates després de l'alliberament i sobretot, no comprometent a la justícia. Espanya no ho farà així, tot i ser un país important.

En tot aquest procés hi han sortit pèrdent molts actors: el govern espanyol, la justícia espanyola, l'armador, Rodríguez Zapatero i sobretot, Carme Chacón. En canvi, han sortit guanyant els pirates i lògicament, els pescadors retinguts.

Mal negoci el que ha fet Zapatero. Per què seva ha estat la decisió. En molt mal lloc ha deixat a la ministra Chacón, a l'agafar les regnes ell personalment.

Tampoc ha estat en va, el paper del jutge Baltasar Garzón i la justícia espanyola. El trasllat a Madrid dels dos pirates segrestats, a més de ser una temeritat, serà segurament el que mostrarà aviat, la debilitat d'un estat feble.

En fí, Espanya ha passat d'un extrem a l'altre. De la xuleria d'Aznar a Perejil i l'Iraq a la cessió de Zapatero a Somàlia. No hi ha terme mig. O excés de fortalesa inconcient o mostra d'una debilitat ingenua. Tot i axò, la foto que han enviat des del ministeri de Defensa és molt bona. Llàstima que la imatge no concordi amb els fets.

PD: Algun dia ens hauríen de dir per què l'Alakrana va sortir del perímetre de seguretat. És obvi, per què. Però és que tota acció, té conseqüències. La responsabilitat comença per un mateix.

Ponència sobre Marca Ciutat a les jornades del CETT

2009-11-15T10:33:00.000-08:00

Us adjunto una part de la ponència que vaig fer sobre la Marca de Ciutat en les jornades internacionals sobre "Ciutats creatives " que va organitzar el CETT a Barcelona.

El Relat de l'Emprenedor

2009-11-12T01:51:00.000-08:00

A petició de l'amic Eduard Batlle i de l'incansable STIC.CAT, el proper dijous 19 de novembre participaré a la Jornada "Empendre el Futur" al Fòrum 360 de Mataró.

M'han demanat que obri les jornades i que parli sobre "El relat de l'emprenedor".

Preparant la ponència, m'han vingut algunes idees sobre el relat i l'emprenedor que m'agradaria compartir:

- El relat, l'estructura narrativa és la manera més eficaç per a transmetre coneixement.

És la la manera més comprensible, més articulable, més memorable i més senzilla de difondre qualsevol coneixement o informació que volguem transmetre.

- El relat és el que ens defineix. Ens diu què som, és el que ens ajuda a construïr la nostra marca i el que ens dona COHERÈNCIA. Sense coherència no hi ha marca, i obviament, el relat es perd.

- El relat és exitós quan la gent identifica en nosaltres, el nostre projecte o la nostra marca, tres respostes:

D'on venim, on estem i on anem.

No n'hi ha prou en que ho sabem nosaltres -ja és molt- sobretot, és un relat exitós, quan la gent visualitza en nosaltres les respostes a aquestes preguntes.

- En els projectes dels emprenedors, projecte personal i projecte professional van estretament units. Són una mateixa cosa. El relat doncs, és el mateix. El relat del projecte és el relat de l'emprenedor i a l'inversa.

Tot bon emprenedor ha de saber construïr el seu relat, ja que a més del seu relat presonal, serà el relat del seu projecte.

Obama, al cap d'un any

2009-11-04T06:00:00.000-08:00

Ha passat un any des que Obama va guanyar les eleccions presidencials dels EEUU.
Just quan s'inicia el primer aniversari de la victòria demòcrata, sorgeixen notícies que comencen a enfosquir aquest aniversari.

No només són les notícies que arriben de l'Afganistan, ni les enquestes que situen la popularitat del president en el 50%, ni els problemes amb la reforma sanitària, ni fins i tot, el desconcertant premi Nobel de la Pau.

Són sobretot les notícies que fan referència al seu enfrontament amb la FOX de Murdoch i els resultats d'ahir a les eleccions estatals de Virginia i Nou Mèxic.

El partit demòcrata va perdre les eleccions a dos territoris on governaven els demòcrates. A més, Obama ha donat suport explícit als candidats derrotats a l'igual que la maquinària demòcrata.
Si a això hi afegim el fet que els dos candidats republicans no eren precisament centristes, veurem que hi ha quelcom darrera d'aquest toc d'alerta.

Es parla molt del desencís d'una part dels electors amb l'actuació d'Obama. La majoria atribueix aquesta decepció a les grans espectatives que va generar i que són impossibles de complir. En això, jo hi estaria d'acord.
L'exemple del premi Nobel ens mostra la magnitud de les espectatives i esperances que genera el president Obama. Molts dels seus seguidors són el seu principal enemic. El veuen com un heroi, com qui pot fer allò que ningú altre no pot fer. I Obama és només un home que gestiona una administració política inmensa.

Els mateixos que li demanen que estigui a l'alçada de les espectatives -és impossible- assenyalen que la baixada de la popularitat es deu a l'incompliment d'aquestes i li demanen que es concentri a satisfer les espectatives. Si ho fa així, tornarà a tenir altes xifres de popularitat.

Molts dels nostres periodistes i analistes han comprat aquest discurs.

Segons el meu punt de vista, res més lluny de la realitat. És el discurs d'unió entre demòcrates i republicans, entre blaus i vermells, el que pot retornar a Obama a les xifres anteriors. No ha d'obsessionar-se en acontentar als seus fans. Ha de centrar-se en governar per a tots.

Obama té un problema en el centre. Els atacs republicans -sobretot de la FOX, però no només- estan erosionant la seva imatge entre les classes mitges menys polititzades. Volen presentar Obama com a extremista, com a radical. I és aquí on comença a tenir problemes.

Si Obama vol recuperar impuls, ha de recuperar el centre. Ha de tornar al discurs d'unió i superar a un partit republicà radicalitzat i dividit. És el que va fer Clinton i és el que va fer Blair.

Ja fa un any

2009-11-02T05:52:00.000-08:00

Ahir va fer un any que un grup de gent de la comunicació política, vam marxar cap a Washington a seguir les eleccions nordamericanes en les que Barack Obama es proclamà guanyador. Ens van anomenar els Setze de Washington i en certa mesura, res tornarà a ser com abans després d'aquell viatge iniciàtic.

Va ser una molt bona experiència, una gran experiència. I més amb un grup d'amics que va fer que l'experiència fos única. D'aquell viatge n'han sortit moltes coses: lliçons, amistat, coneixement, etc.

D'aquell viatge també en van sortir idees. Idees que ben aviat es convertiran en projectes. Espero poder explicar-ho aviat.

De moment, els setze ja preparen el proper viatge...

La fi d'un model

2009-10-30T05:41:00.000-07:00

Article publicat a l'Hora Nova

Fa tres dies esclatava un escàndol polític arran de l’operació contra la corrupció urbanística que ha portat a terme el jutge Garzón i que ha suposat la detenció de destacats polítics i expolítics dels dos grans partits de Catalunya.
Paral·lelament, cada dia es van sabent més coses del saqueig d’una de les institucions culturals més importants del país, el Palau de la Música Catalana.
Des de Madrid, veiem com alts dirigents del principal partit de l’oposició estan escenifican,t davant de tothom, la lluita pel control de la quarta entitat financera d’Espanya: Caja Madrid.
La tercera entitat financera de l’estat, La Caixa, anuncia que es ven la totalitat d’una de les seves empreses estrella, AGBAR, a canvi d’ADESLAS. La icona de la nova Barcelona passa a mans franceses.
Fa mesos que les caixes catalanes estan negociant la seva fusió per tal d’evitar desaparèixer. Encara que el preu sigui precisament desaparèixer.
L’atur a Espanya no para de créixer i ja s’està acostant al 20% de la població activa. La crisi econòmica, l’augment dels subsidis i l’increment dels aturats provoca una sagnia en els comptes de l’Estat i el dèficit públic ja s’acosta al 6% del PIB.
Degut a la destrucció de llocs de treball i l’increment de l’atur, per primera vegada en els darrers quinze anys, aquest 2009 serà el primer any en què Espanya tindrà menys immigrants que a finals de l’any anterior.
L’alt nivell d’endeutament obliga l’Estat a retallar despeses i a apujar els impostos.
L’augment dels impostos provoca una reducció del consum i una contracció de la demanda.
A tot això, els ajuntaments veuen com els seus ingressos baixen espectacularment alhora que la demanada de necessitats socials augmenta exponencialment.
Posats així, un darrera l’altre, sembla que tot estigui lligat, que hi hagi un denominador comú en tot aquest seguit d’esdeveniments. I la veritat és que hi és. En menor o major mesura, tots aquests fets tenen en comú la participació del factor immobiliari.
Tots aquests esdeveniments han començat a produïr-se quan s’ha constatat que el model en el qual hem basat el nostre creixement, s’ha acabat.
És la fi d’un model. Un model de creixement urbanístic que ha estat el motor de la nostra economia durant aquestes gairebé dues dècades.
Ha caigut el sector immobiliari i han començat a fallar moltes coses. Moltes coses aparentment allunyades de la construcció depenien d’ella, depenien d’un model insostenible.
I quin era aquest model? M’ho va definir molt gràficament un empresari en plena eufòria immobiliària: “Val molt més el terreny on tinc la fàbrica que el que produirà la fàbrica en els propers anys. Surt molt més rentable vendre el terreny i viure bé, que l’esforç de treballar, crear riquesa i llocs de treball”.
Ja es veia que un model així no portava enlloc. I ara veiem que la fi d’un model també té conseqüències. Conseqüències importants.
Haurem de començar a construïr un nou model de creixement. Trigarem anys. Esperem que sigui millor.

L'estratègia de La Caixa

2009-10-26T03:36:00.000-07:00

Enmig de l'escàndol Millet, ha passat gairebé desaparcebuda una notícia que és transcendental per l'economia i la indústria del país. No només perquè afecta a una empresa important i un sector bàsic -l'aigua- sinó perquè representa una escenificació de l'estratègia de La Caixa. I tot el que afecta a La Caixa, en aquest petit país, és important.

Un dels vaixells insígnia de les empreses controlades per La Caixa, Agbar, ha estat venut a la francesa Suez. El nou símbol de Barcelona, la Torre Agbar, passa doncs a mans franceses.

A canvi, La Caixa passa a adquirir el 100% de l'asseguradora mèdica Adeslas, de la qual Agbar tenia el 55% de les accions. A més, l'entitat catalana ha d'aportar una important quantitat de milions per acabar de comprar l'asseguradora.

Quina és l'estratègia que motiva aquests moviments? Quins són els objectius?

La nova estratègia de La Caixa es basa en tres punts molt clars i que tindran importància en el futur:

- Refinanciació de l'entitat i venda de participacions industrials. La Caixa, com totes les entitats financeres es troba en un moment complicat en què ha de retornar molts crèdits i a més, ha d'assumir una important morositat. Fruit d'aquesta situació, necessita recapitalitzar-se. Això ho farà sobretot abandonant algunes de les seves participacions industrials, com és el cas d'Agbar i d'altres que vindran. No oblidem que Criteria és un dels principals holdings industrials d'Espanya.

- Retorn al sector financer. Part de l'estratègia de La Caixa passa per tornar a fer el que millor sap fer: el negoci bancari. Hi haurà doncs, una concentració en la missió amb la qual l'entitat va ser fundada, en perjudici de la indústria.

- El negoci de les assegurances. D'aquí de la importància de la compra d'Adeslas. Adeslas és l'asseguradora de salut líder a Espanya, amb tres milions de clients. Aquesta compra reforça el paper de La Caixa en el món assegurador, ja que amb la seva filial SegurCaixa Holding l'asseguradora de La Caixa té un pes important en les assegurances de vida i les pensions.
La Caixa ha vist que el negoci assegurador és la continuïtat natural del negoci bancari. I ha invertit en el que creu que serà el futur. Vol un bon posicionament per controlar un negoci clau en la societat del futur.

Aquest tercer punt és el que té importància per al conjunt de la societat, ja que La Caixa apunta a assegurar-se un sector clau i pilar del nostre estat del benestar: l'assistència sanitària.

La Caixa sempre apunta cap a on van els trets. No acostuma a equivocar-se. Ens està indicant que les mútues de salut i les assegurances sanitàries tindran molt més pes en el futur. Més importància del sector privat en l'assistència sanitària.

Caldrà tenir-ho en compte. No oblideu que abans que esclatés la bombolla immobiliària, de fet en el seu moment més àlgid, l'entitat catalana va vendre la seva participació en Colonial i va sortir del negoci immobiliari. Va ser a mitjans del 2006. Tots sabem què va passar després...

Pel·lícules en versió subtitulada

2009-10-22T02:20:00.000-07:00

El cinema sempre ha estat una arma propagandística molt important.

Des de l'aparició de Youtube, aquesta arma pot ser utilitzada per tothom per transmetre un missatge polític amb una important efectivitat.

Hi ha però, dos elements claus en la utilització d'aquesta nova eina:

- La psicologia dels personatges. S'intenta reafirmar estereotips utilitzant personatges de ficció amb un comportament exagerat.

- L'humor. Sense humor aquest tipus de vídeos no tenen recorregut. És el fet que siguin més o menys divertits el que fa que els vídeos circulin.

Aquesta eina és important per reafirmar marcs mentals prèviament construïts.

No cal dir que si la pel·lícula és àmpliament coneguda, millor.

Us adjunto dos exemples que mostren molt clarament el poder d'aquestes armes a mans de segons quines ments:

El cop de porta de Montserrat Nebrera

2009-10-20T00:24:00.000-07:00

A proposta d'un insigne lector d'aquest bloc, avui parlaré de la fugida de la Montserrat Nebrera del Partit Popular.

La seva marxa ha estat una crònica d'una mort anunciada. Des que va entrar al PP es veia que aquesta aventura acabaria malament.

Els objectius que segons ella justificaven la seva entrada al PPC -regenerar la política, fer del PP un partit central a Catalunya, etc - ja mostraven el desconeixement que ella tenia de la societat i la política catalana i la dificultat per aconseguir els seus objectius.

Montserrat Nebrera és el que els nordamericans anomenen un outsider.

Quan era dins del PPC ja es comportava com a tal -parlava clar, no encaixava bé dins l'estructura del partit, era mediàtica, tenia una carrera professional exitosa fora de la política, etc.- però ha estat amb la seva marxa quan s'ha visualitzat més que ella és això: una outsider.

La seva marxa ha tingut tots els ingredients de la persona que vol fer carrera política presentant-se com algú que no prové del "món de la política" sinó del carrer, de la societat:

- Populisme. Ha desprestigiat la màxima institució del país, la representació política del poble de Catalunya, dient que no serveix de res, que val més que la tanquessin. Ella sap que sense Parlament no hi hauria política i, per tant, és demagògia, però li és igual perquè el que ella pretén és sintonitzar amb bona part de la societat que pensa d'aquesta manera.

- Parla clar. La seva manera de parlar i la convicció de les seves intervencions fa que sigui creïble i connecti amb molta gent que la sent. Fuig del políticament correcte i això la gent ho agraeix.

- Valentia. Tota la seva actuació té un cert aire heroic. S'ha de ser molt valent per intentar fer del PP un partit líder a Catalunya i més ara, per intentar regenerar la política.

- Bona imatge pública. És una molt bona comunicadora. Mai no deixa indiferents els mitjans i té una imatge pública molt bona. És doncs una seductora nata. Atrau i reté l'atenció.

- Focalitza. La crítica a Aznar que fa en el seu llibre i que es coneix quan surt del PP, és un gest clar de populisme. Fixeu-vos-hi.
Nebrera diu que Aznar considera que la societat catalana està malalta. No és casual que Aznar ocupi un lloc rellevant en la seva sortida: focalitza en un dels principals "papus" de Catalunya una idea molt cruel (odia als catalans). Aquesta crítica descarnada a un dels "dimonis col·lectius" de Catalunya dient el que diu dels catalans, fa que òbviament bona part de la societat catalana empatitzi amb la Montse Nebrera just en el moment en el què surt del PP.

En definitiva, un cop de porta d'algú que surt de la política per tornar al carrer, però que es prepara per tornar-hi a entrar ben aviat. El que no tinc tan clar és si els resultats l'acompanyaran.

SCCIEP

2009-10-18T11:52:00.000-07:00

Aquest dimarts dia 20 d'octubre es constitueix la SCCIEP, la societat que ha d'aglutinar i coordinar tots aquells que ens dediquem a la comunicació política.

És una iniciativa del prolífic amic Toni Aira i d'en Marc Puig, degà del Col·legi de Publicitaris de Catalunya, entre altres persones.

Va ser un honor per a mi, que em convidessin a sumar-me a aquesta iniciativa des de bon principi.

En un moment en el que en el sí de la societat catalana hi ha una certa sensació de buidor, iniciatives com la SCCIEP ajuden a situar el país en el lloc que ens correspon.

Per als qui ens dediquem a aquestes coses, és una molt bona notícia que mica a en mica, el nostre país es vagi acostant als països capdavanters en la professionalització de la comunicació política.

L'acte del proper dimarts 20 a les 19h al Palau Robert, acte fundacional de la SCCIEP, anirà sobre els speechwriters catalans i sobre l'storytelling, aquest darrer, un tema que m'apassiona.

Felicitats a tots!

La creativitat en les ciutats turístiques

2009-10-16T01:44:00.001-07:00

Aquest és el títol de les jornades que organitza el CETT conjuntament amb la UB i la UPC en el marc de l'Any Cerdà, el propers 22 i 23 d'octubre del 2009 a Barcelona.

Creativitat, turisme i ciutat. Aquests són els eixos de les jornades per on passaran destacats especialistes.

A mi m'han convidat a parlar de les ciutats marca, el divendres 23 d'octubre.

Us animo a mirar el programa i a pensar sobre el que pot ser el motor clau de les ciutats capdavanteres del futur: la creativitat.

Programa del seminari La creativitat en les ciutats turístiques des de l'imaginari de Cerdà

Costa vs Costa

2009-10-14T00:59:00.000-07:00

Ricardo Costa, RIC per als amics, es va plantar i amb una contundència gens habitual va desafiar Mariano Rajoy i va anunciar que ell continuava com a secretari general del Partit Popular a València. A no ser que s'obrís una comissió d'investigació interna.

Costa va desafiar clarament Gènova i Francisco Camps va recolzar aquest desafiament. Per voluntat pròpia o per interés, això no ho sabem.

La direcció nacional del Partit Popular encara està desconcertada i no sap exactament quin camí seguir, a més la peculiar manera d'afrontar els problemes de Mariano Rajoy fa que la sensació de desconcert sigui encara més gran.

Però és que darrera Ricardo Costa hi ha moltes més coses. Entre elles, el seu germà Juan.

I és que la partida que s'està jugant a València no s'entén sense la figura de l'exministre d'Aznar i germà de RIC, Juan Costa.

Encara que molta gent no s'enrecordi, Juan Costa era la persona que representava l'oposició dins del Partit Popular al lideratge de Mariano Rajoy després de les últimes eleccions generals.

Després de la segona derrota consecutiva de Mariano Rajoy davant Rodríguez Zapatero, un sector del PP liderat per Esperanza Aguirre i el PP de Madrid i amb el suport mediàtic d'El Mundo i la COPE, va demanar la dimissió de Mariano Rajoy i la realització de primàries dins del partit per elegir el nou líder nacional.

Esperanza Aguirre va suspesar presentar-se a les primàries però finalment ho va descartar per tal de no posar en perill la seva carrera política en cas d'una derrota. Finalment, es va consensuar entre el sector del PP de Madrid, el sector pròxim a José Maria Aznar i el sector pròxim a Rodrigo Rato, el nom de Juan Costa com a candidat alternatiu a Rajoy.

Durant uns dies, tota la premsa del país va estar seguint Juan Costa per veure si finalment disputaria el lideratge del PP a Mariano Rajoy. Finalment, Costa va llençar la tovallola i va renunciar a presentar batalla.

I en part ho va fer degut a l'important suport que Rajoy va rebre de Francisco Camps, líder d'un dels principals "bastions" electorals del Partit Popular i recelós del poder que pogués tenir el PP de Madrid en el cas que l'opció Costa hagués triomfat. Seguidament altres barons regionals del partit, com Nuñez Feixó, també van donar suport a Rajoy per tal que el PP de Madrid no aconseguís tot el poder del PP nacional.

No va ser casual que el congrés que havia de tornar a elegir Rajoy com a president del partit es fés a València.

Tampoc no és casual que davant tot l'affaire Gürtel, el nom que es posi sobre la taula des de la direcció del PP sigui el del secretari general del PP valencià, Ricardo Costa, germà de Juan.

En aquest context, no és gens estrany que Ricardo Costa hagi plantejat un pols a Rajoy, ja que s'està desenvolupant una jugada més d'aquesta partida que es diu "batalla pel control del PP".

I és que a través de l'actuació del "Bigotes" perilla Francisco Camps, el gran suport de Rajoy. I Rajoy ho sap. I sap que sense Camps el seu lideratge seria molt més feble. D'aquí que intenti prescindir de qualsevol menys de Camps i que sigui tan comprensible amb l'actuació del president valencià.

Però Camps està molt més feble del que aparentment sembla i d'aquí ve el pols de Ricardo Costa.

El PP valencià està dividit en tres parts que coincideixen amb les tres províncies de les quals Camps només controla totalment València, amb l'ajuda de la seva amiga Rita Barberà. Però a Alacant el partit està dividit i en bona part controlat pels partidaris de l'expresident Zaplana. I a Castelló, l'inefable Carlos Fabra i Juan Costa són els que tenen el control del partit.
En aquest sentit, va ser molt interessant l'actuació de Carlos Fabra durant el dia d'ahir. Va ser el primer en ratificar Ricardo Costa i en desautoritzar Mariano Rajoy i dos dels seus puntals: Maria Dolores de Cospedal i Gonzalez-Pons.

A València s'està produïnt un pols que va molt més enllà de les "costes llevantines", s'està produïnt un nou episodi de la batalla pel control del Partit Popular. I no és casual que el cognom Costa hi torni a tenir un paper important.

El nobel d'Obama com a exemple

2009-10-12T08:26:00.000-07:00

Estic convençut que ni el mateix Obama s'ho devia creure quan li van comunicar que havia guanyat el premi Nobel de la Pau.

La meva opinió és que Obama no es mereix un premi Nobel. Ni de la pau ni de literatura. Ara, no. Potser d'aquí a tres anys, haurà pogut acomplir algunes de les seves promeses per afavorir la pau, però encara no ha tingut temps. Encara que alguns no s'ho creguin, és només un home.

El que em preocupa del premi Nobel de la Pau d'Obama no és el fet en sí, sinó els motius que han portat al jurat a otorgar-li.

Alguns analistes consideren que és un premi d'"Europa" al nou líder mundial, el propi Obama ho veu com una invitació a l'acció, i altres ho veuen com un premi al multilateralisme després de l'unilateralisme de Bush.

Potser sí. Però em temo que això té molt més a veure amb un fenòmen postmodern, que té a veure amb la societat mediàtica que vivim i que finalment, ha arribat a l'acadèmia.

Tot i que em llenci pedres al meu propi teulat, el premi a Obama no és res més que un reflex del pensament de la societat occidental del s.XXI. Una societat que creu més en les espectatives, en les sensacions, en les emocions que en els fets mateixos.

La lògica racional ha donat pas a les espectatives emocionals. Això és un fenòmen molt estudiat i molt utilitzat en la publicitat, el marketing i fins i tot la política, però em resultava difícil que arribés al món acadèmic. Amb tanta rapidesa i amb tanta desinhibició. El rei va despullat.

El fet remarcable del premi és la consolidació a nivell acadèmic -això vol dir que ja ha arribat a tota la societat- del pas del " si ho veig ho creuré" al "Si ho crec, ho veuré".

Els que han premiat a Obama saben perfectament que ell no es mereix el premi, però estan convençut que s'el mereixerà. Tenen fé en ell. Creuen en ell. Estan convençuts que ho farà, per tant el premíen quan abans millor. Tenen espectatives amb ell, i creuen imposible que els defraudi, per això el premíen. És un premi a les espectatives, a la fé.

No és res més que un premi preventiu.

Esperem que aquesta entronització de la fé en perjudici de la raó no s'escampi més, i sobretot, que les espectatives tornin al lloc que es mereixen i no passin a tenir el mateix valor que els fets.

Tàctica i Estratègia segons Mario Benedetti

2009-10-09T00:18:00.000-07:00

A vegades un poema pot ajudar a fer més comprensibles els conceptes

Més o menys fragmentació electoral?

2009-10-08T01:38:00.000-07:00

En aquest fenòmen, Catalunya ha estat pionera. Ara, és un fenòmen que s'està estenent per tota la geografia europea i que va tenir el seu moment a Catalunya, l'any 2003 i sembla que ja s'ha superat: la fragmentació electoral.

A l'any 2003, per primera vegada des dels anys 80, a Catalunya els dos grans partits (CiU i PSC) van sumar una mica més de la meitat dels vots, aquest factor es va repetir a les eleccions del 2006 on van sumar menys del 60% dels vots i a més, s'hi va sumar un nou partit al Parlament: Ciutadans.

En aquesta legislatura, ens trobem que tenim els dos grans partits que no arriben al 60% dels vots i sis partits polítics ( més si comptem EUIA, CPC i Unió) representats a la cambra.

Aquesta atomització de partits polítics, el creixement del pés específic d'algun d'aquests partits (sobretot els ecologistes, liberals i esquerra) i la reducció del pés específic dels dos grans partits ha estat comú als països més imprtants d'Europa.

A l'igual que a Catalunya, el principal perjudicat d'aquesta tendència han estat els partits socialdemòcrates, que han estat la base de votants conjuntament amb l'abstenció dels nous partits.

El fet que aquest procés que s'està produïnt a Europa a Catalunya ja va passar fa sis anys, el desgast d'alguns partits polítics petits i mitjans i el fet que la corrent de fons a casa nostra fós a l'inversa, em va fer pensar que es produïria un retorn als dos grans partits per part de l'electorat. I que aquests tornaríen a guanyar percentatge de vot en detriment dels partits minoritaris. En definitiva, que el vot útil tornaria a estar de moda.

Tenia la sensació que CiU i PSC pujaríen en detriment d'ERC, ICV i PP. I que el percentatge dels dos grans partits tornaria a superar ampliament el 60% del total dels vots.

Amb l'aparició de Reagrupament i la possible aparició de partits com UPD i PXC, aquesta sensació s'em comença a matitzar. La corrent de fons va en el sentit de l'ampliació del pés dels dos grans partits, però alhora, el vot es fragmenta més. Apareixeran nous partits al Parlament. És possible que tinguem algun partit més.

Això què significa?

Doncs que ens anem acostant cada vegada més a un model italià o fins i tot francés: dos grans blocs electorals liderats per dos grans partits polítics però amb altres partits menors al seu entorn.

De fet, ja ens trobàvem en una confrontació de blocs, però no ho sabíem -el fet que a Catalunya hi hagi dos eixos, el nacional i l'esquerra/dreta ho dificulta- ja que no era explícit. Hi havia el tripartit com a un bloc clar, però davant no hi havia un bloc compacte.

L'aparició del Reagrupament de Carretero, no és res més que l'escissió d'una part de l'independentisme que estava en el bloc del tripartit per anar a configurar un altre bloc.

Al final pot ser que la major fragmentació provoqui una major concentració.

L'impost de successions com a "issue"

2009-10-05T02:47:00.000-07:00

Ja fa temps que l'impost de successions i donacions està introduint-se en el debat polític. Un impost que és percebut per les classes mitges com un impost injust.

A Catalunya, des de fa cosa de dos o tres anys, el debat a l'entorn d'aquest impost s'ha anat consolidant fins al punt que va tenir un paper rellevant en la passada campanya electoral -Artur Mas va proposar eliminar-lo- i auguro que es convertirà en un dels temes centrals -issue- de la propera campanya.

Aquesta focalització es va iniciar quan les comunitats autònomes governades pel Partit Popular van decidir eliminar aquest impost o reduir-lo dràsticament i algunes comunitats governades pel PSOE s'hi van sumar ràpidament.

Així doncs, ens trobem amb un mapa autonòmic on es produeix un fet diferencial clar: el pagament o no de l'impost de successions.

La supressió o no d'aquest impost en altres zones de l'Estat pot tenir influència electoral però difícilment es convertiria en un issue, en canvi a casa nostra ha esdevingut un dels "grans temes".
Per què?

Doncs perquè al marge de l'estructura sòcio-econòmica de Catalunya, la majoria dels catalans tenen la sensació que paguen més que a la resta de l'Estat. A més, s'ha consolidat en el sí de l'opinió pública catalana la visió que les balances fiscals són clarament desfavorables per als interessos de Catalunya. És a dir, perceben que fan un esforç fiscal més gran que en altres zones d'Espanya.

Tot aquest discurs històric però, tenia com a eix central la idea que era el govern estatal el que provocava aquesta injustícia econòmica respecte a Catalunya, però amb l'impost de successions, per primera vegada és la Generalitat qui passa a convertir-se en l'objectiu de les crítiques.
Per primera vegada el "fet diferencial" de pagar més està provocat pel nostre govern.

Un govern que veu difícil renunciar a aquest impost en un context com l'actual en què la caixa de la Generalitat s'està buidant a marxes forçades per la manca d'ingressos.

Però justament pel context de crisi econòmica i per l'apujada d'impostos que portarà a terme el govern espanyol, la sensació d'injustícia que provoca l'impost de successions es va escampant com una taca d'oli entre les classes mitges catalanes.

El govern de la Generalitat ho sap -i l'oposició també- i és per això que va proposar una rebaixa a l'inici de la legislatura i ha acordat una nova rebaixa fa només uns dies.
En el context actual, aquest impost esdevé un punt feble massa clar per al govern i una avantatge per a l'oposició.

Farà bé el govern d'intentar neutralitzar d'alguna manera el tema de l'impost de successions ja que s'està consolidant el marc de referència contrari als seus interessos. No és casual que hagi sortit un nom com "El peatge de la mort" per definir-lo. Un nom negatiu però efectiu. Just el que es busca.

Ni Lakoff no trobaria un exemple més clar per narrar la construcció d'un marc de referència.

Clar que el de Lula va ser millor

2009-10-03T02:07:00.000-07:00

Emoció, sempre emoció

2009-10-02T02:44:00.000-07:00

Quan encara no se sap quina ciutat serà elegida seu dels Jocs del 2016, Barack Obama i la seva dona Michelle han preparat un discurs emotiu per aconseguir que Chicago sigui la seu dels JJOO del 2016.

El món comença al barri. Acosteu els jocs al barri, al meu barri. Feu possible el somni.
Aquest seria el missatge del discurs de la parella presidencial.

Sense saber quin serà el resultat final, el discurs ha estat brillant i el missatge boníssim. L'emoció sempre triomfa i fa que una idea, un projecte, un anhel, tingui molta més força.

Us deixo amb una part del discurs de Michelle Obama:

"La presentación, una hora larga, la primera de las cuatro que se verán hoy, ha incidido en sus tres videos en rostros de deportistas de base, de chavales cuyas pocas posibilidades de salir adelante eran canalizadas por entrar en un equipo deportivo. La esposa de Obama ha hablado de su infancia en la ciudad, de la enfermedad de su padre, afectado de esclerosis múltiple y cómo veía él el deporte como superación: Y si yo tenía que encestar en una canasta, lo conseguía. Por eso ha pedido los Juegos, no como primera dama o como nativa de Chicago, sinó como hija".

És l'extensió de línia una trampa?

2009-09-30T01:58:00.000-07:00

Una de les principals estratègies de màrketing pel que fa a productes i serveis és l'extensió de línia.
L'extensió de línia no és res més que l'aprofitament d'una marca consolidada en un determinat producte o sector per tal de crear nous productes o serveis sota la mateixa marca. Com el seu nom indica, extendre la línia de productes sota el paraigua d'una marca.
És a dir, l'aprofitament d'una marca consolidada en un sector per tal d'introduir-nos a nous sectors.

Amb aquesta estratègia s'intenta que el prestigi de la nostra marca principal ens serveixi per posicionar el nou producte o el nou servei.

Moltes de les principals marques ho han fet. Marques líders en un determinat producte han volgut aprofitar aquests lideratge per entrar en nous sectors aprofitant la marca líder.

Això també es pot fer en els serveis. El típic exemple és el d'una marca líder en lloguer d'habitatges que es vol introduïr en la promoció d'habitatges. O d'un bufet d'advocats líder que, aprofitant el nom, comença a oferir serveis de consultoria econòmica.

Els exemples són molts, ja que aquesta tendència és habitual en el món de l'empresa. Aprofitar el prestigi de la teva marca per obrir-te a nous mercats.

Al Ries i Jack Trout, pares del concepte de posicionament en l'empresa juntament amb Michael Porter, consideren que l'extensió de línia és una trampa. I que té com a principal conseqüència el debilitament de la marca principal.
A mida que vas allargant els atributs de la marca i hi vas afegint nous serveis o productes, la marca es va tornant més difusa i perd la força i la claretat que tenia. Amb el temps acaba perdent el lideratge en el sector original.

La principal explicació es troba a la ment de les persones. La gent associa una marca a un producte o servei, i quan aquesta marca no està clarament associada a una sola cosa, aquesta perd força. La gent no pot recordar quantes coses pengen d'una marca. La clau està en la simplicitat.

Què és Volvo? Què és Ferrari? què és Coca-Cola? etc. Ries i Trout proposen la creació d'una nova marca com la manera més adient per introduir-se en el nou mercat sense minar la força de la marca líder.

Hi ha però molts exemples d'èxit de l'extensió de línia. El més clar és el d'Apple.

Apple, ha anat estenent la línea a partir de la marca principal - els ordinadors Mac- i introduint-se amb èxit al mercat de la música -iTunes i ipod-, telefonia -iphone-, etc. I tot amb èxit.

L'explicació segons el meu punt de vista es troba en el fet que a la ment del consumidor Apple no és un fabricant d'ordinadors sinó l'avantguarda tecnològica. I és per aquí per on l'extensió de línia té èxit.
Per a la gent, Apple no ven un determinat tipus de tecnologia sinó que és la marca que revoluciona tota la tecnologia electrònica. Aquest és el valor d'Apple. I per això en el seu cas no hi ha una extensió de línia clara, tota la tecnologia electrònica és el seu sector.

Un cas similar seria el de Walt Disney. Tota la seva extensió de línia - pel·lícules, parcs d'atraccions, còmics, canals de TV, etc.- en realitat no és una extensió real.
No és una extensió de línia de les pel·lícules de dibuixos animats.

Perquè per a la gent Walt Disney és sinònim de Fantasia, i per tant, sempre que es mogui en aquest camp, no estarà fent una extensió de línia. L'extensió de línia es produirà quan intenti aventurar-se en un sector diferent de la fantasia. Quan, per exemple, intenti fer pel·lícules d'acció.

Així doncs, abans d'intentar extendre la línia de la nostra marca hem de conèixer bé quina és la percepció que té la gent de la nostra marca, a quin concepte associen la nostra marca. Què som i què creuen que som. Si ens movem dins del concepte l'extensió de línia pot ser exitosa, si no és millor crear una altra marca per al nou producte.

La crisi no canvia governs

2009-09-28T03:28:00.000-07:00

Han passat les eleccions a Alemanya i a Portugal.
Angela Merkel i José Socrates continuaran dirigint els respectius països.
Hi ha hagut múltiples interpretacions d'aquests resultats: que si s'ha girat a la dreta, que si han sortit guanyant els que ja governaven, que si els partits petits han sortit reforçats, etc.

Per a mi, la conclusió és molt més senzilla: han guanyat els millors candidats, els més solvents.

De fet, si ens hi fixem, llevat d'alguns països nòrdics on la crisi ha afectat molt, a la majoria de països els lideratges i les dinàmiques de canvi ja estaven projectats abans de la crisi econòmica. I la crisi no ha afectat gaire les dinàmiques electorals.
És a dir, ni Merkel ni Sòcrates han guanyat per la crisi, així com Brown tampoc perdrà per la crisi econòmica. Les dinàmiques ja hi eren abans i la crisi no ha variat la direcció.

Només hi ha una excepció a aquest panorama: Espanya.

A Espanya sí que afecta especialment la crisi econòmica i fins i tot pot provocar canvis electorals. Però no és la crisi econòmica mundial la que ho genera sinó la seva pròpia crisi: la crisi de la construcció i l'increment de l'atur que això ha significat.

Perquè, si ens hi fixem, tothom va mirant si als altres països pugen els impostos per la crisi econòmica, quan aquí, si els pugen és justament per la nostra pròpia crisi econòmica: per pagar subsidis de desocupació i polítiques socials.
Els altres països no tenen aquesta despesa. Per tant, la necessitat recaptatòria no és tant gran.

Així doncs, la crisi econòmica no ha provocat gaire canvis polítics en altres països europeus, però Espanya no juga en aquesta lliga. Aquí la crisi pot afectar molt. Spain is diferent.

Compte amb voler aprendre lliçons europees...

El poder de la imatge

2009-09-25T05:23:00.000-07:00

Quantes coses comunica aquesta imatge!

És terrible el poder de la imatge d'aquesta fotografia. Què ens comunica?

Bàsicament una cosa, que no ajuda precisament a vèncer la imatge de poc control de la situació que ara mateix té Zapatero: no li fan cas.

Si aquesta foto fos solament una foto familiar, no seria preocupant. És més, crearia empatia amb els pares que tenen fills adolescents. Qui no ha tingut fills adolescents i aquests s'han vestit de manera estrambòtica? Quin fill no ha estat rebel i s'ha vestit d'una manera "rara"? Quin fill no es fa piercings? Fins aquí, tot bé. Les filles del president del govern també són adolescents i com a tals actuen.

Ara, no pots deixar que les teves filles vagin així a una recepció amb el president dels Estats Units. A una comunió sí, però no amb el president Obama.
I si ho permets, és que no controles la situació ni a casa teva.

Els teus assessors de comunicació tampoc t'haurien de deixar fer-ho.
Un pare seriós -el que entendria la mitjana de la societat- els diria: "nenes, si voleu foto amb Obama us canvieu de roba. Com a mínim us treieu les botes militars"

Aquesta foto, comunicativament parlant, és una arma de destrucció massiva. I apunta directament a la credibilitat del president Zapatero.

El Barça, un club massa gran?

2009-09-25T00:55:00.000-07:00

No tinc intenció de parlar d'espionatge ni de tots els moviments electorals que s'estan produïnt a Can Barça. Només amb això ja es veu que el poder del club és massa gran per a un país petit com el nostre.

El que m'agradaria és reflexionar sobre el poder central que té un club de futbol en el sí d'una societat occidental com la nostra. És un cas únic al món. En cap país un club esportiu no té una incidència social com la que té el Barça en la societat catalana.

L'afany dels polítics i dels empresaris per tenir una bona situació a la llotja d'un dels millors clubs del món, no és gens estrany. Obviament, és l'escenificació del poder en un gran escenari. Fins aquí tot normal. El mateix passa a la llotja del Bernabeu i a la llotja de l'Athletic de Bilbao. En aquest sentit, el Barça té el pes que té en el sí de la seva societat.

Obviament, el Barça té també un tret distintiu que no tenen la majoria de clubs: la representació política, el "més que un club". Això tradicionalment ha fet que, en representar Catalunya, la seva ascendència social, sobretot en la centralitat política del país -el catalanisme polític-, sigui molt més important que la de qualsevol altre club.

Però crec que hi ha un factor nou que fa que el Barça passi a convertir-se de "més que un club" a "gairebé un país" i aquest és el factor comunicatiu.

A partir de principis dels noranta, es consolida un moviment periodístic que va sorgir a l'entorn de les retransmissions de Joaquim Maria Puyal, el primer locultor en retransmetre al FCBarcelona en català i definit per a molts periodistes com el "mestre". Aquí hi ha l'epicentre de tot el que ha vingut després.

Les retransmissions del Puyal s'han convertit en la cantera de tota una sèrie de periodistes que tot i provenir del món de l'esport han acabat dirigint la informació generalista a casa nostra.

Aquests periodistes són els que mica a en mica van configurant l'imaginari col·lectiu, els marcs de referència de la societat catalana. Són els que van definint la visió del món que tenim els catalans. I obviament, el Barça hi té un paper determinant. Un paper exagerat.

És un cas insòlit. No passa a enlloc del món que els conductors dels dos programes de radio més influents per a la política, l'economia del país, provinguin del periodisme esportiu, del Barça: Jordi Basté (Rac1) i Manel Fuentes (Catalunya Ràdio). Però és que els que hi havia abans també: Antoni Bassas i Xavier Bosch. I a més, la directora de TV3, i la persona que feia el programa informatiu més influent per a la política catalana, Mònica Terribas, també ve de la cantera del Puyal.

Fixeu-vos-hi. Els qui dirigeixen algunes de les maquinàries per fixar opinió a casa nostra, venen del periodisme Barça. Això és impensable en qualsevol altre país occidental.

Aquest és un dels factors claus per entendre el paper del Barça en la societat catalana actual. Aquest, i el fet que molts periodistes, analistes, economistes i intel·lectuals disfrutin més parlant del Barça que del seu àmbit professional. Suposo que una cosa va lligada amb l'altra.

Segur que el Barça és més que un club. Però, tant?

La mort d'Irving Kristol

2009-09-22T02:02:00.000-07:00

Ha mort Irving Kristol, un dels pares fundadors dels neocons.

Sempre m'ha fascinat la lleugeresa amb què alguns polítics i periodistes parlen dels neocons sense tenir ni la més remota idea del que és aquest "moviment" ni del que representa.

Utilitzen el terme neocon quan volen dir persona de "dreta extrema" com diria Zapatero.

Però intentar explicar el moviment neocon i el que han significat persones com Irving Kristol amb aquesta definició és no voler entendre res d'aquest fenomen.

Sempre he discrepat de la terminologia de neoconservadorisme per definir aquest moviment.

Bàsicament perquè el conservadorisme el que pretén és conservar un model de vida, unes tradicions, uns valors i, lògicament no té una visió positiva del futur, que és vist com el progrés destructor d'aquest model de societat. Tots els perills venen del futur i tota la glòria del passat.

En canvi, si alguna cosa defineix el moviment neocon és l'amor infinit pel futur. Veuen el futur amb esperança i com a tal actuen. De fet, si alguna cosa els defineix, és el seu caràcter revolucionari. No volen que el món no canvii, que es conservi tal com era -com vol tot conservador-, al contrari, volen canviar el món. Volen transformar el món en base als valors occidentals, representats pels EEUU. Són idealistes de dretes.
O més ben dit, són idealistes d'esquerres que el relativisme els va fer de dretes.

Recomano a tots aquells que vulguin saber què és i què significa el moviment neoconservador en la societat nordamericana, que llegeixin l'extraordinari llibre de Greogorio Luri, el neoconservadurisme americà.

Val més llegir-lo perquè aquest moviment, tot i que sembli mort, periòdicament torna a renéixer. Ho va fer amb Reagan, ho va tornbar a fer amb George Bush, i no dubteu que torni a ressorgir en el futur. No en và, és l'únic moviment polític genuïnament nordamericà.

La fruita madura no caurà sola

2009-09-18T06:16:00.000-07:00

La metàfora de la fruita que va madurant és molt gràfica tot i que no és vàlida per ser aplicada en política. Tot i això, s'ha convertit en una de les metàfores més utilitzades pels nostres polítics i analistes.

La fruita, quan neix dalt dels arbres, té un període de maduració més o menys fixat, i quan arriba a la maduresa, cau.
Quan ja ha madurat, sabem que tard o d'hora caurà. Pot trigar un dia o cinc, però caurà.
De la mateixa manera sabem quant triga una fruita determinada a madurar i només ens caldrà arribar més o menys al final de la seva maduració i esperar que caigui per poder recollir-la.

Però si tenim gana i la fruita no està madura és una estupidesa esperar que caigui. Haurem de pujar dalt de l'arbre a buscar-la i arrencar-la.

El mateix passa en política. Mai no podem esperar que la fruita - el poder, el govern- caigui pel seu propi pes quan hagi madurat.
Sobretot per què no sabem quin és el període de maduració d'un govern determinat. Hi ha governs que triguen tres anys a madurar i n'hi ha altres que en triguen vint. Si tenim la mala sort que el govern que tenim davant triga vint anys a madurar, o bé pugem a l'arbre o ja no hi serem a temps quan hagi madurat i caigui pel seu propi pes.

Cada vegada que veig l'actuació del Partit Popular de Mariano Rajoy davant la situació precària que es troba Zapatero arrel de la crisi econòmica, em dóna la sensació que espera que el govern caigui com la fruita madura. Encara s'accentúa més aquesta sensació quan, enmig del drama econòmic en què ens trobem, el PP és incapaç de transmetre una política econòmica alternativa.
No proposa alternativa, no dóna sensació de projecte alternatiu, no puja a l'arbre. Espera que la fruita caigui. Però ningú no li garanteix que caurà.

Convergència i Unió també ha donat la sensació d'estar esperant que el tripartit es trenqui, que caigui pel seu propi pes. Però el tripartit no es trencarà per si sol, no caurà com la fruita madura. Només s'acabarà quan hi hagi una alternativa millor, més engrescadora.

En política, presentar una alternativa és essencial, una alternativa que contrasti amb la majoritària. I és essencial perquè la ciutadania difícilment confia en qui espera que les coses succeeixin.

La gent sobretot confia en qui fa que les coses succeeixin. Això vol dir arriscar, això vol dir construir un projecte, vol dir equivocar-se. En definitiva, vol dir pujar a l'arbre i agafar la fruita, encara que estigui una mica verda.

Laporta cap de llista de Reagrupament? A qui perjudica?

2009-09-16T00:48:00.000-07:00

Últimament es comencen a percebre certs moviments que deixen a entreveure la possibilitat que Joan Laporta es presenti a les eleccions catalanes. De totes les possibilitats, sembla ser que l´única candidatura que podria oferir-li encapçalar la llista electoral és la del Reagrupament del doctor Carretero.

És obvi que la irrupció d'un líder nat com en Laporta en la pròxima campanya electoral podria tenir efectes importants en l'escenari electoral català. El tsunami Laporta remouria el tranquil oasi català. Sobretot es produiríen moviments en el sí de l'electorat nacionalista.

Però quin partit hi té més a perdre si finalment Laporta es presentés per Reagrupament?

- Amb la inmediata reacció de Joan Puigcercós oferint al president del Barça un espai en el seu partit, és evident que ERC pot ser un dels grans damnificats de la presència de Laporta. Evidentment, molts votants i exvotants d'ERC es veuríen seduïts per una proposta clarament independentista i amb menys lligams dels que tenen la formació republicana.
Electoralment parlant, és obvi que ERC podria patir una important devallada i més si tenim en compte els últims sondejos publicats (Público, 11 setembre)

- CiU podria ser una dels altres grans perjudicats per l'aparició de Laporta. Sobretot perquè podria atraure a tots aquells possibles votants de CiU o exvotants que estan a l'abstenció des d'el pacte del Majestic o van acabar votant a ERC al 2003 i que ara estaríen disposats a tornar a votar a CiU.
En aquest sentit, Laporta podria treure a Mas votants que li podríen resultar imprescindibles per a arribar a la presidència.

- És obvi que PP i C's no comparteixen possible electorat amb Reagrupament i en aquest sentit el debat els agafa tangencialment.

- Aparentment ni PSC ni ICV es veuríen gaire perjudicats per la candidatura del president del Barça. Només aparentment.

- Per què si algú pot resultar perjudicat per l'aparició de Laporta, aquest és sens dubte el Tripartit. Si Joan Laporta aconseguís entrar al Parlament de Catalunya el vot independentista es veurà dividit i la part que aconsegueixi Laporta no servirà per a sumar un nou tripartit.

La fòrmula del tripartit exigeix aglutinar a tot el votant d'esquerres. Si en un dels tres socis (ERC) es produeix una escissió i aquesta, renuncia a sumar-se al tripartit, el tripartit difícilment no suma.
Els tres socis de govern deuen estar seguint els moviments de Laporta amb molta atenció.

En definitiva, tot i que pugui semblar que només l'espai nacionalista està preocupat per la possible irrupció de Laporta, tot l'arc parlamentari tem les conseqüències de l'enigma Laporta.

El gran error de Zapatero

2009-09-15T01:47:00.000-07:00

Pedro Solbes ha anunciat que deixa el seu escó al Congrés dels diputats i per tant, que abandona la política després de tota una vida dedicada al servei públic. És el tercer exministre que abandona l'escó de diputat durant aquest mes de setembre.

I no és casual que dos d'ells -Solbes i Sevilla- hagin estat persones molt importants en la direcció de l'economia del govern del PSOE. L'un com a ministre i l'altre com a assessor econòmic del president.

No és casual tampoc, el moment: abans de l'aprovació dels pressupostos. Cap dels dos vol aprovar uns pressupostos amb els que no esten d'acord. Des d'el rigor econòmic és difícil estar-hi d'acord. I cap d'ells vol tenir en el seu currículum, la taca negra d'haver votat el pressupost del deficit descontrolat i l'apujada d'impostos.

José Luís Rodríguez Zapatero sabia que el tema d'aquesta legislatura era l'economia, però ha actuat com si no ho fós.

A principis d'any, Zapatero no s'entenia amb Solbes pel seu rigor econòmic a l'hora de contenir el dèficit públic i a més, el ministre d'economia començava a estar cremat. Ningú qüestionava que potser havia arribat l'hora de canviar el ministre d'economia. Però el nom del substitut de Solbes era clau per veure com s'encararia la resta de la legislatura.
Zapatero se la jugava amb el nom del substitut de Solbes. I ell ho sabia.

Zapatero tenia dues opcions molt clares:

- Optar per una persona de prestigi -segurament provinent del sector privat- que donés tranquilitat i sensació de rigor als mercats, al conjunt de l'economia i a la resta de ciutadans. Amb aquesta opció, Zapatero sabia que el ministre tindria molt poder -tant o més que Solbes- i que difícilment podria fer-li fer segons què, i que difícilment podria incrementar el deute i proposar apujades d'impostos com està fent. El prestigi del ministre seria garantia però fré alhora.

- Optar per elegir a una persona de perfil baix, amb poc prestigi en el món econòmic i per tant, algú que no el contradigués en les seves propostes econòmiques i que acceptés les seves mesures. Amb aquesta segona opició, el ministre d'economia passaria a ser ell.

Tots sabem que amb l'elecció d'Elena Salgado com a ministra d'economia, Zapatero va optar per aquesta segona opció. Una segona opció que segons el meu punt de vista, és errònia i arriscada.

Bàsicament, per què la gent no perceb a la ministra Salgado com a la persona responsable del devenir de l'economia del país. La percepció és que l'economia la dirigeix Zapatero. I si l'economia espanyola tal com diu la Comissió Europea, tardarà en aixecar el cap, qui creieu que s'emportarà tot el desgast polític? La ministra Salgado?

El desgast polític de Zapatero s'ha accentuat en els darrers mesos bàsicament per què pateix el desgast de ser el president i el ministre d'economia d'un país que econòmicament no va gens bé.

Tot, menys debilitat

2009-09-13T03:38:00.000-07:00

A un govern se li perdona tot menys una cosa: la debilitat.

Un equip de govern pot tenir molts problemes, però sempre ha d'evitar mostrar signes de debilitat.

Bàsicament per dos motius:

- Per què a casa nostra l'elector no perdona la debilitat. Els electors conceben que una de les principals característiques d'un bon governant és l'autoritat. Volen que l'autoritat pública tingui autoritat, que es faci respectar. D'aquí que a casa nostra tinguin un càstig electoral tan important les crisis internes dels partits. L'elector no perdona a un governant dèbil.

- La percepció de debilitat fa que els altres rivals polítics -partits, lobbys, mitjans de comunicació, agents socials, etc.- es creixin i amplifiquin la sensació de debilitat del governant, reforçant així la percepció que el govern és dèbil. Òbviament perquè saben que la debilitat té un càstig electoral. Veuen el punt feble i s'hi llancen amb convicció.

Amb l'affaire Noa, el govern de Catalunya ha donat sensació de debilitat. I això ha afectat el president Montilla, que ha hagut d'empassar-se una actuació, totalment fora de lloc, per part d'un dels partits que formen el govern .
Es veia que aquest affaire no agradava gens al president però, degut als equilibris del govern, no ha pogut actuar amb total llibertat i ha hagut de conformar-se amb mostrar el seu descontentament.

L'episodi de la xiulada a la Noa ha fet que el govern mostrés debilitat. I això és una mala notícia per al govern a un any de les eleccions. Qualsevol diria que ICV vol un tercer tripartit... amb amics com aquests, qui vol enemics!

PD: Gran error de comunicació dels organitzadors de l'acte de la Ciutadella en permetre que les primeres files fossin ocupades pels que volien boicotejar un acte que havien organitzat el Govern i el Parlament.

Obama i la sanitat

2009-09-09T01:19:00.000-07:00

La popularitat d'Obama ha baixat bastant durant aquest estiu i ja s'acosta a unes taxes d'aprovació i de desaprovació similars.

Els analistes apunten dues causes d'aquest desgast: la reforma sanitària i l'empitjorament de la situació a l'Afganistan.
Jo encara n'afegiria una altra: l'extraordinària maquinària mobilitzadora de la dreta nordamericana.

Però no hi ha cap dubte que el principal problema d'Obama - a part de les espectatives que havia generat- és la reforma sanitària.

Per què costa tant reformar la sanitat als Estats Units? Si a més té uns costos superiors a la sanitat dels països europeus cobrint a molta menys gent!

Bàsicament per què al voltant de la sanitat pública als EEUU s'ha anat construïnt un relat que al llarg dels anys ha acabat cristal·litzant en el subconscient d'una bona part de la societat nordamericana. Aquest relat ha esdevingut un marc de referència.

Els marcs de referència són els instruments a través dels quals interpretem la realitat. Aquests marcs es construeixen a través dels valors i és difícil canviar-los a través de raons. La nostra percepció de la realitat es construeix a través d'aquests marcs.

És difícil canviar les actituds sense canviar abans les percepcions. I per aconseguir-ho és imprescindible canviar els marcs de referència, canviar els filtres a través dels quals es perceb la realitat.

En el cas que ens ocupa, el marc i les percepcions que s'en deriven són molt clars i estan molt interioritzats per una majoria de la societat nordamericana:

- La reforma sanitària suposarà tenir més gent al sistema sanitari. Això vol dir, un sistema més col·lapsat i amb més cues als hospitals

- No es pot fer una sanitat universal sense pujar els impostos. Reforma sanitària és sinònim de pujada d'impostos

- La reforma sanitària significarà no poder elegir metge. És a dir, es perdrà qualitat i llibertat

Aquests és el filtre pel qual passen tots els missatges que intenta llençar Obama quan vol explicar la seva proposta de reforma sanitària. És un filtre interpretatiu clarament definit pels anteriors governs republicans, però és el majoritari.
Fins que no es canviïn els filtres, l'empresa serà difícil.

Comunicar l'educació (I)

2009-09-07T00:23:00.000-07:00

Hi ha una escola en un poblet d'uns 500 habitants de l'Alt Empordà que enguany tindrà un centenar d'alumnes. Òbviament no tots els alumnes de l'escola del poble són del poble sinó que molts venen de la capital o d'altres pobles, i lògicament el centre ha hagut d'ampliar les seves instal·lacions per poder assumir tota la demanda.
Al poble del costat, a 3 Km de distància, més o menys amb la mateixa població, l'escola només té una vintena d'alumnes, i alguns dels nens del poble van a estudiar a Figueres.

Quin és el motiu d'aquesta diferència?

Es veu que a l'escola del primer poble hi ha un equip de mestres molt actiu i que té a tots els pares encantats. Així doncs, és el talent dels professors el que explica aquesta diferència.

No només això. El que explica la diferència és sobretot que ha anat corrent la veu que l'equip de mestres d'aquesta escola és molt bo i que el treball pedagògic d'aquests és molt interessant. Això ha fet que s'hagi anat estenent per tota la comarca el prestigi d'aquesta petita escola rural. I alhora això ha fet que gent que portava els nens a escoles de la ciutat hagin volgut matricular els seus nens a aquesta escola i d'aquí de l'èxit del centre i del problema per a Educació: cal ampliar les instal·lacions.
En definitiva, s'ha comunicat la bona feina d'aquesta escola rural, s'ha propagat.

L'èxit és doncs fruit de dos factors:

- La feina que porta a terme l'equip educatiu
- La difusió, la comunicació d'aquesta feina ben feta.

Em serveix molt aquesta anècdota per reflexionar sobre el paper de la comunicació en els serveis educatius del país, però també em serviria per reflexionar sobre la comunicació de tots els serveis públics.

Si ens hi fixem, només conceb una missió estratègica a la comunicació aquell que necessita modificar el comportament d'un grup de persones, aquell que necessita que la gent faci alguna cosa, és a dir, que la seva existència depèn del comportament d'un grup de persones.

Les empreses presten molta atenció a la comunicació i/o a la publicitat perquè necessiten compradors per als seus productes, serveis, etc. Els polítics que dirigeixen les institucions també intenten comunicar bé la feina que porten a terme perquè necessiten els votants per continuar dirigint les institucions.

Però hi ha tot un seguit d'institucions públiques que no donen una gran importància a la comunicació. És més, conceben la comunicació merament com un simple servei de premsa. Aquestes institucions són el que anomenem Serveis Bàsics: Educació, Sanitat, policies, bombers, etc.

Bàsicament, les institucions que tenen garantit el seu pressupost per part de l'estat o la comunitat autònoma i que difícilment pateixen retallades per la seva condició de serveis bàsics.

Aquests gairebé mai no comuniquen. I si algun s'anima a fer-ho -com el cas de l'escola rural, encara que involuntàriament- els resultats salten a la vista.

No és que no necessitin comunicar, és que potser ho necessiten més que les empreses i les institucions.

El canvi d'ordre

2009-09-01T01:28:00.000-07:00

Amb l'inici del setembre es reemprén el curs polític, un curs polític marcat per les properes eleccions catalanes del 2010.

Habitualment, les eleccions municipals precedíen a les eleccions catalanes en més o menys un any.

D'ençà l'avançament electoral a resultes de l'expulsió d'ERC del govern a l'any 2006 que va significar que la primera legislatura del tripartit només durés tres anys, aquest ordre temporal s'ha trencat.

Enguany, les eleccions catalanes del 2010 tornaran a ser abans que les eleccions municipals del 2011. I aquest fet serà trascendent per a aquestes darreres. Molt més del que ho va ser al 2007.

Històricament les eleccions municipals marcàven la tendència de les eleccions catalanes. En el resultat de les eleccions municipals s'intuïen les corrents de fons, quins partits creixíen i quins patíen desgast.

En aquesta ocasió, arribarem a les catalanes sense aquest referent proper, i per tant, amb més incògnites. Però el més important no és això. El més important és la incidència que les eleccions catalanes tindran en els resultats de les municipals.

Els partits que acabin governant la Generalitat de Catalunya, tindran un "plus" electoral de cara a les municipals del 2011. I més, si tenim en compte que aquestes es celebraran previsiblement, a sis mesos de les eleccions catalanes. Quan encara duri l'efecte del nomenament del nou govern.

Però tot i que tot això serà important, no serà el més important.

El més important seran les conseqüències que els resultats de les eleccions municipals poden tenir a l'hora de teixir pactes de govern als diferents municipis de Catalunya i obviament, a les Diputacions.

En funció dels resultats a les catalanes, la formula tripartit es pot veure renovada o pot començar a trencar-se. Quants governs municipals es decidiran al 2010!

L'objectiu no.1

2009-08-28T01:04:00.000-07:00

El principal objectiu d'un assessor, director o estratega de comunicació és simplificar.

Tota la nostra tasca s'ha de centrar en simplificar allò complexe. Fer-ho comprensible per el nostre públic. Comprensible d'acord amb els nostre interessos, però senzill, simple.

Quan més desenvolupada està una societat, amb més claretat es perceb la complexitat de la vida. El nostre objectiu és explicar a la gent d'una manera senzilla, allò que no ho és.

Per fer-ho no hi ha res millor que apel·lar a les emocions. La raó no està mai gaire d'acord amb la simplificació.

Simplifiquem doncs, fem comprensible allò que no ho és. Quan més simple és una cosa, millor i més gent ho entén.

La successió

2009-08-26T00:40:00.000-07:00

La situació que viu l'actual junta directiva del FC Barcelona a l'hora de designar un successor per al projecte que ha encapçalat Joan Laporta en aquests darrers anys, m'ha fet reflexionar sobre el paper del successor en política.

És un tema que tinc molt clar i que intento transmetre a tots els polítics amb qui treballo:
Hem de pensar en la successió permanentment.

En aquest nostre país això és dificilíssim. És gairebé impossible ja que la majoria de polítics -i altres líders socials- pensen sempre en clau de present. Es pensen que la situació actual és la normalitat i no veuen que el millor moment d'un polític és l'adequat per pensar en clau de futur. Els qui ho fan tenen l'èxit més a prop.

Si us hi fixeu moltes carreres de molts destacats polítics han acabat molt malament, justament, per no preparar bé el relleu. Quantes alcaldies s'han perdut per dècades per no haver preparat la successió?!

I és que aquesta és la primera idea que voldria deixar clara:
L'èxit d'un governant, d'un líder, no és la seva acció de govern -tot i que és molt important- sinó la pervivència del seu projecte.

Per molt bo que sigui un alcalde o un polític, si quan aquest es retira el projecte es dissol i desapareix, la seva gestió no ha estat del tot bona. El que fa que un governant o un líder sigui molt bo és que el projecte que va encapçalar continui exitós sense la seva figura.

I això només s'aconsegueix preparant la successió. I la successió no es prepara en poc temps sinó que es necessiten anys per garantir una successió exitosa.
En el cas d'un alcalde la successió s'ha de preparar amb anys d'antel·lació ja que a l'hora de fer les llistes electorals hem de tenir molt clar qui volem que sigui el nostre successor, hem de provar-lo amb l'acció de govern i veure si està a l'alçada del repte. Com a mínim doncs, necessitem una legislatura per comprovar si el relleu serà fiable o no.

Hi ha polítics que són veritables animals polítics i no suporten tenir ningú al seu voltant que els faci ombra. És més, desconfien d'aquells que poden destacar en el sí del seu govern. I la seva tàctica és envoltar-se de regidors o col·laboradors sense perfil polític i convertir-se en la única figura políticament potent del govern, molt per sobre de la resta.

Quan això succeeix solen passar dues coses:

- Que intenti perpetuar-se en el poder i, òbviament acabar sortint per la porta del darrera: amb una derrota humiliant.

- O bé, en oferir-li un càrrec més important per la seva carrera política, nomena successor el seu regidor de confiança -sense haver preparat la successió- i aquest acaba perdent les eleccions i el seu partit no torna a governar aquella ciutat en anys.

En ambdós casos la memòria del governant queda sempre enfosquida per als seus conciutadans.

En canvi, el que ha pensat la seva successió, el que ha sabut preparar bé el relleu i calcular els tempos, a més de garantir el futur del seu projecte -aquest és el veritable èxit d'un líder- s'assegura que el seu partit continua governant, s'assegura influència en el govern que el succeeix i sobretot, s'assegura un lloc destacat en la memòria col·lectiva de la seva ciutadania.
Sempre queda un bon record col·lectiu del polític que ha sabut marxar a temps i amb els deures fets.

Si hi penseu una mica veureu que tots tenim al cap noms de governants que han sabut preparar la successió, però segur que us en surten molts més que no ho han fet.

Així que el meu consell és que prepareu bé el relleu, des del primer dia. És la millor garantia que el vostre record sigui positiu.

El verdadero creyente (II)

2009-08-20T01:57:00.000-07:00

Las diferencias entre el conservador y el radical surgen principalmente de sus actitudes hacia el futuro. El miedo al futuro nos inclina y nos aferra al presente, mientras que la fe en el futuro nos convierte en receptivos al cambio.

El rico y el pobre, el fuerte y el débil, aquellos que han conseguuido mucho o poco, pueden tener miedo al futuro.

Cuando el presente parece tan perfecto que lo máximo que podemos esperar es que continúe igual en el futuro, el cambio solo puede significar deteriodo.
Por lo tanto, los hombres de grandes logros y aquellos que tienen una vida plena y feliz rechazan la innovación drástica.

El conservadurismo de los dependientes y de las personas de edad avanzada proviene del miedo al futuro. Están observando los signos del deteriodo y sienten que cualquier cambio es más probable que sea para peor que para mejor.

Los vergonzosamente pobres tampoco tienen fe en el futuro. El futuro les parece una estúpida trampa colocada en el camino.

Hay que andar con pies de plomo. Cambiar cosas es plantearse ploblemas.

Campanya a l'agost? És clar que si!

2009-08-19T02:27:00.000-07:00

Desconfieu de tots aquells que diuen que fan campanya permanent i es permeten el luxe d'estar un mes parats sense fer res, sense comunicar res. Permanent vol dir sempre.

En un moment com l'actual en que la comunicació política ha arribat a un grau de professionalitat increïble, s'em fa difícil entendre com bona part dels nostres polítics desaprofiten una de les millors ocasions per a comunicar la seva acció de govern, les seves propostes. En definitiva, per fer campanya.

Això, és sobretot inexcusable per tots els alcaldes o caps de l'oposició de municipis mitjans i sobretot, de costa.

Us donaré cinc motius per tal de no desaprofitar el mes d'agost a l'hora de comunicar:

- Degut a que la majoria d'institucions, empreses, etc. fan vacances durant l'agost, els mitjans de comunicació necessiten temes i són molt més receptius a qualsevol tema o missatge que intentis transmetre. Són molt menys selectius que la resta de l'any.

- Precisament per què tothom fa vacances,sobretot els altres líders polítics, el teu missatge arriba amb molta més facilitat al públic a qui et vols dirigir. No hi ha un missatge alternatiu, no hi ha confrontació de missatges i no hi ha els líders polítics contraris que et puguin tapar el missatge.

- Una part de la població està fora de la ciutat, però bona part no. I aquesta continua estant atenta a la informació local -en menor grau, però hi està-. A més, durant els mesos d'estiu és quan la gent passa més estona al carrer -terrasses, passeig, etc.- quan la gent es troba més i obviament, quan la gent comenta més els temes d'actualitat.
En el cas d'un municipi de costa, això encara és molt més important ja que a l'estiu és quan tota la opinió pública de la vila hi és.
Hi són tots: els que hi viuen a l'hivern, els que són de la localitat però durant l'any viuen a un altre lloc i els estiuejants que també es preocupen per l'esdevenir de la ciutat i per tant, són part de l'opinió pública.

- Amb l'arribada del setembre, tothom torna a funcionar i tothom vol comunicar. Al setembre, el nostre missatge es trobarà molt més tapat que a l'agost i a més, els mitjans de comunicació són molt més selectius amb els temes.

- A més, si la ciutadania et veu treballant al peu del carrer durant el mes d'agost, interessant-te per els problemes de la gent mentres tothom està de vacances, la teva imatge es veu reforçada.

El verdadero creyente (I)

2009-08-17T01:31:00.000-07:00

En principio se podria esperar que la mera posesión de poder causa como resultado automático una actitud desafiante hacia el mundo y receptividad al cambio. Pero no siempre es así.
Parece que la fe en el futuro cuenta más que la posesión de instrumentos de poder. Cuando el poder no va unido con la fe en el futuro, se utiliza principalmente para evitar lo nuevo y mantener el statu quo.

Por otro lado, el deseo exagerado, aun cuando no esté respaldado por un poder real, probablemente genera mayor osadía temeraria. Porque el optimismo puede sacar fuerzas de las fuentes de poder más ridículas -una consigna, una palabra, una imagen-. Ninguna fe es poderosa a menos que sea también fe en el futuro; a menos que tenga un componente milenario. Eso es una doctrina eficaz: además de ser una fuente de poder, deberá ser también la llave del libro del futuro.

Aquellos que transformarán una nación o al mundo no pueden hacerlo alimentando o dirigiendo el descontento, o demostrando la sensatez y conveniencia de los cambios que se pretenden, o presionando a las personas para una nueva forma de vida. Deben saber cómo encender y alentar un deseo descomunal.
No importa si se desea un reino celestial, el cielo en la tierra, riquezas robadas e incalculabres, logros fabulosos o el dominio del mundo.
Si los comunistas ganan Europa (1951) y una gran parte del mundo, no será porque saben cómo agitar el descontento o infectar el odio a las personas, sino porque saben cómo predicar el deseo.

El verdader creient

2009-08-14T03:19:00.001-07:00

Aquests dies de vacances estic llegint el clàssic de d'Eric Hoffer, "El verdadero creyente", que va ser publicat a l'any 1951 i que recentment ha estat editat en castellà per Tecnos.

És un llibre de psicologia social imprescindible per a tothom que es vulgui dedicar a la comunicació política.

De fet és un dels llibres que més m'ha impactat al llarg de la meva vida.

Jo el situaria al nivell de "L'art de la guerra" de Sunt Tzu i per sobre d'"el príncep" de Maquiavel.

Imprescindible. Espero poder deixar alguns fragments en aquest bloc.

La cimera de la cervesa

2009-08-03T09:02:00.001-07:00

Ha estat uns de les imatges d'aquest estiu. Més impactants que les de cimeres internacionals. Els periodistes ja l'han definida com la Cimera de la Cervesa.

Aquesta trobada per a fer un cervesa entre el president Obama, el vicepresident Biden, el professor universitari amic d'Obama i el policia que el va detenir quan el professor va forçar la porta per a entrar a casa, ha estat considerada per a alguns com una genialitat més de l'entorn d'Obama. Com una classe magistral de marketing polític.

Per a mi, a risc de ser considerat un heretge, aquesta imatge és un error. Aquesta cimera no porta els beneficis comunicatius que els assessors d'Obama buscàven. Per què?

Per varis motius:

- Primer, per què es realitza en un moment en el que les enquestes mostren el desgast del president. No és un bon moment per a treure una foto tant forçada.

- Segon, per què la cimera es va realitzar després de que Obama s'hagués posat al costat d'una de les parts - en aquest cas del professor- i hagués deixat de ser el "primer inter pares". És més, resulta que el president qüestiona a l'administració de l'estat sota la seva tutela (la policia) per què l'afectat és una amistat seva. Creu més a l'amic que als policies que depenen d'ell. Això no ho pot fer un president. I per això ha estat molt criticat. I en definitiva, aquest és el motiu de la foto.

- Tercer, per la postura del policia. Si us hi fixeu, l'actitud del policia és sempre distant. Sigui quina sigui la imatge, a diferència de la de la resta de persones que intervenen. Tots es mostren amb una actitut distesa, menys ell. Això fa que sembli el que és: una cimera forçada.

- Quart, lligat amb l'anterior. Per el "tempo" que ha seguit l'incident, no és creïble una cimera cordial i amistosa com la que s'ha organitzat. Això fa que la credibilitat de l'actuació sigui baixa.

- Cinquena, per què equipara ambdues parts. I això, lligat amb l'actitud del policia, no acava d'agradar a l'americà mitjà. La policia ja va rebre la reprimenda del president quan els va acusar d'estúpids, però el president no ha recriminat res al seu professor per haver acusat de racista a la policia. En definitiva, no dona imatge d'equanimitat.

En definitiva, aquesta cimera, segons el meu punt de vista, el que ens mostra són els límits del marketing polític. No tot es tapa amb una foto.
Per molt bona que aquesta sigui.

La transformació de José Blanco

2009-07-31T00:50:00.000-07:00

Aviat farà quatre mesos que José Blanco va ser nomenat ministre de Foment.

Qui s'enrecorda que fa no gaire al ministre Blanco li dèien "Pepiño"? Avui, ministro o Don José.

Com pot haver canviat tant la percepció i la imatge d'una persona davant l'opinió pública, en tant poc temps?

Molt senzill, per haver seguit una bona estratègia de comunicació.
Hem de tenir present que no era gens fàcil ja que venia de ser el "doberman" del PSOE, el que havia d'atacar a l'oposició, sempre.

Analitzem quins han estat els eixos de la seva estratègia de comunicació:

- L'elecció del ministeri. Blanco, va escollir un ministeri agraït. El que té més pressupost per inversió. El que pot afavorir a moltes comunitats, regions i ciutats. És la plataforma perfecte per la transformació.

- La triangulació des d'el ministeri. Si alguna cosa ha caracteritzat a Blanco com a ministre ha estat el grau d'entesa que ha tingut amb comunitats governades pel PP. No és casual la bona entesa que han mostrat amb Esperanza Aguirre o Francisco Camps.
Blanco sabia que la seva tranformació, venia a través de negar el sectarisme ideològic que havia d'aplicar des de la Secretaria general del PSOE. S'havia de negar a ell mateix com a secretari d'organització. El nou Blanco havia de ser totalment oposat a l'antic Blanco. I el respecte, el pas de Pepiño a Don José venia dels contraris. La legitimitat li havíen de donar els contraris.

- Bones notícies. El ministre Blanco, només surt per anunciar bones notícies -anunciar infraestructures i inversions- i així donar una imatge sempre positiva.

- Allunyament del dia a dia polític. Des de que va deixar de ser la cara del PSOE, ha intentat no entrar en el dia a dia polític. No entra en declaracion i contradeclaracions de temes que no tenen a veure amb el seu ministeri. Si ho fés, la gent recordaria a l'antic Blanco.

- Contrast amb la seva antecesora. Tenint clar el caràcter de la seva antecessora, Magdalena Alvarez, Blanco ha intentat tenir un "talante" totalment diferent a la de la persona que el va precedir. Ha intentat ser molt més conciliador i agradable. Ha volgut marcar el contrast. Això ho ha acabat valorant tothom i sobretot, les zones on Alvarez no va deixar gaire bon record. Catalunya n'és un exemple clar.

- Concentració en els objectius. Blanco ha tingut clar quin era el seu objectiu: ser un gran ministre de foment. I estic segur que al pas que va, aconseguirà ser un dels ministres més ben valorats del govern Zapatero.

- La imatge. La imatge de josé Blanco ha sofert una transformació des de que és ministre. Ha incorporat una imatge més austera, més elegant, amb un pentinat impecable i uns colors molt més ben combinats. La imatge ha estat important ja que ha reforçat la percepció de canvi.

Després de tot això, qui diu que la imatge d'un polític no es pot canviar?

I tant que es pot canviar, i a més amb poc temps.
Per aconseguir-ho, cal però, voluntat, objectius i una bona estratègia de comunicació.

La burocràcia i el canvi polític segons Dick Morris

2009-07-29T00:43:00.000-07:00

" La burocràcia permanent de la branca executiva d'un govern democràtic està dedicada a una sola missió: no canviar res. Que sigui de dretes o d'esquerres importa poc. No són ni liberals ni conservadors. Estan a favor de que les coses tal com són. Per acometre aquesta missió són astuts, aguts, implacables i conspiradors. S'infiltren entre les files d'aquells volen canviar les coses amb l'objectiu de destruïr-los. Utilitzen la demora i el detall per esclafar les noves idees i per obligar la continuació de l'statu quo.

Però l'electorat modern exigeix canvi i no acceptarà excuses. Una figura política ha d'apendre com superar la inèrcia burocràtica i obtenir les polítiques i els resultats que vol a través de la burocràcia.

Per pura frustració, un líder polític conscient de l'acció ha d'anul·lar tots els dubtes que pugui tenir. Si qualsevol vacil·lació s'introdueix en la defensa de qualsevol de les seves idees, les forces de l'statu quo esclafaran la idea i l'escanyaran en el bressol. Només a partir d'un decidit esforç per a derrotar a les forces de l'statu quo el governant pot salvar la seva agenda política de les urpes de la burocràcia.

Un candidat elegit ha de veure a la burocràcia permanent que l'envolta com l'enemic del canvi que és. Ha d'adonar-se que les pròpies persones que ell a dessignat -càrrecs de confiança, etc.- són fàcilment captades per la burocràcia permanent i es tornen en contra del canvi. Els homes i les dones que un dessigna en l'administració pública per a facilitar el canvi es tornen objecte del "síndrome d'Estocolm.

Un governant elegit ha d'aferrar-se a la noció de que, a menys que es produeixi el canvi i cumpleixi amb les promeses de la campanya, el més probable és que es quedi sense càrrec.
L'energia que comporta mantenir el canvi en vigència i portar-lo a terme a través de la maquinària burocràtica és gairebé sobrehumana. Tot i així, és el desafiament central de qualsevol càrrec electe"

Dick Morris

El Tripartit devora els seus "pares"

2009-07-27T14:39:00.000-07:00

La decisió de Joan Saura de no repetir com a candidat fa que no quedi cap dels tres artífexs del tripartit en primera línea.

El tripartit ha deborat als seus "pares": Maragall, Carod i Saura.

Els "pares" han mort, però la criatura ha volat del niu, ja vola sola. No necessita als seus pares...

La "Gran nit" i l'anunci d'Estrella Damm

2009-07-23T01:31:00.000-07:00

Llegint el bloc de la Nadeia, m'ha vingut com un tiro el que alguns publicistes nord-americans anomenen "La gran nit".

La gran nit, és el que segons els publicistes dels EEUU, tots els nordamericans tenen en el subconscient i al que sovint apel·len a l'hora de fer un anunci.

Què és la gran nit?

La gran nit és la nit que tots somiem viure. És molt possible que l'haguem viscuda i tot. Però sempre estem disposats a reviure-la. És el somni americà pel que fa a la festa: Una nit important en que tu ets el protagonista i tot passa de la millor manera possible.

Per a un americà això es personalitza en una nit de graduació o en una "farra" universitària en la que una conjunció astral fa que tot surti de la millor manera possible: protagonista de la festa, amics, riure, música i a més et lligues la noia -o el noi- més atractiu de la festa.

Aquí, en el nostre subconscient també tenim idealitzada "la gran nit" i moltes vegades actuem moguts per aquest valor. La gran nit de cadascú, varia en funció del lloc i sovint es visualitza en la festa patronal de cada ciutat. Tots hem viscut o voldríme haver viscut una gran nit en la festa major de la nostra ciutat o en el FIB de Benicàssim. Però la gran nit de referència a casa nostra, és la nit de Cap d'any.

Sempre sortim preparats per què en aquestes festes assenyalades es produeixi la conjunció astral. I gairebé mai apareix. Però tot i així, mai deixem d'intentar-ho. Mai perdem l'esperança.

Alguns publicistes el que fan és apel·lar a aquesta esperança. Apela·lar a les teves emocions a través d'anuncis de productes que fan que aquesta "gran nit" sigui més propera. Ja pot ser un licor, com un desodorant, com uns texans, com una cervesa.

En tot això pensava quan vaig veure per primera vegada l'anunci d'Estrella Damm.

És una apel·lació a la versió mediterrània de la "gran nit": les "grans vacances".

A l'spot de Damm es reuneixen tots els ingredients que ens agradarien que apareixéssin en les nostres vacances ideals. Tots els europeus tenim en el subconscient aquests ingredients.

Amb poca variació, unes vacances ideals són per la gran majoria, el que ens mostra l'anunci. Hi és tot: relax, festa, bellesa, amistat, amor. L'anunci apel·la directament al nostra subsconscient, als nostres somnis, a les nostres emocions.... a la nostra "gran nit".... Mediterràniament.

Les 4 regles d'un gran comunicador segons Roger Ailes

2009-07-15T01:01:00.001-07:00

Roger Ailes, és un dels estrategues de comunicació més important dels Estats Units.

Aquest veterà consultor de comunicació republicà, està considerat una de les màximes autoritats en la matèrie i no hi ha campanya electoral nord-americana que no hi tingui un paper rellevant -sobretot en els debats i els spots- d'ençà que va treballar per la reelecció de Reagan.

Per Ailes, hi ha quatre regles que tot bon comunicador ha de tenir, només hi ha quatre coses que la gent amb qui et vols comunicar no et perdonarà:

- Estar preparat. Sempre que parlis, la teva audiència ha de tenir l'absoluta confiança en els teus coneixements sobre el tema del que estàs parlant. No vol dir que siguis un especialista en la metèrie, però sí que en saps més que ells.

- Fer sentir còmode als altres. Per aconseguir-ho primer t'has de sntir còmode tu mateix.

- Comprometre't. Estigues compromés amb la comunicació i amb el tema del que parles. L'has d'interioritzar i l'has de viure.

- Sigues interessant. Per aconseguir-ho has de tenir un estil i que la teva comunicació tingui substància, que digui quelcom que interessi.

Conclusions electorals de l'acord de finançament

2009-07-14T01:27:00.000-07:00

Tot i que encara és molt recent el pacte, crec que s'en poden extreure algunes conclusions:

- La comuncació del govern ha funcionat. Tant des d'el propi govern com dels partits que en formen part. Tècnicament, ha estat una bona lliçó de marketing polític. Segurament la millor d'ençà al primer tripartit. Han sabut fixar el missatge, han controlat els tempos, han dirigit la comunicació i han enganxat amb el peu canviat a l'oposició. A més, el guió de les negociacions cap de setmana ha estat ben elaborat.

- El tripartit en surt reforçat. És obvi que el govern surt més cohesionat després de l'acord de finançament. Això no vol dir que en surtin més forts els tres partits del govern, però si el tripartit com a marca. Segurament, el PSC recuperarà part de l'espai electoral que va perdre a les eleccions del 2006, el dilema és que passarà amb els altres dos partits que formen el govern.
I aquí hi ha les incognites.

- No tots els tres partits en sortiran reforçats. Si ens hi fixem, en les dues darreres eleccions al Parlament, sempre hi hagut un partit dels tres que en surt clarament afavorit. En les eleccions del 2003 va ser ERC, a les del 2006 va ser ICV, i segurament en aquestes serà el PSC. A costa de qui? Em temo que qui patirà en les eleccions del 2010 serà ICV i l'incognita serà quin resultat tindrà ERC. En el resultat d'ERC, en aquesta incognita, hi ha la clau per saber si el tripartit tindrà una tercera edició.

- Per primera vegada, es presentaran a les eleccions dues coalicions electorals: el tripartit contra Convergència i Unió. El que tant va intentar fixar David Madí serà una realitat al 2010. Amb aquest acord, el tema de les eleccions serà: tripartit sí o no. Continuïtat o canvi.
Amb la cohesió i l'entesa mostrada per els tres partits del govern, al 2010 no hi haurà lloc per
l' equidistància.

- Hi ha partit. Si fins fa uns mesos, semblava que el govern d'entesa no acabava d'arrencar i que difícilment tornaria a sumar al 2010, amb aquest acord, el que es visualitza és que encara hi ha partit. Que tot està molt obert i que els tres partits que formen el govern poden tornar a sumar. CiU haurà d'esforçar-se molt més i afinar més la seva estratègia si vol trencar el tripartit i els tres partits del govern veuen que si s'esforcen i segueixen aconseguint rèdits com l'acord de finançament, la reedició del govern està a tocar.

En definitiva, moltes conclusions que es resumeixen en una: Hi ha partit i el resultat és incert.

La posada en escena del finançament

2009-07-13T01:41:00.000-07:00

Ja s'ha acabat el culebrot del finançament. No em centraré en l'anàlisi de les xifres -seria una temeritat venint d'algú de lletres- sinó en l'escenografia de l'acord.
I voldria donar quatre o cinc pinzellades sobre la posada en escena de diumenge:

- Tot ha estat preparat per tal que ERC i més concretament Joan Puigcercós tingués el protagonisme necessari per fer que la seva militància acceptés l'acord. Ha estat una molt bona decisió dels altres partits del govern per tal que l'acord arribés a bon port i així salvar la legislatura.
La posada en escena de Joan Puigcercós el diumenge no em va agradar. El detall de canviar el cartellet del faristol en directe: un error de primera categoria. Ara, s'ha de reconèixer que amb el faristol han fixat el missatge: 3855.

- La declaració d'Artur Mas sortint de la piscina: un error. Mas no hauria d'haver comparegut fins que no controlés ell l'escenografia. La decisió que compareixés Felip Puig en comptes de Mas a la tarda és una decisió encertada si bé hagués estat millor que compareixés algú amb un parlar no tant aspre i que hagués tingut un paper més determinant en la negociació de l'Estatut, com Quico Homs. El paper que havien de mostrar és de desacord però no de ressentiment.

- La declaració solemne del president Montillaal Palau de la Generalitat: un encert. I el discurs molt ben elaborat. Tot i així considero un error el fet de no haver-ho fet en un moment molt més important comunicativament parlant: després o abans del TN. En clau comunicativa, el tripartit hauria pogut treure molt més rèdits comunicatius d'un diumenge actiu com el d'ahir.

- La declaració d'Helena Salgado: correcte. Era el que tocava: passar el tràngol com més ràpid millor i sense fer massa soroll.

I ara? Ara, un cop superats els principals obstacles de la legislatura, comença la campanya electoral per a les eleccions del 2010.

Per què els casos de corrupció no passen factura?

2009-07-08T02:41:00.000-07:00

Aquesta és una de les preguntes més freqüents en les tertúlies radiofòniques després dels resultats de les eleccions europees del passat més de juny.

I ara, es tornen a repetir després de que el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps hagi estat imputat pel jutge arrel del cas dels "trajes" d'el Bigotes.

La conclusió a la que arriben la majoria d'analistes és: la ciutadania no catiga la corrupció, la corrupció no passa factura electoralment parlant, per tant, la corrupció surt gratis.

Aquesta és la típica conclusió fàcil, a simple vista. Però la realitat és que tot és bastant més complex i senzill alhora, i que la ciutadania difícilment s'equivoca.

No és cert que la corrupció no passi factura. Si que en passa, i molta.

El que passa és que la ciutadania és prou llesta per analitzar la situació i ponderar les responsabilitats en funció de les prioritats. És a dir, la ciutadania mai vota en funció d'un factor. Sempre vota en funció de varis factors -encara que aquest sigui la corrupció- i tenint clar l'objectiu principal de l'elecció.

Però el que fa decidir sobretot el càstig electoral, és l'alternativa. Si no hi ha una alternativa electoral creïble, el càstig electoral difícilment es produirà.

Analitzeu els casos de "corrupció" que no han estat castigats per les urnes: Camps, Berlusconi, etc. Hi ha una alternativa creïble? Hi ha possibilitats de canvi polític? Com està l'oposició?

La ciutadania no és estupida i no s'arriscarà a posar al govern a algú que no li genera confiança per a portar el govern per tal de castigar un cas de corrupció.
El vot, és molt més sensat del que sembla.

Primer construcció de l'alternativa, després càstig electoral.

Això funciona quan està en joc un govern, però i si les eleccions són "menors"? Com és el cas de les europees? No es pot donar un cert vot de càstic al corrupte?

Tampoc. Si no hi ha alternativa no. Ja que el que faria aquest vot de càstig és reforçar al líder de l'oposició. I això no es farà si no es considera que està preparat per governar, per assumir el lideratge.

Primer tenir alternativa de govern, després es passaran els comptes.

Bona comunicació? Per a qui?

2009-07-03T01:45:00.000-07:00

Impressionant posada en escena la de la trobada entre José Luis Rodríguez Zapatero i Patxi López a la Moncloa. Tot estava pensat, tot calculat. Comunicació política en estat pur.

I dos missatges clars:

- Ara governen els bons al País Basc
- Els bons som nosaltres: "Dos gobiernos, una única política antiterrorista"

Tant pensat va ser des de la Moncloa, que es van passar de frenada.

Per què?
Doncs, per què si bé Zapatero obviament surt reforçat amb el nou govern basc - tapa un dels flancs més dèbils que tenia i on el PP més l'atacava, la política antiterrorista- el que no surt gaire reforçat és Patxi López.

Patxi López, semblava el governador que tornava a la metròpoli després d'aconseguir conquerir colònies. Els "massatges" de Zapatero van ser massa exagerats. Havia d'haver tingut un tracte preferent, però correcte, fins i tot una mica distant. Com el que va tenir en el seu moment Emilio Pérez Touriño o el president Montilla.

No es fa cap favor a Patxi López fent-li aquests "massatges" públics, ja que reforcen la idea que ha intentat transmetre el PNB, de que és merament un enviat de Madrid per fer fora als nacionalistes del govern. I amb l'objectiu aconseguit, s'el premia i s'el mima.

Amb aquesta idea, es transmet que a López i al PSE, no els interessa el País Basc en sí, sinó sobretot, que no hi governi el nacionalisme.
I aquest és un misstge negatiu per a qualsevol governant.

L'objectiu número 1 de qualsevol president, alcalde, etc. és la seva ciutadania. Els ciutadans volen pretenen que només hi hagi una prioritat, els seus interessos.
I aquests volen que es transmeti aquesta idea.

Amb la posada en escena de l'altre dia, es reforça el missatge del nacionalisme basc, se li dona la raó, es consolida el seu marc.

López hauria de començar a entendre que si vol repetir com a lehendakari, haurà de defensar amb fermesa els interessos d'Euskadi. I això sol voler dir, enfrontar-se amb Madrid.

Serà creïble un enfrontament amb Zapatero quan arribi el moment, després del "massatge" de l'altre dia?

Cinc consells de Juan Francisco Polo

2009-06-30T04:40:00.000-07:00

El dissabte passat, gràcies a la gestió de l'amic Medran, vam poder conversar amb Juan Francisco Polo, exDirector General de Llorente & Cuenca a Espanya i un reconegut professional en el món de la comunicació a Espanya.

Jo li vaig demanar si després de tants anys d'experiència, em podia donar tres o quatre consells per a qualsevol consultor en comunicació. I m'en va donar cinc.

Segons Polo, hi ha cinc coses que qualsevol consultor en comunicació ha de tenir:

- Bagatge cultural. Un bon consultor en comunicació ha de ser una persona llegida, culta. Ha de llegir molt i estar informat sobre el què passa al món. Aquest, segons ell, és el principal handicap dels nous consultors.

- Capacitat d'expressió. Un bon consultor ha de saber expressar-se oralment i per escrit. Ha de tenir una bona capacitat oratòria i una redacció comprensible i ordenada. Ha de saber transmetre les seves idees i conceptes amb claretat.

- Capacitat d'adaptació i reacció. En el món de la comunicació és molt important saber reaccionar als esdeveniments, adaptar-te als aconteixements i sobretot, no posar-te nerviós.

- Conèixer l'entorn amb profunditat. En qualsevol on el comunicador treballi -ja sigui el municipal, instituciuonal, de productes, etc.- el consultor ha de coneixer molt l'entorn natural en el que el seu client es troba. Si és un producte, ha de conèixer l'empresa, el mercat, els competidors, etc.

- Tenir una agenda important. Un bon consultor ha de cultivar els contactes professionals, els ha de treballar i ha d'aconseguir tenir una relació amistosa amb molta gent del sector i del món dels mitjans de la comunicació.

Aquests són, els cinc consells de Paco Polo.

Gràcies a tots!

2009-06-21T07:00:00.000-07:00

Finalment el Marca Ciutat 2009 ja és història. Ha estat una bella història.

I des del meu paper de director del seminari mai m'hagués imaginat fa dos anys, que aquesta idea es consolidaria tant ràpidament i tindria un futur tant esperançador.

Moltes gràcies a tots els que heu fet possible aquest èxit: als ponents, als inscrits, als col·laboradors, als participants dels speech corner i l'espai tallers, a les institucions col·laboradores, als amics, i sobretot, a l'Ajuntament de Roses, que gràcies a la seva alcaldessa i a en Marc Teixidor ens han fet sentir com a casa.

A partir d'avui començaré a treballar en un Marca Ciutat 2010 que estigui a l'alçada del que hem deixat enrera.

Moltes gràcies!

Claus per entendre l’abstenció d’ahir

2009-06-08T06:03:00.000-07:00

Aquestes eleccions al Parlament Europeu han tingut una abstenció molt important. Abstenció a nivell europeu, abstenció a nivell espanyol, abstenció a nivell català i sobretot, a nivell gironí.

Per què? A què es deu aquesta abstenció?

Segons al meu punt de vista l'abstenció del 2009 té motius diversos i s'ha d'explicar des de tres nivells geogràfics:

A nivell europeu l'abstenció s'explica per tres factors:

- La llunyania entre les institucions europees i la ciutadania.
La gent no visualitza la feina del Parlament Europeu. És quelcom confús i llunyà que serveix més per posar entrebancs que no pas per resoldre els problemes, a ulls de l'europeu mitjà.

- El malestar europeu.
Un malestar que no ve d'ara, que fa anys que es va mostrant i que té com a principal motiu la immigració. Europa, tot i ser-ho, no vol ser multicultural. És així de dur. I això explica la desfeta de la socialdemocràcia arreu del continent. Europa té por de la globalització i les seves conseqüències.

- La crisi econòmica.

És evident que la crisi ha accentuat el malestar que he assenyalat.

A nivell espanyol la crisi s'explica sobretot pels mateixos motius si bé la crisi econòmica hi ha tingut un paper més determinant. Més que la crisi, l'impacte de l'augment de l’atur entre la ciutadania espanyola.

En canvi a nivell català, on la baixada de la participació ha estat molt més gran que a nivell espanyol (9 punts, que són molts) hi ha hagut factors afegits:

- El que l'Antoni Puigverd ha definit com l'empat permanent o l'equilibri indefinit. L'escenari polític català, es troba en una situació d'impasse des del 1999, des de l'empat entre Pujol i Maragall i aquest empat no s'ha resolt. Cap dels dos principals partits -PSC i CiU- no ha aconseguit construir una majoria social prou forta com per portar a terme un projecte polític transformador per al conjunt de la societat catalana. Cada elecció és vista com una prèvia de les eleccions importants -les catalanes- que mai acaben de resoldre la situació. I la societat viu immersa en aquest empat permanent que provoca cansament i desídia.

- Des de l'any 1999 els temes de debat sobre els quals ha girat la política catalana -Estatut, finançament, etc.- no s'acaven de resoldre mai, i sembla impossible passar-hi pàgina. Això també contribueix al cansament col·lectiu de la ciutadania i a l’allunyament de la política.

- Alhora, Catalunya és la zona de l'Estat on més es perceb el malestar europeu que abans he assenyalat.

A nivell gironí, a més de tots aquests factors europeus, espanyols i catalans, cal sumar-hi el fet que sigui una de les províncies amb un percentatge d'immigració més alt i això es tradueix amb una de les participacions més baixes de l'estat (35%) i l'abstenció més alta. A nivell de malestar, a les comarques gironines ens trobem en els "estàndards" europeus. Mal ens pesi!

Les claus de les europees

2009-06-04T14:55:00.000-07:00

Les claus a les europees són dues:

- A Espanya, la crisi econòmica

- A la resta d'Europa, la immigració

- A Anglaterra, l'alternança

L'estratègia del PSC

2009-05-30T00:53:00.000-07:00

El PSC, de la mà de José Zaragoza, ha tornat a realitzar una campanya electoral impactant.
Amb un disseny gràfic brillant i un missatge molt clar. Un missatge de contrast. Un missatge simple i efectiu: Tu decideixes, o uns o uns altres.

És la versió europea del "Si tu no hi vas, ells tornen"

De fet ha estat la campanya estrella de l'actual campanya electoral. Tots ens hem fixat en aquesta campanya i tots els altres partits l'han criticada.

El que m'ha sobtat és el fet que la majoria d'opinadors d'aquest país coincideixin en dir que aquesta és la campanya que sempre fa el PSC des que dirigeix les campanyes José Zaragoza.

No és així. És cert que l'estil és similar al de la campanya electoral de les darreres eleccions generals, però no té res a veure amb les campanyes de les municipals del 2007 i de les catalanes del 2006.

Si us en recordeu, en aquestes dues ocasions, el missatge de les campanyes era molt diferent al de l'actual. "Fets, no paraules" per a les eleccions catalanes del 2006 i "Noves idees" per a les eleccions municipals del 2007. Eren missatges positius. Eren missatges que no es poden considerar negatius.

Per què el PSC va utilitzar aquests missatges en aquestes dues eleccions-2006, 2007 i en canvi, utilitza el "Si tu no hi vas, ells tornen" en les dues darreres? I sobretot per què si tenim en compte que la direcció de les campanyes són obra del mateix equip?
Doncs perquè en les dues primeres eleccions el PSC és el cap de cartell, és el partit gran, el partit "catch all" que lliuta per guanyar les eleccions i presidir la Generalitat o l'alcaldia i, en canvi, en les altres dues eleccions l'epicentre de la campanya és a Madrid.

En les dues primeres hi ha una única campanya, la del PSC que intenta donar un missatge central adreçat a la majoria de la població. Ha de ser per força un missatge positiu.

En canvi en les altres dues - la del 2008 i la del 2009- hi ha dues campanyes: la del PSOE i la del PSC. La primera, és la que és central i positiva i la segona, la del PSC, serveix per complementar la primera, serveix sobretot per mobilitzar el vot.

Tant en les eleccions generals com en les eleccions europees, les campanyes de Zapatero i de Carme Chacón es complementen a la perfecció, així com les de López Aguilar i Maria Badia a les europees. En canvi a les eleccions catalanes o a les municipals, només hi ha una campanya: la de José Montilla i la de Jordi Hereu.

Així que, segons el meu punt de vista, és injust dir que el PSC fa sempre el mateix tipus de campanya electoral, el de "si tu no hi vas, ells tornen".

Només ho fa quan pot fer-ho i li convé. És a dir, quan tots els flancs estan coberts. Quan l'epicentre electoral no és a Barcelona.

I això no és res més que saber aplicar l'estratègia adequada en el moment adient.

Què ha de tenir un relat (3): L'arc de transformació

2009-05-25T14:25:00.000-07:00

No hi ha un bon relat sense un arc de transformació.

L'arc de transformació, és l'eix, la clau a l'entorn del qual gira tot bon relat. És en definitiva, el que dona sentit al relat, el que el fa memorable. És el veritable missatge del relat.

Si volem que la nostra història sigui recordada i es difongui, aquesta ha de transmetre un missatge. I la manera més eficaç per transmetre el missatge és a través del protagonista del nostre relat.

Per tal que sigui un gran relat, un relat memorable, aquest ha d'haver transformat al protagonista. Hi ha d'haver un abans i un després per el nostre protagonista, ja res tornarà a ser com abans per a ell. El relat l'ha marcat, l'ha trasnformat i aquesta transformació és degut a que la història era única i a que porta implícit un missatge molt potent.

Així doncs, al final del nostre relat, el protagonista ha de ser molt millor que no pas al principi. S'ha produït un arc de transformació: una sèrie de fets, que han fet que el protagonista canviï a millor. I aquest transformació, sempre porta implícita un missatge potentíssim. Una "moralina" o "moraleja".

L'acció de la història ha de convertir al nostre home, l'ha de fer millor, més fort, més ètic. I els consumidors del relat hem de veure aquesta transformació, hem de veure el que li ha costat, i la millora que ha suposat.

Fixeu-vos-hi. Totes les bones històries comecen amb un personatge que viu la seva rutina diària i un fet extraordianari -o no- trenca aquesta rutina i obre un seguit d'accions que acaben amb un personatge que deixa de ser normal per a ser heroïc. La potència del relat, ha tranformat a l'home del carrer emn un heroi. S'ha produït l'arc de transformació.

Però sobretot, el relat ha d'estar ben fet

2009-05-22T00:41:00.000-07:00

Mireu a partir del minut 1:35
És un exemple clar de que o l'storytelling està ben fet o el resultat pot ser terrible.

Què ha de tenir un relat (2): el format

2009-05-20T01:37:00.000-07:00

Com ha de ser un relat?
Quina estructura ha de tenir per tal que sigui creïble i potent?
Com ha de ser per què enganxi?

No entengueu que vull dir com ha de ser una història, sinó com hem d'estructurar una bona història per tal que aquesta enganxi, atrapi, per tal que convenci.

- En primer lloc, el relat no ha d'aturar-se gaire en els antecedents de la història. L'inici ha de contextualitzar i posar en situació, però ha de fer-ho en un temps raonable. No és la història en sí, són els antecedents de la història.

- La graduació del relat, els passos que aquest segueix, han de ser consecutius. Tot ha de ser conseqüència d'alguna cosa. Tot ha de passar per algun motiu. Si bé, a la vida real, això no és cert -la majoria de coses que ens passen no tenen un perquè- en els relats, tota acció ha de tenir un antecedent, un per què que faci més comprensible la història, i sobretot, els motius per què el protagonista actua com actua.
Tota acció ha de tenir un orígen i les accions han de passar de manera consecutiva, una acció, lligada a una altra.

- El relat ha de tenir un ritme "in crescendo". Cada vegada el ritme ha de ser més ràpid. El protagonista s'ha de trobar cada vegada obstacles més grans, i els ha de superar. El relat ha de posar a prova al protagonista -i a la història- possant-li obstacles més difícils. El protagonista s'ha d'anar acostant i allunyant del seu objectiu. No pot ser un "passeig triomfal". Ha de costar molt. Per dos motius: Per enganxar al receptor del relat a través de la incertesa i la intriga i per què el consumidor del relat -sobretot el relat polític- vol veure com el protagonista s'enfronta a les dificultats.

- I finalment, el relat s'ha d'acabar al final. En el punt més àlgid. Amb la consecució de l'objectiu. Un cop el protagonista ha aconseguit l'objectiu central del relat, aquest ha de finalitzar. Potser en començarà un altra, però ja serà un altre relat....

Què ha de tenir un relat? (1)

2009-05-15T01:32:00.000-07:00

Com es sabut, sóc un enamorat de l'storytelling.

Per a mi, el relat és clau a l'hora de construïr qualsevol projecte, candidatura o empresa.

Però, com es fa un bon relat? Què ha de tenir un relat per a ser efectiu?

- Primer de tot, un relat ha de transcorrer per un camí. És una història que té un passat, un present i un futur. Per tant, un relat ha de tenir un recorregut i aquest ha de ser conegut per a tothom.

- El protagonista del relat, ha de tenir un objectiu. Un objectiu que ha d'estar justificat i que representa un risc.

- En qualsevol relat hi ha d'haver un conflicte. Sense conflicte no hi ha relat interessant. Un conflicte vol dir, que hi ha algu que s'interposa entre nosaltres i el nostre objectiu.

- Per tal que el relat sigui interessant i real, ha de ser difícil. Ha de suposar un esforç per el protagonista que el realitza. El públic vol veure com el protagonista s'esforça per aconseguir el seu objectiu. Que aconseguir el seu objectiu li ha costat un esforç.

- El relat ha de ser memorable. Ha de tenir els ingredients adequats per tal que la gent el recordi. Això es pot aconseguir a traves del tema, d'algun episodi del relat, de l'èpica, etc.

- Per tal que sigui memorable, reconegut i captivador, s'ha de recolzar en valors. En valors propis com ho fan algunes marques o en valors compartits per una comunitat.

- Un relat ha d'emocionar. L'emoció a part de fer-lo més memorable, aconsegueix que els espectadors es vegin més implicats en el relat, que el sentin, que pateixin o vibrin. L'emoció canalitza la història

- Ha de tenir un format reconegut per a la majoria de la comunitat. Ha de tenir una estructura discursiva basada en els clàssics de la literatura. Inconscientment, hem de poder reconeixer la historia tant bon punt la sentim. Ha d'evocar-nos a algun conte popular.

L'ou o la gallina?

2009-05-07T06:22:00.000-07:00

En estratègia electoral, hi ha dos objectius finals que són difícils de separar. Són dos objectius que estan estretament lligats i que són consecutius: primer se n'ha d'aconseguir un per després aconseguir l'altre, i així succesivament.

Aquesta dos objectius són:

- Guanyar les eleccions

- Aconseguir una majoria social

Què és primer l'ou o la gallina? Què és més important guanyar les eleccions o aconseguir una majoroa social? Quin dels dos és l'objectiu principal?

La resposta tradicional és que és més important guanyar les eleccions, que l'objectiu és la consecució del poder. Però segons el meu punt de vista, aconseguir el poder, guanyar les eleccions, no és res més que el primer pas per el veritable objectiu: aconseguir una majoria social que et recolzi electoralment durant un període ampli de temps.

La manera tradicional de guanyar les eleccions ha estat construïnt abans una majoria social que et recolzi, i un cop aconseguida, guanyar les eleccions. Darrerament veiem molts exemples -com per exemple, la formació del nou govern basc o en molts ajuntaments- en que primer s'aconsegueix governar i el principal objectiu passa a ser el construïr una majoria social forta durant la legsilatura per després poder guanyar les eleccions amb claretat.

Construïr la majoria social passa a ser doncs, l'objectiu número 1. Aquest serà el gran objectiu per què sinó, segurament el pas pel govern serà efímer, com ho va ser pel bipartit a Galicia.

El cas de Galicia n'és un exemple clar. Es poden buscar molts motius de la pèrdua de les eleccions del PSdG i del BNG, però en realitat només n'hi ha un: No havíen aconseguit crear una majorai social forta i el PP encara mantenia la seva.

Marca Ciutat 2009

2009-04-28T00:56:00.000-07:00

Ahir vam presentar la segona edició del Marca Ciutat. El seminari més important sobre Citymarketing que es fa a Catalunya.

Enguany el farem a Roses els propers 19 i 20 de juny, a les magnífiques instal·lacions del Teatre i amb la inestimable ajuda de l'amic Teixidor.

Estic molt content del programa que estem preparant. De moment ja tenim tancat el programa del seminari i centrarem cada dia a un tema. El primer dia, el divendres 19 de juny estarà centrat a la creació de marca de ciutat, i hi participaran grans professionals del marketing i del branding. Alguns dels noms són: Josep Chías, una eminència en el món del màrketing, Toni Puig, el "gurú" de les ciutats, Antonio Núñez, la persona que més sap d'storytelling a Espanya, David Riu, director dels estudis de branding de la URll/La Salle, etc.
I el segon dia el dedicarem a comunicar la ciutat. I hi participaran reconeguts experts en comunicació com Antoni Gutiérrez-Rubí, Lluís Pastor, Enric Casas, José Antonio Donaire, entre altres.

Us animo a visitar la web del seminari: Marca Ciutat .

La principal novetat del Marca Ciutat 2009 però, no és el programa, sinó els dos nous espais: Espai Tallers i Speech Corner. Dos novetats que ens ajudaran a crear un espai d'interrelació entre el professionals de la promoció econòmica de les ciutats, dels professionals del màrketing i el turisme, de la comunicació, etc.

En breu, us informaré del programa d'aquests dos nous espais.

La decissió d'en Carod

2009-04-20T03:01:00.000-07:00

Josep Lluís Carod-Rovira ha llançat la tovallola. Finalment, ha admès la realitat: El candidat a les pròximes eleccions catalanes serà Joan Puigcercós. No es pot lluitar contra qui controla el partit. I en aquest sentit, Puigcercós té un suport important de la militància. Menys que en la resta de partits, però molt més que en Carod.

Els sectors "oficialistes" d'ERC s'han unit per encarar un futur electoral molt difícil i segur, que el partit ho agraïrà. No es pot encarar un nou cicle electoral amb unes fosques perspectives i que a sobre de dos corrents crítics, el sector oficialista estigui dividit. La situació no era sostenible i ha acabat com havia d'acabar. Amb la decissió de Carod de cedir, de renunciar a liderar el partit.

En aquest sentit, la decissió de Carod i amb ell de la direcció del partit, és lògica. Ara, el que m'ha sorprés és la reacció dels líders d'ERC després de la decisió. Sobretot, la dels principals responsables d'aquest enfrontament: Josep lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós.

Diumenge, Puigcercós convidava a Carretero i els seus seguidors a abandonar el partit i els definia com a "independentistes de dretes". El mateix dia, Carod, afirmava que ERC només ha d'ocupar-se del centre-esquerra sobiranista, i deixar el centre i la dreta sobiranista a CiU.

S'ha acabat l'aspiració de creixement d'ERC? S'està preparant ERC per sobreviure a una travessa del desert? Com interpretar aquestes declaracions? Hi ha estratègia darrera?

Segons el meu punt de vista, aquestes declaracions permanents definint-se què són, són un dels principals problemes que té i tindrà ERC per a crèixer. Cap partit pot limitar el seu terreny de joc permanentment i aspirar a ser majoritaris.
No es pot voler ser un partit catch-all (un partit gran amb moltes sensibilitats) i anar seleccionant qui en forma part.

Un partit que vol ser majoritari, sempre s'ha de definir genèricament, sempre ha de ser el gran partit del... Per exemple, el PSC és el partit de l'esquerra, CiU el partit del nacionalisme i fins avui, ERC era el partit de l'independentisme (de tot l'independentisme).

Un partit que vol crèixer ha d'incloure, ha de marcar unes grans línees definidores, uns valors clars però genèrics que facin que tothom s'hi pugui trobar còmode. És el que intenten la Casa Gran de CiU i la Casa Comuna del PSC.
Mai sentireu un partit gran, renunciant a votants així o aixà. Al contrari, el que volen és guanyar la centralitat electoral i això només s'aconsegueix sumant votants així o aixà, que se sentin còmodes i que segurament provindran del partit rival.
És un error dir que a un partit no l'interessen els "independentistes de dretes", etc. perquè el que fem és reduïr el nostre espai d'actuació, el nostre electorat. Quants independentistes d'esquerres hi ha a Catalunya? A quants electors es vol adreçar Esquerra? Es pot crèixer adreçant-te només al 20% com a màxim de l'electorat?

La meva resposta és que no. I això em fa pensar que darrera tot això, el que hi ha, és una voluntat de fer un partit més compacte, de depurar el partit de corrents crítics que el fan ser difícilment governable. És un intent per tenir un partit fortament cohesionat i a partir d'aquí tornar a adreçar-te a segments més amplis de la societat, tornar a crèixer.

El problema és que tot això porta temps, i els problemes més importants que té ERC no són d'aquí a uns anys, sinó que són a la cantonada, al nou cicle electoral.

La força del relat. Storytelling en estat pur

2009-04-12T16:55:00.000-07:00

Marketing polític?

2009-04-10T15:45:00.000-07:00

Excés de marketing polític? El poder de la imatge? Cal que fagi vaga de fam un president? Què li aporta aquesta imatge? ´

Nosaltres no som d'eixe món.

5 ministres gallecs, això va en sèrio!

2009-04-06T08:38:00.000-07:00

Algunes reflexions sobre la crisi de govern que Zapatero vol portar a terme aquesta setmana santa:

- El que li han fet a Zapatero no té nom. Després de cinc anys sense reunir-se amb un president nord-americà, va i li aixafen la trobada bilateral amb Obama, i el que és pitjor: li aixafen les portades i la roda de premsa posterior.
Qui ha filtrat la notícia ha desactivat els dos principals actius que tenia Zapatero per recuperar impuls polític abans de les europees: Se li han carregat el missatge amb Obama i el missatge de canvi de govern. Dels dos principals missatges que tenia en dos anys, cap dels dos els ha controlat ell. Li han controlat els tempus de la pitjor manera possible. Si això és foc amic, com deu ser l'enemic!

- Molt malament han d'anar les coses -enquestes internes- al PSOE, per tal que remodeli el govern a 2 mesos de les eleccions europees i per tal que treguin a Chaves de la presidència d'Andalusia. Avançar el canvi de govern a abans de les eleccions europees, és terriblement arriscat. Si no l'hagués canviat i el PP hagués guanyat les europees, podria presentar el canvi de govern com a un gest de comprensió vers el missatge de l'electorat i de nou impuls polític. Fent-ho abans, t'arrisques a cremar el nou govern en el cas que hi hagi un mal resultat a les eleccions europees de juny. És una jugada molt arriscada, desesperada.

M'ha sorprés molt l'entrada de Chaves al govern. Segur que té a veure amb enquestes internes que deuen apuntar a una aproximació al PSOE del PP a Andalusia. Si això hi afegim la possible creixement del PP a Castella la Manxa després de tot l'affaire CCM, veuerem que el PSOE s'ha vist obligat a moure fitxa i no ha pogut esperar que el "relleu" a Andalusia es produís en una altra crisi de govern. S'havia d'aprofitar aquesta ocasió per intentar que el principal "graner" de vot socialista es mantingui.

- Si es confirma l'entrada de Blanco al govern, hi haurà cinc minsitres gallecs (Blanco, Molina, Salgado, Caamaño i Espinosa, una sobre-representació territorial brutal. S'han acabat els equilibris territorials, la cosa va en sèrio. Només quedaran els fidels, la "guardia de korps" que resulta que és gallega.

- Constato que Zapatero no ha aprés la lliçó de la resta de líders mundials. En comptes de sumar, resta. En moments de crisi el que ha de proposar un líder és un govern que representi el màxim segment de la societat que dirigeix possible. Ha de fer governs amb moltes sensibilitats, transversals, amb independents de prestigi (sobretot a economia). En comptes d'això, Zapatero es tanca. Govern monocolor i cada vegada més de l'aparell. Les tres figures més importants del PSOE al govern: Zapatero, Chaves i Blanco.

- Zapatero haurà de reaccionar a la filtració. No es pot quedar tal com està. Haurà de sorpendre amb algun nom diferent als que han sortit, i amb algun nom potent i rellevant. Si no ho fa, és que va més a la deriva del que sembla.

- Ha de tenir clar, que aquest serà el govern que li farà guanyar o perdre les eleccions generals. No només per la crisi, sinó per què aviat Zapatero serà el president de torn de la UE i estarà més temps viatjant que a la Moncloa. L'equip que formi ara, li haurà de dirigir el govern amb eficàcia.

Veurem. Però de moment, es confirma la vella dita: "En política, hi ha amics, enemics i companys de partit"

Empendre el futur

2009-04-03T03:44:00.000-07:00

Demà a les 11h del matí, obriré les jornades que l'associació STIC.CAT ha organitzat al Parc Tecnològic de la UdG, sota el títol Empendre el futur.

Es tracta de 18 micro-ponències sobre emprenedoria i innovació. Hi participaran molts emprenedors d'èxit. Del meu camp, també hi participarà l'Antoni Gutierrez-Rubí.

STIC.CAT és una iniciativa de l'Eduard Batlle i Trina Milan, entre molts altres.

Molt bona iniciativa la d'Stic.Cat! L'èxit està garantit!

Políticament Correcte

2009-04-01T03:34:00.000-07:00

L'altre dia vam participar amb en Marc Teixidor a un cicle de conferències per celebrar els 30 anys de l'IES el Pedró de l'Escala. Hi participàven altres ponents com Xavier Rubert de Ventós o l'Antoni Puigverd, entre altres.

Va ser molt interessant la ponència de l'Antoni Puigverd i em va fer veure molt més clar quelcom que em va corraborar el dilluns a la nit al veure la sèrie Vendelplà a TV3.

La Televisió de Catalunya és el gran generador de marcs de referència i el gran transmissor de valors de la societat catalana actual. És el garant del "políticament correcte". És qui ens mostra com ha de ser la visió catalana del món. Allò que és correcte. Lo políticament correcte.

Aquest dilluns es veia bé a la sèrie Ventdelplà. Tot girava a l'entorn d'un inmigrant subsaharià sense papers que es volia casar amb una metgessa i el jutge no li deixava. Tot el poble es volcava amb la parella i tothom hi era solidari. A més, tothom estava contra l'especulació urbanística. Tot era perfecte, políticament correcte. Un pèl massa. Per un espectador ocasional, donava la sensació que tots els pobles de l'Empordà són així, que tots voten ICV. I no, la realitat és ben diferent.
I aquest és el problema.

El problema sorgeix quan els generadors de marcs (TV3, etc.) s'allunyen de pensament mitjà de la societat. És a dir, quan la societat es mou i ells continuen amb el xip anterior.

La societat catalana i TV3 van arribar a un punt de coincidència en allò "políticament correcte" amb l'última legislatura d'Aznar i la guerra de l'Irak. Llavors, amdós: realitat i creadors de realitat, coincidíen. Hi havia una connexió total.
D'ençà el 2003 però, s'ha anat produïnt un distanciament entre la societat i els transmissors de valors. El que és "políticament correcte" per TV3, Catalunya Ràdio, etc. cada vegada ho és menys per la societat catalana.

I això és un problema que té conseqüències electorals. De fet, és la gran arma electoral de Sarkozy.

Sarkozy comença a guanyar suport quan se n'adona del distanciament entre allò "políticament correcte" oficial i el que pensen la majoria de francesos. I es comença a presentar com la persona que "diu el que la gent pensa" i que trencarà amb el tabú del pensament "políticament correcte" de Mitterrand i Chirac. Qui no recorda la frase: "no n'esteu tips d'aquesta Racaille?"

I és que la distància entre realitat i allò políticament correcte sempre ha de ser mínima, han d'anar de la mà. Per què si la distància s'aixampla comencen a sorgir els monstres.

No es pot entendre el fenòmen Berlusconi sense tenir en compte aquest factor.

Posar limits

2009-03-26T02:25:00.000-07:00

Arran de tot l'affaire de les protestes dels universitaris anti-bolonya, m'ha vingut al cap una metafora per entendre la situacio en la que es troba el govern de la Generalitat i mes concretament, la Conselleria d'Interior.

El país és com una família. I el governant es com un pare o una mare de familia. Ha d'organitzar i administrar l'economia familiar, ha d'ordenar la convivència, ha de prioritzar, etc. I sobretot, ha de posar límits. Ha de deixar clar a les persones que estan sota la seva tutela fins on es pot arribar i a partir d'on no deixarà pasar.

Sí, ja sé que la societat no som nens. N'hi ha que som adults i ens hem independitzat i volem un tracte de tu a tu, n'hi ha que som adolescents, etc.

Però el cas que mes il·lustra la situacio són els nens. Quan em refereixo a nens, no vull referir-me als estudiants anti-bolonya ni a altres col·lectius que protesten, sinó a quelcom més abstracte.

Sé per pròpia experiència que el mes difícil per a un pare o una mare, és saber posar limits. Deixar clar fins on podrà arribar el nen i a partir de quan no ho toleraràs. Els nens, però, es passen tota la infantesa intentant descobrir on és el limit "real". Fins on podran arribar. I sempre volen una mica més, i més. Proven els limits de la convivència familiar.

L'affaire amb els estudiants anti-bolonya em recorda al fill que està intentant descobrir on són els límits. I el conseller Saura em recorda a aquell pare que té mala consciència i acaba consentint als fills.
El pare que no suporta haver de limitar, que no li agrada haver de dir "fins aquí". Però un dia, la situació se li escapa de les mans i arriba el moment en que ha reorientar la situació. I quan ho fa, amb la mala consciència de que el nen està consentit degut al seva excessiva comprensió i al fet de no haver posat els límits des de ben petit, es passa de frenada.

Els governs sempre es trobaran amb col·lectius que voldran saber fins on poden arribar. I la manifestació d'avui al vespre n'és una prova molt clara "Baixarem per les Rambles" diuen els estudiants. Com el nen, volen saber fins on poden arribar. Fins on està disposat el govern a tolerar-ho. Quin és el límit del govern.

Per què si alguna cosa veuen a primera vista els nens, és la debilitat. I quan més debilitat perceben, més intenten ampliar els límits. És el mateix que li passa al govern. Els estudiants perceben la debilitat d'Interior, perceben la debilitat del govern i per això intenten anar sempre, una mica més lluny.

Si alguna cosa no ha de mostrar mai un govern és debilitat. No mostrar debilitat, no vol dir duresa, al contrari. La duresa de la carga policial de l'altre dia, era una prova inequívoca de debilitat. No mostrar debilitat vol dir, marcar els límits. Amb total normalitat.

Deixar clar, què es tolerarà i què no es permetrà. Fins on es pot arribar. Ja ho sé. és difícil, però imprescindible.

Els límits del màrketing polític

2009-03-21T07:33:00.000-07:00

Sóc un entusiasta del màrketing polític i la comunicació política. Hi crec tant que fins i tot m'hi dedico. Però el màrketing polític té un límit: la realitat. No es pot obviar la realitat a l'hora d'utilitzar les tècniques de màrketing i comunicació en el camp de la política, per què sinó, la realitat sempre acaba sortint.

Aquesta reflexió m'ha vingut al cap arrel de la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo. Tothom ha culpat a Zapatero de l'anunci de la retirada i del posterior malestar dels aliats de la OTAN.

Humilment, discrepo d'aquest punt de vista. L'anunci de la retirada de les tropes espanyoles no va ser de Zapatero, va ser sobretot de la ministra Carme Chacón. I el més important, ens van mostrar els límits del màrketing polític.

Carme Chacón està casada amb un dels millors experts en comunicació política d'Espanya, i des de l'arribada al govern de José Luís Rodríguez Zapatero, la seva carrera política ha estat fulgurant. Des que va ser nomenada ministra de defensa, ha esdevingut la ministra més valorada del govern per sobre fins i tot del president. I en tot aquest procés, la comunicació política i la imatge hi han tingut un paper determinant. Recordeu la revisió a les tropes embarassada o el vestit-jaqueta de la Pasqua militar. És sens dubte, la política espanyola que més bé controla la seva imatge i que millor usa la comunicació i el màrketing a l'hora de construïr la seva imatge pública. I seu futur polític sembla que no té límits.

És en aquest context, quan es produeix l'incident de Kosovo i quan es mostra clarament que el màrketing polític té un límit.

La seqüència és la següent: La ministra Chacón convoca a la premsa per visitar la última destinació on hi ha tropes espanyoles que no ha visitat: Kosovo. Un cop visita la base militar, reuneix a tots els soldats i els periodistes i acaba el discurs de la següent manera: "Caballeros, la misión está cumplida. Nos volvemos a casa"

Quan vaig sentir això vaig pensar: chapeau. Marketing polític en estat pur. Control del misstge i de la imatge al 100%. Una comunicació brutal. Talment com si fós el president dels Estats Units a dalt d'un porta-avions després de declarar finalitzada una guerra i amb una llegenda darrera el vaixell que digués "Missió acomplerta"

Però Chacón no és Obama, ni sobretot, Espanya no són els Estats Units. I aquestes tècniques de màrketing es poden aplicar quan ets la primera potència mundial, però no quan ets un país de segona divisió, en un afer que incumbeix a països aliats en una zona en conflicte.
Per què als EEUU ningú s'atravirà a retreure-li aquestes coses, fins i tot a França tampoc, però a Espanya sí.

El govern espanyol, el ministeri de defensa i l'entorn de Carme Chacón, han vist que hi ha certs àmbits que no poden servir d'escenari per a la nostra comunicació. Hi ha certes zones -política de defensa, política econòmica- que no poden ser utilitzades per a comunicar el nostre missatge. Són zones neutres, àrees del govern on és millor que el màrketing no hi entri.
Va sortir bé amb la retirada de les tropes de l'Iraq - si bé, les conseqúències no van ser petites- però val més, no tornar-hi. Ja que Obama no és Bush.

Encertar el diagnòstic

2009-03-14T05:33:00.000-07:00

Hi havia una vegada un granger que tenia una gallina a la que li donava de menjar grans quantitats de blat de moro. El dilema de la gallina era saber per què el granger la volia engreixar.

La gallina observava al granger mentres aquest li preparava la ració diaria de menjar, i el granger observava com la gallina se la menjava. Semblava que estigués interessat en que la gallina estigués ben grassa. Semblava content de veure com s'engreixava.

La gallina va rumiar en això i va arribar a una conclusió lògica: "El granger vol que jo sigui feliç".

A partir d'aqui, la solució al seu problema va ser relaxar-se i disfrutar de la vida, sabent que el granger continuaria donant-li menjar.

Però un bon dia, va aparèixer el granger i en comptes de donar-li menjar, la va escanyar, la va cuinar i se la va menjar.

La gallina no havia tingut en compte un detall. D'haver estat pendent del seu entorn, hauria observat que les altres gallines desapareixíen sistematicament, mica a en mica. Aquesta atenció al detall l'hauria dut a una segona explicació lògica: que el granger l'estava engreixant per menjarse-la.

En comptes d'això, la gallina va creure l'explicació del granger benèvol. Cosa que li va impedir descubrir l'autèntic motiu. Quan la gallina va entendre la realitat, ja era massa tard.

Crisi

2009-03-13T01:59:00.000-07:00

"En temps de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement"

Albert Einstein

Quan la imatge pública es decontrola...

2009-03-10T08:17:00.000-07:00

Avui surten dues notícies als diaris que tenen més punts en comú del que a primer cop d'ull pugui semblar.
Diversos mitjans madrilenys informen de l'obertura d'una investigació per part de la comissió de disciplina del CGPJ al jutge Garzón, per haver ocultat el cobrament de 230.00 dolars per les conferències que va oferir durant la seva estada als EEUU.
D'altra banda, Andy Robinson informa a La Vanguardia de la "Bonofòbia" que s'està extenen per tot Irlanda contra el líder d' U2.
Resulta que el líder de la banda irlandesa, fa tres anys que tributa els seus impostos a Holanda degut a la baixa fiscalitat que en aquest país apliquen.
Aquest fet, que no deixa de ser recorrent en les estrelles mediàtiques, ha caigut com una galleda d'aigua freda en un dels països en els que la crisi econòmica està causant més impacte. A més, tant Bono com els seus companys de grup han tirat endavant bastants negocis inmobiliaris al seu país d'orígen durant aquesta anys de boom inmobiliari.

Per què aquests dos personatges mediàtics han esdevingut "dianes" de l'opinió pública i publicada quan fa només uns mesos, eren considerats referents per a molta gent?

Per varis motius i tots lligats a la comunicació:

- En primer lloc, per una sobreexposició mediàtica. Tots dos han utilitzat els mitjans per amplificar la seva marca personal, fins al punt de no saber on era el límit. La comunicació com a mitjà, no com a eina.

- En segon lloc, per què en un context de crisi econòmica, la opinió pública ja no riu totes les gràcies. És més, castiga els comportaments que no concorden, que no coincideixen amb l'estat d'ànim col·lectiu. Quan la gent ho passa malament i costa tirar endavant, ja no es perdonen les "boutades" i els capricis d'estrella. Això ho estan provant en pròpia pell, molts polítics darrerament.

- I finalment, per què ambdos personatges, han basat la seva imatge en convertir-se en referents morals. En l'ètica feta persona. L'un perseguint dictadors i l'altre com a lluitador contra la fam al món. I no hi ha res que la gent no perdoni menys que els qui juguen amb la moralitat, els qui embolcallen les seves causes amb una justificació moral. Quan es veu que discurs i actuació no coincideixen, esdevenen dianes per a l'opinió pública. N'hi ha prou amb una cacera, un cotxe de luxe o una residència fiscal.

Els problemes d'en Patxi

2009-03-06T00:16:00.000-08:00

"És un dels pitjors escenaris possibles pel PSE"
Així es manifestava un militant socialista la nit electoral a Bilbao.

I és veritat. L'escenari sorgit de les urnes és un escenari molt complicat pel PSE.
En primer lloc per què degut a l'ambiciosa campanya que han fet promoguent el canvi, estàven obligats a materialitzar el canvi si aquest era possible. Com així ha estat. El que passa és que comptàven amb una distància respecte al PNB menor que hauria suposat un canvi més natural i menys traumàtic. A més, aquest resultat impossibilita l'entesa amb un PNB debitilitat -que no és el cas- i limita la capcitat de maniobra del PSE a l'hora de buscar acords, ja que qualsevol cosa que no sigui pactar amb el PP, significarà que el Partit Popular ja té feta la campanya fins a les pròximes eleccions generals.

Com qualsevol governant, si finalment Patxi López arriba a ser Lehendakari, tindrà un seguit de limitacions a l'hora de governar, a l'hora d'aplicar el seu projecte polític. En el cas de López, aquestes limitacions són massa fortes per a poder tirar endavant un projecte polític sòlid.
Aquestes limitacions, els problemes de Patxi López són:

- La seva debilitat electoral. El PSE no preveia aquests resultats. Per poder portar a terme el canvi que proposava necessitava almenys 26-27 diputats i que el PNB treiés 28-29 diputats, com preveien totes les enquestes. Amb 24 o 25 diputats, el canvi és més costós, sobretot per la fortalesa electoral del PNB.

- El fet que la clau del canvi la tingui el PP (pitjor si a més necessita a UPD) és una bomba de rellotjeria per els interessos socialistes. No només pel fet que el teu pitjor enemic polític a escala nacional pugui decidir la teva sort política sinó sobretot, pel fet que el projecte de canvi que va proposar López no es podrà materialitzar tal com ell volia.
López es va proposar com un lehendakari no frontista, com una tercera via entre el nacionalisme basc i el nacionalisme espanyol. Un lehhendakari que unís a tots els bascos. Això és impossible de la mà del PP. El PP l'hi exigirà lluita contra les icones del nacionalisme: llengua, cultura, etc.
Això trenca tota la feina que havia fet López per acostar-se al món sociològic del PNB, per triangular, per acostar-se al "centre" polític basc.
El PP exigirà que s'allunyi del centre i es posicioni a un costat, a l'extrem. I ho haurà de fer, ja que el PNB no li votarà gairebé cap proposta i haurà de dependre del PP per aprovar projectes.

- El poc suport social que tindrà darrera seu. Un goernant, el primer que ha de tenir i que al governar ha de consolidar, és suport social. En aquest cas, si comptem els vots dels "nacionalistes", els que estaran exclosos del govern són bastants més que els dels "constitucionalistes". No només són més els que es van presentar a les eleccions són més sinó que a més, si hi sumem el 9% de vots nuls abertzales, les distàncies són importants.

- El control dels pressupostos. A Euskadi, degut al "cupo" basc, qui recapta els impostos i els transfereix al lehendakari, són les diputacions forals. Les diputacions són autèntics governs amb una capacitat econòmica importantíssima. De fet recapten tots els impostos que genera el país. Les tres diputacions estan estan presidides pel PNB, que no li facilitaran les coses a López. Alava podrà canviar de majories amb uynpacte PP-PSE però elproblema encara existirà.

- La política espanyola. Si Patxi López és lehendakari serà un lehendakari que estarà totalment lligat a la política espanyola, no per voluntat seva sinó per la dels qui li donaran suport, el PP.

En fí, aquests són alguns dels problemes de Patxi López si esdevé lehendakari. Fixeu-vos que no he parlat d'ETA ni dels interessos del PSOE... imagineu-vos la magnitut del repte de López.

Escenari post-electoral

2009-03-03T00:02:00.000-08:00

El nostre viatge al País Basc ha estat interessantíssim i en un proper post intentaré transmetre totes les sensacions que ens han transmés els interlocutors polítics amb els que ens hem reunit. Avui però, m'agradaria parlar del complicat escenari postelectoral sorgit de les urnes.

El resultat electoral basc és complex, però el resultat de Galicia encara l'ha complicat més. En aquest sentit cal reconèixer al lehendakari Ibarretxe la intel·ligència de fer coincidir els dos comicis.

Si només fós qüestió de números, el resultat està molt clar: PSE, PP i UPD sumen i tots tres estan d'acord en recolzar a Patxi López. Per tant, López lehendakari. Però no tot és tant senzill.

En primer lloc, per què el PNB ha tret un molt bon resultat, millor del que s'esperava i el PSE no ha tret un resultat tant bo com s'esperava. No ha tingut la pujada que esperàven a Araba i Guipúscoa. La victòria del PNB és clara.

En segon lloc, per què el resultat gallec ho complica tot. El PSOE ha vist com en l'única elecció on s'enfrontàven clarament els dos grans partits espanyols, el PP creix i el PSOE baixa. I això en clau espanyola encèn les llums d'alarma en el socialisme espanyol. El PSOE, nota com en un context de crisi, el PP li trepitja els talons. A més, el proper mes de juny, hi haurà les eleccions europees i una victòria del PP seria terrible per el PSOE que tindria els tres propers anys de legislatura amb una inestabilitat terrible.

En tercer lloc, en el cas de que López fos president hauria de dependre dels vots del PP i pitjor encara, d'UPD. I això és perillosíssim, ja que et fa dependre del teu pitjor enemic en clau espanyola -el PP- que podria fer caure a López quan més l'interessés a nivell nacional. Dones la clau del govern al teu enemic. I ell l'utilitzarà en funció del seu interés. Del seu interés en clau nacional espanyola, que és la que realment interessa al PP i PSOE. I els seus interessos son oposats.
Si la presidència de López depengués de Rosa Díez, encara ho veig més complicat.

En quart lloc, segons totes les enquestes, el govern preferit pels bascos és un govern format pel PNB i PSE, i el que més rebutgen és un govern PSE-PP. Això també influeix.
Un govern ha de tenir una majoria social clara al darrera i el de PSE i PP no el tindria si tenim en compte els resultats i que el vot nul, el vot de l'esquerra abertzale ha sigut del 9 % dels votants, que significaríen 7-8 diputats.

Tot està obert i res està tant clar com sembla. I si no, fixeu-vos en les paraules de Patxi López a la nit electoral: "No renuncio a presentar la meva candidatura a lehendakari". Les paraules estan molt pensades. Si fos tant clar, diria: "Presentaré la meva candidatura a lehendakari". Patxi Lopez, va dir el que podia dir. Ni mes ni menys.

Tal com ens va dir un estratega del PP basc, el problema del PSE serà fer dirigir als qui han votat canvi, que López potser no serà lehendakari. Ibarretxe pot ser en aquest escenari la victima de la partida. Ho veurem.
De totes maneres, aquestes eleccions han donat un missatge clar per al govern de la Generalitat: el "model tripartit" està en crisi, la ciutadania vol governs forts. Suposo que és conseqüència de la crisi econòmica en la que ens trobem inmersos.

Cap al País Basc!

2009-02-23T02:20:00.000-08:00

Aquest divendres, bona part dels Setze de Washington marxem al País Basc a seguir les eleccions en directe.
En aquesta ocasió serem 15. El nucli dur dels setze: Albert Medran, Ferran Fernandez, Laia Castro, Vicent Martínez, Barbara Alonso, Silvia Majó, Clara Escudero, Marta Alves, Guillem Lopez-Bonafort, Carlos Gomez, Marc Teixidor , Montse Prats i jo mateix. I enguany s'hi han afegit la Laura Ballarín i el megacrack Xavier Peitiví, sense el qual no hauríem pogut farcir una agenda brutal on hi ha des de trobades amb el Lehendakari fins a els responsable electorals de tots els partits.

Enguany trobarem a faltar al Carlos Correa, la Marta Castro i la Giselle.

Pel que fa a les eleccions en sí, considero que estan tant obertes com diuen les enquestes.

La clau és saber qui suma la majoria. És a dir, si el PSE més el PP i UPD sumen la majoria absoluta del Parlament Basc.

En aquest cas, el lehendakari serà Patxi López. Si no sumen, el Lehendakari segurament serà Ibarretxe.

La porta és una, però les claus són vàries. Ja que hi ha moltes possibles combinacions. Sense que ningú hi doni molta importància llevat de Público, pot ser que la clau la tingui Aralar. Si Aralar és capaç de recollir bona part del vot abertzale, es pot convertir en la força que decanti la balança. No oblidem que Aralar sorgeix del sí de l'esquerra abertzale i crec que sincerament, serà qui millor fruït treurà del fet de que el món abertzale no es pugui presentar a les eleccions. Un fet que gairebé cap enquesta assenyala.

Només que Aralar pugés 2 o 3 diputats, podria consolidar alguna de les majories possibles i trencar-ne d'altres.

En fí, ja ho viurem en directe i espero explicar-ho des de les seus del PNB i PSE.

Pel que fa a Galicia, encara que no ho sembli, la cosa està molt més oberta del que a priori es podia esperar, ja que l'electorat del PSG i el BNG està molt menys mobilitzat que el del PP i a més, la crisi colpeja amb força a Galicia.

Ai, si Pérez Touriño hagués fet cas a Ferraz i hagués avançat les eleccions!

La batalla del PP

2009-02-20T02:14:00.000-08:00

Des de fa unes setmanes, el Partit Popular es troba inmers en un seguit d'escàndols que afecten sobretot els seus grans nuclis de poder:
Madrid i País Valencià.

No és casual que siguin aquests dos territoris els que centren els escàndols: principalment per què és allà on el Partit Popular disposa de més poder però també per què aquests dos territoris representen els dos bàndols que s'enfronten en el sí del partit per a aconseguir-ne el seu control. El centre i la perifèria. Madrid i les baronies regionals.

En definitiva, és una lluita pel poder. I no és gens estrany que les acusacions de l'operació Güntel i de la trama d'espíes hagin sortit del PP mateix. De les diferents parts en conflicte.

Tot això enmarcat en un context electoral molt dur pel Partit Popular -eleccions basques i gallegues i eleccions europees al juny- i en un context encara més dur de crisi econòmica.

Com ja vaig opinar fa temps, per mí, Mariano Rajoy és un cadàver polític.
La lluita dins el Partit Popular és per veure qui controlarà el partit els pròxims anys - a partir de juny?- , és a dir, quina de les dues corrents ideològiques en sortirà triomfant.

Però no és una lluita entre si liderarà el partit Mariano Rajoy o Esperanza Aguirre. És una lluita més ideològica.
Rajoy em sembla que té clar que ell no liderarà el PP del futur. Rajoy no lluita per guanyar el lideratge del PP, lluita per què no siguin els altres -Madrid, Aguirre, Losantos, etc.- qui el controlin.

Rajoy ja ha renunciat ha guanyar la batalla del partit, la seva lluita és per tal que el sector al que s'enfronta -liderat per Aguirre- no guanyi. No lluita a guanyar la partida, lluita per tal que els altres la perdin. Jo perdo, però vosaltres, també.

L'opció Rajoy és que tant ell com els qui té al davant acabin perdent la batalla del lideratge del partit. I fruït de la derrota dels dos sectors enfrontats, en sorgeixi un nou lideratge. Un lideratge que intenti seguir l'estela de centrisme que ell ha volgut imposar.

I en aquestes ens trobem. En el moment àlgid de la batalla

L'error de Zapatero

2009-02-16T03:39:00.000-08:00

El president del govern espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero, com qualsevol polític ha comés molts errors durant aquest inici del seu segon mandat.

Tothom té diferents opinions sobre quins han estat aquests errors. El més extés i sobre el que coincideixen més opinions, ha estat el fet de negar la crisi fins que ja la va tenir a sobre. D'altres opinen que el principal error de la nova legislatura ha estat un altre: el retorn dels 400 euros, la reforma del sistema de finançament de les autonomies, el gabinet de ministres que va formar, etc.

Són moltes les opinions, si bé ningú cita el que segons el meu punt de vista ha estat el principal error de Zapatero:
No saber llegir els signes dels nous temps.

Ja sé que així, per si sol, no diu res, però crec que és la clau per entendre les conseqüències de la dificultat que tindrem per sortir de la crisi a Espanya i més concretament, la dificultat del govern espanyol per treure'ns-hi.

Ja fa temps, potser dos o tres anys, que la majoria dels governs dels països occidentals desenvolupats van entendre cap on van els nous temps:
Lluny de la confrontació, a prop del consens i la complexitat.

Si us hi fixeu, en els principals països on s'ha hagut de formar un nou govern, s'ha optat per aquest camií.
Fixeu-vos en el govern alemany, de concentració entre SPD i CDU. Mireu el govern Sarkozy, incorporant destacades figures del PSF i integrant les minories.
Fixeu-vos en el gabinet d'Obama: varis departaments claus en mans de republicans o de persones que havíen format part del gabinet de Bush. Gordon Brown també va en aquesta línea. I així a molts altres països.

Entenc que la confrontació politica espanyola dificulta els grans pactes d'estat, però Zapatero podia haver introduït alguns ministres provinents de l'espai de centre i centre-dreta. Havia d'haver introduït algun ministre independent -més enllà de Bernat Soria- que l'ajudés a transmetre la imatge de transversalitat que ha de transmetre un govern en un context de crisi.

I en canvi, ZP va optar per fer un gabinet monocolor. Com sempre s'havia fet. I aquest ha estat el seu gran error. Havia de transmetre el missatge que en un context de crisi com l'actual, la majoria de sensibilitats de la societat estan representades en el seu govern. I no ho ha fet.

No envia cap missatge de concentració, envia el missatge clàssic en temps de bonança: partidisme. La majoria de governs occidentals van en el sentit contrari.
Llevat d'un, el govern d'Italia, el govern de Berlusconi.

Les innovacions en política

2009-02-13T00:28:00.000-08:00

Abans de decidir-te a fer una innovació, plateja't quatre qüestions:

- Aquesta innovació, em beneficiarà o em perjudicarà?

- Seré capaç d'imposar-la?

- Està d'acord amb la meva condició? Coincideix amb el meu perfil?

- Compto amb l'estima d'aquells a qui els afectarà?

Cardenal Nazarino

El factor específic

2009-02-10T13:37:00.000-08:00

Per a realitzar una bona estratègia electoral, és imprescindible realitzar un bon anàlisi de la situació política i social, i obviament, encertar en el diagnostic.

Sovint, massa sovint, ens endinsem en l'estudi i analisi d'una societat, d'una comunitat, d'un territori amb els esquemes prexistents de la nostra pròpia societat. Apliquem els nostres marcs conceptuals per entendre una altra societat.
Veiem altres societats amb els ulls de la nostra comunitat. No tenim en compte el factor específic. El factor local.

Quan això succeeix, el nostre diagnòstic no acostuma a ser el correcte i és molt probable que els resultats ens sorprenguin. Per sort, sempre hi haurà algun detall - que també serà percebut a través dels nostres esquemes preexistents- que ens ajudi a explicar el resultat, el per què no ho hem percebut i alhora ens consoli.

Aquesta reflexió m'ha vingut al cap després de veure la interpretació que feien els periodistes catalans i europeus de l'ascens del partit d'extrema dreta israelià Yisrael Beiteinu, d'Avigdor Lieberman. que segons tots els estudis d'opinió serà la tercera força electoral per davant dels laboristes.

Per els analistes europeus, el diagnòstic era clar: Israel s'acosta a l'extrema dreta. Israel es dretitza. Han aplicat una lògica europea a una situació diferent:

Per ells, la societat israeliana com si fós una comunitat unida i permanent en el temps, tendeix cada vegada més a votar a l'extrema dreta. És a dir, cada vegada hi ha més israelians que voten a l'extrema dreta. Com si Israel fós França amb l'ascens del Front Nacional.

El problema és que Israel és una societat que muta continuament per l'arribada d'inmigrants jueus i la societat no és gaire estable ni demogràfica ni políticament.
I per tant, és molt agosarat aplicar els nostres esquemes, la nostra visió electoral, a l'hora d'entendre una situació electoral tant complexa.

És obvi que el partit de Lieberman és d'extrema dreta, però també ho és que el principal gruix dels seus votants són jueus de l'exURSS que han emigrat a Israel des de princips dels anys 90.

Em temo que en els votants d'aquest partit, més que la ideologia -que si- els influeix més la seva cultura política recent, la seva experiència de ser ciutadà -encara que sigui d'una minoria- d'una gran potència militar.

La lògica d'un rus a l'hora d'entendre la resolució d'un conflicte amb un estat veí, no és la mateixa que la d'un belga.
L'imperi rus en les seves múltiples variants, sempre ha resolt els problemes d'una altra manera. Mireu com ho han resolt a Txetxènia o a Geòrgia. Com ho fan els imperis.

En la lògica dels votants de Lieberman, els seus governants han de respondre als atacs de cohets Kassam per part de Hamas com ho faria Putin i com segurament ho faria un president nord-americà. I potser és per això que voten a un candidat que pensa com ells i els promet duresa.Un candidat que pensa amb la seva mateixa lògica.

No és un detall menor. Cal conèixer la situació socio-política d'una zona per entendre el seu comportament electoral. Cal conèixer el factor específic de cada lloc.

La presa de decisions

2009-02-06T06:56:00.000-08:00

" No emprenguis obertament cap iniciativa que no puguis justificar inmediatement en el cas que t'ho demanin, ja que et condemnaríen sense esperar les explicacions. En el món en el que vivim, inclús els actes més indiscutiblement virtuosos són criticats; encara més els que semblen discutibles"

Cardenal Mazarino, s.XVII

Zapatero i els banquers

2009-02-04T02:36:00.000-08:00

Fixeu-vos en les dues fotos. Les dues són de reunions de Zapatero amb els banquers més importants d'Espanya, les dues fetes amb escassos mesos de diferència, tres.

La foto de la dreta és la de la primera reunió, amb sofàs, distesa i harmonia, quan feia poc que ZP proclamava el sistema bancari espanyol com el més fort del món.

La de l'esquerra és la darrera, la d'ahir. Ja no hi ha sofàs. Només hi ha taules i material de treball, i està presidit com si fós una aula d'una escola per el professor ZP. L'ambient és molt diferent. El "mestre" els vol renyar per el poc credit que donen a les empreses i als particulars.

Fixeu-vos també en l'escenografia. En la primera reunió, al fons hi ha decoració minimalista i quadres d'en Miró. A la reunió d'ahir, l'escenari és governamental, de treball, de cimera. Presidit per les banderes d'Espanya i d'Europa i per el logo de la Moncloa.

El gest que transmet millor el canvi d'escenari és el d'Emilio Botín, President del BSCH. En la imatge del novembre està relaxat, ben acomodat en el sofà i amb gest de "compadreo", en canvi en la reunió del febrer, està assegut a la cadira, al "pupitre" i sembla incòmode.

El missatge de l'imatge és claríssim i el seu efecte també. Zapatero sempre ha sabut jugar amb la comunicació política i la imatge. Molt més del que la gent es pensa.

Tot i que amb un atur del 15% i pujant, la percepció de les imatges es distorsiona. Ja no n'hi ha prou amb la imatge. Cal lideratge, idees i sobretot, acció.

El "Plan Zapatero" ens retrata

2009-01-31T01:44:00.000-08:00

Una de les moltes mesures que el president del govern espanyol ha portat a terme per intentar suavitzar la crisi -i sobretot, per no ampliar el "fet diferencial" espanyol, l'atur- ha estat l'anomenat Plan Zapatero.

La iniciativa -la més encertada de les proposades- podria ser una gran ocasió per els ajuntaments, però em sembla que la gran majoria no la sabrà aprofitar.

El Pla Zapatero consisteix en crear un fons de 8000 milions d'euros per tots els ajuntaments espanyols, per tal que durant aquest any es portin a terme projectes urbanístics que donin feina a un cert nombre de treballadors de la construcció durant aquest any. No és res més que una ajuda temporal a les empreses de la construcció i alguns treballadors a través dels ajuntaments.
És un intent de mantenir artificialment la màquina durant un any, a veure si sona la flauta i la cris afluixa.
Tot i la simplicitat del'argument, els ajuntaments teníen una oportunitat d'or per portar a terme projectes urbanístics estructurals o si més no, per desencallar el projecte que mai arribava a materialitzar-se.

El Pla etipula una xifra concreta per número d'habitants, i per què us en feu una idea, un municipi de 40.000 habitants, reb prop de 7 milions d'euros per gastar al llarg d'aquest any. I un municipi de 100.000 habitants, 18 milions d'euros.

Les úniques condicions eren que s'havíen de presentar els projectes en un període extraordinàriament breu i que s'havia de tenir enllestit abans de finalitzar l'any 2009.
Aquestes condicions limitaven els projectes a presentar, però tot i així, sempre hi ha algun pojecte encallat o projectes exprés amb valor afegit en el futur, més enllà dels llocs de treball creats en la construcció.

Però, la realitat és la que és. I finalment aquest pla ha servit per a deixar-nos a tots ben retratats. Sobretot als nostres líders locals i l'ambició i la visió de futur que tenen.

Mireu la llista dels projectes presentats pel vostre municipi: pistes d'skate, piscines, carrers, rotondes, camps de futbol, etc. És depriment. Això en plena crisi estructural del nostre model productiu!
Molt pocs vivers d'empreses, auditoris, fibra òptica, parcs tecnològics, etc.

És el model que ens ha portat fins aquí. Curt termini. Poca ambició ni quan t'hi obliguen.

I Montilla caigué del cavall

2009-01-25T11:26:00.000-08:00

Com Sant Pau, el president de la Generalitat està girant la vista cap al cristianisme, cap a l'esglèsia catòlica.
Avui a Tarragona, ha posat com a base per sortir de la crisi, els valors de l'esglèsia catòlica que segons ha comentat, són els valors dels catalans: esforç, solidaritat, etc. No és la primera vegada que elogia el cristianisme.
No és cap novetat. Si en l'intensitat, però no en la direcció. El context internacional i els governants com Obama, Merkel, però sobretot, el gir a França en aquest àmbit -els catalans som francs- han ajudat a facilitar-ho.

El govern Montilla mai ha frivolitzat amb el factor religiós com si que ho va fer el govern Maragall. Es nota que el president ha estat alcalde a el Baix Llobregat.
No és gens estrany doncs, que cedís la secretaria d'Afers Religiosos i per tant, les relacions amb les diferents confessions, a ERC llevat de les relacions amb l'esglèsia catòlica. Ni més ni menys.

I és que tot té una explicació. Una explicació política, històrica, cultural...però també electoral.

A dia d'avui, segons les darreres dades, la societat catalana es divideix en un 66% de ciutadans que es defineixen com a catòlics, un 14% com a ateus, un 15% com a agnòstics i un 5% com a creients d'una altra religió. Però si ens hi fixem més, veure que dintre els catòlics, hi ha un 18% de persones que es defineixen com a catòlics particants, que van a missa cada diumenge. 18%, això sí que és un "target"!. Un target brutal, a qui ningú que vulgui guanyar unes eleccions hauria de renunciar.

En el primer tripartit, es va renunciar clarament a aquest target, i segurament, un 80% dels practicants catòlics voten a partits de l'oposició. Si a més, afegim a aquest grup el percentatge de catòlics no practicants però que senten com a una agressió qualsevol intent d'avançar en el laicisme, veurem que el PSC tenia un problema en aquest camp.

La conclusió és clara: si el PSC vol guanyar les eleccions, ha de treure un bon resultat entre el els catòlics no practicants. No en té prou amb els no creients.

El camí iniciat per Montilla, doncs, no va dirigit a captar una part del vot dels catòlics practicants, sinó sobretot a captar una bona part dels vots dels que es defineixen com a catòlics, però no van a missa. El catolicisme cultural o sociològic. En definitiva, Montilla vol anar a disputar la batalla del centre a CIU fins i tot, la batalla del centre religiós.
I el missatge que vol transmetre al votant catòlic, parafrassejant a Joan Pau II és molt nítid i senzill: "No tingueu por"

No tingueu por, per què en un govern presidit per José Montilla no hi ha cap perill de radicalitat laïcista. Estic segur que veurem més gestos del president en aquest sentit en els propers dos anys.

Convertir la debilitat en virtut

2009-01-23T04:48:00.000-08:00

" Voltaire estava vivint a l'exili a Londres en una època en la que el sentiment anti-francés estava en el seu punt més àlgid. Un dia que anava pel carrer es va trobar rodejat d'una multitud enbogida: "A la forca!. A la forca amb el francés!" cridàven.

Voltaire es va dirigir a la multitud molt tranquil amb les següents paraules: "Homes d'Anglaterra! Voleu matar-me perquè sóc francés. No és prou castig no haver nascut anglès?". La gent va aplaudir les seves paraules i el van acompanyar fins a casa per assegurar-li la seguretat"

Clifton Fadiman. The little, Brown book of anecdotes.

Quants Obamas hi ha? 1 o 1000?

2009-01-20T14:40:00.000-08:00

Després de mirar la presa de possessió del flamant nou president amb molt bona companyia, he seguit les tertúlies de les ràdios i els diferents posts de blocs, i a part de les felicitacions i l'enamorament que hi ha envers el president Obama, hi ha hagut un detall que m'ha cridat l'atenció.

Tothom veu en Barack Obama allò que vol veure. Cadascú veu a un Obama diferent, cadascú veu al seu Obama.

Els de dretes, es fixàven en la religiositat del candidat, en el patriotisme, la duresa contra el terrorisme i l'elogi de la cultura de l'esforç.
Els d'esquerres es fixàven en la seva voluntat de pau, en el tancament de Guantanamo, en el multilateralisme i en la lluita contra el canvi climàtic.

En part, aquesta és la clau de la victòria electoral d'Obama. Deixar que tothom es pensi que coincideix amb la seva opinió, amb la seva visió del món.

Aquest, és el principal objectiu d'un candidat que vol guanyar les eleccions: parlar de temes genèrics (canvi, esperança, valors, etc.) sobre els quals cadascú els interpreti de la seva manera i es pensi que el candidat comparteix els mateixos valors que ell, la mateixa visió del món.
Aconseguir això, és quelcom molt complicat i Obama ho ha aconseguit.

De tota manera, això és possible mentres s'és candidat, fins i tot pot durar uns quants mesos. Però en algun moment, una part de la societat veurà que el seu Obama no existia...

Lliçons Obama

2009-01-19T04:49:00.002-08:00

Gran èxit de la Marató de Comunicació "Lliçons Obama" organitzada per Albert Medran i Antoni Gutierrez-Rubí el dissabte passat.

El nivell del ponents va ser molt alt i el ritme frenètic.

A tots ells va dedicada aquesta petita joia que he penjat aquí sobre, descoberta gràcies a la informació del gran Gabi Colomé.