La importància del "voto latino"

És la típica frase que cada elecció presidencial americana repeteixen tots els corresponsals a Washington: "El vot "latino" serà més important que mai i decidirà les eleccions"
Aquest tòpic a les eleccions del 2008 té més sentit que mai. I no per questions demogràfiques -que també- sinó perquè en aquestes eleccions hi ha dos fenòmens nous pel que respecta al vot llatí:

- Per primera vegada, un candidat republicà aposta molt fort per aquest votant tant pròxim pel que fa als valors. De fet, George W. Bush també va apostar per el vot llatí, i li va suposar aconseguir gairebé la meitat d'aquests votants (fet impensable per un republicà), però John Mc Cain hi aposta molt decididament, a diferència dels altres candidats republicans.

- Per primera vegada es presenta un candidat demòcrata que pertany (en part) a la que històricament era la primera minoria dels EEUU i que ara és la segona per l'increment dels llatinoamericans.

Aquets dos fets semblen que no són trascendentals, però ho són. I Florida, estat amb una gran població llatina ens n'ha donat una mostra: John Mc Cain ha guanyat a Florida i ha suposat la reiratda de Giuliani, i Hillary Clinton ha arrassat a Florida (Tot i que no tenia conseqüències).

Què vol dir això? Doncs, que per Barack Obama li serà molt difícil no ésser percebut per la comunitat llatina com a el candidat que pertany - i per tant, que afavorirà- a l'altra gran minoria dels EEUU, la minoria rival.
De fet, Hillary Clinton i el seu marit Bill, ja ho han intuït i és per això que han introduït el factor racial a la campanya. No pensant en els votants blancs (sembla que això no és cap inconvenient per el votant blac demòcrata) sinó pensant en les reticències llatines.

Analitzant les estratègies dels candidats tenint en compte el factor "latino" m'atreviria a definir la situació:

- Hillary Clinton. Té una estratègia que en la que té en compte aquest factor i el té bastant treballat de cares a les presidencials, el problema és que ha de passar les primàries i a les primàries aquest factor no pot ser tant decisiu en contra d'Obama. Es pot trobar que hagi fet una bona estratègia per les presidencials i una mala estratègia per a les primàries.

- Barack Obama. És conscient del factor, però està centrat en guanyar les primàries on creu que aquest factor no serà tant determinant, i un cop guanyada la nominació, es centrarà en amotllar aquest factor a l'estratègia del canvi.

- Rudy Giuliani. No s'ha enterat de res. Pèssima estratègia

- Mit Romney. N'és conscient però la seva estratègia va cap un altre costat: més duresa contra la inmigració. Té una estratègia errònia i poc definida.

- John Mc Cain. Brillant estratègia. Ha apostat fort per aquest factor i per el vot dels independents, tot i a risc de que aquesta és una bona estratègia per a les presidencials i és molt perillosa per a les primàries republicanes. De moment li està sortint bé. Si finalment,és el candidat republicà, treurà molt de fruït d'una bona estratègia tenint en compte el factor llatí.

PD: Abans del superdimarts faré una porra sobre els dos candidats finals.

Conferència de Xavier Batalla

En el marc del cicle de conferències "Els grans debats de l'era de la comunicació" que organitzem el màster de cultura i comunicació de la UdG i el CCAII, hem organitzat per el proper dijous 31 de gener, la conferència:

El desplaçament del centre de gravetat geopolítica, de l'Atlàntic al Pacífic
A càrrec de Xavier Batalla, corresponsal diplomàtic de La Vanguardia i President del Centre Internacional de Premsa de Barcelona.

El tema crec que és molt interessant en el context actual, prova d'això, és que ha estat un dels principals temes de debat de cimera de Davos d'enguany.

Dijous 31 de gener, 18h. Aula Magna de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona

Exemple d'estratègia: Com repartir un pastís entre dos nens golafres?

Poustone, proposa un exemple molt didàctic per explicar en funcionament de la teoria dels jocs i que és molt interessant per veure el procés de presa de decisions i l'elecció d'una estratègia. Aquest exemple és interessant per veure com l'estratègia tendeix a buscar el millor resultat possible, tot i estar motivat per l'interés propi de cadascú.

Com repartir un pastís entre dos nens golafres

Imaginem a dos nens golafres davnt d'un pastís de xocolata i nata. L'experiència ens mostra que és igual que la mare intenti dividir el pastís el més exacte possible, sempre hi haurà un nen -o potser tots dos- que considerarà que li ha tocat el tros més petit.
Així doncs, la mare decideix d'acord amb ambdós, que un tallarà el pastís i l'altre escollirà primer el tros que prefereixi.

La propia golafreria del nen que tallarà el pastís, farà que el tall sigui just. El primer nen, no es podrà queixar de que el tall sigui injust perquè l'ha fet ell. El segon nen no es podrà queixar, ja que ell haurà elegit el tros que prefereixi.

Aquest incident casolà és l'exemple del principi minimax que fonamenta la teoria dels jocs.
El problema del pastís és un conflictes d'interessos creats. Tots dos volen el mateix: el màxima quantitat de pastís possible. La divisió del pastís depén de que cada nen prevegui el que farà l'altre.

De fet, el nen que talla el pastís, té moltes estratègies possibles, però principalment es redueixen a dues: O tallar el pastís en dos trossos iguals o tallar-lo en dos trossos desiguals.
El nen que escull també té dues opcions: agafar el tros més gros o el més petit..

Dividir el pastís equitativament és la millor estratègia per el primer nen, ja que sap que l'estratègia del segon nen serà agafar el tros més gros. Si talla el pastís sap que si ho fa amb justícia, s'endurà gairebé la meitat del pastís.
Per tant, tractarà de maximitzar el mínim que li deixarà al que escull. El maximin és doncs, el resultat realista del que talla. Mentres que el minimax ho serà per el que elegeix.

La solució del joc, és doncs, l'equiparació del pastís. Aquest resultat no depèn de la generositat dels nens, ni del seu sentit de la justícia. Tot al contrari, sorgeix de l'egoïsme, a partir de l'interés propi de cada un. No és, ni tant sols el millor resultat per a cap de tots ells, però si que és el millor resultat possible -el més realista- per ambdós.

Rafael Alberto Pérez

La lliçó política dels neocons

És habitual a Europa confondre el terme "neocon" o la definició de "neoconservadors" amb tot allò relacionat amb l'administració de George W. Bush: dreta religiosa, política exterior, liberalisme salvatge, etc. I ens atrevim a definir com a neocons a qualsevol moviment de dreta que destaqui. Les principals característiques dels neocons són: el troskisme, la política exterior, Israel, Leo Strauss i l'expansió del model americà.

Però bé, no era la meva intenció explicar avui el moviment "neoconservador" -suposo que ho faré un altre dia- el que m'ha motivat a escriure aquest post ha estat una notícia que s'ha produït recentment i que crec que ens pot donar moltes claus per entendre estratègia política i sobretot, per entendre la importància del "relat" en la política.

William Kristol, el màxim exponent del moviment neoconservador, el director del Weekly Standard, revista de capçalera per a neocons, ha fixat com a articulista per el New York Times. El cap més visible del neoconservadurisme americà fitxa per el diari de referència del progressisme mundial. A aquest fet, s'hi uneixen altres notícies com que Norman Podhoretz -un altre descatat "neocon"- ha estat fitxat per Rudy Giuliani per a col·laborar en la seva campanya.

Tot això, just quan es donava per mort un moviment que ha estat decisiu en la política exterior de George Bush i que molts donàven per mort un cop Bush abandonés la Casa Blanca i més, després del desastre d'Iraq.

Però, què està passant? Com és que el neoconservadurisme nordamericà es resitua i sembla que pot mantenir la influència en la política americana dels propers anys?
Per què a la política exterior nord-americana sempre hi ha algun neocon?

Doncs, per què els neoconservadors tenen un relat.
Per què durant anys, a través de think thanks com l'American Enterprise Institute, han construït un discurs sobre com ha de ser la política exterior nordamericana i han sapigut transmetre-ho en format de relat.

En els últims 30 anys, només els neoconservadors han tingut un relat sobre com havia de ser la política exterior dels Estats Units i sobre quin paper havíen de tenir els EEUU en el món. Han construït un discurs on hi ha tots els ingredients necessaris per a construïr un bon relat: llibertat, esperança, lideratge, democràcia, bons i dolents, etc.

L'altre gran projecte -que no relat- que ha tingut èxit en la política exterior nord-americana, ha estat la doctrina Kissinger. El realisme. La política exterior basada en una frase "Els enemics dels meus enemics són els meus amics".
Des de Kissinger, només hi ha hagut el relat dels neocons. I la política exterior nordamericana ha bascul·lat entre els dos models: l'utopia democràtica il·lusa dels neocons o el realisme descarnat de Kissinger. La moral o l'interés.

I perquè només aquests dos models? Per què no ha triomfat el multilateralisme?

Doncs, perquè una premisa bàsica que ha de tenir un projecte, un discurs, un relat sobre la política exterior nord-americana d'èxit, és la consolidació i increment del poder dels EEUU al món, mai la reducció del seu lideratge i de la seva hegemonia.
Aquesta premisa, només l'han acomplert aquests dos models.
I així, quan una administració ha d'escollir una política exterior, tria un dels dos models.

Però quin és el relat dels neocons? Intentaré definir-lo breument:

" El món és un lloc perillós on hi ha multitut de dictadors, de grupuscles, de forces del mal que oprimeixen a gran quantitat de societats i que volen destruïr l'hegemonia actual dels valors occidentals. Els Estats Units, com a primera potència mundial i com a referent indiscutible en defensa de la llibertat i la democràcia -els valors occidentals- té un deute moral amb la resta del planeta i ha d'estar al costat de qualsevol moviment o societat que vulgui extendre aquests valors -la democràcia i la llibertat- i si cal, ha de liderar aquests moviments. Per què això és el que garantirà un món més segur sota l'hegemonia nord-americana. Els valors ocidentals, els valors americans són millors i no es poden renunciar a ells al fer política exterior. És més, és estenent aquests valors -democràcia, llibertat, lliure mercat- la millor manera de protegir-nos dels enemics externs i de garantir-nos el lideratge mundial"

Aquest és més o menys el relat dels neocons. Hi intervenen tots els ingredients necessaris per a fer un bon relat: valors, esperança, por, seguretat, lideratge, llibertat, fé, futur, etc.

Pot agradar més o menys, però és un relat que als EEUU ven.

Conclusió: Un bon relat mai desapareix, es transforma. Un bon relat és capdal per a qualsevol estratègia política.

Conferència d'Arcadi Oliveres

En el marc del cicle de conferències "Els grans debats de l'era de la comunicació" el CCAII i el màster de Cultura i Comunicació de la UdG hem organitzat per demà Dijous 24 de gener a les 18h, la conferència:

"La batalla energètica. La importància geoestratègica de les fonts d'energia i els conflictes vinculats a aquesta" A càrrec del doctor en economia Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau.

Dijous 24 de gener a les 18h. - Aula Magna de la Facultat de Lletres de la UdG (Girona)

Hi esteu tots convidats

És l'economia, estúpid?

Segons tots els experts i anal·listes, l'economia serà el camp de batalla de la propera campanya electoral. I el fixatge de Manuel Pizarro i el posterior debat entre aquest i Pedro Solbes confirmen aquesta impressió.

Però, és realment l'economia l'àmbit on es decidiran les properes eleccions? Si i no.

És evident que l'economia tindrà importància en la decisió d'una part dels electors indecisos en proper 9 de març. És evident que tindrà conseqüències electorals la crisi econòmica que s'estèn arreu del món i que aquí comença a deixar-se sentir a través de la frenada de la construcció i en l'increment de la inflació.
Però aquests desacceleració econòmica no hauria de tenir molta influència en una confrontació política més o menys "normal". Per què tindrà tanta influència en aquesta, doncs?

Per què els dos principals partits, PP i PSOE, saben que aquest és el veritable punt estratègic on es decidiran les eleccions, per què és allà on els seus respectius missatges coincideixen.

El PSOE ha tingut una legislatura no gaire afortunada pel que fa a la finalització dels seus principals projectes:
- La negociació amb ETA s'ha acabat trencant.
- L'Estatut català ha suposat un important desgast i està pendent de la resolució del Tribunal Constitucional.
- La llei de dependència no ha tingut prou temps per fer visible als ciutadans els seus beneficis.
- L'Aliança de les Civilitzacions, no ha tingut el ressó esperat.

En definitiva, els principals projectes del govern han quedat molt amagats per el dia a dia i només han tingut un final feliç actuacions com la retirada de les tropes de l'Iraq o el casament entre persones del mateix sexe. Accions amb molt de contingut polític, però amb molt poca influència en la vida del ciutadà.

Però hi ha un àmbit, potser el més important, on el govern de Rodríguez Zapatero ha tingut un bon balanç i on podia treure pit amb total tranquilitat: l'economia.
Sota la batuta de Solbes, Espanya ha anat creixent a un ritme molt superior al de la resta de països de la UE, ha creat dos milions de nous llocs de treball i s'havia convertit en un dels països industrialitzats més dinàmics del món.

I just a sis setmanes de les eleccions, totes les dades macroeconòmiques i microeconòmiques comencen a ser negatives i amb visos a empitjorar d'aquí a la data de les eleccions. És molt probable que la situació sigui molt pitjor el proper 9 de març.
És a dir, l'única àrea del govern on el balanç era totalment positiu i per aquest motiu el PSOE volia donar-li importància en la campanya, amenaça en convertir-se en un problema per a Zapatero. Ja és mala sort.

I per què és tant important per l'oposició? Doncs, per què el PP conscient de que el millor argument per el PSOE és la imatge de Rodríguez Zapatero, el seu principal objectiu ha estat construïr una imatge negativa de ZP. Ha volgut construïr una imatge d'algú frívol, sense principis, poc preparat, capaç de jugar amb qualsevol cosa per tal de mantenir-se al poder.
El que per el PSOE és el "talante" per el PP és la frivolitat.
A mesura que avançava la legislatura i els projectes estrella de Rodríguez Zapatero s'enbarrencàven, el PP veia com els seus "auguris" es complíen. Veien que els esdeveniments els donàven la raó, segons el seu criteri. "Ho veieu" era la frase.
Tot llevat en una cosa, l'economia.

Així doncs, ens troben amb dos discursos que conflueixen en un tema, l'economia. Per el PSOE és el tema que li permèt salvar positivament el balanç de la legislatura. Per el PP és el tema que aguanta la imatge de ZP i que si li falla, la imatge que el PP ha volgut construïr de Zapatero té moltes més opcions de consolidar-se. Per ells, és l'únic escull que cal saltar perquè el seu ZP virtual coincideixi amb el ZP que vegin els ciutadans.

I per això tots dos partits han abocat tota l'artilleria en l'economia. Un anunciant que Solbes tornaria a ser vicepresident si és elegit i l'altre anunciant el fixatge de Manule Pizarro, empresari amb molt prestigi a Espanya, a Catalunya no tant.
Per què l'economia és la gran muralla. Si aguanta l'èxit està assegurat per uns, si cau el triomf és més possible per els altres.

Però no és l'economia en sí mateixa, és l'economia en el context de la legislatura.

Tendències

Molt recomanable l'enquesta d'Àngels Pont que publica avui El Periódico.
Crec que realment l'afina molt. No en els resultats finals que crec que seran diferents, sinó en les tendències que és el que veritablement se li ha de demanar a una enquesta.

Tendències que marca l'enquesta i en les que coincideixo plenament:

- La participació.
L'enquesta pronostica una participació baixísima (al voltant del 60%). Estic convençut que la participació serà superior (al voltant del 70%) però l'abstenció serà més alta que la del 2004, i per sobre de la mitjana de les eleccions generals. Aquest fet és molt negatiu pel PSOE. Si la participació a Catalunya no arriba al 70%, el PSOE tindrà moltes dificultats d'aconseguir la victòria.
- Lleu descens del PSC.
- CIU es manté i pot sumar algun diputat més
- El PP puja. L'electorat del PP està molt mobilitzat.
- ERC té una baixada considerable.
- ICV es manté igual
- L'enquesta mostra un 5% de votants a altres partits. Poden ser els vots a Rosa Díez?

Aquestes són les tendències que marquen el terreny de joc. Crec, sincerament, que seran més accentuades les pujades i baixades, però dins les tendències que marca l'enquesta. No crec que els partits que l'enquesta de GESOP marca que pugen, baixin.

Com tant els hi agrada dir als nostres polítics, parafrassejant a Martí i Pol:
"Tot està per fer i tot és possible"

La història d'una ambició

Alberto Ruiz-Gallardón ha perdut el seu pols amb l'actual direcció del Partit Popular. Era un pols a tot o res. Era un pols arriscat per què sabia que aquestes eleccions podien suposar el seu moment. Si després del 9 de març Mariano Rajoy perdia les eleccions, ell considerava que tenia moltes opcions de liderar la dreta espanyola. Però per això hi havia una condició prèvia que havia de complir: anar a les llistes electorals. Sense formar part dels diputats al Congrés era molt difícil que tingués opcions de convertir-se en el candidat del PP per les eleccions del 2012, ja que es tradició que el líder de l'oposició sigui diputat al Congrés dels diputats per així poder tenir l'espai polític i mediàtic que necessita el cap de l'oposició.
Per això Bono serà diputat. Té la mateixa ambició que Gallardón i els mateixos objectius, però millor estratègia.

I és aquí on em volia centrar. En les lliçons estratègiques que ens dona el cas de Ruiz-Gallardón.

Tradicionalment, hi ha un seguit de polítics que tenen un perfil propi molt definit i que busquen el seu "lloc al món". Busquen el seu espai polític i mediàtic on poder mostrar un perfil propi diferenciat de la línea que segueix el seu partit.

Això, estratègicament en diem el posicionament. Tenim molts exemples de polítics que s'han posicionat en un espai determinat; tradicionalment un espai no gaire habitual en l'espai sociològic del partit que representen i que per tant, sumen nous electors diferents als votants tradicionals del partit.
És una espècie de triangulació. Obren el partit a nous espais electorals, a nous agents socials, distanciant-se del partit en alguns aspectes i fins i tot, acostant-se altres partits en alguns altres.
Aquesta actuació, fa que moltes vegades es produeixin desencontres amb algunes posicions del mateix partit, cosa que reforça el perfil propi i per tant, el seu posicionament polític i electoral.

Gallardón era un exemple claríssim d'aquest posicionament. Tenia un perfil, un discurs, unes opinions, etc. pròpies. No necessàriament coincidia amb l'opinió del seu partit. Era molt més centrista que la mitjana del PP i estava molt ben vist en ambients progressistes.

Hi ha molts altres exemples de polítics amb perfil propi, de polítics amb un posicionament propi i clar. Josep Antoni Duran i Lleida i Pasqual Maragall en són un clar exemple.

Aquesta tàctica del posicionament està molt bé i té molts rèdits polítics electoralment parlant, ja que amplies la base electoral del teu partit i pots aconseguir molts més votants provinents d'altres tradicions polítiques, que et votaran a tu, però que segurament no votaríen al teu partit.
Però té un handicap claríssim: no podràs ser el candidat nacional del teu partit, no podràs liderar el teu partit.

Al tenir un projecte propi i haver de lluitar per recalcar el teu perfil propi, el teu posicionament, fa que mai puguis esdevenir el candidat del partit, ja que has basat la teva construcció com a candidat en la diferenciació respecte al partit. I això fa que tant els militants com sobretot els dirigents, no et perdonin aquest fet. Deixen que tinguis el teu perfil propi mentres aportis vots i victòries al partit, però difícilment et deixaran liderar el partit.
És el que li va pasar a Duran i Lleida quan va voler ser el candidat a la Generalitat de CiU i és el que li ha passat a Ruiz-Gallardón quan s'ha posicionat per liderar el PP si Rajoy fracasava.

PD1: Per Rajoy la decisió, té dues conseqüències: resta imatge centrista i això és negatiu per ell, però a l'hora demostra autoritat i això és positiu tenint en compte la imatge que es tenia d'ell.
Altre cosa és contar els dirigents centristes que van caient pel camí: Piqué, Matas, Ruiz-Gallardón, etc,... Quina escabetxina!

PD2: Estic convençut que Ruiz-Gallardón no plegarà després del 9 de març. I si guanyés Rajoy, segur que el fa ministre.

3a dada: Escons en perill

Com molt bé explica avui a les pàgines de La Vanguardia el reconegut analista electoral, Carles Castro, al 2004 es va produïr un escenari inestable pel que fa al repartiment d'escons. És a dir, hi van haver molts escons que es van aconseguir per pocs vots, que no estan consolidats.

Després d'analitzar quins són aquests escons, Carles Castro arriba a una conclusió:

"Els socialistes tenen en perill el triple d'escons que el PP. Amb un lleu trasvassament de vots, el PP pot treure al PSOE la majoria parlamentària"

Si analitzem les dades amb més detall, veurem que el PSOE va aconseguir l'últim diputat amb una diferència d'entre 230 i 1000 vots a Lleida, Teruel i Cadis. I a les Illes Balears, Àlava i Tarragona, el darrer diputat del PSOE es va aconseguir per una diferència d'entre 6000 i 8000 vots.

En canvi, el PP té els escons molt més consolidats, i només en té dos que poden caure a la banda socialista fàcilment. A més, els llocs on el PP va aconseguir l'últim diputat per un estret marge de vots, són zones clarament conservadores - Guadalajara, Valladolid i Cuenca- i el PSOE ho té difícil per aconseguir aquest escó.

Si a tot això li sumem que en el repartiment d'escons, les províncies que guanyen diputats respecte al 2004, són províncies clarament "peperes" com Alacant, Almeria i Múrcia i en canvi les que el perden són províncies més "socialistes" com Biscaia i A Coruña, l'escenari es complica una mica per Rodríguez Zapatero.

Així doncs, el PP té l'escenari electoral molt més consolidat i en canvi el PSOE el té molt més fràgil, més agafat amb pinces.
Això vol dir que l'equip de Rodríguez Zapatero haurà de treballar molt més per aconseguir un bon resultat, haurà de disputar cada escó a sang i foc.
En definitiva, haurà d'afinar molt més en la seva estratègia. No hi ha marge d'error.

Estratègies cooperatives

Ara, que estic inmers en el treball de fí de màster, us torno a mostrar un dels primers videos que vaig penjar en aquest bloc.
La meva petita tesi portarà per títol "Estratega. El paper de l'estratègia en una campanya electoral"
Us mostro un petit exemple d'estratègies cooperatives. Adam Smith, va fracasar

Lakoff again

No seré jo qui negui la valua dels anàl·lisis del lingüista George Lakoff.
Conegut aquí arrel de la publicació del llibre "No pienses en un elefante" que ha esdevingut referència per a tot aquell que opini sobre política. S'ha convertit en una moda, i a mi, aquestes modes, em provoquen distanciament, i més si tenim en compte que la teoria de Lakoff és una bona eina d'anàl·lisi, però és de difícil aplicació, si no és a mig-llarg termini.

El seu model, però, té més vigència que mai, si més no en el cas nord-americà.
Em centraré en els dos candidats que segons el meu punt de vista, tenen més opcions a ser candidats per els seus respectius partits: Barack Obama i Hillary Clinton per els demòcrates i John Mc Cain i Rudy Giuliani per els republicans.

Els dos candidats de cada bàndol, reprodueixen de manera exacta el model de Lakoff sobre els dos models de família com a metàfora dels valors del partit demòcrata i el partit republicà.

Pel Lakoff, un país és una metàfora de la família -sobretot als EEUU - i aquesta metàfora s'utilitza constantment: els "pares" de la nació, els nostres fills, els nostres veïns, etc.
És a dir, veiem a la nació com a una metàfora de la família.

I els dos partits,simbolitzen a dos models familiars diferents: el model del "Pare estricte" per el partit republicà i el model de "pares protectors" per el partit demòcrata.
El model del pare estricte es basa en la premisa que el món és un lloc perillós on existeix el bé i el mal i per tant, es necessita un pare fort i estricte.
El model dels pares protectors, es basa en la premisa que tant el pare com la mare poden exercir el mateix rol, que la gent no és dolenta per naturalesa i que per tant, el món pot ser un lloc millor. En definitiva, Hobbes i Rosseau.

Els candidats més ben situats per arribar a la Casa Blanca reprodueixen de manera exacta el model de Lakoff:
- Mc Cain, un home dur, que ha estat presoner de guerra i defensor de la guerra de l'Iraq.
- Giuliani, el comandant en cap de l'11-S. El qui va acabar amb la inseguretat a NYC
- Clinton, la mare protectora, que sap castigar però alhora mimar
- Obama, el que proposa l'esperança d'un futur millor, sense pors.

Els partidaris dels dos models ja han decidit quin model prefereixen, la gran pregunta és què preferiran els votants independents? Un pare estricte o un pare o mare protector?

Les tres potes de John Mc Cain

Després dels caucus de Iowa i les primàries de New Hampshire, tots els focus estan centrats en el duel entre Barack Obama i Hillary Clinton, deixant en un segon pla l'altre guanyador de New Hampshire, el republicà John Mc Cain.
John Mc Cain, és un lluitador nat, que en les primàries de l'any 2000, només el va poder aturar en la seva carrera cap a la Casa Blanca, les males arts de Karl Rove, i no sense esforços.
Però en aquestes eleccions, Mc Cain ha aprés la lliçó i es presenta amb uns atributs que fan que sigui un candidat amb unes grans opcions d'arribar a la Casa Blanca.
Aquestes característiques són:

- És l'únic candidat que defensa la guerra d'Iraq i defensa enviar-hi més tropes. Si bés, considera que les coses no s'han fet bé i s'han de millorar. Creu que s'han d'introduïr principis morals en el conflicte i per això proposa tancar Guantanamo (ell va ser presoner i torturat durant cinc anys al Vietnam). Vol donar la imatge de comandant en cap de la nació, però a l'hora d'un comandant amb ètica.

- Tot i que en un principi no gaudia de la simpatia de la dreta cristiana, fa uns mesos va rebre el suport de Pat Robertson, líder de la Coalició Cristiana - principal grup evangelista organitzat- i ha esdevingut el candidat republicà que té el suport de la marea evangelista. En les darreres eleccions, aquests electors van ser decisius per a la victòria de Bush. També té el suport de l'administració Bush i del seu arquitecte Rove.

- És l'únic candidat republicà que aposta per la legalització dels immigrants il·legals que treballen als EEUU, i va proposar una mesura en aquest sentit l'any 2006 conjuntament amb el Demòcrata Ted Kennedy.
Mc Cain, a l'igual que Bush, ha sabut veure l'enorme nínxol electoral per el partit republicà que representen els votants llatins. Són uns votants que sintonitzen molt més amb la ideologia dels republicans que amb la dels demòcrates, però el discurs antiimmigrant del partit de l'elefant fa que se n'allunyin.
Els llatins dels EEUU, van més a missa que els americans wasp, són més creient, són molt conservadors en temes com la família i la moral, i Mc Cain pot treure'n molt de profit.

Aquestes són les tres potes guanyadores de John Mc Cain, però hi ha una quarta pota, i aquesta és negativa: l'edat. Amb 71 anys, McCain s'haurà d'esforçar molt per transmetre que encara té l'empenta necessària per liderar la primera potència mundial.

Con la iglesia hemos topado!

Després de la concentració en defensa de la família catòlica i de la polèmica entre el PSOE i els bisbes més conservadors de la jerarquia catòlica espanyola, crec que l'expressió popular "con la iglésia hemos topado!" té més sentit que mai i Rodríguez Zapatero faria bé d'analitzar amb perspectiva tot el que està passant.

Sempre he considerat que sense el suport i la movilització de l'esglèsia catòlica i l'AVT el PP no hagués arribat al final de la legislatura amb les opcions que arriba.

Per entendre tot el que està passant, cal que ens remontem al 5 d'abril del 2005.

En aquella data, mort Joan Pau II.
Amb la mort del papa, s'obre la discussió en el sí de la jerarquia catòlica sobre el nom del seu successor. L'elecció de l'intel·lectual Joseph Ratzinger, és l'inici de tota l'estratègia posterior.
Al elegir un papa alemany, fidel a la tradició, intel·lectual i amb opinió política, Roma envia un missatge que el propi Benet XVI repetirà després: "El nostre objectiu és recristianitzar Europa. Europa, terra de missió"

En aquell moment, la majoria de gent no dóna gaire importància al missatge vaticà i continua creient que el futur va cap a la secularitació de la societat.

Era l'any 2005. En aquell any, la UE tenia que obrir negociacions amb Turquia per la seva adhesió, Schroeder era el canceller alemany, Chirac era el president de França - tots dos favorables a l'entrada de Turquia i laicistes - i 15 dies més tard, el congrés espanyol aprobava el matrimoni entre persones del mateix sexe.

Gairebé tres anys després, les coses a Europa han canviat molt. I han canviat en el sentit que Roma pretenia:

Turquia està més allunyada de l'adhesió amb la UE que mai, una democrata-cristiana, Angela Merkel, és la cancellera alemanya, Sarkozy és el president de França i en la seva visita al Vaticà, considera la religió catòlica com a font d'identitat dels francesos, qüestiona el laicisme i anima als bisbes catòlics francesos a participar en el debat públic, l'exprimer minitre anglès Tony Blair es converteix al catolicisme i la jerarquia catòlica espanyola fa un pols a ZP a dos mesos de les eleccions.

La reacció del PSOE i Zapatero és la mateixa reacció que hauríen fet a l'any 2005. La mateixa. És més, Zapatero ha vist que s'estaven produïnt moviments i durant l'any 2007 va voler polir les relacions amb l'esglèsia, millorant la seva financiació i pensant que així la tindria calmada, però no és el finançament el principal objectiu de l'esglèsia. Les coses han canviat. Hi ha moviments profunds.

Però, per què l'esglèsia fa aquest atac contra Zapatero? Segons el meu punt de vista, per dos motius:

- Per mostrar la seva força i marcar territori.
- I sobretot, per contribuïr a reforçar la imatge del president Zapatero com a una persona radical, allunyada de la centralitat. I per tant, les seves propostes socials també.

En fí, l'actitut de l'esglèsia no és una cosa de Rouco & companyia, no és un exabrupte pro PP, és quelcom més. Con la iglésia hemos topado!

Lideratge

En plena carrera electoral, crec que és interessant reflexionar sobre el lideratge. Just quan el lideratge dels diversos candidats es posaran a prova.

"Si no hi ha comunicació, no hi ha diàleg, i si no hi ha diàleg, no hi ha capacitat de lideratge. El lideratge, imprescindible en una societat oberta, precisa de la integració de les persones. No existirà mai el lideratge si no es comparteixen valors. El lideratge només és possible quan les persones s'identifiquen amb objectius i fites , que tenen necessàriament que ser compartits, fet que mai es produirà si no es comparteixen també els valors en els que descansen els objectius i les fites assenyalades"

Santiago Garcia Echevarria

Els valors marcaran la batalla

Barak Obama i Mike Huckabee, han guanyat els "caucus" de Iowa.
Els participants dels caucus d'Iowa, han donat un missatge molt clar als aspirants a la presidència dels Estats Units: Són els valors, estúpid!
Han guanyat els dos candidats que representen millors els "valors" tradicionals del poble nord-americà.
Barak Obama, està fent una campanya basada en alguns dels valors més apreciats per el poble americà: el somni americà, el canvi, la llibertat, l'esperança, el futur.
Mike Huckabee, també està fent una campanya basada en els valors més arrelats en el poble nord-americà. El lema de la seva campanya és: "família, fé i llibertat" i representa uns valors molt arrelats als EEUU: baixada d'impostos, a favor de les armes, en contra l'avortament, la importància de la religió, la tradició, la llibertat individual, etc.

Aquests resultats no vol dir que aquests dos aspirants acabin essent els candidats a la presidència, però si que marca que els valors que aquests representen són el terreny de joc on els americans volen que es jugui la confrontació electoral.

El candidat demòcrata que representi millor els "valors" nord-americans que més agraden als demòcrates, serà el candidat demòcrata a la presidència i a l'inversa, el candidat republicà que sàpiga representar els valors més apreciats per els seus electors, serà el candidat republicà.

No serà una batalla per a tecnòcrates i racionalistes. El cor marcarà les eleccions.

Destruïr al candidat

Què és el que li agradaria sentir d'un candidat a president? Quines qualitats ha de tenir?

Aquesta, és una pregunta habitual en l'elavoració d'enquestes electorals i que sistemàticament sol tenir la meteixa resposta:
M'agradaria que fos honest i que es preocupés pels meus problemes

El votant, independentment del vot partidista, les dues qualitats que valora més d'un candidat és que sigui honest i que s'interessi per els seus problemes. A vegades, aquestes qualitats són més importants que les diferències ideològiques que es puguin tenir amb el candidat. És a dir, si és honest i es preocupa dels meus problemes, el puc votar tot i que tinguem opinions diferents sobre alguns temes.

És per això que la figura del candidat ha guanyat tanta importància elecció darrera elecció. Ja que el candidat aporta molts més valors positius que el programa o el partit.

També s'ha convertit en la figura a batre. La credibilitat d'un candidat és un actiu molt important, i destruïr aquesta credibilitat es torna un objectiu.

Tot això vé a propòsit de la publicació de les darreres enquestes electorals que pronostiquen un empat tècnic entre PP i PSOE. Hi ha una dada important en les enquestes: la credibilitat de Rodríguez Zapatero baixa.

Aquesta ha estat -segons el meu punt de vista- l'estratègia del PP durant aquests quatre anys: destruïr la credibilitat de Zapatero.
El PP ha realitzat una campanya permanent de movilització del seu electorat sense donar gaire importància al seu propi candidat i paral·lelament, ha centrat tota la seva artilleria a un únic objectiu, la credibilitat de Zapatero.

Zapatero és una persona que té imatge d'honestedat i per aquí no s'el podia atacar. Se l'ha atacat per l'altre costat: s'ha presentat una imatge d'una persona allunyada dels problemes de la gent, radical, que es preocupa de coses que a la gent no el preocupen - Estatut, procés de pau, aliança de civilitzacions, educació per la ciutadania, etc- i que en canvi no es preocupa dels problemes del dia a dia.
Cal dir, que algunes actituts frívoles del personatge, han contrubuït a consolidar aquesta imatge.

Zapatero arriba a les eleccions amb una valoració molt més baixa del que es podia esperar, i això no és casual, és fruït d'una estratègia molt elavorada.

Els grans debats de l'era de la comunicació

Enguany, el màster de Periodisme cultural de la UdG i el CCAII tornem a organitzar el cicle "Els grans debats de l'era de la comunicació". Un cicle de conferències on intentem reflexionar sobre alguns dels temes imprescindibles per entendre el món actual, de la mà de destacats especialistes.
El programa d'aquest any és:

La batalla energètica. La importància geoestratègica de les fonts d'energia i els conflictes vinculats a aquesta
A càrrec d'Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau. Dijous 24 de gener

El desplaçament del centre de gravetat geopolítica, de l'Atlàntic al Pacífic
A càrrec de Xavier Batalla, corresponsal diplomàtic de La Vanguardia. Dijous 31 de gener

El retorn a la política. Els valors i les idees, eixos de la política del s.XXI
A càrrec de Pierre Giacometti, Director de IPSOS consulting. Dijous 21 de febrer

La força dels pocs en el nou escenari internacional. El paper dels vells i els nous agents polítics
A càrrec d' Andrés Ortega, director de Foreign Policy versió espanyola. Dijous 28 de febrer

Els efectes dels límits difusos en l'ús del territori. Problemes i oportunitats de les noves urbanitats
A càrrec de Carles Llop, director del Màster en Desenvolupament urbà i territorial de la UPC. Dijous 6 de març

Totes les conferències es realitzaran a les 18h a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Entrada lliure