divendres, 29 de febrer del 2008
La força d'uns pocs
Ahir, vam poder gaudir de les reflexions del gran anal·lista Andrés Ortega, en el marc del cicle "Els grans debats de l'era de la comunicació" que organitzem el CCAII conjuntament amb la UdG.
En el seu darrer llibre "La fuerza de los pocos", Ortega anal·litza el poder que en el marc de la globalització, adquireixen petits grups molt dinàmics i definits en tots els aspectes de la societat: economia, política, religió, etc.
En centraré en les reflexions d'Ortega pel que fa a la política, i el poder que estan aconseguint els petits grups compactes i clarament definits, que acaben esdevenint els que fan inclinar la balança cap a un o altre costat. Hem passat de la comunicació de masses a la comunicació de micro-grups.
El gran ideòleg d'aquesta teoria és Mark j. Penn, el gran estratega en matèrie d'enquestes de Bill Clinton i actual assessor en aquest àmbit en la campanya de Hillary Clinton.
Mark Penn, va publicar un llibre anomenat "Microtendències. Les petites forces que fan grans canvis" on analitzava la importància de captar les petites tendències en diferents grups reduïts, ja que sumant aquestes petites tendències s'aconseguia un possible gran nínxol electoral.
És a dir, la suma de petits grups diversos, que no tenen res en comú, crea una gran base electoral. A partir d'aquí, Penn es dedica a detectar aquests petits grups, definir-los, detectar les tendències d'aquests i crear-los un programa electoral a mida. Amb el suport d'aquests petits grups, es va consolidant una majoria electoral.
Els programes electorals, cada vegada es van convertint en una suma de petits programes electorals dirigits -subtilment o no- a petits grups de persones, més o menys homogènees que no tenen res en comú entre elles.
Els EEUU va passant així de ser un Melting Pot (una societat barreja) a ser una Nació de nínxols electorals.
Aquesta estratègia electoral, va tenir molt d'èxit en les campanyes de Bill Clinton i de fet, es van anar consolidant petits grups que després s'han fet famosos com les "Mum soccer". Karl Rove, també va basar la seva estratègia en aquests petits grups i la suma d'aquests va donar com a fruït, la victòria de Bush.
Avui en dia, si us hi fixeu, les eleccions primàries americanes es basen en definir petits grups i veure cap a on van les tendències d'aquest grups, a favor d'un o d'un altre. Els candidats plantegen el combat com la disputa del favor d'aquests grups: mares del futbol, treballadors blancs de classe baixa, els protestants de les mega-esglèsies, els cubans de Florida, els joves de Starbucks, els habitants de les rulots de les afores de les ciutats, els de l'associació del rifle, etc.
En definitiva, es tracta de definir grups compactes, analitzar les tendències d'aquests, les seves preocupacions i les seves esperances i fer propostes concretes per ells en el programa electoral. Si aconsegueixes la suma de molts petits grups, tens una gran base electoral que et pot portar a la majoria. Cal conèixer a l'instant les tendències dels grups, si estan mobilitzats o no, i llançar-los missatges específics en funció de les tendències. Per això són molt importants les enquestes, per saber què pensen els grupets, com es troben. Cal una gran maquinària d'enquestes que permanentment estigui treballant per veure la situació d'aquests en cada moment.
És el pas de la comunicació de masses a la comunicació facebook.
A Espanya ja hi ha un partit que està jugant en aquest camp, el PSOE, si bé, segons el meu punt de vista, erra en la definició dels grups i en l'anàl·lisi de les tendències.
La majoria de propostes del PSOE van en aquest sentit:
- Ajuda per accès a l'habitatge, per a joves que no poden emenacipar-se
- Ajuda de 2500 euros per fill, per a pares joves de classe mitja
- Llei de boda homosexual, per al col·lectius gay i simpatitzant, etc.
En canvi el PP, té una visió de la comunicació de masses i es dirigeix a un únic grup: la societat espanyola tradicional, o com a molt, als gran grups clàssics.
El gran dubte està en saber si la societat espanyola ha arribat al nivell d'individualisme i diferenciació que hi ha a la societat nord-americana. I en funció d'això, sabrem quin dels dos models té més èxit.
Per mí, Espanya esncara està en una societat de masses, electoralment parlant. Va tendint cap a l'atomització en grups, però encara hi ha uns missatges clars per a la tota societat que poden garantir una victòria electoral.
Ho veurem el 9 de març.
dijous, 28 de febrer del 2008
La jornada electoral i els blocs
El proper 9 de març, un servidor i l'amic Medran estarem seguint la jornada electoral "in situ" a Madrid, i per tant, no podré fer un seguiment al recompte com voldria, navegant per les webs i els blocs. Espero que l'Albert em deixi el portàtil en algun moment (i a veure si s'anima en Ferran).
El motiu del per què comento això és per què tot i l'explosió blocaire que hi ha a Catalunya i també, a Espanya, encara no s'ha plantejat un debat clau que s'ha plantejat en totes les societats on els blocs tenen un pés important en la comunicació: el paper dels blocs en la jornada electoral.
Aquest debat va sorgir amb força a les darreres eleccions presidencials franceses, quan un parell de bloguers van anunciar que publicaríen el resultat de l'enquestes a peu d'urna que realitzen els mitjans, sobretot les TV, abans de que es tanquéssin els col·legis electorals a les 20h.
La llei francesa a l'igual que l'espanyola prohibeix publicar els sondejos a peu d'urna abans que es tanquin els col·legis electorals per tal que aquests no influeixin en el sentit dels vot dels ciutadans.
L'anunci de Jean Marc Morandini i Guy Birenbaum va aixecar una enorme polèmica a França i els dos blocaires van ser amenaçats per la justícia francesa.
Finalment, els sondejos es van publicar a les 18h tal com havíen anunciat els bloguers, però no a través dels seus blocs sinó a través de webs belgues.
És un debat formidable. És ètic influïr en el sentit del vot? O el ciutadà ha d'estar informat com passa als EEUU?
No vull ser jo qui respongui aquestes preguntes, el que m'interessava resaltar és com tot i el desenvolupament tecnològic i la comunitat digital que tenim, aquests debat és inexistent. És quelcom cultural? ètic? estètic?
dimecres, 27 de febrer del 2008
Referenciat a La Vanguardia Digital
Abans d'ahir, La Vanguardia Digital va destacar uns quants blocs polítics per a seguir el debat del dilluns.
El periodista Enric Bruguera va destacar aquest bloc a més del de l'amic, Albert Medran i el Becario en Moncloa.
Si voleu llegir l'article
El periodista Enric Bruguera va destacar aquest bloc a més del de l'amic, Albert Medran i el Becario en Moncloa.
Si voleu llegir l'article
Quan hi creguis ho veuràs
Quan hi creguis ho veuràs
Aquesta frase resumeix molt bé la meva opinió sobre el procés que es produeix en la ment de la gent a l'hora de decidir el seu vot.
Tots coneixem la frase de Sant Tomàs, que va pronunciar quan els deixebles li anunciàven la resurrecció de Jesús: "Ho creuré quan ho vegi". I aquest ha estat el comportament habitual de la majoria de persones a l'hora de prendre una decisió. Primer veure els fets i després, un cop comprovats, creure-t'ho.
Aquesta actitut, és la que ha regit el comportament de tots els actors que intervenen en una campanya electoral: votants, candidats, periodistes, opinadors, etc. i que ha tingut en l'eslògan de José Montilla en les eleccions catalanes del 2006, "Fets no paraules" la seva cristalització més afinada. Un molt bon eslògan que ja va ser utilitzat als anys 80 per Jordi Pujol, i que resumeix molt encertadament la primacia dels fets, de la gestió, de l'obra de govern, de les propostes, del programa, etc. davant d'allò inconcret i intangible que també influeix a l'hora de decidir el vot.
És la victòria de la raó davant la fé. La victòria del programa davant els valors.
Jo, en contra d'aquesta corrent majoritària, crec que els valors, la fé, els intangibles, juguen un paper importantíssim a l'hora de decidir el vot.
L'home no és només un ésser racional, és també un ésser emocional. I pot decir el vot a través de tots dos camins: el cap i el cor. No són dos camins antagònics són complementaris.
- Ho creuré quan ho vegi
- Quan hi creguis ho veuràs
Dos camins que poden portar a una mateixa direcció, o no.
Aquesta frase resumeix molt bé la meva opinió sobre el procés que es produeix en la ment de la gent a l'hora de decidir el seu vot.
Tots coneixem la frase de Sant Tomàs, que va pronunciar quan els deixebles li anunciàven la resurrecció de Jesús: "Ho creuré quan ho vegi". I aquest ha estat el comportament habitual de la majoria de persones a l'hora de prendre una decisió. Primer veure els fets i després, un cop comprovats, creure-t'ho.
Aquesta actitut, és la que ha regit el comportament de tots els actors que intervenen en una campanya electoral: votants, candidats, periodistes, opinadors, etc. i que ha tingut en l'eslògan de José Montilla en les eleccions catalanes del 2006, "Fets no paraules" la seva cristalització més afinada. Un molt bon eslògan que ja va ser utilitzat als anys 80 per Jordi Pujol, i que resumeix molt encertadament la primacia dels fets, de la gestió, de l'obra de govern, de les propostes, del programa, etc. davant d'allò inconcret i intangible que també influeix a l'hora de decidir el vot.
És la victòria de la raó davant la fé. La victòria del programa davant els valors.
Jo, en contra d'aquesta corrent majoritària, crec que els valors, la fé, els intangibles, juguen un paper importantíssim a l'hora de decidir el vot.
L'home no és només un ésser racional, és també un ésser emocional. I pot decir el vot a través de tots dos camins: el cap i el cor. No són dos camins antagònics són complementaris.
- Ho creuré quan ho vegi
- Quan hi creguis ho veuràs
Dos camins que poden portar a una mateixa direcció, o no.
dilluns, 25 de febrer del 2008
Empat
Taules. Per mí, el debat va acabar en taules.
Cada candidat va guanyar allà on és més fort. Zapatero en l'imatge i Rajoy en la dialèctica.
Ahir es van enfrontar dos candidats ben diferents, que semblen sortits d'èpoques diferents.
Mariano Rajoy, és un candidat del segle XIX, és un candida que domina els discursos i sobretot, la retòrica. És un candidat de l'època pre-televisiva.
Zapatero en canvi, és un candidat del segle XXI, un candidat 2.0. Un candidat on el seu discurs es troba molt més en la imatge que en contingut. És un candidat de l'època post-televisiva.
En canvi, per molt que a nosaltres no ens ho sembli, encara estem en el segle XX. Al menys televisivament. L'espectador encara no està preparat per un candidat del s.XXI i li queda molt lluny un candidat del segle XIX. La gent, la televisió, volen un candidat del segle XX. Un candidat que domini alhora el discurs i la imatge. Un Bill Clinton, un Toni Blair, un Jordi Pujol, un Pasqual Maragall.
Un candidat del s.XX hauria guanyat ahir clarament.
Feta aquesta prèvia, crec que tots dos van estar bé, però que van cometre varis errors.
Zapatero: Va tenir uns errors i encerts clars:
- Va posar-se a la defensiva durant tot el debat
- Va controlar i guanyar clarament l'inici i el discurs final. Es va adreçar amb encert a l'espectador
- Va deixar que Rajoy marqués el terreny de joc, els marcs de referència.
- Controlava molt més bé que Rajoy la seva imatge. La seva imatge corporal era molt bona
- Va errar al donar tantes xifres, calia més exemples
- No es va defensar amb contundència dels atacs més durs de Rajoy. Sobretot quan el va acusar de mentider i quan el va acusar d'agredir a les victimes del terrorisme.
- Va saber donar una imatge més presidencial i moderada que Rajoy
- No va defensar amb contundència la seva acció
- Es va equivocar quan va introduïr el tema dels artistes que li donen suport.
Rajoy També va tenir llums i ombres:
- La imatge va ser nefasta. En la roba, a l'entrada, en l'inici i el final, i sobretot, quan posava aquella mirada perduda.
- Va ser molt disciplinat a l'hora de llançar els missatges. Aprofitava el seu temps per llançar un missatge ben elevorat.
- Va posar a Zapatero a la defensiva i va controlar el tempo del debat
- Va errar clarament en la intervenció de l'inici i del final. Una imatge molt negativa, s'el veia molt nerviós. No va aprofitar el discurs final. El va desaprofitar amb un relat horrible sobre una nena que ningú va entendre.
- Va saber utilitzar el llenguatge adequat: va utilitzar exemples que tothom coneix, va utilitzar metàfores, parlava de cose concretes (preu del pa, etc.) És a dir, va fugir de les macrodades.
La meva valoració és doncs, la d'un empat. Tots dos van contentar les seves respectives parròquies. Un controlava més la imatge - molt important al tractar-se d'una TV- i l'altre controlava el tempo i el discurs.
Un debat molt interessant. El següent serà decisiu.
El debat
Avui hi ha el primer debat. Un cara a cara. Un debat de debó.
Avui un dels dos candidats en sortirà reforçat i l'altre tocat.
Aquesta nit es posa a prova el lideratge dels dos candidats.
Hi ha dues claus per encarar amb èxit un debat com aquest:
1- Mostrar preparació
Els futurs votants, els abstencionistes i els líders d'opinió, quan s'asseuen davant de la TV per mirar un debat electoral, principalment es fixen en una sola cosa, encara que ells no sàpiguen: Està preparat per governar-nos o no? Aquesta és la pregunta que inconscientment ens farem aquesta nit mentres escoltem les propostes dels candidats.
La intenció del candidat, no és convèncer a l'espectador per què el voti, la intenció és aconseguir que l'espectador reconegui la seva preparació.
Si aconsegueix que s'el consideri preparat per governar, tindrà molts punts per la victòria final. Els partidaris hi confiaran i els contraris, no tindran tanta por a que aquest, governi.
Obviament, la preparació s'ha de completar amb proximitat. No es pot mostrar preparat però allunyat de la gent, alhora. En aquest cas, no estaria preparat, ja que no coneixeria la vida real del ciutadà. S'ah de ser preparat, però planer.
2- Mostrar coherència amb l'estratègia
Aquesta és l'altra clau. La teva actuació en el debat, ha d'encaixar com un guant a l'estratègia que portes marcada, als missatges que llances. És a dir, no hi pot haver una disfunsió entre l'estratègia, els missatges, la imatge que vols transmetre a la campanya i el teu comportament en el debat.
Guanyarà el debat, el que més adeqüi la seva imatge, el seu comportament amb el conjunt de l'estratègia de la campanya.
Quins són els missatges de Zapatero? "No es lo mismo" "Optimismo contra pesimismo" "La mirada positiva" "Vota con todas tus fuerzas" "Soñar con los pies en la tierra", etc.
Doncs, el comportament de Zapatero ha de sintonitzar a la perfecció amb aquests missatges: optimisme, il·lusió, talante, futur.
No es pot fer una campanya amb el missatge "Optimisme" i mostrar-se agre en el debat.
Si Zapatero es mostra preparat i transmet aquests missatges a través de la seva actuació, com a mínim, té garantit l'empat.
Quins són els missatges de Rajoy? " Las ideas claras" "Con cabeza y corazón" "Sentit comú"
Rajoy ha de tenir una actuació perfectament d'acord amb aquests missatges. Ha de transmetre aquests missatges amb el seu comportament, la seva gesticulació, el seu tó de veu, etc. Tot ha d'anar en la mateixa direcció, el de l'estratègia.
Que ha de mostrar Rajoy amb el seu comportament en el debat? claretat, seguretat, sentit comú i solvència.
Aquest és el terreny de joc on es jugarà el debat. El que tingui una actuació més coherent amb la seva estratègia i alhora es mostri preparat, serà el guanyador del debat.
PD: Abans d'acabar el debat, tots els assessors, estrategues i responsables de campanya del partit, a intentar convèncer als periodistes i opinadors que el nostre candidat ha guanyat el debat. La percepció dels líders d'opinió és clau per a decidir qui és el guanyador. Cal influïr en la seva percepció
diumenge, 24 de febrer del 2008
L'elecció del líder
"Quan es parla de comunicació, sempre es pensa en les eines que possibiliten la difusió del missatge o el coneixement de la persona, però no són les eines o els sistemes el que permeten comunicar amb les persones. Són els valors. Els valors, són la plataforma sobre la que descansen el comportament de les persones i la interpretació del món d'aquestes.
Comunicar vol dir canviar el comportament de les persones. Per això, cal disposar de valors clars i compartits que permetin integrar esforços i orientar les energies d'una manera coherent amb la visió que les persones tenen sobre el seu posicionament estratègic.
La comunicació, no es pot donar només en base a disposar d'informació, cal que a més, hi hagi altres característiques:
- Per comunicar cal compartir valors. Aquests han de ser pocs i clars, amb els que s'identifiquin les persones.
- La comunicació ha de ser horitzontal, no vertical
- Per aconseguir el canvi de comportament de les persones, cal que hi hagi diàleg. Sense comunicació, no hi ha diàleg, però només amb comunicació i sense diàleg, no hi ha canvi de comportaments.
Sense comunicació, no hi ha diàleg i sense diàleg, no hi ha lideratge. No existirà mai el lideratge si no es comparteixen valors. Només és possible el lideratge si les persones s'identifiquen amb objectius, que necessariament han de ser compartits, fet que mai es produirà si no es comparteixen també, valors sobre els que descansen els objectius que es proposen les persones i les organitzacions.
El lideratge no és una qüestió d'experts en tècniques de màrketing, sinó que bàsicament, és una qüestió de valors"
Santiago Garcia Echevarría.
Aquesta reflexió és molt adient per el moment en el que ens trobem, en plena campanya electoral.
És en aquest moment màgic, en les campanyes electorals, on tots això: els valors, el lideratge, etc. cristalitzen definitivament en una persona o bé es desfan en com un terrós de sucre en una altre persona.
I el debat, serà un bon escenari per contemplar-ho.
divendres, 22 de febrer del 2008
Conferència d'Andrés Ortega
El proper dijous 28 de febrer, en el marc del cicle de conferències "Els grans debats de l'era de la comunicació" que organitzem el CCAII i el Màster de Cultura i Comunicació de la UdG, tindrà lloc la conferència "La força d'uns pocs. El paper dels vells i els nous agents polítics en l'escenari internacional" a càrrec del Sr. Andrés Ortega, director de la versió espanyola de la revista Foreign Policy.
Fa temps que volia poder organitzar aquesta conferència, ja que Andrés Ortega és un dels més destacats experts en política internacional que hi ha a Espanya. Actualment és el director de la versió espayola del FP, és editorialista d'El País i exdirector del Departament d'Estudis de la Presidència del govern de Felipe González.
Conferència Dijous 28 de febrer a les 18h. a la Sala de Graus de la Universitat de Girona
dimecres, 20 de febrer del 2008
Tensión i Expansión
El diari econòmic Expansión, desde fa un temps, publica setmanalment una enquesta realitzada per IPSOS, que ens mostra la importància del que Rodríguez Zapatero anomena "tensión".
Segons les dades de les enquestes, amb una participació del 69-70%, el PSOE guanyaria les eleccions amb 1,5 punts de diferència sobre el PP. En canvi, amb una participació del 72-74%, el PSOE guanyaria les eleccions amb 5 punts de diferència sobre el PP.
Aquí tenim el preu de la tensió del PSOE, passar d'un empat tècnic a una victòria còmode.
Amb aquestes dades, es comprén l'estratègia de campanya del PSC. El seu pitjor enemic és l'abstenció, no el PP.
El PP això també ho té molt clar. Quan fa que no veieu a Acebes i Zaplana?
La porra no hauria de ser, qui guanyarà les eleccions i qui perdrà, sinó quina participació hi haurà.
Començo la porra:
69-70%
dilluns, 18 de febrer del 2008
Què vol Espanya, un Obama o un Sarkozy?
Perdoneu-me la "boutade" ja que ni Nicolás Sarkozy ni Barak Obama es presenten a les eleccions al parlament espanyol, però crec que la resposta a aquesta pregunta ens definiria molt el terreny de joc on es disputarà la batalla electoral.
Ni José Luis Rodrígeuz Zapatero s'assembla gaire a Barak Obama, ni Mariano Rajoy s'assembla gaire a Nicolas Sarkozy, però si que ambdós representen a dos models polítics ben diferenciats, que centren el seu model en els valors.
Sarkozy proposa un retorn als valors tradicionals, un rearmament moral de la societat francesa i a partir d'aquí, encarar el futur amb més força. Sarkozy representa en bona manera, els sentiments d'una Europa que té por al futur. Una Europa que es veu qüestionada per els canvis que s'entan produïnt -immigració, globalització, deslocalitzacions, etc.- i que tendeix a retornar als valors tradicionals de la seva societat, a tancar-se, per després encarar el futur amb més força. Aquest model, té com a màxim exponent a Nicolas Sarkozy, però també com a exponents a Angela Merkel i Mariano Rajoy, entre altres.
Obama, a l'igual que Rodríguez Zapatero, ens proposa un model nou. Ens proposa construïr nous valors comuns que aglutinin a tots els ciutadans, deixant enrera els valors tradicionals que han guiat la societat americana. És un model basat en l'optimisme i que considera que els valors que han d'unir als americans són valors de present i de futur, deixant enrera els valors del passat. En aquest sentit, tot i la distància en presència i carisma, Rodríguez Zapatero, encaixa perfectament en aquest model. Per ell, els valors tradicionals del poble espanyol no poden ser el fonament del futur d'Espanya, per ell, cal crear nous valors comuns que integrin a tots els ciutadans i ho fonamenta amb l'extensió dels drets. Aquest són els valors de Zapatero.
Són dos models diferents, un basat en la desconfiança cap al futur i l'altre basat en la confiança en el futur.
Quina és la sensació de la ciutadania espanyola? Quin model dessitja per els propers anys? Deixant de banda, la diferència entre els polítics espanyols i Obama i Sarkozy, si sabem l resposta, ens acostarem molt als resultats.
Hem de tenir en compte però, que la societat espanyola ni té tanta por davant al futur com la francesa, ni és tant optimista com la nordamericana.
A qui votaríen els espanyols, a Obama o a Sarkozy?
divendres, 15 de febrer del 2008
L'enquesta del CIS
S'ha publicat l'enquesta del CIS i ha donat uns resultats preocupants per el PSOE. No per res, sinó perquè dóna un resultat d'1,5 punts d'avantatge del PSOE amb un +/-2 d'error.
Jo, si fos socialista em preocuparia. Molts socialistes em comenten que la diferència és més gran, però com diria en Zapatero, cal que sembli ajustat per movilitzar l'electorat socialista.
Fa temps que crec que hi pot haver una sorpresa i que si el PSOE no s'espavila, s'endurà un ensurt. Per què? Per molts motius, que marquen una tendència gens favorable al socialisme:
- L'enquesta del CIS dóna un resultat tant ajustat que és difícil equivocar-se amb un 2% de marge: tant pot guanyar el PSOE amb un 3,5% de marge com el PP amb un 0,5%. Ho deixa tot molt obert. Passi el que passi, el CIS l'haurà encertat.
- El PP va guanyar les eleccions municipals amb una certa diferència. Sempre qui ha guanyat les municipals, ha guanyat les generals.
- El baix clima electoral. No hi ha movilització, tret dels electors populars. La participació baixarà i sobretot a Catalunya
- El CEO,anunciava avui, que el PSC perd intenció directa de vot (un 25% de l'últim baròmetre) i el més preocupant, Carme Chacón és la quarta valorada, per darrera de Duran, Herrera i Ridao.
- El PSOE no té cap missatge per aquesta campanya. El PP el té molt clar i és molt simple: valors espanyols (tradició, espanya, etc.) sentit comú i ordre. Quin és el missatge del PSOE? Sense missatge no hi ha campanya. Els "logros" de la legislatura estan amortitzats: estatuts, procés de pau i economia. Només queda l'increment de drets, però amb això no es guanya unes eleccions.
- Les corrents polítiques que venen d'Europa. Hi ha una corrent conservadora claríssima. Algú creu que el PP hauria sigut tant clar i dur amb el tema de ñla immigració sense aquest corrent de fons que l'ampara?
En definitiva, hi ha partit. I tothom haurà de suar la samarreta, no hi ha res guanyat.
Per la llibertat d'expressió
Tal com proposa el gran Donaire, m'adhereixo a la proposta de publicar una imatge de mahoma, en defensa de la llibertat d'expressió després de l'intent d'assassinar a l'humorista danés i la campanya per censurar la wikipèdia.
En aquest cas, la imatge és la de la wikipèdia
dijous, 14 de febrer del 2008
Marató Giacometti
Ahir va ser un dia intens.
Des d'el CCAII i amb la col·laboració de la UdG i d'El Punt, vam convidar al reconegut "spin doctor" francés i assessor de Nicolás Sarkozy, Pierre Giacometti.
Giacometti va pronunciar una conferència sobre la importància dels valors a la política del segle XXI, a la Universitat de Girona, i posteriorment va participar en un debat a la seu d'El Punt sobre les eleccions del 9 de març. En aquest debat també hi vam participar el professor Antoni Segura i jo mateix, i va estar brillanment conduït per el periodista Josep Martinoy. Al debat hi van assistir entre altres, els candidats del PSC a Montse Palma, Alex Saez i Rafel Bruguera, així com l'amic Marc Teixidor.
Des d'aquí voldria agraïr a en Pep Nadal i l'Emili Gispert la seva col·laboració.
De tota la jornada que vaig passar amb Giacometti, de totes les hores que vam compartir- són moltes més de les que us podeu imaginar, ja que ens va passar un incident digne de figurar en un llibre i que podríem titular "El cas de la maleta de Giaco". Un dia ho explicaré- destacaria la reflexió que vam tenir sobre l'affaire Carla Bruni-Sarkozy.
Giacometti va exposar-me el seu punt de vista sobre un tema que crec que és molt interessant per a tothom que estigui interessat en la comunicació política: l'aproximació al ciutadà per part del polític.
D'un temps ençà, els polítics, els candidats, tenen molt clar que un dels objectius més importants en qualsevol elecció, és aconseguir la proximitat del polític amb l'elector.
I per aconseguir-ho, el polític s'obre davant l'opinió pública mostrant no només la seva trajectòria política sinó, sobretot, la seva trajectòria vital: la família, els gustos, els esports que practica, els amics, les vacances, etc.
Aquest fenòmen, aquesta transparència ha estat importada dels EEUU i les eleccions actuals en són una prova - mireu la web d'Obama: la família, a la porta de casa seva, vestit informal,etc.- i té els seus efectes positius: transparència, confiança, proximitat, etc. però té alguns efectes negatius.
El principal, s'anul·len totes les barreres simbòliques i mentals que organitzen la vida política en la relació del ciutadà amb el govern: la representació parlamentària, el parlament, els ajuntaments, delegats del govern, etc. És una relació directe entre el ciutadà i el governant.
És una relació directe entre una persona i el país que presideix. Només hi ha un intermediari vàlid, el transmissor, el que possibilita la relació directa: els mitjans de comunicació.
En aquest context, els mitjans es tornen molt més agressius al interpretar que el ciutadà vol conèixer tot el que passa en la vida personal del líder. I és així, per què el líder, quan era candidat, no va dubtar en mostrar la seva vida personal per ser elegit, i un cop elegit, el ciutadà o els mitjans interpretant el ciutadà, creuen que tenen dret a saber qualsevol canvi que es produeixi en l'entorn familiar del president.
S'els ha fet entrar a casa i ara, no s'els pot fer sortir.
Tot això arrel del culebrot Sarkozy-Bruni que tant mals de cap li està portant al president de la república francesa.
dilluns, 11 de febrer del 2008
diumenge, 10 de febrer del 2008
Figueres: gran cap de setmana polític!
Aquest cap de setmana, el del 9 i 10 de febrer del 2008, ha estat el cap de setmana de la consolidació del turísme polític que vam iniciar fa uns mesos a Andorra, per seguir les eleccions als comuns andorrans.
Enguany, em va tocar organitzar un cap de setmana atapeït de trobades per tal que el grup de joves politòlegs i comunicòlegs que vam iniciar les sortides, coneguéssim noves experiències de la política, la comunicació i el màrketing que s'està fent arreu del territori. En el meu cas Figueres.
Tot i jugar sobre segur, he de reconèixer que l'experiència ha superat totes les meves espectatives, ja que el nivell dels ponents ha estat brutal.
Els viatjants: Albert Medran, Vicent Martínez , Ferran Fernández, Laia Castro, Guillem Lopez, Carlos Gomez, i jo mateix, hem pogut comprovar que més enllà de Barcelona, hi ha política i comunicació. I de la bona.
Al llarg d'aquests dos díes ens hem reunit amb el reconegut dissenyador Àlex Gifreu , amb el gurú de les noves tecnologies, Dídac Lee, amb la cap de premsa del president Montilla, Gemma Ribas, amb l'exalcalde de Figueres, Joan Armangué, amb el flamant nou alcalde de Figueres, Santi Vila, amb el periodista i director de 59 segons, Francesc Cruanyes, amb el regidor de cultura de Figueres i gran bloguer Ciro Llueca, amb el candidat d'ERC per Girona les actuals eleccions i cap de l'oposició a Figueres, Francesc Canet i finalment, tal com diu en Donaire, l'excel·lent "spin doctor", Marc Teixidor.
Ha estat un gran cap de setmana. Jo he aprés molt de tots aquests il·lustres conciutadans. I des d'aquí, vull reiterar el meu agraïment a la seva predisposició i amabilitat. Déu n'hi dó, quin nivell tenim a Figueres! I després ens queixem!
Enguany, em va tocar organitzar un cap de setmana atapeït de trobades per tal que el grup de joves politòlegs i comunicòlegs que vam iniciar les sortides, coneguéssim noves experiències de la política, la comunicació i el màrketing que s'està fent arreu del territori. En el meu cas Figueres.
Tot i jugar sobre segur, he de reconèixer que l'experiència ha superat totes les meves espectatives, ja que el nivell dels ponents ha estat brutal.
Els viatjants: Albert Medran, Vicent Martínez , Ferran Fernández, Laia Castro, Guillem Lopez, Carlos Gomez, i jo mateix, hem pogut comprovar que més enllà de Barcelona, hi ha política i comunicació. I de la bona.
Al llarg d'aquests dos díes ens hem reunit amb el reconegut dissenyador Àlex Gifreu , amb el gurú de les noves tecnologies, Dídac Lee, amb la cap de premsa del president Montilla, Gemma Ribas, amb l'exalcalde de Figueres, Joan Armangué, amb el flamant nou alcalde de Figueres, Santi Vila, amb el periodista i director de 59 segons, Francesc Cruanyes, amb el regidor de cultura de Figueres i gran bloguer Ciro Llueca, amb el candidat d'ERC per Girona les actuals eleccions i cap de l'oposició a Figueres, Francesc Canet i finalment, tal com diu en Donaire, l'excel·lent "spin doctor", Marc Teixidor.
Ha estat un gran cap de setmana. Jo he aprés molt de tots aquests il·lustres conciutadans. I des d'aquí, vull reiterar el meu agraïment a la seva predisposició i amabilitat. Déu n'hi dó, quin nivell tenim a Figueres! I després ens queixem!
divendres, 8 de febrer del 2008
Pierre Giacometti: valors i eleccions
El proper dimecres 13 de febrer, el CCAII i el màster de Cultura i Comunicació de la UdG que dirigeix en Pep Nadal, portem a Girona el gran consultor polític francés, Pierre Giacometti.
Giaco, és considerat el veritable "spin doctor" de França. Director General d'IPSOS consulting fins fa un mes, ha estat assessor de molts dirigents polítics i un fí anal·lista. Ell va ser el primer que va pronosticar que Jean Marie Le Pen passaria a la segona volta de les presidencials del 2002, deixant fora a Lionel Jospin.
Actualment s'el considera un dels principals assessors de Nicolas Sarkozy.
Pierre Giacometti oferirà la conferència
"El retorn a la política. La importància dels valors en la política del segle XXI" a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UdG, a les 18h.
Aprofitant la presència del Sr. Giacometti a Girona, el CCAII i El Punt, hem organitzat un debat electoral per analitzar les properes eleccions generals del 9 de març.
En aquest debat electoral hi participaran:
Pierre Giacometti, Antoni Segura, Director del Centre d'Estudis Internacionals de la UB, Josep Martinoy, redactor en cap del Punt i jo mateix.
El debat tindrà lloc el mateix dimecres 13 a la Sala d'actes d'El Punt a les 20h.
Tots dos actes estan oberts a tothom. Us animo a participar-hi
dijous, 7 de febrer del 2008
El triomf de Dick Morris
Després del Superdimarts, la cosa es comença a aclarir i ja podem afirmar que la cosa està entre aquests noms: Hillary Clinton, Barack Obama i John Mc Cain. Un d'aquests tres serà el proper president dels Estats Units.
Tenen alguna cosa en comú aquests tres noms?
Segons el meu humil punt de vista, tenen les tres principals caraterístiques que Dick Morris -l'influent assessor de Bill Clinton- conclou que ha de tenir un líder polític que aspiri a la presidència del seu país, després d'analitzar els principals líders polítics de la història contemporànea.
En el seu llibre "Juegos de poder", Dick Morris analitza alguns dels principals líders polítics mundials ( Churchil, Lincoln, Wilson, Reagan, Mitterrand, Blair, Koizumi) i estudia quines característiques tenen en comú aquests líder. Per Morris les tres principals característiques són:
- mantenir-se fidel als seus principis
- triangular
- movilitzar a la nació en temps de crisi
Si ens hi fixem, els tres candidats amb més possibilitats de ser escollits president dels EEUU compleixen aquestes tres característiques. Els que han quedat més enrera, no.
Hillary Clinton: Si alguna cosa té Hillary Clinton és que és té uns trets que la caracteritzen i que han fet que molts treballadors, llatinoamericans i dones la recolzin i la mantinguin a la lluita: el Medicare. El seu intent de reformar de la sanitat pública que va fracassar estrepitosament als anys 90, sota el primer mandat de Bill Clinton, és ara, el seu millor aliat. El nucli dur dels seus votants concidera necessaris justament, aquells temes dels que ella sempre s'ha preocupat i que no van ser acceptats en el seu temps: la millora de la sanitat i l'educació pública.
Pel que fa al tema de la triangulació, la Hillary triangula molt: liberal en temes socials i conservadora en temes de seguretat (tant sigui interior com a Irak). Per a movilitzar la nació darrera seu, ha cuidat molt la imatge de mare dolça i severa que vol donar.
Barack Obama: La primera característica de Morris, Obama no la compleix del tot, però la cumplirà d'aquí quatre anys. Si no és escollit president al 2008, el tsunami Obama serà molt més intens d'aquí a 4 o 8 anys, i les idees que ara defensa Obama tindran molta més força. Pel que fa a la triangulació, també triangula molt, però a l'inversa que la Clinton: és molt liberal (d'esquerres) en grans temes polítics com la retirada de la guerra de l'Irak o el multilateralisme, però en canvi, és molt més moderat o conservador en temes socials. En aquest aspecte, busca més de centre.
Pel que fa a la movilització en época de crisi, és potser, on ha sobresortit més. Ha creat un moviment nacional que té entusiasmats als seus seguidors. Té una part del país totalment entregada a la seva persona que no para de cridat: Yes, we can!
John Mc Cain: També cumpleix les tres condicions. Va perdre la candidatura a la presidència per el partit republicà, davant de George W. Bush al 2000, però ell s'ha mantingut fidel als seus principis i vuit anys després, esdevindrà el candidat republicà. Pel que fa a la triangulació, Mc Cain és un gran triangulador: conservador en aspectes morals i de defensa, és liberal en temes socials com la immigració, la sanitat, etc. També és molt liberal en temes étics com el fet de ser crític amb finançament de les campanyes, amb Guantanamo, etc.
I finalment, ell, a l'igual que la Hillary, vol ser el "comandant en cap" de la nació. Un comandant més tradicional, més militar, més masculí.
En definitiva, si alguna conclusió trec del desenvolupament actual de les primàries americanes, és que Dick Morris tenia raó. És el triomf de Morris.
dimecres, 6 de febrer del 2008
Superdimarts
Els llatins.... Ai els llatins!
Els llatins han fet que Hillary guanyés el superdimarts i aguantés el tsunami Obama
Els llatins han impedit que el tsunami Obama, arrasés
Els llatins han consolidat Mc Cain com a candidat republicà
Què faran els llatins si la batalla és entre Clinton i Mc Cain?
La clau la vaig intentar apuntar l'altre dia
PD: Hillary Clinton ha guanyat a Massachusetts, el feu dels Kennedy. No m'ha estranyat gens. Sembla mentida com la gent confón els dessitjos amb la realitat, al afirmar que el recolzament dels Kennedy, afavoriria a Obama.
Si Obama és el canvi, no hi ha res que representi més l'establishment, la derrota, el passat i la importància del cognom que Ted Kennedy.
dimarts, 5 de febrer del 2008
Trobada blocaire amb els candidats d'ERC
Ahir dilluns, un grup de blocaires gironins vam ser convidats per Francesc Canet, Joan Puig i Miquel Bofill a parlar sobre blocs i política.
Aquesta trobada, sorgida a rebuf de la Catosfera, va ser interessant per a conèixer saludar a blocaires com Eduard Batlle, Narcís Sastre, Camil Ros, Josep Ma. Aguirre, Dolors Bassa, Guillem Alsina, Carles Ferrer, entre altres.
La trobada va ser interessant, però el que m'agradaria destacar és una reflexió que va fer l'editor Quim Curbet. Més o menys venia a dir "Tot això de la blogoesfera està molt bé, però al final, ens acabem trobant en trobades de blocaires on ens podem veure les cares i el fruït més important de la Catosfera serà un llibre de paper sobre la trobada. Al final, tornem a l'orígen, a la comunicació directe i a l'escriptura en format paper"
Aquesta reflexió, em va fer pensar en les paraules del gran Roberto Izurieta que tant ens van agradar a mi i a en Marc Teixidor:
"Tota comunicació ha de ser directa, pròxima. Utilitzis el mitjà que utilitzis - TV, ràdio, internet- t'has de comunicar com si el teu interlocutor estigués davant teu. Evita la gesticulació, aixecar el tó de veu, la retòrica, etc. depenen del mitjà en el que estiguis. Has de conèixer el mitjà i comunicar-te a través d'ell com si el receptor estigués davant teu"
Aquesta lliçó és aplicable, sobretot, en els blocs.
PD: Porra pel Superdimarts: McCain - Hillary. És una porra arriscada, ja que veig que Obama puja molt fort i té moltes opcions de guanyar la nominació, de totes maneres, crec que la Hillary guanyarà. Per poc, però guanyarà. I sinó, quedarà tot obert.
dissabte, 2 de febrer del 2008
Exemple d'estratègia II: Com repartir un pastís entre dos nens golafres
Fa tres o quatre dies vaig fer un post on exposava un model d'estratègia, un model basat en la teoria del jocs i que es basava en el dilema que tenia una mare per repartir un pastís entre dos nens golafres. La mare decideix que un tallarà el pastís i l'altre escollirà primer el tros que prefereixi.
La propia golafreria del nen que tallarà el pastís, farà que el tall sigui just. El primer nen, no es podrà queixar de que el tall sigui injust perquè l'ha fet ell. El segon nen no es podrà queixar, ja que ell haurà elegit el tros que prefereixi.Dividir el pastís equitativament és la millor estratègia per el primer nen, ja que sap que l'estratègia del segon nen serà agafar el tros més gros. Si talla el pastís sap que si ho fa amb justícia, s'endurà gairebé la meitat del pastís.
La solució del joc, era doncs, l'equiparació del pastís. Aquest resultat no depenia de la generositat dels nens, ni del seu sentit de la justícia. Tot al contrari, sorgeix de l'egoïsme, a partir de l'interés propi de cada un.
Aquesta teoria es basa en l'actuació racional de l'home(nen) en busca del seu màxim benefici. És a dir, l'home és ésser racional que surt afavorit sempre que actua racionalment.
Avui en canvi, proposo una altra solució. Una solució que pot ser molt més exacta, ja que sol ser d'aquesta manera com actua l'ésser humà.
Imaginem-nos que el nen golafre que ha de decidir el tall del pastís, realitzi un tall com el proposat a la imatge. Imaginem-nos que tot i que la lògica racional li digui que ha d'aconseguir el tall més gros possible, ell prefereix assegurar-se la part central del pastís, la part més tova, que és la part que més li agrada.
Per aconseguir-la, proposarà un tall on la part central sigui bastant més petita que l'altre tros, així s'assegurarà que l'altre nen, no triï el tall que ell vol i agafi el tros més gros.
Amb aquesta estratègia, haurà aconseguit el seu objectiu. Encara que la gent consideri que no.
Què vull dir amb aquest exemple?
Doncs, que en qualsevol decisió humana, en qualsevol actuació, l'home té en compte altres variables a part de la raó. La raó no és necessàriament el que mou les decisions humanes, hi intervenen altres factors com els gustos, l'experiència, la tradició, l'experiència......els valors.
Els valors són un factor clau a l'hora de prendre una decisió, de definir una estratègia i sobretot, a l'hora de decidir el vot.
divendres, 1 de febrer del 2008
Jaume I
El 2 de febrer de 1208, va nèixer el gran rei català, Jaume I.
Demà celebrerem el 800 aniversari del naixement del rei que va fundar la meva ciutat, Figueres.
"E nos fom en la rambla, entre'l reyal e la torre; e quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval, e endreçam ves orient, e ploram de nostres uyls e besam la terra, per la mercé que déus nos havia feyta."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)