divendres, 28 de desembre del 2007
Italia 2006
Ens encaminem cap a un resultat similar al de les eleccios italianes del 2006: l'empat tècnic.
Cap dels dos candidats amb opcions d'arribar a la presidència del govern espanyol a les pròximes eleccions de març destaca respecte al seu contrincant.
Rajoy no ha aconseguit fer-se un perfil presidencial, ni ha sabut crear un relat. Rodríguez Zapatero ha vist que la pirotècnia no dona més de sí, i es visualitza que més enllà del "talante" no hi ha gaire res. Tampoc té relat.
Ens encaminem doncs, cap a un resultat ajustat de la mà de dos candidats que - de moment- són incapaços d'il·lusionar als ciutadans.
Què poden fer? quina estratègia seguir?
A aquestes altures de la partida, l'única possibilitat de distanciar-se en les enquestes és a través de reforçar el perfil del candidat.
Els discursos ja estan plantejats, les propostes i els missatges també. Allà on fluixegen els candidats és en l'encarnació del projecte, del relat a través de la seva persona.
El partit que sàpiga transmetre el missatge a través del candidat, el partit en el que el seu candidat transmeti els atributs, els missatges, els valors, el relat, el projecte, tindrà més opcions de fer-se amb la victòria.
D'aquí la importància dels debats.
dijous, 27 de desembre del 2007
Integració? Són els valors, estúpid!
Des de fa uns anys, s'ha instal·lat en l'argumentari habitual, el tòpic de que per garantir la integració dels molts immigrants que han arribat a Catalunya, el millor és que es reforcin els serveis socials i així, aconseguir que l'estat del benestar sigui un tret diferencial important per a la integració dels nouvinguts.
Que s'ha de reforçar la despesa en serveis socials és obvi. Sobretot tenint en compte que ha augmentat el nombre de població.
El que jo qüestiono és el tòpic proclamat des d'instàncies oficials de que el fet que l'immigrant tingui una millors serveis socials aquí que en el seu país d'orígen, farà que això ho valori i tingui molt més interés en integrar-se en la societat d'acollida.
No tinc cap dubte que el nouvingut valora els serveis dels que disposa, però estic convençut de que no són decisius a l'hora de prendre de la decisió de voler integrar-se més en la societat d'acollida.
Són els valors de la societat d'acollida el que fa que l'immigrant es vulgui integrar i formar-ne part.
Això també passa a nivell electoral, no és la "llista de la compra", les promeses, el que fa que algú voti per un candidat, són els valors que representa el que fa que decidir el vot.
La gent vota per els valors, la gent vol formar part d'alguna cosa per els valors que representa, no per els resultats, les promeses o les ofertes.
Hi ha un exemple molt clar d'això: el FC Barcelona. Per què la gent vol ser del Barça? Per què guanya sempre? o Per el que representa? per els seus valors? És evident que la gent no es fa del Barça per els títols aconseguits -n'hi ha molts que en tenen més- sinó per allò que el fa diferent: "Més que un club", el catalanisme, UNICEF, les seccions,etc. El mateix passa amb Apple.
Els valors d'una societat, d'un país, són el motor més potent per a afavorir l'esperit d'integració dels nouvinguts. No és estrany que els països on els inmigrants mostrin una més clara voluntat per formar-ne part, siguin països amb valors sòlids, com els Estats Units.
Hi ha una altra condició imprescindible per afavorir aquesta voluntat d'integració: "L'experiència de valors": Es poden tenir uns valors sòlids, però no serveixen de gaire si després no es poden comprovar, si no són reals. És el problema de França, té uns valors sòlids i clars que durant molts anys han estat motor d'integració - liberté, igualité, fraternité- però que quan el nouvingut o els seus fills veuen que no és del tot cert, que l'experiència de valor és negativa, que no funciona, la integració falla. Per moltes mesures socials que hi destinis.
Que s'ha de reforçar la despesa en serveis socials és obvi. Sobretot tenint en compte que ha augmentat el nombre de població.
El que jo qüestiono és el tòpic proclamat des d'instàncies oficials de que el fet que l'immigrant tingui una millors serveis socials aquí que en el seu país d'orígen, farà que això ho valori i tingui molt més interés en integrar-se en la societat d'acollida.
No tinc cap dubte que el nouvingut valora els serveis dels que disposa, però estic convençut de que no són decisius a l'hora de prendre de la decisió de voler integrar-se més en la societat d'acollida.
Són els valors de la societat d'acollida el que fa que l'immigrant es vulgui integrar i formar-ne part.
Això també passa a nivell electoral, no és la "llista de la compra", les promeses, el que fa que algú voti per un candidat, són els valors que representa el que fa que decidir el vot.
La gent vota per els valors, la gent vol formar part d'alguna cosa per els valors que representa, no per els resultats, les promeses o les ofertes.
Hi ha un exemple molt clar d'això: el FC Barcelona. Per què la gent vol ser del Barça? Per què guanya sempre? o Per el que representa? per els seus valors? És evident que la gent no es fa del Barça per els títols aconseguits -n'hi ha molts que en tenen més- sinó per allò que el fa diferent: "Més que un club", el catalanisme, UNICEF, les seccions,etc. El mateix passa amb Apple.
Els valors d'una societat, d'un país, són el motor més potent per a afavorir l'esperit d'integració dels nouvinguts. No és estrany que els països on els inmigrants mostrin una més clara voluntat per formar-ne part, siguin països amb valors sòlids, com els Estats Units.
Hi ha una altra condició imprescindible per afavorir aquesta voluntat d'integració: "L'experiència de valors": Es poden tenir uns valors sòlids, però no serveixen de gaire si després no es poden comprovar, si no són reals. És el problema de França, té uns valors sòlids i clars que durant molts anys han estat motor d'integració - liberté, igualité, fraternité- però que quan el nouvingut o els seus fills veuen que no és del tot cert, que l'experiència de valor és negativa, que no funciona, la integració falla. Per moltes mesures socials que hi destinis.
dissabte, 22 de desembre del 2007
Alcalde, una sola cosa! (I)
Un "únic missatge". Aquesta és una de les lleis del màrketing, tant comercial com polític.
Aquesta idea em va venir al cap l'altre dia quan parlava de política municipal, amb el meu cosí Lluís Heras.
I vaig veure que aquesta llei si en algún àmbit té sentit és en l'àmbit municipal. Un únic missatge.
El més habitual quan un candidat arriba a alcalde, és que es perdi en la magnitut de temes i projectes que porta l'alcaldia. Hi ha multitut de problemes a resoldre, multitut de projectes, multitut de temes que ocupen el dia a dia. L'agenda treu fum. I es fa molta feina, molts projectes, que s'intenten comunicar i que consideren que la ciutadania perceb la feina feta, sobretot, perquè són coses que es veuen, que la gent pot comprovar.
Gran error. Habitual error en el que cauen molts alcaldes i que té unes conseqüències electorals claríssimes.
L'alcalde que pensa estratègicament, que té clar cap on vol anar, que té clar que vol aconseguir i quina ciutat vol, té molt clar la principal llei del màrketing: un únic missatge.
Un únic missatge que transmetrà al llarg dels quatre anys, un missatge que englobi tots els atributs que tenim, un missatge que té múltiples derivades i que no impedeix fer moltes altres coses, però que es centra en transmetre aquest missatge a la ciutadania i fa que la seva acció de govern giri al voltant d'aquest missatge.
Tots els grans alcaldes, són recordats per el conjunt dels seus ciutadans per una cosa, n'han fet moltes més, però n'hi ha una que es repeteix en la ment dels ciutadans. És el missatge:
- Pasqual Maragall, l'alcalde dels Jocs Olímpics que va obrir BCN al mar.
- Alberto Ruiz-Gallardón, l'alcalde que ha construït les infraestructures per el gran Madrid
- Rudy Giuliani, l'alcalde que va acabar amb la inseguretat a New York, després també, l'alcalde de l'11 S
- Joaquim Nadal, l'alcalde que va transformar el barri vell de Girona.
Si no sabeu com trobar el missatge, feu-vos aquesta pregunta:
Perquè us agradaria que us recordéssin?
Serà per una sola cosa. Si la sabeu, poseu-s'hi, treballeu i comuniqueu.
Si voleu fer moltes coses i no sabeu respondre aquesta pregunta, és que la vostra estratègia falla, la vostra comunicació fallarà i possiblement, perdreu les eleccions.
dijous, 20 de desembre del 2007
Reconeixem l'estratègia?
"Desgraciadament, la millor manera de reconèixer l'estratègia en una campanya és mirant enrera una vegada la campanya ha finalitzat. Al final de la campanya, hauríem de preguntar-nos: Quina va ser l'estratègia?
Per exemple, l'estratègia de la primera campanya de Clinton va ser subvalorar la victòria de Bush pare a la Guerra del Golf i debatre sobre la recessió econòmica. Recordem aquesta estratègia per què va ser bona i per el seu curt missatge: "És l'economia estúpid". Quina va ser l'estratègia de Gore en el 2000? Va ser més difusa, el seu missatge era confús"
Roberto Izurieta
Si no voleu esperar-vos a després de les pròximes eleccions de març, recordeu les darreres campanyes electorals i penseu si sabeu reconèixer lestratègia de cada un dels candidats. I us fareu una idea de la importància de l'estratègia en una campanya electoral.
De fet, un cop hagi començat la campanya de les pròximes eleccions de març, a finals de febrer, també us podeu fer aquesta pregunta. Si no reconexeu l'estratègia d'un dels dos principals candidats, si la gent no té clar els dos o tres missatges que incorpora, aquest, tindrà menys opcions de guanyar les eleccions que l'altre candidat.
dimarts, 18 de desembre del 2007
el control del tempo
Avui hem tingut un exemple clar de la importància de controlar el temps polític, el control de l'agenda.
El president Rodríguez Zapatero ha anunciat -arrel de la proposta dalguns membres de l'executiva del PSOE- que modificarà la llei de l'abortament en la propera legislatura, per tal d'establir un calendari i facilitar-ne l'opció en les primeres setmanes.
No li ha servit de gaire a Zapatero les classes amb George Lakoff. És un error monumental treure aquesta proposta just quan la premsa porta setmanes parlant sobre el tancament de clíniques abortistes i posant a la presó metges que cometien il·legalitats en aquest tema. Aquesta investigació, s'ha allargat en el temps i sembla lluny d'estar tancada. S'ha creat un marc de referència negatiu en el tema de l'abortament. L'opinió pública l'associa a quelcom il·legal, negatiu. I mai has de proposar res en un moment en que l'opinió pública està sensible.
Si el que es volia era fer un gest per l'electorat d'IU, es podia fer en un altre moment, d'aquí a unes setmanes, quan tot s'hagués calmat.
És molt important triar el temps en el que llances le teves propostes polítiques, i mai ho has de fer quan la gent està sensibilitzada negativament en l'àmbit de la proposta.
PD: just he acabat d'escriure el post, Zapatero anuncia que retira la proposta i que és un tema que s'ha de consensuar en un futur.
Sort que encara deu tenir algún bon assessor o ha estat el mateix Lakoff?
dilluns, 17 de desembre del 2007
ESTRATEGA VS ESTRATEGA
SUNZI
"Aconseguir cent victòries en cent batalles no és l'ideal suprem. L'ideal suprem és vèncer l'enemic sense batalla"
KARL VON CLAUSEWITZ
"Introduïr en la filosofia de la guerra un principi de moderació és un absurd. La guerra és un acte de violència destinat a forçar a l'enemic a sotmetre's a la nostra voluntat"
Missatges contradictoris
Un dels principis de la comunicació política és evitar donar missatges contradictoris, ja que desconcerten al ciutadà o elector i sobretot, fan que el nostre missatge sigui difús i per tant, difícil de comunicar.
Un misatge ha de ser clar i inequívoc i s'han d'evitar sempre els missatges contradictoris.
No he vist un exemple més clar de missatge contradictori que el que mostren les dues imatges d'aquest post.
La primera imatge és el logotip de l'Expo Zaragoza 2008 que sota el títol "Aigua i dsenvolupament sostenible" intentarà concienciar a la ciutadania sobre la problemàtica de la manca de recursos hídrics i sobre la lluita contra el canvi climàtic i a favor de la sostenibilitat.
La segona imatge és un fotomuntatge del projecte Gran Scala que auspiciat per el govern d'Aragó, es vol realitzar en plè desert dels Monegros. Aquest complex que vol atraure 25 milions de persones, tindrà 32 casinos, 70 hotels, 250 restaurants, etc... en el mitg del desert.
Els patrocinadors dels dos esdeveniments són els mateixos, el govern d'Aragó i l'Ajuntament de Saragossa, governats per el mateix partit polític.
Quin dels dos missatges tindrà més efecte? El de la sostenibilitat o el del "derroche"? o cap dels dos?
Després d'aquest lamentable espectacle, ningú tindrà l'autoritat moral per dir a la gent que tanqui l'aixeta per rentar-se les dents, a l'hora que es patrocina un projecte faraònic al mig del desert.
Autoritat moral, aquest és el principi de la legitimitat.
dijous, 13 de desembre del 2007
Hi haurà debat!
Finalment s'ha confirmat que hi haurà debat electoral entre José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. I que, segurament, seran dos. Molt bona notícia.
És una anomalia i un frau a la ciutadania la no realització de debats entre candidats durant la campanya electoral. La confrontació de propostes és la base de la democràcia: un públic interessat veu com dos o més aspirants exposen les seves propostes i debaten els problemes que el país té i les solucions que aplicaríen. La gent present s'en fa una idea i els mitjans de comunicació transmeten la seva opinió sobre els atributs que van demostrar cada candidat. És així des d'els inicis de la democràcia.
En una societat mediàtica com la nostra, el debat electoral és clau, i sovint, el partit que va davant en les enquestes o el que no té res a gunyar en el debat, refusa el debat, i la ciutadania es queda sense una de les eines més útils a l'hora de decidir el seu vot.
El millor format és el debat cara a cara entre els dos candidats amb més opcions d'acabar dirigint el país, si bé, també és interessant la fòrmula d'un debat amb tots els altres candidats. Per mí, pensant en el ciutadà, la fòrmula òptima - i també aplicable a Catalunya- seríen dos debats. Un debat amb tots els candidats i un debat cara a cara.
Però, per què són tant importants els debats?
Doncs, per què el debat és l'únic format on el candidat està despullat.
Si us hi fixeu, en tots els actes de campanya, el candidat es comunica a l'opinió pública a través d'intermediaris, i tota la comunicació es prepara pensant en el resultat que tindrà en aquests mitjans, es pot controlar: mítings electorals, transmissions de mítings enllaunats per els partits, entrevistes, cunyes, anuncis, etc.
Un debat és imprevisible per què no pots controlar l'actitut, el comportament, les respostes del teu adversari.
És aquesta imprevisió el que el fa interessant ja que podem veure els candidats despullats, tal com són, amb els seus defectes i amb les seves virtuts. I això és el que vol el ciutadà a l'hora de votar. Fer-se una idea de com és el candidat i de si està preparat per dirigir el país o no.
És en els debats on l'elector millor es forma una imatge d'un candidat, en veu els atributs i les mancances, s'en crea una idea, una idea que serà la que el guiarà fins el dia de les eleccions. Per això són tant importants els debats i per això, tots tenim a la retina alguna reacció d'algún candidat durant un debat, que van fer guanyar o perdre unes eleccions.
En definitiva, en un debat, és on podem veure si un candidat cumpleix les quatre regles de Roger Ailes per a ser un bon comunicador, i per tant un bon candidat:
- Està preparat? Coneix els temes dels que parla?
- Està còmode? Se'l nota còmode en el debat o incomode?
- Està compromès? Creu en allò que parla o ho diu amb desgana?
- És interessant? Ho explica de manera que m'interessi el que diu?
dimarts, 11 de desembre del 2007
El missatge de cap d'any
Com el seu nom indica, el "missatge" de cap d'any, és una oportunitat que tot governant utilitza per intentar transmete el missatge sobre el que s'ha fet al llarg de l'any, i sobre el que es vol fer en l'any que s'inicia.
Des que va accedir a la presidència de la Generalitat, el president Montilla, vol reforçar el missatge institucional tradicional de cap d'any, amb un entorn que reforci el missatge principal del seu pla de govern. És a dir, vol aprofitar el missatge de cap d'any per a reforçar el seu missatge polític: amb el discurs i amb la posada en escena.
El seu primer discurs de cap d'any, el va realitzar des de l'Hospital General de Mataró. Ahir, va anunciar que el discurs de cap d'any d'enguany, el realitzarà des d'una comisaria dels mossos d'esquadra del Penedés, i m'aventuro a dir, que el discurs de l'any que vé, el farà des d'una escola pública d'algun municipi de Lleida o Girona.
La idea que trasnmet aquest format no és dolenta, és intentar aprofitar una bona ocasió per a comunicar - el discurs de cap d'any- per reforçar el missatge polític
- la Catalunya social: sanitat, seguretat, etc.- a través de l'imatge simbòlica.
Si bé és una bona idea, no crec que sigui la més adient per dos motius:
- Primer, per què si alguna cosa necessita reforçar el president Montilla, és la seva imatge institucional, i el discurs de cap d'any, és una ocasió única per reforçar la imatge simbòlica del President de la Generalitat de Catalunya. Hi ha altres ocasions per transmetre les prioritats del govern. En canvi hi han molt poques ocasions per transmetre simbolisme i autoritat.
- Segon, per què seria una bona eina en altres èpoques com els anys 90, però en l'època actual, en l'època 2.0, tenim eines molt més bones per comunicar la imatge que volem transmetre de les nostre prioritats de govern.
Un videobloc o missatges institucionals a través de Youtube, són molt més útils per a transmetre el missatge polític i simbólic de les nostres prioritats de govern.
En aquest sentit, altres polítics ho han realitzat amb un èxit considerable com David Cameron, Barack Obama i desde fa poc, Artur Mas.
No només s'utilitzen aquestes eines des de l'oposició, des d'el govern també hi ha hagut èxits notables, com la felicitació de Tony Blair a Nicolás Sarkozy en motiu de la seva victòria electoral, a través del Youtube i en francés. Brillant
dilluns, 10 de desembre del 2007
La confrontació
D'ençà les primeres eleccions democràtiques a les corts espanyoles, qualsevol canvi de govern ha estat precedit per una confrontació política duríssima.
Després de la confrontació -que ha de ser forta, insuportable- es produeix un canvi polític. No sé els motius per a tal comportament. Suposo que quan l'ambient es converteix irrespirable, el votant culpabilitza al govern del mal ambient social i posa a l'oposició a governar per veure si així baixa la tensió.
El cert és que aquest fenòmen no ha fallat fins a dia d'avui. Així, fent memòria trobarem que:
- L'UCD, guanya les dues primeres eleccions -1977, 1979- amb una majoria destacable, però el canvi de color en el govern espanyol, la majoria absoluta del PSOE del 1982, es produeix després d'una enorme confrontació social i política que té el seu punt culminant en l'intent de cop d'estat del 23F del 1981.
- El PSOE guanya les dues següents eleccions (1986, 1989) amb absoluta tranquilitat, sobretot per la fractura de la dreta espanyola, però a principis dels anys 90, comença una època de confrontació política i social que és a punt de provocar el canvi polític a les eleccions de 1993, i que quan la confrontació s'aguditza del 93 al 96, el canvi finalment es produeix a les eleccions de 1996.
Si ens en recordem, aquestes eleccions es van celebrar en un ambient social i polític duríssim: GAL, Cas Roldán, cas Mariano Rubio, FILESA, etc.
- El PP deprés de governar durant quatre anys amb minoria, aconsegueix la majoria absoluta al 2000, en un ambient de placidesa política i social. Al cap de quatre anys, la societat espanyola torna a estar terriblement confrontada degut a l'actuació del govern del PP amb majoria absoluta i amb alguns temes com a bandera de la confrontació: Guerra de l'Iraq, Prestige i té la seva colminació amb l'11-M.
Fruït d'aquest ambient, es produeix el tomb en les eleccions del 13 de març del 2004, i el PSOE retorna al poder després de vuit anys.
Si ens fixem en aquest històric, entendrem l'estratègia de confrontació que el PP ha portat a terme en l'última legislatura. Una estratègia que té un desgast per el mateix PP, però que sobretot, suposa un desgast per el govern i que té un objectiu claríssim: provocar un ambient de confrontació que deslegitimi al govern i faci possible l'alternança.
I si això és així, per què el PP han frenat la crispació i des de fa uns mesos estan volent transmetre una imatge més moderada i allunyada de la crispació que hi havia durant els primers tres anys i mitg?
Doncs, per què saben que una confrontació fins a l'últim dia, només beneficia al PSOE, ja que si la confrontació és molt elevada, la participació puja i amb una alta participació, només han guanyat una vegada, al 1996 -la dulce derrota segons González, amb una participació del 77,5%- i en canvi amb una baixa participació, tenen moltes més possibilitats de victòria.
L'estratègia ha estat confrontació total durant gairebé tota la legislatura amb l'objectiu de crear un clima de crispació per obtenir els resultats que dona aquest clima: movilització dels propis votants, deslegitimació del govern i de l'acció de govern - gobierno irresponsable- i provocar l'abstenció d'una part de l'electorat del govern, el que s'ha anomenat "l'esquerra volàtil" que interioritza els arguments del clima d'opinió, i prefereix quedar-se a casa i no votar. I, a sis mesos de la fí de la legislatura, rebaixar la confrontació, per tal que aquesta no movilitzi als votants de l'esquerra. És a dir, no volen passar-se de frenada. Segurament consideren que han aconseguit els objectius que s'havien marcat -arribar amb opcions a les eleccions- i l'últim que volen és que es produeixi una movilització que els hi dificulti collir els resultats. Després de la confrontació, al PP l'interessa una baixa participació (per sota del 72%) i en canvi, el PSOE només té un objectiu, aixecar la participació, i aquestes alçades, només hi ha una eina per aconseguir-ho: arribar a les eleccions amb un clima de crispació antre els dos grans partits que els fagi movilitzar als seus votants i superar el 72% de participació.
dimecres, 5 de desembre del 2007
El problema del PSC
El PSC té un problema. Un problema que fa temps que arrossega i les darreres declaracions de Joan Ferran no són més que la representació d'aquest problema.
El PSC ha estat una història d'un èxit. Ha governat gairebé tots els principals municipis de Catalunya, ha guanyat a totes les eleccions generals, i des de fa quatre anys governa la Generalitat de Catalunya.
I doncs, on és el problema?
El problema és que ha arribat al govern de la Generalitat massa tard. Quan les forces i les idees del partit ja estan gastades. Maragall va arribar quatre anys tard a la presidència de la Generalitat, i amb un cicle electoral desfavorable. I desde llavors, el PSC no s'ha refet.
Als anys 80 i 90, el PSC tenia un relat, un projecte narrat, un conte: era el relat que es va aplicar a la ciutat de Barcelona, amb la seva destacada transformació i que té la seva culminació amb els jocs olímpics de Barcelona. El problema del PSC, sorgeix a finals dels anys 90 a Barcelona, just després dels jocs, amb la proposta del Fòrum i encara avui s'arrossega. A Barcelona, i a Catalunya.
Els principals factors que han provocat el problema electoral del PSC - han perdut el 45% dels vots a Barcelona ciutat en els darrers 8 anys- segons el meu punt de vista, són tres:
- La globalització. És el principal problema del declivi dels partits socialdemòcrates europeus i el PSC no n'és una excepció. La globalització ha provocat uns fenòmens com la immigració massiva, la precarietat, el xoc cultural, etc. que ha fet que el discurs tradicional de la socialdemocràcia no tingui respostes per els nous reptes que la globalització ha provocat, i els votants tradicionals de l'esquerra, els sectors més dèbils, són els que reben l'impacte més fort d'aquests canvis. I desapareixen, electoralment parlant.
També, els corrents ideològics que corren per Europa, van en direcció oposada a la del partit socialista. En aquest sentit, l'hombra de Sarkozy serà allargada.
- La manca d'un relat que il·lusioni. Va lligat amb el punt anterior. La fòrmula clàssica de la socialdemocràcia: més redistribució, més inversió pública, ja no il·lusiona a ningú. Les promeses de més inversió en l'escola i els hospitals, ja no donen vots. Per dos motius: perquè la gent ja ho dóna per descomptat que es faran escoles i hospitals i per què justament aquests serveis són els més utilitzats per la immigració, i fa que encara que millorin, el ciutadà només visualitzi els canvis sociològics i no la seva millora. El PSC haurà de buscar un nou discurs il·lusionador , amb format de conte, que sumi esperances.
Pel que fa al relat del PSC sobre la relació amb Espanya, el fracàs encara ha sigut més gran. Ja no serveix el projecte de l'Espanya federal per què Espanya no vol ser federal. El PSC també ha de fer un discurs sobre quina relació voltenir amb una Espanya que no serà federal.
- Els canvis socials. La societat catalana ha canviat molt, ja no és una societat tant estable com fa quaranta anys: la gent es divorcia més, la familia és més diversa, però sobretot, el ciutadà és més individualista. Tots aquests canvis han provocat que l'elector ja no sigui un elector tradicional que votava a un partit tota la vida, i que els seus fills també el votàven, ara l'elector és més independent, i esfixa més en els projectes, en les persones a l'hora de votar. És un elector més volàtil. I és un elector que no vota al candidat posat a dit per l'aparell del partit si no l'atrau, si no creu en ell.
En aquest sentit, l'increment del poder de l'aparell del partit, fa que la distància entre la societat i el partit sigui més àmplia. El PSC, com altres partits, era un partit molt més obert a diferents àmbits socials a principis dels anys 90 que ara. Era un partit molt més "catch all" abans, que ara.
Aquests problemes són difícils de resoldre ja que hi intervenen factors externs al partit i al país, però si que es pot intervenir en les mancances del propi partit.
El primer pas, hauria de ser elavorar un discurs per el socialisme del segle XXI, sense prejudicis del passat, pensat en il·lusionar a una societat molt diferent a la que es dirigia la socialdemocràcia tradicional. Un relat que il·lusioni.
El segon pas, hauria de ser obrir més el partit a la societat. Redistribuïr el poder de l'aparell entre els militants i els simpatitzants. En temps de desorientació ideològica, els votants solen volcar-se en els atributs del líder, en el carisma i la trajectòria del candidat. Només l'obertura provoca el sorgiment de lideratges nous, que il·lusionin i cohesionin a la militància i als votants. Així ho va fer el PSOE i va sortir Zapatero, i així ho farà el Partit Demòcrata.
Aquest "problema" que té el PSC, és difícil de resoldre, però si no s'hi posa, farà bones les profecies del sociòleg guerrista José Félix Tezanos que augurava la pèrdua de la condició de partit "catch all" pel PSC, en la pròxima legislatura.
dimarts, 4 de desembre del 2007
Les tres preguntes de Karl Rove
Una vegada li van preguntar a Karl Rove -"l'arquitecte" de George W. Bush- que era el que, segons el seu punt de vista, feia que una persona votés per un candidat o per un altre. Quina era la motivació que feia que un votant es decidís per una persona i no per un altre.
I Karl Rove, va respondre que davant d'unes eleccions -apart de la gent que té el seu vot decidit permanentment- el votant es fa tres preguntes de manera inconscient, que fan decidir el vot.
El candidat que més encaixi amb les respostes, és qui s'endurà l'elecció.
Aquestes preguntes, són els tres atributs claus que tot votant busca en un president, alcalde, etc. que ha de liderar una societat.
Obviament, aquestes preguntes són els atributs que busca, segons Karl Rove, el votant nord-americà, però també es poden treure conclusions sobre els atributs que el votant d'una societat occidental busca en un president o un alcalde.
Les preguntes són:
1. És un líder fort?
2. Li importa la gent com jo?
3. Puc confiar en ell?
Aquestes preguntes tenen com a resposta positiva tres atributs: força, proximitat i fiabilitat.
Aquests són els atributs que segons Karl Rove, busca tot votant en un candidat:
- Que sigui un lider fort que sàpiga liderar el país en temps de crisi, de conflictes, que no li tremoli el pols si ha de prendre decisions difícils.
- Que sigui proper a les preocupacions i els problemes de la gent. Que no visqui en una bombolla, que parli en el meu llenguatge.
- Que sigui fiable, que s'hi pugui confiar.Que no et falli. En aquest atribut, també hi va inclós la honrabilitat i la honestetat.
Segons l'arquitecte de Bush, aquestes tres preguntes van flotant en l'inconscient de l'elector a l'hora de decidir el seu vot. Si mai sou un candidat, penseu si contesteu positivament a les tres preguntes.
dilluns, 3 de desembre del 2007
Eleccions a Andorra
Aquest cap de setmana, un grupet d'amics del màster, ens hem desplaçat a Andorra per fer un seguiment de les eleccions comunals a Andorra. Amb l'excusa que el company i amic Ferran Fernández dirigia la campanya del candidat d'Unió per Escaldes-Engordany, Toni Martí, l'Albert Medran, el Vicent Martínez, en Carlus Gómez, el gran Jorge Gerez i un servidor, ens ho hem passat pipa observant les perculiaritats de la jornada electoral andorrana.
Ha estat molt instructiu veure com passen la jornada electoral els andorrans. Hem visitat varis municipis: Andorra La Vella, La Massana i Escaldes-Engordany, i a tots, es repetíen dos fets que només es poden produïr en un país tant peculiar com Andorra:
- Només hi havia un col·legi electoral per parròquia -o municipi- i per allà hi pol·lulàven tot el dia candidats, periodistes, militants, electors, etc. Això només ho he pogut veure en municipis petits com Espolla. En eleccions conflictives, la tensió és terrible i el recompte dramàtic.
- En aquest col·legi electoral, es serveix menjar i veure gratis tot el dia. Durant tota la jornada, un servei de càtering va servint menjar i veure per als electors que s'acosten a votar. És impressionant! i, a més, van canviant el tipus de menjar en funció de l'horari: al matí croissants, madalenes, sucs de fruita, cafè; al migdia, canapés, patates, vermout, vi, etc. i al vespre de tot.
Quan miràvem el maravellós espectacle del bar-urna, no podíem deixar de pensar si això era aplicable a aquí, i quina influència tindria en l'abstenció.
Després de reflexionar una mica, vaig arribar a una conclusió: els col·legis electorals seríen una festa, estaríen molt concorreguts i el menjar baixaria de manera espectacular, ara, l'abstenció, més o menys es mantindria. Estic segur que hi hauria gent que es passaria el dia al col·legi electoral i després, se n'aniria a casa sense haver votat. País!
La política catalana mira de prop el que es fa a Andorra, si Artur Mas va estar al final de campanya del PLA, Jordi Guillot ha acompanyat als candidats dels Verds al principat, molt especialment del jove valor ecologista Joel Samper.
Per cert, felicitats al Ferran i a tot el seu equip. Heu tingut una victòria aclaparadora. A veure si encara el màrketing polític servirà per alguna cosa!
divendres, 30 de novembre del 2007
El factor D
Dissabte hi haurà una gran manifestació a Barcelona. Serà un PROU d'en Cuní, gegant.
Analitzeu les reaccions dels tres dies següents. Sobretot les del dilluns.
Aquesta manifestació serà un factor que incidirà en la campanya permanent que vivim. Serà un factor D i com a tal tindrà conseqüències.
Jo no hi podré ser per què estaré a Andorra amb el"Dream Team" del MMPP seguint les eleccions comunals de diumenge.
Estarem atents
Triangulació d'última hora
Sempre he pensat que si Rodríguez Zapatero hagués triangulat una mica, la seva victòria electoral estava garantida. Però ell i els seus estrategues han considerat que no era al centre on teníen els vots en disputa, sinó a l'esquerra.
Eren els vots d'esquerra que van votar al 2004 al PSOE, els que havíen de mantenir, eren els vots "prestats" d'IU o d'altres partits nacionalistes que els van votar, els que havíen de conservar. Si ho aconseguíen i es mantenien en 11 milions, guanyàven, ja que el PP mai treu més de 10 milions de vots.
Conservar, aquesta era la consigna i aquest és l'error.
No s'ha anat a buscar a un nou electorat que els asseguri una àmplia majoria,és a dir, no han anat a crear una nova majoria social.
Han anat a conservar els votants del 2004, tenen una tàctica defensiva.
I com sabem, és impossible portar l'agenda amb una tàctica defensiva.
Segons aquest punt de vista, l'estratègia era oferir una imatge clarament d'esquerres, de confrontació amb el PP; per tal d'assegurar-se la continuïtat dels votants "prestats" del 2004. Per això, la dialèctica de confrontació PP-PSOE ha estat tant dura: uns reforçàven el perfil d'esquerres i els altres el de dretes.
I el centre? Totalment abandonat. Allà on sempre es diu que és on es perden i on es guanyen les eleccions, no ha interessat a cap dels dos partits i l'han deixat abandonat.
Si Zapatero hagués triangulat, si hagués fet més cas al centre, si s'hagués preocupat de neutralitzar algun dels arguments que han alimentat al PP durant aquests quatre anys, ara ja tindria la presidència assegurada.
La triangulació és resoldre els temes forts del rival, a la teva manera, és treure-li els arguments polítics que fan necessària la seva existència. Quins han estat els motors, els temes que han fet que el PP hagi fet la travessia pel desert amb opcions d'èxit? Quins grups socials han ajudat al PP a mantenir-se? Les victimes del terrorisme i la jerarquia eclesiàstica.
Amb mà esquerra i triangulació, Zapatero podia desactivar aquests dos actors i el PP s'hauria quedat sense arguments per a fer oposició. Però això era incompatible amb l'estratègia de mantenir els votants més d'esquerres provinents d'IU.
A última hora, tard, Zapatero s'ha vist obligat a triangular, però no sé si ja hi serà a temps.
El dimecres passat vaig discutir-me amb Luís Arroyo -un dels estrategs de ZP- sobre aquest punt. Per ell, el govern ha triangulat -em va posar la campanya de "Gobierno de España" com a exemple - per mí, no.
Ara, comerça a triangular. Fixeu-vos en tres gestos fets en la darrera setmana:
- Confirma a Pedro Solbes com a futur vicepresident i Ministre d'Economia- per què ZP no es va fer fotos amb Solbes durant els primers 3 anys? Per què no triangulàva econòmicament? Quin gran actiu (l'economia) desaprofitat -
- Suprimeix del programa electoral tots els temes que provoquin confrontació amb l'esglèsia (El País). Heu vist a la vicepresidenta com es mou per Roma?
- Anuncia que José Bono serà el president de Congrés en cas de victòria del PSOE.
Si us hi fixeu: triangulació per un tubo: vol disputar al PP tres temes bàsics per el PP: Economia, Esglèsia i España. Treure'ls-hi serà difícil, però si més no, desactivar-los. Que no puguin ser temes de desgast.
Així doncs, a quatre mesos del 9 de març, ZP s'ha dignat a triangular. Serà massa tard?
dijous, 29 de novembre del 2007
Amb les piles carregades
Ja he tornat de Madrid i la veritat és que he tornat amb les piles carregades. Carregades de comunicació política.
En posts posteriors, intentaré desgranar idees, tècniques, consells, etc. que he conegut en el seminari i que em seran molt útils en el futur.
El que ara voldria però, és desgranar una mica els temes que hem tractat aquests dos dies, i els ponents que hi han passat.
Mark McKinnon El principal consultor de comunicació de George W. Bush conjuntament amb Karl Rove. Màxim responsable de la seva publicitat. Molt bó. Ens ha parlat sobre la construcció del missatge. Una idea: Un spot ha d'establir una amenaça o una oportunitat. L'elector ha de veure que o guanya alguna cosa o perd algo.
George Lakoff El considerat màxim expert internacional en llenguatge polític. Autor del "No pienses en un elefante". Ha aprofundit en el tema del llibre. Brillant. Una idea: No podem imaginar res, sense visualitzar l'acció. En qualsevol conversa, simulem mentalment elque ens diuen, creem marcs mentals.
Marguerite Sullivan Directora del Center on International Media Assistance. Ponència molt útil per tenir una bona relació amb els mitjans de comunicació. Una idea: Hem de conèixer personalment, amistosament als periodistes abans d'una campanya o d'una crisi. És massa tard establir una bona relació amb els periodistes al mig d'una campanya o una crisi.
Peter Cari Director del màxim òrgan del Partit Demòcrata encarregat de dirigir les campanyes dels candidats demòcrates al Congres. Molt interessant. Una idea: És molt important, que el missatge de campanya, el relat, la història, s'expliqui visulament.
Thierry Saussez L'estratega de Sarkozy. Una heminència en la consultoria política europea. Un crack. Una idea: 3 claus per valorar un líder: la seva personalitat, el seu recorregut polític i vital (d'on vé?) i el seu projecte polític (on vol anar?)
Daniel Ureña Director MAS consulting Espanya. Anàl·lisi de la videopolítica a Espanya. Una idea: El missatge està dintre de la gent. Coneix al teu públic i allò que els mou.
Roberto Izurieta Professor de la Graduate Scool of Political Management. Molt bó. Una idea: La comunicació més efectiva és la comunicació directa. Tota comunicació ha de plantejar-se com si fós directa, de tu a tu.
Luis Arroyo Mà dreta de Miguel Barroso, l'expert de comunicació de Zapatero. Molt didàctic. Una idea: El nom és allò més important d'un missatge,és el que queda. Un enemic, el primer que et negarà serà el nom, és el símbol que es recorda.
Jaime Duran Un dels més prestigiosos consultors polítics d'Amèrica Llatina. l'estratega de Mauricio Macri. Un veritable crack. Una idea: Només hi ha dues coses importants en unes eleccions: el candidat i l'estratègia. Si tots dos són bons, guanyes.
César Martínez Director MAS consulting USA. Molt entretingut. Una idea: Les campanyes actuals no es basen en el candidat, es basen en l'elector.
En definitiva, han estat uns dies molt profitosos. A més, he pogut saludar a gent com a en Marc Teixidor, en Xavier Peytiví, a en Carlos Mulas, i tot amb la companyia de l'amic i col·lega de màster, Guillem López.
Ah, el seminari el va inaugurar el Director de Comunicació del Govern espanyol, Fernando Moraleda, i vaig confirmar el meu diagnòstic: ZP, teniu un problema.
diumenge, 25 de novembre del 2007
M'en vaig a Madrid
Dilluns marxo a Madrid per assistir al seminari "Piensa el las elecciones 2008" que organitza MAS Consulting conjuntament amb la George Washinfton University.
Es tracta de la concentració d'estrategues i assessors electorals i de comunicació més important que hi haurà d'aquí a les eleccions de març, i hi haurà com a ponents -entre altres- George Lakoff, el gurú actual del progressisme mundial, Mark McKinnon, el consultor de comunicació de George Bush conjuntament amb Karl Rove i Thierry Saussez, el "mentor" de Sarkozy.
Espero aprendre moltes coses i espero poder anar-vos informant des d'allà.
De moment, us deixo el document sobre el principal vici de tot "spin doctor" que es valori: Imitar a l'MC Rove!
Es tracta de la concentració d'estrategues i assessors electorals i de comunicació més important que hi haurà d'aquí a les eleccions de març, i hi haurà com a ponents -entre altres- George Lakoff, el gurú actual del progressisme mundial, Mark McKinnon, el consultor de comunicació de George Bush conjuntament amb Karl Rove i Thierry Saussez, el "mentor" de Sarkozy.
Espero aprendre moltes coses i espero poder anar-vos informant des d'allà.
De moment, us deixo el document sobre el principal vici de tot "spin doctor" que es valori: Imitar a l'MC Rove!
dissabte, 24 de novembre del 2007
El "desembarcament"
Com no em canso de repetir, José Luís Rodríguez Zapatero coneix totes les tècniques modernes del màrketing i la comunicació política. I per dir-ho d'alguna manera, sempre que té un dilema "tira del manual". Però si hi ha algún camp on el manual és relatiu, és la sociologia i la ciència política, ja que preveure el comportament i la reacció de les persones és impossible.
El darrer exemple el tenim en la decisió de que tots o gairebé tots, els ministres es presentin a les eleccions generals, com a caps de llista per a les seves circunscripcions o per a les províncies on la disputa per un diputat es planteja més dura.
És una tàctica de manual: Aprofitar una imatge consolidada i una presència pública d'uns personatges que ocupen uns càrrecs amb una àmplia repercusió pública per després,presentar-los com a candidats per una circunscripció. Amb aquesta jugada, es resol el problema més difícil que té tot candidat quan es presenta a unes eleccions: el grau de coneixement.
Aquesta tàctica, ja la va aplicar Zapatero a les darreres eleccions municipals i autonòmiques amb uns resultats discrets, tirant a dolents. Va presentar a Carmen Alborch a l'alcaldia de València, el seu assessor ecònomic, Miguel Sebastián, a l'alcaldia de Madrid, el ministre de Justícia, Juan R. López Aguilar a la presidència de les Illes Canàries i en un altre moment, el seu ministre d'Indústra,José Montilla a la presidència de la Generalitat. Només López Aguilar va tenir uns bons resultats, si bé no va acabar governant.
El desembarcament de ministres que prepara ZP a les pròximes eleccions, és la confirmació d'una política que ell considera que serà victoriosa, però que a mi em genera grans dubtes. Amb tres o quatre bons ministres com a cap de cartell, l'aposta seria molt més segura que no pas fer candidat a tot el consell de ministres.
Analitzem el major desembarcament de ministres a candidats que s'haurà produït a la història d'Espanya:
Segons sembla,els Ministres-candidats seran:
Fernández de la Vega per València
Fernández Bermejo per Murcia
Bernat Soria per Alacant
Magdalena Álvarez per Málaga
Alfredo Pérez Rubalcaba per Cadis
Miguel Ángel Moratinos per Còrdoba
Carme Chacón i Joan Clos per Barcelona
Elena Salgado per Orense
César Antonio Molina per La Coruña
Jesús Caldera per Salamanca
J. Antonio Alonso per León
Queden Narbona, Espinosa i Solbes per decidir, però Narbona sembla que sona per Saragossa i Solbes, suposo que no serà candidat.
Jo no veig clar aquesta decisió i considero que hi ha bastants motius per descartar l'opció dels ministres-candidats. N'assenyalaré alguns:
- Per què passes del govern de la nació al govern en campanya. Cada ministre perla seva zona i això és molt perillós com hem pogut comprovar amb el "antes doblá que partía" de la Magdalena Álvarez. Si ets candidat per un territori,pots fer coses que provoquin malestar en un altre territori.
- Exposes molt més els teus ministres als mitjans amb el risc que això suposa al haver d'actuar com a candidats i ministres alhora.
- Elimines a possibles fussibles en cas de veritables crisis, ja que al presentar-los com a candidats, et veus condemnat a no cessar-los i el president amb aquesta decissió, ha d'assumir personalment un desgast innecessari. L'exemple més clar és la impossibilitat de cessar a Magdalena Álvarez per la seva condició de candidata i el desgast que li pot suposar a Zapatero mantenir-la fins al març.
- Desmotives a les organitzacions provincials del partit i fins i tot als votants, al presentar com a candidats, a paracaigudistes, a persones alienes al dia a dia del partit a la regió, i als problemes de la zona. El casos més clars d'això són Bernat Soria, César Antonio Molina i Fernández Bermejo,ja que passen d'independents a candidats per el PSOE a zones on el diputat està més en disputa.
Però sobretot,és una operació delicada si tenim en compte el resultats de l'enquesta del CIS d'octubre en relació a la valoració dels ministres del govern espanyol:
TOTS suspenen llevat de José Antonio Alonso i Pedro Solbes.
Blocs solidaris
El gran Camil Ros, ha premiat aquest bloc com a bloc solidari, i el premi és nomenar set blocs solidaris, sota el criteri de: Blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir.
És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps. Aquests són els set blocaires que premio:
Albert Medran Per informar-nos de la comunicació electoral a través de la xarxa. Gràcies a gent com ell, política es difón a través del mitjà del futur o el present?
Didac Lee L'altre figuerenc universal. El gurú de les noves tecnologies que em trobo pels carrers de la nostra ciutat.
Gregorio Luri El pensament i la filosofia en estat pur. La intel·ligència més enllà de lo políticament correcte
José Antonio Donaire El pensador 2.0. El professor decidit a escurçar la distància entre la política i els ciutadans.
Ciro Llueca La cultura en bones mans. El regidor que apropa el dia a dia de la gestió política als seus representats.
Carles Puigdemont L'introductor del videobloc polític a casa nostra.
Xavier Mas de Xaxàs Periodisme en estat pur. Per el gran reportatge sobre les estrelles Michelin que va fer des de La Vanguardia
Antoni Gutierrez-Rubi El guardià de la ciberpolítica. Per acostar-nos la campanya de primàries americanes
divendres, 23 de novembre del 2007
2a. dada: el PP s'urbanitza
Si alguna dada em va resultar rellevant de l'enquesta d'octubre del CIS que es va donar a conèixer ahir, és la distribució del vot segons el tamany del municipi.
En el vot directe (sense la cuina imprescindible) el resultat de l'enquesta dóna:
PSOE 32,5% PP 22,4%
Però si analitzem les dades (directes) del vot per tamany del municipi, observerem un fenòmen que ja es va poder observar a les darreres eleccions municipals: el PP creix d'una manera persistent en les grans ciutats. El PP s'ha convertit en el principal partit de les ciutats espanyoles.
Si ja a les eleccions municipals de l'any passat vam veure resultats impensables fa 15 anys, com la victòria del PP a 6 de les 8 capitals andaluses (4 amb majoria absoluta) i a l'única on guanya el PSOE, Sevilla, queden empatats en regidors. A l'altra que no guanya el PP, Cordoba, és per el carisma de Rosa Aguilar, l'enquesta del CIS ens dona unes dades que refermen aquesta situació.
EL PSOE és el partit més votat clarament, en els municipis de 2.000 a 50.000 habitants (uns 12 punts porcentuals de diferència). A les ciutats de 50.000 a 100.000 habitants, el resultat és d'empat.
A les ciutats de 100.000 a 400.000 habitants, el PSOE torna a guanyar clarament amb uns 15 punts percentuals de diferència.
Però a les ciutats de 400.000 habitants a 1.000.000, el PP guanya amb claretat amb 7,5 punt de diferència.
Finalment, a les ciutats de més de 1.000.000, el PSOE torna a guanyar i fins i tot dobla al PP en porcentatge de vot.
Totes aquestes dades només tenen una conclusió: el PP està creixent a les grans ciutats espanyoles.
Per què si ens hi fixem, el PSOE només guanya allà on les ciutats catalanes i vasques tenen força.
És a dir, en el tamany de les ciutats on s'ubica la majoria de ciutats catalanes, el PSOE guanya: La majoria de ciutats catalanes i basques estan situades en la franja de 100.000 a 400.000 habitants, i és aquí on el PSOE guanya.
En canvi en el tamany de 400.000 a 1 milió d'habitants, on no hi ha cap municipi català, solen ser les capitats de comunitat autònoma, el PP guanya clarament.
Finalment, la victòria del PSOE en les ciutats de més d'un milió d'habitants s'explica en el l'efecte Barcelona. Només n'hi ha dues ciutats de més d'un milió al'estat espanyol, Madrid i Barcelona. La diferència que hi ha entre els vots al PSC i al PP a Barcelona expliquen la victòria del PSOE.
Hem de tenir en compte que aquests resultats són amb resposta directa, tenint en compte el vot ocult del PP,amb la cuina, la força del PP a les ciutats encara és més destacable.
Una altra dada que també considero interessant de l'enquesta,són els resultats de CIU,segons el tamany del municipi:
CIU té un resultat al voltant del 2% en tots els tamanys fins als 100.000 habitants. Dels 100.000 habitants als 400.000 habitants, el suport a CIU es redueix a la meitat. Per l'impacte del vot del'àrea metropolitana de Barcelona.
En els municipis de 400.000 a 1 milió d'habitants, no hi ha vots de CIU, per què no hi ha ciutats a Catalunya d'aquest tamany.
En canvi a les ciutats de més d'un milió, CIU dobla els seus resultats i es situa al 4,5 % dels vots. És a dir, CIU, allà on creix més, és a Barcelona ciutat.
És un fenòmen que ja es va veure a les eleccions del 2006 i 2007,però és un fenòmen remarcable que pot tenir moltes repercusions en el futur.
En definitiva, la victòria del PSOE està més en mans dels votants del PSC de les ciutats que mai. Que vagin jugant amb la Magdalena Álvarez...
dijous, 22 de novembre del 2007
Dades per analitzar les eleccions de març. 1a. dada: El vot jove
Des d'avui fins el dia de les eleccions generals del 9 de març, publicaré una sèrie de post on aportaré dades destacables per tal que us ajudin a configurar l'escenari a on es desenvoluparà la campanya de les pròximes eleccions generals.
Unes dades que aportaran moltes pistes per veure cap on aniran els comicis i sobretot, interessants a l'hora d'analitzar la campanya electoral i els possible desenllaç.
Primera dada: Només hi haurà 350.000 nous electors, la xifra més baixa des de 1977
Degut a la baixada de la natalitat que es va produïr durant els anys 80 i 90, la xifra de nous votants s'ha reduít considerablement. Aquesta dada no és innocent, ja que es tracta d'una variable molt rellevant que afecta tant als resultats com als programes electorals.
Per entendre la magnitut de la dada, hem de conèixer que en els últims sis processos electorals s'han incorporat, de mitjana, 1,12 millons de nous votants a cada cita electoral.
Per fer-nos una idea del retrocès d'aquesta variable hem de tenir en compte que en el 2004, respecte a les anteriors eleccions, l'augment de nous votants va ser de 602.191; mentres que en les del 2000 respecte a les del 1996 l'increment va ser de 1.437.807. En les eleccions de 1996, l'increment envers a les anteriors encara va ser més gran: 1.501. 322 nous votants.
Aquest descens del vot jove tindrà conseqüències en els resultats, en el programa i en la campanya.
dimecres, 21 de novembre del 2007
La diferència entre tàctica i estratègia
El president Montilla, va participar ahir en el programa "tinc una pregunta per vostè" de TVE.
El fet a més, va coincidir amb la conferència d'Artur Mas sobre el seu projecte per a refundar -coincideixo amb Salvador Cardús, que la definició més adient seria redissenyar- el catalanisme.
La coincidència de data, ha provocat moltes suspicàcies, en el sentit que era una contraprogramació de Presidència per a contrarrestar l'impacte de la conferència de Mas. Si així fós, no seria gaire estètic però sí, legítim.
Aquest fet, m'ha fet reflexionar sobre la diferència entre tàctica i estratègia.
Si la data del programa fós un acte de contraprogramació, seria un exemple clar de tacticisme. La política catalana fa temps que està sobrada de tacticisme i està mancada d'estratègia, tot i que alguns usin més la paraula estratègia que sostenibilitat.
Us exposaré com segons el meu punt de vista, es poden treure molts més resultats amb una bona estratègia política i comunicacional que amb el tacticisme més brillant.
L'oportunitat de fer un programa com "tinc una pregunta per a vostè" de dues hores de durada en prime-time, amb José Montilla com a protagonista i per la Primera de Televisó Espanyola, és una ocasió única per el PSC, que hauria d'haver estudiat molt estratègicament. Sobretot, el dia d'emissió.
El PSC té un problema per a comunicar-se amb una gran part del seu electorat. Un segment de població, que vota a les generals i que s'absté a les catalanes. Solen ser gent provinents de la immigració dels anys 60.
Aquest votant, gairebé s'informa exclusivament per mitjans de comunicació d'àmbit espanyol - T5, A3,TVE - i només segueix els informatius d'aquestes televisions, on la política catalana gairebé mai hi apareix.
El fet que durant les eleccions al Parlament de Catalunya, aquests mitjans no informin de la campanya, contribueix a que molts votants s'abstinguin per què no estan prou motivats,informats per anar a votar. I a la inversa, la participació creix a les espanyoles entre aquests votants,entre altres coses, per què tots els informatius espanyols per on s'informen, van fent un seguiment intens de la campanya electoral. Aquest fet, fa que augmenti la motivació per anar a votar, al transmetre's que són unes eleccions importants, que resultats els afecten.
Aparèixer en un d'aquests mitjans, a prime-time, amb un president com José Montilla, ha de ser un objectiu estratègic pel PSC, que no podia desaprofitar, al ser un fet realment extraordinari.
El PSC hauria d'haver proposat una altra data per aquest programa, una data que els donés més resultats. Per què?
- Per què si bé tapa en part la conferència de Mas, la conferència de Mas,també li tapa la seva intervenció. Mas no en treu el rendiment mediàtic que en podria treure, però Montilla tampoc.
- El fet de coincidir amb el discurs més sobiranista de Mas, fa que no es pugui adreçar al target o grup d'electors més important en aquesta ocasió: el que no mira TV3.
Montilla ha de fer uns equilibris per tal que no es mostri descaradament la diferència de discurs entre un i l'altre, ja que hagués provocat malestar als seus socis. Si no hagués coincidit amb el discurs de Mas, Montilla podia haver adoptat un discurs molt més pròxim a l'elector del PSOE que s'absté a les eleccions al Parlament,un discurs més PSOE. Però la coincidència amb Mas, fa que si hagués intentat seduïr descaradament a aquest votant, hagués provocat una dissonància dediscursos massa forta, sobretot per el socis del govern d'entesa.
Aquesta dificultat es va veure clarament la primera pregunta, quan un votant del PSOE, li diu, en castellà, que el discurs catalanista del PSC no el sedueix, i Montilla fa uns equilibris, que no hauria fet si no arriba a coincidir amb la conferència de Mas, i a més, li contesta en català i li parla del país, Catalunya.
Resultat: la principal utilitat del programa pel PSC, desaprofitada.
- Finalment,la data. Un dimarts és una mala data, per què a totes les teles espanyoles feien series d'èxit i a TV3,Ventdelplà.
En resum, el PSC va optar per la tàctica i no l'estratègia.
Jo li hauria aconsellat que pensés molt bé la data del programa.Que no fós un dimarts, que no coincidís amb cap fenòmen que em fes modificar la intenció d'adreçar-me a l'electorat "espanyol" del PSOE, per seduïr-lo i una data que hagués pogut tenir un ressó molt més ampli en els mitjans de comunicació de l'endemà, sense que res previsible em tapi gens la cobertura mediàtica.
En definitiva,més estratègia,menys tàctica
dimarts, 20 de novembre del 2007
El govern només es basa en l'opinió
"Res resulta tant sorprenent als qui observen els assumptes humans amb mirada filosòfica, com la facilitat amb la que uns pocs governen a molts. I la docilitat implícita amb la que els homes sotmeten els seus propis sentiments i les seves passions a la dels seus governants.
Si indaguem sobre com es produeix aquest miracle, descubrirem que els governants no tenen res que els sostingui excepte l'opinió.
El govern, doncs, es fonamenta només en l'opinió. I aquesta màxima s'aplica tant en els governs més despòtics i militars com als més lliures i populars"
David Hume
diumenge, 18 de novembre del 2007
El gran repte d'Artur Mas
El líder de Convergència i Unió, Artur Mas, presentarà demà dimarts, al Palau de Congressos de Catalunya, el seu projecte de "Casa Gran del Catalanisme" l'intent des de CDC de regenerar el motor que ha liderat la política catalana en el darrer segle: el catalanisme polític.
La conferència de demà d'Artur Mas, pot ser el punt d'inflexió en la carrera política del líder de CiU. Si articula un relat, un discurs, un projecte estratègic que sintonitzi amb les aspirancions i neguits dels catalans d'avui i fugi del tacticisme de curta volada, tindrà més pròxima la presidència de la Generalitat de Catalunya, sinó, la tindrà més llunyana del que la tenia fa una setmana.
L'objectiu de la proposta del líder de CIU és molt clar: el posicionament.
Artur Mas ha fet una anàl·lisi de la situació política de Catalunya i n'ha tret un diagnòstic clar: el catalanisme polític està en crisi per què ja ha complert els objectius que s'havia marcat: recuperar les institucions catalanes, normalitzar el català i modernitzar Espanya. Quan s'han complert els objectius sorgeix la crisi, per què no se sap cap on anar.
Davant de la desaparició dels objectius comuns,els partits catalanistes es plantegen objectius diferents, que arriben a ser, fins i tot, contradictoris: federalisme,sobiranisme, independència,etc.
A més, tot això en un context d'empat tècnic al Parlament de Catalunya, una situació política enquistada que fa que qualsevol projecte sigui difícil de tirar endavant, per la diferència d'objectius de cada partit polític i per l'aritmètica parlamentària.
Aquesta situació, enmarcada en una crisi global de confiança en els partits polítics creada per els canvis socials que s'han produït amb el canvi de segle: la globalització, l'impacte de la inmigració, la inseguretat, etc.
Aquest plantejament de desorientació, de crisi del catalanisme, està interioritzat per bona part de la societat civil catalana, que comença a estar disposada a que se'ls presenti un projecte, un relat creïble i engrescador.
L'objectiu de la proposta de CDC és el posicionament. Posicionar-se com la persona i el projecte que marca els objectius polítics del catalanisme, que projecta un horitzó comú per aconseguir que el catalanisme continuï essent majoritari i el motor polític de Catalunya,en el futur.
Per això, ofereix una proposta -la casa gran del catalanisme- que va més enllà del seu partit i que intenta sumar a persones independents en el projecte.
Artur Mas, ha arribat a la conclusió que la crisi del catalanime és profunda,i que bona part de la societat ja ho perceb. El seu objectiu, és que quan el país es convenci que la política catalana no té un objectiu clar, que no hi ha un horitzó comú, i es busqui un projecte en el marc del catalanisme, la gent vinculi el projecte de la "Casa gran del catalanisme" amb el projecte del país.
És a dir, l'objectiu d'Artur Mas és avançar-se als esdeveniments, moure fitxa i posicionar-se com a la solució que sorgeix des d'el catalanisme, per quan la crisi del model actual es produeixi.
Per aconseguir això, cal presentar un projecte potent,ben travat,un relat que lligui les preocupacions més profundes amb les esperances més compartides.
Dimarts sortirem de dubtes. Serà un dels dies més importants del cap de l'oposició de l Parlament de Catalunya. O en surt reforçat o seràl'inici del relleu.
dissabte, 17 de novembre del 2007
Sant YouTube
Mai estarem prou agraïts a Youtube.
Gràcies a l'aparició de Youtube, les nostres campanyes electorals són una mica més completes i en un futur no gaire llunyà, podrem aproximar-nos a l'ús de les tècniques electorals que s'utilitzen en qualsevol país occidental, i que fan que les campanyes esdevinguin l'escenari ideal en el que la imaginació i el risc siguin les principals armes per a seduïr als votants.
Havíem avançat en molts aspectes, però no podíem avançar en el mitja de masses per excel·lència, la televisió. Com diu Napolitan: "domina el mitjà dominant" avui en dia encara és la TV, en un futur proper serà internet.
La nostra legislació electoral, determina que durant la campanya electoral, els spots polítics televisius, només es podran emetre en els espais cedits per les televisions públiques. Aquests espais, solen estar situats just abans dels informatius, i la majoria de la població no hi presta la més mínima atenció, per lo que s'elimina el principal objectiu d'un anunci: sorpendre. Degut al desinterés del públic per aquests espais, els partits polítics tampoc s'esforçàven gaire en innovar i en crear spots que sorprenguéssin i es limitàven a fer el típic anunci on apareixíen els líders i algún paisatge urbà. Si més no, aprofitàven l'espai per donar a conèixer el candidat.
Aquesta situació, que es dóna també a altres països com França, feia que no hi haguéssin esforços creatius per a sorpendre, per a motivar els electors com ho fa la publicitat convencional, i en definitiva, es deixava desatesa la publicitat en el mitjà dominant.
Gràcies a Déu, ha aparegut Youtube i a fet que l'spot televisiu tingui un nou mitjà -internet- per a transmetre, i això per les nostres campanyes és una revolució. Avui en dia, ja és habitual que cada partit vagin creant una sèrie d'spots polítics que gràcies a Youtube poden arribar a la gent, i que abans no teníen canals per fer-ho. Hem de reconèixer que el DVD de David Madí, va ser el pioner i així passarà a la nostra història electoral.
Tot i que cada dia surt un nou spot, encara ens trobem lluny del nivell que han aconseguit els spots a països com EEUU, Anglaterra, etc. però mica en mica, el nivell anirà pujant fins a perfeccionar una tècnica electoral imprescindible que aquí teníem clandestina. A més, ja començen a treure el cap els spots negatius.
Acostumeu-vos-hi.
Encara ens queda camí per recòrrer en aquest terreny, sinó, fixeu-vos en el primer anunci negatiu que va fer l'equip de Lyndon Johnson a la campanya electoral de l'any 1964. Un anunci brillant. Johnson intenta treure profit de les declaracions de Barry Golwayer en les que defensava l'ús de la bomba atòmica per combatre al Vietcong a la Guerra de Vietnam. La veu de Johnson diu "Tenim el repte de construïr un món on puguin viure els nens, tots fills de Déu o enfonsar-nos a les tenebres. Hem d'estimar-nos o morir. I una veu en off diu "Voti a Johnson. Els reptes són massa grans per a quedar-se a casa"
Un spot negatiu brutal. Fa 43 anys. No cal dir que l'anunci va tenir un enorme èxit i que Goldwater va tenir una humiliant derrota.
Gràcies a l'aparició de Youtube, les nostres campanyes electorals són una mica més completes i en un futur no gaire llunyà, podrem aproximar-nos a l'ús de les tècniques electorals que s'utilitzen en qualsevol país occidental, i que fan que les campanyes esdevinguin l'escenari ideal en el que la imaginació i el risc siguin les principals armes per a seduïr als votants.
Havíem avançat en molts aspectes, però no podíem avançar en el mitja de masses per excel·lència, la televisió. Com diu Napolitan: "domina el mitjà dominant" avui en dia encara és la TV, en un futur proper serà internet.
La nostra legislació electoral, determina que durant la campanya electoral, els spots polítics televisius, només es podran emetre en els espais cedits per les televisions públiques. Aquests espais, solen estar situats just abans dels informatius, i la majoria de la població no hi presta la més mínima atenció, per lo que s'elimina el principal objectiu d'un anunci: sorpendre. Degut al desinterés del públic per aquests espais, els partits polítics tampoc s'esforçàven gaire en innovar i en crear spots que sorprenguéssin i es limitàven a fer el típic anunci on apareixíen els líders i algún paisatge urbà. Si més no, aprofitàven l'espai per donar a conèixer el candidat.
Aquesta situació, que es dóna també a altres països com França, feia que no hi haguéssin esforços creatius per a sorpendre, per a motivar els electors com ho fa la publicitat convencional, i en definitiva, es deixava desatesa la publicitat en el mitjà dominant.
Gràcies a Déu, ha aparegut Youtube i a fet que l'spot televisiu tingui un nou mitjà -internet- per a transmetre, i això per les nostres campanyes és una revolució. Avui en dia, ja és habitual que cada partit vagin creant una sèrie d'spots polítics que gràcies a Youtube poden arribar a la gent, i que abans no teníen canals per fer-ho. Hem de reconèixer que el DVD de David Madí, va ser el pioner i així passarà a la nostra història electoral.
Tot i que cada dia surt un nou spot, encara ens trobem lluny del nivell que han aconseguit els spots a països com EEUU, Anglaterra, etc. però mica en mica, el nivell anirà pujant fins a perfeccionar una tècnica electoral imprescindible que aquí teníem clandestina. A més, ja començen a treure el cap els spots negatius.
Acostumeu-vos-hi.
Encara ens queda camí per recòrrer en aquest terreny, sinó, fixeu-vos en el primer anunci negatiu que va fer l'equip de Lyndon Johnson a la campanya electoral de l'any 1964. Un anunci brillant. Johnson intenta treure profit de les declaracions de Barry Golwayer en les que defensava l'ús de la bomba atòmica per combatre al Vietcong a la Guerra de Vietnam. La veu de Johnson diu "Tenim el repte de construïr un món on puguin viure els nens, tots fills de Déu o enfonsar-nos a les tenebres. Hem d'estimar-nos o morir. I una veu en off diu "Voti a Johnson. Els reptes són massa grans per a quedar-se a casa"
Un spot negatiu brutal. Fa 43 anys. No cal dir que l'anunci va tenir un enorme èxit i que Goldwater va tenir una humiliant derrota.
dimecres, 14 de novembre del 2007
El Dream Team de ZP
Tal com li he promés a l'Albert, analitzaré els experts de ZP
Zapatero no para. Des de fa uns mesos, està desenvolupant una estratègia de comunicació molt planificada que va començar amb l'anunci de les ajudes 2500 euros per fill.
La intenció al reunir un grup d'experts de reputació internacional que l'assessorin a l'hora de realitzar el seu programa electoral, és claríssima: donar una imatge de solvència i preparació, envoltant-se de personalitats de prestigi acadèmic internacional.
Aquesta és una tàctica que ja va utilitzar Zapatero al 2004,al presentar un grup similar d'experts - en aquell cas, espanyols- que l'ajudéssin a configurar el programa electoral del 2004.
En aquella ocasió, els experts eren Miguel Angel Moratinos, Miguel Sebastián, Carmen Alborch, etc. i enguany, són Joseph Stiglitz, Jeremy Rifkin, Wangari Maathai,George Lakoff, Phillipe Pettit, Hellen Caldicott, etc. veritables experts de l'àmbit progressista amb molt prestigi internacional.
Però la pregunta a realitzar-se -tenint en compte que l'intenció de Rodríguez Zapatero és vincular la seva candidatura a noms deprestigi- és, per què aquests esperts? Per què aquests noms?
Hi ha moltes claus sobre cap on vol anar Zapatero, en els noms dels 14 experts que l'assessoraran.
Només voldria fixar-me en dos aspectes:
- El primer, la procendència geogràfica dels experts.
La majoria provenen del món anglosaxó i són pròxims als Demòcrates nord-americans i als laboristes anglesos. L'única assessora que prové del Sud,és la premi Nobel de la Pau africana, Wangari Maathai.
Estic convençut que si ZP al 2004, hagués fet una llista de 14 experts internacionals per assessorar-lo a l'hora de fer el programa electoral, hi hauria una majoria d'experts provinents de llatino-amèrica i del món àrab. La llista actual augura un canvi en la política exterior espanyola en el cas que guanyi el PSOE, una política exterior més atlantista i occidental. Males perspectives per Moratinos i l'Alianza de Civilizaciones.
- El segon aspecte, és el per què Zapatero vol -segons paraules de Caldera- reunir a l'èlit progressista mundial que faran d'Espanya un model de política progressista a nivell mundial.
Per què Zapatero renuncia al centre? Si hagués introduït tres o quatre de noms de prestigi mundial de caire liberal o centrista, la imatge de Zapatero hagués quedat molt reforçada i hauria posat en dificultats al PP, que es veurien més arraconats a la dreta, i Zapatero estaria pivotant en el centre de la política espanyola, on hi ha els vots.
La resposta la donava aquest diumenge a El País César Molina, amb el que ell anomena la "izquierda volátil" on segons el seu punt de vista i del PSOE, hi ha la victòria. Segons aquesta teoria, a Espanya hi ha una majoria de votants d'esquerres que voten al PSOE, a IU i a partits nacionalistes. La victòria del PP només es produeix quan una part de l'esquerra -la volátil- es volatilitza i desapareix, s'absté.
Al 2004, amb l'11M, la "izquierda volátil" va anar a votar,i el PSOE va guanyar.
D'aquí al març veurem una autèntica bateria de promeses i projectes per movilitzar a la "izquierda volátil", aquesta esquerra intel·lectuali crítica que li costa tant anar a votar.
I no és un bon pas per movilitzar aquesta esquerra crítica configurar un programa electoral amb prohoms del progresssime internacional que faran que Espanya sigui el far,el model del progresssime mundial?
PD: Fixeu-vos que tant Caldera com ZP, diuen progressisme i no esquerres, per subratllar el viratge anglosaxó de la proposta.
dimarts, 13 de novembre del 2007
El "desapego" gironí
Des de fa uns quants anys, s'està produïnt en el sí del territori gironí, una reflexió que ja s'ha consolidat, un remor de fons que es resumeix amb la frase: De què ens serveix ser gironins?
Aquesta pregunta que fa anys hauria sonat a "boutade" cada vegada està més extesa en les èlits empresarials, polítiques i socials del territori.
S'ha volgut intencionadament confondre les comarques gironines amb Girona ciutat. L'increïble creixement gironí, només és possible amb l'ofegament de les ciutats mitjanes del territori: Blanes,Olot,Figueres,Sant Feliu de Guíxols,Palamós, Plafrugell,Lloret,Banyoles,Ripoll,etc.
Tota la inversió pública es realitza a Girona i es trenca amb un cert equilibri històric que havia funcionat sempre.
És el mateix model que els catalans critiquem de Madrid. Es vol fer una única ciutat important,i per això s'intervé públicament per afavorir aquesta única ciutat.
No cal anar a la creació del'UdG, veritable eix sobre el que pivota l'operació,només analitzeu les inversions públiques que l'àrea urbana de Girona té projectades: Nova seu de la Generalitat, nova Casa de Cultura, nou Hospital Trueta, estació TGV soterrada, Facultat de Medicina, institut del teatre Coma-Cros, Auditori, Parc tecnològic, nova Audiència Provincial, nou Museu d'Art Contemporani, etc.
Mireu els projectes públics a altres ciutats de les comarques gironines: res d'important.
Resultat: Banyoles, gairebé ja és una ciutat dormitori de Girona, Olot,no té el dinamisme d'abans, etc.
És l'etern dilema: Girona necessita concentrar tot el poder econòmic i polític i que les altres ciutats no reexeixin per tal de ser un node important de relacions. I les altres ciutats, Figueres per exemple, volen poder créixer sense trampes, volen competir i poder ser, el que vulguin ser. No us sona aquest dilema? És el mateix que hi ha entre Barcelona i Madrid. I el que provoca el "desapego" català.
Ens queixem del centralisme de Madrid,però és un joc de nens comparat amb el centralisme gironí.
L'altre dia, en una reunió d'empresaris a Figueres, era el tema. I no us penseu que eren petits empresaris,eren empresaris líders a Catalunya en el seu sector, que feien la mateixa reflexió i que miràven cap al nord. I quan les èlits s'ho qüestionen, és que tard o d'hora tothom s'ho qüestionarà.
Avui en surt una mostra d'aquest "desapego":
Teresa Jordà,alcaldessa de Ripoll: "El Ripollés mai ha pintat res a les comarques gironines" Diari de Girona
El paper de l'estratègia
Lligant amb el llibre recomanat de la setmana i amb el títol del bloc, he cregut que seria interessant reproduïr el consell més important que segons Joseph Napolitan, pioner en l'assessorament polític, es pot donar a tothom que vulgui dedicar-se a la política.
"L'estratègia és el factor més important d'una campanya política"
Aquesta és la lliçó més important que he aprés en trenta anys. L'estratègia adequada pot sobreviure una campanya mediocre, però fins i tot una campanya brillant és probable que fracassi si l'estratègia és equivocada.
L'estratègia ha de ser adaptada per encaixar en la campanya; però no es pot adaptar la campanya per encaixar l'estratègia.
També cal tenir en compte aquest punt petit però assencial: si no podeu expressar la vostra estratègia per escrit, aleshores no teniu cap estratègia"
Joseph Napolitan
dissabte, 10 de novembre del 2007
¿Por qué no te callas?
Hem de reconèixer que a la Zarzuela saben què vol dir comunicació política.
Després del mal tràngul de la visita del rei a Girona, que va suposar que per primera vegada d'ençà la transició, la figura del rei estigués realment en qüestió -tant per part de l'esquerra, com per el nacionalisme i sobretot, per la dreta espanyola, el monarca espanyol, ha tornat la situació al seu lloc, en només dos moviments.
Només en un mes, l'equip de comunicació de la Zarzuela ha organitzat una visita triomfal a Ceuta i Melilla després de 30 anys sense acostar-s'hi i ha aprofitat l'ocasió de la XVII Cimera Iberoamericana per defensar durament a Aznar davant dels atacs d'Hugo Chavez i abandonant la cimera en senyal de protesta.
En menys d'un mes, el rei torna a ser la figura intocable que era i esdevé inquestionable per la mateixa dreta que en demanava l'abdicació. En una setmana ha visitat Ceuta i Melilla, defensant-ne la seva espanyolitat i sobretot, molestant al monarca marroquí i ha defensat Aznar davant el "papus" Chavez.
Fixeu-vos en els editorials, opinions, cròniques, etc. de demà diumenge. Tots coincidiran en alavar la seva figura.
Per cert, s'ha de reconèixer que Zapatero va estar brillant, durant l'incident.
Crisis? Quina crisis? ¿Porqué no te callas?
PD: Des d'el punt de vista de política exterior, també hi ha hagut un cert "Efecte Sarkozy" en els dos gestos que va protagonitzar el rei d'Espanya. Sarkozy va demostrar amb l'incident del Txad - però també al Marroc i a Algèria- que a França ningú s'treveix a qüestionar el seu lideratge, en tots els països que han estat sota la seva influència. Que França encara és França.
En canvi a Espanya, des de Llatino-amèrica ja hi ha molts països on no se la respecta - les crítiques a les empreses espanyoles que fan Kirschner, Morales, Ortega i Chavez, és impensable que ho féssin cap país de la francofonia envers les empreses franceses- i el gestos contundents del rei, són un recordatori sobre el paper de cadascú. Un ja n'hi ha prou, un intent de visualitzar que fins aquí podíem arribar. Que Espanya encara és la madre patria. L'empremta de Sarkozy és molt allargada.
divendres, 9 de novembre del 2007
Una abraçada!
Quan ens presentem a unes eleccions i estem elavorant l'estratègia que ens guiarà durant tota la campanya, acostumem a realitzar un anàl·lisi DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats) per tal d'afinar més l'estratègia a seguir.
Fruït d'aquest i altres anàl·lisis, intentem fixar el nostre posicionament (allà on som forts i creiem que la gent li interessa). El posicionament és la zona del terreny de joc on nosaltres som més forts i a l'entorn del qual volem que giri la campanya.
A Espanya, el posicionament dels dos grans partits està molt clar, i no dubten en refirmar-lo sempre que en tenen l'oportunitat. Si el PSOE és el partit de la memòria històrica, el PP és el partit de passar pàgina, si el PSOE és el partit del matrimoni gay, el PP està en contra del matrimoni gay, si el PP és el partit de que va portar tropes a Iraq, el PSOE és el partit que les retira, si el PSOE és el partit de l'Estatut, el PSOE està en contra de l'Estatut, si el PSOE regularitza immigrants, el PP està en contra de les regularitzacions massives, i així succesivament: l'OPA a ENDESA, l'esglèsia, etc... Són partits que sempre estan enfrontats.
Sembla que per naturalesa, quan un partit proposa una cosa, l'oposició sempre hi hagi d'estar en desacord, de qualsevol tema, de qualsevol cosa.
Només quan un tema s'enfronta a un punt de vista oposat, hi ha confrontació. No hi ha conflicte si ambdues parts estan d'acord. Quan els dos principals partits estan d'acord, aquell tema esdevé lateral i prescindible, quan tots dos partits estan en total desacord, aquell tema esdevé principal i imprescindible.
Per això, a Espanya hi ha tanta confrontació, estan en desacord en tot.
Però això que serveix per tenir als teus seguidors movilitzats i serveix per diferenciar-te esdevé un error quan el rival té un posicionament superior a tu, en aquell tema.
Quan el teu partit o candidat rival té una clara zona de superioritat, és dir està més ben posicionat en algun tema, el millor és no entrar al joc, defugir l'enfrontament i fer una gran abraçada: en aquest tema penso igual que el meu rival, hi estic totalment d'acord.
Al fer això, reduïm la distància entre nosaltres i el rival en aquest tema, en la seva posició i la nostra just en un tema on el rival és més fort.
Un exemple molt clar de quan s'hauria de fer una abraçada i defugir l'enfrontament, és en un tema com el del canvi climàtic i la protecció del medi ambient. Si el teu rival és un gran defensor del medi ambient i un enemic del canvi climàtic, tu no pots proposar el contrari, no pots embrancar-te en un enfrontament que perdràs segur, has de donar-li la raó, declarar-te defensor del medi-ambient i passar a un altre tema. Sinó, et passarà com a en Rajoy i el seu "primo". A més, si has comés l'error de diferenciar-te és difícil de rectificar, ja que sempre que es toqui el tema del canvi climàtic, apareixerà el seu cosí.
En unes eleccions, aquest fenòmen és molt més clar. La batalla per a controlar l'esdevenir d'una campanya, és una batalla entre els temes de cadascú amb la finalitat que els temes on nosaltres som més forts (si som de dretes, seguretat, si som d'esquerres educació, per exemple ) siguin els que dominin la campanya.
Hem d'intentar que els temes forts del rival, no dominin la campanya, i la millor forma és reduïnt el desacord amb el nostre oponent en aquest temes. Fent una abraçadaa!
dimarts, 6 de novembre del 2007
La comunicació a l'exterior
Després de la importància que està tenint la política exterior en la comunicació política en aquests darrers dies, crec que és un bon moment per reflexionar sobre una de les eines més importants per a construïr la imatge d'un líder (governant o opositor): la política exterior.
Tradicionalment es considera que la política exterior no té importància en l'esdevenir de les eleccions nacionals i es creu que en la primera legislatura el millor és centrar-se en la política interior, per tal de consolidar la majoria, i en el cas que s'aconsegueixi la reelecció, és en la segona legislatura on l'agenda internacional ha de guanyar més pes.
Per mi, aquesta opció és un error.
Aquesta visió ignora el paper clau que la política exterior juga a l'hora d'informar-nos sobre la personalitat dels nostres líders.
La política exterior és el millor escenari per a construïr la imatge d'un líder polític. És en l'àmbit internacional on es veu amb més claretat els punts forts i els punts dèbils d'un governant. En l'àmbit internacional, els ciutadans poden atribuïr atributs a un líder amb molta més facilitat. S'en poden fer una imatge molt més definida. És a dir, la gent considera que quan un governant surt a l'exterior, hi ha un patró de comportament, una manera correcta de comportar-se, que és la que vol que el seu governant utilitzi com a representant seu que és.
En el context internacional, a més de donar missatges interns a través de la teva política exterior (no és el mateix tenir bona relació amb el Marroc que amb Argelia, en el cas del Sàhara, per exemple) representes a un país i et relaciones amb altres líders internacionals. Et relaciones amb l'èlit mundial, i has d'estar a l'alçada.
No és d'extrany doncs, que el comportament d'un líder a l'exterior sigui analitzat amb lupa, ja que dóna molta més informació sobre el nivell, la categoria, el lideratge, el tacte,etc. d'un governant que en qualsevol altre escenari.
I així com un error en l'escenari internacional pot tenir moltes conseqüències negatives en la imatge interna, una bona escenificació i una bona comunicació, pot tenir un resultat boníssim en imatge dins del propi país. Felipe González i Jordi Pujol ho teníen molt interioritzat i sabíen escenificar-ho perfectament. En canvi, l'anècdota de la corona d'espines, va tenir tant de desgast intern per què es va produïr durant un viatge a l'exterior.
La foto de la reunió del G-8 de dalt, dóna molta més informació sobre José Maria Aznar, que totes les entrevistes del món. En aquesta foto de l'any 2002, es veu clarament - i tothom ho va percebre- el que serà la política exterior del govern d'Aznar que vindrà a posterior: No saber calcular el paper d'Espanya en l'escenari mundial. Aznar volia jugar a primera divisió, quan Espanya no hi podia jugar. I amb aquesta imatge es veu clarament que ell no sabia estar al seu lloc i agafa un paper que no li correspón.
L'opinió pública ja va percebre aquests atributs abans de la foto de les Azores.
La política exterior pot ser una gran eina comunicacional si està ben estudiada i es té consciència del paper de cadascú, ara, pot ser terrible si no la prepares ni ets conscient del teu paper.
Per mostra, una altra imatge
Subscriure's a:
Missatges (Atom)