Els dos terrenys

Un dels factors més importants en una confrontació electoral, és el terreny de joc on es jugarà l'elecció. L'estratègia electoral ha d'estar enfocada a aconseguir que la batalla electoral es disputi en el terreny de joc que ens és més favorable.



És el que en diem el posicionament. Aconseguir que la confrontació electoral -, grup de votants, districtes electorals, issues sobre els que pivota l'elecció, atributs, propostes, etc. - es desenvolupi en un lloc on el nostre posicionament és millor que el dels altres candidats. Aquest fet, no ens garanteix l'elecció, però si que ens dona un clar avantatge.

En defnitiva, a l'hora de plantejar l'estratègia electoral hem de tenir molt clar en quin terreny de joc es plantejarà l'elecció. I si és possible, aconseguir que aquest ens sigui propici.

D'un temps ençà, estic intentant defugir del concepte tradicional del terreny de joc i estic començant a teoritzar sobre un concepte nou: el concepte dels dos terrenys.

Qualsevol opció política que es presenti a una elecció, sempre té un terreny de joc que li és favorable, on està ben posicionat: pot ser l'esquerra, la dreta, l'extrema dreta, l'independentisme, l'ecologisme, etc. Aquest espai electoral on cada partit és fort, és el que anomenaríem el segon terreny. No és el terreny principal, però és el terreny imprescindible.

Moltes vegades, quan hem definit quin serà el terreny de joc principal, intentem posicionar-nos en aquest terreny i oblidem el segon terreny. No tenim cap estratègia per a mobilitzar el terreny secundari, el nostre terreny, els nostres votants, els votants sempre.

Per què sí, normalment són votants sempre, i segurament guanyarem en el nostre segment principal, però hem d'aconseguir treure uns resultats extraordinaris en aquest segon terreny. No només guanyar. No n'hi ha prou.

Una estratègia guanyadora contempla els dos terrenys. I ha de donar com a resultats: un bon resultat en el terreny principal i un excel·lent resultat en el terreny secundari.

Són molts els candidats que han tret un bon resultat en el terreny de joc principal i en canvi han fallat en el secundari. Obviament, no han guanyat les eleccions.

Per tal que s'entengui el concepte i fent un símil militar, el terreny de joc, serà el front de la batalla, allà on es guanyen les batalles i el segon terreny serà la línea d'habituallament.
És molt important la batalla, però si la línea d'habituallament falla o es trenca, la batalla està perduda.

El mateix passa en unes eleccions. Hi ha dos terrenys, ambdos importants, ambdos decisius.

El canvi de vot, el canvi de d'opinió

"Davant l'opció de canviar d'opinió o demostrar que no és necessari fer-ho, gairebé tothom prefereix buscar la manera de demostrar que no és necessari canviar"

John Kenneth Galbraith

Tres lliçons sobre campanyes electorals

Darrerament he pogut confirmar tres premises pel que fa a campanyes electorals. Són tres lliçons importants que tenia bastant clares, però els darrers dies he vist confirmada la seva importància:

- La importàcia del moment electoral. En qualsevol confrontació electoral, el moment electoral, el clima electoral, el període de temps en què es planteja l'elecció, és el factor més important d'aquesta. Hem de tenir clar en quin moment temporal es troba la legislatura quan succeeix l'elecció. Hi ha voluntat de canvi? de continuïtat? la voluntat de canvi és només incipient? Les respostes a aquestes qüestions marquen l'elecció, marquen el terreny de joc en el qual es desenvoluparà l'elecció. I per tant, seran decisives a l'hora de plantejar l'estratègia.

- Davant qualsevol confrontació electoral mai no pots donar per segur el teu electorat. Una de les primeres coses que s'ha de fer és mobilitzar el propi electorat. Però no només mobilitzar-lo, també s'ha d'assegurar que la teva proposta els sedueix. Has de conèixer si la campanya, el candidat i la proposta els agrada. Es pot perdre una elecció, però no per no haver assegurat l'electorat més favorable.

- S'ha d'aprofitar fins l'últim dia per decantar la balança. La jornada electoral és importantíssima, s'ha d'intentar apretar més que mai. És l'últim esforç: mobilitzar interventors, apropar gent a les urnes, etc. No es pot abaixar la guardia fins que es coneixen els resultats.
La jornada electoral pot fer decantar la balança.

Són només tres lliçons, però espero no oblidar-les mai.

Ens prenen el pèl

Ja s'ha acabat el sainet. Ja tenim president de la Unió Europea i Responsable de la Diplomàcia Europea.
Dos perfectes desconeguts. Dues persones grises i sense cap mèrit.
Bé, sí, només un: ser persones de consens entre els 27. Ah! i a sobre, no els hem votat.

Així doncs, tenim dues cares noves d'Europa que ens han de representar arreu del món i que són justament la imatge de la burocràcia i la grisor europea. En comptes d'avançar, retrocedim.

De fet, d'això es tracta. La Unió Europea mai no serà una entitat política potent. És només una unió econòmica i legislativa. Res més. No sé si és una bona o una mala opció. L'únic que tinc clar és que els estats són insubstituibles i l'elecció d'aquests dos "líders" n'és la mostra més evident.

Europa només podia guanyar pes polític amb l'elecció d'un gran líder polític. I només n'hi havia un: Toni Blair. Encara és jove i és l'únic que representant a Europa podia mirar de tu a tu a Obama.

I això és el que ha fet por als líders dels estats, a Sarkozy i a Merkel. No té res a veure amb el seu paper en la guerra de l'Iraq. El motiu és que si Blair hagués estat president de la UE, Sarkozy seria molt més petit a escala internacional.

El mateix passa amb la nova representant exterior, ni perfil, ni pes, ni nivell. Si volien alta diplomàcia haurien d'haver apostat per algú de pes: Joshcka Fischer, Villepin, etc.

Per posar a la senyora que han posat, ja podien deixar a Solana. No, si al final serà veritat que Moratinos tenia opcions!

En fi, és l'opció d'Europa. Respectable. Però que no ens prenguin més el pèl dient-nos que volen una unió política.

Tot menys debilitat

Ja vaig comentar en un post anterior que tenia el mateix títol, que el pitjor que pot fer un govern és donar sensació de debilitat. Quan això succeeix, els problemes es multipliquen.
Això, justament és el que ha passat amb el govern espanyol arrel de l'afer de l'Alakrana.

El govern de Zapatero ha actuat com un govern feble i això tindrà conseqüències. No només pels possibles problemes que li sorgiran sinó sobretot, per la imatge que projecta davant els altres governs i davant la seva pròpia opinió pública.

Les societats occidentals actual, entenen una certa cessió al xantatge, entenen a diferència d'altres èpoques, que sovint s'ha de cedir per a salvar vides, però sempre demanen que com a mínim es "salvi la cara", que el seu país no surti humiliat. És el que han fet la resta de països que s'han trobat en una situació similar. Han pagat, però ho han compensat detenint pirates després de l'alliberament i sobretot, no comprometent a la justícia. Espanya no ho farà així, tot i ser un país important.

En tot aquest procés hi han sortit pèrdent molts actors: el govern espanyol, la justícia espanyola, l'armador, Rodríguez Zapatero i sobretot, Carme Chacón. En canvi, han sortit guanyant els pirates i lògicament, els pescadors retinguts.

Mal negoci el que ha fet Zapatero. Per què seva ha estat la decisió. En molt mal lloc ha deixat a la ministra Chacón, a l'agafar les regnes ell personalment.

Tampoc ha estat en va, el paper del jutge Baltasar Garzón i la justícia espanyola. El trasllat a Madrid dels dos pirates segrestats, a més de ser una temeritat, serà segurament el que mostrarà aviat, la debilitat d'un estat feble.

En fí, Espanya ha passat d'un extrem a l'altre. De la xuleria d'Aznar a Perejil i l'Iraq a la cessió de Zapatero a Somàlia. No hi ha terme mig. O excés de fortalesa inconcient o mostra d'una debilitat ingenua. Tot i axò, la foto que han enviat des del ministeri de Defensa és molt bona. Llàstima que la imatge no concordi amb els fets.

PD: Algun dia ens hauríen de dir per què l'Alakrana va sortir del perímetre de seguretat. És obvi, per què. Però és que tota acció, té conseqüències. La responsabilitat comença per un mateix.

Ponència sobre Marca Ciutat a les jornades del CETT

Us adjunto una part de la ponència que vaig fer sobre la Marca de Ciutat en les jornades internacionals sobre "Ciutats creatives " que va organitzar el CETT a Barcelona.

El Relat de l'Emprenedor

A petició de l'amic Eduard Batlle i de l'incansable STIC.CAT, el proper dijous 19 de novembre participaré a la Jornada "Empendre el Futur" al Fòrum 360 de Mataró.

M'han demanat que obri les jornades i que parli sobre "El relat de l'emprenedor".

Preparant la ponència, m'han vingut algunes idees sobre el relat i l'emprenedor que m'agradaria compartir:

- El relat, l'estructura narrativa és la manera més eficaç per a transmetre coneixement.

És la la manera més comprensible, més articulable, més memorable i més senzilla de difondre qualsevol coneixement o informació que volguem transmetre.

- El relat és el que ens defineix. Ens diu què som, és el que ens ajuda a construïr la nostra marca i el que ens dona COHERÈNCIA. Sense coherència no hi ha marca, i obviament, el relat es perd.

- El relat és exitós quan la gent identifica en nosaltres, el nostre projecte o la nostra marca, tres respostes:

D'on venim, on estem i on anem.

No n'hi ha prou en que ho sabem nosaltres -ja és molt- sobretot, és un relat exitós, quan la gent visualitza en nosaltres les respostes a aquestes preguntes.

- En els projectes dels emprenedors, projecte personal i projecte professional van estretament units. Són una mateixa cosa. El relat doncs, és el mateix. El relat del projecte és el relat de l'emprenedor i a l'inversa.

Tot bon emprenedor ha de saber construïr el seu relat, ja que a més del seu relat presonal, serà el relat del seu projecte.

Obama, al cap d'un any

Ha passat un any des que Obama va guanyar les eleccions presidencials dels EEUU.
Just quan s'inicia el primer aniversari de la victòria demòcrata, sorgeixen notícies que comencen a enfosquir aquest aniversari.

No només són les notícies que arriben de l'Afganistan, ni les enquestes que situen la popularitat del president en el 50%, ni els problemes amb la reforma sanitària, ni fins i tot, el desconcertant premi Nobel de la Pau.

Són sobretot les notícies que fan referència al seu enfrontament amb la FOX de Murdoch i els resultats d'ahir a les eleccions estatals de Virginia i Nou Mèxic.

El partit demòcrata va perdre les eleccions a dos territoris on governaven els demòcrates. A més, Obama ha donat suport explícit als candidats derrotats a l'igual que la maquinària demòcrata.
Si a això hi afegim el fet que els dos candidats republicans no eren precisament centristes, veurem que hi ha quelcom darrera d'aquest toc d'alerta.

Es parla molt del desencís d'una part dels electors amb l'actuació d'Obama. La majoria atribueix aquesta decepció a les grans espectatives que va generar i que són impossibles de complir. En això, jo hi estaria d'acord.
L'exemple del premi Nobel ens mostra la magnitud de les espectatives i esperances que genera el president Obama. Molts dels seus seguidors són el seu principal enemic. El veuen com un heroi, com qui pot fer allò que ningú altre no pot fer. I Obama és només un home que gestiona una administració política inmensa.

Els mateixos que li demanen que estigui a l'alçada de les espectatives -és impossible- assenyalen que la baixada de la popularitat es deu a l'incompliment d'aquestes i li demanen que es concentri a satisfer les espectatives. Si ho fa així, tornarà a tenir altes xifres de popularitat.

Molts dels nostres periodistes i analistes han comprat aquest discurs.

Segons el meu punt de vista, res més lluny de la realitat. És el discurs d'unió entre demòcrates i republicans, entre blaus i vermells, el que pot retornar a Obama a les xifres anteriors. No ha d'obsessionar-se en acontentar als seus fans. Ha de centrar-se en governar per a tots.

Obama té un problema en el centre. Els atacs republicans -sobretot de la FOX, però no només- estan erosionant la seva imatge entre les classes mitges menys polititzades. Volen presentar Obama com a extremista, com a radical. I és aquí on comença a tenir problemes.

Si Obama vol recuperar impuls, ha de recuperar el centre. Ha de tornar al discurs d'unió i superar a un partit republicà radicalitzat i dividit. És el que va fer Clinton i és el que va fer Blair.

Ja fa un any

Ahir va fer un any que un grup de gent de la comunicació política, vam marxar cap a Washington a seguir les eleccions nordamericanes en les que Barack Obama es proclamà guanyador. Ens van anomenar els Setze de Washington i en certa mesura, res tornarà a ser com abans després d'aquell viatge iniciàtic.

Va ser una molt bona experiència, una gran experiència. I més amb un grup d'amics que va fer que l'experiència fos única. D'aquell viatge n'han sortit moltes coses: lliçons, amistat, coneixement, etc.

D'aquell viatge també en van sortir idees. Idees que ben aviat es convertiran en projectes. Espero poder explicar-ho aviat.

De moment, els setze ja preparen el proper viatge...