Finalment Israel a portat a terme l'atac a Hamas a Gaza que es donava per descomptat des de fa temps. Les imatges d'aquest nou capítol d'un conflicte inacabable són dramàtiques, sobretot pel que fa als nens innocents.
Lluny de voler polemitzar a través d'un conflicte que aixeca passions a casa nostra, el que m'interessaria treure'n les màximes lliçons que sobre estratègia que s'en desprenen de l'atac:
- Des de la retirada de Gaza de l'any 2006, l'estat d'Israel ha vist com Gaza s'estava convertint en el seu principal taló d'aquíles. Des de l'expulsió de les forces de seguretat de l'ANP fidels a Mahmud Abbas per part de Hamas, Gaza s'havia convertit en una plataforma perfecte per atacar Israel des de pràcticament dins d'Israel. L'estat hebreu es veia impotent per a frenar aquests atacs i cada vegada els cohets Kassam arriben a més distància i a dia d'avui, ja apunten a ciutats importants d'Israel.
En aquest context, el govern d'Israel ha utilitzat una de les principals armes de l'estratègia: l'oportunitat.
Tot i que tothom dona per descomptat que les properes eleccions israelianes són la clau de l'atac a Gaza, per mí, el veritable factor que ha propociat l'atac és l'inter-regne que es viu als Estats Units.
És aquest període en el que ni Bush pot fer gairebé res perquè està acomiadant-se ni Obama pot fer res per què no ha ocupat el càrrec, en el que l'estat d'Israel està profitant per aconseguir un avantatge competitiu.
El que surti elegit nou primer ministre d'Israel sap que l'administració Obama intentarà -com tots els presidents nord-americans- fixar un full de ruta per arribar a un acord de pau al Pròxim Orient. I això voldrà dir, pactar, cedir.
El que està fent Israel és intentar destruïr tota la infraestructura de Hamas durant aquest inter-regne per tal de poder tenir un escenari de negociació molt més favorable als seus interessos. Està intentant deixar a Hamas sense capacitat d'actuació i per tant, amb molta menys capacitat de negociació. I per això avisen que l'operació durarà dies: per què destruïr tota la infraestructura de Hamas és difícil i costós i per què només tenen deu dies de marge. Passats aquests deus dies, Israel no podrà tornar a atacar Gaza durant la legislatura d'Obama, per molts cohets que rebin.
D'aquí vé la segona lliçó estratègica: Si Hamas tenia clar la necessitat d'Israel i tenia clara la força militar d'aquest, per què el provoca? S'esperàven aquesta resposta?
Estic segur que no amb aquesta contundència.
I aquesta és la lliçó: S'ha d'avaluar bé la força del rival abans de portar a terme una acció i la voluntat d'aquest a portar-la a terme. En aquest sentit, el trencament de la treva per part de Hamas em fa pensar amb l'actuació de Geòrgia aquest estiu. Geòrgia també va calcular malament la força i la voluntat de Rússia.
Encara que sembli una broma de mal gust, el que està passant a Gaza, només té l'explicació del posicionament d'uns i altres davant la negociació que intentarà l'administració de Barack Obama.
dimarts, 30 de desembre del 2008
diumenge, 28 de desembre del 2008
La mort de Huntington
Ha mort Samuel P. Huntington, el pare d'uns dels llibres que han influït més en la política mundial de les darreres dues dècades: El xoc de les civilitzacions. Un llibre brillant que fruït del seu èxit ha acabat essent simplificat tant pels detractors com pels partidaris.
I és que la teoria de Huntingtong, a part de que la realitat fa tot el possible per donar-li la raó -com veiem a Gaza- té tres virtuts que l'han convertit en un dels libres que ha tingut més èxit a l'hora d'explicar el món després de la caiguda del mur de Berlín:
- Dona una explicació comprensible, senzilla als principals conflictes mundials. Una explicació que la gent entén a la primera. I dona resposta a la gran pregunta de finals del segle XX: i després del comunisme, què?
- Està construït en forma de relat, un relat coherent i amb una estructura lògica: Després del fracàs de les principals ideologíes, els conflictes en el món es basaran en la cultura, en les diferències culturals, en les identitats..."
- Al haver tingut tant d'èxit, els acadèmics, polítics, etc. que no compartíen l'opinió de Huntington sobre el xoc de civilitzacions van intentar negar aquest xoc i ho van fer contradient la teoria de Huntington: Aliança de civilitzacions, trobada de civilitzacions, etc. involuntariament, els detractors de la teoria del xoc, estàven reforçant aquesta teoria. Estàven consolidant el marc de referència del xoc de civilitzacions.
Aquestes són algunes de les claus de l'èxit d'un llibre polèmic.
dimarts, 23 de desembre del 2008
7 deadly Social Sins
El set pecats capitals segons Muhatma Gandhi.
La primera vegada que vaig veure aquest escrit va ser a Washington. Estava emmarcat en la biblioteca de la Facultat de Political Management de la George Washington University.
Són un bon referent per a tothom qui vulgui dedicar-se a la gerència política o al servei públic en general:
POLÍTICA SENSE PRINCIPIS
RIQUESA SENSE TREBALL
COMERÇ SENSE MORALITAT
PLAER SENSE CONSCIÈNCIA
EDUCACIÓ SENSE PERSONALITAT
CIÈNCIA SENSE HUMANITAT
TREBALL SENSE SACRIFICI
La primera vegada que vaig veure aquest escrit va ser a Washington. Estava emmarcat en la biblioteca de la Facultat de Political Management de la George Washington University.
Són un bon referent per a tothom qui vulgui dedicar-se a la gerència política o al servei públic en general:
POLÍTICA SENSE PRINCIPIS
RIQUESA SENSE TREBALL
COMERÇ SENSE MORALITAT
PLAER SENSE CONSCIÈNCIA
EDUCACIÓ SENSE PERSONALITAT
CIÈNCIA SENSE HUMANITAT
TREBALL SENSE SACRIFICI
diumenge, 21 de desembre del 2008
El Barça
Què és el Barça?
El Barça és només un relat. No és el camp ni els jugadors, ni la història ni les seccions. No el fan gran els resultats ni els directius.
El que fa gran el Barça és el seu fantàstic relat. No res més, no res menys.
divendres, 19 de desembre del 2008
La transmissió dels valors
"Moltes investigacions han conclós que els valors dels fills no s'assemblen als dels seus pares, però si que s'assemblen als que ells creuen que tenen els seus pares.
Així, quan es fracassa en la transmissió intergeneracional de valors, el fracàs podria deure's més a un problema de percepció incorrecta que a altres variables. Això suggereix que els pares que expresen els seus valors amb major claretat, redundància i coherència hauríen de tenir més èxit en la transmissió d'aquests als seus fills.
S'ha d'analitzar fins a quin punt els pares manifesten uns valors de forma inequívoca"
La percepció, sempre la percepció...
Així, quan es fracassa en la transmissió intergeneracional de valors, el fracàs podria deure's més a un problema de percepció incorrecta que a altres variables. Això suggereix que els pares que expresen els seus valors amb major claretat, redundància i coherència hauríen de tenir més èxit en la transmissió d'aquests als seus fills.
S'ha d'analitzar fins a quin punt els pares manifesten uns valors de forma inequívoca"
La percepció, sempre la percepció...
dilluns, 15 de desembre del 2008
Esforç i objectius
En el marc del tercer sopar del Figueres Tribuna Oberta, aquest divendres vam comptar amb la presència del destacat economista, Amadeu Petitbó. El que va ser el President del Tribunal de Defensa de la Competència, dirigeix avui, una de les fundacions més importants d'Espanya -sinó la més- la Fundación Rafael del Pino. La Fundació Rafel del Pino, reb el nom del fundador de l'empresa Ferrovial i està centrada en la formació de lideratges polítics i econòmics. Per la seva seu hi han passat les ments més brillants del planeta, des de premis nobels a Bill Clinton, Kofi Annan, etc.
El professor Petitbó ens exposava una conversa amb Mark Zuckerberg, fundador de Facebook que fa poc va passar per la fundació, i ens comentava que també li va fer les dues preguntes que fa a tots els emprenedors d'èxit que passen per la fundació que dirigeix:
- Has estat invitat pel Ministeri d'Indústria del teu país per exposar-los com funcioneu?
- Quantes hores dorms al dia?
Segons Amadeu Petitbó, tots responen les mateixes dues respostes: NO i 4 o 5 hores.
D'aquesta anècdota el Sr. Petitbó volia destacar que per empendre qualsevol projecte exitós cal molt d'esforç, treballar molt, és a dir, dormir poc. I en segon lloc, que no cridaràs l'atenció dels responsables polítics de la matèrie fins que no siguis una realitat incontestable, és a dir, la distància que hi ha entre administració i la societat.
Tot i que estic bastant d'acord amb la reflexió del Sr. Petitbó, si que voldria discrepar lleugerament amb el tema de les hores de son.
Estic totalment d'acord amb que per arribar a aconseguir qualsevol cosa cal esforçar-se molt, però la meva discrepància parteix dels objectius. És obvi que per arribar a tenir la fortuna de Zuckerberg cal dormir poquíssim, però no si fer-nos rics no és el nostre objectiu.
El nivell d'esforç està en funció del nivell de l'objectiu.
Hi ha objectius, projectes que no requereixen aquest esforç i en canvi, n'hi ha d'altres que en requereixen més. Les hores de son no és un varem fiable per saber la magnitut de l'objectiu. És l'objectiu qui ens marca l'esforç necessari per aconseguir-lo.
En definitiva, haurem de fer l'esforç necessari que requereixi aconseguir el nostre objectiu. En el cas del creador de Facebook -tenir al compte corrent 9000 milions de dollars- requereix aquest esforç, en el cas de Barack Obama -arribar a la presidència dels EEUU- segur en requereix més i tot.
L'objectiu marca doncs l'esforç que farem. Diga'm quin objectiu tens i et diré l'esforç que necessitaràs per intentar aconseguir-lo.
El problema d'una societat és quan al seus ciutadans no tenen objectius ambiciosos...
divendres, 12 de desembre del 2008
És l'home, sempre ha estat l'home
"Pel que fa a l'exercici de la ment, el príncep ha de llegir llibres d'història, i considerar-hi les accions dels homes que hi excel·leixen, veure com han actuat en la guerra, examinar els motius de la victòria i la derrota"
Maquiavel, El Príncep
En qualsevol acció on hi intervingui l'acció de l'home, és l'home el que ha de ser estudiat. A vegades, sembla com si estudiéssim la política sense l'home, les enquestes sense l'home, etc.
Ens hem oblidat que tot gira al voltant del comportament, les motivacions, la psicologia, els valors, etc. dels éssers humans. Hem deslligat la raó del jo.
És per això que un estratega que vulgui excel·lir en la seva feina, el primer que ha de fer, és intentar conèixer i compendre a les persones. Per què quan més coneixi el comportament de l'ésser humà, més afinada serà la seva estratègia.
El bon estratega ha d'estudiar totes aquelles matèries que tinguin l'acció de l'home com a objecte d'estudi: història, filosofia, psicologia, sociologia, etc. només així podrem arribar a conèixer una mica el comportament, les motivacions, les pors, etc. de l'home. I si comprenem això, tindrem molt de camí recorregut.
divendres, 5 de desembre del 2008
A Europa un NIMBY és molt més que un NIMBY
El fenòmen NIMBY, un dels fenòmens més definidors de la societat occidental postmoderna, s'ha convertit en un factor decisiu en unes eleccions, com hem comentat més d'una vegada amb l'especialista en NIMBY a casa nostra, Guillem López Bonafont.
NIMBY, sigles en anglès del que podríem traduïr com "No en el meu pati del darrera" defineix a tots els moviments sorgits en contra de projectes de la comunitat que no són especialment agradables. És el que el president Pujol va definir tant bé com "La cultura del No".
Tots els sociòlegs, politòlegs i estudiosos del fenòmen NIMBY elavoren teories neutres sobre el fenòmen, per entendre què motiva aquest comportament: l'egoisme de les societats benestants, l'individualisme de les societats postmodernes, etc. I segurament tot això és cert. Però arrel del lamentable assassinat d'ahir de l'empresari basc a mans d'ETA, m'agradaria anar més enllà en aquesta reflexió.
No és la primera vegada que ETA atempta contra grans projectes d'infraestructures que podríem enquadrar en el fenòmen NIMBY: aquesta vegada ha estat contra la Y basca, però abans havia estat contra l'autovia de Lizarán, la central nuclear Lemóniz de i fins i tot, el pantà de Itoiz.
Tots aquests projectes tenen certes característiques NIMBY, però el factor NIMBY no és suficient per entendre l'actuació d'ETA. És obvi que la meva reflexió vol anar molt més enllà de l'atemptat de l'altre dia, ja que l'assassinat d'ETA no s'explica en aquesta clau, hi ha altres interessos molt més foscos.
La meva reflexió va en el sentit que a Europa un gran projecte NIMBY no té el mateix sentit que el que pot tenir als Estats Units.
Si bé als Estats Units, el nacionalisme nordamericà es basa en valors: llibertat, individualisme, etc. els diferents nacionalismes europeus s'han basat en la història, en la cultura, fins i tot en la raça, però sobretot, en la terra. En el que podríem definir com a poble (volk), que engloba gent, cultura, història i paisatge.
El que en un país com els EEUU és percebut com "una putada" a Europa és percebut com una "agressió". Als EEUU la gent no està arrelada al territori. Avui pot viure a Nova York i l'endemà a Nebraska. A Europa en canvi, la gent conserva d'una manera molt més forta les seves arrels, i de fet, aquest és un factor que explica la difícil integració de la inmigració a casa nostra a diferència dels USA, ja que aquí "ens canvien el paisatge".
Hi ha un relat col·lectiu molt lligat a la terra, al paisatge que fa que qualsevol projecte NIMBY sigui percebut com una declaració de guerra.
Així passa a França, a Alemanya, i obviament passa amb més força allà on hi ha un nacionalisme defensiu potent i el paisatge és petit i fràgil com és el País Basc i Catalunya. No oblidem que Terra Lliure es va fundar a partir de moviments de defensa del territori, i no és casual que el braç polític de Terra Lliure es digués MDT (Moviment de Defensa de la Terra).
El nacionalisme a Europa està doncs tremendament lligat a la terra, al paisatge, al poble.
Potser és per això que en l'oposició a molts projectes que als USA definirien com a simples Nimby, no només hi ha la defensa del benestar, l'ecologisme i el bonisme, aquí a Europa, al darrera sol haver-hi sense donar-nos-en compte els avantpassats, la nació i la història.
És per això que darrera "la cultura del no" hi ha molt més que protesta hi ha sentiments profunds i això en part explicaria per què és tant difícil a casa nostra porta a terme qualsevol infraestructura. A Europa, un Nimby és molt més que un Nimby.
divendres, 28 de novembre del 2008
Dos anys del Govern d'Entesa
Aquesta setmana fa dos anys del govern d'Entesa de Catalunya. El segon tripartit ha volgut cel·lebrar-ho amb algún dels principals projectes de l'acció del govern. En aquesta ocasió, han volgut simbolitzar l'equador de la legislatura amb la desalinitzadora del Prat. No és una mala opció ja que és un símbol molt potent tenint en compte l'episodi de la sequera d'aquest estiu.
La meva pregunta -comunicativament parlant- és:
No era millor fer l'escenografia fora de l'obra?
Calia entrar-hi amb aquesta fila?
No perdem tota la força comunicativa de la imatge que volem transmetre amb aquesta indumentària?
PD: Si hagués de donar un consell als tres líders del govern, els recomanaria anar deixant enrera la idea d'aparèixer junts sempre que han d'escenificar quelcom. No beneficia a cap dels tres.
Eagle. La forja d'un president
" No tinc dona ni tinc fills... no bec...mai he anat a Atlantic City ni a Las Vegas... per què aquest tipus de coses són per a nens, senador. En aquest món, només hi ha un joc per adults... i la primera vegada que vaig provar una campanya vaig saber quin era"
George Tuck, estratega del senador Kawaguchi al còmic Eagle
dilluns, 24 de novembre del 2008
La intel·ligència del governant
Ens ho va comentar el consultor Roberto Izurieta a Washington, referint-se a Barack Obama: "És prou intel·ligent per rodejar-se de gent més intel·ligent que ell" i va afegir "Està tant segur de ell mateix que pot admetre que no en sap prou i no li fa res que el contradiguin els seus col·laboradors" per acabar dient " Això és raríssim en un governant i per això brilla tant"
Aquestes reflexions em van confirmar el que la meva percepció constata a diari: és realment difícil trobar a un governant rodejat de gent brillant i quan això succeeix el governant sol marcar una època.
Els primers nomenaments d'Obama estan confirmant les impressions d'Izurieta si bé la seva teoria ja va quedar confirmada durant la campanya.
És -salvant les distàncies- el motiu pel qual Pasqual Maragall va brillar tant des de l'alcaldia de Barcelona, independentment del seu talent polític. Va saber-se rodejar d'una generació creativa que va definir la Barcelona de finals del s.XX: Oriol Bohigas, Ferran Mascarell, Toni Puig, Jordi Borja, etc.
En canvi, el que és habitual és que un governant amb un fort perfil polític s'envolti de col·laboradors menys intel·ligents que ell, que s'envolti de gent que mai li porti la contrària, que mai li pugui fer hombra. És evident que així el seu perfil polític ressalta sobre la resta, però mai arribarà a ser un polític que marqui època.
Com diu aquell, diguem amb qui vas i et diré qui ets. Fixeu-vos-hi. Mireu el primer nivell (ministres, consellers, regidors, etc.) i mireu el segon nivell (càrrecs de confiança, assessors, tècnics) del governant i veureu lo excepcional que és un cas com el d'Obama.
Del que no se n'adona el governants és que si l'equip és brillant, el principal beneficiat sempre serà ell mateix.
Aquestes reflexions em van confirmar el que la meva percepció constata a diari: és realment difícil trobar a un governant rodejat de gent brillant i quan això succeeix el governant sol marcar una època.
Els primers nomenaments d'Obama estan confirmant les impressions d'Izurieta si bé la seva teoria ja va quedar confirmada durant la campanya.
És -salvant les distàncies- el motiu pel qual Pasqual Maragall va brillar tant des de l'alcaldia de Barcelona, independentment del seu talent polític. Va saber-se rodejar d'una generació creativa que va definir la Barcelona de finals del s.XX: Oriol Bohigas, Ferran Mascarell, Toni Puig, Jordi Borja, etc.
En canvi, el que és habitual és que un governant amb un fort perfil polític s'envolti de col·laboradors menys intel·ligents que ell, que s'envolti de gent que mai li porti la contrària, que mai li pugui fer hombra. És evident que així el seu perfil polític ressalta sobre la resta, però mai arribarà a ser un polític que marqui època.
Com diu aquell, diguem amb qui vas i et diré qui ets. Fixeu-vos-hi. Mireu el primer nivell (ministres, consellers, regidors, etc.) i mireu el segon nivell (càrrecs de confiança, assessors, tècnics) del governant i veureu lo excepcional que és un cas com el d'Obama.
Del que no se n'adona el governants és que si l'equip és brillant, el principal beneficiat sempre serà ell mateix.
dijous, 20 de novembre del 2008
Construïr ponts o un "fosso"?
En estratègia electoral a l'inici d'una legislatura, una de les decisions més importants que haurem de pendre després d'analitzar totes les dades que ens deixen les eleccions és si hem de cavar un "fossat" o hem de construïr ponts.
Un cop analitzat d'on ens venen els vots, per on perdem votants i a quin partit van a parar, començarem a traçar l'estratègia que ens permeti guanyar les properes eleccions.
La nostra estratègia ha de respondre a la pregunta: ponts o fosso?
En teoria, el partit que no ha obtingut suficient suport electoral per accedir al govern es veu obligat a construïr ponts amb els electorats dels altres partits per així afavorir, que aquests votants passin de votar a un altre partit a votar-te a través dels ponts imaginaris que he de construïr.
En canvi -també en teoria- el partit que ha aconseguit esdevenir guanyador i que compta amb un suport electoral potent, el que ha de fer és cavar un enorme fosso imaginari al voltant dels seus votants per tal d'evitar el desplaçament d'aquests cap a altres partits.
La teoria diu doncs, que si tens votants, la teva màxima prioritat és mantenir-los i en canvi, si no en tens suficients, el teu objectiu és anar-ne a treure'n dels rivals.
Jo sóc partidari de no contruïr fossos, de només construïr ponts, ja sé que és més arriscat però a l'hora també té més premi. En definitiva, sóc més partidari de jugar a l'atac que no de conservar el resultat. Tenint clar, que un bon atac només és possible si es construeix primer una bona defensa.
Però com es construeixen els ponts i els fossars?
Els ponts i el fosso són metàfores de les nostres intencions, per tant són construccions imaginàries sobre la nostra voluntat electoral. El que realment volem descriure quan construïm aquestes metàfores són les nostres espectatives electorals, la nostra intenció: volem aconseguir votants d'altres partits o retenir els nostres votants.
Per aconseguir que aquestes construccions imaginàries es materialitzin només ho podem fer a través de la semilogia: dels símbols, dels senyals, del comportament, dels missatges, etc.
És a través de la nostra actuació, del nostre programa, de les nostres propostes, dels nostres missatges com es van construïnt els ponts o els fossars.
Si ens interessa construïr ponts, el que haurem de fer és acostar-nos simbolicament a les espectatives dels votants que volem aconseguir i que van votar a una altra opció política.
Ens haurem d'acostar al seu univers simbòlic i molt possiblement a l'univers simbòlic del partit al que van votar. Segurament, el que haurem de fer és acostar-nos al "centre" electoral.
El mestre més gran a l'hora de construïr ponts va ser Bill Clinton en la seva segona campanya presidencial i l'art utilitzat per a la construcció de ponts va ser la triangulació sota la direcció del mestre-constructor Dick Morris.
En canvi, si la nostra opció estratègica és mantenir els nostres votants renunciant als votants dels partits rivals, el que haurem de fer és destruïr ponts i cavar un "fosso" al voltant del nostre espai electoral.
I com s'aconsegueix això?
Doncs, distanciant-nos tant com poguem dels nostres rivals. Allunyant els nostres votants de les propostes dels rivals. Creant una dinàmica de confrontació, de diferenciació política, de blanc o negre, de l'elimminació dels matissos.
Quan els partits polítics són més contraris, més distants en postures polítiques, socials, etc. més difícil esdevé que el vot canviï de bàndol. Sorgeix però, el perill de l'abstenció.
Si us hi fixeu bé, en un moment difícil a l'hora de construïr grans majoriescom l'actual, els partits polítics tendeixen més a cavar fossos que a construïr ponts.
Quanta tàctica, que poca estratègia!
dimarts, 18 de novembre del 2008
Liberals
Liberals, la paraula de moda. Per l'esquerra europea són els culpables de tots els mals, tot i que recentment la paraula només apareix si és en forma d'insult i acompanyada del prefix neo.
Per la dreta nord-americana els liberals són el cavall de Troia dels enemics d'Amèrica. Són els culpables de la decadència moral del Estats Units d'Amèrica.
Com és que un a mateixa paraula provoca tant d'odi i ressentiment al llarg d'Occident? I com és que la definició de liberal tingui una connotació tant diferent als EEUU o a Europa? I com és que és la definició per referir-se negativament a l'altre? tant per la dreta americana com per l'esquerra europea?
Liberal vé de llibertat. És segurament aquell qui defensa la llibertat i és aquí on segurament trobarem la resposta.
Pels americans liberal és aquell qui defensa la llibertat en qüestions morals o culturals i en canvi, a Europa, liberal és aquell qui defensa la llibertat en l'economia.
Com sempre l'explicació sol venir de la història. i de l'evolució històrica del terme.
El que diferencia a la dreta i a l'esquerra als EEUU no és la llibertat econòmica ja que tots dos econòmicament parlant són liberals, el que veritablement els diferencia és la qüestió moral i cultural. La batalla als EEUU entre dreta i esquerra no es produeix en el camp de l'economia sinó en el camp dels valors, de les tradicions, de la moral. És una batalla cultural.
En canvi a Europa, en qüestions culturals no hi ha grans diferències, el secularisme i el relativisme són hegemònics a dia d'avui en el vell continent. El que de veritat està en qüestió a Europa és el model social europeu, és a dir, l'estat del benestar. I és aquí on es planteja la batalla, en l'economia. La batalla econòmica a Europa està ben oberta i es planteja una lluita entre dos models: una economia més proteccionista i controlada o una economia menys proteccionista i més oberta.
En definitiva, un exemple de com cadascú de nosaltres definim els conceptes en funció dels nostres interessos, de les nostres preocupacions. Si bé, amb un punt comú: el liberal és el culpable de tot.
Per la dreta nord-americana els liberals són el cavall de Troia dels enemics d'Amèrica. Són els culpables de la decadència moral del Estats Units d'Amèrica.
Com és que un a mateixa paraula provoca tant d'odi i ressentiment al llarg d'Occident? I com és que la definició de liberal tingui una connotació tant diferent als EEUU o a Europa? I com és que és la definició per referir-se negativament a l'altre? tant per la dreta americana com per l'esquerra europea?
Liberal vé de llibertat. És segurament aquell qui defensa la llibertat i és aquí on segurament trobarem la resposta.
Pels americans liberal és aquell qui defensa la llibertat en qüestions morals o culturals i en canvi, a Europa, liberal és aquell qui defensa la llibertat en l'economia.
Com sempre l'explicació sol venir de la història. i de l'evolució històrica del terme.
El que diferencia a la dreta i a l'esquerra als EEUU no és la llibertat econòmica ja que tots dos econòmicament parlant són liberals, el que veritablement els diferencia és la qüestió moral i cultural. La batalla als EEUU entre dreta i esquerra no es produeix en el camp de l'economia sinó en el camp dels valors, de les tradicions, de la moral. És una batalla cultural.
En canvi a Europa, en qüestions culturals no hi ha grans diferències, el secularisme i el relativisme són hegemònics a dia d'avui en el vell continent. El que de veritat està en qüestió a Europa és el model social europeu, és a dir, l'estat del benestar. I és aquí on es planteja la batalla, en l'economia. La batalla econòmica a Europa està ben oberta i es planteja una lluita entre dos models: una economia més proteccionista i controlada o una economia menys proteccionista i més oberta.
En definitiva, un exemple de com cadascú de nosaltres definim els conceptes en funció dels nostres interessos, de les nostres preocupacions. Si bé, amb un punt comú: el liberal és el culpable de tot.
divendres, 14 de novembre del 2008
dijous, 13 de novembre del 2008
Saber perdre, saber guanyar
Quan estava seguint la nit electoral a la festa de Campaigns & Elections, em vaig quedar recolzat a la barra seguint el discurs de John Mc Cain i posteriorment el de Barack Obama. Recordo que al meu voltant, només el discurs d'Obama va aturar una mica la festa.
Tots dos discursos els vaig seguir amb molt d'interés. Eren dos molt bons discursos.
De fet, han rebut elogis per totes parts. El discurs d'Obama va ser brillant i el de Mc Cain va ser molt digne, molt adequat.
D'ençà aquests dos discursos s'ha repetit sense parar que Mc Cain va saber perdre i que Obama va saber guanyar. Em fa gràcia quan algú em diu això. No es pot saber perdre i no saber guanyar. En definitiva es sap estar al seu lloc o no. Guanyi o perdi.
En aquest cas, ambdós van saber estar al seu lloc, i es van comportar com tocava: generositat en la victòria, humilitat en la derrota. El que van mostrar tots dos candidats va ser que teníen dignitat. I es van comportar dignament, com corresponia.
Sovint es diu que en el discurs de la nit electoral es comencen a guanyar o perdre les properes eleccions. I és cert. Però no pel que diem, sinó per què estem ensenyant a l'electorat si tenim dignitat o no. Si sabem comportar-nos com toca o no. Si som generosos en la victòria i humils en la derrota. En definitiva, si som dignes del càrrec.
El que va demostrar la nit electoral americana era que tots dos n'eren dignes.
dimarts, 11 de novembre del 2008
Obama no hauria estat president a Europa
Europa, el continent més progressista del món, estava volcat a favor d'Obama. Tot Europa va celebrar la victòria d'Obama. I a casa nostra és impossible trobar algú que no hagués votat a Obama. Fins hi tot Manuel Fraga prefereix Obama. Però un Barack Obama a dia d'avui, és impossible a Europa. I a casa nostra encara més.
Com ens va comentar un conegut periodista català, els europeus fa temps que vam decidir no ser antiamericans i des de llavors, vam decidir ser antirepublicans. I què hi ha millor que un president demòcrata, jove, atractiu i de color? Barack Obama és doncs, el president nord-americà que tot Europa dessitja.
I per què no seria possible un president Obama a casa nostra? Pel color de la pell? pel racisme de la vella Europa?
No. Aquest no és el handicap d'Obama.
El handicap de l'Obama europeu és que a casa nostra, la meritocràcia no té cap valor.
Barack Obama ha guanyat per què és el millor. Per què ha fet millor campanya que Hillary Clinton i que John Mc Cain, i per què és presenta a dirigir un país on això té molt de valor. On els emprenedors són valorats i no mirats sota sospita. Segurament, el notre Obama seria tractat amb condescendència paternalista.
A casa nostra, a un Obama on només portés el seu esforç i el seu talent a la motxilla, no li haguéssin permés arribar a dalt de tot.
Però si amb aquesta dificultat tant gran no n'hi hagués prou, els aparells dels partits mai no haguéssin permés que un parsonatge alié a aquest hagués guanyat la candidatura. És impossible que l'aparell permeti que el candidat del partit sigui un outsider. La candidata oficial del partit demòcrata era Hillary Clinton, però les bases del partit i la meritocràcia del candidat van facilitar que un altre guanyés la candidatura.
No deixa de ser una ironia doncs, que els polítics europeus, principals defensors de Barack Obama, no permetin que un Obama europeu.
A vegades, hauríem de deixar la nostra superioritat moral i començar a crear les bases per què sorgeixin Obames europeus. Si s'ho mereixen, és clar.
Com ens va comentar un conegut periodista català, els europeus fa temps que vam decidir no ser antiamericans i des de llavors, vam decidir ser antirepublicans. I què hi ha millor que un president demòcrata, jove, atractiu i de color? Barack Obama és doncs, el president nord-americà que tot Europa dessitja.
I per què no seria possible un president Obama a casa nostra? Pel color de la pell? pel racisme de la vella Europa?
No. Aquest no és el handicap d'Obama.
El handicap de l'Obama europeu és que a casa nostra, la meritocràcia no té cap valor.
Barack Obama ha guanyat per què és el millor. Per què ha fet millor campanya que Hillary Clinton i que John Mc Cain, i per què és presenta a dirigir un país on això té molt de valor. On els emprenedors són valorats i no mirats sota sospita. Segurament, el notre Obama seria tractat amb condescendència paternalista.
A casa nostra, a un Obama on només portés el seu esforç i el seu talent a la motxilla, no li haguéssin permés arribar a dalt de tot.
Però si amb aquesta dificultat tant gran no n'hi hagués prou, els aparells dels partits mai no haguéssin permés que un parsonatge alié a aquest hagués guanyat la candidatura. És impossible que l'aparell permeti que el candidat del partit sigui un outsider. La candidata oficial del partit demòcrata era Hillary Clinton, però les bases del partit i la meritocràcia del candidat van facilitar que un altre guanyés la candidatura.
No deixa de ser una ironia doncs, que els polítics europeus, principals defensors de Barack Obama, no permetin que un Obama europeu.
A vegades, hauríem de deixar la nostra superioritat moral i començar a crear les bases per què sorgeixin Obames europeus. Si s'ho mereixen, és clar.
divendres, 7 de novembre del 2008
Només internet?
Estem aprofitant molt la nostra estada a Washington. A més de viure un esdeveniment únic políticament parlant, hem aprofitat per mantenir multitut de trobades i reunions amb personalitats de la política i la comunicació dels EEUU.
És impressionant la de personalitats per metre quadrat que hi ha a Washington durant unes eleccions presidencials. Espero poder explicar-ho més detalladament en un post quan arribi a Catalunya. De moment aqui em veieu amb en Dick Morris, en Guillem Lopez i la Marta Albes.
Aquí tots els anàlisis giren a l'entorn de l'utilització d'internet en la campanya d'Obama.
És la primera vegada que internet ha esdevingut part central d'una campanya i el resultat ha estat molt bó, sobretot pel que fa a la recaptació de fonts de finançament.
I estic completament d'acord. Però a part d'internet, caldria analitzar la fascinació que ha provocat Barack Obama en els mitjans de comunicació tradicionals. Els ha seduït i s'han rendit als seus peus totalment. Això ha multiplicat l'impacte del seu missatge.
Els mitjans tradicionals i els periodistes que hi treballen també han cregut que ells "We Can".
dimecres, 5 de novembre del 2008
Obama
L'estratègia de campanya d'Obama ha estat impecable. La de Mc Cain, no. Si bé, el vot republicà ha estat enormement fidel i ha aconseguit mantenir tots els seu estats tradicionals.
Els reptes que té el nou president davant seu, són enormes, però un sobresurt per sobre de la resta: la crisi econòmica.
L'agenda política d'Obama es veurà marcada per un únic tema, l'economia. La crisi marcarà més l'agenda que no pas l'Iraq i això és el regal que han deixat els republicans al nou president.
Ahir vam anar al Departament d'Estat dels EEUU, al Centre Internacional de Premsa i vam cel·lebrar el recompte electoral a la festa de Campaigns and Elections. La nit ha estat molt llarga. I avui les conseqüències es noten....
Felicitats al nou president, Barack Hussein Obama!
dimarts, 4 de novembre del 2008
Election's Day
Avui és el gran dia. Avui Amèrica vota.
Les primeres cues es comencen a formar davant els col·legis electorals.
Des de Washington DC ( gran bastió demòcrata) ningú dubta que Barack Obama serà el nou president dels EEUU.
Passejant per la capital del món, hi ha signes clars de d'una certa decadència, i per tant d'una necessitat de canvi. M'ha sorprés la "decadència" de Washington.
La capital és una ciutat preciosa, amb uns parcs i uns barris ecantadors, però hi ha signes clars de pèrdua de dinamisme. Hi ha més ritme i més concurrència en qualsevol ciutat europea. No es veuen obres enlloc i un cert aire caduc envolta la majoria d'edificis.
Quelcom semblant a una dolça decadència. És obvi que això tindrà una enorme influència a l'hora de votar...
dilluns, 3 de novembre del 2008
Prenent posicions
Un cop situats, comencem a pendre posicions sobre Washington i sobre el que es mou per aquí. Després de la típica ruta turística per la Casa Blanca, Lincoln Memorial, Vietnam Memorial, Arxiu Nacional, etc. hem anat a sopar amb el consultor polític, Xavier Domínguez. I em prés vistes sobre un dels restaurants clàssics de la política nord-americana, L'Old Ebbit Grill. Demà anirem a dinar amb el director de Campaign & Elections , Jordan Liberman al mateix emblemàtic restaurant.
Aquí tothom ho dona per feta la victòria d'Obama. Però això ho veurem demà. Demà serà un gran dia!
Si voleu conèixer més detalls del viatge, ho podeu fer seguint els posts dels meus companys de viatge al bloc de l'aventura: els 16 de Washington
divendres, 31 d’octubre del 2008
Cap a Washington
M'en vaig. M'en vaig a seguir les eleccions nord-americanes des de Washington.
Hi vaig conjuntament amb 15 companys més. Hem aconseguit tenir una agenda increïble que comprèn recepcions als Departament d'Estat, a la Facultat de Gerència Política de la Georeg Washington University a l'Ambaixada espanyola, reunions amb personalitats destacadíssimes de la política nord-americana, catalana i espanyola, així com festes i excursions.
Seguirem el recompte des del Internacional Press Center.
Si voleu anar seguint les evolucions del viatge, ho intentaré transmetre en aquest bloc i al bloc del viatge dels 16 de Washington.
dijous, 30 d’octubre del 2008
El punt d'inflexió
Si totes les enquestes finalment tenen raó i la partida ja està decidida, molta gent es preguntarà: Quin va ser el moment clau? En quin moment va perdre les eleccions John Mc Cain?
La resposta que vé al cap de tothom és: quan va petar la crisi econòmica, quan els bancs financers i les asseguradores americanes van fer fallida.
A simple vista, és aquest moment on John Mc Cain va començar a allunyar-se de la presidència, però segons el meu punt de vista, va ser un dia després, quan ja tot havia petat.
Si John Mc Cain acaba perdent i vol buscar el moment en el que es va produïr el detonant que el va allunyar de la presidència dels Estats Units d'Amèrica, haurà de remontar-se a la seva reacció davant el primer debat entre els dos candidats.
La seva primera resposta de no presentar-se al debat per tal d'ocupar-se de la crisi econòmica va ser clau. Aquest gest demagògic i poruc alhora, va donar molta informació sobre el candidat republicà. Un gest tàctic que transmetia als ciutadans que el candidat no sabia estar a l'alçada de la crisi econòmica.
La notícia de la crisi va ser una prova i Mc Cain la va suspendre. A partir d'aquí ja res va anar bé del tot -llevat en Joe el "fontanero"-. La ciutadania nord-americana estava pendent de la reacció dels dos candidats. Obama no va fer res extraordinari, però va saber mantenir la calma, va saber estar al seu lloc. Mc Cain, en canvi, va intentar esquivar el debat demagògicament. En definitiva, va intentar aprofitar-s'en políticament, va fer tàctica de curta volada. I això li ha passat factura. Una factura, definitiva?
dimecres, 29 d’octubre del 2008
Tot està més obert del que sembla
Encara que no ens ho sembli, la cursa electoral nord-americana encara no ha acabat.
Des de la setmana passada, tots els mitjans de comunicació i tots els analistes, han donat a Barack Obama guanyador de les eleccions del proper dimarts.
Tot i que és evident que el senador d'Illinois porta avantatge, encara no hi ha res decidit, i així ho mostren les enquestes. Des de divendres passat la distància entre els dos candidats s'han anat acostant, i a dia d'avui, només els separen entre 3 i 7 punts. Una diferència important, però no decisiva.
Per què sempre m'he mostrat una mica escèptic amb les distàncies que donàven les enquestes? Per una raó molt senzilla: L'Històric.
L'històric és els resultats i les dades de totes les anteriors confrontacions electorals a la presidència dels EEUU, anteriors.
I que ens diu aquest històric? Bàsicament quatre coses:
- Des de John F. Kennedy, la presidència nordamericana ha estat bàsicament republicana: Només quatre presidents demòcrates han guanyat les eleccions, però si ens hi fixem bé, només Kennedy va guanyar en circunstàncies normals. Lyndon B. Johnson, va guanyar amb l'impacte de l'assassinat de Kennedy, Carter, després de l'affaire Watergate i Clinton, va guanyar per la divisió del vot de dretes entre Ross Perot i George Bush (els dos sumats van treure un 57% dels vots).
En definitiva, no és senzill per un demòcrata arribar a la Casa Blanca. El centre de gravetat dels EEUU s'ha anat inclinant cap a la dreta.
- Des de fa 50 anys, els candidats demòcrates que han arribat a la presidència o proveníen d'algun estat del sud o bé el vicepresident era del sud: Carter, Johnson, Clinton. En aquesta ocasió tant Obama com Biden provenen d'estats liberals. Això és molt important a l'hora de conquerir el votant sureny i els Joe's Sixpacks.
- En les primàries demòcrates, Hillary Clinton va vèncer en tots els grans estats: California,Texas, New York, Ohio, Florida, etc. No és tant important el fet en sí com el que projecta: a les eleccions primàries, allà on el votant hispà i els suburbis blancs eren decisius, Obama perdia. Hi havia, en aquell moment, un cert recel envers el candidat Obama.
- El color. No tenim cap idea de quina pot arribar a ser la influència del color de la pell del candidat demòcrata.
Aquests quatre fets em fan ser recelós respecte les enquestes, però és obvi que Obama també té dades que el mostren com a favorit:
- La mobilització de nous electors que l'afavoreix.
- La impressionant victòria que ha aconseguit en la recaptació de fons.
- El moviment que ha aconseguit crear al seu voltant
- La crisi econòmica.
Potser estic errat, però em sembla que encara hi ha partit...
Des de la setmana passada, tots els mitjans de comunicació i tots els analistes, han donat a Barack Obama guanyador de les eleccions del proper dimarts.
Tot i que és evident que el senador d'Illinois porta avantatge, encara no hi ha res decidit, i així ho mostren les enquestes. Des de divendres passat la distància entre els dos candidats s'han anat acostant, i a dia d'avui, només els separen entre 3 i 7 punts. Una diferència important, però no decisiva.
Per què sempre m'he mostrat una mica escèptic amb les distàncies que donàven les enquestes? Per una raó molt senzilla: L'Històric.
L'històric és els resultats i les dades de totes les anteriors confrontacions electorals a la presidència dels EEUU, anteriors.
I que ens diu aquest històric? Bàsicament quatre coses:
- Des de John F. Kennedy, la presidència nordamericana ha estat bàsicament republicana: Només quatre presidents demòcrates han guanyat les eleccions, però si ens hi fixem bé, només Kennedy va guanyar en circunstàncies normals. Lyndon B. Johnson, va guanyar amb l'impacte de l'assassinat de Kennedy, Carter, després de l'affaire Watergate i Clinton, va guanyar per la divisió del vot de dretes entre Ross Perot i George Bush (els dos sumats van treure un 57% dels vots).
En definitiva, no és senzill per un demòcrata arribar a la Casa Blanca. El centre de gravetat dels EEUU s'ha anat inclinant cap a la dreta.
- Des de fa 50 anys, els candidats demòcrates que han arribat a la presidència o proveníen d'algun estat del sud o bé el vicepresident era del sud: Carter, Johnson, Clinton. En aquesta ocasió tant Obama com Biden provenen d'estats liberals. Això és molt important a l'hora de conquerir el votant sureny i els Joe's Sixpacks.
- En les primàries demòcrates, Hillary Clinton va vèncer en tots els grans estats: California,Texas, New York, Ohio, Florida, etc. No és tant important el fet en sí com el que projecta: a les eleccions primàries, allà on el votant hispà i els suburbis blancs eren decisius, Obama perdia. Hi havia, en aquell moment, un cert recel envers el candidat Obama.
- El color. No tenim cap idea de quina pot arribar a ser la influència del color de la pell del candidat demòcrata.
Aquests quatre fets em fan ser recelós respecte les enquestes, però és obvi que Obama també té dades que el mostren com a favorit:
- La mobilització de nous electors que l'afavoreix.
- La impressionant victòria que ha aconseguit en la recaptació de fons.
- El moviment que ha aconseguit crear al seu voltant
- La crisi econòmica.
Potser estic errat, però em sembla que encara hi ha partit...
diumenge, 26 d’octubre del 2008
L'hora del reberend Wright?
El reverend Jeremiah Wright, és el capellà que va introduïr a Barack Obama al cristianisme i sempre ha estat el referent per ell i la seva dona, Michelle.
El problema del capellà Wright és que és una mica massa radical i sobretot, una mica massa bocamoll. De fet, Wright ja va tenir una aparició estel·lar durant la precampanya i Obama va haver de distanciar-se'n públicament i deixar clar que no compartia les seves opinions.
Fa uns mesos que es van fer públics uns videos de sermons del reverend wright on aquest cridava "Que Déu maleeixi Amèrica" i fins hi tot, justificava l'11 de setembre per la política exterior nord-americana.
L'aparició de Wright, va erosionar la campanya del senador per Illionis en el seu moment i em pensava que el Sr. Wright seria una de les estrelles de la campanya. I no ha estat així. De moment, les estrelles de la campanya són Sarah Pallin, Joe the Plumber i Collin Powell.
Em resisteixo, però a creure'm que el reberend Wright no tindrà la seva quota mediàtica en aquesta campanya, i ja només pot ser aquesta darrera setmana.
Les opcions de Mc Cain, passen per desacreditar a Obama davant "la nació conservadora" i per aconseguir-ho, el pare Wright és una mina...
dissabte, 25 d’octubre del 2008
Confrontació de populismes
Tal i com ha comentat Dick Morris en un recent article, en l'actual campanya nord-americana, estem assistint a una veritable confrontació entre populismes.
El populisme d'Obama i el populisme de Mc Cain-Palin.
Aquesta apoteòsi populista té el seu epicentre en l'esclat de la bombolla financera de Wall Street en plena campanya electoral. Un fenòmen que ha esdevingut el veritable "tema" de campanya i al que s'haurà de recòrrer per explicar el perquè dels resultats electorals.
És obvi que la crisi financera perjudica i molt -com diria una locutora de TV3- a John Mc Cain, però ambdos candidats han intentat encarar el tema de campanya utilitzant el populisme més tradicional.
El candidat demòcrata, Barack Obama, ha tirat del populisme de centre-esquerra. Un populisme que es podria resumir en: A partir d'ara, pujarem els impostos als més rics i els baixarem als més pobres.
Segons diu ell mateix, la seva reforma fiscal afavorirà al 95% dels contribuents. És a dir, proposa una mesura popular: el repartiment de la riquesa. Una proposta molt característica de la socialdemocràcia europea, però bastant novedosa en la política nordamericana. És un populisme bastant racional.
En canvi el candidat republicà, John Mc Cain, utilitza un altre tipus de populisme, un populime més cultural i social, molt menys econòmic, menys racional, però alhora més emotiu. És un populisme encarnat per dos personatges: Sarah Palin i Joe The Plumber.
Tant Sara Palin com Joe "El fontanero" tenen un objectiu molt clar: apel·lar a la white working class, a les classes mitjanes i baixes blanques que podríem definir com els "Joe Sixpacks".
Els SixPacs és un molt bon target que fa referència a les famílies que acostumen a reunir-se a veure els partits de qualsevol esport dels EEUU al sofà de casa amb un ingredient imprescindible: el pack de sis llaunes de cervesa que compren als Wall Mart.
En definitiva, Mc Cain proposa un populisme cultural, de classe que entronqui amb l'americà mitjà dels suburbis blancs del país que tot i estar putejat, té uns valors molt propers als republicans i és al·lèrgic a una cosa: els impostos. L'hegemonia republicana s'ha sustentat durant molts anys sobre aquesta massa social.
És doncs, una confrontació de populismes. Dos populismes que s'enmarquen perfectament en l'ideari de cada tradició ideològica. i la gran pregunta és:
En un terreny de joc marcat per Wall Street, quin dels dos populismes serà més popular?
El populisme d'Obama i el populisme de Mc Cain-Palin.
Aquesta apoteòsi populista té el seu epicentre en l'esclat de la bombolla financera de Wall Street en plena campanya electoral. Un fenòmen que ha esdevingut el veritable "tema" de campanya i al que s'haurà de recòrrer per explicar el perquè dels resultats electorals.
És obvi que la crisi financera perjudica i molt -com diria una locutora de TV3- a John Mc Cain, però ambdos candidats han intentat encarar el tema de campanya utilitzant el populisme més tradicional.
El candidat demòcrata, Barack Obama, ha tirat del populisme de centre-esquerra. Un populisme que es podria resumir en: A partir d'ara, pujarem els impostos als més rics i els baixarem als més pobres.
Segons diu ell mateix, la seva reforma fiscal afavorirà al 95% dels contribuents. És a dir, proposa una mesura popular: el repartiment de la riquesa. Una proposta molt característica de la socialdemocràcia europea, però bastant novedosa en la política nordamericana. És un populisme bastant racional.
En canvi el candidat republicà, John Mc Cain, utilitza un altre tipus de populisme, un populime més cultural i social, molt menys econòmic, menys racional, però alhora més emotiu. És un populisme encarnat per dos personatges: Sarah Palin i Joe The Plumber.
Tant Sara Palin com Joe "El fontanero" tenen un objectiu molt clar: apel·lar a la white working class, a les classes mitjanes i baixes blanques que podríem definir com els "Joe Sixpacks".
Els SixPacs és un molt bon target que fa referència a les famílies que acostumen a reunir-se a veure els partits de qualsevol esport dels EEUU al sofà de casa amb un ingredient imprescindible: el pack de sis llaunes de cervesa que compren als Wall Mart.
En definitiva, Mc Cain proposa un populisme cultural, de classe que entronqui amb l'americà mitjà dels suburbis blancs del país que tot i estar putejat, té uns valors molt propers als republicans i és al·lèrgic a una cosa: els impostos. L'hegemonia republicana s'ha sustentat durant molts anys sobre aquesta massa social.
És doncs, una confrontació de populismes. Dos populismes que s'enmarquen perfectament en l'ideari de cada tradició ideològica. i la gran pregunta és:
En un terreny de joc marcat per Wall Street, quin dels dos populismes serà més popular?
dimecres, 22 d’octubre del 2008
Divide et impera
Lecció magistral d'estratègia la del PSOE en l'affaire PP-UPN.
D'una derrota en tota regla, en poden treure una victòria aclaparadora.
Després de les darreres eleccions autonòmiques, el Partit Socialista de Navarra va acabar essent la tercera força política a la comunitat foral, per darrera d'UPN i de Nafarroa Bai.
Aquest resultat va ser tota una humiliació per un partit de govern com el PSN. Finalment, per por als resultats a les eleccions generals i -espero- per la dignitat de no governar una autonomia on ets la tercera força política, el PSN va optar per no presidir la comunitat i recolzar el govern de Miguel Sanz.
`Quan aquest recolzament es va produïr, la majoria de veus van donar poques opcions de futur al PSN i auguràven la continuïtat de Sanz. Però res més lluny de la realitat.
Pocs mesos després de les eleccions, el PSOE ha exigit a UPN l'astenció d'aquesta força a la votació dels pressupostos d'enguany, a canvi, de que continuï el recolzament del PSN al govern d'UPN.
El PSOE ha tingut una visió estratègica important. De les difcultats n'ha fet avantatges i ha aconseguit el que ningú es pensava: posicionar-se favorablement a Navarra i aprovar els pressupostos.
L'estratègia del PSOE ha estat la preferida per l'imperi romà: Divideix i venceràs. Divideix a l'enemic.
Com tots sabeu, el PP i l'UPN tenen un pacte des d'el 1991 pel qual el PP no es presenta a les eleccions autonòmiques i UPN no es presenta a les eleccions generals, d'aquesta manera aconsegueixen aglutinar tot el vot de centre-dreta sota unes úniques sigles.
Aquest pacte els ha donat durant aquests anys, rèdits molt favorables. Però el trencament d'aquest pacte és perjudicial per ambdues parts, però sobretot, per Unión del Pueblo Navarro.
Si el PP es presenta a unes eleccions autonòmiques a Navarra independentment d'UPN, és impossible que aquesta arribi a la majoria absoluta i fins i tot, és molt difícil que pugui guanyar les eleccions.
Avui s'ha produït aquest trencament, el PP ha "congelat" les relacions amb UPN, després que aquest partit votés diferent al PP en el debat dels pressupostos generals de l'estat.
I doncs, com és que Sanz ha forçat la màquina i s'arrisca a que el PP es presenti a Navarra si pot perdre les properes eleccions?
Doncs, per què a l'hora d'elavorar l'estratègia, tant important com aquesta, és el coneixement de l'adversari i el domini de la psicologia dels personatges que hi intervenen.
En el PSOE, coneixen a Miguel Sanz i li ha ofert un pacte que difícilment podia rebutjar: tranquilitat durant tres anys.
A Miguel Sanz, no crec que li interessi gaire el futur d'UPN, el que li interessava era el seu present, acabar el seu mandat.
I això és el que li ha ofert el PSOE: garantir-li el govern a canvi de que UPN difícilment el torni a tenir.
Per si no ho veieu clar, el mateix Miguel Sanz us ho explica en aquest vídeo
D'una derrota en tota regla, en poden treure una victòria aclaparadora.
Després de les darreres eleccions autonòmiques, el Partit Socialista de Navarra va acabar essent la tercera força política a la comunitat foral, per darrera d'UPN i de Nafarroa Bai.
Aquest resultat va ser tota una humiliació per un partit de govern com el PSN. Finalment, per por als resultats a les eleccions generals i -espero- per la dignitat de no governar una autonomia on ets la tercera força política, el PSN va optar per no presidir la comunitat i recolzar el govern de Miguel Sanz.
`Quan aquest recolzament es va produïr, la majoria de veus van donar poques opcions de futur al PSN i auguràven la continuïtat de Sanz. Però res més lluny de la realitat.
Pocs mesos després de les eleccions, el PSOE ha exigit a UPN l'astenció d'aquesta força a la votació dels pressupostos d'enguany, a canvi, de que continuï el recolzament del PSN al govern d'UPN.
El PSOE ha tingut una visió estratègica important. De les difcultats n'ha fet avantatges i ha aconseguit el que ningú es pensava: posicionar-se favorablement a Navarra i aprovar els pressupostos.
L'estratègia del PSOE ha estat la preferida per l'imperi romà: Divideix i venceràs. Divideix a l'enemic.
Com tots sabeu, el PP i l'UPN tenen un pacte des d'el 1991 pel qual el PP no es presenta a les eleccions autonòmiques i UPN no es presenta a les eleccions generals, d'aquesta manera aconsegueixen aglutinar tot el vot de centre-dreta sota unes úniques sigles.
Aquest pacte els ha donat durant aquests anys, rèdits molt favorables. Però el trencament d'aquest pacte és perjudicial per ambdues parts, però sobretot, per Unión del Pueblo Navarro.
Si el PP es presenta a unes eleccions autonòmiques a Navarra independentment d'UPN, és impossible que aquesta arribi a la majoria absoluta i fins i tot, és molt difícil que pugui guanyar les eleccions.
Avui s'ha produït aquest trencament, el PP ha "congelat" les relacions amb UPN, després que aquest partit votés diferent al PP en el debat dels pressupostos generals de l'estat.
I doncs, com és que Sanz ha forçat la màquina i s'arrisca a que el PP es presenti a Navarra si pot perdre les properes eleccions?
Doncs, per què a l'hora d'elavorar l'estratègia, tant important com aquesta, és el coneixement de l'adversari i el domini de la psicologia dels personatges que hi intervenen.
En el PSOE, coneixen a Miguel Sanz i li ha ofert un pacte que difícilment podia rebutjar: tranquilitat durant tres anys.
A Miguel Sanz, no crec que li interessi gaire el futur d'UPN, el que li interessava era el seu present, acabar el seu mandat.
I això és el que li ha ofert el PSOE: garantir-li el govern a canvi de que UPN difícilment el torni a tenir.
Per si no ho veieu clar, el mateix Miguel Sanz us ho explica en aquest vídeo
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Colin Powell, un caramel enverinat?
L'exsecretari d'Estat del Govern de George W. Bush, Colin Powell ha anunciat aquest diumenge que recolza al candidat demòcrata Barack Obama.
L'equip de campanya i els seguidors del candidat demòcrata han rebut el recolzament com el tret de gràcia a la cadidatura de John Mc Cain. Un general republicà respectat, dona el suport a Barack Obama i no a l'heroi de guerra republicà. Llàstima que comparteix el mateix color de pell que el senador d'Illinois.
És aquí on veig el problema. La decisió de Powell torna a posar el factor racial en el centre del debat.
La pregunta que es poden arribar a fer els Joe's els "fontaneros" i els Manuels els jardiners és: Tots els afroamericans votaran a l'Obama per què és negre? La raça prima més que el programa?
Aquestes dos preguntes són terribles ja que porten a una conclusió implícita: Obama afavorirà més els "seus"?
Si la classe obrera blanca es planteja aquesta pregunta, Obama tindrà un problema gegant.
Els assessors d'Obama li hauríen d'aconsellar que a més de l'Ohpra i en Collin Powell, algún republicà blanc recolzés la seva candidatura.
Obama només pot guanyar a Ohio i Florida si és vist com un candidat transversal entre tots els grups racials del EEUU. Mc Cain en canvi, no necessita el vots afroamericà per a guanyar, només li cal convèncer als Joes el "fontanero" i a una part dels llatins que Obama només afavarirà als de la seva "raça".
En aquest sentit, no sé si el suport de Powell és tant positiu.
L'equip de campanya i els seguidors del candidat demòcrata han rebut el recolzament com el tret de gràcia a la cadidatura de John Mc Cain. Un general republicà respectat, dona el suport a Barack Obama i no a l'heroi de guerra republicà. Llàstima que comparteix el mateix color de pell que el senador d'Illinois.
És aquí on veig el problema. La decisió de Powell torna a posar el factor racial en el centre del debat.
La pregunta que es poden arribar a fer els Joe's els "fontaneros" i els Manuels els jardiners és: Tots els afroamericans votaran a l'Obama per què és negre? La raça prima més que el programa?
Aquestes dos preguntes són terribles ja que porten a una conclusió implícita: Obama afavorirà més els "seus"?
Si la classe obrera blanca es planteja aquesta pregunta, Obama tindrà un problema gegant.
Els assessors d'Obama li hauríen d'aconsellar que a més de l'Ohpra i en Collin Powell, algún republicà blanc recolzés la seva candidatura.
Obama només pot guanyar a Ohio i Florida si és vist com un candidat transversal entre tots els grups racials del EEUU. Mc Cain en canvi, no necessita el vots afroamericà per a guanyar, només li cal convèncer als Joes el "fontanero" i a una part dels llatins que Obama només afavarirà als de la seva "raça".
En aquest sentit, no sé si el suport de Powell és tant positiu.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Bob el manetes o Joe el "fontanero"
Tots dos candidats a la caça de l'ídol del meu fill, Bob el Manetes en versió ianqui: la white working class.
dimarts, 14 d’octubre del 2008
La batalla cultural
De fet, al que estem assistint des de fa uns mesos, no és una batalla electoral, és un pas més d'una batalla cultural. Una batalla que va tenir el seu inici l'any 1968 i que passi el que passi el proper 4 de novembre no s'acabarà.
El que s'està produïnt a la política nord.americana -tal i com molt bé ha descrit Timothy Gaston Ash a la seva col·lumna setmanal a El País- és una confrontació cultural entre dues visions de sobre com ha de ser la modernitat als EEUU.
Des de la revolució cultural que es va produïr al finals dels 60, principis dels 70 a totes les societats occidentals -que nosaltres des d'Europa resumim amb el maig del 68- s'ha anat perfilant una confrontació entre dos models d'encarar la modernitat, el més liberal-progressista i el més conservador. A Europa és obvi que els guanyadors han estat els primers.
En canvi als EEUU, una gran part de la societat nord-americana va considerar que s'havia ant massa lluny, que amb la "nova modernitat" estàven en perill els valors tradicionals de la societat nord-americana. Uns valors que són l'escència de la societat americana. A Europa tenim altres atributs que ens defineixen com a europeus: les llengües, la història, etc. però als USA, allò que els defineix, són sobretot els valors.
Després del maig del 68 i de Vietnam, es va iniciar una contrareforma, un intent de plantar cara a la batalla cultural per part de la societat més conservadora nord-americana. El punt inicial el podem trobar amb Barry Goldwater a principis dels anys 60.
Barry Goldwater, tot i ser el candidat republicà que va treure el pitjor resultat electoral de la història recent davant Lyndon B. Johnson, va posar les bases de la batalla cultural. A través del seu llibre "consciència conservadora" i dels seus principis antiestatals i contra el relativisme moral, es va convertir en el referent per a la dreta conservadora nord-americana.
Un partit republicà que va començar a tenir els valors com a eix de la seva política, trencant la tradició del partit republicà de Bush avi i Rockefeller que representàven un partit republicà més elitista, més de la costa est i més liberal i cosmopolita.
A partir de Goldwater, el partir republicà es va acostar més al sud, més a les zones rurals i més a l'escència dels valors nordamericans que calia conservar davant la revolució relativista que amenaçava als EEUU.
Nixon, però sobretot Reagan és el que consolida la doctrina Godwater i i comença a guanyar la guerra cultura davant el partit demòcrata. La revolució conservadora de Reagan és la base dels dos decenis de conservadorisme als EEUU.
Fins i tot durant el mandat de Bill Clinton, la batalla cultural es decanta cap al costat conservador. Mireu sinó els exemples de l'affaire Lewinski i el fracàs del Medicare. Bush jr, a través de la força ideològica dels neocons, ha continuat guanyant la batalla.
Fins avui. Mai en una confrontació electoral com la que estem vivint, els dos models són tant clars, les dues corrents culturals que s'enfronten des de fa anys als EEUU, han estat tant ben representades.
Un relativista cosmopolita modern negre contra un vell heroi tradicional blanc.
Soft power contra hard power.
No ho dubteu, tot i que l'economia serà un factor decisiu, la campanya electoral està enmarcada en aquesta batalla cultural que dura gairebé 50 anys, i que per primera vegada des de fa molts anys, els conservadors, veuen que pot canviar de bàndol.
El que s'està produïnt a la política nord.americana -tal i com molt bé ha descrit Timothy Gaston Ash a la seva col·lumna setmanal a El País- és una confrontació cultural entre dues visions de sobre com ha de ser la modernitat als EEUU.
Des de la revolució cultural que es va produïr al finals dels 60, principis dels 70 a totes les societats occidentals -que nosaltres des d'Europa resumim amb el maig del 68- s'ha anat perfilant una confrontació entre dos models d'encarar la modernitat, el més liberal-progressista i el més conservador. A Europa és obvi que els guanyadors han estat els primers.
En canvi als EEUU, una gran part de la societat nord-americana va considerar que s'havia ant massa lluny, que amb la "nova modernitat" estàven en perill els valors tradicionals de la societat nord-americana. Uns valors que són l'escència de la societat americana. A Europa tenim altres atributs que ens defineixen com a europeus: les llengües, la història, etc. però als USA, allò que els defineix, són sobretot els valors.
Després del maig del 68 i de Vietnam, es va iniciar una contrareforma, un intent de plantar cara a la batalla cultural per part de la societat més conservadora nord-americana. El punt inicial el podem trobar amb Barry Goldwater a principis dels anys 60.
Barry Goldwater, tot i ser el candidat republicà que va treure el pitjor resultat electoral de la història recent davant Lyndon B. Johnson, va posar les bases de la batalla cultural. A través del seu llibre "consciència conservadora" i dels seus principis antiestatals i contra el relativisme moral, es va convertir en el referent per a la dreta conservadora nord-americana.
Un partit republicà que va començar a tenir els valors com a eix de la seva política, trencant la tradició del partit republicà de Bush avi i Rockefeller que representàven un partit republicà més elitista, més de la costa est i més liberal i cosmopolita.
A partir de Goldwater, el partir republicà es va acostar més al sud, més a les zones rurals i més a l'escència dels valors nordamericans que calia conservar davant la revolució relativista que amenaçava als EEUU.
Nixon, però sobretot Reagan és el que consolida la doctrina Godwater i i comença a guanyar la guerra cultura davant el partit demòcrata. La revolució conservadora de Reagan és la base dels dos decenis de conservadorisme als EEUU.
Fins i tot durant el mandat de Bill Clinton, la batalla cultural es decanta cap al costat conservador. Mireu sinó els exemples de l'affaire Lewinski i el fracàs del Medicare. Bush jr, a través de la força ideològica dels neocons, ha continuat guanyant la batalla.
Fins avui. Mai en una confrontació electoral com la que estem vivint, els dos models són tant clars, les dues corrents culturals que s'enfronten des de fa anys als EEUU, han estat tant ben representades.
Un relativista cosmopolita modern negre contra un vell heroi tradicional blanc.
Soft power contra hard power.
No ho dubteu, tot i que l'economia serà un factor decisiu, la campanya electoral està enmarcada en aquesta batalla cultural que dura gairebé 50 anys, i que per primera vegada des de fa molts anys, els conservadors, veuen que pot canviar de bàndol.
dissabte, 11 d’octubre del 2008
Felicitats, Albert!
Ahir l'amic Medran, va guanyar el premi Blocs Catalunya en l'apartat d'actualitat per el seu bloc E-campanya -encara recordo quan parlaves de fer un bloc a l'ICPS i de fet vas contribuïr a animar-me a fer-ne un-. Competia entre altres amb el bloc del comunicador Xavier Fändrich.
Va ser un acte molt ben organitzat per l'amic Eduard Batlle.
Moltes felicitats Albert! Llarga vida a E-campanya.
Va ser un acte molt ben organitzat per l'amic Eduard Batlle.
Moltes felicitats Albert! Llarga vida a E-campanya.
divendres, 10 d’octubre del 2008
dijous, 9 d’octubre del 2008
La importància del relat - article publicat a l'Hora Nova
Quan ens trobem en plena campanya electoral nord-americana, després que els sociòlegs de l’Institut d’Estudis Catalans defineixin a la societat catalana com a una societat perplexa i just quan la nostra ciutat es troba en una cruïlla històrica, crec que és el moment de reflexionar sobre quelcom que planeja en els tres casos: el relat.
El relat, les narracions, la narrativa, és quelcom inherent a l’acció humana.
Els éssers humans per explicar com organitzem la nostra experiència i assolim les nostres fites, acudim a la narrativa, a les narracions. Les narracions són històries, són “relats” simbòlics.
La majoria de nosaltres comencem a pendre contacte amb els relats durant la infantesa. A través dels contes, les pel·licules o els relats de família rebem les primeres exposicions organitzades de l’acció humana. Posteriorment, a través dels llibres, les sèries de televisió, el cinema, es consolida aquesta interpretació de les accions a través del relat.
El relat no és res més que l’estructura que apliquem els humans per explicar una història. Aquesta estructura està formada com a mínim per tres parts: plantejament, nus i desenllaç.
Des de ben petits hem après a interpretar correctament una situació, una història, una acció si utilitzem la narrativa, el relat per a transmetre-la. En canvi, si no utilitzem l’estructura del relat, perdem facilitat de comprensió.
Per tal que un relat sigui memorable i sigui compartit per el conjunt d’una societat, aquest ha de ser emotiu. Ha d’emocionar i transmetre quelcom que faci implicar al conjunt de la comunitat en el relat plantejat.
Això només ho aconseguirem si el relat està cimentat sobre valors. L’apelació als valors compartits per una societat són el que fa que el relat sigui efectiu, és el que impulsa als individus a creure en el relat i a implicar-se amb la comunitat per a fer-lo possible.
I què té a veure el relat amb les eleccions nord-americanes, Catalunya i Figueres?
Doncs, que els dos candidats a la presidència dels Estats Units basen la seva campanya electoral en el relat. Dos molt bons relats personals que lliguen amb dos relats diferents dels EEUU. Dos relats que es basen en valors compartits per la societat nord-americana i que fan que a través de la història personal, l’elector s’impliqui en el relat col·lectiu compartit.
I a Catalunya? I a Figueres?
En els dos casos, ens manca construïr un relat compartit de present que motivi al conjunt de la societat a treballar per a realitzar-lo en un futur proper.
L’actual govern de la Generalitat, després de vint-i-tres anys de relat pujolista, no ha estat capaç encara de construïr un relat fort i compartit de la Catalunya del futur. El resultat és una societat perplexa.
I Figueres? La nostra ciutat des de l’arribada de la democràcia es troba sense relat. Si us hi fixeu, encara enyorem i rememorem el relat del passat: ciutat federal, liberal, republicana.
Ens cal un nou relat de ciutat que ens digui on anem, que ens emocioni, que ens marqui fites i que es basi ens els valors inherents de la nostra ciutat.
Qui aconsegueixi construïr aquest relat, aconseguirà allò que sembla impossible, que la societat figuerenca s’hi volqui.
El relat, les narracions, la narrativa, és quelcom inherent a l’acció humana.
Els éssers humans per explicar com organitzem la nostra experiència i assolim les nostres fites, acudim a la narrativa, a les narracions. Les narracions són històries, són “relats” simbòlics.
La majoria de nosaltres comencem a pendre contacte amb els relats durant la infantesa. A través dels contes, les pel·licules o els relats de família rebem les primeres exposicions organitzades de l’acció humana. Posteriorment, a través dels llibres, les sèries de televisió, el cinema, es consolida aquesta interpretació de les accions a través del relat.
El relat no és res més que l’estructura que apliquem els humans per explicar una història. Aquesta estructura està formada com a mínim per tres parts: plantejament, nus i desenllaç.
Des de ben petits hem après a interpretar correctament una situació, una història, una acció si utilitzem la narrativa, el relat per a transmetre-la. En canvi, si no utilitzem l’estructura del relat, perdem facilitat de comprensió.
Per tal que un relat sigui memorable i sigui compartit per el conjunt d’una societat, aquest ha de ser emotiu. Ha d’emocionar i transmetre quelcom que faci implicar al conjunt de la comunitat en el relat plantejat.
Això només ho aconseguirem si el relat està cimentat sobre valors. L’apelació als valors compartits per una societat són el que fa que el relat sigui efectiu, és el que impulsa als individus a creure en el relat i a implicar-se amb la comunitat per a fer-lo possible.
I què té a veure el relat amb les eleccions nord-americanes, Catalunya i Figueres?
Doncs, que els dos candidats a la presidència dels Estats Units basen la seva campanya electoral en el relat. Dos molt bons relats personals que lliguen amb dos relats diferents dels EEUU. Dos relats que es basen en valors compartits per la societat nord-americana i que fan que a través de la història personal, l’elector s’impliqui en el relat col·lectiu compartit.
I a Catalunya? I a Figueres?
En els dos casos, ens manca construïr un relat compartit de present que motivi al conjunt de la societat a treballar per a realitzar-lo en un futur proper.
L’actual govern de la Generalitat, després de vint-i-tres anys de relat pujolista, no ha estat capaç encara de construïr un relat fort i compartit de la Catalunya del futur. El resultat és una societat perplexa.
I Figueres? La nostra ciutat des de l’arribada de la democràcia es troba sense relat. Si us hi fixeu, encara enyorem i rememorem el relat del passat: ciutat federal, liberal, republicana.
Ens cal un nou relat de ciutat que ens digui on anem, que ens emocioni, que ens marqui fites i que es basi ens els valors inherents de la nostra ciutat.
Qui aconsegueixi construïr aquest relat, aconseguirà allò que sembla impossible, que la societat figuerenca s’hi volqui.
dimecres, 8 d’octubre del 2008
Ha guanyat Obama
No és cap sorpresa el titular d'aquest post. He vist tot el debat d'aquesta nit, i Obama ha guanyat clarament.
Així com considero que Mc Cain va estar millor en el primer i que Palin va empatar amb Biden en el segon, en aquest tercer debat, Obama ha estat molt millor.
I ha estat millor per què ha trobat el tó. De fet, des que es va aguditzar la crisi econòmica i l'economia va passar a ser el tema de la campanya, Obama ha trobat el tó de la campanya i Mc Cain ha quedat desubicat. Mc Cain no tenia una campanya preparada per ser monotemàtica en economia. Obama tampoc, però l'economia només pot perjudicar als republicans.
En aquest debat i en la campanya, Obama es mou amb la tranquilitat de saber que l'escenari el beneficia i sabent que és el candidat rival el que ha d'arriscar. és per això que és tant important trobar el tó. I l'ha trobat.
De totes maneres, encara queda gairebé un mes de campanya i poden passar moltes coses. John Mc Cain és un supervivent, un lluitador nat, que avui en dia ho té molt difícil, però que és dels que es rendeixen. El problema és que el tema de la campanya és molt negatiu per ell i molt beneficiós pels demòcrates.
L'única opció que té Mc Cain per guanyar a Obama és modificar el seu missatge. El seu missatge "Primer Amèrica" hauria de mutar a un " Primer, els americans" i intentar que aquesta modificació sigui creïble. Si encara vol tenir alguna opció Mc Cain haurà de deixar la pàtria abstracta per començar a posar cares i noms a la pàtria. Més americans i menys Amèrica. ës el que va fent Obama.
Així com considero que Mc Cain va estar millor en el primer i que Palin va empatar amb Biden en el segon, en aquest tercer debat, Obama ha estat molt millor.
I ha estat millor per què ha trobat el tó. De fet, des que es va aguditzar la crisi econòmica i l'economia va passar a ser el tema de la campanya, Obama ha trobat el tó de la campanya i Mc Cain ha quedat desubicat. Mc Cain no tenia una campanya preparada per ser monotemàtica en economia. Obama tampoc, però l'economia només pot perjudicar als republicans.
En aquest debat i en la campanya, Obama es mou amb la tranquilitat de saber que l'escenari el beneficia i sabent que és el candidat rival el que ha d'arriscar. és per això que és tant important trobar el tó. I l'ha trobat.
De totes maneres, encara queda gairebé un mes de campanya i poden passar moltes coses. John Mc Cain és un supervivent, un lluitador nat, que avui en dia ho té molt difícil, però que és dels que es rendeixen. El problema és que el tema de la campanya és molt negatiu per ell i molt beneficiós pels demòcrates.
L'única opció que té Mc Cain per guanyar a Obama és modificar el seu missatge. El seu missatge "Primer Amèrica" hauria de mutar a un " Primer, els americans" i intentar que aquesta modificació sigui creïble. Si encara vol tenir alguna opció Mc Cain haurà de deixar la pàtria abstracta per començar a posar cares i noms a la pàtria. Més americans i menys Amèrica. ës el que va fent Obama.
divendres, 3 d’octubre del 2008
El control del mitjà
Aquest és un fragment del debat de divendres entre Joe Baiden i Sarah Palin. L'he penjat per mostrar el que em va cridar més l'atenció del debat:
El control que té la candidata republicana del mitjà televisiu. Així com Biden es planteja el debat en termes tradicionals, Palin té molt clar com utilitzar el mità per tal d'amplificar el seu missatge.
Biden, a l'igual que qualsevol dels nostres polítics, es planteja el debat en termes de combat dialèctic i amb un escenari on hi ha tres actors: ell, el candidat rival i el moderador. Aquest combat és valorat per el públic des de casa. En aquest concepte tradicional, hi ha un escenari on es produeixen els fets i en un altre nivell el públic observa el combat i en treu les seves conclusions.
La importància en aquest model, és guanyar dins l'escenari amb la convicció que serà valorat per el públic extern. És com un partit de futbol: el que passa al terreny de joc és allò important, després ja serà comentat per els espectadors passius.
Si us hi fixeu, Biden sempre comença adreçant-se a la periodista i posteriorment també s'adreça a la contrincant, obviament també s'adreça al públic. En definitiva, divideix l'atenció entre tres actors: la presentadora, els espectadors i la contrincant.
En canvi, el comportament de Palin és radicalment diferent. A ella no li interessa ni el rival ni la moderadora, i fins i tot l'importa molt poc guanyar o no el debat. A ella, el que l'interessa és l'espectador. Només té un interlocutor.
No actua com si es trobés en un escenari on ha de mantenir un combat dialèctic i guanyar-lo. Palin va a l'escenari perquè és la millor manera de poder-se adreçar directament a l'espectador.
No perd ni un segon amb els altres dos actors, es volca en seduïr als espectadors. Ella només vol mantenir un diàleg amb els electors. Per això només els mira a "ells" (la càmera), els hi pica l'ullet i els diu el que els hi vol dir, directament (independentment del que li hagi preguntat la moderadora).
Es nota que Sarah Palin coneix el mitjà de la seva etapa de periodista esportiva.
Mirant-la em sembla a una presentadora de telenotícies que té la voluntat de seduïr als espectadors.
Un Ramón Pellicer en versió Alaska.
Apunts
Tres apunts per aquest fred divendres d'octubre:
- El debat d'ahir entre Palin i Biden va anar tal i com havia previst. Felicitats per els estrategues de tots dos. Tots dos van complir amb els seu objectius. Biden controlant-se davant Palin i sense mostrar-se molt condescendent i Palin treient petroli entre els seus votants. La seva apel·lació crítiques a les dos W: Washington i Wall Street i la seva candidatura a representar el canvi, van ser molt convincents. és el populisme soft.
- Dimarts es va emetre un reportatge molt interessant en prime time a TV3: Empúries, l'ànima de Catalunya.
La conclusió no és res nou pels empordanesos: L'Empordà és l'ànima de Catalunya. Aquesta ànima es va formar per els grecs, els romars i els nostres ibers, els indeketes. Ara només falta, que els nostres polítics en prenguin nota i no esvulguin carregar "l'ànima de Catalunya"
- La comunicació de Zapatero continua fallant. Pocs dies després de la seva "boutade" a Nova York on presumia de superar a Italia en PIB i de superar a França en dos o tres anys, el president Sarkozy convoca una reunió per avaluar la crisi internacional i convoca a tots els responsables de la política financera europea, el president de la Comissió i els presidents de Gran Bretanya, Itàlia i Alemanya. No convoca al tigre espanyol? Cal anar en compte a l'hora de comunicar, ja que de presumir a fer el ridícul, només hi ha un pas.
- El debat d'ahir entre Palin i Biden va anar tal i com havia previst. Felicitats per els estrategues de tots dos. Tots dos van complir amb els seu objectius. Biden controlant-se davant Palin i sense mostrar-se molt condescendent i Palin treient petroli entre els seus votants. La seva apel·lació crítiques a les dos W: Washington i Wall Street i la seva candidatura a representar el canvi, van ser molt convincents. és el populisme soft.
- Dimarts es va emetre un reportatge molt interessant en prime time a TV3: Empúries, l'ànima de Catalunya.
La conclusió no és res nou pels empordanesos: L'Empordà és l'ànima de Catalunya. Aquesta ànima es va formar per els grecs, els romars i els nostres ibers, els indeketes. Ara només falta, que els nostres polítics en prenguin nota i no esvulguin carregar "l'ànima de Catalunya"
- La comunicació de Zapatero continua fallant. Pocs dies després de la seva "boutade" a Nova York on presumia de superar a Italia en PIB i de superar a França en dos o tres anys, el president Sarkozy convoca una reunió per avaluar la crisi internacional i convoca a tots els responsables de la política financera europea, el president de la Comissió i els presidents de Gran Bretanya, Itàlia i Alemanya. No convoca al tigre espanyol? Cal anar en compte a l'hora de comunicar, ja que de presumir a fer el ridícul, només hi ha un pas.
dijous, 2 d’octubre del 2008
La gran oportunitat de Sarah Palin
Avui a la matinada, tindrà lloc el primer debat entre candidats a vicepresident dels EEUU. L'enfrontament serà entre la inexperta i pràcticament desconeguda Sarah Palin i el veterà senador Joe Biden.
La majoria dels analistes consideren que aquest debat és clau per veure si "l'efecte Palin" es desinfla i amb ell, les opcions de John Mc Cain per arribar a la presidència dels Estats Units.
L'equip de campanya de Mc Cain, no ha deixat que Palin s'exposi gaire davant els mitjans de comunicació i des de fa uns dies es troba tancada preparant el seu gran debat. La majoria d'analistes interpreten aquests gestos com a símptomes de la debilitat de Palin davant Biden i com a preludi de l'enfonsament que patirà la seva candidatura davant de l'experimentat gentelman Biden.
És vox populi que el principal atractiu del debat és veure si Palin comet gaires errors.
A més a més, en contra dels dessitjos de la candidatura de Mc Cain, la campanya electoral estarà centrada en l'economia i aquest és un àmbit on sembla que Palin no té gaires coses a guanyar.
En contra de la majoria, considero que justament el fet que l'economia centri la campanya electoral pot afavorir a Sarah Palin molt més que a Joe Biden, John Mc Cain i Barack Obama. I ho podem començar a veure en el debat d'avui.
Sarah Palin representa millor que ningú en aquesta carrera elctoral al Main Street (al carrer principal de les ciutats) en contraposició als seus companys de carrera (Obama, Biden, Mc Cain) que representen més a Wall Street.
No representen Wall Street directament, però representen a aquells que ajuden a Wall Street a salval el coll: els polítics de Washington.
Si alguna cosa no s'assembla Sarah Palin és a la classe política de Washington. Ella representa millor que ningú a l'americà blanc mitjà. Que té problemes per tirar endavant una casa de set membres i com a mestressa de casa que és, sap el que és gestionar l'economia familiar. És la candidata que té més punts en comú amb el Main Street.
Això és el que hauria de fer Palin en el debat amb Biden. Intentar ser la veu de la gent del carrer, de l'americà mitjà. Intentar llançar el missatge a aquest americà (la majoria) que està totalment en contra de que Washington salvi a Wall Street amb els diners del Main Street.
Palin hauria de plantejar el debat amb aportacions constants al seu perfil personal, a la seva distància dels polítics de Washington, plantejant temes com el de l'economia a través d'exemples personals sobre com portar l'economia domèstica o sobre com arribar a final de mes. Ha d'intentar erigir-se a la portaveu del Main Street, de la gent del carrer, de "l'americà emprenyat".
I si s'equivoca a l'hora de situar Pakistan en el mapa. millor. I si dona respostes simplistes, millor. Com l'americà mitjà ho faria.
És probable que després del debat d'aquesta nit, les enquestes i els opinadors, donin com a clar guanyador a Joe Biden.
Però això no serà lo important. Allò veritablement important ho comprovaran els estrategues de Mc Cain dos dies després: veure si s'ha guanyat els targets claus que necessiten per arribar a la Casa Blanca ( White working class, Soccer's mum, etc.)
És molt probable que Palin perdi el debat i alhora es converteixi en la veu del main street.
Sabrà aprofitar aquesta oportunitat?
dilluns, 29 de setembre del 2008
El "problema" de la naturalitat
Quan estava totalment summergit en la campanya nordamericana em trobo amb el miting-festa que la "nova" Sègolene Royal va fer ahir al Zhenit de París per llançar la seva campanya per la candidatura del PSF.
Espectacular. No té desperdici. És una performance més americana que qualsevol que puguin fer als USA. Només el rap de Karl Rove pot competir amb l'espectacle d'ahir. Hi ha de tot: humor, política, ironia, música, etc.
Quan l'esquerra francesa supera als americans en showtime, és que els europeus estem més perduts del que ens pensem.
Segurament és un espectacle fantàstic pels militans del PSF i segur que motiva sobremanera als seus seguidors, però segur que no ajuda gens a l'excandidata socialista de cara a guanyar-se el vots dels francesos.
El problema és que Sègolene no necessita guanyar-se els vots dels electors francesos sinó que ha d'aconseguir el vots dels militants del PSF per tal de guanyar al principal candidat l'actual alcalde de París, Bertrand Delanöe, que té el suport de la seu excompany François Hollande.
I estic segur que els assessors de Sègolene Royal estan prenen molt bona nota de la campanya de Barack Obama i li han dit que per guanyar a Delanöe i Hollande, ha de representar millor el canvi que necessita de fa anys el Partit Socialista. Segurament li han dit la frase màgica: "Has de ser més autèntica, més natural, més pròxima. Has de ser tu".
El problema és que Obama sempre ha tingut molt clar la imatge de president que havia de transmetre. El seus seguidors fan dels seus mítings una festa, però ell mai deixa el posat de president, no s'ho pot permetre.
Ségolene Royal en canvi s'ha sumat a la festa, i així li ha sortit. Amb aquest resultat.
És probable que guanyi la candidatura al PSF -cosa que veig difícil-, però s'ha distanciat més que mai de l'elector francés.
No és amb xil·laba i acudits, i amb un pseudo esperit Woodstodià com farà oblidar la crisi als francesos i com portarà esperança a les banlieurs.
divendres, 26 de setembre del 2008
Estic preparat per assumir el càrrec, ja!
Aquesta és la frase que destacaria del debat. És la frase amb una terrible càrrega que el candidat republicà ha deixat anar al demòcrata i que Obama no ha contestat. El missatge era: Obama no està preparat.
Mc Cain ha sorprés al seu rival. Ha trobat en el debat el regal que dessitjava: el debat ha girat a l'entorn dels temes forts del candidat republicà: defensa i seguretat.
Obama no estava còmode. No ha transmès proximitat. La imatge del senador demòcrata s'ha mostrat molt més a la defensiva i distant, Mc Cain en canvi s'ha mostrat més atacant i proper.
Hi ha molt de partit encara!
El debat II: Defensa
Continuem seguint el guió: Mc Cain defensa sortir victoriosos de l'Iraq, Obama vol centrar-se només a l'Afganistan. Talment com si fós un debat entre Rajoy i Zapatero.
Mc Cain ha citat quatre o cinc vegades al general Petreus. L'intent d'apropiar-s'en la imatge és clara. Vol transmetre la imatge de veritable comandant en cap de la nació en temps d'incertesa.
El candidat demòcrata aprofita cada speach per recordar el desastre d'Iraq.
Obama es mostra a la defensiva, està clar que aquest no és el seu camp preferit.
Israel-Iran: Mc Cain vol transmetre la imatge de ser l'únic candidat capaç de defensar l'estat d'Israel i enfrontar-se amb Iran. Critica la predisposició d'Obama de reunir-se amb els presidents d'Iran, Venezuela, etc. i posa com a exemple a Reagan i Kissinger.
Obama reitera la seva predisposició a reunir-se amb tothom, tot i que reconeix la seva candidesa (greu error). És just el que l'equip de Mc Cain volia que digués.
Obama li refrega l'errada sobre ZP. Zapatero déu estar eufòric.
Mc Cain continua intentant desprestigiar la imatge d'Obama. Vol mostrar la seva feblesa al voler-se reunir amb els qui odien als EEUU i volen la destrucció d'Israel.
Rusia: duresa contra pactisme. Tot dins el guió
Mc Cain ha citat quatre o cinc vegades al general Petreus. L'intent d'apropiar-s'en la imatge és clara. Vol transmetre la imatge de veritable comandant en cap de la nació en temps d'incertesa.
El candidat demòcrata aprofita cada speach per recordar el desastre d'Iraq.
Obama es mostra a la defensiva, està clar que aquest no és el seu camp preferit.
Israel-Iran: Mc Cain vol transmetre la imatge de ser l'únic candidat capaç de defensar l'estat d'Israel i enfrontar-se amb Iran. Critica la predisposició d'Obama de reunir-se amb els presidents d'Iran, Venezuela, etc. i posa com a exemple a Reagan i Kissinger.
Obama reitera la seva predisposició a reunir-se amb tothom, tot i que reconeix la seva candidesa (greu error). És just el que l'equip de Mc Cain volia que digués.
Obama li refrega l'errada sobre ZP. Zapatero déu estar eufòric.
Mc Cain continua intentant desprestigiar la imatge d'Obama. Vol mostrar la seva feblesa al voler-se reunir amb els qui odien als EEUU i volen la destrucció d'Israel.
Rusia: duresa contra pactisme. Tot dins el guió
El debat I: l'economia
Estic seguint el primer debat de les eleccions nordamericanes.
El primer bloc es dedica lògicament a la situació econòmica.
Cap sorpresa: el clàssic debat dretes-esquerres.
Obama proposa més despesa en educació i més impostos per a la gent amb ingressos més alts.
Mc Cain proposa la típica recepta liberal: menys impostos per tothom i reducció de la despesa governamental.
Quin dels dos discursos està més pròxim a la voluntat dels americans?
Sens dubte en economia, la reducció d'impostos. Sembla que Barack Obama no ha aprés gaire cosa de la triangulació de Clinton...
L'economia en la campanya
Mc Cain té un problema. Un problema greu. L'economia l'hi ha innundat la campanya.
Fins ara, tot i no portar una campanya brillant, el candidat republicà anava complint els seus objectius. En aquestes eleccions, Mc Cain tenia una estratègia de microtergeting que li estava funcionant. Estava mobilitzant i decantant al seu favor els targets clau dels estats claus. A més, la campanya d'Obama tampoc està essent molt bona.
El temps corríen a favor del candidat republicà. Fins que ha arribat la crisi de Wall Street i l'economia s'ha convertit en el "tema" de la campanya.
Un tema que no desapareixerà en els 40 dies que falten per les eleccions.
I això preocupa a Mc Cain, per què això el lliga a George W. Bush. Fins ara havia aconseguit crear-se una imatge diferenciada de l'actual president, però la crisi econòmica fa que tot l'esforç per distanciar-s'en hagi estat en và. D'aquí el seu nerviosisme, d'aquí el seu neguit.
De totes maneres, com diria Michael Robinson "no esá todo pescado vendido" si no us ho creieu, mireu les enquestes que es van publicant, encara hi continua havent un empat tècnic -amb un cert avantatge per Obama- i el que és més important, en els estats claus -Ohio, Florida, etc.- Mc Cain continua anant al davant...
Fins ara, tot i no portar una campanya brillant, el candidat republicà anava complint els seus objectius. En aquestes eleccions, Mc Cain tenia una estratègia de microtergeting que li estava funcionant. Estava mobilitzant i decantant al seu favor els targets clau dels estats claus. A més, la campanya d'Obama tampoc està essent molt bona.
El temps corríen a favor del candidat republicà. Fins que ha arribat la crisi de Wall Street i l'economia s'ha convertit en el "tema" de la campanya.
Un tema que no desapareixerà en els 40 dies que falten per les eleccions.
I això preocupa a Mc Cain, per què això el lliga a George W. Bush. Fins ara havia aconseguit crear-se una imatge diferenciada de l'actual president, però la crisi econòmica fa que tot l'esforç per distanciar-s'en hagi estat en và. D'aquí el seu nerviosisme, d'aquí el seu neguit.
De totes maneres, com diria Michael Robinson "no esá todo pescado vendido" si no us ho creieu, mireu les enquestes que es van publicant, encara hi continua havent un empat tècnic -amb un cert avantatge per Obama- i el que és més important, en els estats claus -Ohio, Florida, etc.- Mc Cain continua anant al davant...
dimecres, 24 de setembre del 2008
¿Cuando se jodió el Perú?
Aquesta frase atribuïda a l'escriptor i candidat a la presidència del Perú, Mario Vargas Llosa, m'acompanya tot sovint i la utilitzo sempre que em trobo davant una situació que ja ha agafat una dinàmica negativa imparable i que té no té visos de solució a curt ni mitjà termini.
Aquesta pregunta fa referència al "momentum" en el que ja no hi ha marxa enrera. En l'últim moment en el que encara es podia rectificar, en el moment clau després del qual ja no és possible canviar la situació. En aviació és el moment en el que l'avió està accelerant a la pista per enlairar-se i en un moment determinat, ja no pot frenar, ja no hi ha retorn, s'ha d'enlairar.
Ens podem fer aquesta pregunta en moltes situacions: cuando se jodio la campanya electoral, la política catalana, etc. però m'agradaria fer-ne un exemple pràctic amb la cris de la construcció.
Quan va petar la bombolla inmobiliària? Quin va ser el moment de no retorn?
A finals de l'any 2006.
Aquell any era l'últim any que a Catalunya es podia construïr habitatge totalment lliure sense haver de destinar un 20% d'aquests a habitatges de protecció oficial. A partir del 2007, ja s'havia de guardar un 20% dels habitatges construïts en les promocions mitjanes i grans a habitatge protegit.
La conseqüència és que la majoria de constructors i immobiliàries van avançar els visats d'obres que teníen previstos per més endavant a aquell any i així poder dedicar tota la promoció a habitatge lliure.
Va ser l'any que es van visar més habitatges.
Recordo que a la meva ciutat, Figueres, de 42.000 habitants, es van visar aquell 2006, 1100 habitatges nous.
Es van avançar els habitatges del 2007 i del 2008 al 2006. Aquest va ser el "momentum" a partir de llavors, la crisi de la construcció no tenia retorn. Era l'últim gin tònic de la festa.
El problema vindrà a mida que es vagin acabant els habitatges visats al 2006...
És només un exemple, però exemplifica que en qualsevol projecte, en qualsevol campanya, en qualsevol trajectòria hi ha un moment clau a partir del qual no podrem rectificar l'inèrcia.
És un moment que quan ens hi trobem no el percebem, però amb el temps quan ho analitzem el reconeixem perfectament.
Aquesta pregunta fa referència al "momentum" en el que ja no hi ha marxa enrera. En l'últim moment en el que encara es podia rectificar, en el moment clau després del qual ja no és possible canviar la situació. En aviació és el moment en el que l'avió està accelerant a la pista per enlairar-se i en un moment determinat, ja no pot frenar, ja no hi ha retorn, s'ha d'enlairar.
Ens podem fer aquesta pregunta en moltes situacions: cuando se jodio la campanya electoral, la política catalana, etc. però m'agradaria fer-ne un exemple pràctic amb la cris de la construcció.
Quan va petar la bombolla inmobiliària? Quin va ser el moment de no retorn?
A finals de l'any 2006.
Aquell any era l'últim any que a Catalunya es podia construïr habitatge totalment lliure sense haver de destinar un 20% d'aquests a habitatges de protecció oficial. A partir del 2007, ja s'havia de guardar un 20% dels habitatges construïts en les promocions mitjanes i grans a habitatge protegit.
La conseqüència és que la majoria de constructors i immobiliàries van avançar els visats d'obres que teníen previstos per més endavant a aquell any i així poder dedicar tota la promoció a habitatge lliure.
Va ser l'any que es van visar més habitatges.
Recordo que a la meva ciutat, Figueres, de 42.000 habitants, es van visar aquell 2006, 1100 habitatges nous.
Es van avançar els habitatges del 2007 i del 2008 al 2006. Aquest va ser el "momentum" a partir de llavors, la crisi de la construcció no tenia retorn. Era l'últim gin tònic de la festa.
El problema vindrà a mida que es vagin acabant els habitatges visats al 2006...
És només un exemple, però exemplifica que en qualsevol projecte, en qualsevol campanya, en qualsevol trajectòria hi ha un moment clau a partir del qual no podrem rectificar l'inèrcia.
És un moment que quan ens hi trobem no el percebem, però amb el temps quan ho analitzem el reconeixem perfectament.
dimarts, 23 de setembre del 2008
La força del relat: el relat del terrorisme
Arrel del darrer atemptat d'ETA, però sobretot, de l'atemptat a l'hotel Marriod d'Islamabad, m'ha tornat a venir al cap una pregunta recorrent que sempre em vé quan es produeixen aquestes degràcies:
Què pot impulsar a una persona a matar quanta gent millor i deixar la seva pròpia vida pel camí?
La resposta més evident és: la causa, la causa que defensa fins a l'extrem de sacrificar-hi la vida.
No crec que la causa sigui el motor principal d'aquesta bogeria. El que motiva a un home a deixar-ho tot per una idea, fins i tot la seva vida i el que és més greu, la dels altres, és el relat.
El relat és el que fa que una causa tingui molts seguidors i que estiguin disposats a tot.
Analitzem el relat d'Al Qaeda i per extensió el terrorisme islamista. És un relat molt bó, està molt ben construït:
"El món està dominat per una aliança entre països cristians i Israel que tenen sotmesos a l'altra gran nació mundial: la comunitat musulmana (la Umma) a la que humilíen i volen imposar els seus valors cristians (la globalització) per això els musulmans hem de lluitar i derrotar aquesta aliança i així poder tornar al nostre passat gloriós (el califat i Al Andalus, com exemple)"
Més o menys seria així, l'he simplificat molt però és això.
En aquest relat hi intervenen tots els ingredients d'un bon relat: un dolent (els occidentals), un heroi (el martir), una amenaça (la destrucció de la tradició islàmica), una recompensa (el retorn al passat gloriós, en el cas del suicida, el paradís), una injustícia (la voluntat d'eliminar la societat tradional musulmana), uns antecedents històrics (les croades, etc.).
Però tot això no tindria la força per aconseguir que hi hagués gent disposada a suicidar-se si no és a través de l'emoció.
El relat sempre ha de ser emocionant, ha de conmoure. I per aconseguir-ho, ha d'apel·lar als valors.
Els valors són el veritable motor del relat. Un bon relat sempre es sostenta sobre uns valors sòlids.
En el cas d'Al Qaeda, el valor sobre els que sostenta el relat, és el valors més fort per a la comunitat musulmana: l'islam.
És a dir, la religió però també l'organització social que d'ella emana, la tradició.
El mateix passa en altres tipus de terrorisme. És per això que el relat és tant important, per què un bon relat pot moure muntanyes.
Què pot impulsar a una persona a matar quanta gent millor i deixar la seva pròpia vida pel camí?
La resposta més evident és: la causa, la causa que defensa fins a l'extrem de sacrificar-hi la vida.
No crec que la causa sigui el motor principal d'aquesta bogeria. El que motiva a un home a deixar-ho tot per una idea, fins i tot la seva vida i el que és més greu, la dels altres, és el relat.
El relat és el que fa que una causa tingui molts seguidors i que estiguin disposats a tot.
Analitzem el relat d'Al Qaeda i per extensió el terrorisme islamista. És un relat molt bó, està molt ben construït:
"El món està dominat per una aliança entre països cristians i Israel que tenen sotmesos a l'altra gran nació mundial: la comunitat musulmana (la Umma) a la que humilíen i volen imposar els seus valors cristians (la globalització) per això els musulmans hem de lluitar i derrotar aquesta aliança i així poder tornar al nostre passat gloriós (el califat i Al Andalus, com exemple)"
Més o menys seria així, l'he simplificat molt però és això.
En aquest relat hi intervenen tots els ingredients d'un bon relat: un dolent (els occidentals), un heroi (el martir), una amenaça (la destrucció de la tradició islàmica), una recompensa (el retorn al passat gloriós, en el cas del suicida, el paradís), una injustícia (la voluntat d'eliminar la societat tradional musulmana), uns antecedents històrics (les croades, etc.).
Però tot això no tindria la força per aconseguir que hi hagués gent disposada a suicidar-se si no és a través de l'emoció.
El relat sempre ha de ser emocionant, ha de conmoure. I per aconseguir-ho, ha d'apel·lar als valors.
Els valors són el veritable motor del relat. Un bon relat sempre es sostenta sobre uns valors sòlids.
En el cas d'Al Qaeda, el valor sobre els que sostenta el relat, és el valors més fort per a la comunitat musulmana: l'islam.
És a dir, la religió però també l'organització social que d'ella emana, la tradició.
El mateix passa en altres tipus de terrorisme. És per això que el relat és tant important, per què un bon relat pot moure muntanyes.
dilluns, 22 de setembre del 2008
The Obama's tax
La Taxa d'Obama. Així és com es coneix als USA la principal proposta econòmica de Barack Obama.
El senador demòcrata proposava per a millorar l'economia -i encara proposa- la creació d'una taxa que gravés sobre les grans empreses que cotitzen a Wall Street i que tant s'havíen enriquit fins fa pocs dies de la bonança econòmica.
Aquesta taxa, després dels darrers esdeveniments, queda totalment desfassada com a proposta per a sortir de l'actual crisi econòmica.
Com podem gravar més impostots sobre companyies que tenen un greu problema de liquiditat i que justament els diners públics de l'estat són els que s'els hi ha d'injectar per a evitar el col·lapse?
Obama s'ha trobat amb una situació que no preveia i on el govern en comptes de recaptar més diners, n'està subministrant en les principals companyies finaceres del país.
Obama continua proposant la seva taxa. Una taxa que tindrà sentit en un altre context, però que no dóna cap resposta a l'actual situació. I el votant el que vol és una resposta econòmica a aquesta crisi.
En canvi Mc Cain, amb la fòrmula simple d'abaixar els impostos a tothom - a ciutadans i grans empreses- i atacar constantment a la "crosta" de Wall Street, es pot trobar que sigui el primer candidat d'un partit governant que una gran crisi l'afavoreixi, tal i com avui comenta el gran Dick Morris.
Obama té una gran oportunitat per consolidar les seves espectatives electorals amb aquesta situació econòmica, però per fer-ho, haurà de deixar per més endavant la taxa i construïr un nou missatge econòmic.
El pitjor que li pot passar a un polític és continuar per el camí previst quan la realitat s'en va per una altra banda. Sobretot en economia, sinó que li preguntin a Rodríguez Zapatero.
Així doncs, em sembla que assistirem a l'enterrament de l'Obama's Tax.
divendres, 19 de setembre del 2008
L'hora de Karl Rove
Ha començat la campanya negativa de John Mc Cain, ha arribat l'hora de Karl Rove.
Encara que ens sembli estrany, aquests anuncis influeixen a l'opinió pública nordamericana.
Encara que ens sembli estrany, aquests anuncis influeixen a l'opinió pública nordamericana.
dijous, 18 de setembre del 2008
Les 2W: Washington i Wall Street
Aquestes dues W, aquestes dues paraules que comencen per W, són dos dels símbols més potents del poder dels EEUU.
Són icones del poder nordamericà i com a tal, són dues paraules bastant odiades pels "enemics" dels USA, però no només pels enemics. També als mateixos Estats Units, aquests dos símbols són terriblement odiats i representen el pitjor del sistema nordamericà: la burocràcia elitista i l'especulació econòmica.
Qualsevol candidat que vulgui tenir èxit en unes eleccions nordamericanes ha de presentar-se com algú allunyat del poder de Washington, és més, com algú que vol canviar Washington. Com diria Sarkozy, "algú que vulgués passar el Kärcher per Washington i arrencar la crosta política elitista que dirigeix el país".
D'aquí vé l'èxit de Sarah Pallin. Pallin és l'antítesi de l'establishment de la capital, és la dona dura de poble que vé a la capital a canviar Washington. I aquest és l'error de l'elecció de Biden com a vicepresident. És Washington en estat pur.
Però arrel de la fallida d'asseguradores, bancs d'inversions, etc. l'altre W, Wall Street, també a entrat en la campanya presidencial.
No tinc cap dubte que la ciutadania nordamericana no valorarà tant les propostes econòmiques dels candidats per a sortir de la crisi com el candidat que demostri més capacitat i convicció per enfrontar-se al que representa Wall Stret per els nordamericans: els especuladors, el diner fàcil, etc.
En aquest punt de la campanya es tracta d'esbrinar qui serà capaç de convèncer als nordamericans que serà dur amb Wall Street.
La batalla té les dues W en el punt de mira per què els electors els hi tenen. De moment Mc Cain ha guanyat la batalla de Washington. Qui guanyarà la batalla de Wall Street?
Són icones del poder nordamericà i com a tal, són dues paraules bastant odiades pels "enemics" dels USA, però no només pels enemics. També als mateixos Estats Units, aquests dos símbols són terriblement odiats i representen el pitjor del sistema nordamericà: la burocràcia elitista i l'especulació econòmica.
Qualsevol candidat que vulgui tenir èxit en unes eleccions nordamericanes ha de presentar-se com algú allunyat del poder de Washington, és més, com algú que vol canviar Washington. Com diria Sarkozy, "algú que vulgués passar el Kärcher per Washington i arrencar la crosta política elitista que dirigeix el país".
D'aquí vé l'èxit de Sarah Pallin. Pallin és l'antítesi de l'establishment de la capital, és la dona dura de poble que vé a la capital a canviar Washington. I aquest és l'error de l'elecció de Biden com a vicepresident. És Washington en estat pur.
Però arrel de la fallida d'asseguradores, bancs d'inversions, etc. l'altre W, Wall Street, també a entrat en la campanya presidencial.
No tinc cap dubte que la ciutadania nordamericana no valorarà tant les propostes econòmiques dels candidats per a sortir de la crisi com el candidat que demostri més capacitat i convicció per enfrontar-se al que representa Wall Stret per els nordamericans: els especuladors, el diner fàcil, etc.
En aquest punt de la campanya es tracta d'esbrinar qui serà capaç de convèncer als nordamericans que serà dur amb Wall Street.
La batalla té les dues W en el punt de mira per què els electors els hi tenen. De moment Mc Cain ha guanyat la batalla de Washington. Qui guanyarà la batalla de Wall Street?
dimecres, 17 de setembre del 2008
Premis Blocs Catalunya
Ja s'ha iniciat el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya que organitzen entre altres l'Eduard Batlle i la Trina Milan.
Si us agrada aquest bloc, el podeu votar aqui.
dilluns, 15 de setembre del 2008
Quo Vadis PNB?
Es pot incitar als teus ciutadans a denunciar al govern espanyol davant les instituciona europees per opressió al poble basc i alhora "salvar" els pressupostos d'aquest govern espanyol que t'oprimeix a canvi de quatre compensacions?
No. O sí, i acceptar-ne les conseqüències.
Una dels principals atributs que els ciutadans valoren d'una força política o d'un candidat, és la coherència. La coherència genera el bé més prehuat per al candidat: la credibilitat. Pas previ a la confiança. Estadi anterior al vot.
Tot projecte polític, per tenir èxit, ha de generar credibilitat. Ha de guanyar-se la confiança del ciutadà.
Això vol dir que no hi poden haver incoherències? No, les incoherències en la política sempre hi són, ja que la vida és complexa i governar sovint fa que s'hagin de fer coses en les que no hi estem d'acord.
El problema s'accentua quan el que diem i el que fem no tenen res a veure. No pots tenir plantejaments maximalistes i a l'hora de la veritat regatejar per quatre càrrecs. No pots voler fer creure que t'enfrontes a un estat que oprimeix al teu poble i paral·lelament, "salvar-li" el cap al mateix estat.
A més, la contradicció s'accentua quan els rèdits que obtens de l'acord amb el govern central, són temes "interns" del món de la política: aprovació mútua de pressupostos, etc.
Així està actuant el PNB d'Urkullu i Ibarretxe. I em recorda molt als acords de CiU amb el PP de l'Aznar de la majoria absoluta.
Em sembla que no són conscients de les conseqüències que genera...
dijous, 11 de setembre del 2008
Comunicació Involuntària
Aquesta foto que ha publicat La Vanguardia és un mal exemple de comunicació. Comunicació involuntària, obviament.
Tota la plaça de Sant Jaume inundada de cotxes oficials dels alcaldes Catalunya per reunir-se amb el president de la Generalitat, és una imatge que comunica molt. Que transmet molts de missatges.
El missatge principal que transmet aquesta foto, és l'allunyament que es produeix entre el polític i la ciutadania un cop el primer ha jurat el càrrec.
Sovint, quan el governant assumeix el càrrec, aquest el segresta i comença a comportar-se com el seu predecessor. És com si el càrrec imposés un comportament, un distanciament, i es nota sobretot quan deixa anar la frase "Estem treballant molt. Si sabéssis les coses que tenim entre mans..."
A partir d'aquell moment, el polític comença a descuidar la comunicació i només es preocupa pel titular. És un mal molt extés i que explica moltes derrotes electorals.
De totes maneres, segur que a la reunió amb el president Montilla, hi va haver algún alcalde que va tenir el detall d'aparcar el cotxe oficial a un pàrquing pròxim o demanar al xòfer que se n'anés d'allà i que ja el trucaria quan s'acabés l'acte per a venir-lo a buscar.
No tingueu cap dubte, aquest segurament, guanyarà les pròximes eleccions.
dimarts, 9 de setembre del 2008
Els 16 de Washington
Com alguns de vosaltres ja sabeu, el proper 1 de novembre un grup de malalts de la política ens n'anem a Washigton a seguir les eleccions nordamericanes.
Aquest grup sorgit al voltant de l'ICPS, que ens hem autoanomenat els 16 de Washington passarem una setmana llarga a la capital dels EEUU per seguir les eleccions americanes i per assistir a la 41 Conferència Mundial de l'Associació Internacional de Consultors Polítics (IACP), que sota el títol "How the election whas won" analitazarà la campanya electoral nordamericana de la mà dels principals consultors i estrategues que hi han intervingut.
A part d'aquestes dues activitats, estem tancant un seguit de trobades amb personalitats polítiques i visites que faran que aprofitem més el nostre viatge.
A partir d'avui, aniré fent un seguit de post sobre la nostra agenda i sobretot, sobre qui som els setze de Washington.
No cal dir, que el seguiment que faré enguany de la campanya dels EEUU és gairebé una obligació.
dimecres, 3 de setembre del 2008
No és perplexitat, és decadència
L'Associació Catalana de Sociologia va publicar ahir un estudi on descrivia l'estat d'ànim de la societat catalana. La conclusió de l'estudi és que la societat catalana està "perplexa" davant els canvis que està sofrint. La meva conclusió és més dura, la societat catalana està en decadència.
Tenim dos dels senyals de les societats decadents:
- Declivi demogràfic clar. Tenim una crisi demogràfica de primer nivell. Sort en tenim dels fills provinents de la immigració que ens fan aixecar una mica els números, per què sinó seríem una de les societats europees menys natalistes. Aquest fet que preocupa a molts països d'Europa amb una natalitat més alta que la nostra i prenen mesures per revertir-ho, a nosaltres ens sembla el més normal del món. Senyal de modernitat i en realitat és senyal de decadència.
- L'abandonament dels nostres valors. Deixeu-me citar a Rafael Alberto Pérez
" Per veure i interpretar el món necessitem adoptar un angle de visió, una certa perspectiva i aquesta perspectiva ens la donen els valors en els que ens sostenem. Aquesta visió és important per què la conducta ètica és, per força, conducta conscient. Si desconeixem què és el que ens motiva, és probable que no tinguem mai una conducta constant. Si no prenem consciència de quina òptica en particular estem utilitzant per a mirar el món i valorar-lo, no tindrem cap opció de preveure el que farem ni quina serà la nostra manaera de reaccionar. La falta de valors ens faria aparèixer davant els altres com erràtics, carents d'una línea d'actuació i fins i tot, d'una consistència lògica. Una persona que cada vegada que prenés una decisisó estigués canviant els criteris i l'escala de valors des d'el que l'adopta, actuaria de forma "aparentment irracional"
La societat catalana s'ha tornat relativista en tots els sentits i ha abandonat els seus valors tradicionals. Si sempre ens havia caracteritzat l'iniciativa, l'esforç, l'emprenadoria, ara tots els joves catalans volen ser funcionaris o treballar a La Caixa, que vé a ser el mateix.
Un signe clar de l'abandonament dels valors a Catalunya, és l'aposta de l'independentisme català per fer un independentisme que fugi dels valors i es centri en en l' interés, és a dir en interés econòmic. Perquè a la gent l'interessa econòmicament ser independent. Però, què què passarà si no ens arriba a interessar? Si Espanya solucionés el dèficit fiscal. Ens interessaria ser espanyols, no?. Més espanyols que ningú.
Potser sí que és perplexitat, és perplexitat davnt la decadència.
dimarts, 2 de setembre del 2008
Claus de les eleccions nordamericanes: el vot llatí
No és cap novetat dir que el vot "latino" serà un dels factors decisius de les eleccions nordamericanes de novembre, però si que ho és afirmar que en aquestes eleccions està en joc cap on s'acaba decantant aquest vot en els propers anys i per dir-ho clar, està en joc la configuració de les majories electorals de les properes dècades.
El vot llatinoamericà és un factor clau per qüestions demogràfiques, representen la primera minoria dels EEUU i són el vots decisiu en molts estats decisius, el més clar Florida.
Fins a dia d'avui, el vots llatí com el de la majoria de minories, és demòcrata, però des que George W. Bush va ser elegit candidat presidencial, hi ha un esforç republicà en aconseguir aquest vot, i cal dir, que l'esforç ha estat terriblement eficaç.
A les eleccions del 2000, George W. Bush, va aconseguir sumar el 30% del vot llatí i a les eleccions del 2004, va arribar al 40%, aquest resultat en part, explica la distància que va aconseguir respecte John Kerry.
Tal com va comentar el consultor Gary Norlinger quan va venir a Barcelona no s'entén com és que els republicans no volen el vot llatí. Són més religiosos que els republicans blancs, són més conservadors i defensen més a la família. A més, un 30% dels llatins són evangelistes. Són republicans i no ho saben.
El que els distancia dels republicans és la seva política migratòria.
Però no tots els republicans són així, John Mc Cain és dels que treballen per el vot llatí i de fet, l'ha aconseguit. Com a senador per Arizona va aconseguir el 70% del vots llatí.
A més, va presentar la proposta conjuntament amb Ted Kennedy per tal que els 8 milions il·legals residents als EEUU poguéssin ser legalitzats, que va ser molt valorada per els "latinos".
El problema de John Mc Cain és el seu partit -i no precisament Bush, en aquest tema- que a les eleccions del 2006, van baixar a un 30% del vot llatí. Els llatinoamericans dels EEUU veuen al partit republicà com a un partit antiimmigrant i fins i tot, racista.
De totes maneres, els demòcrates tampoc ho tenen tant clar. En primer lloc per què el candidat Brack Obama és percebut com a un candidat que pertany a l'altra gran minoria, els afroamericans i a més, perquè la majoria de llatins que van votar a les primàries demòcrates ho van fer per Hillary Clinton.
El partit republicà necessita entre un 35 i un 40% del vot llatí per a gunayra les eleccions, i Obama necessita trencar la desconfiança que genera en aquesta comunitat.
Hi ha una segona batalla dins les eleccions nord-americanes: la batalla pel vot llatí.
Si els demòcrates aconsegueixen frenar l'avenç republicà en aquest camp, hauran aconseguit un objectiu estratègic de cara el futur, si en canvi són els republicans que avancen l'hegemonia es mantindria.
S'està lluitant la batalla dels propers anys davant dels nostres nassos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
.JPG)
