El principal objectiu d'un assessor, director o estratega de comunicació és simplificar.
Tota la nostra tasca s'ha de centrar en simplificar allò complexe. Fer-ho comprensible per el nostre públic. Comprensible d'acord amb els nostre interessos, però senzill, simple.
Quan més desenvolupada està una societat, amb més claretat es perceb la complexitat de la vida. El nostre objectiu és explicar a la gent d'una manera senzilla, allò que no ho és.
Per fer-ho no hi ha res millor que apel·lar a les emocions. La raó no està mai gaire d'acord amb la simplificació.
Simplifiquem doncs, fem comprensible allò que no ho és. Quan més simple és una cosa, millor i més gent ho entén.
divendres, 28 d’agost del 2009
dimecres, 26 d’agost del 2009
La successió
La situació que viu l'actual junta directiva del FC Barcelona a l'hora de designar un successor per al projecte que ha encapçalat Joan Laporta en aquests darrers anys, m'ha fet reflexionar sobre el paper del successor en política.
És un tema que tinc molt clar i que intento transmetre a tots els polítics amb qui treballo:
Hem de pensar en la successió permanentment.
En aquest nostre país això és dificilíssim. És gairebé impossible ja que la majoria de polítics -i altres líders socials- pensen sempre en clau de present. Es pensen que la situació actual és la normalitat i no veuen que el millor moment d'un polític és l'adequat per pensar en clau de futur. Els qui ho fan tenen l'èxit més a prop.
Si us hi fixeu moltes carreres de molts destacats polítics han acabat molt malament, justament, per no preparar bé el relleu. Quantes alcaldies s'han perdut per dècades per no haver preparat la successió?!
I és que aquesta és la primera idea que voldria deixar clara:
L'èxit d'un governant, d'un líder, no és la seva acció de govern -tot i que és molt important- sinó la pervivència del seu projecte.
Per molt bo que sigui un alcalde o un polític, si quan aquest es retira el projecte es dissol i desapareix, la seva gestió no ha estat del tot bona. El que fa que un governant o un líder sigui molt bo és que el projecte que va encapçalar continui exitós sense la seva figura.
I això només s'aconsegueix preparant la successió. I la successió no es prepara en poc temps sinó que es necessiten anys per garantir una successió exitosa.
En el cas d'un alcalde la successió s'ha de preparar amb anys d'antel·lació ja que a l'hora de fer les llistes electorals hem de tenir molt clar qui volem que sigui el nostre successor, hem de provar-lo amb l'acció de govern i veure si està a l'alçada del repte. Com a mínim doncs, necessitem una legislatura per comprovar si el relleu serà fiable o no.
Hi ha polítics que són veritables animals polítics i no suporten tenir ningú al seu voltant que els faci ombra. És més, desconfien d'aquells que poden destacar en el sí del seu govern. I la seva tàctica és envoltar-se de regidors o col·laboradors sense perfil polític i convertir-se en la única figura políticament potent del govern, molt per sobre de la resta.
Quan això succeeix solen passar dues coses:
- Que intenti perpetuar-se en el poder i, òbviament acabar sortint per la porta del darrera: amb una derrota humiliant.
- O bé, en oferir-li un càrrec més important per la seva carrera política, nomena successor el seu regidor de confiança -sense haver preparat la successió- i aquest acaba perdent les eleccions i el seu partit no torna a governar aquella ciutat en anys.
En ambdós casos la memòria del governant queda sempre enfosquida per als seus conciutadans.
En canvi, el que ha pensat la seva successió, el que ha sabut preparar bé el relleu i calcular els tempos, a més de garantir el futur del seu projecte -aquest és el veritable èxit d'un líder- s'assegura que el seu partit continua governant, s'assegura influència en el govern que el succeeix i sobretot, s'assegura un lloc destacat en la memòria col·lectiva de la seva ciutadania.
Sempre queda un bon record col·lectiu del polític que ha sabut marxar a temps i amb els deures fets.
Si hi penseu una mica veureu que tots tenim al cap noms de governants que han sabut preparar la successió, però segur que us en surten molts més que no ho han fet.
Així que el meu consell és que prepareu bé el relleu, des del primer dia. És la millor garantia que el vostre record sigui positiu.
dijous, 20 d’agost del 2009
El verdadero creyente (II)
Las diferencias entre el conservador y el radical surgen principalmente de sus actitudes hacia el futuro. El miedo al futuro nos inclina y nos aferra al presente, mientras que la fe en el futuro nos convierte en receptivos al cambio.
El rico y el pobre, el fuerte y el débil, aquellos que han conseguuido mucho o poco, pueden tener miedo al futuro.
Cuando el presente parece tan perfecto que lo máximo que podemos esperar es que continúe igual en el futuro, el cambio solo puede significar deteriodo.
Por lo tanto, los hombres de grandes logros y aquellos que tienen una vida plena y feliz rechazan la innovación drástica.
El conservadurismo de los dependientes y de las personas de edad avanzada proviene del miedo al futuro. Están observando los signos del deteriodo y sienten que cualquier cambio es más probable que sea para peor que para mejor.
Los vergonzosamente pobres tampoco tienen fe en el futuro. El futuro les parece una estúpida trampa colocada en el camino.
Hay que andar con pies de plomo. Cambiar cosas es plantearse ploblemas.
El rico y el pobre, el fuerte y el débil, aquellos que han conseguuido mucho o poco, pueden tener miedo al futuro.
Cuando el presente parece tan perfecto que lo máximo que podemos esperar es que continúe igual en el futuro, el cambio solo puede significar deteriodo.
Por lo tanto, los hombres de grandes logros y aquellos que tienen una vida plena y feliz rechazan la innovación drástica.
El conservadurismo de los dependientes y de las personas de edad avanzada proviene del miedo al futuro. Están observando los signos del deteriodo y sienten que cualquier cambio es más probable que sea para peor que para mejor.
Los vergonzosamente pobres tampoco tienen fe en el futuro. El futuro les parece una estúpida trampa colocada en el camino.
Hay que andar con pies de plomo. Cambiar cosas es plantearse ploblemas.
dimecres, 19 d’agost del 2009
Campanya a l'agost? És clar que si!
Desconfieu de tots aquells que diuen que fan campanya permanent i es permeten el luxe d'estar un mes parats sense fer res, sense comunicar res. Permanent vol dir sempre.
En un moment com l'actual en que la comunicació política ha arribat a un grau de professionalitat increïble, s'em fa difícil entendre com bona part dels nostres polítics desaprofiten una de les millors ocasions per a comunicar la seva acció de govern, les seves propostes. En definitiva, per fer campanya.
Això, és sobretot inexcusable per tots els alcaldes o caps de l'oposició de municipis mitjans i sobretot, de costa.
Us donaré cinc motius per tal de no desaprofitar el mes d'agost a l'hora de comunicar:
- Degut a que la majoria d'institucions, empreses, etc. fan vacances durant l'agost, els mitjans de comunicació necessiten temes i són molt més receptius a qualsevol tema o missatge que intentis transmetre. Són molt menys selectius que la resta de l'any.
- Precisament per què tothom fa vacances,sobretot els altres líders polítics, el teu missatge arriba amb molta més facilitat al públic a qui et vols dirigir. No hi ha un missatge alternatiu, no hi ha confrontació de missatges i no hi ha els líders polítics contraris que et puguin tapar el missatge.
- Una part de la població està fora de la ciutat, però bona part no. I aquesta continua estant atenta a la informació local -en menor grau, però hi està-. A més, durant els mesos d'estiu és quan la gent passa més estona al carrer -terrasses, passeig, etc.- quan la gent es troba més i obviament, quan la gent comenta més els temes d'actualitat.
En el cas d'un municipi de costa, això encara és molt més important ja que a l'estiu és quan tota la opinió pública de la vila hi és.
Hi són tots: els que hi viuen a l'hivern, els que són de la localitat però durant l'any viuen a un altre lloc i els estiuejants que també es preocupen per l'esdevenir de la ciutat i per tant, són part de l'opinió pública.
- Amb l'arribada del setembre, tothom torna a funcionar i tothom vol comunicar. Al setembre, el nostre missatge es trobarà molt més tapat que a l'agost i a més, els mitjans de comunicació són molt més selectius amb els temes.
- A més, si la ciutadania et veu treballant al peu del carrer durant el mes d'agost, interessant-te per els problemes de la gent mentres tothom està de vacances, la teva imatge es veu reforçada.
dilluns, 17 d’agost del 2009
El verdadero creyente (I)
En principio se podria esperar que la mera posesión de poder causa como resultado automático una actitud desafiante hacia el mundo y receptividad al cambio. Pero no siempre es así.
Parece que la fe en el futuro cuenta más que la posesión de instrumentos de poder. Cuando el poder no va unido con la fe en el futuro, se utiliza principalmente para evitar lo nuevo y mantener el statu quo.
Por otro lado, el deseo exagerado, aun cuando no esté respaldado por un poder real, probablemente genera mayor osadía temeraria. Porque el optimismo puede sacar fuerzas de las fuentes de poder más ridículas -una consigna, una palabra, una imagen-. Ninguna fe es poderosa a menos que sea también fe en el futuro; a menos que tenga un componente milenario. Eso es una doctrina eficaz: además de ser una fuente de poder, deberá ser también la llave del libro del futuro.
Aquellos que transformarán una nación o al mundo no pueden hacerlo alimentando o dirigiendo el descontento, o demostrando la sensatez y conveniencia de los cambios que se pretenden, o presionando a las personas para una nueva forma de vida. Deben saber cómo encender y alentar un deseo descomunal.
No importa si se desea un reino celestial, el cielo en la tierra, riquezas robadas e incalculabres, logros fabulosos o el dominio del mundo.
Si los comunistas ganan Europa (1951) y una gran parte del mundo, no será porque saben cómo agitar el descontento o infectar el odio a las personas, sino porque saben cómo predicar el deseo.
Parece que la fe en el futuro cuenta más que la posesión de instrumentos de poder. Cuando el poder no va unido con la fe en el futuro, se utiliza principalmente para evitar lo nuevo y mantener el statu quo.
Por otro lado, el deseo exagerado, aun cuando no esté respaldado por un poder real, probablemente genera mayor osadía temeraria. Porque el optimismo puede sacar fuerzas de las fuentes de poder más ridículas -una consigna, una palabra, una imagen-. Ninguna fe es poderosa a menos que sea también fe en el futuro; a menos que tenga un componente milenario. Eso es una doctrina eficaz: además de ser una fuente de poder, deberá ser también la llave del libro del futuro.
Aquellos que transformarán una nación o al mundo no pueden hacerlo alimentando o dirigiendo el descontento, o demostrando la sensatez y conveniencia de los cambios que se pretenden, o presionando a las personas para una nueva forma de vida. Deben saber cómo encender y alentar un deseo descomunal.
No importa si se desea un reino celestial, el cielo en la tierra, riquezas robadas e incalculabres, logros fabulosos o el dominio del mundo.
Si los comunistas ganan Europa (1951) y una gran parte del mundo, no será porque saben cómo agitar el descontento o infectar el odio a las personas, sino porque saben cómo predicar el deseo.
divendres, 14 d’agost del 2009
El verdader creient
Aquests dies de vacances estic llegint el clàssic de d'Eric Hoffer, "El verdadero creyente", que va ser publicat a l'any 1951 i que recentment ha estat editat en castellà per Tecnos.
És un llibre de psicologia social imprescindible per a tothom que es vulgui dedicar a la comunicació política.
De fet és un dels llibres que més m'ha impactat al llarg de la meva vida.
Jo el situaria al nivell de "L'art de la guerra" de Sunt Tzu i per sobre d'"el príncep" de Maquiavel.
Imprescindible. Espero poder deixar alguns fragments en aquest bloc.
dilluns, 3 d’agost del 2009
La cimera de la cervesa
Ha estat uns de les imatges d'aquest estiu. Més impactants que les de cimeres internacionals. Els periodistes ja l'han definida com la Cimera de la Cervesa.
Aquesta trobada per a fer un cervesa entre el president Obama, el vicepresident Biden, el professor universitari amic d'Obama i el policia que el va detenir quan el professor va forçar la porta per a entrar a casa, ha estat considerada per a alguns com una genialitat més de l'entorn d'Obama. Com una classe magistral de marketing polític.
Per a mi, a risc de ser considerat un heretge, aquesta imatge és un error. Aquesta cimera no porta els beneficis comunicatius que els assessors d'Obama buscàven. Per què?
Per varis motius:
- Primer, per què es realitza en un moment en el que les enquestes mostren el desgast del president. No és un bon moment per a treure una foto tant forçada.
- Segon, per què la cimera es va realitzar després de que Obama s'hagués posat al costat d'una de les parts - en aquest cas del professor- i hagués deixat de ser el "primer inter pares". És més, resulta que el president qüestiona a l'administració de l'estat sota la seva tutela (la policia) per què l'afectat és una amistat seva. Creu més a l'amic que als policies que depenen d'ell. Això no ho pot fer un president. I per això ha estat molt criticat. I en definitiva, aquest és el motiu de la foto.
- Tercer, per la postura del policia. Si us hi fixeu, l'actitud del policia és sempre distant. Sigui quina sigui la imatge, a diferència de la de la resta de persones que intervenen. Tots es mostren amb una actitut distesa, menys ell. Això fa que sembli el que és: una cimera forçada.
- Quart, lligat amb l'anterior. Per el "tempo" que ha seguit l'incident, no és creïble una cimera cordial i amistosa com la que s'ha organitzat. Això fa que la credibilitat de l'actuació sigui baixa.
- Cinquena, per què equipara ambdues parts. I això, lligat amb l'actitud del policia, no acava d'agradar a l'americà mitjà. La policia ja va rebre la reprimenda del president quan els va acusar d'estúpids, però el president no ha recriminat res al seu professor per haver acusat de racista a la policia. En definitiva, no dona imatge d'equanimitat.
En definitiva, aquesta cimera, segons el meu punt de vista, el que ens mostra són els límits del marketing polític. No tot es tapa amb una foto.
Per molt bona que aquesta sigui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)