divendres, 31 d’octubre del 2008

Cap a Washington















M'en vaig. M'en vaig a seguir les eleccions nord-americanes des de Washington.

Hi vaig conjuntament amb 15 companys més. Hem aconseguit tenir una agenda increïble que comprèn recepcions als Departament d'Estat, a la Facultat de Gerència Política de la Georeg Washington University a l'Ambaixada espanyola, reunions amb personalitats destacadíssimes de la política nord-americana, catalana i espanyola, així com festes i excursions.

Seguirem el recompte des del Internacional Press Center.

Si voleu anar seguint les evolucions del viatge, ho intentaré transmetre en aquest bloc i al bloc del viatge dels 16 de Washington.

dijous, 30 d’octubre del 2008

El punt d'inflexió






















Si totes les enquestes finalment tenen raó i la partida ja està decidida, molta gent es preguntarà: Quin va ser el moment clau? En quin moment va perdre les eleccions John Mc Cain?

La resposta que vé al cap de tothom és: quan va petar la crisi econòmica, quan els bancs financers i les asseguradores americanes van fer fallida.

A simple vista, és aquest moment on John Mc Cain va començar a allunyar-se de la presidència, però segons el meu punt de vista, va ser un dia després, quan ja tot havia petat.

Si John Mc Cain acaba perdent i vol buscar el moment en el que es va produïr el detonant que el va allunyar de la presidència dels Estats Units d'Amèrica, haurà de remontar-se a la seva reacció davant el primer debat entre els dos candidats.

La seva primera resposta de no presentar-se al debat per tal d'ocupar-se de la crisi econòmica va ser clau. Aquest gest demagògic i poruc alhora, va donar molta informació sobre el candidat republicà. Un gest tàctic que transmetia als ciutadans que el candidat no sabia estar a l'alçada de la crisi econòmica.

La notícia de la crisi va ser una prova i Mc Cain la va suspendre. A partir d'aquí ja res va anar bé del tot -llevat en Joe el "fontanero"-. La ciutadania nord-americana estava pendent de la reacció dels dos candidats. Obama no va fer res extraordinari, però va saber mantenir la calma, va saber estar al seu lloc. Mc Cain, en canvi, va intentar esquivar el debat demagògicament. En definitiva, va intentar aprofitar-s'en políticament, va fer tàctica de curta volada. I això li ha passat factura. Una factura, definitiva?

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Tot està més obert del que sembla

Encara que no ens ho sembli, la cursa electoral nord-americana encara no ha acabat.
Des de la setmana passada, tots els mitjans de comunicació i tots els analistes, han donat a Barack Obama guanyador de les eleccions del proper dimarts.

Tot i que és evident que el senador d'Illinois porta avantatge, encara no hi ha res decidit, i així ho mostren les enquestes. Des de divendres passat la distància entre els dos candidats s'han anat acostant, i a dia d'avui, només els separen entre 3 i 7 punts. Una diferència important, però no decisiva.

Per què sempre m'he mostrat una mica escèptic amb les distàncies que donàven les enquestes? Per una raó molt senzilla: L'Històric.

L'històric és els resultats i les dades de totes les anteriors confrontacions electorals a la presidència dels EEUU, anteriors.

I que ens diu aquest històric? Bàsicament quatre coses:

- Des de John F. Kennedy, la presidència nordamericana ha estat bàsicament republicana: Només quatre presidents demòcrates han guanyat les eleccions, però si ens hi fixem bé, només Kennedy va guanyar en circunstàncies normals. Lyndon B. Johnson, va guanyar amb l'impacte de l'assassinat de Kennedy, Carter, després de l'affaire Watergate i Clinton, va guanyar per la divisió del vot de dretes entre Ross Perot i George Bush (els dos sumats van treure un 57% dels vots).
En definitiva, no és senzill per un demòcrata arribar a la Casa Blanca. El centre de gravetat dels EEUU s'ha anat inclinant cap a la dreta.

- Des de fa 50 anys, els candidats demòcrates que han arribat a la presidència o proveníen d'algun estat del sud o bé el vicepresident era del sud: Carter, Johnson, Clinton. En aquesta ocasió tant Obama com Biden provenen d'estats liberals. Això és molt important a l'hora de conquerir el votant sureny i els Joe's Sixpacks.

- En les primàries demòcrates, Hillary Clinton va vèncer en tots els grans estats: California,Texas, New York, Ohio, Florida, etc. No és tant important el fet en sí com el que projecta: a les eleccions primàries, allà on el votant hispà i els suburbis blancs eren decisius, Obama perdia. Hi havia, en aquell moment, un cert recel envers el candidat Obama.

- El color. No tenim cap idea de quina pot arribar a ser la influència del color de la pell del candidat demòcrata.

Aquests quatre fets em fan ser recelós respecte les enquestes, però és obvi que Obama també té dades que el mostren com a favorit:

- La mobilització de nous electors que l'afavoreix.
- La impressionant victòria que ha aconseguit en la recaptació de fons.
- El moviment que ha aconseguit crear al seu voltant
- La crisi econòmica.

Potser estic errat, però em sembla que encara hi ha partit...

diumenge, 26 d’octubre del 2008

L'hora del reberend Wright?








El reverend Jeremiah Wright, és el capellà que va introduïr a Barack Obama al cristianisme i sempre ha estat el referent per ell i la seva dona, Michelle.
El problema del capellà Wright és que és una mica massa radical i sobretot, una mica massa bocamoll. De fet, Wright ja va tenir una aparició estel·lar durant la precampanya i Obama va haver de distanciar-se'n públicament i deixar clar que no compartia les seves opinions.
Fa uns mesos que es van fer públics uns videos de sermons del reverend wright on aquest cridava "Que Déu maleeixi Amèrica" i fins hi tot, justificava l'11 de setembre per la política exterior nord-americana.
L'aparició de Wright, va erosionar la campanya del senador per Illionis en el seu moment i em pensava que el Sr. Wright seria una de les estrelles de la campanya. I no ha estat així. De moment, les estrelles de la campanya són Sarah Pallin, Joe the Plumber i Collin Powell.

Em resisteixo, però a creure'm que el reberend Wright no tindrà la seva quota mediàtica en aquesta campanya, i ja només pot ser aquesta darrera setmana.

Les opcions de Mc Cain, passen per desacreditar a Obama davant "la nació conservadora" i per aconseguir-ho, el pare Wright és una mina...

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Confrontació de populismes

Tal i com ha comentat Dick Morris en un recent article, en l'actual campanya nord-americana, estem assistint a una veritable confrontació entre populismes.
El populisme d'Obama i el populisme de Mc Cain-Palin.

Aquesta apoteòsi populista té el seu epicentre en l'esclat de la bombolla financera de Wall Street en plena campanya electoral. Un fenòmen que ha esdevingut el veritable "tema" de campanya i al que s'haurà de recòrrer per explicar el perquè dels resultats electorals.

És obvi que la crisi financera perjudica i molt -com diria una locutora de TV3- a John Mc Cain, però ambdos candidats han intentat encarar el tema de campanya utilitzant el populisme més tradicional.

El candidat demòcrata, Barack Obama, ha tirat del populisme de centre-esquerra. Un populisme que es podria resumir en: A partir d'ara, pujarem els impostos als més rics i els baixarem als més pobres.
Segons diu ell mateix, la seva reforma fiscal afavorirà al 95% dels contribuents. És a dir, proposa una mesura popular: el repartiment de la riquesa. Una proposta molt característica de la socialdemocràcia europea, però bastant novedosa en la política nordamericana. És un populisme bastant racional.

En canvi el candidat republicà, John Mc Cain, utilitza un altre tipus de populisme, un populime més cultural i social, molt menys econòmic, menys racional, però alhora més emotiu. És un populisme encarnat per dos personatges: Sarah Palin i Joe The Plumber.

Tant Sara Palin com Joe "El fontanero" tenen un objectiu molt clar: apel·lar a la white working class, a les classes mitjanes i baixes blanques que podríem definir com els "Joe Sixpacks".
Els SixPacs és un molt bon target que fa referència a les famílies que acostumen a reunir-se a veure els partits de qualsevol esport dels EEUU al sofà de casa amb un ingredient imprescindible: el pack de sis llaunes de cervesa que compren als Wall Mart.
En definitiva, Mc Cain proposa un populisme cultural, de classe que entronqui amb l'americà mitjà dels suburbis blancs del país que tot i estar putejat, té uns valors molt propers als republicans i és al·lèrgic a una cosa: els impostos. L'hegemonia republicana s'ha sustentat durant molts anys sobre aquesta massa social.

És doncs, una confrontació de populismes. Dos populismes que s'enmarquen perfectament en l'ideari de cada tradició ideològica. i la gran pregunta és:

En un terreny de joc marcat per Wall Street, quin dels dos populismes serà més popular?

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Divide et impera

Lecció magistral d'estratègia la del PSOE en l'affaire PP-UPN.
D'una derrota en tota regla, en poden treure una victòria aclaparadora.
Després de les darreres eleccions autonòmiques, el Partit Socialista de Navarra va acabar essent la tercera força política a la comunitat foral, per darrera d'UPN i de Nafarroa Bai.

Aquest resultat va ser tota una humiliació per un partit de govern com el PSN. Finalment, per por als resultats a les eleccions generals i -espero- per la dignitat de no governar una autonomia on ets la tercera força política, el PSN va optar per no presidir la comunitat i recolzar el govern de Miguel Sanz.

`Quan aquest recolzament es va produïr, la majoria de veus van donar poques opcions de futur al PSN i auguràven la continuïtat de Sanz. Però res més lluny de la realitat.

Pocs mesos després de les eleccions, el PSOE ha exigit a UPN l'astenció d'aquesta força a la votació dels pressupostos d'enguany, a canvi, de que continuï el recolzament del PSN al govern d'UPN.

El PSOE ha tingut una visió estratègica important. De les difcultats n'ha fet avantatges i ha aconseguit el que ningú es pensava: posicionar-se favorablement a Navarra i aprovar els pressupostos.

L'estratègia del PSOE ha estat la preferida per l'imperi romà: Divideix i venceràs. Divideix a l'enemic.
Com tots sabeu, el PP i l'UPN tenen un pacte des d'el 1991 pel qual el PP no es presenta a les eleccions autonòmiques i UPN no es presenta a les eleccions generals, d'aquesta manera aconsegueixen aglutinar tot el vot de centre-dreta sota unes úniques sigles.
Aquest pacte els ha donat durant aquests anys, rèdits molt favorables. Però el trencament d'aquest pacte és perjudicial per ambdues parts, però sobretot, per Unión del Pueblo Navarro.

Si el PP es presenta a unes eleccions autonòmiques a Navarra independentment d'UPN, és impossible que aquesta arribi a la majoria absoluta i fins i tot, és molt difícil que pugui guanyar les eleccions.

Avui s'ha produït aquest trencament, el PP ha "congelat" les relacions amb UPN, després que aquest partit votés diferent al PP en el debat dels pressupostos generals de l'estat.


I doncs, com és que Sanz ha forçat la màquina i s'arrisca a que el PP es presenti a Navarra si pot perdre les properes eleccions?
Doncs, per què a l'hora d'elavorar l'estratègia, tant important com aquesta, és el coneixement de l'adversari i el domini de la psicologia dels personatges que hi intervenen.

En el PSOE, coneixen a Miguel Sanz i li ha ofert un pacte que difícilment podia rebutjar: tranquilitat durant tres anys.
A Miguel Sanz, no crec que li interessi gaire el futur d'UPN, el que li interessava era el seu present, acabar el seu mandat.

I això és el que li ha ofert el PSOE: garantir-li el govern a canvi de que UPN difícilment el torni a tenir.

Per si no ho veieu clar, el mateix Miguel Sanz us ho explica en aquest vídeo




diumenge, 19 d’octubre del 2008

Colin Powell, un caramel enverinat?

L'exsecretari d'Estat del Govern de George W. Bush, Colin Powell ha anunciat aquest diumenge que recolza al candidat demòcrata Barack Obama.
L'equip de campanya i els seguidors del candidat demòcrata han rebut el recolzament com el tret de gràcia a la cadidatura de John Mc Cain. Un general republicà respectat, dona el suport a Barack Obama i no a l'heroi de guerra republicà. Llàstima que comparteix el mateix color de pell que el senador d'Illinois.

És aquí on veig el problema. La decisió de Powell torna a posar el factor racial en el centre del debat.
La pregunta que es poden arribar a fer els Joe's els "fontaneros" i els Manuels els jardiners és: Tots els afroamericans votaran a l'Obama per què és negre? La raça prima més que el programa?

Aquestes dos preguntes són terribles ja que porten a una conclusió implícita: Obama afavorirà més els "seus"?

Si la classe obrera blanca es planteja aquesta pregunta, Obama tindrà un problema gegant.

Els assessors d'Obama li hauríen d'aconsellar que a més de l'Ohpra i en Collin Powell, algún republicà blanc recolzés la seva candidatura.

Obama només pot guanyar a Ohio i Florida si és vist com un candidat transversal entre tots els grups racials del EEUU. Mc Cain en canvi, no necessita el vots afroamericà per a guanyar, només li cal convèncer als Joes el "fontanero" i a una part dels llatins que Obama només afavarirà als de la seva "raça".
En aquest sentit, no sé si el suport de Powell és tant positiu.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Bob el manetes o Joe el "fontanero"



Tots dos candidats a la caça de l'ídol del meu fill, Bob el Manetes en versió ianqui: la white working class.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

La batalla cultural

De fet, al que estem assistint des de fa uns mesos, no és una batalla electoral, és un pas més d'una batalla cultural. Una batalla que va tenir el seu inici l'any 1968 i que passi el que passi el proper 4 de novembre no s'acabarà.

El que s'està produïnt a la política nord.americana -tal i com molt bé ha descrit Timothy Gaston Ash a la seva col·lumna setmanal a El País- és una confrontació cultural entre dues visions de sobre com ha de ser la modernitat als EEUU.

Des de la revolució cultural que es va produïr al finals dels 60, principis dels 70 a totes les societats occidentals -que nosaltres des d'Europa resumim amb el maig del 68- s'ha anat perfilant una confrontació entre dos models d'encarar la modernitat, el més liberal-progressista i el més conservador. A Europa és obvi que els guanyadors han estat els primers.
En canvi als EEUU, una gran part de la societat nord-americana va considerar que s'havia ant massa lluny, que amb la "nova modernitat" estàven en perill els valors tradicionals de la societat nord-americana. Uns valors que són l'escència de la societat americana. A Europa tenim altres atributs que ens defineixen com a europeus: les llengües, la història, etc. però als USA, allò que els defineix, són sobretot els valors.

Després del maig del 68 i de Vietnam, es va iniciar una contrareforma, un intent de plantar cara a la batalla cultural per part de la societat més conservadora nord-americana. El punt inicial el podem trobar amb Barry Goldwater a principis dels anys 60.

Barry Goldwater, tot i ser el candidat republicà que va treure el pitjor resultat electoral de la història recent davant Lyndon B. Johnson, va posar les bases de la batalla cultural. A través del seu llibre "consciència conservadora" i dels seus principis antiestatals i contra el relativisme moral, es va convertir en el referent per a la dreta conservadora nord-americana.
Un partit republicà que va començar a tenir els valors com a eix de la seva política, trencant la tradició del partit republicà de Bush avi i Rockefeller que representàven un partit republicà més elitista, més de la costa est i més liberal i cosmopolita.

A partir de Goldwater, el partir republicà es va acostar més al sud, més a les zones rurals i més a l'escència dels valors nordamericans que calia conservar davant la revolució relativista que amenaçava als EEUU.

Nixon, però sobretot Reagan és el que consolida la doctrina Godwater i i comença a guanyar la guerra cultura davant el partit demòcrata. La revolució conservadora de Reagan és la base dels dos decenis de conservadorisme als EEUU.

Fins i tot durant el mandat de Bill Clinton, la batalla cultural es decanta cap al costat conservador. Mireu sinó els exemples de l'affaire Lewinski i el fracàs del Medicare. Bush jr, a través de la força ideològica dels neocons, ha continuat guanyant la batalla.

Fins avui. Mai en una confrontació electoral com la que estem vivint, els dos models són tant clars, les dues corrents culturals que s'enfronten des de fa anys als EEUU, han estat tant ben representades.
Un relativista cosmopolita modern negre contra un vell heroi tradicional blanc.
Soft power contra hard power.

No ho dubteu, tot i que l'economia serà un factor decisiu, la campanya electoral està enmarcada en aquesta batalla cultural que dura gairebé 50 anys, i que per primera vegada des de fa molts anys, els conservadors, veuen que pot canviar de bàndol.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Felicitats, Albert!

Ahir l'amic Medran, va guanyar el premi Blocs Catalunya en l'apartat d'actualitat per el seu bloc E-campanya -encara recordo quan parlaves de fer un bloc a l'ICPS i de fet vas contribuïr a animar-me a fer-ne un-. Competia entre altres amb el bloc del comunicador Xavier Fändrich.
Va ser un acte molt ben organitzat per l'amic Eduard Batlle.
Moltes felicitats Albert! Llarga vida a E-campanya.

divendres, 10 d’octubre del 2008


dijous, 9 d’octubre del 2008

La importància del relat - article publicat a l'Hora Nova

Quan ens trobem en plena campanya electoral nord-americana, després que els sociòlegs de l’Institut d’Estudis Catalans defineixin a la societat catalana com a una societat perplexa i just quan la nostra ciutat es troba en una cruïlla històrica, crec que és el moment de reflexionar sobre quelcom que planeja en els tres casos: el relat.

El relat, les narracions, la narrativa, és quelcom inherent a l’acció humana.
Els éssers humans per explicar com organitzem la nostra experiència i assolim les nostres fites, acudim a la narrativa, a les narracions. Les narracions són històries, són “relats” simbòlics.
La majoria de nosaltres comencem a pendre contacte amb els relats durant la infantesa. A través dels contes, les pel·licules o els relats de família rebem les primeres exposicions organitzades de l’acció humana. Posteriorment, a través dels llibres, les sèries de televisió, el cinema, es consolida aquesta interpretació de les accions a través del relat.

El relat no és res més que l’estructura que apliquem els humans per explicar una història. Aquesta estructura està formada com a mínim per tres parts: plantejament, nus i desenllaç.

Des de ben petits hem après a interpretar correctament una situació, una història, una acció si utilitzem la narrativa, el relat per a transmetre-la. En canvi, si no utilitzem l’estructura del relat, perdem facilitat de comprensió.

Per tal que un relat sigui memorable i sigui compartit per el conjunt d’una societat, aquest ha de ser emotiu. Ha d’emocionar i transmetre quelcom que faci implicar al conjunt de la comunitat en el relat plantejat.
Això només ho aconseguirem si el relat està cimentat sobre valors. L’apelació als valors compartits per una societat són el que fa que el relat sigui efectiu, és el que impulsa als individus a creure en el relat i a implicar-se amb la comunitat per a fer-lo possible.

I què té a veure el relat amb les eleccions nord-americanes, Catalunya i Figueres?

Doncs, que els dos candidats a la presidència dels Estats Units basen la seva campanya electoral en el relat. Dos molt bons relats personals que lliguen amb dos relats diferents dels EEUU. Dos relats que es basen en valors compartits per la societat nord-americana i que fan que a través de la història personal, l’elector s’impliqui en el relat col·lectiu compartit.

I a Catalunya? I a Figueres?
En els dos casos, ens manca construïr un relat compartit de present que motivi al conjunt de la societat a treballar per a realitzar-lo en un futur proper.
L’actual govern de la Generalitat, després de vint-i-tres anys de relat pujolista, no ha estat capaç encara de construïr un relat fort i compartit de la Catalunya del futur. El resultat és una societat perplexa.

I Figueres? La nostra ciutat des de l’arribada de la democràcia es troba sense relat. Si us hi fixeu, encara enyorem i rememorem el relat del passat: ciutat federal, liberal, republicana.
Ens cal un nou relat de ciutat que ens digui on anem, que ens emocioni, que ens marqui fites i que es basi ens els valors inherents de la nostra ciutat.
Qui aconsegueixi construïr aquest relat, aconseguirà allò que sembla impossible, que la societat figuerenca s’hi volqui.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Ha guanyat Obama

No és cap sorpresa el titular d'aquest post. He vist tot el debat d'aquesta nit, i Obama ha guanyat clarament.
Així com considero que Mc Cain va estar millor en el primer i que Palin va empatar amb Biden en el segon, en aquest tercer debat, Obama ha estat molt millor.

I ha estat millor per què ha trobat el tó. De fet, des que es va aguditzar la crisi econòmica i l'economia va passar a ser el tema de la campanya, Obama ha trobat el tó de la campanya i Mc Cain ha quedat desubicat. Mc Cain no tenia una campanya preparada per ser monotemàtica en economia. Obama tampoc, però l'economia només pot perjudicar als republicans.

En aquest debat i en la campanya, Obama es mou amb la tranquilitat de saber que l'escenari el beneficia i sabent que és el candidat rival el que ha d'arriscar. és per això que és tant important trobar el tó. I l'ha trobat.

De totes maneres, encara queda gairebé un mes de campanya i poden passar moltes coses. John Mc Cain és un supervivent, un lluitador nat, que avui en dia ho té molt difícil, però que és dels que es rendeixen. El problema és que el tema de la campanya és molt negatiu per ell i molt beneficiós pels demòcrates.

L'única opció que té Mc Cain per guanyar a Obama és modificar el seu missatge. El seu missatge "Primer Amèrica" hauria de mutar a un " Primer, els americans" i intentar que aquesta modificació sigui creïble. Si encara vol tenir alguna opció Mc Cain haurà de deixar la pàtria abstracta per començar a posar cares i noms a la pàtria. Més americans i menys Amèrica. ës el que va fent Obama.

divendres, 3 d’octubre del 2008

El control del mitjà





Aquest és un fragment del debat de divendres entre Joe Baiden i Sarah Palin. L'he penjat per mostrar el que em va cridar més l'atenció del debat:

El control que té la candidata republicana del mitjà televisiu. Així com Biden es planteja el debat en termes tradicionals, Palin té molt clar com utilitzar el mità per tal d'amplificar el seu missatge.

Biden, a l'igual que qualsevol dels nostres polítics, es planteja el debat en termes de combat dialèctic i amb un escenari on hi ha tres actors: ell, el candidat rival i el moderador. Aquest combat és valorat per el públic des de casa. En aquest concepte tradicional, hi ha un escenari on es produeixen els fets i en un altre nivell el públic observa el combat i en treu les seves conclusions.
La importància en aquest model, és guanyar dins l'escenari amb la convicció que serà valorat per el públic extern. És com un partit de futbol: el que passa al terreny de joc és allò important, després ja serà comentat per els espectadors passius.
Si us hi fixeu, Biden sempre comença adreçant-se a la periodista i posteriorment també s'adreça a la contrincant, obviament també s'adreça al públic. En definitiva, divideix l'atenció entre tres actors: la presentadora, els espectadors i la contrincant.

En canvi, el comportament de Palin és radicalment diferent. A ella no li interessa ni el rival ni la moderadora, i fins i tot l'importa molt poc guanyar o no el debat. A ella, el que l'interessa és l'espectador. Només té un interlocutor.
No actua com si es trobés en un escenari on ha de mantenir un combat dialèctic i guanyar-lo. Palin va a l'escenari perquè és la millor manera de poder-se adreçar directament a l'espectador.

No perd ni un segon amb els altres dos actors, es volca en seduïr als espectadors. Ella només vol mantenir un diàleg amb els electors. Per això només els mira a "ells" (la càmera), els hi pica l'ullet i els diu el que els hi vol dir, directament (independentment del que li hagi preguntat la moderadora).

Es nota que Sarah Palin coneix el mitjà de la seva etapa de periodista esportiva.
Mirant-la em sembla a una presentadora de telenotícies que té la voluntat de seduïr als espectadors.
Un Ramón Pellicer en versió Alaska.

Apunts

Tres apunts per aquest fred divendres d'octubre:

- El debat d'ahir entre Palin i Biden va anar tal i com havia previst. Felicitats per els estrategues de tots dos. Tots dos van complir amb els seu objectius. Biden controlant-se davant Palin i sense mostrar-se molt condescendent i Palin treient petroli entre els seus votants. La seva apel·lació crítiques a les dos W: Washington i Wall Street i la seva candidatura a representar el canvi, van ser molt convincents. és el populisme soft.

- Dimarts es va emetre un reportatge molt interessant en prime time a TV3: Empúries, l'ànima de Catalunya.
La conclusió no és res nou pels empordanesos: L'Empordà és l'ànima de Catalunya. Aquesta ànima es va formar per els grecs, els romars i els nostres ibers, els indeketes. Ara només falta, que els nostres polítics en prenguin nota i no esvulguin carregar "l'ànima de Catalunya"

- La comunicació de Zapatero continua fallant. Pocs dies després de la seva "boutade" a Nova York on presumia de superar a Italia en PIB i de superar a França en dos o tres anys, el president Sarkozy convoca una reunió per avaluar la crisi internacional i convoca a tots els responsables de la política financera europea, el president de la Comissió i els presidents de Gran Bretanya, Itàlia i Alemanya. No convoca al tigre espanyol? Cal anar en compte a l'hora de comunicar, ja que de presumir a fer el ridícul, només hi ha un pas.

dijous, 2 d’octubre del 2008

La gran oportunitat de Sarah Palin








Avui a la matinada, tindrà lloc el primer debat entre candidats a vicepresident dels EEUU. L'enfrontament serà entre la inexperta i pràcticament desconeguda Sarah Palin i el veterà senador Joe Biden.

La majoria dels analistes consideren que aquest debat és clau per veure si "l'efecte Palin" es desinfla i amb ell, les opcions de John Mc Cain per arribar a la presidència dels Estats Units.
L'equip de campanya de Mc Cain, no ha deixat que Palin s'exposi gaire davant els mitjans de comunicació i des de fa uns dies es troba tancada preparant el seu gran debat. La majoria d'analistes interpreten aquests gestos com a símptomes de la debilitat de Palin davant Biden i com a preludi de l'enfonsament que patirà la seva candidatura davant de l'experimentat gentelman Biden.
És vox populi que el principal atractiu del debat és veure si Palin comet gaires errors.
A més a més, en contra dels dessitjos de la candidatura de Mc Cain, la campanya electoral estarà centrada en l'economia i aquest és un àmbit on sembla que Palin no té gaires coses a guanyar.

En contra de la majoria, considero que justament el fet que l'economia centri la campanya electoral pot afavorir a Sarah Palin molt més que a Joe Biden, John Mc Cain i Barack Obama. I ho podem començar a veure en el debat d'avui.

Sarah Palin representa millor que ningú en aquesta carrera elctoral al Main Street (al carrer principal de les ciutats) en contraposició als seus companys de carrera (Obama, Biden, Mc Cain) que representen més a Wall Street.
No representen Wall Street directament, però representen a aquells que ajuden a Wall Street a salval el coll: els polítics de Washington.

Si alguna cosa no s'assembla Sarah Palin és a la classe política de Washington. Ella representa millor que ningú a l'americà blanc mitjà. Que té problemes per tirar endavant una casa de set membres i com a mestressa de casa que és, sap el que és gestionar l'economia familiar. És la candidata que té més punts en comú amb el Main Street.

Això és el que hauria de fer Palin en el debat amb Biden. Intentar ser la veu de la gent del carrer, de l'americà mitjà. Intentar llançar el missatge a aquest americà (la majoria) que està totalment en contra de que Washington salvi a Wall Street amb els diners del Main Street.

Palin hauria de plantejar el debat amb aportacions constants al seu perfil personal, a la seva distància dels polítics de Washington, plantejant temes com el de l'economia a través d'exemples personals sobre com portar l'economia domèstica o sobre com arribar a final de mes. Ha d'intentar erigir-se a la portaveu del Main Street, de la gent del carrer, de "l'americà emprenyat".
I si s'equivoca a l'hora de situar Pakistan en el mapa. millor. I si dona respostes simplistes, millor. Com l'americà mitjà ho faria.

És probable que després del debat d'aquesta nit, les enquestes i els opinadors, donin com a clar guanyador a Joe Biden.
Però això no serà lo important. Allò veritablement important ho comprovaran els estrategues de Mc Cain dos dies després: veure si s'ha guanyat els targets claus que necessiten per arribar a la Casa Blanca ( White working class, Soccer's mum, etc.)

És molt probable que Palin perdi el debat i alhora es converteixi en la veu del main street.

Sabrà aprofitar aquesta oportunitat?