dilluns, 29 de setembre del 2008
El "problema" de la naturalitat
Quan estava totalment summergit en la campanya nordamericana em trobo amb el miting-festa que la "nova" Sègolene Royal va fer ahir al Zhenit de París per llançar la seva campanya per la candidatura del PSF.
Espectacular. No té desperdici. És una performance més americana que qualsevol que puguin fer als USA. Només el rap de Karl Rove pot competir amb l'espectacle d'ahir. Hi ha de tot: humor, política, ironia, música, etc.
Quan l'esquerra francesa supera als americans en showtime, és que els europeus estem més perduts del que ens pensem.
Segurament és un espectacle fantàstic pels militans del PSF i segur que motiva sobremanera als seus seguidors, però segur que no ajuda gens a l'excandidata socialista de cara a guanyar-se el vots dels francesos.
El problema és que Sègolene no necessita guanyar-se els vots dels electors francesos sinó que ha d'aconseguir el vots dels militants del PSF per tal de guanyar al principal candidat l'actual alcalde de París, Bertrand Delanöe, que té el suport de la seu excompany François Hollande.
I estic segur que els assessors de Sègolene Royal estan prenen molt bona nota de la campanya de Barack Obama i li han dit que per guanyar a Delanöe i Hollande, ha de representar millor el canvi que necessita de fa anys el Partit Socialista. Segurament li han dit la frase màgica: "Has de ser més autèntica, més natural, més pròxima. Has de ser tu".
El problema és que Obama sempre ha tingut molt clar la imatge de president que havia de transmetre. El seus seguidors fan dels seus mítings una festa, però ell mai deixa el posat de president, no s'ho pot permetre.
Ségolene Royal en canvi s'ha sumat a la festa, i així li ha sortit. Amb aquest resultat.
És probable que guanyi la candidatura al PSF -cosa que veig difícil-, però s'ha distanciat més que mai de l'elector francés.
No és amb xil·laba i acudits, i amb un pseudo esperit Woodstodià com farà oblidar la crisi als francesos i com portarà esperança a les banlieurs.
divendres, 26 de setembre del 2008
Estic preparat per assumir el càrrec, ja!
Aquesta és la frase que destacaria del debat. És la frase amb una terrible càrrega que el candidat republicà ha deixat anar al demòcrata i que Obama no ha contestat. El missatge era: Obama no està preparat.
Mc Cain ha sorprés al seu rival. Ha trobat en el debat el regal que dessitjava: el debat ha girat a l'entorn dels temes forts del candidat republicà: defensa i seguretat.
Obama no estava còmode. No ha transmès proximitat. La imatge del senador demòcrata s'ha mostrat molt més a la defensiva i distant, Mc Cain en canvi s'ha mostrat més atacant i proper.
Hi ha molt de partit encara!
El debat II: Defensa
Continuem seguint el guió: Mc Cain defensa sortir victoriosos de l'Iraq, Obama vol centrar-se només a l'Afganistan. Talment com si fós un debat entre Rajoy i Zapatero.
Mc Cain ha citat quatre o cinc vegades al general Petreus. L'intent d'apropiar-s'en la imatge és clara. Vol transmetre la imatge de veritable comandant en cap de la nació en temps d'incertesa.
El candidat demòcrata aprofita cada speach per recordar el desastre d'Iraq.
Obama es mostra a la defensiva, està clar que aquest no és el seu camp preferit.
Israel-Iran: Mc Cain vol transmetre la imatge de ser l'únic candidat capaç de defensar l'estat d'Israel i enfrontar-se amb Iran. Critica la predisposició d'Obama de reunir-se amb els presidents d'Iran, Venezuela, etc. i posa com a exemple a Reagan i Kissinger.
Obama reitera la seva predisposició a reunir-se amb tothom, tot i que reconeix la seva candidesa (greu error). És just el que l'equip de Mc Cain volia que digués.
Obama li refrega l'errada sobre ZP. Zapatero déu estar eufòric.
Mc Cain continua intentant desprestigiar la imatge d'Obama. Vol mostrar la seva feblesa al voler-se reunir amb els qui odien als EEUU i volen la destrucció d'Israel.
Rusia: duresa contra pactisme. Tot dins el guió
Mc Cain ha citat quatre o cinc vegades al general Petreus. L'intent d'apropiar-s'en la imatge és clara. Vol transmetre la imatge de veritable comandant en cap de la nació en temps d'incertesa.
El candidat demòcrata aprofita cada speach per recordar el desastre d'Iraq.
Obama es mostra a la defensiva, està clar que aquest no és el seu camp preferit.
Israel-Iran: Mc Cain vol transmetre la imatge de ser l'únic candidat capaç de defensar l'estat d'Israel i enfrontar-se amb Iran. Critica la predisposició d'Obama de reunir-se amb els presidents d'Iran, Venezuela, etc. i posa com a exemple a Reagan i Kissinger.
Obama reitera la seva predisposició a reunir-se amb tothom, tot i que reconeix la seva candidesa (greu error). És just el que l'equip de Mc Cain volia que digués.
Obama li refrega l'errada sobre ZP. Zapatero déu estar eufòric.
Mc Cain continua intentant desprestigiar la imatge d'Obama. Vol mostrar la seva feblesa al voler-se reunir amb els qui odien als EEUU i volen la destrucció d'Israel.
Rusia: duresa contra pactisme. Tot dins el guió
El debat I: l'economia
Estic seguint el primer debat de les eleccions nordamericanes.
El primer bloc es dedica lògicament a la situació econòmica.
Cap sorpresa: el clàssic debat dretes-esquerres.
Obama proposa més despesa en educació i més impostos per a la gent amb ingressos més alts.
Mc Cain proposa la típica recepta liberal: menys impostos per tothom i reducció de la despesa governamental.
Quin dels dos discursos està més pròxim a la voluntat dels americans?
Sens dubte en economia, la reducció d'impostos. Sembla que Barack Obama no ha aprés gaire cosa de la triangulació de Clinton...
L'economia en la campanya
Mc Cain té un problema. Un problema greu. L'economia l'hi ha innundat la campanya.
Fins ara, tot i no portar una campanya brillant, el candidat republicà anava complint els seus objectius. En aquestes eleccions, Mc Cain tenia una estratègia de microtergeting que li estava funcionant. Estava mobilitzant i decantant al seu favor els targets clau dels estats claus. A més, la campanya d'Obama tampoc està essent molt bona.
El temps corríen a favor del candidat republicà. Fins que ha arribat la crisi de Wall Street i l'economia s'ha convertit en el "tema" de la campanya.
Un tema que no desapareixerà en els 40 dies que falten per les eleccions.
I això preocupa a Mc Cain, per què això el lliga a George W. Bush. Fins ara havia aconseguit crear-se una imatge diferenciada de l'actual president, però la crisi econòmica fa que tot l'esforç per distanciar-s'en hagi estat en và. D'aquí el seu nerviosisme, d'aquí el seu neguit.
De totes maneres, com diria Michael Robinson "no esá todo pescado vendido" si no us ho creieu, mireu les enquestes que es van publicant, encara hi continua havent un empat tècnic -amb un cert avantatge per Obama- i el que és més important, en els estats claus -Ohio, Florida, etc.- Mc Cain continua anant al davant...
Fins ara, tot i no portar una campanya brillant, el candidat republicà anava complint els seus objectius. En aquestes eleccions, Mc Cain tenia una estratègia de microtergeting que li estava funcionant. Estava mobilitzant i decantant al seu favor els targets clau dels estats claus. A més, la campanya d'Obama tampoc està essent molt bona.
El temps corríen a favor del candidat republicà. Fins que ha arribat la crisi de Wall Street i l'economia s'ha convertit en el "tema" de la campanya.
Un tema que no desapareixerà en els 40 dies que falten per les eleccions.
I això preocupa a Mc Cain, per què això el lliga a George W. Bush. Fins ara havia aconseguit crear-se una imatge diferenciada de l'actual president, però la crisi econòmica fa que tot l'esforç per distanciar-s'en hagi estat en và. D'aquí el seu nerviosisme, d'aquí el seu neguit.
De totes maneres, com diria Michael Robinson "no esá todo pescado vendido" si no us ho creieu, mireu les enquestes que es van publicant, encara hi continua havent un empat tècnic -amb un cert avantatge per Obama- i el que és més important, en els estats claus -Ohio, Florida, etc.- Mc Cain continua anant al davant...
dimecres, 24 de setembre del 2008
¿Cuando se jodió el Perú?
Aquesta frase atribuïda a l'escriptor i candidat a la presidència del Perú, Mario Vargas Llosa, m'acompanya tot sovint i la utilitzo sempre que em trobo davant una situació que ja ha agafat una dinàmica negativa imparable i que té no té visos de solució a curt ni mitjà termini.
Aquesta pregunta fa referència al "momentum" en el que ja no hi ha marxa enrera. En l'últim moment en el que encara es podia rectificar, en el moment clau després del qual ja no és possible canviar la situació. En aviació és el moment en el que l'avió està accelerant a la pista per enlairar-se i en un moment determinat, ja no pot frenar, ja no hi ha retorn, s'ha d'enlairar.
Ens podem fer aquesta pregunta en moltes situacions: cuando se jodio la campanya electoral, la política catalana, etc. però m'agradaria fer-ne un exemple pràctic amb la cris de la construcció.
Quan va petar la bombolla inmobiliària? Quin va ser el moment de no retorn?
A finals de l'any 2006.
Aquell any era l'últim any que a Catalunya es podia construïr habitatge totalment lliure sense haver de destinar un 20% d'aquests a habitatges de protecció oficial. A partir del 2007, ja s'havia de guardar un 20% dels habitatges construïts en les promocions mitjanes i grans a habitatge protegit.
La conseqüència és que la majoria de constructors i immobiliàries van avançar els visats d'obres que teníen previstos per més endavant a aquell any i així poder dedicar tota la promoció a habitatge lliure.
Va ser l'any que es van visar més habitatges.
Recordo que a la meva ciutat, Figueres, de 42.000 habitants, es van visar aquell 2006, 1100 habitatges nous.
Es van avançar els habitatges del 2007 i del 2008 al 2006. Aquest va ser el "momentum" a partir de llavors, la crisi de la construcció no tenia retorn. Era l'últim gin tònic de la festa.
El problema vindrà a mida que es vagin acabant els habitatges visats al 2006...
És només un exemple, però exemplifica que en qualsevol projecte, en qualsevol campanya, en qualsevol trajectòria hi ha un moment clau a partir del qual no podrem rectificar l'inèrcia.
És un moment que quan ens hi trobem no el percebem, però amb el temps quan ho analitzem el reconeixem perfectament.
Aquesta pregunta fa referència al "momentum" en el que ja no hi ha marxa enrera. En l'últim moment en el que encara es podia rectificar, en el moment clau després del qual ja no és possible canviar la situació. En aviació és el moment en el que l'avió està accelerant a la pista per enlairar-se i en un moment determinat, ja no pot frenar, ja no hi ha retorn, s'ha d'enlairar.
Ens podem fer aquesta pregunta en moltes situacions: cuando se jodio la campanya electoral, la política catalana, etc. però m'agradaria fer-ne un exemple pràctic amb la cris de la construcció.
Quan va petar la bombolla inmobiliària? Quin va ser el moment de no retorn?
A finals de l'any 2006.
Aquell any era l'últim any que a Catalunya es podia construïr habitatge totalment lliure sense haver de destinar un 20% d'aquests a habitatges de protecció oficial. A partir del 2007, ja s'havia de guardar un 20% dels habitatges construïts en les promocions mitjanes i grans a habitatge protegit.
La conseqüència és que la majoria de constructors i immobiliàries van avançar els visats d'obres que teníen previstos per més endavant a aquell any i així poder dedicar tota la promoció a habitatge lliure.
Va ser l'any que es van visar més habitatges.
Recordo que a la meva ciutat, Figueres, de 42.000 habitants, es van visar aquell 2006, 1100 habitatges nous.
Es van avançar els habitatges del 2007 i del 2008 al 2006. Aquest va ser el "momentum" a partir de llavors, la crisi de la construcció no tenia retorn. Era l'últim gin tònic de la festa.
El problema vindrà a mida que es vagin acabant els habitatges visats al 2006...
És només un exemple, però exemplifica que en qualsevol projecte, en qualsevol campanya, en qualsevol trajectòria hi ha un moment clau a partir del qual no podrem rectificar l'inèrcia.
És un moment que quan ens hi trobem no el percebem, però amb el temps quan ho analitzem el reconeixem perfectament.
dimarts, 23 de setembre del 2008
La força del relat: el relat del terrorisme
Arrel del darrer atemptat d'ETA, però sobretot, de l'atemptat a l'hotel Marriod d'Islamabad, m'ha tornat a venir al cap una pregunta recorrent que sempre em vé quan es produeixen aquestes degràcies:
Què pot impulsar a una persona a matar quanta gent millor i deixar la seva pròpia vida pel camí?
La resposta més evident és: la causa, la causa que defensa fins a l'extrem de sacrificar-hi la vida.
No crec que la causa sigui el motor principal d'aquesta bogeria. El que motiva a un home a deixar-ho tot per una idea, fins i tot la seva vida i el que és més greu, la dels altres, és el relat.
El relat és el que fa que una causa tingui molts seguidors i que estiguin disposats a tot.
Analitzem el relat d'Al Qaeda i per extensió el terrorisme islamista. És un relat molt bó, està molt ben construït:
"El món està dominat per una aliança entre països cristians i Israel que tenen sotmesos a l'altra gran nació mundial: la comunitat musulmana (la Umma) a la que humilíen i volen imposar els seus valors cristians (la globalització) per això els musulmans hem de lluitar i derrotar aquesta aliança i així poder tornar al nostre passat gloriós (el califat i Al Andalus, com exemple)"
Més o menys seria així, l'he simplificat molt però és això.
En aquest relat hi intervenen tots els ingredients d'un bon relat: un dolent (els occidentals), un heroi (el martir), una amenaça (la destrucció de la tradició islàmica), una recompensa (el retorn al passat gloriós, en el cas del suicida, el paradís), una injustícia (la voluntat d'eliminar la societat tradional musulmana), uns antecedents històrics (les croades, etc.).
Però tot això no tindria la força per aconseguir que hi hagués gent disposada a suicidar-se si no és a través de l'emoció.
El relat sempre ha de ser emocionant, ha de conmoure. I per aconseguir-ho, ha d'apel·lar als valors.
Els valors són el veritable motor del relat. Un bon relat sempre es sostenta sobre uns valors sòlids.
En el cas d'Al Qaeda, el valor sobre els que sostenta el relat, és el valors més fort per a la comunitat musulmana: l'islam.
És a dir, la religió però també l'organització social que d'ella emana, la tradició.
El mateix passa en altres tipus de terrorisme. És per això que el relat és tant important, per què un bon relat pot moure muntanyes.
Què pot impulsar a una persona a matar quanta gent millor i deixar la seva pròpia vida pel camí?
La resposta més evident és: la causa, la causa que defensa fins a l'extrem de sacrificar-hi la vida.
No crec que la causa sigui el motor principal d'aquesta bogeria. El que motiva a un home a deixar-ho tot per una idea, fins i tot la seva vida i el que és més greu, la dels altres, és el relat.
El relat és el que fa que una causa tingui molts seguidors i que estiguin disposats a tot.
Analitzem el relat d'Al Qaeda i per extensió el terrorisme islamista. És un relat molt bó, està molt ben construït:
"El món està dominat per una aliança entre països cristians i Israel que tenen sotmesos a l'altra gran nació mundial: la comunitat musulmana (la Umma) a la que humilíen i volen imposar els seus valors cristians (la globalització) per això els musulmans hem de lluitar i derrotar aquesta aliança i així poder tornar al nostre passat gloriós (el califat i Al Andalus, com exemple)"
Més o menys seria així, l'he simplificat molt però és això.
En aquest relat hi intervenen tots els ingredients d'un bon relat: un dolent (els occidentals), un heroi (el martir), una amenaça (la destrucció de la tradició islàmica), una recompensa (el retorn al passat gloriós, en el cas del suicida, el paradís), una injustícia (la voluntat d'eliminar la societat tradional musulmana), uns antecedents històrics (les croades, etc.).
Però tot això no tindria la força per aconseguir que hi hagués gent disposada a suicidar-se si no és a través de l'emoció.
El relat sempre ha de ser emocionant, ha de conmoure. I per aconseguir-ho, ha d'apel·lar als valors.
Els valors són el veritable motor del relat. Un bon relat sempre es sostenta sobre uns valors sòlids.
En el cas d'Al Qaeda, el valor sobre els que sostenta el relat, és el valors més fort per a la comunitat musulmana: l'islam.
És a dir, la religió però també l'organització social que d'ella emana, la tradició.
El mateix passa en altres tipus de terrorisme. És per això que el relat és tant important, per què un bon relat pot moure muntanyes.
dilluns, 22 de setembre del 2008
The Obama's tax
La Taxa d'Obama. Així és com es coneix als USA la principal proposta econòmica de Barack Obama.
El senador demòcrata proposava per a millorar l'economia -i encara proposa- la creació d'una taxa que gravés sobre les grans empreses que cotitzen a Wall Street i que tant s'havíen enriquit fins fa pocs dies de la bonança econòmica.
Aquesta taxa, després dels darrers esdeveniments, queda totalment desfassada com a proposta per a sortir de l'actual crisi econòmica.
Com podem gravar més impostots sobre companyies que tenen un greu problema de liquiditat i que justament els diners públics de l'estat són els que s'els hi ha d'injectar per a evitar el col·lapse?
Obama s'ha trobat amb una situació que no preveia i on el govern en comptes de recaptar més diners, n'està subministrant en les principals companyies finaceres del país.
Obama continua proposant la seva taxa. Una taxa que tindrà sentit en un altre context, però que no dóna cap resposta a l'actual situació. I el votant el que vol és una resposta econòmica a aquesta crisi.
En canvi Mc Cain, amb la fòrmula simple d'abaixar els impostos a tothom - a ciutadans i grans empreses- i atacar constantment a la "crosta" de Wall Street, es pot trobar que sigui el primer candidat d'un partit governant que una gran crisi l'afavoreixi, tal i com avui comenta el gran Dick Morris.
Obama té una gran oportunitat per consolidar les seves espectatives electorals amb aquesta situació econòmica, però per fer-ho, haurà de deixar per més endavant la taxa i construïr un nou missatge econòmic.
El pitjor que li pot passar a un polític és continuar per el camí previst quan la realitat s'en va per una altra banda. Sobretot en economia, sinó que li preguntin a Rodríguez Zapatero.
Així doncs, em sembla que assistirem a l'enterrament de l'Obama's Tax.
divendres, 19 de setembre del 2008
L'hora de Karl Rove
Ha començat la campanya negativa de John Mc Cain, ha arribat l'hora de Karl Rove.
Encara que ens sembli estrany, aquests anuncis influeixen a l'opinió pública nordamericana.
Encara que ens sembli estrany, aquests anuncis influeixen a l'opinió pública nordamericana.
dijous, 18 de setembre del 2008
Les 2W: Washington i Wall Street
Aquestes dues W, aquestes dues paraules que comencen per W, són dos dels símbols més potents del poder dels EEUU.
Són icones del poder nordamericà i com a tal, són dues paraules bastant odiades pels "enemics" dels USA, però no només pels enemics. També als mateixos Estats Units, aquests dos símbols són terriblement odiats i representen el pitjor del sistema nordamericà: la burocràcia elitista i l'especulació econòmica.
Qualsevol candidat que vulgui tenir èxit en unes eleccions nordamericanes ha de presentar-se com algú allunyat del poder de Washington, és més, com algú que vol canviar Washington. Com diria Sarkozy, "algú que vulgués passar el Kärcher per Washington i arrencar la crosta política elitista que dirigeix el país".
D'aquí vé l'èxit de Sarah Pallin. Pallin és l'antítesi de l'establishment de la capital, és la dona dura de poble que vé a la capital a canviar Washington. I aquest és l'error de l'elecció de Biden com a vicepresident. És Washington en estat pur.
Però arrel de la fallida d'asseguradores, bancs d'inversions, etc. l'altre W, Wall Street, també a entrat en la campanya presidencial.
No tinc cap dubte que la ciutadania nordamericana no valorarà tant les propostes econòmiques dels candidats per a sortir de la crisi com el candidat que demostri més capacitat i convicció per enfrontar-se al que representa Wall Stret per els nordamericans: els especuladors, el diner fàcil, etc.
En aquest punt de la campanya es tracta d'esbrinar qui serà capaç de convèncer als nordamericans que serà dur amb Wall Street.
La batalla té les dues W en el punt de mira per què els electors els hi tenen. De moment Mc Cain ha guanyat la batalla de Washington. Qui guanyarà la batalla de Wall Street?
Són icones del poder nordamericà i com a tal, són dues paraules bastant odiades pels "enemics" dels USA, però no només pels enemics. També als mateixos Estats Units, aquests dos símbols són terriblement odiats i representen el pitjor del sistema nordamericà: la burocràcia elitista i l'especulació econòmica.
Qualsevol candidat que vulgui tenir èxit en unes eleccions nordamericanes ha de presentar-se com algú allunyat del poder de Washington, és més, com algú que vol canviar Washington. Com diria Sarkozy, "algú que vulgués passar el Kärcher per Washington i arrencar la crosta política elitista que dirigeix el país".
D'aquí vé l'èxit de Sarah Pallin. Pallin és l'antítesi de l'establishment de la capital, és la dona dura de poble que vé a la capital a canviar Washington. I aquest és l'error de l'elecció de Biden com a vicepresident. És Washington en estat pur.
Però arrel de la fallida d'asseguradores, bancs d'inversions, etc. l'altre W, Wall Street, també a entrat en la campanya presidencial.
No tinc cap dubte que la ciutadania nordamericana no valorarà tant les propostes econòmiques dels candidats per a sortir de la crisi com el candidat que demostri més capacitat i convicció per enfrontar-se al que representa Wall Stret per els nordamericans: els especuladors, el diner fàcil, etc.
En aquest punt de la campanya es tracta d'esbrinar qui serà capaç de convèncer als nordamericans que serà dur amb Wall Street.
La batalla té les dues W en el punt de mira per què els electors els hi tenen. De moment Mc Cain ha guanyat la batalla de Washington. Qui guanyarà la batalla de Wall Street?
dimecres, 17 de setembre del 2008
Premis Blocs Catalunya
Ja s'ha iniciat el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya que organitzen entre altres l'Eduard Batlle i la Trina Milan.
Si us agrada aquest bloc, el podeu votar aqui.
dilluns, 15 de setembre del 2008
Quo Vadis PNB?
Es pot incitar als teus ciutadans a denunciar al govern espanyol davant les instituciona europees per opressió al poble basc i alhora "salvar" els pressupostos d'aquest govern espanyol que t'oprimeix a canvi de quatre compensacions?
No. O sí, i acceptar-ne les conseqüències.
Una dels principals atributs que els ciutadans valoren d'una força política o d'un candidat, és la coherència. La coherència genera el bé més prehuat per al candidat: la credibilitat. Pas previ a la confiança. Estadi anterior al vot.
Tot projecte polític, per tenir èxit, ha de generar credibilitat. Ha de guanyar-se la confiança del ciutadà.
Això vol dir que no hi poden haver incoherències? No, les incoherències en la política sempre hi són, ja que la vida és complexa i governar sovint fa que s'hagin de fer coses en les que no hi estem d'acord.
El problema s'accentua quan el que diem i el que fem no tenen res a veure. No pots tenir plantejaments maximalistes i a l'hora de la veritat regatejar per quatre càrrecs. No pots voler fer creure que t'enfrontes a un estat que oprimeix al teu poble i paral·lelament, "salvar-li" el cap al mateix estat.
A més, la contradicció s'accentua quan els rèdits que obtens de l'acord amb el govern central, són temes "interns" del món de la política: aprovació mútua de pressupostos, etc.
Així està actuant el PNB d'Urkullu i Ibarretxe. I em recorda molt als acords de CiU amb el PP de l'Aznar de la majoria absoluta.
Em sembla que no són conscients de les conseqüències que genera...
dijous, 11 de setembre del 2008
Comunicació Involuntària
Aquesta foto que ha publicat La Vanguardia és un mal exemple de comunicació. Comunicació involuntària, obviament.
Tota la plaça de Sant Jaume inundada de cotxes oficials dels alcaldes Catalunya per reunir-se amb el president de la Generalitat, és una imatge que comunica molt. Que transmet molts de missatges.
El missatge principal que transmet aquesta foto, és l'allunyament que es produeix entre el polític i la ciutadania un cop el primer ha jurat el càrrec.
Sovint, quan el governant assumeix el càrrec, aquest el segresta i comença a comportar-se com el seu predecessor. És com si el càrrec imposés un comportament, un distanciament, i es nota sobretot quan deixa anar la frase "Estem treballant molt. Si sabéssis les coses que tenim entre mans..."
A partir d'aquell moment, el polític comença a descuidar la comunicació i només es preocupa pel titular. És un mal molt extés i que explica moltes derrotes electorals.
De totes maneres, segur que a la reunió amb el president Montilla, hi va haver algún alcalde que va tenir el detall d'aparcar el cotxe oficial a un pàrquing pròxim o demanar al xòfer que se n'anés d'allà i que ja el trucaria quan s'acabés l'acte per a venir-lo a buscar.
No tingueu cap dubte, aquest segurament, guanyarà les pròximes eleccions.
dimarts, 9 de setembre del 2008
Els 16 de Washington
Com alguns de vosaltres ja sabeu, el proper 1 de novembre un grup de malalts de la política ens n'anem a Washigton a seguir les eleccions nordamericanes.
Aquest grup sorgit al voltant de l'ICPS, que ens hem autoanomenat els 16 de Washington passarem una setmana llarga a la capital dels EEUU per seguir les eleccions americanes i per assistir a la 41 Conferència Mundial de l'Associació Internacional de Consultors Polítics (IACP), que sota el títol "How the election whas won" analitazarà la campanya electoral nordamericana de la mà dels principals consultors i estrategues que hi han intervingut.
A part d'aquestes dues activitats, estem tancant un seguit de trobades amb personalitats polítiques i visites que faran que aprofitem més el nostre viatge.
A partir d'avui, aniré fent un seguit de post sobre la nostra agenda i sobretot, sobre qui som els setze de Washington.
No cal dir, que el seguiment que faré enguany de la campanya dels EEUU és gairebé una obligació.
dimecres, 3 de setembre del 2008
No és perplexitat, és decadència
L'Associació Catalana de Sociologia va publicar ahir un estudi on descrivia l'estat d'ànim de la societat catalana. La conclusió de l'estudi és que la societat catalana està "perplexa" davant els canvis que està sofrint. La meva conclusió és més dura, la societat catalana està en decadència.
Tenim dos dels senyals de les societats decadents:
- Declivi demogràfic clar. Tenim una crisi demogràfica de primer nivell. Sort en tenim dels fills provinents de la immigració que ens fan aixecar una mica els números, per què sinó seríem una de les societats europees menys natalistes. Aquest fet que preocupa a molts països d'Europa amb una natalitat més alta que la nostra i prenen mesures per revertir-ho, a nosaltres ens sembla el més normal del món. Senyal de modernitat i en realitat és senyal de decadència.
- L'abandonament dels nostres valors. Deixeu-me citar a Rafael Alberto Pérez
" Per veure i interpretar el món necessitem adoptar un angle de visió, una certa perspectiva i aquesta perspectiva ens la donen els valors en els que ens sostenem. Aquesta visió és important per què la conducta ètica és, per força, conducta conscient. Si desconeixem què és el que ens motiva, és probable que no tinguem mai una conducta constant. Si no prenem consciència de quina òptica en particular estem utilitzant per a mirar el món i valorar-lo, no tindrem cap opció de preveure el que farem ni quina serà la nostra manaera de reaccionar. La falta de valors ens faria aparèixer davant els altres com erràtics, carents d'una línea d'actuació i fins i tot, d'una consistència lògica. Una persona que cada vegada que prenés una decisisó estigués canviant els criteris i l'escala de valors des d'el que l'adopta, actuaria de forma "aparentment irracional"
La societat catalana s'ha tornat relativista en tots els sentits i ha abandonat els seus valors tradicionals. Si sempre ens havia caracteritzat l'iniciativa, l'esforç, l'emprenadoria, ara tots els joves catalans volen ser funcionaris o treballar a La Caixa, que vé a ser el mateix.
Un signe clar de l'abandonament dels valors a Catalunya, és l'aposta de l'independentisme català per fer un independentisme que fugi dels valors i es centri en en l' interés, és a dir en interés econòmic. Perquè a la gent l'interessa econòmicament ser independent. Però, què què passarà si no ens arriba a interessar? Si Espanya solucionés el dèficit fiscal. Ens interessaria ser espanyols, no?. Més espanyols que ningú.
Potser sí que és perplexitat, és perplexitat davnt la decadència.
dimarts, 2 de setembre del 2008
Claus de les eleccions nordamericanes: el vot llatí
No és cap novetat dir que el vot "latino" serà un dels factors decisius de les eleccions nordamericanes de novembre, però si que ho és afirmar que en aquestes eleccions està en joc cap on s'acaba decantant aquest vot en els propers anys i per dir-ho clar, està en joc la configuració de les majories electorals de les properes dècades.
El vot llatinoamericà és un factor clau per qüestions demogràfiques, representen la primera minoria dels EEUU i són el vots decisiu en molts estats decisius, el més clar Florida.
Fins a dia d'avui, el vots llatí com el de la majoria de minories, és demòcrata, però des que George W. Bush va ser elegit candidat presidencial, hi ha un esforç republicà en aconseguir aquest vot, i cal dir, que l'esforç ha estat terriblement eficaç.
A les eleccions del 2000, George W. Bush, va aconseguir sumar el 30% del vot llatí i a les eleccions del 2004, va arribar al 40%, aquest resultat en part, explica la distància que va aconseguir respecte John Kerry.
Tal com va comentar el consultor Gary Norlinger quan va venir a Barcelona no s'entén com és que els republicans no volen el vot llatí. Són més religiosos que els republicans blancs, són més conservadors i defensen més a la família. A més, un 30% dels llatins són evangelistes. Són republicans i no ho saben.
El que els distancia dels republicans és la seva política migratòria.
Però no tots els republicans són així, John Mc Cain és dels que treballen per el vot llatí i de fet, l'ha aconseguit. Com a senador per Arizona va aconseguir el 70% del vots llatí.
A més, va presentar la proposta conjuntament amb Ted Kennedy per tal que els 8 milions il·legals residents als EEUU poguéssin ser legalitzats, que va ser molt valorada per els "latinos".
El problema de John Mc Cain és el seu partit -i no precisament Bush, en aquest tema- que a les eleccions del 2006, van baixar a un 30% del vot llatí. Els llatinoamericans dels EEUU veuen al partit republicà com a un partit antiimmigrant i fins i tot, racista.
De totes maneres, els demòcrates tampoc ho tenen tant clar. En primer lloc per què el candidat Brack Obama és percebut com a un candidat que pertany a l'altra gran minoria, els afroamericans i a més, perquè la majoria de llatins que van votar a les primàries demòcrates ho van fer per Hillary Clinton.
El partit republicà necessita entre un 35 i un 40% del vot llatí per a gunayra les eleccions, i Obama necessita trencar la desconfiança que genera en aquesta comunitat.
Hi ha una segona batalla dins les eleccions nord-americanes: la batalla pel vot llatí.
Si els demòcrates aconsegueixen frenar l'avenç republicà en aquest camp, hauran aconseguit un objectiu estratègic de cara el futur, si en canvi són els republicans que avancen l'hegemonia es mantindria.
S'està lluitant la batalla dels propers anys davant dels nostres nassos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)