dilluns, 23 de febrer del 2009

Cap al País Basc!











Aquest divendres, bona part dels Setze de Washington marxem al País Basc a seguir les eleccions en directe.
En aquesta ocasió serem 15. El nucli dur dels setze: Albert Medran, Ferran Fernandez, Laia Castro, Vicent Martínez, Barbara Alonso, Silvia Majó, Clara Escudero, Marta Alves, Guillem Lopez-Bonafort, Carlos Gomez, Marc Teixidor, Montse Prats i jo mateix. I enguany s'hi han afegit la Laura Ballarín i el megacrack Xavier Peitiví, sense el qual no hauríem pogut farcir una agenda brutal on hi ha des de trobades amb el Lehendakari fins a els responsable electorals de tots els partits.

Enguany trobarem a faltar al Carlos Correa, la Marta Castro i la Giselle.

Pel que fa a les eleccions en sí, considero que estan tant obertes com diuen les enquestes.

La clau és saber qui suma la majoria. És a dir, si el PSE més el PP i UPD sumen la majoria absoluta del Parlament Basc.

En aquest cas, el lehendakari serà Patxi López. Si no sumen, el Lehendakari segurament serà Ibarretxe.

La porta és una, però les claus són vàries. Ja que hi ha moltes possibles combinacions. Sense que ningú hi doni molta importància llevat de Público, pot ser que la clau la tingui Aralar. Si Aralar és capaç de recollir bona part del vot abertzale, es pot convertir en la força que decanti la balança. No oblidem que Aralar sorgeix del sí de l'esquerra abertzale i crec que sincerament, serà qui millor fruït treurà del fet de que el món abertzale no es pugui presentar a les eleccions. Un fet que gairebé cap enquesta assenyala.

Només que Aralar pugés 2 o 3 diputats, podria consolidar alguna de les majories possibles i trencar-ne d'altres.

En fí, ja ho viurem en directe i espero explicar-ho des de les seus del PNB i PSE.

Pel que fa a Galicia, encara que no ho sembli, la cosa està molt més oberta del que a priori es podia esperar, ja que l'electorat del PSG i el BNG està molt menys mobilitzat que el del PP i a més, la crisi colpeja amb força a Galicia.

Ai, si Pérez Touriño hagués fet cas a Ferraz i hagués avançat les eleccions!

divendres, 20 de febrer del 2009

La batalla del PP

Des de fa unes setmanes, el Partit Popular es troba inmers en un seguit d'escàndols que afecten sobretot els seus grans nuclis de poder:
Madrid i País Valencià.

No és casual que siguin aquests dos territoris els que centren els escàndols: principalment per què és allà on el Partit Popular disposa de més poder però també per què aquests dos territoris representen els dos bàndols que s'enfronten en el sí del partit per a aconseguir-ne el seu control. El centre i la perifèria. Madrid i les baronies regionals.

En definitiva, és una lluita pel poder. I no és gens estrany que les acusacions de l'operació Güntel i de la trama d'espíes hagin sortit del PP mateix. De les diferents parts en conflicte.

Tot això enmarcat en un context electoral molt dur pel Partit Popular -eleccions basques i gallegues i eleccions europees al juny- i en un context encara més dur de crisi econòmica.

Com ja vaig opinar fa temps, per mí, Mariano Rajoy és un cadàver polític.
La lluita dins el Partit Popular és per veure qui controlarà el partit els pròxims anys - a partir de juny?- , és a dir, quina de les dues corrents ideològiques en sortirà triomfant.

Però no és una lluita entre si liderarà el partit Mariano Rajoy o Esperanza Aguirre. És una lluita més ideològica.
Rajoy em sembla que té clar que ell no liderarà el PP del futur. Rajoy no lluita per guanyar el lideratge del PP, lluita per què no siguin els altres -Madrid, Aguirre, Losantos, etc.- qui el controlin.

Rajoy ja ha renunciat ha guanyar la batalla del partit, la seva lluita és per tal que el sector al que s'enfronta -liderat per Aguirre- no guanyi. No lluita a guanyar la partida, lluita per tal que els altres la perdin. Jo perdo, però vosaltres, també.

L'opció Rajoy és que tant ell com els qui té al davant acabin perdent la batalla del lideratge del partit. I fruït de la derrota dels dos sectors enfrontats, en sorgeixi un nou lideratge. Un lideratge que intenti seguir l'estela de centrisme que ell ha volgut imposar.

I en aquestes ens trobem. En el moment àlgid de la batalla

dilluns, 16 de febrer del 2009

L'error de Zapatero

El president del govern espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero, com qualsevol polític ha comés molts errors durant aquest inici del seu segon mandat.

Tothom té diferents opinions sobre quins han estat aquests errors. El més extés i sobre el que coincideixen més opinions, ha estat el fet de negar la crisi fins que ja la va tenir a sobre. D'altres opinen que el principal error de la nova legislatura ha estat un altre: el retorn dels 400 euros, la reforma del sistema de finançament de les autonomies, el gabinet de ministres que va formar, etc.

Són moltes les opinions, si bé ningú cita el que segons el meu punt de vista ha estat el principal error de Zapatero:
No saber llegir els signes dels nous temps.

Ja sé que així, per si sol, no diu res, però crec que és la clau per entendre les conseqüències de la dificultat que tindrem per sortir de la crisi a Espanya i més concretament, la dificultat del govern espanyol per treure'ns-hi.

Ja fa temps, potser dos o tres anys, que la majoria dels governs dels països occidentals desenvolupats van entendre cap on van els nous temps:
Lluny de la confrontació, a prop del consens i la complexitat.

Si us hi fixeu, en els principals països on s'ha hagut de formar un nou govern, s'ha optat per aquest camií.
Fixeu-vos en el govern alemany, de concentració entre SPD i CDU. Mireu el govern Sarkozy, incorporant destacades figures del PSF i integrant les minories.
Fixeu-vos en el gabinet d'Obama: varis departaments claus en mans de republicans o de persones que havíen format part del gabinet de Bush. Gordon Brown també va en aquesta línea. I així a molts altres països.

Entenc que la confrontació politica espanyola dificulta els grans pactes d'estat, però Zapatero podia haver introduït alguns ministres provinents de l'espai de centre i centre-dreta. Havia d'haver introduït algun ministre independent -més enllà de Bernat Soria- que l'ajudés a transmetre la imatge de transversalitat que ha de transmetre un govern en un context de crisi.

I en canvi, ZP va optar per fer un gabinet monocolor. Com sempre s'havia fet. I aquest ha estat el seu gran error. Havia de transmetre el missatge que en un context de crisi com l'actual, la majoria de sensibilitats de la societat estan representades en el seu govern. I no ho ha fet.

No envia cap missatge de concentració, envia el missatge clàssic en temps de bonança: partidisme. La majoria de governs occidentals van en el sentit contrari.
Llevat d'un, el govern d'Italia, el govern de Berlusconi.

divendres, 13 de febrer del 2009

Les innovacions en política

Abans de decidir-te a fer una innovació, plateja't quatre qüestions:

- Aquesta innovació, em beneficiarà o em perjudicarà?

- Seré capaç d'imposar-la?

- Està d'acord amb la meva condició? Coincideix amb el meu perfil?

- Compto amb l'estima d'aquells a qui els afectarà?


Cardenal Nazarino

dimarts, 10 de febrer del 2009

El factor específic

Per a realitzar una bona estratègia electoral, és imprescindible realitzar un bon anàlisi de la situació política i social, i obviament, encertar en el diagnostic.

Sovint, massa sovint, ens endinsem en l'estudi i analisi d'una societat, d'una comunitat, d'un territori amb els esquemes prexistents de la nostra pròpia societat. Apliquem els nostres marcs conceptuals per entendre una altra societat.
Veiem altres societats amb els ulls de la nostra comunitat. No tenim en compte el factor específic. El factor local.

Quan això succeeix, el nostre diagnòstic no acostuma a ser el correcte i és molt probable que els resultats ens sorprenguin. Per sort, sempre hi haurà algun detall - que també serà percebut a través dels nostres esquemes preexistents- que ens ajudi a explicar el resultat, el per què no ho hem percebut i alhora ens consoli.

Aquesta reflexió m'ha vingut al cap després de veure la interpretació que feien els periodistes catalans i europeus de l'ascens del partit d'extrema dreta israelià Yisrael Beiteinu, d'Avigdor Lieberman. que segons tots els estudis d'opinió serà la tercera força electoral per davant dels laboristes.

Per els analistes europeus, el diagnòstic era clar: Israel s'acosta a l'extrema dreta. Israel es dretitza. Han aplicat una lògica europea a una situació diferent:

Per ells, la societat israeliana com si fós una comunitat unida i permanent en el temps, tendeix cada vegada més a votar a l'extrema dreta. És a dir, cada vegada hi ha més israelians que voten a l'extrema dreta. Com si Israel fós França amb l'ascens del Front Nacional.

El problema és que Israel és una societat que muta continuament per l'arribada d'inmigrants jueus i la societat no és gaire estable ni demogràfica ni políticament.
I per tant, és molt agosarat aplicar els nostres esquemes, la nostra visió electoral, a l'hora d'entendre una situació electoral tant complexa.

És obvi que el partit de Lieberman és d'extrema dreta, però també ho és que el principal gruix dels seus votants són jueus de l'exURSS que han emigrat a Israel des de princips dels anys 90.

Em temo que en els votants d'aquest partit, més que la ideologia -que si- els influeix més la seva cultura política recent, la seva experiència de ser ciutadà -encara que sigui d'una minoria- d'una gran potència militar.

La lògica d'un rus a l'hora d'entendre la resolució d'un conflicte amb un estat veí, no és la mateixa que la d'un belga.
L'imperi rus en les seves múltiples variants, sempre ha resolt els problemes d'una altra manera. Mireu com ho han resolt a Txetxènia o a Geòrgia. Com ho fan els imperis.

En la lògica dels votants de Lieberman, els seus governants han de respondre als atacs de cohets Kassam per part de Hamas com ho faria Putin i com segurament ho faria un president nord-americà. I potser és per això que voten a un candidat que pensa com ells i els promet duresa.Un candidat que pensa amb la seva mateixa lògica.

No és un detall menor. Cal conèixer la situació socio-política d'una zona per entendre el seu comportament electoral. Cal conèixer el factor específic de cada lloc.

divendres, 6 de febrer del 2009

La presa de decisions








" No emprenguis obertament cap iniciativa que no puguis justificar inmediatement en el cas que t'ho demanin, ja que et condemnaríen sense esperar les explicacions. En el món en el que vivim, inclús els actes més indiscutiblement virtuosos són criticats; encara més els que semblen discutibles"

Cardenal Mazarino, s.XVII

dimecres, 4 de febrer del 2009

Zapatero i els banquers








Fixeu-vos en les dues fotos. Les dues són de reunions de Zapatero amb els banquers més importants d'Espanya, les dues fetes amb escassos mesos de diferència, tres.

La foto de la dreta és la de la primera reunió, amb sofàs, distesa i harmonia, quan feia poc que ZP proclamava el sistema bancari espanyol com el més fort del món.

La de l'esquerra és la darrera, la d'ahir. Ja no hi ha sofàs. Només hi ha taules i material de treball, i està presidit com si fós una aula d'una escola per el professor ZP. L'ambient és molt diferent. El "mestre" els vol renyar per el poc credit que donen a les empreses i als particulars.

Fixeu-vos també en l'escenografia. En la primera reunió, al fons hi ha decoració minimalista i quadres d'en Miró. A la reunió d'ahir, l'escenari és governamental, de treball, de cimera. Presidit per les banderes d'Espanya i d'Europa i per el logo de la Moncloa.

El gest que transmet millor el canvi d'escenari és el d'Emilio Botín, President del BSCH. En la imatge del novembre està relaxat, ben acomodat en el sofà i amb gest de "compadreo", en canvi en la reunió del febrer, està assegut a la cadira, al "pupitre" i sembla incòmode.

El missatge de l'imatge és claríssim i el seu efecte també. Zapatero sempre ha sabut jugar amb la comunicació política i la imatge. Molt més del que la gent es pensa.

Tot i que amb un atur del 15% i pujant, la percepció de les imatges es distorsiona. Ja no n'hi ha prou amb la imatge. Cal lideratge, idees i sobretot, acció.