El factor D

Dissabte hi haurà una gran manifestació a Barcelona. Serà un PROU d'en Cuní, gegant.
Analitzeu les reaccions dels tres dies següents. Sobretot les del dilluns.

Aquesta manifestació serà un factor que incidirà en la campanya permanent que vivim. Serà un factor D i com a tal tindrà conseqüències.

Jo no hi podré ser per què estaré a Andorra amb el"Dream Team" del MMPP seguint les eleccions comunals de diumenge.

Estarem atents

Triangulació d'última hora

Sempre he pensat que si Rodríguez Zapatero hagués triangulat una mica, la seva victòria electoral estava garantida. Però ell i els seus estrategues han considerat que no era al centre on teníen els vots en disputa, sinó a l'esquerra.
Eren els vots d'esquerra que van votar al 2004 al PSOE, els que havíen de mantenir, eren els vots "prestats" d'IU o d'altres partits nacionalistes que els van votar, els que havíen de conservar. Si ho aconseguíen i es mantenien en 11 milions, guanyàven, ja que el PP mai treu més de 10 milions de vots.
Conservar, aquesta era la consigna i aquest és l'error.

No s'ha anat a buscar a un nou electorat que els asseguri una àmplia majoria,és a dir, no han anat a crear una nova majoria social.
Han anat a conservar els votants del 2004, tenen una tàctica defensiva.

I com sabem, és impossible portar l'agenda amb una tàctica defensiva.
Segons aquest punt de vista, l'estratègia era oferir una imatge clarament d'esquerres, de confrontació amb el PP; per tal d'assegurar-se la continuïtat dels votants "prestats" del 2004. Per això, la dialèctica de confrontació PP-PSOE ha estat tant dura: uns reforçàven el perfil d'esquerres i els altres el de dretes.

I el centre? Totalment abandonat. Allà on sempre es diu que és on es perden i on es guanyen les eleccions, no ha interessat a cap dels dos partits i l'han deixat abandonat.

Si Zapatero hagués triangulat, si hagués fet més cas al centre, si s'hagués preocupat de neutralitzar algun dels arguments que han alimentat al PP durant aquests quatre anys, ara ja tindria la presidència assegurada.
La triangulació és resoldre els temes forts del rival, a la teva manera, és treure-li els arguments polítics que fan necessària la seva existència. Quins han estat els motors, els temes que han fet que el PP hagi fet la travessia pel desert amb opcions d'èxit? Quins grups socials han ajudat al PP a mantenir-se? Les victimes del terrorisme i la jerarquia eclesiàstica.
Amb mà esquerra i triangulació, Zapatero podia desactivar aquests dos actors i el PP s'hauria quedat sense arguments per a fer oposició. Però això era incompatible amb l'estratègia de mantenir els votants més d'esquerres provinents d'IU.

A última hora, tard, Zapatero s'ha vist obligat a triangular, però no sé si ja hi serà a temps.
El dimecres passat vaig discutir-me amb Luís Arroyo -un dels estrategs de ZP- sobre aquest punt. Per ell, el govern ha triangulat -em va posar la campanya de "Gobierno de España" com a exemple - per mí, no.

Ara, comerça a triangular. Fixeu-vos en tres gestos fets en la darrera setmana:
- Confirma a Pedro Solbes com a futur vicepresident i Ministre d'Economia- per què ZP no es va fer fotos amb Solbes durant els primers 3 anys? Per què no triangulàva econòmicament? Quin gran actiu (l'economia) desaprofitat -
- Suprimeix del programa electoral tots els temes que provoquin confrontació amb l'esglèsia (El País). Heu vist a la vicepresidenta com es mou per Roma?
- Anuncia que José Bono serà el president de Congrés en cas de victòria del PSOE.

Si us hi fixeu: triangulació per un tubo: vol disputar al PP tres temes bàsics per el PP: Economia, Esglèsia i España. Treure'ls-hi serà difícil, però si més no, desactivar-los. Que no puguin ser temes de desgast.

Així doncs, a quatre mesos del 9 de març, ZP s'ha dignat a triangular. Serà massa tard?

Amb les piles carregades

Ja he tornat de Madrid i la veritat és que he tornat amb les piles carregades. Carregades de comunicació política.
En posts posteriors, intentaré desgranar idees, tècniques, consells, etc. que he conegut en el seminari i que em seran molt útils en el futur.

El que ara voldria però, és desgranar una mica els temes que hem tractat aquests dos dies, i els ponents que hi han passat.

Mark McKinnon El principal consultor de comunicació de George W. Bush conjuntament amb Karl Rove. Màxim responsable de la seva publicitat. Molt bó. Ens ha parlat sobre la construcció del missatge. Una idea: Un spot ha d'establir una amenaça o una oportunitat. L'elector ha de veure que o guanya alguna cosa o perd algo.

George Lakoff El considerat màxim expert internacional en llenguatge polític. Autor del "No pienses en un elefante". Ha aprofundit en el tema del llibre. Brillant. Una idea: No podem imaginar res, sense visualitzar l'acció. En qualsevol conversa, simulem mentalment elque ens diuen, creem marcs mentals.

Marguerite Sullivan Directora del Center on International Media Assistance. Ponència molt útil per tenir una bona relació amb els mitjans de comunicació. Una idea: Hem de conèixer personalment, amistosament als periodistes abans d'una campanya o d'una crisi. És massa tard establir una bona relació amb els periodistes al mig d'una campanya o una crisi.

Peter Cari Director del màxim òrgan del Partit Demòcrata encarregat de dirigir les campanyes dels candidats demòcrates al Congres. Molt interessant. Una idea: És molt important, que el missatge de campanya, el relat, la història, s'expliqui visulament.

Thierry Saussez L'estratega de Sarkozy. Una heminència en la consultoria política europea. Un crack. Una idea: 3 claus per valorar un líder: la seva personalitat, el seu recorregut polític i vital (d'on vé?) i el seu projecte polític (on vol anar?)

Daniel Ureña Director MAS consulting Espanya. Anàl·lisi de la videopolítica a Espanya. Una idea: El missatge està dintre de la gent. Coneix al teu públic i allò que els mou.

Roberto Izurieta Professor de la Graduate Scool of Political Management. Molt bó. Una idea: La comunicació més efectiva és la comunicació directa. Tota comunicació ha de plantejar-se com si fós directa, de tu a tu.

Luis Arroyo Mà dreta de Miguel Barroso, l'expert de comunicació de Zapatero. Molt didàctic. Una idea: El nom és allò més important d'un missatge,és el que queda. Un enemic, el primer que et negarà serà el nom, és el símbol que es recorda.

Jaime Duran Un dels més prestigiosos consultors polítics d'Amèrica Llatina. l'estratega de Mauricio Macri. Un veritable crack. Una idea: Només hi ha dues coses importants en unes eleccions: el candidat i l'estratègia. Si tots dos són bons, guanyes.

César Martínez Director MAS consulting USA. Molt entretingut. Una idea: Les campanyes actuals no es basen en el candidat, es basen en l'elector.

En definitiva, han estat uns dies molt profitosos. A més, he pogut saludar a gent com a en Marc Teixidor, en Xavier Peytiví, a en Carlos Mulas, i tot amb la companyia de l'amic i col·lega de màster, Guillem López.
Ah, el seminari el va inaugurar el Director de Comunicació del Govern espanyol, Fernando Moraleda, i vaig confirmar el meu diagnòstic: ZP, teniu un problema.

M'en vaig a Madrid

Dilluns marxo a Madrid per assistir al seminari "Piensa el las elecciones 2008" que organitza MAS Consulting conjuntament amb la George Washinfton University.
Es tracta de la concentració d'estrategues i assessors electorals i de comunicació més important que hi haurà d'aquí a les eleccions de març, i hi haurà com a ponents -entre altres- George Lakoff, el gurú actual del progressisme mundial, Mark McKinnon, el consultor de comunicació de George Bush conjuntament amb Karl Rove i Thierry Saussez, el "mentor" de Sarkozy.

Espero aprendre moltes coses i espero poder anar-vos informant des d'allà.
De moment, us deixo el document sobre el principal vici de tot "spin doctor" que es valori: Imitar a l'MC Rove!

El "desembarcament"

Com no em canso de repetir, José Luís Rodríguez Zapatero coneix totes les tècniques modernes del màrketing i la comunicació política. I per dir-ho d'alguna manera, sempre que té un dilema "tira del manual". Però si hi ha algún camp on el manual és relatiu, és la sociologia i la ciència política, ja que preveure el comportament i la reacció de les persones és impossible.

El darrer exemple el tenim en la decisió de que tots o gairebé tots, els ministres es presentin a les eleccions generals, com a caps de llista per a les seves circunscripcions o per a les províncies on la disputa per un diputat es planteja més dura.
És una tàctica de manual: Aprofitar una imatge consolidada i una presència pública d'uns personatges que ocupen uns càrrecs amb una àmplia repercusió pública per després,presentar-los com a candidats per una circunscripció. Amb aquesta jugada, es resol el problema més difícil que té tot candidat quan es presenta a unes eleccions: el grau de coneixement.
Aquesta tàctica, ja la va aplicar Zapatero a les darreres eleccions municipals i autonòmiques amb uns resultats discrets, tirant a dolents. Va presentar a Carmen Alborch a l'alcaldia de València, el seu assessor ecònomic, Miguel Sebastián, a l'alcaldia de Madrid, el ministre de Justícia, Juan R. López Aguilar a la presidència de les Illes Canàries i en un altre moment, el seu ministre d'Indústra,José Montilla a la presidència de la Generalitat. Només López Aguilar va tenir uns bons resultats, si bé no va acabar governant.

El desembarcament de ministres que prepara ZP a les pròximes eleccions, és la confirmació d'una política que ell considera que serà victoriosa, però que a mi em genera grans dubtes. Amb tres o quatre bons ministres com a cap de cartell, l'aposta seria molt més segura que no pas fer candidat a tot el consell de ministres.
Analitzem el major desembarcament de ministres a candidats que s'haurà produït a la història d'Espanya:
Segons sembla,els Ministres-candidats seran:
Fernández de la Vega per València
Fernández Bermejo per Murcia
Bernat Soria per Alacant
Magdalena Álvarez per Málaga
Alfredo Pérez Rubalcaba per Cadis
Miguel Ángel Moratinos per Còrdoba
Carme Chacón i Joan Clos per Barcelona
Elena Salgado per Orense
César Antonio Molina per La Coruña
Jesús Caldera per Salamanca
J. Antonio Alonso per León
Queden Narbona, Espinosa i Solbes per decidir, però Narbona sembla que sona per Saragossa i Solbes, suposo que no serà candidat.

Jo no veig clar aquesta decisió i considero que hi ha bastants motius per descartar l'opció dels ministres-candidats. N'assenyalaré alguns:
- Per què passes del govern de la nació al govern en campanya. Cada ministre perla seva zona i això és molt perillós com hem pogut comprovar amb el "antes doblá que partía" de la Magdalena Álvarez. Si ets candidat per un territori,pots fer coses que provoquin malestar en un altre territori.

- Exposes molt més els teus ministres als mitjans amb el risc que això suposa al haver d'actuar com a candidats i ministres alhora.

- Elimines a possibles fussibles en cas de veritables crisis, ja que al presentar-los com a candidats, et veus condemnat a no cessar-los i el president amb aquesta decissió, ha d'assumir personalment un desgast innecessari. L'exemple més clar és la impossibilitat de cessar a Magdalena Álvarez per la seva condició de candidata i el desgast que li pot suposar a Zapatero mantenir-la fins al març.

- Desmotives a les organitzacions provincials del partit i fins i tot als votants, al presentar com a candidats, a paracaigudistes, a persones alienes al dia a dia del partit a la regió, i als problemes de la zona. El casos més clars d'això són Bernat Soria, César Antonio Molina i Fernández Bermejo,ja que passen d'independents a candidats per el PSOE a zones on el diputat està més en disputa.

Però sobretot,és una operació delicada si tenim en compte el resultats de l'enquesta del CIS d'octubre en relació a la valoració dels ministres del govern espanyol:

TOTS suspenen llevat de José Antonio Alonso i Pedro Solbes.

Blocs solidaris

El gran Camil Ros, ha premiat aquest bloc com a bloc solidari, i el premi és nomenar set blocs solidaris, sota el criteri de: Blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir.
És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps. Aquests són els set blocaires que premio:

Albert Medran Per informar-nos de la comunicació electoral a través de la xarxa. Gràcies a gent com ell, política es difón a través del mitjà del futur o el present?

Didac Lee L'altre figuerenc universal. El gurú de les noves tecnologies que em trobo pels carrers de la nostra ciutat.

Gregorio Luri El pensament i la filosofia en estat pur. La intel·ligència més enllà de lo políticament correcte

José Antonio Donaire El pensador 2.0. El professor decidit a escurçar la distància entre la política i els ciutadans.

Ciro Llueca La cultura en bones mans. El regidor que apropa el dia a dia de la gestió política als seus representats.

Carles Puigdemont L'introductor del videobloc polític a casa nostra.

Xavier Mas de Xaxàs Periodisme en estat pur. Per el gran reportatge sobre les estrelles Michelin que va fer des de La Vanguardia

Antoni Gutierrez-Rubi El guardià de la ciberpolítica. Per acostar-nos la campanya de primàries americanes

2a. dada: el PP s'urbanitza

Si alguna dada em va resultar rellevant de l'enquesta d'octubre del CIS que es va donar a conèixer ahir, és la distribució del vot segons el tamany del municipi.
En el vot directe (sense la cuina imprescindible) el resultat de l'enquesta dóna:
PSOE 32,5% PP 22,4%
Però si analitzem les dades (directes) del vot per tamany del municipi, observerem un fenòmen que ja es va poder observar a les darreres eleccions municipals: el PP creix d'una manera persistent en les grans ciutats. El PP s'ha convertit en el principal partit de les ciutats espanyoles.
Si ja a les eleccions municipals de l'any passat vam veure resultats impensables fa 15 anys, com la victòria del PP a 6 de les 8 capitals andaluses (4 amb majoria absoluta) i a l'única on guanya el PSOE, Sevilla, queden empatats en regidors. A l'altra que no guanya el PP, Cordoba, és per el carisma de Rosa Aguilar, l'enquesta del CIS ens dona unes dades que refermen aquesta situació.

EL PSOE és el partit més votat clarament, en els municipis de 2.000 a 50.000 habitants (uns 12 punts porcentuals de diferència). A les ciutats de 50.000 a 100.000 habitants, el resultat és d'empat.
A les ciutats de 100.000 a 400.000 habitants, el PSOE torna a guanyar clarament amb uns 15 punts percentuals de diferència.
Però a les ciutats de 400.000 habitants a 1.000.000, el PP guanya amb claretat amb 7,5 punt de diferència.
Finalment, a les ciutats de més de 1.000.000, el PSOE torna a guanyar i fins i tot dobla al PP en porcentatge de vot.

Totes aquestes dades només tenen una conclusió: el PP està creixent a les grans ciutats espanyoles.
Per què si ens hi fixem, el PSOE només guanya allà on les ciutats catalanes i vasques tenen força.
És a dir, en el tamany de les ciutats on s'ubica la majoria de ciutats catalanes, el PSOE guanya: La majoria de ciutats catalanes i basques estan situades en la franja de 100.000 a 400.000 habitants, i és aquí on el PSOE guanya.
En canvi en el tamany de 400.000 a 1 milió d'habitants, on no hi ha cap municipi català, solen ser les capitats de comunitat autònoma, el PP guanya clarament.
Finalment, la victòria del PSOE en les ciutats de més d'un milió d'habitants s'explica en el l'efecte Barcelona. Només n'hi ha dues ciutats de més d'un milió al'estat espanyol, Madrid i Barcelona. La diferència que hi ha entre els vots al PSC i al PP a Barcelona expliquen la victòria del PSOE.
Hem de tenir en compte que aquests resultats són amb resposta directa, tenint en compte el vot ocult del PP,amb la cuina, la força del PP a les ciutats encara és més destacable.
Una altra dada que també considero interessant de l'enquesta,són els resultats de CIU,segons el tamany del municipi:
CIU té un resultat al voltant del 2% en tots els tamanys fins als 100.000 habitants. Dels 100.000 habitants als 400.000 habitants, el suport a CIU es redueix a la meitat. Per l'impacte del vot del'àrea metropolitana de Barcelona.
En els municipis de 400.000 a 1 milió d'habitants, no hi ha vots de CIU, per què no hi ha ciutats a Catalunya d'aquest tamany.
En canvi a les ciutats de més d'un milió, CIU dobla els seus resultats i es situa al 4,5 % dels vots. És a dir, CIU, allà on creix més, és a Barcelona ciutat.
És un fenòmen que ja es va veure a les eleccions del 2006 i 2007,però és un fenòmen remarcable que pot tenir moltes repercusions en el futur.
En definitiva, la victòria del PSOE està més en mans dels votants del PSC de les ciutats que mai. Que vagin jugant amb la Magdalena Álvarez...

Dades per analitzar les eleccions de març. 1a. dada: El vot jove

Des d'avui fins el dia de les eleccions generals del 9 de març, publicaré una sèrie de post on aportaré dades destacables per tal que us ajudin a configurar l'escenari a on es desenvoluparà la campanya de les pròximes eleccions generals.
Unes dades que aportaran moltes pistes per veure cap on aniran els comicis i sobretot, interessants a l'hora d'analitzar la campanya electoral i els possible desenllaç.

Primera dada: Només hi haurà 350.000 nous electors, la xifra més baixa des de 1977

Degut a la baixada de la natalitat que es va produïr durant els anys 80 i 90, la xifra de nous votants s'ha reduít considerablement. Aquesta dada no és innocent, ja que es tracta d'una variable molt rellevant que afecta tant als resultats com als programes electorals.

Per entendre la magnitut de la dada, hem de conèixer que en els últims sis processos electorals s'han incorporat, de mitjana, 1,12 millons de nous votants a cada cita electoral.

Per fer-nos una idea del retrocès d'aquesta variable hem de tenir en compte que en el 2004, respecte a les anteriors eleccions, l'augment de nous votants va ser de 602.191; mentres que en les del 2000 respecte a les del 1996 l'increment va ser de 1.437.807. En les eleccions de 1996, l'increment envers a les anteriors encara va ser més gran: 1.501. 322 nous votants.

Aquest descens del vot jove tindrà conseqüències en els resultats, en el programa i en la campanya.

La diferència entre tàctica i estratègia

El president Montilla, va participar ahir en el programa "tinc una pregunta per vostè" de TVE.
El fet a més, va coincidir amb la conferència d'Artur Mas sobre el seu projecte per a refundar -coincideixo amb Salvador Cardús, que la definició més adient seria redissenyar- el catalanisme.
La coincidència de data, ha provocat moltes suspicàcies, en el sentit que era una contraprogramació de Presidència per a contrarrestar l'impacte de la conferència de Mas. Si així fós, no seria gaire estètic però sí, legítim.
Aquest fet, m'ha fet reflexionar sobre la diferència entre tàctica i estratègia.
Si la data del programa fós un acte de contraprogramació, seria un exemple clar de tacticisme. La política catalana fa temps que està sobrada de tacticisme i està mancada d'estratègia, tot i que alguns usin més la paraula estratègia que sostenibilitat.
Us exposaré com segons el meu punt de vista, es poden treure molts més resultats amb una bona estratègia política i comunicacional que amb el tacticisme més brillant.

L'oportunitat de fer un programa com "tinc una pregunta per a vostè" de dues hores de durada en prime-time, amb José Montilla com a protagonista i per la Primera de Televisó Espanyola, és una ocasió única per el PSC, que hauria d'haver estudiat molt estratègicament. Sobretot, el dia d'emissió.

El PSC té un problema per a comunicar-se amb una gran part del seu electorat. Un segment de població, que vota a les generals i que s'absté a les catalanes. Solen ser gent provinents de la immigració dels anys 60.
Aquest votant, gairebé s'informa exclusivament per mitjans de comunicació d'àmbit espanyol - T5, A3,TVE - i només segueix els informatius d'aquestes televisions, on la política catalana gairebé mai hi apareix.
El fet que durant les eleccions al Parlament de Catalunya, aquests mitjans no informin de la campanya, contribueix a que molts votants s'abstinguin per què no estan prou motivats,informats per anar a votar. I a la inversa, la participació creix a les espanyoles entre aquests votants,entre altres coses, per què tots els informatius espanyols per on s'informen, van fent un seguiment intens de la campanya electoral. Aquest fet, fa que augmenti la motivació per anar a votar, al transmetre's que són unes eleccions importants, que resultats els afecten.

Aparèixer en un d'aquests mitjans, a prime-time, amb un president com José Montilla, ha de ser un objectiu estratègic pel PSC, que no podia desaprofitar, al ser un fet realment extraordinari.
El PSC hauria d'haver proposat una altra data per aquest programa, una data que els donés més resultats. Per què?

- Per què si bé tapa en part la conferència de Mas, la conferència de Mas,també li tapa la seva intervenció. Mas no en treu el rendiment mediàtic que en podria treure, però Montilla tampoc.

- El fet de coincidir amb el discurs més sobiranista de Mas, fa que no es pugui adreçar al target o grup d'electors més important en aquesta ocasió: el que no mira TV3.
Montilla ha de fer uns equilibris per tal que no es mostri descaradament la diferència de discurs entre un i l'altre, ja que hagués provocat malestar als seus socis. Si no hagués coincidit amb el discurs de Mas, Montilla podia haver adoptat un discurs molt més pròxim a l'elector del PSOE que s'absté a les eleccions al Parlament,un discurs més PSOE. Però la coincidència amb Mas, fa que si hagués intentat seduïr descaradament a aquest votant, hagués provocat una dissonància dediscursos massa forta, sobretot per el socis del govern d'entesa.
Aquesta dificultat es va veure clarament la primera pregunta, quan un votant del PSOE, li diu, en castellà, que el discurs catalanista del PSC no el sedueix, i Montilla fa uns equilibris, que no hauria fet si no arriba a coincidir amb la conferència de Mas, i a més, li contesta en català i li parla del país, Catalunya.
Resultat: la principal utilitat del programa pel PSC, desaprofitada.

- Finalment,la data. Un dimarts és una mala data, per què a totes les teles espanyoles feien series d'èxit i a TV3,Ventdelplà.

En resum, el PSC va optar per la tàctica i no l'estratègia.
Jo li hauria aconsellat que pensés molt bé la data del programa.Que no fós un dimarts, que no coincidís amb cap fenòmen que em fes modificar la intenció d'adreçar-me a l'electorat "espanyol" del PSOE, per seduïr-lo i una data que hagués pogut tenir un ressó molt més ampli en els mitjans de comunicació de l'endemà, sense que res previsible em tapi gens la cobertura mediàtica.

En definitiva,més estratègia,menys tàctica

El govern només es basa en l'opinió

"Res resulta tant sorprenent als qui observen els assumptes humans amb mirada filosòfica, com la facilitat amb la que uns pocs governen a molts. I la docilitat implícita amb la que els homes sotmeten els seus propis sentiments i les seves passions a la dels seus governants.
Si indaguem sobre com es produeix aquest miracle, descubrirem que els governants no tenen res que els sostingui excepte l'opinió.
El govern, doncs, es fonamenta només en l'opinió. I aquesta màxima s'aplica tant en els governs més despòtics i militars com als més lliures i populars"

David Hume

El gran repte d'Artur Mas

El líder de Convergència i Unió, Artur Mas, presentarà demà dimarts, al Palau de Congressos de Catalunya, el seu projecte de "Casa Gran del Catalanisme" l'intent des de CDC de regenerar el motor que ha liderat la política catalana en el darrer segle: el catalanisme polític.

La conferència de demà d'Artur Mas, pot ser el punt d'inflexió en la carrera política del líder de CiU. Si articula un relat, un discurs, un projecte estratègic que sintonitzi amb les aspirancions i neguits dels catalans d'avui i fugi del tacticisme de curta volada, tindrà més pròxima la presidència de la Generalitat de Catalunya, sinó, la tindrà més llunyana del que la tenia fa una setmana.

L'objectiu de la proposta del líder de CIU és molt clar: el posicionament.

Artur Mas ha fet una anàl·lisi de la situació política de Catalunya i n'ha tret un diagnòstic clar: el catalanisme polític està en crisi per què ja ha complert els objectius que s'havia marcat: recuperar les institucions catalanes, normalitzar el català i modernitzar Espanya. Quan s'han complert els objectius sorgeix la crisi, per què no se sap cap on anar.
Davant de la desaparició dels objectius comuns,els partits catalanistes es plantegen objectius diferents, que arriben a ser, fins i tot, contradictoris: federalisme,sobiranisme, independència,etc.
A més, tot això en un context d'empat tècnic al Parlament de Catalunya, una situació política enquistada que fa que qualsevol projecte sigui difícil de tirar endavant, per la diferència d'objectius de cada partit polític i per l'aritmètica parlamentària.
Aquesta situació, enmarcada en una crisi global de confiança en els partits polítics creada per els canvis socials que s'han produït amb el canvi de segle: la globalització, l'impacte de la inmigració, la inseguretat, etc.

Aquest plantejament de desorientació, de crisi del catalanisme, està interioritzat per bona part de la societat civil catalana, que comença a estar disposada a que se'ls presenti un projecte, un relat creïble i engrescador.

L'objectiu de la proposta de CDC és el posicionament. Posicionar-se com la persona i el projecte que marca els objectius polítics del catalanisme, que projecta un horitzó comú per aconseguir que el catalanisme continuï essent majoritari i el motor polític de Catalunya,en el futur.

Per això, ofereix una proposta -la casa gran del catalanisme- que va més enllà del seu partit i que intenta sumar a persones independents en el projecte.

Artur Mas, ha arribat a la conclusió que la crisi del catalanime és profunda,i que bona part de la societat ja ho perceb. El seu objectiu, és que quan el país es convenci que la política catalana no té un objectiu clar, que no hi ha un horitzó comú, i es busqui un projecte en el marc del catalanisme, la gent vinculi el projecte de la "Casa gran del catalanisme" amb el projecte del país.

És a dir, l'objectiu d'Artur Mas és avançar-se als esdeveniments, moure fitxa i posicionar-se com a la solució que sorgeix des d'el catalanisme, per quan la crisi del model actual es produeixi.

Per aconseguir això, cal presentar un projecte potent,ben travat,un relat que lligui les preocupacions més profundes amb les esperances més compartides.

Dimarts sortirem de dubtes. Serà un dels dies més importants del cap de l'oposició de l Parlament de Catalunya. O en surt reforçat o seràl'inici del relleu.

Sant YouTube

Mai estarem prou agraïts a Youtube.

Gràcies a l'aparició de Youtube, les nostres campanyes electorals són una mica més completes i en un futur no gaire llunyà, podrem aproximar-nos a l'ús de les tècniques electorals que s'utilitzen en qualsevol país occidental, i que fan que les campanyes esdevinguin l'escenari ideal en el que la imaginació i el risc siguin les principals armes per a seduïr als votants.

Havíem avançat en molts aspectes, però no podíem avançar en el mitja de masses per excel·lència, la televisió. Com diu Napolitan: "domina el mitjà dominant" avui en dia encara és la TV, en un futur proper serà internet.

La nostra legislació electoral, determina que durant la campanya electoral, els spots polítics televisius, només es podran emetre en els espais cedits per les televisions públiques. Aquests espais, solen estar situats just abans dels informatius, i la majoria de la població no hi presta la més mínima atenció, per lo que s'elimina el principal objectiu d'un anunci: sorpendre. Degut al desinterés del públic per aquests espais, els partits polítics tampoc s'esforçàven gaire en innovar i en crear spots que sorprenguéssin i es limitàven a fer el típic anunci on apareixíen els líders i algún paisatge urbà. Si més no, aprofitàven l'espai per donar a conèixer el candidat.

Aquesta situació, que es dóna també a altres països com França, feia que no hi haguéssin esforços creatius per a sorpendre, per a motivar els electors com ho fa la publicitat convencional, i en definitiva, es deixava desatesa la publicitat en el mitjà dominant.

Gràcies a Déu, ha aparegut Youtube i a fet que l'spot televisiu tingui un nou mitjà -internet- per a transmetre, i això per les nostres campanyes és una revolució. Avui en dia, ja és habitual que cada partit vagin creant una sèrie d'spots polítics que gràcies a Youtube poden arribar a la gent, i que abans no teníen canals per fer-ho. Hem de reconèixer que el DVD de David Madí, va ser el pioner i així passarà a la nostra història electoral.
Tot i que cada dia surt un nou spot, encara ens trobem lluny del nivell que han aconseguit els spots a països com EEUU, Anglaterra, etc. però mica en mica, el nivell anirà pujant fins a perfeccionar una tècnica electoral imprescindible que aquí teníem clandestina. A més, ja començen a treure el cap els spots negatius.
Acostumeu-vos-hi.

Encara ens queda camí per recòrrer en aquest terreny, sinó, fixeu-vos en el primer anunci negatiu que va fer l'equip de Lyndon Johnson a la campanya electoral de l'any 1964. Un anunci brillant. Johnson intenta treure profit de les declaracions de Barry Golwayer en les que defensava l'ús de la bomba atòmica per combatre al Vietcong a la Guerra de Vietnam. La veu de Johnson diu "Tenim el repte de construïr un món on puguin viure els nens, tots fills de Déu o enfonsar-nos a les tenebres. Hem d'estimar-nos o morir. I una veu en off diu "Voti a Johnson. Els reptes són massa grans per a quedar-se a casa"

Un spot negatiu brutal. Fa 43 anys. No cal dir que l'anunci va tenir un enorme èxit i que Goldwater va tenir una humiliant derrota.

El Dream Team de ZP

Tal com li he promés a l'Albert, analitzaré els experts de ZP

Zapatero no para. Des de fa uns mesos, està desenvolupant una estratègia de comunicació molt planificada que va començar amb l'anunci de les ajudes 2500 euros per fill.

La intenció al reunir un grup d'experts de reputació internacional que l'assessorin a l'hora de realitzar el seu programa electoral, és claríssima: donar una imatge de solvència i preparació, envoltant-se de personalitats de prestigi acadèmic internacional.
Aquesta és una tàctica que ja va utilitzar Zapatero al 2004,al presentar un grup similar d'experts - en aquell cas, espanyols- que l'ajudéssin a configurar el programa electoral del 2004.

En aquella ocasió, els experts eren Miguel Angel Moratinos, Miguel Sebastián, Carmen Alborch, etc. i enguany, són Joseph Stiglitz, Jeremy Rifkin, Wangari Maathai,George Lakoff, Phillipe Pettit, Hellen Caldicott, etc. veritables experts de l'àmbit progressista amb molt prestigi internacional.

Però la pregunta a realitzar-se -tenint en compte que l'intenció de Rodríguez Zapatero és vincular la seva candidatura a noms deprestigi- és, per què aquests esperts? Per què aquests noms?
Hi ha moltes claus sobre cap on vol anar Zapatero, en els noms dels 14 experts que l'assessoraran.

Només voldria fixar-me en dos aspectes:

- El primer, la procendència geogràfica dels experts.
La majoria provenen del món anglosaxó i són pròxims als Demòcrates nord-americans i als laboristes anglesos. L'única assessora que prové del Sud,és la premi Nobel de la Pau africana, Wangari Maathai.
Estic convençut que si ZP al 2004, hagués fet una llista de 14 experts internacionals per assessorar-lo a l'hora de fer el programa electoral, hi hauria una majoria d'experts provinents de llatino-amèrica i del món àrab. La llista actual augura un canvi en la política exterior espanyola en el cas que guanyi el PSOE, una política exterior més atlantista i occidental. Males perspectives per Moratinos i l'Alianza de Civilizaciones.

- El segon aspecte, és el per què Zapatero vol -segons paraules de Caldera- reunir a l'èlit progressista mundial que faran d'Espanya un model de política progressista a nivell mundial.
Per què Zapatero renuncia al centre? Si hagués introduït tres o quatre de noms de prestigi mundial de caire liberal o centrista, la imatge de Zapatero hagués quedat molt reforçada i hauria posat en dificultats al PP, que es veurien més arraconats a la dreta, i Zapatero estaria pivotant en el centre de la política espanyola, on hi ha els vots.

La resposta la donava aquest diumenge a El País César Molina, amb el que ell anomena la "izquierda volátil" on segons el seu punt de vista i del PSOE, hi ha la victòria. Segons aquesta teoria, a Espanya hi ha una majoria de votants d'esquerres que voten al PSOE, a IU i a partits nacionalistes. La victòria del PP només es produeix quan una part de l'esquerra -la volátil- es volatilitza i desapareix, s'absté.
Al 2004, amb l'11M, la "izquierda volátil" va anar a votar,i el PSOE va guanyar.
D'aquí al març veurem una autèntica bateria de promeses i projectes per movilitzar a la "izquierda volátil", aquesta esquerra intel·lectuali crítica que li costa tant anar a votar.

I no és un bon pas per movilitzar aquesta esquerra crítica configurar un programa electoral amb prohoms del progresssime internacional que faran que Espanya sigui el far,el model del progresssime mundial?

PD: Fixeu-vos que tant Caldera com ZP, diuen progressisme i no esquerres, per subratllar el viratge anglosaxó de la proposta.

El "desapego" gironí

Des de fa uns quants anys, s'està produïnt en el sí del territori gironí, una reflexió que ja s'ha consolidat, un remor de fons que es resumeix amb la frase: De què ens serveix ser gironins?
Aquesta pregunta que fa anys hauria sonat a "boutade" cada vegada està més extesa en les èlits empresarials, polítiques i socials del territori.
S'ha volgut intencionadament confondre les comarques gironines amb Girona ciutat. L'increïble creixement gironí, només és possible amb l'ofegament de les ciutats mitjanes del territori: Blanes,Olot,Figueres,Sant Feliu de Guíxols,Palamós, Plafrugell,Lloret,Banyoles,Ripoll,etc.
Tota la inversió pública es realitza a Girona i es trenca amb un cert equilibri històric que havia funcionat sempre.
És el mateix model que els catalans critiquem de Madrid. Es vol fer una única ciutat important,i per això s'intervé públicament per afavorir aquesta única ciutat.
No cal anar a la creació del'UdG, veritable eix sobre el que pivota l'operació,només analitzeu les inversions públiques que l'àrea urbana de Girona té projectades: Nova seu de la Generalitat, nova Casa de Cultura, nou Hospital Trueta, estació TGV soterrada, Facultat de Medicina, institut del teatre Coma-Cros, Auditori, Parc tecnològic, nova Audiència Provincial, nou Museu d'Art Contemporani, etc.
Mireu els projectes públics a altres ciutats de les comarques gironines: res d'important.
Resultat: Banyoles, gairebé ja és una ciutat dormitori de Girona, Olot,no té el dinamisme d'abans, etc.
És l'etern dilema: Girona necessita concentrar tot el poder econòmic i polític i que les altres ciutats no reexeixin per tal de ser un node important de relacions. I les altres ciutats, Figueres per exemple, volen poder créixer sense trampes, volen competir i poder ser, el que vulguin ser. No us sona aquest dilema? És el mateix que hi ha entre Barcelona i Madrid. I el que provoca el "desapego" català.
Ens queixem del centralisme de Madrid,però és un joc de nens comparat amb el centralisme gironí.
L'altre dia, en una reunió d'empresaris a Figueres, era el tema. I no us penseu que eren petits empresaris,eren empresaris líders a Catalunya en el seu sector, que feien la mateixa reflexió i que miràven cap al nord. I quan les èlits s'ho qüestionen, és que tard o d'hora tothom s'ho qüestionarà.
Avui en surt una mostra d'aquest "desapego":
Teresa Jordà,alcaldessa de Ripoll: "El Ripollés mai ha pintat res a les comarques gironines" Diari de Girona

El paper de l'estratègia

Lligant amb el llibre recomanat de la setmana i amb el títol del bloc, he cregut que seria interessant reproduïr el consell més important que segons Joseph Napolitan, pioner en l'assessorament polític, es pot donar a tothom que vulgui dedicar-se a la política.

"L'estratègia és el factor més important d'una campanya política"
Aquesta és la lliçó més important que he aprés en trenta anys. L'estratègia adequada pot sobreviure una campanya mediocre, però fins i tot una campanya brillant és probable que fracassi si l'estratègia és equivocada.
L'estratègia ha de ser adaptada per encaixar en la campanya; però no es pot adaptar la campanya per encaixar l'estratègia.
També cal tenir en compte aquest punt petit però assencial: si no podeu expressar la vostra estratègia per escrit, aleshores no teniu cap estratègia"

Joseph Napolitan

¿Por qué no te callas?

Hem de reconèixer que a la Zarzuela saben què vol dir comunicació política.
Després del mal tràngul de la visita del rei a Girona, que va suposar que per primera vegada d'ençà la transició, la figura del rei estigués realment en qüestió -tant per part de l'esquerra, com per el nacionalisme i sobretot, per la dreta espanyola, el monarca espanyol, ha tornat la situació al seu lloc, en només dos moviments.

Només en un mes, l'equip de comunicació de la Zarzuela ha organitzat una visita triomfal a Ceuta i Melilla després de 30 anys sense acostar-s'hi i ha aprofitat l'ocasió de la XVII Cimera Iberoamericana per defensar durament a Aznar davant dels atacs d'Hugo Chavez i abandonant la cimera en senyal de protesta.

En menys d'un mes, el rei torna a ser la figura intocable que era i esdevé inquestionable per la mateixa dreta que en demanava l'abdicació. En una setmana ha visitat Ceuta i Melilla, defensant-ne la seva espanyolitat i sobretot, molestant al monarca marroquí i ha defensat Aznar davant el "papus" Chavez.

Fixeu-vos en els editorials, opinions, cròniques, etc. de demà diumenge. Tots coincidiran en alavar la seva figura.

Per cert, s'ha de reconèixer que Zapatero va estar brillant, durant l'incident.

Crisis? Quina crisis? ¿Porqué no te callas?

PD: Des d'el punt de vista de política exterior, també hi ha hagut un cert "Efecte Sarkozy" en els dos gestos que va protagonitzar el rei d'Espanya. Sarkozy va demostrar amb l'incident del Txad - però també al Marroc i a Algèria- que a França ningú s'treveix a qüestionar el seu lideratge, en tots els països que han estat sota la seva influència. Que França encara és França.
En canvi a Espanya, des de Llatino-amèrica ja hi ha molts països on no se la respecta - les crítiques a les empreses espanyoles que fan Kirschner, Morales, Ortega i Chavez, és impensable que ho féssin cap país de la francofonia envers les empreses franceses- i el gestos contundents del rei, són un recordatori sobre el paper de cadascú. Un ja n'hi ha prou, un intent de visualitzar que fins aquí podíem arribar. Que Espanya encara és la madre patria. L'empremta de Sarkozy és molt allargada.

Una abraçada!

Quan ens presentem a unes eleccions i estem elavorant l'estratègia que ens guiarà durant tota la campanya, acostumem a realitzar un anàl·lisi DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats) per tal d'afinar més l'estratègia a seguir.

Fruït d'aquest i altres anàl·lisis, intentem fixar el nostre posicionament (allà on som forts i creiem que la gent li interessa). El posicionament és la zona del terreny de joc on nosaltres som més forts i a l'entorn del qual volem que giri la campanya.

A Espanya, el posicionament dels dos grans partits està molt clar, i no dubten en refirmar-lo sempre que en tenen l'oportunitat. Si el PSOE és el partit de la memòria històrica, el PP és el partit de passar pàgina, si el PSOE és el partit del matrimoni gay, el PP està en contra del matrimoni gay, si el PP és el partit de que va portar tropes a Iraq, el PSOE és el partit que les retira, si el PSOE és el partit de l'Estatut, el PSOE està en contra de l'Estatut, si el PSOE regularitza immigrants, el PP està en contra de les regularitzacions massives, i així succesivament: l'OPA a ENDESA, l'esglèsia, etc... Són partits que sempre estan enfrontats.

Sembla que per naturalesa, quan un partit proposa una cosa, l'oposició sempre hi hagi d'estar en desacord, de qualsevol tema, de qualsevol cosa.
Només quan un tema s'enfronta a un punt de vista oposat, hi ha confrontació. No hi ha conflicte si ambdues parts estan d'acord. Quan els dos principals partits estan d'acord, aquell tema esdevé lateral i prescindible, quan tots dos partits estan en total desacord, aquell tema esdevé principal i imprescindible.
Per això, a Espanya hi ha tanta confrontació, estan en desacord en tot.

Però això que serveix per tenir als teus seguidors movilitzats i serveix per diferenciar-te esdevé un error quan el rival té un posicionament superior a tu, en aquell tema.

Quan el teu partit o candidat rival té una clara zona de superioritat, és dir està més ben posicionat en algun tema, el millor és no entrar al joc, defugir l'enfrontament i fer una gran abraçada: en aquest tema penso igual que el meu rival, hi estic totalment d'acord.
Al fer això, reduïm la distància entre nosaltres i el rival en aquest tema, en la seva posició i la nostra just en un tema on el rival és més fort.

Un exemple molt clar de quan s'hauria de fer una abraçada i defugir l'enfrontament, és en un tema com el del canvi climàtic i la protecció del medi ambient. Si el teu rival és un gran defensor del medi ambient i un enemic del canvi climàtic, tu no pots proposar el contrari, no pots embrancar-te en un enfrontament que perdràs segur, has de donar-li la raó, declarar-te defensor del medi-ambient i passar a un altre tema. Sinó, et passarà com a en Rajoy i el seu "primo". A més, si has comés l'error de diferenciar-te és difícil de rectificar, ja que sempre que es toqui el tema del canvi climàtic, apareixerà el seu cosí.

En unes eleccions, aquest fenòmen és molt més clar. La batalla per a controlar l'esdevenir d'una campanya, és una batalla entre els temes de cadascú amb la finalitat que els temes on nosaltres som més forts (si som de dretes, seguretat, si som d'esquerres educació, per exemple ) siguin els que dominin la campanya.
Hem d'intentar que els temes forts del rival, no dominin la campanya, i la millor forma és reduïnt el desacord amb el nostre oponent en aquest temes. Fent una abraçadaa!

La comunicació a l'exterior

Després de la importància que està tenint la política exterior en la comunicació política en aquests darrers dies, crec que és un bon moment per reflexionar sobre una de les eines més importants per a construïr la imatge d'un líder (governant o opositor): la política exterior.

Tradicionalment es considera que la política exterior no té importància en l'esdevenir de les eleccions nacionals i es creu que en la primera legislatura el millor és centrar-se en la política interior, per tal de consolidar la majoria, i en el cas que s'aconsegueixi la reelecció, és en la segona legislatura on l'agenda internacional ha de guanyar més pes.

Per mi, aquesta opció és un error.

Aquesta visió ignora el paper clau que la política exterior juga a l'hora d'informar-nos sobre la personalitat dels nostres líders.
La política exterior és el millor escenari per a construïr la imatge d'un líder polític. És en l'àmbit internacional on es veu amb més claretat els punts forts i els punts dèbils d'un governant. En l'àmbit internacional, els ciutadans poden atribuïr atributs a un líder amb molta més facilitat. S'en poden fer una imatge molt més definida. És a dir, la gent considera que quan un governant surt a l'exterior, hi ha un patró de comportament, una manera correcta de comportar-se, que és la que vol que el seu governant utilitzi com a representant seu que és.
En el context internacional, a més de donar missatges interns a través de la teva política exterior (no és el mateix tenir bona relació amb el Marroc que amb Argelia, en el cas del Sàhara, per exemple) representes a un país i et relaciones amb altres líders internacionals. Et relaciones amb l'èlit mundial, i has d'estar a l'alçada.

No és d'extrany doncs, que el comportament d'un líder a l'exterior sigui analitzat amb lupa, ja que dóna molta més informació sobre el nivell, la categoria, el lideratge, el tacte,etc. d'un governant que en qualsevol altre escenari.
I així com un error en l'escenari internacional pot tenir moltes conseqüències negatives en la imatge interna, una bona escenificació i una bona comunicació, pot tenir un resultat boníssim en imatge dins del propi país. Felipe González i Jordi Pujol ho teníen molt interioritzat i sabíen escenificar-ho perfectament. En canvi, l'anècdota de la corona d'espines, va tenir tant de desgast intern per què es va produïr durant un viatge a l'exterior.
La foto de la reunió del G-8 de dalt, dóna molta més informació sobre José Maria Aznar, que totes les entrevistes del món. En aquesta foto de l'any 2002, es veu clarament - i tothom ho va percebre- el que serà la política exterior del govern d'Aznar que vindrà a posterior: No saber calcular el paper d'Espanya en l'escenari mundial. Aznar volia jugar a primera divisió, quan Espanya no hi podia jugar. I amb aquesta imatge es veu clarament que ell no sabia estar al seu lloc i agafa un paper que no li correspón.
L'opinió pública ja va percebre aquests atributs abans de la foto de les Azores.

La política exterior pot ser una gran eina comunicacional si està ben estudiada i es té consciència del paper de cadascú, ara, pot ser terrible si no la prepares ni ets conscient del teu paper.
Per mostra, una altra imatge

Sarkotot o com recuperar la "Grandeur" en quatre dies

Encara hi ha algú que es pregunti per què serveix la comunicació política? Si encara hi ha algú que s'ho pregunti, que es fixi en Nicolás Sarkozy, el polític europeu que més ha entés la importància de la comunicació en en l'estratègia política.
Sarkozy sabia el que els francesos volíen i els hi ha donat en pocs mesos les imatges anhelades per els seus compatriotes: un president de la República que torni a França al lloc que es mereix, a liderar el món.
Per analitzar la brillant posada en escena de Sarkozy, la utilització dels seus gestos per transmetre el seu missatge als francesos i al món, em fixaré en tres grans moments comunicacionals que ha tingut Nicolás Sarkozy darrerament, i que aporten molta més informació al electors, i per tant vots, que qualsevol llei aprovada des d'el Parlament de la República:

1. Quan encara era ministre de l'interior, en plena revolta de la banlieur, un ministre enèrgic vestit informalment, s'en va al mitg de la revolta i es dirigeix cridant a uns veïns del bloc de davant: "No n'esteu tips d'aquesta racaille (xusma)? Jo us la treuré amb el kächer (netejador d'aigua a pressió)! Aquesta escenificació, va estar molt estudiada i dirigint-se al veí es dirigia a tot França abans de que es convoquéssin les eleccions: Esteu farts d'aquesta xusma, jo sóc l'home.

2. La imatge que apareix en aquest post. En la jornada de reflexió per decidir el nou president de la República, el candidat de l'UMP s'en va a Normandia a passejar a cavall per una impressionant finca on crien braus. Tota la imatge està pensada mil·límetre a mil·límetre, i és portada a tots els diaris francesos i europeus, just el dia que hi ha eleccions.
Els francesos esmorzaran i aniran a votar amb la imatge d'un líder fort, confiat i que dalt del cavall, no sembla tant baixet. Aniran a votar amb la imatge d'un nou Napoleó.

3. Ahir, Sarkozy baixant a Madrid conjuntament amb les hostesses alliberades i rebent-lo a peu de pista i gairebé genoflexe (gracias Nicolás) ni més ni menys el president del govern espanyol. Sarkozy l'alliberador. Els francesos deuen estar exultants per què amb pocs mesos, aquest petit però ambiciós home, els hi ha tornat la grandeur. I la imatge d'ahir per ells és impagable.
Des de fa anys, França està en decadència econòmica i política, respecte a les potències europees com Alemanya i Anglaterra, però també i aixòels preocupava molt, respecte al veí espanyol que fruït d'un gran creixement econòmic s'ha convertit en un país gran amb dos grans centres de poder econòmic com són Madrid i Barcelona. Aquesta darrera fins i tot competeix amb París com a líder econòmic de tot el sud de França. I en aquest context, apareix la imatge de l'avió presidencial francés arribant a Madrid i rebut com és rebut un líder mundial. Aquesta imatge per els francesos, posa les coses al seu lloc. França encara és França.

Aquestes tres imatge demostren la importància de la comunicació en la gestió política, i com si es sap realitzar bé, els resultats són segurs. No sé però, si en Sarko podrà aguantar aquest ritme, segurament no.

Finalment, m'agradaria fer una reflexió que em va sorgir ahir escoltant la crònica de la notícia de TV3 sobre l'arribada de Sarkozy.
El noi que feia la crònica, no va informar, només va opinar: tot eren crítiques a Sarkozy: teatre, pantomima, etc. i es que si us hi fixeu, les tres fotos que us he assenyalat, van estar molt criticades per els informatius de la nostra, i en canvi van tenir gran èxit en l'electorat francés i és que estem molt endarrerits en comunicació política si qualifiquem de teatre aquests gestos.

Clar que és teatre! I a més, heu parat l'informatiu per veure'l!

L'espontaneïtat no sempre és bona

La diputada Teruel, portaveu del PSOE a la Comissió de Cultura del Parlament d'Aragó,ens serveix per il·lustrar que en comunicació política, l'espontaneïtat i la frescor són bons sempre i quan hi hagi preparació. La fòrmula és molt senzilla: en els llocs de màxima responsabilitat, els millors.
No cal dir que va ser la portaveu més breu de la història de la política espanyola, va durar 10 minuts.