Italia 2006

Ens encaminem cap a un resultat similar al de les eleccios italianes del 2006: l'empat tècnic.

Cap dels dos candidats amb opcions d'arribar a la presidència del govern espanyol a les pròximes eleccions de març destaca respecte al seu contrincant.
Rajoy no ha aconseguit fer-se un perfil presidencial, ni ha sabut crear un relat. Rodríguez Zapatero ha vist que la pirotècnia no dona més de sí, i es visualitza que més enllà del "talante" no hi ha gaire res. Tampoc té relat.

Ens encaminem doncs, cap a un resultat ajustat de la mà de dos candidats que - de moment- són incapaços d'il·lusionar als ciutadans.

Què poden fer? quina estratègia seguir?
A aquestes altures de la partida, l'única possibilitat de distanciar-se en les enquestes és a través de reforçar el perfil del candidat.
Els discursos ja estan plantejats, les propostes i els missatges també. Allà on fluixegen els candidats és en l'encarnació del projecte, del relat a través de la seva persona.
El partit que sàpiga transmetre el missatge a través del candidat, el partit en el que el seu candidat transmeti els atributs, els missatges, els valors, el relat, el projecte, tindrà més opcions de fer-se amb la victòria.

D'aquí la importància dels debats.

Integració? Són els valors, estúpid!

Des de fa uns anys, s'ha instal·lat en l'argumentari habitual, el tòpic de que per garantir la integració dels molts immigrants que han arribat a Catalunya, el millor és que es reforcin els serveis socials i així, aconseguir que l'estat del benestar sigui un tret diferencial important per a la integració dels nouvinguts.
Que s'ha de reforçar la despesa en serveis socials és obvi. Sobretot tenint en compte que ha augmentat el nombre de població.
El que jo qüestiono és el tòpic proclamat des d'instàncies oficials de que el fet que l'immigrant tingui una millors serveis socials aquí que en el seu país d'orígen, farà que això ho valori i tingui molt més interés en integrar-se en la societat d'acollida.

No tinc cap dubte que el nouvingut valora els serveis dels que disposa, però estic convençut de que no són decisius a l'hora de prendre de la decisió de voler integrar-se més en la societat d'acollida.

Són els valors de la societat d'acollida el que fa que l'immigrant es vulgui integrar i formar-ne part.
Això també passa a nivell electoral, no és la "llista de la compra", les promeses, el que fa que algú voti per un candidat, són els valors que representa el que fa que decidir el vot.

La gent vota per els valors, la gent vol formar part d'alguna cosa per els valors que representa, no per els resultats, les promeses o les ofertes.

Hi ha un exemple molt clar d'això: el FC Barcelona. Per què la gent vol ser del Barça? Per què guanya sempre? o Per el que representa? per els seus valors? És evident que la gent no es fa del Barça per els títols aconseguits -n'hi ha molts que en tenen més- sinó per allò que el fa diferent: "Més que un club", el catalanisme, UNICEF, les seccions,etc. El mateix passa amb Apple.

Els valors d'una societat, d'un país, són el motor més potent per a afavorir l'esperit d'integració dels nouvinguts. No és estrany que els països on els inmigrants mostrin una més clara voluntat per formar-ne part, siguin països amb valors sòlids, com els Estats Units.
Hi ha una altra condició imprescindible per afavorir aquesta voluntat d'integració: "L'experiència de valors": Es poden tenir uns valors sòlids, però no serveixen de gaire si després no es poden comprovar, si no són reals. És el problema de França, té uns valors sòlids i clars que durant molts anys han estat motor d'integració - liberté, igualité, fraternité- però que quan el nouvingut o els seus fills veuen que no és del tot cert, que l'experiència de valor és negativa, que no funciona, la integració falla. Per moltes mesures socials que hi destinis.

Alcalde, una sola cosa! (I)

Un "únic missatge". Aquesta és una de les lleis del màrketing, tant comercial com polític.
Aquesta idea em va venir al cap l'altre dia quan parlava de política municipal, amb el meu cosí Lluís Heras.
I vaig veure que aquesta llei si en algún àmbit té sentit és en l'àmbit municipal. Un únic missatge.
El més habitual quan un candidat arriba a alcalde, és que es perdi en la magnitut de temes i projectes que porta l'alcaldia. Hi ha multitut de problemes a resoldre, multitut de projectes, multitut de temes que ocupen el dia a dia. L'agenda treu fum. I es fa molta feina, molts projectes, que s'intenten comunicar i que consideren que la ciutadania perceb la feina feta, sobretot, perquè són coses que es veuen, que la gent pot comprovar.

Gran error. Habitual error en el que cauen molts alcaldes i que té unes conseqüències electorals claríssimes.

L'alcalde que pensa estratègicament, que té clar cap on vol anar, que té clar que vol aconseguir i quina ciutat vol, té molt clar la principal llei del màrketing: un únic missatge.
Un únic missatge que transmetrà al llarg dels quatre anys, un missatge que englobi tots els atributs que tenim, un missatge que té múltiples derivades i que no impedeix fer moltes altres coses, però que es centra en transmetre aquest missatge a la ciutadania i fa que la seva acció de govern giri al voltant d'aquest missatge.

Tots els grans alcaldes, són recordats per el conjunt dels seus ciutadans per una cosa, n'han fet moltes més, però n'hi ha una que es repeteix en la ment dels ciutadans. És el missatge:
- Pasqual Maragall, l'alcalde dels Jocs Olímpics que va obrir BCN al mar.
- Alberto Ruiz-Gallardón, l'alcalde que ha construït les infraestructures per el gran Madrid
- Rudy Giuliani, l'alcalde que va acabar amb la inseguretat a New York, després també, l'alcalde de l'11 S
- Joaquim Nadal, l'alcalde que va transformar el barri vell de Girona.

Si no sabeu com trobar el missatge, feu-vos aquesta pregunta:
Perquè us agradaria que us recordéssin?
Serà per una sola cosa. Si la sabeu, poseu-s'hi, treballeu i comuniqueu.
Si voleu fer moltes coses i no sabeu respondre aquesta pregunta, és que la vostra estratègia falla, la vostra comunicació fallarà i possiblement, perdreu les eleccions.

Reconeixem l'estratègia?

"Desgraciadament, la millor manera de reconèixer l'estratègia en una campanya és mirant enrera una vegada la campanya ha finalitzat. Al final de la campanya, hauríem de preguntar-nos: Quina va ser l'estratègia?
Per exemple, l'estratègia de la primera campanya de Clinton va ser subvalorar la victòria de Bush pare a la Guerra del Golf i debatre sobre la recessió econòmica. Recordem aquesta estratègia per què va ser bona i per el seu curt missatge: "És l'economia estúpid". Quina va ser l'estratègia de Gore en el 2000? Va ser més difusa, el seu missatge era confús"

Roberto Izurieta

Si no voleu esperar-vos a després de les pròximes eleccions de març, recordeu les darreres campanyes electorals i penseu si sabeu reconèixer lestratègia de cada un dels candidats. I us fareu una idea de la importància de l'estratègia en una campanya electoral.

De fet, un cop hagi començat la campanya de les pròximes eleccions de març, a finals de febrer, també us podeu fer aquesta pregunta. Si no reconexeu l'estratègia d'un dels dos principals candidats, si la gent no té clar els dos o tres missatges que incorpora, aquest, tindrà menys opcions de guanyar les eleccions que l'altre candidat.

el control del tempo

Avui hem tingut un exemple clar de la importància de controlar el temps polític, el control de l'agenda.
El president Rodríguez Zapatero ha anunciat -arrel de la proposta dalguns membres de l'executiva del PSOE- que modificarà la llei de l'abortament en la propera legislatura, per tal d'establir un calendari i facilitar-ne l'opció en les primeres setmanes.

No li ha servit de gaire a Zapatero les classes amb George Lakoff. És un error monumental treure aquesta proposta just quan la premsa porta setmanes parlant sobre el tancament de clíniques abortistes i posant a la presó metges que cometien il·legalitats en aquest tema. Aquesta investigació, s'ha allargat en el temps i sembla lluny d'estar tancada. S'ha creat un marc de referència negatiu en el tema de l'abortament. L'opinió pública l'associa a quelcom il·legal, negatiu. I mai has de proposar res en un moment en que l'opinió pública està sensible.

Si el que es volia era fer un gest per l'electorat d'IU, es podia fer en un altre moment, d'aquí a unes setmanes, quan tot s'hagués calmat.

És molt important triar el temps en el que llances le teves propostes polítiques, i mai ho has de fer quan la gent està sensibilitzada negativament en l'àmbit de la proposta.

PD: just he acabat d'escriure el post, Zapatero anuncia que retira la proposta i que és un tema que s'ha de consensuar en un futur.
Sort que encara deu tenir algún bon assessor o ha estat el mateix Lakoff?

ESTRATEGA VS ESTRATEGA

SUNZI

"Aconseguir cent victòries en cent batalles no és l'ideal suprem. L'ideal suprem és vèncer l'enemic sense batalla"




KARL VON CLAUSEWITZ

"Introduïr en la filosofia de la guerra un principi de moderació és un absurd. La guerra és un acte de violència destinat a forçar a l'enemic a sotmetre's a la nostra voluntat"

Missatges contradictoris

Un dels principis de la comunicació política és evitar donar missatges contradictoris, ja que desconcerten al ciutadà o elector i sobretot, fan que el nostre missatge sigui difús i per tant, difícil de comunicar.
Un misatge ha de ser clar i inequívoc i s'han d'evitar sempre els missatges contradictoris.

No he vist un exemple més clar de missatge contradictori que el que mostren les dues imatges d'aquest post.
La primera imatge és el logotip de l'Expo Zaragoza 2008 que sota el títol "Aigua i dsenvolupament sostenible" intentarà concienciar a la ciutadania sobre la problemàtica de la manca de recursos hídrics i sobre la lluita contra el canvi climàtic i a favor de la sostenibilitat.

La segona imatge és un fotomuntatge del projecte Gran Scala que auspiciat per el govern d'Aragó, es vol realitzar en plè desert dels Monegros. Aquest complex que vol atraure 25 milions de persones, tindrà 32 casinos, 70 hotels, 250 restaurants, etc... en el mitg del desert.

Els patrocinadors dels dos esdeveniments són els mateixos, el govern d'Aragó i l'Ajuntament de Saragossa, governats per el mateix partit polític.
Quin dels dos missatges tindrà més efecte? El de la sostenibilitat o el del "derroche"? o cap dels dos?

Després d'aquest lamentable espectacle, ningú tindrà l'autoritat moral per dir a la gent que tanqui l'aixeta per rentar-se les dents, a l'hora que es patrocina un projecte faraònic al mig del desert.

Autoritat moral, aquest és el principi de la legitimitat.

Hi haurà debat!

Finalment s'ha confirmat que hi haurà debat electoral entre José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. I que, segurament, seran dos. Molt bona notícia.
És una anomalia i un frau a la ciutadania la no realització de debats entre candidats durant la campanya electoral. La confrontació de propostes és la base de la democràcia: un públic interessat veu com dos o més aspirants exposen les seves propostes i debaten els problemes que el país té i les solucions que aplicaríen. La gent present s'en fa una idea i els mitjans de comunicació transmeten la seva opinió sobre els atributs que van demostrar cada candidat. És així des d'els inicis de la democràcia.

En una societat mediàtica com la nostra, el debat electoral és clau, i sovint, el partit que va davant en les enquestes o el que no té res a gunyar en el debat, refusa el debat, i la ciutadania es queda sense una de les eines més útils a l'hora de decidir el seu vot.

El millor format és el debat cara a cara entre els dos candidats amb més opcions d'acabar dirigint el país, si bé, també és interessant la fòrmula d'un debat amb tots els altres candidats. Per mí, pensant en el ciutadà, la fòrmula òptima - i també aplicable a Catalunya- seríen dos debats. Un debat amb tots els candidats i un debat cara a cara.

Però, per què són tant importants els debats?

Doncs, per què el debat és l'únic format on el candidat està despullat.
Si us hi fixeu, en tots els actes de campanya, el candidat es comunica a l'opinió pública a través d'intermediaris, i tota la comunicació es prepara pensant en el resultat que tindrà en aquests mitjans, es pot controlar: mítings electorals, transmissions de mítings enllaunats per els partits, entrevistes, cunyes, anuncis, etc.

Un debat és imprevisible per què no pots controlar l'actitut, el comportament, les respostes del teu adversari.

És aquesta imprevisió el que el fa interessant ja que podem veure els candidats despullats, tal com són, amb els seus defectes i amb les seves virtuts. I això és el que vol el ciutadà a l'hora de votar. Fer-se una idea de com és el candidat i de si està preparat per dirigir el país o no.

És en els debats on l'elector millor es forma una imatge d'un candidat, en veu els atributs i les mancances, s'en crea una idea, una idea que serà la que el guiarà fins el dia de les eleccions. Per això són tant importants els debats i per això, tots tenim a la retina alguna reacció d'algún candidat durant un debat, que van fer guanyar o perdre unes eleccions.

En definitiva, en un debat, és on podem veure si un candidat cumpleix les quatre regles de Roger Ailes per a ser un bon comunicador, i per tant un bon candidat:

- Està preparat? Coneix els temes dels que parla?
- Està còmode? Se'l nota còmode en el debat o incomode?
- Està compromès? Creu en allò que parla o ho diu amb desgana?
- És interessant? Ho explica de manera que m'interessi el que diu?

El missatge de cap d'any

Com el seu nom indica, el "missatge" de cap d'any, és una oportunitat que tot governant utilitza per intentar transmete el missatge sobre el que s'ha fet al llarg de l'any, i sobre el que es vol fer en l'any que s'inicia.
Des que va accedir a la presidència de la Generalitat, el president Montilla, vol reforçar el missatge institucional tradicional de cap d'any, amb un entorn que reforci el missatge principal del seu pla de govern. És a dir, vol aprofitar el missatge de cap d'any per a reforçar el seu missatge polític: amb el discurs i amb la posada en escena.
El seu primer discurs de cap d'any, el va realitzar des de l'Hospital General de Mataró. Ahir, va anunciar que el discurs de cap d'any d'enguany, el realitzarà des d'una comisaria dels mossos d'esquadra del Penedés, i m'aventuro a dir, que el discurs de l'any que vé, el farà des d'una escola pública d'algun municipi de Lleida o Girona.

La idea que trasnmet aquest format no és dolenta, és intentar aprofitar una bona ocasió per a comunicar - el discurs de cap d'any- per reforçar el missatge polític
- la Catalunya social: sanitat, seguretat, etc.- a través de l'imatge simbòlica.

Si bé és una bona idea, no crec que sigui la més adient per dos motius:

- Primer, per què si alguna cosa necessita reforçar el president Montilla, és la seva imatge institucional, i el discurs de cap d'any, és una ocasió única per reforçar la imatge simbòlica del President de la Generalitat de Catalunya. Hi ha altres ocasions per transmetre les prioritats del govern. En canvi hi han molt poques ocasions per transmetre simbolisme i autoritat.

- Segon, per què seria una bona eina en altres èpoques com els anys 90, però en l'època actual, en l'època 2.0, tenim eines molt més bones per comunicar la imatge que volem transmetre de les nostre prioritats de govern.
Un videobloc o missatges institucionals a través de Youtube, són molt més útils per a transmetre el missatge polític i simbólic de les nostres prioritats de govern.
En aquest sentit, altres polítics ho han realitzat amb un èxit considerable com David Cameron, Barack Obama i desde fa poc, Artur Mas.
No només s'utilitzen aquestes eines des de l'oposició, des d'el govern també hi ha hagut èxits notables, com la felicitació de Tony Blair a Nicolás Sarkozy en motiu de la seva victòria electoral, a través del Youtube i en francés. Brillant

La confrontació

D'ençà les primeres eleccions democràtiques a les corts espanyoles, qualsevol canvi de govern ha estat precedit per una confrontació política duríssima.
Després de la confrontació -que ha de ser forta, insuportable- es produeix un canvi polític. No sé els motius per a tal comportament. Suposo que quan l'ambient es converteix irrespirable, el votant culpabilitza al govern del mal ambient social i posa a l'oposició a governar per veure si així baixa la tensió.

El cert és que aquest fenòmen no ha fallat fins a dia d'avui. Així, fent memòria trobarem que:

- L'UCD, guanya les dues primeres eleccions -1977, 1979- amb una majoria destacable, però el canvi de color en el govern espanyol, la majoria absoluta del PSOE del 1982, es produeix després d'una enorme confrontació social i política que té el seu punt culminant en l'intent de cop d'estat del 23F del 1981.

- El PSOE guanya les dues següents eleccions (1986, 1989) amb absoluta tranquilitat, sobretot per la fractura de la dreta espanyola, però a principis dels anys 90, comença una època de confrontació política i social que és a punt de provocar el canvi polític a les eleccions de 1993, i que quan la confrontació s'aguditza del 93 al 96, el canvi finalment es produeix a les eleccions de 1996.
Si ens en recordem, aquestes eleccions es van celebrar en un ambient social i polític duríssim: GAL, Cas Roldán, cas Mariano Rubio, FILESA, etc.

- El PP deprés de governar durant quatre anys amb minoria, aconsegueix la majoria absoluta al 2000, en un ambient de placidesa política i social. Al cap de quatre anys, la societat espanyola torna a estar terriblement confrontada degut a l'actuació del govern del PP amb majoria absoluta i amb alguns temes com a bandera de la confrontació: Guerra de l'Iraq, Prestige i té la seva colminació amb l'11-M.
Fruït d'aquest ambient, es produeix el tomb en les eleccions del 13 de març del 2004, i el PSOE retorna al poder després de vuit anys.

Si ens fixem en aquest històric, entendrem l'estratègia de confrontació que el PP ha portat a terme en l'última legislatura. Una estratègia que té un desgast per el mateix PP, però que sobretot, suposa un desgast per el govern i que té un objectiu claríssim: provocar un ambient de confrontació que deslegitimi al govern i faci possible l'alternança.

I si això és així, per què el PP han frenat la crispació i des de fa uns mesos estan volent transmetre una imatge més moderada i allunyada de la crispació que hi havia durant els primers tres anys i mitg?
Doncs, per què saben que una confrontació fins a l'últim dia, només beneficia al PSOE, ja que si la confrontació és molt elevada, la participació puja i amb una alta participació, només han guanyat una vegada, al 1996 -la dulce derrota segons González, amb una participació del 77,5%- i en canvi amb una baixa participació, tenen moltes més possibilitats de victòria.

L'estratègia ha estat confrontació total durant gairebé tota la legislatura amb l'objectiu de crear un clima de crispació per obtenir els resultats que dona aquest clima: movilització dels propis votants, deslegitimació del govern i de l'acció de govern - gobierno irresponsable- i provocar l'abstenció d'una part de l'electorat del govern, el que s'ha anomenat "l'esquerra volàtil" que interioritza els arguments del clima d'opinió, i prefereix quedar-se a casa i no votar. I, a sis mesos de la fí de la legislatura, rebaixar la confrontació, per tal que aquesta no movilitzi als votants de l'esquerra. És a dir, no volen passar-se de frenada. Segurament consideren que han aconseguit els objectius que s'havien marcat -arribar amb opcions a les eleccions- i l'últim que volen és que es produeixi una movilització que els hi dificulti collir els resultats. Després de la confrontació, al PP l'interessa una baixa participació (per sota del 72%) i en canvi, el PSOE només té un objectiu, aixecar la participació, i aquestes alçades, només hi ha una eina per aconseguir-ho: arribar a les eleccions amb un clima de crispació antre els dos grans partits que els fagi movilitzar als seus votants i superar el 72% de participació.

El problema del PSC

El PSC té un problema. Un problema que fa temps que arrossega i les darreres declaracions de Joan Ferran no són més que la representació d'aquest problema.
El PSC ha estat una història d'un èxit. Ha governat gairebé tots els principals municipis de Catalunya, ha guanyat a totes les eleccions generals, i des de fa quatre anys governa la Generalitat de Catalunya.
I doncs, on és el problema?

El problema és que ha arribat al govern de la Generalitat massa tard. Quan les forces i les idees del partit ja estan gastades. Maragall va arribar quatre anys tard a la presidència de la Generalitat, i amb un cicle electoral desfavorable. I desde llavors, el PSC no s'ha refet.

Als anys 80 i 90, el PSC tenia un relat, un projecte narrat, un conte: era el relat que es va aplicar a la ciutat de Barcelona, amb la seva destacada transformació i que té la seva culminació amb els jocs olímpics de Barcelona. El problema del PSC, sorgeix a finals dels anys 90 a Barcelona, just després dels jocs, amb la proposta del Fòrum i encara avui s'arrossega. A Barcelona, i a Catalunya.

Els principals factors que han provocat el problema electoral del PSC - han perdut el 45% dels vots a Barcelona ciutat en els darrers 8 anys- segons el meu punt de vista, són tres:

- La globalització. És el principal problema del declivi dels partits socialdemòcrates europeus i el PSC no n'és una excepció. La globalització ha provocat uns fenòmens com la immigració massiva, la precarietat, el xoc cultural, etc. que ha fet que el discurs tradicional de la socialdemocràcia no tingui respostes per els nous reptes que la globalització ha provocat, i els votants tradicionals de l'esquerra, els sectors més dèbils, són els que reben l'impacte més fort d'aquests canvis. I desapareixen, electoralment parlant.
També, els corrents ideològics que corren per Europa, van en direcció oposada a la del partit socialista. En aquest sentit, l'hombra de Sarkozy serà allargada.

- La manca d'un relat que il·lusioni. Va lligat amb el punt anterior. La fòrmula clàssica de la socialdemocràcia: més redistribució, més inversió pública, ja no il·lusiona a ningú. Les promeses de més inversió en l'escola i els hospitals, ja no donen vots. Per dos motius: perquè la gent ja ho dóna per descomptat que es faran escoles i hospitals i per què justament aquests serveis són els més utilitzats per la immigració, i fa que encara que millorin, el ciutadà només visualitzi els canvis sociològics i no la seva millora. El PSC haurà de buscar un nou discurs il·lusionador , amb format de conte, que sumi esperances.
Pel que fa al relat del PSC sobre la relació amb Espanya, el fracàs encara ha sigut més gran. Ja no serveix el projecte de l'Espanya federal per què Espanya no vol ser federal. El PSC també ha de fer un discurs sobre quina relació voltenir amb una Espanya que no serà federal.

- Els canvis socials. La societat catalana ha canviat molt, ja no és una societat tant estable com fa quaranta anys: la gent es divorcia més, la familia és més diversa, però sobretot, el ciutadà és més individualista. Tots aquests canvis han provocat que l'elector ja no sigui un elector tradicional que votava a un partit tota la vida, i que els seus fills també el votàven, ara l'elector és més independent, i esfixa més en els projectes, en les persones a l'hora de votar. És un elector més volàtil. I és un elector que no vota al candidat posat a dit per l'aparell del partit si no l'atrau, si no creu en ell.
En aquest sentit, l'increment del poder de l'aparell del partit, fa que la distància entre la societat i el partit sigui més àmplia. El PSC, com altres partits, era un partit molt més obert a diferents àmbits socials a principis dels anys 90 que ara. Era un partit molt més "catch all" abans, que ara.

Aquests problemes són difícils de resoldre ja que hi intervenen factors externs al partit i al país, però si que es pot intervenir en les mancances del propi partit.

El primer pas, hauria de ser elavorar un discurs per el socialisme del segle XXI, sense prejudicis del passat, pensat en il·lusionar a una societat molt diferent a la que es dirigia la socialdemocràcia tradicional. Un relat que il·lusioni.

El segon pas, hauria de ser obrir més el partit a la societat. Redistribuïr el poder de l'aparell entre els militants i els simpatitzants. En temps de desorientació ideològica, els votants solen volcar-se en els atributs del líder, en el carisma i la trajectòria del candidat. Només l'obertura provoca el sorgiment de lideratges nous, que il·lusionin i cohesionin a la militància i als votants. Així ho va fer el PSOE i va sortir Zapatero, i així ho farà el Partit Demòcrata.

Aquest "problema" que té el PSC, és difícil de resoldre, però si no s'hi posa, farà bones les profecies del sociòleg guerrista José Félix Tezanos que augurava la pèrdua de la condició de partit "catch all" pel PSC, en la pròxima legislatura.

Les tres preguntes de Karl Rove

Una vegada li van preguntar a Karl Rove -"l'arquitecte" de George W. Bush- que era el que, segons el seu punt de vista, feia que una persona votés per un candidat o per un altre. Quina era la motivació que feia que un votant es decidís per una persona i no per un altre.
I Karl Rove, va respondre que davant d'unes eleccions -apart de la gent que té el seu vot decidit permanentment- el votant es fa tres preguntes de manera inconscient, que fan decidir el vot.
El candidat que més encaixi amb les respostes, és qui s'endurà l'elecció.
Aquestes preguntes, són els tres atributs claus que tot votant busca en un president, alcalde, etc. que ha de liderar una societat.
Obviament, aquestes preguntes són els atributs que busca, segons Karl Rove, el votant nord-americà, però també es poden treure conclusions sobre els atributs que el votant d'una societat occidental busca en un president o un alcalde.
Les preguntes són:

1. És un líder fort?
2. Li importa la gent com jo?
3. Puc confiar en ell?

Aquestes preguntes tenen com a resposta positiva tres atributs: força, proximitat i fiabilitat.

Aquests són els atributs que segons Karl Rove, busca tot votant en un candidat:
- Que sigui un lider fort que sàpiga liderar el país en temps de crisi, de conflictes, que no li tremoli el pols si ha de prendre decisions difícils.
- Que sigui proper a les preocupacions i els problemes de la gent. Que no visqui en una bombolla, que parli en el meu llenguatge.
- Que sigui fiable, que s'hi pugui confiar.Que no et falli. En aquest atribut, també hi va inclós la honrabilitat i la honestetat.

Segons l'arquitecte de Bush, aquestes tres preguntes van flotant en l'inconscient de l'elector a l'hora de decidir el seu vot. Si mai sou un candidat, penseu si contesteu positivament a les tres preguntes.

Eleccions a Andorra

Aquest cap de setmana, un grupet d'amics del màster, ens hem desplaçat a Andorra per fer un seguiment de les eleccions comunals a Andorra. Amb l'excusa que el company i amic Ferran Fernández dirigia la campanya del candidat d'Unió per Escaldes-Engordany, Toni Martí, l'Albert Medran, el Vicent Martínez, en Carlus Gómez, el gran Jorge Gerez i un servidor, ens ho hem passat pipa observant les perculiaritats de la jornada electoral andorrana.

Ha estat molt instructiu veure com passen la jornada electoral els andorrans. Hem visitat varis municipis: Andorra La Vella, La Massana i Escaldes-Engordany, i a tots, es repetíen dos fets que només es poden produïr en un país tant peculiar com Andorra:

- Només hi havia un col·legi electoral per parròquia -o municipi- i per allà hi pol·lulàven tot el dia candidats, periodistes, militants, electors, etc. Això només ho he pogut veure en municipis petits com Espolla. En eleccions conflictives, la tensió és terrible i el recompte dramàtic.

- En aquest col·legi electoral, es serveix menjar i veure gratis tot el dia. Durant tota la jornada, un servei de càtering va servint menjar i veure per als electors que s'acosten a votar. És impressionant! i, a més, van canviant el tipus de menjar en funció de l'horari: al matí croissants, madalenes, sucs de fruita, cafè; al migdia, canapés, patates, vermout, vi, etc. i al vespre de tot.
Quan miràvem el maravellós espectacle del bar-urna, no podíem deixar de pensar si això era aplicable a aquí, i quina influència tindria en l'abstenció.
Després de reflexionar una mica, vaig arribar a una conclusió: els col·legis electorals seríen una festa, estaríen molt concorreguts i el menjar baixaria de manera espectacular, ara, l'abstenció, més o menys es mantindria. Estic segur que hi hauria gent que es passaria el dia al col·legi electoral i després, se n'aniria a casa sense haver votat. País!

La política catalana mira de prop el que es fa a Andorra, si Artur Mas va estar al final de campanya del PLA, Jordi Guillot ha acompanyat als candidats dels Verds al principat, molt especialment del jove valor ecologista Joel Samper.

Per cert, felicitats al Ferran i a tot el seu equip. Heu tingut una victòria aclaparadora. A veure si encara el màrketing polític servirà per alguna cosa!