Lakoff again

No seré jo qui negui la valua dels anàl·lisis del lingüista George Lakoff.
Conegut aquí arrel de la publicació del llibre "No pienses en un elefante" que ha esdevingut referència per a tot aquell que opini sobre política. S'ha convertit en una moda, i a mi, aquestes modes, em provoquen distanciament, i més si tenim en compte que la teoria de Lakoff és una bona eina d'anàl·lisi, però és de difícil aplicació, si no és a mig-llarg termini.

El seu model, però, té més vigència que mai, si més no en el cas nord-americà.
Em centraré en els dos candidats que segons el meu punt de vista, tenen més opcions a ser candidats per els seus respectius partits: Barack Obama i Hillary Clinton per els demòcrates i John Mc Cain i Rudy Giuliani per els republicans.

Els dos candidats de cada bàndol, reprodueixen de manera exacta el model de Lakoff sobre els dos models de família com a metàfora dels valors del partit demòcrata i el partit republicà.

Pel Lakoff, un país és una metàfora de la família -sobretot als EEUU - i aquesta metàfora s'utilitza constantment: els "pares" de la nació, els nostres fills, els nostres veïns, etc.
És a dir, veiem a la nació com a una metàfora de la família.

I els dos partits,simbolitzen a dos models familiars diferents: el model del "Pare estricte" per el partit republicà i el model de "pares protectors" per el partit demòcrata.
El model del pare estricte es basa en la premisa que el món és un lloc perillós on existeix el bé i el mal i per tant, es necessita un pare fort i estricte.
El model dels pares protectors, es basa en la premisa que tant el pare com la mare poden exercir el mateix rol, que la gent no és dolenta per naturalesa i que per tant, el món pot ser un lloc millor. En definitiva, Hobbes i Rosseau.

Els candidats més ben situats per arribar a la Casa Blanca reprodueixen de manera exacta el model de Lakoff:
- Mc Cain, un home dur, que ha estat presoner de guerra i defensor de la guerra de l'Iraq.
- Giuliani, el comandant en cap de l'11-S. El qui va acabar amb la inseguretat a NYC
- Clinton, la mare protectora, que sap castigar però alhora mimar
- Obama, el que proposa l'esperança d'un futur millor, sense pors.

Els partidaris dels dos models ja han decidit quin model prefereixen, la gran pregunta és què preferiran els votants independents? Un pare estricte o un pare o mare protector?

Les tres potes de John Mc Cain

Després dels caucus de Iowa i les primàries de New Hampshire, tots els focus estan centrats en el duel entre Barack Obama i Hillary Clinton, deixant en un segon pla l'altre guanyador de New Hampshire, el republicà John Mc Cain.
John Mc Cain, és un lluitador nat, que en les primàries de l'any 2000, només el va poder aturar en la seva carrera cap a la Casa Blanca, les males arts de Karl Rove, i no sense esforços.
Però en aquestes eleccions, Mc Cain ha aprés la lliçó i es presenta amb uns atributs que fan que sigui un candidat amb unes grans opcions d'arribar a la Casa Blanca.
Aquestes característiques són:

- És l'únic candidat que defensa la guerra d'Iraq i defensa enviar-hi més tropes. Si bés, considera que les coses no s'han fet bé i s'han de millorar. Creu que s'han d'introduïr principis morals en el conflicte i per això proposa tancar Guantanamo (ell va ser presoner i torturat durant cinc anys al Vietnam). Vol donar la imatge de comandant en cap de la nació, però a l'hora d'un comandant amb ètica.

- Tot i que en un principi no gaudia de la simpatia de la dreta cristiana, fa uns mesos va rebre el suport de Pat Robertson, líder de la Coalició Cristiana - principal grup evangelista organitzat- i ha esdevingut el candidat republicà que té el suport de la marea evangelista. En les darreres eleccions, aquests electors van ser decisius per a la victòria de Bush. També té el suport de l'administració Bush i del seu arquitecte Rove.

- És l'únic candidat republicà que aposta per la legalització dels immigrants il·legals que treballen als EEUU, i va proposar una mesura en aquest sentit l'any 2006 conjuntament amb el Demòcrata Ted Kennedy.
Mc Cain, a l'igual que Bush, ha sabut veure l'enorme nínxol electoral per el partit republicà que representen els votants llatins. Són uns votants que sintonitzen molt més amb la ideologia dels republicans que amb la dels demòcrates, però el discurs antiimmigrant del partit de l'elefant fa que se n'allunyin.
Els llatins dels EEUU, van més a missa que els americans wasp, són més creient, són molt conservadors en temes com la família i la moral, i Mc Cain pot treure'n molt de profit.

Aquestes són les tres potes guanyadores de John Mc Cain, però hi ha una quarta pota, i aquesta és negativa: l'edat. Amb 71 anys, McCain s'haurà d'esforçar molt per transmetre que encara té l'empenta necessària per liderar la primera potència mundial.

Con la iglesia hemos topado!

Després de la concentració en defensa de la família catòlica i de la polèmica entre el PSOE i els bisbes més conservadors de la jerarquia catòlica espanyola, crec que l'expressió popular "con la iglésia hemos topado!" té més sentit que mai i Rodríguez Zapatero faria bé d'analitzar amb perspectiva tot el que està passant.

Sempre he considerat que sense el suport i la movilització de l'esglèsia catòlica i l'AVT el PP no hagués arribat al final de la legislatura amb les opcions que arriba.

Per entendre tot el que està passant, cal que ens remontem al 5 d'abril del 2005.

En aquella data, mort Joan Pau II.
Amb la mort del papa, s'obre la discussió en el sí de la jerarquia catòlica sobre el nom del seu successor. L'elecció de l'intel·lectual Joseph Ratzinger, és l'inici de tota l'estratègia posterior.
Al elegir un papa alemany, fidel a la tradició, intel·lectual i amb opinió política, Roma envia un missatge que el propi Benet XVI repetirà després: "El nostre objectiu és recristianitzar Europa. Europa, terra de missió"

En aquell moment, la majoria de gent no dóna gaire importància al missatge vaticà i continua creient que el futur va cap a la secularitació de la societat.

Era l'any 2005. En aquell any, la UE tenia que obrir negociacions amb Turquia per la seva adhesió, Schroeder era el canceller alemany, Chirac era el president de França - tots dos favorables a l'entrada de Turquia i laicistes - i 15 dies més tard, el congrés espanyol aprobava el matrimoni entre persones del mateix sexe.

Gairebé tres anys després, les coses a Europa han canviat molt. I han canviat en el sentit que Roma pretenia:

Turquia està més allunyada de l'adhesió amb la UE que mai, una democrata-cristiana, Angela Merkel, és la cancellera alemanya, Sarkozy és el president de França i en la seva visita al Vaticà, considera la religió catòlica com a font d'identitat dels francesos, qüestiona el laicisme i anima als bisbes catòlics francesos a participar en el debat públic, l'exprimer minitre anglès Tony Blair es converteix al catolicisme i la jerarquia catòlica espanyola fa un pols a ZP a dos mesos de les eleccions.

La reacció del PSOE i Zapatero és la mateixa reacció que hauríen fet a l'any 2005. La mateixa. És més, Zapatero ha vist que s'estaven produïnt moviments i durant l'any 2007 va voler polir les relacions amb l'esglèsia, millorant la seva financiació i pensant que així la tindria calmada, però no és el finançament el principal objectiu de l'esglèsia. Les coses han canviat. Hi ha moviments profunds.

Però, per què l'esglèsia fa aquest atac contra Zapatero? Segons el meu punt de vista, per dos motius:

- Per mostrar la seva força i marcar territori.
- I sobretot, per contribuïr a reforçar la imatge del president Zapatero com a una persona radical, allunyada de la centralitat. I per tant, les seves propostes socials també.

En fí, l'actitut de l'esglèsia no és una cosa de Rouco & companyia, no és un exabrupte pro PP, és quelcom més. Con la iglésia hemos topado!

Lideratge

En plena carrera electoral, crec que és interessant reflexionar sobre el lideratge. Just quan el lideratge dels diversos candidats es posaran a prova.

"Si no hi ha comunicació, no hi ha diàleg, i si no hi ha diàleg, no hi ha capacitat de lideratge. El lideratge, imprescindible en una societat oberta, precisa de la integració de les persones. No existirà mai el lideratge si no es comparteixen valors. El lideratge només és possible quan les persones s'identifiquen amb objectius i fites , que tenen necessàriament que ser compartits, fet que mai es produirà si no es comparteixen també els valors en els que descansen els objectius i les fites assenyalades"

Santiago Garcia Echevarria

Els valors marcaran la batalla

Barak Obama i Mike Huckabee, han guanyat els "caucus" de Iowa.
Els participants dels caucus d'Iowa, han donat un missatge molt clar als aspirants a la presidència dels Estats Units: Són els valors, estúpid!
Han guanyat els dos candidats que representen millors els "valors" tradicionals del poble nord-americà.
Barak Obama, està fent una campanya basada en alguns dels valors més apreciats per el poble americà: el somni americà, el canvi, la llibertat, l'esperança, el futur.
Mike Huckabee, també està fent una campanya basada en els valors més arrelats en el poble nord-americà. El lema de la seva campanya és: "família, fé i llibertat" i representa uns valors molt arrelats als EEUU: baixada d'impostos, a favor de les armes, en contra l'avortament, la importància de la religió, la tradició, la llibertat individual, etc.

Aquests resultats no vol dir que aquests dos aspirants acabin essent els candidats a la presidència, però si que marca que els valors que aquests representen són el terreny de joc on els americans volen que es jugui la confrontació electoral.

El candidat demòcrata que representi millor els "valors" nord-americans que més agraden als demòcrates, serà el candidat demòcrata a la presidència i a l'inversa, el candidat republicà que sàpiga representar els valors més apreciats per els seus electors, serà el candidat republicà.

No serà una batalla per a tecnòcrates i racionalistes. El cor marcarà les eleccions.

Destruïr al candidat

Què és el que li agradaria sentir d'un candidat a president? Quines qualitats ha de tenir?

Aquesta, és una pregunta habitual en l'elavoració d'enquestes electorals i que sistemàticament sol tenir la meteixa resposta:
M'agradaria que fos honest i que es preocupés pels meus problemes

El votant, independentment del vot partidista, les dues qualitats que valora més d'un candidat és que sigui honest i que s'interessi per els seus problemes. A vegades, aquestes qualitats són més importants que les diferències ideològiques que es puguin tenir amb el candidat. És a dir, si és honest i es preocupa dels meus problemes, el puc votar tot i que tinguem opinions diferents sobre alguns temes.

És per això que la figura del candidat ha guanyat tanta importància elecció darrera elecció. Ja que el candidat aporta molts més valors positius que el programa o el partit.

També s'ha convertit en la figura a batre. La credibilitat d'un candidat és un actiu molt important, i destruïr aquesta credibilitat es torna un objectiu.

Tot això vé a propòsit de la publicació de les darreres enquestes electorals que pronostiquen un empat tècnic entre PP i PSOE. Hi ha una dada important en les enquestes: la credibilitat de Rodríguez Zapatero baixa.

Aquesta ha estat -segons el meu punt de vista- l'estratègia del PP durant aquests quatre anys: destruïr la credibilitat de Zapatero.
El PP ha realitzat una campanya permanent de movilització del seu electorat sense donar gaire importància al seu propi candidat i paral·lelament, ha centrat tota la seva artilleria a un únic objectiu, la credibilitat de Zapatero.

Zapatero és una persona que té imatge d'honestedat i per aquí no s'el podia atacar. Se l'ha atacat per l'altre costat: s'ha presentat una imatge d'una persona allunyada dels problemes de la gent, radical, que es preocupa de coses que a la gent no el preocupen - Estatut, procés de pau, aliança de civilitzacions, educació per la ciutadania, etc- i que en canvi no es preocupa dels problemes del dia a dia.
Cal dir, que algunes actituts frívoles del personatge, han contrubuït a consolidar aquesta imatge.

Zapatero arriba a les eleccions amb una valoració molt més baixa del que es podia esperar, i això no és casual, és fruït d'una estratègia molt elavorada.

Els grans debats de l'era de la comunicació

Enguany, el màster de Periodisme cultural de la UdG i el CCAII tornem a organitzar el cicle "Els grans debats de l'era de la comunicació". Un cicle de conferències on intentem reflexionar sobre alguns dels temes imprescindibles per entendre el món actual, de la mà de destacats especialistes.
El programa d'aquest any és:

La batalla energètica. La importància geoestratègica de les fonts d'energia i els conflictes vinculats a aquesta
A càrrec d'Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau. Dijous 24 de gener

El desplaçament del centre de gravetat geopolítica, de l'Atlàntic al Pacífic
A càrrec de Xavier Batalla, corresponsal diplomàtic de La Vanguardia. Dijous 31 de gener

El retorn a la política. Els valors i les idees, eixos de la política del s.XXI
A càrrec de Pierre Giacometti, Director de IPSOS consulting. Dijous 21 de febrer

La força dels pocs en el nou escenari internacional. El paper dels vells i els nous agents polítics
A càrrec d' Andrés Ortega, director de Foreign Policy versió espanyola. Dijous 28 de febrer

Els efectes dels límits difusos en l'ús del territori. Problemes i oportunitats de les noves urbanitats
A càrrec de Carles Llop, director del Màster en Desenvolupament urbà i territorial de la UPC. Dijous 6 de març

Totes les conferències es realitzaran a les 18h a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Entrada lliure