El grup de hardcore de Vilafranca del Penedés, Inadaptats és un grup inseparable de la meva joventut. Vam crèixer amb les seves cançons.
Avui, llegint el Temps m'he assaventat que es tornàven a ajuntar i que el seu nou disc sortirà el proper 15 de maig sota el títol "L'art de la Guerra" i serà un homenatge al llibre de Sunzi.
Un disc que tindrà 13 cançons com capítols té l'obra. Gran notícia
Estrategues, ja tenim banda sonora
dimarts, 6 de maig del 2008
diumenge, 4 de maig del 2008
L'Europa eterna
Aquesta imatge de seguidors del nou alcalde de Roma, Gianni Alemanno del partit postfeixista Aliança Nacional, celebrant la presa de possessió del càrrec amb la salutació romana, que avui publica el País, m'ha recordat l'extraordinari llibre de Mark Mazower, La Europa Negra.
En el mateix diari, la notícia de portada era "La UE prepara la expulsión de 8 millones de inmigrantes sin papeles".
En l'Europa Negra, Mazower, fa una anàlisi històrica dels darrer mig segle XX a Europa. Una anàlisi que arriba a una conclusió esfereidora: el totalitarisme està molt més arrelat a la cultura política europea del que ens sembla.
Per a mi, més que l'Europa negra és l'Europa eterna. Aquesta Europa que mai n'apèn. El tot o res, la frivolitat infinita que condueix a l'horror infint.
Europa es troba inmersa en un procés de canvi -sociològic, demogràfic, econòmic- que dóna signes de ser un inici al populisme i la resposta sempre és la indiferència.
Ens trobem en un context idoni per el resorgiment del populisme i del feixisme, només l'economia fa que no ens trobem a les portes d'uns nous anys 30.
Tot Europa gira a la dreta i vol una dreta molt més dura. La dreta guanya a tota la UE llevat de la Península Ibérica.
I part de la culpa que aquest gir sigui més dur i populista és dels nostres líders d'opinió. Han estat donant l'esquena a la gestació d'un sentiment de frustació i desesperança que s'ha produït en el sí de la societat europea. I aquests sentiments comencen a cristal·litzar. A principis del s.XXI, la immigració és el factor que catalitza tot aquests sentiments.
El problema som nosaltres els europeus i la nostra frivolitat. Passem de ser els més tolerants del món a ser els més intolerants. Passem del "papers per tothom" a "camps de concentració per a immigrants". Mai hi ha termes mitjos, és sempre el tot o res.
Tant avesats a donar lliçons als EEUU i fent de l'insult a Bush l'esport nacional i no ens hem adonat que ens estem acostant al precipici. Els EEUU utilitzen sempre la tàctica del "pal i la carrota", combinen duresa i mà esquerra. Utilitzen el "poli bo" i el "poli dolent" alhora. Nosaltres pasem de que tots els polis siguin bons, a que tots siguin dolents. El tot o res.
És l'Europa eterna, i si hi ha algún lloc a Europa que no es doni mai per aludit, aquest és Catalunya. Nosaltres continuem com si la UE fos un paradís progressista. És el Fòrum 2004 com a metàfora.
Com diu Mazower i no parava de repetir Henry Kissinger: "Tots els grans totalitarismes del s.XX, han nascut a Europa"
dimecres, 30 d’abril del 2008
Tres dies parlant d'estratègia amb Edgar Morín
Tot i que siguin les festes de la Santa Creu a la meva ciutat, aquest any tindré el cap a un altre lloc, a Orion
En aquest idílic paratge, 16 membres del Foro Iberioamericano Sobre Estrategias de Comunicación (FISEC), es tancaran en un Chateau amb el pare del pensament complex, el gran filòsof i pensador Edgar Morín, durant tres dies per parlar de "complexitat, cultura i estratègia".
Una trobada liderada -entre altres- per el gran estratega Rafael Alberto Pérez, a qui agraeixo molt sincerament la seva invitació a participar en aquesta trobada.
En fí, he perdut una ocasió única per questions de feina. No us imagineu el greu que em sap. Espero poder informar-vos de les reflexions que s'hi hauran fet.
Que ho disfrutin els amics del FISEC
dissabte, 26 d’abril del 2008
Sense la Reforma no hi ha estrategues
Tal com assenyala Peter L. Berstein en el seu llibre "Against the Gods, The remarkable story of risk" sense la Reforma Protestant de 1517 no s'entendria la noció de risc i de futur tal com l'entenem avui en dia. I sense noció de risc i de futur, no hi ha necessitat d'estratègia, ni d'estrategues.
La Reforma va significar molt més que escissió en el sí de l'esglèsia i una nova manera de relacionar-se amb Déu. Va trencar l'esquema sobre el que es sustentava l'organització social en les societats cristianes. A part de tots els canvis introduïts per tal de tornar a una relació amb Déu més pura i més fidel als inicis del cristianisme, va introduïr un canvi que va capgirar els esquemes existents i que va introduïr les nocions de risc i de futur, i per tant, d'incertesa:
L'eliminació de la confessió
A l'eliminar la confessió, la reforma protestant introduïa a totes les societats on era majoritària, la idea de que no hi ha cap oportunitat per eliminar els teus pecats a la terra abans de passar comptes al cel. És a dir, el dia que et moris, seràs jutjat per la teva trajectòria vital, per la teva conducta, i no hi ha cap subterfugi per reduïr la teva càrrega.
En funció del teu comportament terrenal, aniràs al cel o a l'infern.
Aquesta supressió de la confessió, és trascendental ja que introdueix la idea de que és el propi home el que ha d'ordenar la seva vida i que no es pot quedar impassible esperant el dessigni diví, esperant allò que li depararà el futur.
L'home doncs, no té excusa per no actuar davant un futur plè d'incertesa i es veu obligat a actuar i assumir riscos per tal de reduïr la incertesa del futur.
L'home es veu sol davant el futur, i Déu només apareixerà a l'hora de passar comptes.
No és estrany doncs, que l'ètica protestant es caracteritzi per l'abstinència i l'estalvi, dos comportaments característics del qui sap que de la seva actuació en el present depèn el seu futur.
Amb la Reforma, l'home es va consolidant com a centre del món i prenen més força termes com : incertesa, futur i risc.
Aquests tres conceptes són els creen la necessitat de l'estratègia:
Treballar en el present per reduïr la incertesa, el risc que hi ha en el futur i així aconseguir els nostres objectius.
La Reforma va significar molt més que escissió en el sí de l'esglèsia i una nova manera de relacionar-se amb Déu. Va trencar l'esquema sobre el que es sustentava l'organització social en les societats cristianes. A part de tots els canvis introduïts per tal de tornar a una relació amb Déu més pura i més fidel als inicis del cristianisme, va introduïr un canvi que va capgirar els esquemes existents i que va introduïr les nocions de risc i de futur, i per tant, d'incertesa:
L'eliminació de la confessió
A l'eliminar la confessió, la reforma protestant introduïa a totes les societats on era majoritària, la idea de que no hi ha cap oportunitat per eliminar els teus pecats a la terra abans de passar comptes al cel. És a dir, el dia que et moris, seràs jutjat per la teva trajectòria vital, per la teva conducta, i no hi ha cap subterfugi per reduïr la teva càrrega.
En funció del teu comportament terrenal, aniràs al cel o a l'infern.
Aquesta supressió de la confessió, és trascendental ja que introdueix la idea de que és el propi home el que ha d'ordenar la seva vida i que no es pot quedar impassible esperant el dessigni diví, esperant allò que li depararà el futur.
L'home doncs, no té excusa per no actuar davant un futur plè d'incertesa i es veu obligat a actuar i assumir riscos per tal de reduïr la incertesa del futur.
L'home es veu sol davant el futur, i Déu només apareixerà a l'hora de passar comptes.
No és estrany doncs, que l'ètica protestant es caracteritzi per l'abstinència i l'estalvi, dos comportaments característics del qui sap que de la seva actuació en el present depèn el seu futur.
Amb la Reforma, l'home es va consolidant com a centre del món i prenen més força termes com : incertesa, futur i risc.
Aquests tres conceptes són els creen la necessitat de l'estratègia:
Treballar en el present per reduïr la incertesa, el risc que hi ha en el futur i així aconseguir els nostres objectius.
dijous, 24 d’abril del 2008
Maquiavel
" Un príncep del temps present, i no m'està bé anomenar-lo, mai no predica més que pau i lleialtat, i, en canvi, és enemic acèrrim d'ambdues, i tant l'una com l'altra, si ell les hagués observades, li haurien arrabassat moltes vegades o la reputació o l'estat"
Niccolò Machiavelli, dins "El Príncep" s. XV
dimecres, 23 d’abril del 2008
Reflexions per Sant Jordi
Avui, diada del nostre Sant Patró Sant Jordi, contemplant la llista dels llibres que segons els mitjans tindran més èxit en la jornada d'avui, m'envaeix una sensació de tristesa literària. Tristesa, en veure com el "low cost" ho envaeix tot, i els llibres no en són una exepció.
Avui, tothom s'atreveix a fer un llibre. I en canvi és tant difícil fer un llibre! però la nota de tall ha baixat, com tot.
Aquesta petita reflexió vé lligada per el comentari que va fer Beta Paseu, en aquest bloc en el post sobre el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa. En/na Beta es queixava del tacticisme dels partits polítics, dels assessors de comunicació, de la imatge, dels estrategues, etc. que fan que la nostra política sigui cada vegada més "low cost".
Tot i que no comparteixo totalment la crítica, si que crec que té bona part de raó i ho lligaria amb el nivell de l'oferta literària per Sant Jordi.
Com diuen en castellà: "Dime con quien vas i te diré quien eres". Aquest és un refrany que descriu bastant bé la situació en la que es troba la política catalana i espanyola pel que fa al debat de les idees i als pensadors que les generen.
Al llarg de la història, els grans governants, els grans líders polítics, sempre han tingut al seu costat a pensadors il·lustres, a intel·lectuals de referència que han omplert de contingut l'acció de govern. Homes d'acció i homes de pensament. Des d'Atenes als notres díes, els grans estadistes sempre han sabut envoltar-se de grans pensadors.
La seguretat d'aquests líders fa que no necessitin aduladors sinó pensadors, que poden discrepar-hi si creuen que el governant no actua correctament.
Els casos més recents són els de Tony Blair, amb Alister Campbell i sobretot Anthony Giddens, i Bill Clinton amb Mark Penn, Dick Morris, James Carville, etc. Tot i que sembli que no, Bush i Sarkozy també tenen pensadors de nivell al seu entorn.
Però i aquí, que tenim? a nivell espanyol, el desert, el tacticisme, l'adulació. No es pot aspirar a ser un referent en la renovació de l'esquerra europea amb Suso del Toro i Juan José Millás -amb tots els respectes literaris per aquests dos escriptors-
Això és extrapolable a gairebé tots els partits. Sembla com si el pensament fés nosa, i no fa nosa, és imprescindible, pel governant i per la societat.
Cal més pensament, més idees, més potència.
Perquè no oblidem una cosa, en política, només hi ha una cosa imprescindible: les idees.
Avui, tothom s'atreveix a fer un llibre. I en canvi és tant difícil fer un llibre! però la nota de tall ha baixat, com tot.
Aquesta petita reflexió vé lligada per el comentari que va fer Beta Paseu, en aquest bloc en el post sobre el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa. En/na Beta es queixava del tacticisme dels partits polítics, dels assessors de comunicació, de la imatge, dels estrategues, etc. que fan que la nostra política sigui cada vegada més "low cost".
Tot i que no comparteixo totalment la crítica, si que crec que té bona part de raó i ho lligaria amb el nivell de l'oferta literària per Sant Jordi.
Com diuen en castellà: "Dime con quien vas i te diré quien eres". Aquest és un refrany que descriu bastant bé la situació en la que es troba la política catalana i espanyola pel que fa al debat de les idees i als pensadors que les generen.
Al llarg de la història, els grans governants, els grans líders polítics, sempre han tingut al seu costat a pensadors il·lustres, a intel·lectuals de referència que han omplert de contingut l'acció de govern. Homes d'acció i homes de pensament. Des d'Atenes als notres díes, els grans estadistes sempre han sabut envoltar-se de grans pensadors.
La seguretat d'aquests líders fa que no necessitin aduladors sinó pensadors, que poden discrepar-hi si creuen que el governant no actua correctament.
Els casos més recents són els de Tony Blair, amb Alister Campbell i sobretot Anthony Giddens, i Bill Clinton amb Mark Penn, Dick Morris, James Carville, etc. Tot i que sembli que no, Bush i Sarkozy també tenen pensadors de nivell al seu entorn.
Però i aquí, que tenim? a nivell espanyol, el desert, el tacticisme, l'adulació. No es pot aspirar a ser un referent en la renovació de l'esquerra europea amb Suso del Toro i Juan José Millás -amb tots els respectes literaris per aquests dos escriptors-
Això és extrapolable a gairebé tots els partits. Sembla com si el pensament fés nosa, i no fa nosa, és imprescindible, pel governant i per la societat.
Cal més pensament, més idees, més potència.
Perquè no oblidem una cosa, en política, només hi ha una cosa imprescindible: les idees.
dissabte, 19 d’abril del 2008
La clau temporal
En qualsevol confrontació electoral a l'hora de plantejar l'estratègia de la campanya, el factor temps és un dels factors claus: cal arribar al dia de les eleccions en el moment més àlgid de la campanya, en el moment més propici per a nosaltres.
Però no és aquest el factor temps que volia comentar avui. Hi ha un altre factor temps que per mí és més important i que fa referència a la importància del temps a l'hora de plantejar un projecte polític o a l'hora de construïr a un candidat.
En aquest factor, hi intervenen els tres estadis temporals: present, passat i futur.
I de la combinació adequada dels tres estadis i dels fenòmens que els formen, obtenim l'èxit electoral.
El ciutadà, l'elector, busca per el present (el dia de les eleccions) un projecte que ens vinculi al nostre passat (els nostres valors col·lectius) i ens projecti al futur ( en aquest aspecte, té dues vertents: l'esperança en un futur millor i sobretot, el que ens plantegi unes solucions, una missió més sòlida per un futur que sempre està plè d'incerteses.És a dir, que ens redueixi l'incertesa).
La incertesa del futur i els valors, són dos factors claus per decidir l'elecció sobre vàries opcions. Aquests factors es visualitzen clarament en els estadis temporals: passat per els valors i futur per la incertesa, però també es podríen definir a través de la dualitat emocions/raó.
A l'hora de votar tenim present el nostre passat a través dels valors (emocions) i la projecció del nostre futur a través de la reducció de l'incertesa (raó).
A l'anar a votar, volem un projecte, un candidat que ens ofereixi una clara conjunció amb el que som, amb els nostres valors, amb el nostre passat (aquí hi intervé el factor emocional) i a l'hora, que ens redueixi la incertesa del futur, que ens doni seguretat (aquí hi intervé el factor racional).
Projectar en el present, el passat i el futur, aquest és el factor temporal, aquesta és la clau de l'èxit.
Però no és aquest el factor temps que volia comentar avui. Hi ha un altre factor temps que per mí és més important i que fa referència a la importància del temps a l'hora de plantejar un projecte polític o a l'hora de construïr a un candidat.
En aquest factor, hi intervenen els tres estadis temporals: present, passat i futur.
I de la combinació adequada dels tres estadis i dels fenòmens que els formen, obtenim l'èxit electoral.
El ciutadà, l'elector, busca per el present (el dia de les eleccions) un projecte que ens vinculi al nostre passat (els nostres valors col·lectius) i ens projecti al futur ( en aquest aspecte, té dues vertents: l'esperança en un futur millor i sobretot, el que ens plantegi unes solucions, una missió més sòlida per un futur que sempre està plè d'incerteses.És a dir, que ens redueixi l'incertesa).
La incertesa del futur i els valors, són dos factors claus per decidir l'elecció sobre vàries opcions. Aquests factors es visualitzen clarament en els estadis temporals: passat per els valors i futur per la incertesa, però també es podríen definir a través de la dualitat emocions/raó.
A l'hora de votar tenim present el nostre passat a través dels valors (emocions) i la projecció del nostre futur a través de la reducció de l'incertesa (raó).
A l'anar a votar, volem un projecte, un candidat que ens ofereixi una clara conjunció amb el que som, amb els nostres valors, amb el nostre passat (aquí hi intervé el factor emocional) i a l'hora, que ens redueixi la incertesa del futur, que ens doni seguretat (aquí hi intervé el factor racional).
Projectar en el present, el passat i el futur, aquest és el factor temporal, aquesta és la clau de l'èxit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
.JPG)
