Comunicació Involuntària

Aquesta foto que ha publicat La Vanguardia és un mal exemple de comunicació. Comunicació involuntària, obviament.

Tota la plaça de Sant Jaume inundada de cotxes oficials dels alcaldes Catalunya per reunir-se amb el president de la Generalitat, és una imatge que comunica molt. Que transmet molts de missatges.

El missatge principal que transmet aquesta foto, és l'allunyament que es produeix entre el polític i la ciutadania un cop el primer ha jurat el càrrec.
Sovint, quan el governant assumeix el càrrec, aquest el segresta i comença a comportar-se com el seu predecessor. És com si el càrrec imposés un comportament, un distanciament, i es nota sobretot quan deixa anar la frase "Estem treballant molt. Si sabéssis les coses que tenim entre mans..."

A partir d'aquell moment, el polític comença a descuidar la comunicació i només es preocupa pel titular. És un mal molt extés i que explica moltes derrotes electorals.

De totes maneres, segur que a la reunió amb el president Montilla, hi va haver algún alcalde que va tenir el detall d'aparcar el cotxe oficial a un pàrquing pròxim o demanar al xòfer que se n'anés d'allà i que ja el trucaria quan s'acabés l'acte per a venir-lo a buscar.

No tingueu cap dubte, aquest segurament, guanyarà les pròximes eleccions.

Els 16 de Washington

Com alguns de vosaltres ja sabeu, el proper 1 de novembre un grup de malalts de la política ens n'anem a Washigton a seguir les eleccions nordamericanes.

Aquest grup sorgit al voltant de l'ICPS, que ens hem autoanomenat els 16 de Washington passarem una setmana llarga a la capital dels EEUU per seguir les eleccions americanes i per assistir a la 41 Conferència Mundial de l'Associació Internacional de Consultors Polítics (IACP), que sota el títol "How the election whas won" analitazarà la campanya electoral nordamericana de la mà dels principals consultors i estrategues que hi han intervingut.

A part d'aquestes dues activitats, estem tancant un seguit de trobades amb personalitats polítiques i visites que faran que aprofitem més el nostre viatge.

A partir d'avui, aniré fent un seguit de post sobre la nostra agenda i sobretot, sobre qui som els setze de Washington.

No cal dir, que el seguiment que faré enguany de la campanya dels EEUU és gairebé una obligació.

No és perplexitat, és decadència

L'Associació Catalana de Sociologia va publicar ahir un estudi on descrivia l'estat d'ànim de la societat catalana. La conclusió de l'estudi és que la societat catalana està "perplexa" davant els canvis que està sofrint. La meva conclusió és més dura, la societat catalana està en decadència.
Tenim dos dels senyals de les societats decadents:

- Declivi demogràfic clar. Tenim una crisi demogràfica de primer nivell. Sort en tenim dels fills provinents de la immigració que ens fan aixecar una mica els números, per què sinó seríem una de les societats europees menys natalistes. Aquest fet que preocupa a molts països d'Europa amb una natalitat més alta que la nostra i prenen mesures per revertir-ho, a nosaltres ens sembla el més normal del món. Senyal de modernitat i en realitat és senyal de decadència.

- L'abandonament dels nostres valors. Deixeu-me citar a Rafael Alberto Pérez
" Per veure i interpretar el món necessitem adoptar un angle de visió, una certa perspectiva i aquesta perspectiva ens la donen els valors en els que ens sostenem. Aquesta visió és important per què la conducta ètica és, per força, conducta conscient. Si desconeixem què és el que ens motiva, és probable que no tinguem mai una conducta constant. Si no prenem consciència de quina òptica en particular estem utilitzant per a mirar el món i valorar-lo, no tindrem cap opció de preveure el que farem ni quina serà la nostra manaera de reaccionar. La falta de valors ens faria aparèixer davant els altres com erràtics, carents d'una línea d'actuació i fins i tot, d'una consistència lògica. Una persona que cada vegada que prenés una decisisó estigués canviant els criteris i l'escala de valors des d'el que l'adopta, actuaria de forma "aparentment irracional"
La societat catalana s'ha tornat relativista en tots els sentits i ha abandonat els seus valors tradicionals. Si sempre ens havia caracteritzat l'iniciativa, l'esforç, l'emprenadoria, ara tots els joves catalans volen ser funcionaris o treballar a La Caixa, que vé a ser el mateix.

Un signe clar de l'abandonament dels valors a Catalunya, és l'aposta de l'independentisme català per fer un independentisme que fugi dels valors i es centri en en l' interés, és a dir en interés econòmic. Perquè a la gent l'interessa econòmicament ser independent. Però, què què passarà si no ens arriba a interessar? Si Espanya solucionés el dèficit fiscal. Ens interessaria ser espanyols, no?. Més espanyols que ningú.

Potser sí que és perplexitat, és perplexitat davnt la decadència.

Claus de les eleccions nordamericanes: el vot llatí

No és cap novetat dir que el vot "latino" serà un dels factors decisius de les eleccions nordamericanes de novembre, però si que ho és afirmar que en aquestes eleccions està en joc cap on s'acaba decantant aquest vot en els propers anys i per dir-ho clar, està en joc la configuració de les majories electorals de les properes dècades.

El vot llatinoamericà és un factor clau per qüestions demogràfiques, representen la primera minoria dels EEUU i són el vots decisiu en molts estats decisius, el més clar Florida.

Fins a dia d'avui, el vots llatí com el de la majoria de minories, és demòcrata, però des que George W. Bush va ser elegit candidat presidencial, hi ha un esforç republicà en aconseguir aquest vot, i cal dir, que l'esforç ha estat terriblement eficaç.

A les eleccions del 2000, George W. Bush, va aconseguir sumar el 30% del vot llatí i a les eleccions del 2004, va arribar al 40%, aquest resultat en part, explica la distància que va aconseguir respecte John Kerry.

Tal com va comentar el consultor Gary Norlinger quan va venir a Barcelona no s'entén com és que els republicans no volen el vot llatí. Són més religiosos que els republicans blancs, són més conservadors i defensen més a la família. A més, un 30% dels llatins són evangelistes. Són republicans i no ho saben.
El que els distancia dels republicans és la seva política migratòria.

Però no tots els republicans són així, John Mc Cain és dels que treballen per el vot llatí i de fet, l'ha aconseguit. Com a senador per Arizona va aconseguir el 70% del vots llatí.
A més, va presentar la proposta conjuntament amb Ted Kennedy per tal que els 8 milions il·legals residents als EEUU poguéssin ser legalitzats, que va ser molt valorada per els "latinos".
El problema de John Mc Cain és el seu partit -i no precisament Bush, en aquest tema- que a les eleccions del 2006, van baixar a un 30% del vot llatí. Els llatinoamericans dels EEUU veuen al partit republicà com a un partit antiimmigrant i fins i tot, racista.

De totes maneres, els demòcrates tampoc ho tenen tant clar. En primer lloc per què el candidat Brack Obama és percebut com a un candidat que pertany a l'altra gran minoria, els afroamericans i a més, perquè la majoria de llatins que van votar a les primàries demòcrates ho van fer per Hillary Clinton.

El partit republicà necessita entre un 35 i un 40% del vot llatí per a gunayra les eleccions, i Obama necessita trencar la desconfiança que genera en aquesta comunitat.
Hi ha una segona batalla dins les eleccions nord-americanes: la batalla pel vot llatí.
Si els demòcrates aconsegueixen frenar l'avenç republicà en aquest camp, hauran aconseguit un objectiu estratègic de cara el futur, si en canvi són els republicans que avancen l'hegemonia es mantindria.

S'està lluitant la batalla dels propers anys davant dels nostres nassos.

Claus per entendre les eleccions nordamericanes

Boníssima la informació que dona l'amic Xavier Batalla en el seu article dominical de La Vanguardia.

Transcric una part del seu article:

" En cuarenta años de dominio republicano, los dos únicos demócratas en llegar a la Casa Blanca, Carter y Clinton, procedieron del sur. Mc Govern, Mondale, Dukakis y Kerry, todos liberales del norte, como Obama, fueron derrotados. Por eso un exconsejero de Bill Clinton, William Galston, ha dicho ahora que habría sido mejor elegir como vicepresidente a alguien de un estado decisivo, indeciso y poblado. En 1960, un senador inexperto llamado John Kennedy se inclinó por Johnson pese a detestarlo.
¿Por qué lo hizo? Porque Johnson, texano, podía ganar en Texas, y así fué. Delaware es el sexto estado menos poblado, y Biden sólo sumó 638 votos en las primarias de New Hampshire el pasado mes de enero"

No cal dir que no podria estar més d'acord amb ell.

El contratac de Mc Cain

Ja ho va dir l'altre dia Dick Morris a la FOX, "Si Mc Cain presenta de vicepresidenta a una dona, tindrà la victòria més a prop, si a més és de mitjana edat i amb experiència gestora, millor"

Touché. Per aquí han anat els tres. Mc Cain ha presentat al seu ticket electoral:

Sarah Palin, governadora d'Alaska, 44 anys, 5 fills.

Un OPA hostil a l'electorat de Hillary Clinton. A per les "soccer mum"

Els grans guanyadors de la convenció de Denver: Els CLINTON

Més concretament, Hillary Rodham Clinton, que durant aquests dies ha donat una classe magistral d'estratègia electoral.
Una classe sobèrbia sobre posicionament.
El cor li deia una cosa i el cap una altra, Clinton com sempre, ha fet cas al cap.

El gran guanyador obviament ha estat Barack Obama, però Hillary Clinton surt reforçadíssima de la convenció de Denver. Amb la seva actuació durant dos dies -i la del seu marit- ha pogut trencar algun dels clixés, dels atributs negatius que li havíen adjudicat.

Analitzem el fruits que ha recollit la senadora per Nova York de la convenció demòcrata:

- Ningú podrà acusar-la d'haver contribuïta que Obama fracassi si finalment aquest, no arriba a la presidència dels EEUU.

- Tothom dins el partit ha vist la seva predisposició total a recolzar a Barack Obama per tal que arribi a la Casa Blanca, tot i que no forma part del tícket. Ningú del partit podrà negar-li tot el suport si mai es presenta a les eleccions (el 2012?) fins i tot Obama.

- Ha mostrat davant l'opinió pública nordamericana que sap perdre, que té fair play i que no és aquella dona prepotent i rencorosa que havíen pintat els mitjans de comunicació. Els americans han vist a una dona forta que sap lluitar, que sap formar part d'un equip i que no li cauen els anells si ha d'ajudar al seu rival de partit a guanyar les eleccions.

En definitiva, tenim una dona que s'ha posicionat de maravella per si Barack Obama cau davant Mc Cain el proper 4 de novembre. I més, tenint en compte que si guanyés Mc Cain, al 2012 tindria 76 anys.

La campanya de Hillary és una campanya que mai s'acaba. I no oblidem una cosa, tal com diuen Dick Morris i Thierry Sausez, la presidencialitat s'ha de guanyar. L'elector vol veure com pateixes, com reacciones a les adversitats, com fas el teu recorregut iniciàtic. Hillary, els Clinton continuen la travessa.

P.D: sublim la seva actuació quan ella mateixa rebutja fer votació per elegir el candidat demòcrata i demana als delegats elegir a Obama per aclamació. Mai havia vist un gest de tanta generosiat. O d'egoïsme?