dilluns, 22 de setembre del 2008

The Obama's tax










La Taxa d'Obama. Així és com es coneix als USA la principal proposta econòmica de Barack Obama.

El senador demòcrata proposava per a millorar l'economia -i encara proposa- la creació d'una taxa que gravés sobre les grans empreses que cotitzen a Wall Street i que tant s'havíen enriquit fins fa pocs dies de la bonança econòmica.

Aquesta taxa, després dels darrers esdeveniments, queda totalment desfassada com a proposta per a sortir de l'actual crisi econòmica.
Com podem gravar més impostots sobre companyies que tenen un greu problema de liquiditat i que justament els diners públics de l'estat són els que s'els hi ha d'injectar per a evitar el col·lapse?

Obama s'ha trobat amb una situació que no preveia i on el govern en comptes de recaptar més diners, n'està subministrant en les principals companyies finaceres del país.

Obama continua proposant la seva taxa. Una taxa que tindrà sentit en un altre context, però que no dóna cap resposta a l'actual situació. I el votant el que vol és una resposta econòmica a aquesta crisi.

En canvi Mc Cain, amb la fòrmula simple d'abaixar els impostos a tothom - a ciutadans i grans empreses- i atacar constantment a la "crosta" de Wall Street, es pot trobar que sigui el primer candidat d'un partit governant que una gran crisi l'afavoreixi, tal i com avui comenta el gran Dick Morris.

Obama té una gran oportunitat per consolidar les seves espectatives electorals amb aquesta situació econòmica, però per fer-ho, haurà de deixar per més endavant la taxa i construïr un nou missatge econòmic.

El pitjor que li pot passar a un polític és continuar per el camí previst quan la realitat s'en va per una altra banda. Sobretot en economia, sinó que li preguntin a Rodríguez Zapatero.

Així doncs, em sembla que assistirem a l'enterrament de l'Obama's Tax.

divendres, 19 de setembre del 2008

L'hora de Karl Rove

Ha començat la campanya negativa de John Mc Cain, ha arribat l'hora de Karl Rove.

Encara que ens sembli estrany, aquests anuncis influeixen a l'opinió pública nordamericana.

dijous, 18 de setembre del 2008

Les 2W: Washington i Wall Street

Aquestes dues W, aquestes dues paraules que comencen per W, són dos dels símbols més potents del poder dels EEUU.
Són icones del poder nordamericà i com a tal, són dues paraules bastant odiades pels "enemics" dels USA, però no només pels enemics. També als mateixos Estats Units, aquests dos símbols són terriblement odiats i representen el pitjor del sistema nordamericà: la burocràcia elitista i l'especulació econòmica.

Qualsevol candidat que vulgui tenir èxit en unes eleccions nordamericanes ha de presentar-se com algú allunyat del poder de Washington, és més, com algú que vol canviar Washington. Com diria Sarkozy, "algú que vulgués passar el Kärcher per Washington i arrencar la crosta política elitista que dirigeix el país".

D'aquí vé l'èxit de Sarah Pallin. Pallin és l'antítesi de l'establishment de la capital, és la dona dura de poble que vé a la capital a canviar Washington. I aquest és l'error de l'elecció de Biden com a vicepresident. És Washington en estat pur.

Però arrel de la fallida d'asseguradores, bancs d'inversions, etc. l'altre W, Wall Street, també a entrat en la campanya presidencial.
No tinc cap dubte que la ciutadania nordamericana no valorarà tant les propostes econòmiques dels candidats per a sortir de la crisi com el candidat que demostri més capacitat i convicció per enfrontar-se al que representa Wall Stret per els nordamericans: els especuladors, el diner fàcil, etc.

En aquest punt de la campanya es tracta d'esbrinar qui serà capaç de convèncer als nordamericans que serà dur amb Wall Street.

La batalla té les dues W en el punt de mira per què els electors els hi tenen. De moment Mc Cain ha guanyat la batalla de Washington. Qui guanyarà la batalla de Wall Street?

dimecres, 17 de setembre del 2008

Premis Blocs Catalunya




Ja s'ha iniciat el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya que organitzen entre altres l'Eduard Batlle i la Trina Milan.

Si us agrada aquest bloc, el podeu votar aqui.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Quo Vadis PNB?









Es pot incitar als teus ciutadans a denunciar al govern espanyol davant les instituciona europees per opressió al poble basc i alhora "salvar" els pressupostos d'aquest govern espanyol que t'oprimeix a canvi de quatre compensacions?

No. O sí, i acceptar-ne les conseqüències.

Una dels principals atributs que els ciutadans valoren d'una força política o d'un candidat, és la coherència. La coherència genera el bé més prehuat per al candidat: la credibilitat. Pas previ a la confiança. Estadi anterior al vot.

Tot projecte polític, per tenir èxit, ha de generar credibilitat. Ha de guanyar-se la confiança del ciutadà.

Això vol dir que no hi poden haver incoherències? No, les incoherències en la política sempre hi són, ja que la vida és complexa i governar sovint fa que s'hagin de fer coses en les que no hi estem d'acord.

El problema s'accentua quan el que diem i el que fem no tenen res a veure. No pots tenir plantejaments maximalistes i a l'hora de la veritat regatejar per quatre càrrecs. No pots voler fer creure que t'enfrontes a un estat que oprimeix al teu poble i paral·lelament, "salvar-li" el cap al mateix estat.

A més, la contradicció s'accentua quan els rèdits que obtens de l'acord amb el govern central, són temes "interns" del món de la política: aprovació mútua de pressupostos, etc.


Així està actuant el PNB d'Urkullu i Ibarretxe. I em recorda molt als acords de CiU amb el PP de l'Aznar de la majoria absoluta.

Em sembla que no són conscients de les conseqüències que genera...

dijous, 11 de setembre del 2008

Comunicació Involuntària











Aquesta foto que ha publicat La Vanguardia és un mal exemple de comunicació. Comunicació involuntària, obviament.

Tota la plaça de Sant Jaume inundada de cotxes oficials dels alcaldes Catalunya per reunir-se amb el president de la Generalitat, és una imatge que comunica molt. Que transmet molts de missatges.

El missatge principal que transmet aquesta foto, és l'allunyament que es produeix entre el polític i la ciutadania un cop el primer ha jurat el càrrec.
Sovint, quan el governant assumeix el càrrec, aquest el segresta i comença a comportar-se com el seu predecessor. És com si el càrrec imposés un comportament, un distanciament, i es nota sobretot quan deixa anar la frase "Estem treballant molt. Si sabéssis les coses que tenim entre mans..."

A partir d'aquell moment, el polític comença a descuidar la comunicació i només es preocupa pel titular. És un mal molt extés i que explica moltes derrotes electorals.

De totes maneres, segur que a la reunió amb el president Montilla, hi va haver algún alcalde que va tenir el detall d'aparcar el cotxe oficial a un pàrquing pròxim o demanar al xòfer que se n'anés d'allà i que ja el trucaria quan s'acabés l'acte per a venir-lo a buscar.

No tingueu cap dubte, aquest segurament, guanyarà les pròximes eleccions.

dimarts, 9 de setembre del 2008

Els 16 de Washington












Com alguns de vosaltres ja sabeu, el proper 1 de novembre un grup de malalts de la política ens n'anem a Washigton a seguir les eleccions nordamericanes.

Aquest grup sorgit al voltant de l'ICPS, que ens hem autoanomenat els 16 de Washington passarem una setmana llarga a la capital dels EEUU per seguir les eleccions americanes i per assistir a la 41 Conferència Mundial de l'Associació Internacional de Consultors Polítics (IACP), que sota el títol "How the election whas won" analitazarà la campanya electoral nordamericana de la mà dels principals consultors i estrategues que hi han intervingut.

A part d'aquestes dues activitats, estem tancant un seguit de trobades amb personalitats polítiques i visites que faran que aprofitem més el nostre viatge.

A partir d'avui, aniré fent un seguit de post sobre la nostra agenda i sobretot, sobre qui som els setze de Washington.

No cal dir, que el seguiment que faré enguany de la campanya dels EEUU és gairebé una obligació.