AZZURRO

Il nostro cielo è sempre azzurro

Saber perdre, saber guanyar

Quan estava seguint la nit electoral a la festa de Campaigns & Elections, em vaig quedar recolzat a la barra seguint el discurs de John Mc Cain i posteriorment el de Barack Obama. Recordo que al meu voltant, només el discurs d'Obama va aturar una mica la festa.

Tots dos discursos els vaig seguir amb molt d'interés. Eren dos molt bons discursos.
De fet, han rebut elogis per totes parts. El discurs d'Obama va ser brillant i el de Mc Cain va ser molt digne, molt adequat.

D'ençà aquests dos discursos s'ha repetit sense parar que Mc Cain va saber perdre i que Obama va saber guanyar. Em fa gràcia quan algú em diu això. No es pot saber perdre i no saber guanyar. En definitiva es sap estar al seu lloc o no. Guanyi o perdi.

En aquest cas, ambdós van saber estar al seu lloc, i es van comportar com tocava: generositat en la victòria, humilitat en la derrota. El que van mostrar tots dos candidats va ser que teníen dignitat. I es van comportar dignament, com corresponia.

Sovint es diu que en el discurs de la nit electoral es comencen a guanyar o perdre les properes eleccions. I és cert. Però no pel que diem, sinó per què estem ensenyant a l'electorat si tenim dignitat o no. Si sabem comportar-nos com toca o no. Si som generosos en la victòria i humils en la derrota. En definitiva, si som dignes del càrrec.
El que va demostrar la nit electoral americana era que tots dos n'eren dignes.

Obama no hauria estat president a Europa

Europa, el continent més progressista del món, estava volcat a favor d'Obama. Tot Europa va celebrar la victòria d'Obama. I a casa nostra és impossible trobar algú que no hagués votat a Obama. Fins hi tot Manuel Fraga prefereix Obama. Però un Barack Obama a dia d'avui, és impossible a Europa. I a casa nostra encara més.

Com ens va comentar un conegut periodista català, els europeus fa temps que vam decidir no ser antiamericans i des de llavors, vam decidir ser antirepublicans. I què hi ha millor que un president demòcrata, jove, atractiu i de color? Barack Obama és doncs, el president nord-americà que tot Europa dessitja.

I per què no seria possible un president Obama a casa nostra? Pel color de la pell? pel racisme de la vella Europa?

No. Aquest no és el handicap d'Obama.

El handicap de l'Obama europeu és que a casa nostra, la meritocràcia no té cap valor.
Barack Obama ha guanyat per què és el millor. Per què ha fet millor campanya que Hillary Clinton i que John Mc Cain, i per què és presenta a dirigir un país on això té molt de valor. On els emprenedors són valorats i no mirats sota sospita. Segurament, el notre Obama seria tractat amb condescendència paternalista.

A casa nostra, a un Obama on només portés el seu esforç i el seu talent a la motxilla, no li haguéssin permés arribar a dalt de tot.

Però si amb aquesta dificultat tant gran no n'hi hagués prou, els aparells dels partits mai no haguéssin permés que un parsonatge alié a aquest hagués guanyat la candidatura. És impossible que l'aparell permeti que el candidat del partit sigui un outsider. La candidata oficial del partit demòcrata era Hillary Clinton, però les bases del partit i la meritocràcia del candidat van facilitar que un altre guanyés la candidatura.

No deixa de ser una ironia doncs, que els polítics europeus, principals defensors de Barack Obama, no permetin que un Obama europeu.
A vegades, hauríem de deixar la nostra superioritat moral i començar a crear les bases per què sorgeixin Obames europeus. Si s'ho mereixen, és clar.

Només internet?

Estem aprofitant molt la nostra estada a Washington. A més de viure un esdeveniment únic políticament parlant, hem aprofitat per mantenir multitut de trobades i reunions amb personalitats de la política i la comunicació dels EEUU.

És impressionant la de personalitats per metre quadrat que hi ha a Washington durant unes eleccions presidencials. Espero poder explicar-ho més detalladament en un post quan arribi a Catalunya. De moment aqui em veieu amb en Dick Morris, en Guillem Lopez i la Marta Albes.

Aquí tots els anàlisis giren a l'entorn de l'utilització d'internet en la campanya d'Obama. 

És la primera vegada que internet ha esdevingut part central d'una campanya i el resultat ha estat molt bó, sobretot pel que fa a la recaptació de fonts de finançament.

I estic completament d'acord. Però a part d'internet, caldria analitzar la fascinació que ha provocat Barack Obama en els mitjans de comunicació tradicionals. Els ha seduït i s'han rendit als seus peus totalment. Això ha multiplicat l'impacte del seu missatge. 

Els mitjans tradicionals i els periodistes que hi treballen també han cregut que ells "We Can".

Obama

Finalment ha guanyat Barack Obama. Ha aconseguit un gran triomf. Ha aconseguit trencar la barrera del 50% dels vots que tant es resistia als demòcrates. Ha conseguit ser el primer president negre de la història dels EEUU.

L'estratègia de campanya d'Obama ha estat impecable. La de Mc Cain, no. Si bé, el vot republicà ha estat enormement fidel i ha aconseguit mantenir tots els seu estats tradicionals.

Els reptes que té el nou president davant seu, són enormes, però un sobresurt per sobre de la resta: la crisi econòmica.

L'agenda política d'Obama es veurà marcada per un únic tema, l'economia. La crisi marcarà més l'agenda que no pas l'Iraq i això és el regal que han deixat els republicans al nou president.

Ahir vam anar al Departament d'Estat dels EEUU, al Centre Internacional de Premsa i vam cel·lebrar el recompte electoral a la festa de Campaigns and Elections. La nit ha estat molt llarga. I avui les conseqüències es noten....

Felicitats al nou president, Barack Hussein Obama!

Election's Day

Avui és el gran dia. Avui Amèrica vota.

Les primeres cues es comencen a formar davant els col·legis electorals.

Des de Washington DC ( gran bastió demòcrata) ningú dubta que Barack Obama serà el nou president dels EEUU.

Passejant per la capital del món, hi ha signes clars de d'una certa decadència, i per tant d'una necessitat de canvi. M'ha sorprés la "decadència" de Washington.

La capital és una ciutat preciosa, amb uns parcs i uns barris ecantadors, però hi ha signes clars  de pèrdua de dinamisme. Hi ha més ritme i més concurrència en qualsevol ciutat europea. No es veuen obres enlloc i un cert aire caduc envolta la majoria d'edificis.

Quelcom semblant a una dolça decadència. És obvi que això tindrà una enorme influència a l'hora de votar...

Prenent posicions

Un cop situats, comencem a pendre posicions sobre Washington i sobre el que es mou per aquí. Després de la típica ruta turística per la Casa Blanca, Lincoln Memorial, Vietnam Memorial, Arxiu Nacional, etc. hem anat a sopar amb el consultor polític, Xavier Domínguez. I em prés vistes sobre un dels restaurants clàssics de la política nord-americana, L'Old Ebbit Grill. Demà anirem a dinar amb el director de Campaign & Elections , Jordan Liberman al mateix emblemàtic restaurant.

Aquí tothom ho dona per feta la victòria d'Obama. Però això ho veurem demà. Demà serà un gran dia!

Si voleu conèixer més detalls del viatge, ho podeu fer seguint els posts dels meus companys de viatge al bloc de l'aventura: els 16 de Washington