Costa vs Costa

Ricardo Costa, RIC per als amics, es va plantar i amb una contundència gens habitual va desafiar Mariano Rajoy i va anunciar que ell continuava com a secretari general del Partit Popular a València. A no ser que s'obrís una comissió d'investigació interna.

Costa va desafiar clarament Gènova i Francisco Camps va recolzar aquest desafiament. Per voluntat pròpia o per interés, això no ho sabem.

La direcció nacional del Partit Popular encara està desconcertada i no sap exactament quin camí seguir, a més la peculiar manera d'afrontar els problemes de Mariano Rajoy fa que la sensació de desconcert sigui encara més gran.

Però és que darrera Ricardo Costa hi ha moltes més coses. Entre elles, el seu germà Juan.

I és que la partida que s'està jugant a València no s'entén sense la figura de l'exministre d'Aznar i germà de RIC, Juan Costa.

Encara que molta gent no s'enrecordi, Juan Costa era la persona que representava l'oposició dins del Partit Popular al lideratge de Mariano Rajoy després de les últimes eleccions generals.

Després de la segona derrota consecutiva de Mariano Rajoy davant Rodríguez Zapatero, un sector del PP liderat per Esperanza Aguirre i el PP de Madrid i amb el suport mediàtic d'El Mundo i la COPE, va demanar la dimissió de Mariano Rajoy i la realització de primàries dins del partit per elegir el nou líder nacional.

Esperanza Aguirre va suspesar presentar-se a les primàries però finalment ho va descartar per tal de no posar en perill la seva carrera política en cas d'una derrota. Finalment, es va consensuar entre el sector del PP de Madrid, el sector pròxim a José Maria Aznar i el sector pròxim a Rodrigo Rato, el nom de Juan Costa com a candidat alternatiu a Rajoy.

Durant uns dies, tota la premsa del país va estar seguint Juan Costa per veure si finalment disputaria el lideratge del PP a Mariano Rajoy. Finalment, Costa va llençar la tovallola i va renunciar a presentar batalla.

I en part ho va fer degut a l'important suport que Rajoy va rebre de Francisco Camps, líder d'un dels principals "bastions" electorals del Partit Popular i recelós del poder que pogués tenir el PP de Madrid en el cas que l'opció Costa hagués triomfat. Seguidament altres barons regionals del partit, com Nuñez Feixó, també van donar suport a Rajoy per tal que el PP de Madrid no aconseguís tot el poder del PP nacional.

No va ser casual que el congrés que havia de tornar a elegir Rajoy com a president del partit es fés a València.

Tampoc no és casual que davant tot l'affaire Gürtel, el nom que es posi sobre la taula des de la direcció del PP sigui el del secretari general del PP valencià, Ricardo Costa, germà de Juan.

En aquest context, no és gens estrany que Ricardo Costa hagi plantejat un pols a Rajoy, ja que s'està desenvolupant una jugada més d'aquesta partida que es diu "batalla pel control del PP".

I és que a través de l'actuació del "Bigotes" perilla Francisco Camps, el gran suport de Rajoy. I Rajoy ho sap. I sap que sense Camps el seu lideratge seria molt més feble. D'aquí que intenti prescindir de qualsevol menys de Camps i que sigui tan comprensible amb l'actuació del president valencià.

Però Camps està molt més feble del que aparentment sembla i d'aquí ve el pols de Ricardo Costa.

El PP valencià està dividit en tres parts que coincideixen amb les tres províncies de les quals Camps només controla totalment València, amb l'ajuda de la seva amiga Rita Barberà. Però a Alacant el partit està dividit i en bona part controlat pels partidaris de l'expresident Zaplana. I a Castelló, l'inefable Carlos Fabra i Juan Costa són els que tenen el control del partit.
En aquest sentit, va ser molt interessant l'actuació de Carlos Fabra durant el dia d'ahir. Va ser el primer en ratificar Ricardo Costa i en desautoritzar Mariano Rajoy i dos dels seus puntals: Maria Dolores de Cospedal i Gonzalez-Pons.

A València s'està produïnt un pols que va molt més enllà de les "costes llevantines", s'està produïnt un nou episodi de la batalla pel control del Partit Popular. I no és casual que el cognom Costa hi torni a tenir un paper important.

El nobel d'Obama com a exemple

Estic convençut que ni el mateix Obama s'ho devia creure quan li van comunicar que havia guanyat el premi Nobel de la Pau.




La meva opinió és que Obama no es mereix un premi Nobel. Ni de la pau ni de literatura. Ara, no. Potser d'aquí a tres anys, haurà pogut acomplir algunes de les seves promeses per afavorir la pau, però encara no ha tingut temps. Encara que alguns no s'ho creguin, és només un home.

El que em preocupa del premi Nobel de la Pau d'Obama no és el fet en sí, sinó els motius que han portat al jurat a otorgar-li.

Alguns analistes consideren que és un premi d'"Europa" al nou líder mundial, el propi Obama ho veu com una invitació a l'acció, i altres ho veuen com un premi al multilateralisme després de l'unilateralisme de Bush.

Potser sí. Però em temo que això té molt més a veure amb un fenòmen postmodern, que té a veure amb la societat mediàtica que vivim i que finalment, ha arribat a l'acadèmia.

Tot i que em llenci pedres al meu propi teulat, el premi a Obama no és res més que un reflex del pensament de la societat occidental del s.XXI. Una societat que creu més en les espectatives, en les sensacions, en les emocions que en els fets mateixos.

La lògica racional ha donat pas a les espectatives emocionals. Això és un fenòmen molt estudiat i molt utilitzat en la publicitat, el marketing i fins i tot la política, però em resultava difícil que arribés al món acadèmic. Amb tanta rapidesa i amb tanta desinhibició. El rei va despullat.

El fet remarcable del premi és la consolidació a nivell acadèmic -això vol dir que ja ha arribat a tota la societat- del pas del " si ho veig ho creuré" al "Si ho crec, ho veuré".

Els que han premiat a Obama saben perfectament que ell no es mereix el premi, però estan convençut que s'el mereixerà. Tenen fé en ell. Creuen en ell. Estan convençuts que ho farà, per tant el premíen quan abans millor. Tenen espectatives amb ell, i creuen imposible que els defraudi, per això el premíen. És un premi a les espectatives, a la fé.

No és res més que un premi preventiu.

Esperem que aquesta entronització de la fé en perjudici de la raó no s'escampi més, i sobretot, que les espectatives tornin al lloc que es mereixen i no passin a tenir el mateix valor que els fets.

Tàctica i Estratègia segons Mario Benedetti

A vegades un poema pot ajudar a fer més comprensibles els conceptes

Més o menys fragmentació electoral?

En aquest fenòmen, Catalunya ha estat pionera. Ara, és un fenòmen que s'està estenent per tota la geografia europea i que va tenir el seu moment a Catalunya, l'any 2003 i sembla que ja s'ha superat: la fragmentació electoral.

A l'any 2003, per primera vegada des dels anys 80, a Catalunya els dos grans partits (CiU i PSC) van sumar una mica més de la meitat dels vots, aquest factor es va repetir a les eleccions del 2006 on van sumar menys del 60% dels vots i a més, s'hi va sumar un nou partit al Parlament: Ciutadans.

En aquesta legislatura, ens trobem que tenim els dos grans partits que no arriben al 60% dels vots i sis partits polítics ( més si comptem EUIA, CPC i Unió) representats a la cambra.

Aquesta atomització de partits polítics, el creixement del pés específic d'algun d'aquests partits (sobretot els ecologistes, liberals i esquerra) i la reducció del pés específic dels dos grans partits ha estat comú als països més imprtants d'Europa.

A l'igual que a Catalunya, el principal perjudicat d'aquesta tendència han estat els partits socialdemòcrates, que han estat la base de votants conjuntament amb l'abstenció dels nous partits.

El fet que aquest procés que s'està produïnt a Europa a Catalunya ja va passar fa sis anys, el desgast d'alguns partits polítics petits i mitjans i el fet que la corrent de fons a casa nostra fós a l'inversa, em va fer pensar que es produïria un retorn als dos grans partits per part de l'electorat. I que aquests tornaríen a guanyar percentatge de vot en detriment dels partits minoritaris. En definitiva, que el vot útil tornaria a estar de moda.

Tenia la sensació que CiU i PSC pujaríen en detriment d'ERC, ICV i PP. I que el percentatge dels dos grans partits tornaria a superar ampliament el 60% del total dels vots.

Amb l'aparició de Reagrupament i la possible aparició de partits com UPD i PXC, aquesta sensació s'em comença a matitzar. La corrent de fons va en el sentit de l'ampliació del pés dels dos grans partits, però alhora, el vot es fragmenta més. Apareixeran nous partits al Parlament. És possible que tinguem algun partit més.

Això què significa?

Doncs que ens anem acostant cada vegada més a un model italià o fins i tot francés: dos grans blocs electorals liderats per dos grans partits polítics però amb altres partits menors al seu entorn.

De fet, ja ens trobàvem en una confrontació de blocs, però no ho sabíem -el fet que a Catalunya hi hagi dos eixos, el nacional i l'esquerra/dreta ho dificulta- ja que no era explícit. Hi havia el tripartit com a un bloc clar, però davant no hi havia un bloc compacte.

L'aparició del Reagrupament de Carretero, no és res més que l'escissió d'una part de l'independentisme que estava en el bloc del tripartit per anar a configurar un altre bloc.

Al final pot ser que la major fragmentació provoqui una major concentració.

L'impost de successions com a "issue"

Ja fa temps que l'impost de successions i donacions està introduint-se en el debat polític. Un impost que és percebut per les classes mitges com un impost injust.

A Catalunya, des de fa cosa de dos o tres anys, el debat a l'entorn d'aquest impost s'ha anat consolidant fins al punt que va tenir un paper rellevant en la passada campanya electoral -Artur Mas va proposar eliminar-lo- i auguro que es convertirà en un dels temes centrals -issue- de la propera campanya.

Aquesta focalització es va iniciar quan les comunitats autònomes governades pel Partit Popular van decidir eliminar aquest impost o reduir-lo dràsticament i algunes comunitats governades pel PSOE s'hi van sumar ràpidament.

Així doncs, ens trobem amb un mapa autonòmic on es produeix un fet diferencial clar: el pagament o no de l'impost de successions.

La supressió o no d'aquest impost en altres zones de l'Estat pot tenir influència electoral però difícilment es convertiria en un issue, en canvi a casa nostra ha esdevingut un dels "grans temes".
Per què?

Doncs perquè al marge de l'estructura sòcio-econòmica de Catalunya, la majoria dels catalans tenen la sensació que paguen més que a la resta de l'Estat. A més, s'ha consolidat en el sí de l'opinió pública catalana la visió que les balances fiscals són clarament desfavorables per als interessos de Catalunya. És a dir, perceben que fan un esforç fiscal més gran que en altres zones d'Espanya.

Tot aquest discurs històric però, tenia com a eix central la idea que era el govern estatal el que provocava aquesta injustícia econòmica respecte a Catalunya, però amb l'impost de successions, per primera vegada és la Generalitat qui passa a convertir-se en l'objectiu de les crítiques.
Per primera vegada el "fet diferencial" de pagar més està provocat pel nostre govern.

Un govern que veu difícil renunciar a aquest impost en un context com l'actual en què la caixa de la Generalitat s'està buidant a marxes forçades per la manca d'ingressos.

Però justament pel context de crisi econòmica i per l'apujada d'impostos que portarà a terme el govern espanyol, la sensació d'injustícia que provoca l'impost de successions es va escampant com una taca d'oli entre les classes mitges catalanes.

El govern de la Generalitat ho sap -i l'oposició també- i és per això que va proposar una rebaixa a l'inici de la legislatura i ha acordat una nova rebaixa fa només uns dies.
En el context actual, aquest impost esdevé un punt feble massa clar per al govern i una avantatge per a l'oposició.

Farà bé el govern d'intentar neutralitzar d'alguna manera el tema de l'impost de successions ja que s'està consolidant el marc de referència contrari als seus interessos. No és casual que hagi sortit un nom com "El peatge de la mort" per definir-lo. Un nom negatiu però efectiu. Just el que es busca.

Ni Lakoff no trobaria un exemple més clar per narrar la construcció d'un marc de referència.

Clar que el de Lula va ser millor

Emoció, sempre emoció

Quan encara no se sap quina ciutat serà elegida seu dels Jocs del 2016, Barack Obama i la seva dona Michelle han preparat un discurs emotiu per aconseguir que Chicago sigui la seu dels JJOO del 2016.

El món comença al barri. Acosteu els jocs al barri, al meu barri. Feu possible el somni.
Aquest seria el missatge del discurs de la parella presidencial.

Sense saber quin serà el resultat final, el discurs ha estat brillant i el missatge boníssim. L'emoció sempre triomfa i fa que una idea, un projecte, un anhel, tingui molta més força.

Us deixo amb una part del discurs de Michelle Obama:

"La presentación, una hora larga, la primera de las cuatro que se verán hoy, ha incidido en sus tres videos en rostros de deportistas de base, de chavales cuyas pocas posibilidades de salir adelante eran canalizadas por entrar en un equipo deportivo. La esposa de Obama ha hablado de su infancia en la ciudad, de la enfermedad de su padre, afectado de esclerosis múltiple y cómo veía él el deporte como superación: Y si yo tenía que encestar en una canasta, lo conseguía. Por eso ha pedido los Juegos, no como primera dama o como nativa de Chicago, sinó como hija".