El factor D

Dissabte hi haurà una gran manifestació a Barcelona. Serà un PROU d'en Cuní, gegant.
Analitzeu les reaccions dels tres dies següents. Sobretot les del dilluns.

Aquesta manifestació serà un factor que incidirà en la campanya permanent que vivim. Serà un factor D i com a tal tindrà conseqüències.

Jo no hi podré ser per què estaré a Andorra amb el"Dream Team" del MMPP seguint les eleccions comunals de diumenge.

Estarem atents

Triangulació d'última hora

Sempre he pensat que si Rodríguez Zapatero hagués triangulat una mica, la seva victòria electoral estava garantida. Però ell i els seus estrategues han considerat que no era al centre on teníen els vots en disputa, sinó a l'esquerra.
Eren els vots d'esquerra que van votar al 2004 al PSOE, els que havíen de mantenir, eren els vots "prestats" d'IU o d'altres partits nacionalistes que els van votar, els que havíen de conservar. Si ho aconseguíen i es mantenien en 11 milions, guanyàven, ja que el PP mai treu més de 10 milions de vots.
Conservar, aquesta era la consigna i aquest és l'error.

No s'ha anat a buscar a un nou electorat que els asseguri una àmplia majoria,és a dir, no han anat a crear una nova majoria social.
Han anat a conservar els votants del 2004, tenen una tàctica defensiva.

I com sabem, és impossible portar l'agenda amb una tàctica defensiva.
Segons aquest punt de vista, l'estratègia era oferir una imatge clarament d'esquerres, de confrontació amb el PP; per tal d'assegurar-se la continuïtat dels votants "prestats" del 2004. Per això, la dialèctica de confrontació PP-PSOE ha estat tant dura: uns reforçàven el perfil d'esquerres i els altres el de dretes.

I el centre? Totalment abandonat. Allà on sempre es diu que és on es perden i on es guanyen les eleccions, no ha interessat a cap dels dos partits i l'han deixat abandonat.

Si Zapatero hagués triangulat, si hagués fet més cas al centre, si s'hagués preocupat de neutralitzar algun dels arguments que han alimentat al PP durant aquests quatre anys, ara ja tindria la presidència assegurada.
La triangulació és resoldre els temes forts del rival, a la teva manera, és treure-li els arguments polítics que fan necessària la seva existència. Quins han estat els motors, els temes que han fet que el PP hagi fet la travessia pel desert amb opcions d'èxit? Quins grups socials han ajudat al PP a mantenir-se? Les victimes del terrorisme i la jerarquia eclesiàstica.
Amb mà esquerra i triangulació, Zapatero podia desactivar aquests dos actors i el PP s'hauria quedat sense arguments per a fer oposició. Però això era incompatible amb l'estratègia de mantenir els votants més d'esquerres provinents d'IU.

A última hora, tard, Zapatero s'ha vist obligat a triangular, però no sé si ja hi serà a temps.
El dimecres passat vaig discutir-me amb Luís Arroyo -un dels estrategs de ZP- sobre aquest punt. Per ell, el govern ha triangulat -em va posar la campanya de "Gobierno de España" com a exemple - per mí, no.

Ara, comerça a triangular. Fixeu-vos en tres gestos fets en la darrera setmana:
- Confirma a Pedro Solbes com a futur vicepresident i Ministre d'Economia- per què ZP no es va fer fotos amb Solbes durant els primers 3 anys? Per què no triangulàva econòmicament? Quin gran actiu (l'economia) desaprofitat -
- Suprimeix del programa electoral tots els temes que provoquin confrontació amb l'esglèsia (El País). Heu vist a la vicepresidenta com es mou per Roma?
- Anuncia que José Bono serà el president de Congrés en cas de victòria del PSOE.

Si us hi fixeu: triangulació per un tubo: vol disputar al PP tres temes bàsics per el PP: Economia, Esglèsia i España. Treure'ls-hi serà difícil, però si més no, desactivar-los. Que no puguin ser temes de desgast.

Així doncs, a quatre mesos del 9 de març, ZP s'ha dignat a triangular. Serà massa tard?

Amb les piles carregades

Ja he tornat de Madrid i la veritat és que he tornat amb les piles carregades. Carregades de comunicació política.
En posts posteriors, intentaré desgranar idees, tècniques, consells, etc. que he conegut en el seminari i que em seran molt útils en el futur.

El que ara voldria però, és desgranar una mica els temes que hem tractat aquests dos dies, i els ponents que hi han passat.

Mark McKinnon El principal consultor de comunicació de George W. Bush conjuntament amb Karl Rove. Màxim responsable de la seva publicitat. Molt bó. Ens ha parlat sobre la construcció del missatge. Una idea: Un spot ha d'establir una amenaça o una oportunitat. L'elector ha de veure que o guanya alguna cosa o perd algo.

George Lakoff El considerat màxim expert internacional en llenguatge polític. Autor del "No pienses en un elefante". Ha aprofundit en el tema del llibre. Brillant. Una idea: No podem imaginar res, sense visualitzar l'acció. En qualsevol conversa, simulem mentalment elque ens diuen, creem marcs mentals.

Marguerite Sullivan Directora del Center on International Media Assistance. Ponència molt útil per tenir una bona relació amb els mitjans de comunicació. Una idea: Hem de conèixer personalment, amistosament als periodistes abans d'una campanya o d'una crisi. És massa tard establir una bona relació amb els periodistes al mig d'una campanya o una crisi.

Peter Cari Director del màxim òrgan del Partit Demòcrata encarregat de dirigir les campanyes dels candidats demòcrates al Congres. Molt interessant. Una idea: És molt important, que el missatge de campanya, el relat, la història, s'expliqui visulament.

Thierry Saussez L'estratega de Sarkozy. Una heminència en la consultoria política europea. Un crack. Una idea: 3 claus per valorar un líder: la seva personalitat, el seu recorregut polític i vital (d'on vé?) i el seu projecte polític (on vol anar?)

Daniel Ureña Director MAS consulting Espanya. Anàl·lisi de la videopolítica a Espanya. Una idea: El missatge està dintre de la gent. Coneix al teu públic i allò que els mou.

Roberto Izurieta Professor de la Graduate Scool of Political Management. Molt bó. Una idea: La comunicació més efectiva és la comunicació directa. Tota comunicació ha de plantejar-se com si fós directa, de tu a tu.

Luis Arroyo Mà dreta de Miguel Barroso, l'expert de comunicació de Zapatero. Molt didàctic. Una idea: El nom és allò més important d'un missatge,és el que queda. Un enemic, el primer que et negarà serà el nom, és el símbol que es recorda.

Jaime Duran Un dels més prestigiosos consultors polítics d'Amèrica Llatina. l'estratega de Mauricio Macri. Un veritable crack. Una idea: Només hi ha dues coses importants en unes eleccions: el candidat i l'estratègia. Si tots dos són bons, guanyes.

César Martínez Director MAS consulting USA. Molt entretingut. Una idea: Les campanyes actuals no es basen en el candidat, es basen en l'elector.

En definitiva, han estat uns dies molt profitosos. A més, he pogut saludar a gent com a en Marc Teixidor, en Xavier Peytiví, a en Carlos Mulas, i tot amb la companyia de l'amic i col·lega de màster, Guillem López.
Ah, el seminari el va inaugurar el Director de Comunicació del Govern espanyol, Fernando Moraleda, i vaig confirmar el meu diagnòstic: ZP, teniu un problema.

M'en vaig a Madrid

Dilluns marxo a Madrid per assistir al seminari "Piensa el las elecciones 2008" que organitza MAS Consulting conjuntament amb la George Washinfton University.
Es tracta de la concentració d'estrategues i assessors electorals i de comunicació més important que hi haurà d'aquí a les eleccions de març, i hi haurà com a ponents -entre altres- George Lakoff, el gurú actual del progressisme mundial, Mark McKinnon, el consultor de comunicació de George Bush conjuntament amb Karl Rove i Thierry Saussez, el "mentor" de Sarkozy.

Espero aprendre moltes coses i espero poder anar-vos informant des d'allà.
De moment, us deixo el document sobre el principal vici de tot "spin doctor" que es valori: Imitar a l'MC Rove!

El "desembarcament"

Com no em canso de repetir, José Luís Rodríguez Zapatero coneix totes les tècniques modernes del màrketing i la comunicació política. I per dir-ho d'alguna manera, sempre que té un dilema "tira del manual". Però si hi ha algún camp on el manual és relatiu, és la sociologia i la ciència política, ja que preveure el comportament i la reacció de les persones és impossible.

El darrer exemple el tenim en la decisió de que tots o gairebé tots, els ministres es presentin a les eleccions generals, com a caps de llista per a les seves circunscripcions o per a les províncies on la disputa per un diputat es planteja més dura.
És una tàctica de manual: Aprofitar una imatge consolidada i una presència pública d'uns personatges que ocupen uns càrrecs amb una àmplia repercusió pública per després,presentar-los com a candidats per una circunscripció. Amb aquesta jugada, es resol el problema més difícil que té tot candidat quan es presenta a unes eleccions: el grau de coneixement.
Aquesta tàctica, ja la va aplicar Zapatero a les darreres eleccions municipals i autonòmiques amb uns resultats discrets, tirant a dolents. Va presentar a Carmen Alborch a l'alcaldia de València, el seu assessor ecònomic, Miguel Sebastián, a l'alcaldia de Madrid, el ministre de Justícia, Juan R. López Aguilar a la presidència de les Illes Canàries i en un altre moment, el seu ministre d'Indústra,José Montilla a la presidència de la Generalitat. Només López Aguilar va tenir uns bons resultats, si bé no va acabar governant.

El desembarcament de ministres que prepara ZP a les pròximes eleccions, és la confirmació d'una política que ell considera que serà victoriosa, però que a mi em genera grans dubtes. Amb tres o quatre bons ministres com a cap de cartell, l'aposta seria molt més segura que no pas fer candidat a tot el consell de ministres.
Analitzem el major desembarcament de ministres a candidats que s'haurà produït a la història d'Espanya:
Segons sembla,els Ministres-candidats seran:
Fernández de la Vega per València
Fernández Bermejo per Murcia
Bernat Soria per Alacant
Magdalena Álvarez per Málaga
Alfredo Pérez Rubalcaba per Cadis
Miguel Ángel Moratinos per Còrdoba
Carme Chacón i Joan Clos per Barcelona
Elena Salgado per Orense
César Antonio Molina per La Coruña
Jesús Caldera per Salamanca
J. Antonio Alonso per León
Queden Narbona, Espinosa i Solbes per decidir, però Narbona sembla que sona per Saragossa i Solbes, suposo que no serà candidat.

Jo no veig clar aquesta decisió i considero que hi ha bastants motius per descartar l'opció dels ministres-candidats. N'assenyalaré alguns:
- Per què passes del govern de la nació al govern en campanya. Cada ministre perla seva zona i això és molt perillós com hem pogut comprovar amb el "antes doblá que partía" de la Magdalena Álvarez. Si ets candidat per un territori,pots fer coses que provoquin malestar en un altre territori.

- Exposes molt més els teus ministres als mitjans amb el risc que això suposa al haver d'actuar com a candidats i ministres alhora.

- Elimines a possibles fussibles en cas de veritables crisis, ja que al presentar-los com a candidats, et veus condemnat a no cessar-los i el president amb aquesta decissió, ha d'assumir personalment un desgast innecessari. L'exemple més clar és la impossibilitat de cessar a Magdalena Álvarez per la seva condició de candidata i el desgast que li pot suposar a Zapatero mantenir-la fins al març.

- Desmotives a les organitzacions provincials del partit i fins i tot als votants, al presentar com a candidats, a paracaigudistes, a persones alienes al dia a dia del partit a la regió, i als problemes de la zona. El casos més clars d'això són Bernat Soria, César Antonio Molina i Fernández Bermejo,ja que passen d'independents a candidats per el PSOE a zones on el diputat està més en disputa.

Però sobretot,és una operació delicada si tenim en compte el resultats de l'enquesta del CIS d'octubre en relació a la valoració dels ministres del govern espanyol:

TOTS suspenen llevat de José Antonio Alonso i Pedro Solbes.

Blocs solidaris

El gran Camil Ros, ha premiat aquest bloc com a bloc solidari, i el premi és nomenar set blocs solidaris, sota el criteri de: Blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir.
És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps. Aquests són els set blocaires que premio:

Albert Medran Per informar-nos de la comunicació electoral a través de la xarxa. Gràcies a gent com ell, política es difón a través del mitjà del futur o el present?

Didac Lee L'altre figuerenc universal. El gurú de les noves tecnologies que em trobo pels carrers de la nostra ciutat.

Gregorio Luri El pensament i la filosofia en estat pur. La intel·ligència més enllà de lo políticament correcte

José Antonio Donaire El pensador 2.0. El professor decidit a escurçar la distància entre la política i els ciutadans.

Ciro Llueca La cultura en bones mans. El regidor que apropa el dia a dia de la gestió política als seus representats.

Carles Puigdemont L'introductor del videobloc polític a casa nostra.

Xavier Mas de Xaxàs Periodisme en estat pur. Per el gran reportatge sobre les estrelles Michelin que va fer des de La Vanguardia

Antoni Gutierrez-Rubi El guardià de la ciberpolítica. Per acostar-nos la campanya de primàries americanes

2a. dada: el PP s'urbanitza

Si alguna dada em va resultar rellevant de l'enquesta d'octubre del CIS que es va donar a conèixer ahir, és la distribució del vot segons el tamany del municipi.
En el vot directe (sense la cuina imprescindible) el resultat de l'enquesta dóna:
PSOE 32,5% PP 22,4%
Però si analitzem les dades (directes) del vot per tamany del municipi, observerem un fenòmen que ja es va poder observar a les darreres eleccions municipals: el PP creix d'una manera persistent en les grans ciutats. El PP s'ha convertit en el principal partit de les ciutats espanyoles.
Si ja a les eleccions municipals de l'any passat vam veure resultats impensables fa 15 anys, com la victòria del PP a 6 de les 8 capitals andaluses (4 amb majoria absoluta) i a l'única on guanya el PSOE, Sevilla, queden empatats en regidors. A l'altra que no guanya el PP, Cordoba, és per el carisma de Rosa Aguilar, l'enquesta del CIS ens dona unes dades que refermen aquesta situació.

EL PSOE és el partit més votat clarament, en els municipis de 2.000 a 50.000 habitants (uns 12 punts porcentuals de diferència). A les ciutats de 50.000 a 100.000 habitants, el resultat és d'empat.
A les ciutats de 100.000 a 400.000 habitants, el PSOE torna a guanyar clarament amb uns 15 punts percentuals de diferència.
Però a les ciutats de 400.000 habitants a 1.000.000, el PP guanya amb claretat amb 7,5 punt de diferència.
Finalment, a les ciutats de més de 1.000.000, el PSOE torna a guanyar i fins i tot dobla al PP en porcentatge de vot.

Totes aquestes dades només tenen una conclusió: el PP està creixent a les grans ciutats espanyoles.
Per què si ens hi fixem, el PSOE només guanya allà on les ciutats catalanes i vasques tenen força.
És a dir, en el tamany de les ciutats on s'ubica la majoria de ciutats catalanes, el PSOE guanya: La majoria de ciutats catalanes i basques estan situades en la franja de 100.000 a 400.000 habitants, i és aquí on el PSOE guanya.
En canvi en el tamany de 400.000 a 1 milió d'habitants, on no hi ha cap municipi català, solen ser les capitats de comunitat autònoma, el PP guanya clarament.
Finalment, la victòria del PSOE en les ciutats de més d'un milió d'habitants s'explica en el l'efecte Barcelona. Només n'hi ha dues ciutats de més d'un milió al'estat espanyol, Madrid i Barcelona. La diferència que hi ha entre els vots al PSC i al PP a Barcelona expliquen la victòria del PSOE.
Hem de tenir en compte que aquests resultats són amb resposta directa, tenint en compte el vot ocult del PP,amb la cuina, la força del PP a les ciutats encara és més destacable.
Una altra dada que també considero interessant de l'enquesta,són els resultats de CIU,segons el tamany del municipi:
CIU té un resultat al voltant del 2% en tots els tamanys fins als 100.000 habitants. Dels 100.000 habitants als 400.000 habitants, el suport a CIU es redueix a la meitat. Per l'impacte del vot del'àrea metropolitana de Barcelona.
En els municipis de 400.000 a 1 milió d'habitants, no hi ha vots de CIU, per què no hi ha ciutats a Catalunya d'aquest tamany.
En canvi a les ciutats de més d'un milió, CIU dobla els seus resultats i es situa al 4,5 % dels vots. És a dir, CIU, allà on creix més, és a Barcelona ciutat.
És un fenòmen que ja es va veure a les eleccions del 2006 i 2007,però és un fenòmen remarcable que pot tenir moltes repercusions en el futur.
En definitiva, la victòria del PSOE està més en mans dels votants del PSC de les ciutats que mai. Que vagin jugant amb la Magdalena Álvarez...