La força d'uns pocs

Ahir, vam poder gaudir de les reflexions del gran anal·lista Andrés Ortega, en el marc del cicle "Els grans debats de l'era de la comunicació" que organitzem el CCAII conjuntament amb la UdG.

En el seu darrer llibre "La fuerza de los pocos", Ortega anal·litza el poder que en el marc de la globalització, adquireixen petits grups molt dinàmics i definits en tots els aspectes de la societat: economia, política, religió, etc.

En centraré en les reflexions d'Ortega pel que fa a la política, i el poder que estan aconseguint els petits grups compactes i clarament definits, que acaben esdevenint els que fan inclinar la balança cap a un o altre costat. Hem passat de la comunicació de masses a la comunicació de micro-grups.

El gran ideòleg d'aquesta teoria és Mark j. Penn, el gran estratega en matèrie d'enquestes de Bill Clinton i actual assessor en aquest àmbit en la campanya de Hillary Clinton.
Mark Penn, va publicar un llibre anomenat "Microtendències. Les petites forces que fan grans canvis" on analitzava la importància de captar les petites tendències en diferents grups reduïts, ja que sumant aquestes petites tendències s'aconseguia un possible gran nínxol electoral.
És a dir, la suma de petits grups diversos, que no tenen res en comú, crea una gran base electoral. A partir d'aquí, Penn es dedica a detectar aquests petits grups, definir-los, detectar les tendències d'aquests i crear-los un programa electoral a mida. Amb el suport d'aquests petits grups, es va consolidant una majoria electoral.
Els programes electorals, cada vegada es van convertint en una suma de petits programes electorals dirigits -subtilment o no- a petits grups de persones, més o menys homogènees que no tenen res en comú entre elles.

Els EEUU va passant així de ser un Melting Pot (una societat barreja) a ser una Nació de nínxols electorals.

Aquesta estratègia electoral, va tenir molt d'èxit en les campanyes de Bill Clinton i de fet, es van anar consolidant petits grups que després s'han fet famosos com les "Mum soccer". Karl Rove, també va basar la seva estratègia en aquests petits grups i la suma d'aquests va donar com a fruït, la victòria de Bush.
Avui en dia, si us hi fixeu, les eleccions primàries americanes es basen en definir petits grups i veure cap a on van les tendències d'aquest grups, a favor d'un o d'un altre. Els candidats plantegen el combat com la disputa del favor d'aquests grups: mares del futbol, treballadors blancs de classe baixa, els protestants de les mega-esglèsies, els cubans de Florida, els joves de Starbucks, els habitants de les rulots de les afores de les ciutats, els de l'associació del rifle, etc.

En definitiva, es tracta de definir grups compactes, analitzar les tendències d'aquests, les seves preocupacions i les seves esperances i fer propostes concretes per ells en el programa electoral. Si aconsegueixes la suma de molts petits grups, tens una gran base electoral que et pot portar a la majoria. Cal conèixer a l'instant les tendències dels grups, si estan mobilitzats o no, i llançar-los missatges específics en funció de les tendències. Per això són molt importants les enquestes, per saber què pensen els grupets, com es troben. Cal una gran maquinària d'enquestes que permanentment estigui treballant per veure la situació d'aquests en cada moment.

És el pas de la comunicació de masses a la comunicació facebook.

A Espanya ja hi ha un partit que està jugant en aquest camp, el PSOE, si bé, segons el meu punt de vista, erra en la definició dels grups i en l'anàl·lisi de les tendències.
La majoria de propostes del PSOE van en aquest sentit:
- Ajuda per accès a l'habitatge, per a joves que no poden emenacipar-se
- Ajuda de 2500 euros per fill, per a pares joves de classe mitja
- Llei de boda homosexual, per al col·lectius gay i simpatitzant, etc.

En canvi el PP, té una visió de la comunicació de masses i es dirigeix a un únic grup: la societat espanyola tradicional, o com a molt, als gran grups clàssics.

El gran dubte està en saber si la societat espanyola ha arribat al nivell d'individualisme i diferenciació que hi ha a la societat nord-americana. I en funció d'això, sabrem quin dels dos models té més èxit.
Per mí, Espanya esncara està en una societat de masses, electoralment parlant. Va tendint cap a l'atomització en grups, però encara hi ha uns missatges clars per a la tota societat que poden garantir una victòria electoral.

Ho veurem el 9 de març.

La jornada electoral i els blocs

El proper 9 de març, un servidor i l'amic Medran estarem seguint la jornada electoral "in situ" a Madrid, i per tant, no podré fer un seguiment al recompte com voldria, navegant per les webs i els blocs. Espero que l'Albert em deixi el portàtil en algun moment (i a veure si s'anima en Ferran).

El motiu del per què comento això és per què tot i l'explosió blocaire que hi ha a Catalunya i també, a Espanya, encara no s'ha plantejat un debat clau que s'ha plantejat en totes les societats on els blocs tenen un pés important en la comunicació: el paper dels blocs en la jornada electoral.

Aquest debat va sorgir amb força a les darreres eleccions presidencials franceses, quan un parell de bloguers van anunciar que publicaríen el resultat de l'enquestes a peu d'urna que realitzen els mitjans, sobretot les TV, abans de que es tanquéssin els col·legis electorals a les 20h.

La llei francesa a l'igual que l'espanyola prohibeix publicar els sondejos a peu d'urna abans que es tanquin els col·legis electorals per tal que aquests no influeixin en el sentit dels vot dels ciutadans.
L'anunci de Jean Marc Morandini i Guy Birenbaum va aixecar una enorme polèmica a França i els dos blocaires van ser amenaçats per la justícia francesa.
Finalment, els sondejos es van publicar a les 18h tal com havíen anunciat els bloguers, però no a través dels seus blocs sinó a través de webs belgues.
És un debat formidable. És ètic influïr en el sentit del vot? O el ciutadà ha d'estar informat com passa als EEUU?

No vull ser jo qui respongui aquestes preguntes, el que m'interessava resaltar és com tot i el desenvolupament tecnològic i la comunitat digital que tenim, aquests debat és inexistent. És quelcom cultural? ètic? estètic?

Referenciat a La Vanguardia Digital

Abans d'ahir, La Vanguardia Digital va destacar uns quants blocs polítics per a seguir el debat del dilluns.

El periodista Enric Bruguera va destacar aquest bloc a més del de l'amic, Albert Medran i el Becario en Moncloa.

Si voleu llegir l'article

Quan hi creguis ho veuràs

Quan hi creguis ho veuràs

Aquesta frase resumeix molt bé la meva opinió sobre el procés que es produeix en la ment de la gent a l'hora de decidir el seu vot.

Tots coneixem la frase de Sant Tomàs, que va pronunciar quan els deixebles li anunciàven la resurrecció de Jesús: "Ho creuré quan ho vegi". I aquest ha estat el comportament habitual de la majoria de persones a l'hora de prendre una decisió. Primer veure els fets i després, un cop comprovats, creure-t'ho.

Aquesta actitut, és la que ha regit el comportament de tots els actors que intervenen en una campanya electoral: votants, candidats, periodistes, opinadors, etc. i que ha tingut en l'eslògan de José Montilla en les eleccions catalanes del 2006, "Fets no paraules" la seva cristalització més afinada. Un molt bon eslògan que ja va ser utilitzat als anys 80 per Jordi Pujol, i que resumeix molt encertadament la primacia dels fets, de la gestió, de l'obra de govern, de les propostes, del programa, etc. davant d'allò inconcret i intangible que també influeix a l'hora de decidir el vot.

És la victòria de la raó davant la fé. La victòria del programa davant els valors.

Jo, en contra d'aquesta corrent majoritària, crec que els valors, la fé, els intangibles, juguen un paper importantíssim a l'hora de decidir el vot.

L'home no és només un ésser racional, és també un ésser emocional. I pot decir el vot a través de tots dos camins: el cap i el cor. No són dos camins antagònics són complementaris.

- Ho creuré quan ho vegi
- Quan hi creguis ho veuràs

Dos camins que poden portar a una mateixa direcció, o no.

Empat

Taules. Per mí, el debat va acabar en taules.
Cada candidat va guanyar allà on és més fort. Zapatero en l'imatge i Rajoy en la dialèctica.

Ahir es van enfrontar dos candidats ben diferents, que semblen sortits d'èpoques diferents.

Mariano Rajoy, és un candidat del segle XIX, és un candida que domina els discursos i sobretot, la retòrica. És un candidat de l'època pre-televisiva.

Zapatero en canvi, és un candidat del segle XXI, un candidat 2.0. Un candidat on el seu discurs es troba molt més en la imatge que en contingut. És un candidat de l'època post-televisiva.

En canvi, per molt que a nosaltres no ens ho sembli, encara estem en el segle XX. Al menys televisivament. L'espectador encara no està preparat per un candidat del s.XXI i li queda molt lluny un candidat del segle XIX. La gent, la televisió, volen un candidat del segle XX. Un candidat que domini alhora el discurs i la imatge. Un Bill Clinton, un Toni Blair, un Jordi Pujol, un Pasqual Maragall.
Un candidat del s.XX hauria guanyat ahir clarament.

Feta aquesta prèvia, crec que tots dos van estar bé, però que van cometre varis errors.

Zapatero: Va tenir uns errors i encerts clars:
- Va posar-se a la defensiva durant tot el debat
- Va controlar i guanyar clarament l'inici i el discurs final. Es va adreçar amb encert a l'espectador
- Va deixar que Rajoy marqués el terreny de joc, els marcs de referència.
- Controlava molt més bé que Rajoy la seva imatge. La seva imatge corporal era molt bona
- Va errar al donar tantes xifres, calia més exemples
- No es va defensar amb contundència dels atacs més durs de Rajoy. Sobretot quan el va acusar de mentider i quan el va acusar d'agredir a les victimes del terrorisme.
- Va saber donar una imatge més presidencial i moderada que Rajoy
- No va defensar amb contundència la seva acció
- Es va equivocar quan va introduïr el tema dels artistes que li donen suport.

Rajoy També va tenir llums i ombres:

- La imatge va ser nefasta. En la roba, a l'entrada, en l'inici i el final, i sobretot, quan posava aquella mirada perduda.
- Va ser molt disciplinat a l'hora de llançar els missatges. Aprofitava el seu temps per llançar un missatge ben elevorat.
- Va posar a Zapatero a la defensiva i va controlar el tempo del debat
- Va errar clarament en la intervenció de l'inici i del final. Una imatge molt negativa, s'el veia molt nerviós. No va aprofitar el discurs final. El va desaprofitar amb un relat horrible sobre una nena que ningú va entendre.
- Va saber utilitzar el llenguatge adequat: va utilitzar exemples que tothom coneix, va utilitzar metàfores, parlava de cose concretes (preu del pa, etc.) És a dir, va fugir de les macrodades.

La meva valoració és doncs, la d'un empat. Tots dos van contentar les seves respectives parròquies. Un controlava més la imatge - molt important al tractar-se d'una TV- i l'altre controlava el tempo i el discurs.

Un debat molt interessant. El següent serà decisiu.

El debat

Avui hi ha el primer debat. Un cara a cara. Un debat de debó.
Avui un dels dos candidats en sortirà reforçat i l'altre tocat.
Aquesta nit es posa a prova el lideratge dels dos candidats.

Hi ha dues claus per encarar amb èxit un debat com aquest:

1- Mostrar preparació
Els futurs votants, els abstencionistes i els líders d'opinió, quan s'asseuen davant de la TV per mirar un debat electoral, principalment es fixen en una sola cosa, encara que ells no sàpiguen: Està preparat per governar-nos o no? Aquesta és la pregunta que inconscientment ens farem aquesta nit mentres escoltem les propostes dels candidats.
La intenció del candidat, no és convèncer a l'espectador per què el voti, la intenció és aconseguir que l'espectador reconegui la seva preparació.
Si aconsegueix que s'el consideri preparat per governar, tindrà molts punts per la victòria final. Els partidaris hi confiaran i els contraris, no tindran tanta por a que aquest, governi.

Obviament, la preparació s'ha de completar amb proximitat. No es pot mostrar preparat però allunyat de la gent, alhora. En aquest cas, no estaria preparat, ja que no coneixeria la vida real del ciutadà. S'ah de ser preparat, però planer.

2- Mostrar coherència amb l'estratègia
Aquesta és l'altra clau. La teva actuació en el debat, ha d'encaixar com un guant a l'estratègia que portes marcada, als missatges que llances. És a dir, no hi pot haver una disfunsió entre l'estratègia, els missatges, la imatge que vols transmetre a la campanya i el teu comportament en el debat.
Guanyarà el debat, el que més adeqüi la seva imatge, el seu comportament amb el conjunt de l'estratègia de la campanya.

Quins són els missatges de Zapatero? "No es lo mismo" "Optimismo contra pesimismo" "La mirada positiva" "Vota con todas tus fuerzas" "Soñar con los pies en la tierra", etc.

Doncs, el comportament de Zapatero ha de sintonitzar a la perfecció amb aquests missatges: optimisme, il·lusió, talante, futur.
No es pot fer una campanya amb el missatge "Optimisme" i mostrar-se agre en el debat.
Si Zapatero es mostra preparat i transmet aquests missatges a través de la seva actuació, com a mínim, té garantit l'empat.

Quins són els missatges de Rajoy? " Las ideas claras" "Con cabeza y corazón" "Sentit comú"

Rajoy ha de tenir una actuació perfectament d'acord amb aquests missatges. Ha de transmetre aquests missatges amb el seu comportament, la seva gesticulació, el seu tó de veu, etc. Tot ha d'anar en la mateixa direcció, el de l'estratègia.
Que ha de mostrar Rajoy amb el seu comportament en el debat? claretat, seguretat, sentit comú i solvència.

Aquest és el terreny de joc on es jugarà el debat. El que tingui una actuació més coherent amb la seva estratègia i alhora es mostri preparat, serà el guanyador del debat.

PD: Abans d'acabar el debat, tots els assessors, estrategues i responsables de campanya del partit, a intentar convèncer als periodistes i opinadors que el nostre candidat ha guanyat el debat. La percepció dels líders d'opinió és clau per a decidir qui és el guanyador. Cal influïr en la seva percepció

L'elecció del líder

"Quan es parla de comunicació, sempre es pensa en les eines que possibiliten la difusió del missatge o el coneixement de la persona, però no són les eines o els sistemes el que permeten comunicar amb les persones. Són els valors. Els valors, són la plataforma sobre la que descansen el comportament de les persones i la interpretació del món d'aquestes.

Comunicar vol dir canviar el comportament de les persones. Per això, cal disposar de valors clars i compartits que permetin integrar esforços i orientar les energies d'una manera coherent amb la visió que les persones tenen sobre el seu posicionament estratègic.
La comunicació, no es pot donar només en base a disposar d'informació, cal que a més, hi hagi altres característiques:
- Per comunicar cal compartir valors. Aquests han de ser pocs i clars, amb els que s'identifiquin les persones.
- La comunicació ha de ser horitzontal, no vertical
- Per aconseguir el canvi de comportament de les persones, cal que hi hagi diàleg. Sense comunicació, no hi ha diàleg, però només amb comunicació i sense diàleg, no hi ha canvi de comportaments.

Sense comunicació, no hi ha diàleg i sense diàleg, no hi ha lideratge. No existirà mai el lideratge si no es comparteixen valors. Només és possible el lideratge si les persones s'identifiquen amb objectius, que necessariament han de ser compartits, fet que mai es produirà si no es comparteixen també, valors sobre els que descansen els objectius que es proposen les persones i les organitzacions.

El lideratge no és una qüestió d'experts en tècniques de màrketing, sinó que bàsicament, és una qüestió de valors"
Santiago Garcia Echevarría.

Aquesta reflexió és molt adient per el moment en el que ens trobem, en plena campanya electoral.
És en aquest moment màgic, en les campanyes electorals, on tots això: els valors, el lideratge, etc. cristalitzen definitivament en una persona o bé es desfan en com un terrós de sucre en una altre persona.
I el debat, serà un bon escenari per contemplar-ho.