dilluns, 29 de setembre del 2008
El "problema" de la naturalitat
Quan estava totalment summergit en la campanya nordamericana em trobo amb el miting-festa que la "nova" Sègolene Royal va fer ahir al Zhenit de París per llançar la seva campanya per la candidatura del PSF.
Espectacular. No té desperdici. És una performance més americana que qualsevol que puguin fer als USA. Només el rap de Karl Rove pot competir amb l'espectacle d'ahir. Hi ha de tot: humor, política, ironia, música, etc.
Quan l'esquerra francesa supera als americans en showtime, és que els europeus estem més perduts del que ens pensem.
Segurament és un espectacle fantàstic pels militans del PSF i segur que motiva sobremanera als seus seguidors, però segur que no ajuda gens a l'excandidata socialista de cara a guanyar-se el vots dels francesos.
El problema és que Sègolene no necessita guanyar-se els vots dels electors francesos sinó que ha d'aconseguir el vots dels militants del PSF per tal de guanyar al principal candidat l'actual alcalde de París, Bertrand Delanöe, que té el suport de la seu excompany François Hollande.
I estic segur que els assessors de Sègolene Royal estan prenen molt bona nota de la campanya de Barack Obama i li han dit que per guanyar a Delanöe i Hollande, ha de representar millor el canvi que necessita de fa anys el Partit Socialista. Segurament li han dit la frase màgica: "Has de ser més autèntica, més natural, més pròxima. Has de ser tu".
El problema és que Obama sempre ha tingut molt clar la imatge de president que havia de transmetre. El seus seguidors fan dels seus mítings una festa, però ell mai deixa el posat de president, no s'ho pot permetre.
Ségolene Royal en canvi s'ha sumat a la festa, i així li ha sortit. Amb aquest resultat.
És probable que guanyi la candidatura al PSF -cosa que veig difícil-, però s'ha distanciat més que mai de l'elector francés.
No és amb xil·laba i acudits, i amb un pseudo esperit Woodstodià com farà oblidar la crisi als francesos i com portarà esperança a les banlieurs.
divendres, 26 de setembre del 2008
Estic preparat per assumir el càrrec, ja!
Aquesta és la frase que destacaria del debat. És la frase amb una terrible càrrega que el candidat republicà ha deixat anar al demòcrata i que Obama no ha contestat. El missatge era: Obama no està preparat.
Mc Cain ha sorprés al seu rival. Ha trobat en el debat el regal que dessitjava: el debat ha girat a l'entorn dels temes forts del candidat republicà: defensa i seguretat.
Obama no estava còmode. No ha transmès proximitat. La imatge del senador demòcrata s'ha mostrat molt més a la defensiva i distant, Mc Cain en canvi s'ha mostrat més atacant i proper.
Hi ha molt de partit encara!
El debat II: Defensa
Continuem seguint el guió: Mc Cain defensa sortir victoriosos de l'Iraq, Obama vol centrar-se només a l'Afganistan. Talment com si fós un debat entre Rajoy i Zapatero.
Mc Cain ha citat quatre o cinc vegades al general Petreus. L'intent d'apropiar-s'en la imatge és clara. Vol transmetre la imatge de veritable comandant en cap de la nació en temps d'incertesa.
El candidat demòcrata aprofita cada speach per recordar el desastre d'Iraq.
Obama es mostra a la defensiva, està clar que aquest no és el seu camp preferit.
Israel-Iran: Mc Cain vol transmetre la imatge de ser l'únic candidat capaç de defensar l'estat d'Israel i enfrontar-se amb Iran. Critica la predisposició d'Obama de reunir-se amb els presidents d'Iran, Venezuela, etc. i posa com a exemple a Reagan i Kissinger.
Obama reitera la seva predisposició a reunir-se amb tothom, tot i que reconeix la seva candidesa (greu error). És just el que l'equip de Mc Cain volia que digués.
Obama li refrega l'errada sobre ZP. Zapatero déu estar eufòric.
Mc Cain continua intentant desprestigiar la imatge d'Obama. Vol mostrar la seva feblesa al voler-se reunir amb els qui odien als EEUU i volen la destrucció d'Israel.
Rusia: duresa contra pactisme. Tot dins el guió
Mc Cain ha citat quatre o cinc vegades al general Petreus. L'intent d'apropiar-s'en la imatge és clara. Vol transmetre la imatge de veritable comandant en cap de la nació en temps d'incertesa.
El candidat demòcrata aprofita cada speach per recordar el desastre d'Iraq.
Obama es mostra a la defensiva, està clar que aquest no és el seu camp preferit.
Israel-Iran: Mc Cain vol transmetre la imatge de ser l'únic candidat capaç de defensar l'estat d'Israel i enfrontar-se amb Iran. Critica la predisposició d'Obama de reunir-se amb els presidents d'Iran, Venezuela, etc. i posa com a exemple a Reagan i Kissinger.
Obama reitera la seva predisposició a reunir-se amb tothom, tot i que reconeix la seva candidesa (greu error). És just el que l'equip de Mc Cain volia que digués.
Obama li refrega l'errada sobre ZP. Zapatero déu estar eufòric.
Mc Cain continua intentant desprestigiar la imatge d'Obama. Vol mostrar la seva feblesa al voler-se reunir amb els qui odien als EEUU i volen la destrucció d'Israel.
Rusia: duresa contra pactisme. Tot dins el guió
El debat I: l'economia
Estic seguint el primer debat de les eleccions nordamericanes.
El primer bloc es dedica lògicament a la situació econòmica.
Cap sorpresa: el clàssic debat dretes-esquerres.
Obama proposa més despesa en educació i més impostos per a la gent amb ingressos més alts.
Mc Cain proposa la típica recepta liberal: menys impostos per tothom i reducció de la despesa governamental.
Quin dels dos discursos està més pròxim a la voluntat dels americans?
Sens dubte en economia, la reducció d'impostos. Sembla que Barack Obama no ha aprés gaire cosa de la triangulació de Clinton...
L'economia en la campanya
Mc Cain té un problema. Un problema greu. L'economia l'hi ha innundat la campanya.
Fins ara, tot i no portar una campanya brillant, el candidat republicà anava complint els seus objectius. En aquestes eleccions, Mc Cain tenia una estratègia de microtergeting que li estava funcionant. Estava mobilitzant i decantant al seu favor els targets clau dels estats claus. A més, la campanya d'Obama tampoc està essent molt bona.
El temps corríen a favor del candidat republicà. Fins que ha arribat la crisi de Wall Street i l'economia s'ha convertit en el "tema" de la campanya.
Un tema que no desapareixerà en els 40 dies que falten per les eleccions.
I això preocupa a Mc Cain, per què això el lliga a George W. Bush. Fins ara havia aconseguit crear-se una imatge diferenciada de l'actual president, però la crisi econòmica fa que tot l'esforç per distanciar-s'en hagi estat en và. D'aquí el seu nerviosisme, d'aquí el seu neguit.
De totes maneres, com diria Michael Robinson "no esá todo pescado vendido" si no us ho creieu, mireu les enquestes que es van publicant, encara hi continua havent un empat tècnic -amb un cert avantatge per Obama- i el que és més important, en els estats claus -Ohio, Florida, etc.- Mc Cain continua anant al davant...
Fins ara, tot i no portar una campanya brillant, el candidat republicà anava complint els seus objectius. En aquestes eleccions, Mc Cain tenia una estratègia de microtergeting que li estava funcionant. Estava mobilitzant i decantant al seu favor els targets clau dels estats claus. A més, la campanya d'Obama tampoc està essent molt bona.
El temps corríen a favor del candidat republicà. Fins que ha arribat la crisi de Wall Street i l'economia s'ha convertit en el "tema" de la campanya.
Un tema que no desapareixerà en els 40 dies que falten per les eleccions.
I això preocupa a Mc Cain, per què això el lliga a George W. Bush. Fins ara havia aconseguit crear-se una imatge diferenciada de l'actual president, però la crisi econòmica fa que tot l'esforç per distanciar-s'en hagi estat en và. D'aquí el seu nerviosisme, d'aquí el seu neguit.
De totes maneres, com diria Michael Robinson "no esá todo pescado vendido" si no us ho creieu, mireu les enquestes que es van publicant, encara hi continua havent un empat tècnic -amb un cert avantatge per Obama- i el que és més important, en els estats claus -Ohio, Florida, etc.- Mc Cain continua anant al davant...
dimecres, 24 de setembre del 2008
¿Cuando se jodió el Perú?
Aquesta frase atribuïda a l'escriptor i candidat a la presidència del Perú, Mario Vargas Llosa, m'acompanya tot sovint i la utilitzo sempre que em trobo davant una situació que ja ha agafat una dinàmica negativa imparable i que té no té visos de solució a curt ni mitjà termini.
Aquesta pregunta fa referència al "momentum" en el que ja no hi ha marxa enrera. En l'últim moment en el que encara es podia rectificar, en el moment clau després del qual ja no és possible canviar la situació. En aviació és el moment en el que l'avió està accelerant a la pista per enlairar-se i en un moment determinat, ja no pot frenar, ja no hi ha retorn, s'ha d'enlairar.
Ens podem fer aquesta pregunta en moltes situacions: cuando se jodio la campanya electoral, la política catalana, etc. però m'agradaria fer-ne un exemple pràctic amb la cris de la construcció.
Quan va petar la bombolla inmobiliària? Quin va ser el moment de no retorn?
A finals de l'any 2006.
Aquell any era l'últim any que a Catalunya es podia construïr habitatge totalment lliure sense haver de destinar un 20% d'aquests a habitatges de protecció oficial. A partir del 2007, ja s'havia de guardar un 20% dels habitatges construïts en les promocions mitjanes i grans a habitatge protegit.
La conseqüència és que la majoria de constructors i immobiliàries van avançar els visats d'obres que teníen previstos per més endavant a aquell any i així poder dedicar tota la promoció a habitatge lliure.
Va ser l'any que es van visar més habitatges.
Recordo que a la meva ciutat, Figueres, de 42.000 habitants, es van visar aquell 2006, 1100 habitatges nous.
Es van avançar els habitatges del 2007 i del 2008 al 2006. Aquest va ser el "momentum" a partir de llavors, la crisi de la construcció no tenia retorn. Era l'últim gin tònic de la festa.
El problema vindrà a mida que es vagin acabant els habitatges visats al 2006...
És només un exemple, però exemplifica que en qualsevol projecte, en qualsevol campanya, en qualsevol trajectòria hi ha un moment clau a partir del qual no podrem rectificar l'inèrcia.
És un moment que quan ens hi trobem no el percebem, però amb el temps quan ho analitzem el reconeixem perfectament.
Aquesta pregunta fa referència al "momentum" en el que ja no hi ha marxa enrera. En l'últim moment en el que encara es podia rectificar, en el moment clau després del qual ja no és possible canviar la situació. En aviació és el moment en el que l'avió està accelerant a la pista per enlairar-se i en un moment determinat, ja no pot frenar, ja no hi ha retorn, s'ha d'enlairar.
Ens podem fer aquesta pregunta en moltes situacions: cuando se jodio la campanya electoral, la política catalana, etc. però m'agradaria fer-ne un exemple pràctic amb la cris de la construcció.
Quan va petar la bombolla inmobiliària? Quin va ser el moment de no retorn?
A finals de l'any 2006.
Aquell any era l'últim any que a Catalunya es podia construïr habitatge totalment lliure sense haver de destinar un 20% d'aquests a habitatges de protecció oficial. A partir del 2007, ja s'havia de guardar un 20% dels habitatges construïts en les promocions mitjanes i grans a habitatge protegit.
La conseqüència és que la majoria de constructors i immobiliàries van avançar els visats d'obres que teníen previstos per més endavant a aquell any i així poder dedicar tota la promoció a habitatge lliure.
Va ser l'any que es van visar més habitatges.
Recordo que a la meva ciutat, Figueres, de 42.000 habitants, es van visar aquell 2006, 1100 habitatges nous.
Es van avançar els habitatges del 2007 i del 2008 al 2006. Aquest va ser el "momentum" a partir de llavors, la crisi de la construcció no tenia retorn. Era l'últim gin tònic de la festa.
El problema vindrà a mida que es vagin acabant els habitatges visats al 2006...
És només un exemple, però exemplifica que en qualsevol projecte, en qualsevol campanya, en qualsevol trajectòria hi ha un moment clau a partir del qual no podrem rectificar l'inèrcia.
És un moment que quan ens hi trobem no el percebem, però amb el temps quan ho analitzem el reconeixem perfectament.
dimarts, 23 de setembre del 2008
La força del relat: el relat del terrorisme
Arrel del darrer atemptat d'ETA, però sobretot, de l'atemptat a l'hotel Marriod d'Islamabad, m'ha tornat a venir al cap una pregunta recorrent que sempre em vé quan es produeixen aquestes degràcies:
Què pot impulsar a una persona a matar quanta gent millor i deixar la seva pròpia vida pel camí?
La resposta més evident és: la causa, la causa que defensa fins a l'extrem de sacrificar-hi la vida.
No crec que la causa sigui el motor principal d'aquesta bogeria. El que motiva a un home a deixar-ho tot per una idea, fins i tot la seva vida i el que és més greu, la dels altres, és el relat.
El relat és el que fa que una causa tingui molts seguidors i que estiguin disposats a tot.
Analitzem el relat d'Al Qaeda i per extensió el terrorisme islamista. És un relat molt bó, està molt ben construït:
"El món està dominat per una aliança entre països cristians i Israel que tenen sotmesos a l'altra gran nació mundial: la comunitat musulmana (la Umma) a la que humilíen i volen imposar els seus valors cristians (la globalització) per això els musulmans hem de lluitar i derrotar aquesta aliança i així poder tornar al nostre passat gloriós (el califat i Al Andalus, com exemple)"
Més o menys seria així, l'he simplificat molt però és això.
En aquest relat hi intervenen tots els ingredients d'un bon relat: un dolent (els occidentals), un heroi (el martir), una amenaça (la destrucció de la tradició islàmica), una recompensa (el retorn al passat gloriós, en el cas del suicida, el paradís), una injustícia (la voluntat d'eliminar la societat tradional musulmana), uns antecedents històrics (les croades, etc.).
Però tot això no tindria la força per aconseguir que hi hagués gent disposada a suicidar-se si no és a través de l'emoció.
El relat sempre ha de ser emocionant, ha de conmoure. I per aconseguir-ho, ha d'apel·lar als valors.
Els valors són el veritable motor del relat. Un bon relat sempre es sostenta sobre uns valors sòlids.
En el cas d'Al Qaeda, el valor sobre els que sostenta el relat, és el valors més fort per a la comunitat musulmana: l'islam.
És a dir, la religió però també l'organització social que d'ella emana, la tradició.
El mateix passa en altres tipus de terrorisme. És per això que el relat és tant important, per què un bon relat pot moure muntanyes.
Què pot impulsar a una persona a matar quanta gent millor i deixar la seva pròpia vida pel camí?
La resposta més evident és: la causa, la causa que defensa fins a l'extrem de sacrificar-hi la vida.
No crec que la causa sigui el motor principal d'aquesta bogeria. El que motiva a un home a deixar-ho tot per una idea, fins i tot la seva vida i el que és més greu, la dels altres, és el relat.
El relat és el que fa que una causa tingui molts seguidors i que estiguin disposats a tot.
Analitzem el relat d'Al Qaeda i per extensió el terrorisme islamista. És un relat molt bó, està molt ben construït:
"El món està dominat per una aliança entre països cristians i Israel que tenen sotmesos a l'altra gran nació mundial: la comunitat musulmana (la Umma) a la que humilíen i volen imposar els seus valors cristians (la globalització) per això els musulmans hem de lluitar i derrotar aquesta aliança i així poder tornar al nostre passat gloriós (el califat i Al Andalus, com exemple)"
Més o menys seria així, l'he simplificat molt però és això.
En aquest relat hi intervenen tots els ingredients d'un bon relat: un dolent (els occidentals), un heroi (el martir), una amenaça (la destrucció de la tradició islàmica), una recompensa (el retorn al passat gloriós, en el cas del suicida, el paradís), una injustícia (la voluntat d'eliminar la societat tradional musulmana), uns antecedents històrics (les croades, etc.).
Però tot això no tindria la força per aconseguir que hi hagués gent disposada a suicidar-se si no és a través de l'emoció.
El relat sempre ha de ser emocionant, ha de conmoure. I per aconseguir-ho, ha d'apel·lar als valors.
Els valors són el veritable motor del relat. Un bon relat sempre es sostenta sobre uns valors sòlids.
En el cas d'Al Qaeda, el valor sobre els que sostenta el relat, és el valors més fort per a la comunitat musulmana: l'islam.
És a dir, la religió però també l'organització social que d'ella emana, la tradició.
El mateix passa en altres tipus de terrorisme. És per això que el relat és tant important, per què un bon relat pot moure muntanyes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
.JPG)
