Obama, al cap d'un any

Ha passat un any des que Obama va guanyar les eleccions presidencials dels EEUU.
Just quan s'inicia el primer aniversari de la victòria demòcrata, sorgeixen notícies que comencen a enfosquir aquest aniversari.

No només són les notícies que arriben de l'Afganistan, ni les enquestes que situen la popularitat del president en el 50%, ni els problemes amb la reforma sanitària, ni fins i tot, el desconcertant premi Nobel de la Pau.

Són sobretot les notícies que fan referència al seu enfrontament amb la FOX de Murdoch i els resultats d'ahir a les eleccions estatals de Virginia i Nou Mèxic.

El partit demòcrata va perdre les eleccions a dos territoris on governaven els demòcrates. A més, Obama ha donat suport explícit als candidats derrotats a l'igual que la maquinària demòcrata.
Si a això hi afegim el fet que els dos candidats republicans no eren precisament centristes, veurem que hi ha quelcom darrera d'aquest toc d'alerta.

Es parla molt del desencís d'una part dels electors amb l'actuació d'Obama. La majoria atribueix aquesta decepció a les grans espectatives que va generar i que són impossibles de complir. En això, jo hi estaria d'acord.
L'exemple del premi Nobel ens mostra la magnitud de les espectatives i esperances que genera el president Obama. Molts dels seus seguidors són el seu principal enemic. El veuen com un heroi, com qui pot fer allò que ningú altre no pot fer. I Obama és només un home que gestiona una administració política inmensa.

Els mateixos que li demanen que estigui a l'alçada de les espectatives -és impossible- assenyalen que la baixada de la popularitat es deu a l'incompliment d'aquestes i li demanen que es concentri a satisfer les espectatives. Si ho fa així, tornarà a tenir altes xifres de popularitat.

Molts dels nostres periodistes i analistes han comprat aquest discurs.

Segons el meu punt de vista, res més lluny de la realitat. És el discurs d'unió entre demòcrates i republicans, entre blaus i vermells, el que pot retornar a Obama a les xifres anteriors. No ha d'obsessionar-se en acontentar als seus fans. Ha de centrar-se en governar per a tots.

Obama té un problema en el centre. Els atacs republicans -sobretot de la FOX, però no només- estan erosionant la seva imatge entre les classes mitges menys polititzades. Volen presentar Obama com a extremista, com a radical. I és aquí on comença a tenir problemes.

Si Obama vol recuperar impuls, ha de recuperar el centre. Ha de tornar al discurs d'unió i superar a un partit republicà radicalitzat i dividit. És el que va fer Clinton i és el que va fer Blair.

Ja fa un any

Ahir va fer un any que un grup de gent de la comunicació política, vam marxar cap a Washington a seguir les eleccions nordamericanes en les que Barack Obama es proclamà guanyador. Ens van anomenar els Setze de Washington i en certa mesura, res tornarà a ser com abans després d'aquell viatge iniciàtic.

Va ser una molt bona experiència, una gran experiència. I més amb un grup d'amics que va fer que l'experiència fos única. D'aquell viatge n'han sortit moltes coses: lliçons, amistat, coneixement, etc.

D'aquell viatge també en van sortir idees. Idees que ben aviat es convertiran en projectes. Espero poder explicar-ho aviat.

De moment, els setze ja preparen el proper viatge...

La fi d'un model

Article publicat a l'Hora Nova


Fa tres dies esclatava un escàndol polític arran de l’operació contra la corrupció urbanística que ha portat a terme el jutge Garzón i que ha suposat la detenció de destacats polítics i expolítics dels dos grans partits de Catalunya.
Paral·lelament, cada dia es van sabent més coses del saqueig d’una de les institucions culturals més importants del país, el Palau de la Música Catalana.
Des de Madrid, veiem com alts dirigents del principal partit de l’oposició estan escenifican,t davant de tothom, la lluita pel control de la quarta entitat financera d’Espanya: Caja Madrid.
La tercera entitat financera de l’estat, La Caixa, anuncia que es ven la totalitat d’una de les seves empreses estrella, AGBAR, a canvi d’ADESLAS. La icona de la nova Barcelona passa a mans franceses.
Fa mesos que les caixes catalanes estan negociant la seva fusió per tal d’evitar desaparèixer. Encara que el preu sigui precisament desaparèixer.
L’atur a Espanya no para de créixer i ja s’està acostant al 20% de la població activa. La crisi econòmica, l’augment dels subsidis i l’increment dels aturats provoca una sagnia en els comptes de l’Estat i el dèficit públic ja s’acosta al 6% del PIB.
Degut a la destrucció de llocs de treball i l’increment de l’atur, per primera vegada en els darrers quinze anys, aquest 2009 serà el primer any en què Espanya tindrà menys immigrants que a finals de l’any anterior.
L’alt nivell d’endeutament obliga l’Estat a retallar despeses i a apujar els impostos.
L’augment dels impostos provoca una reducció del consum i una contracció de la demanda.
A tot això, els ajuntaments veuen com els seus ingressos baixen espectacularment alhora que la demanada de necessitats socials augmenta exponencialment.
Posats així, un darrera l’altre, sembla que tot estigui lligat, que hi hagi un denominador comú en tot aquest seguit d’esdeveniments. I la veritat és que hi és. En menor o major mesura, tots aquests fets tenen en comú la participació del factor immobiliari.
Tots aquests esdeveniments han començat a produïr-se quan s’ha constatat que el model en el qual hem basat el nostre creixement, s’ha acabat.
És la fi d’un model. Un model de creixement urbanístic que ha estat el motor de la nostra economia durant aquestes gairebé dues dècades.
Ha caigut el sector immobiliari i han començat a fallar moltes coses. Moltes coses aparentment allunyades de la construcció depenien d’ella, depenien d’un model insostenible.
I quin era aquest model? M’ho va definir molt gràficament un empresari en plena eufòria immobiliària: “Val molt més el terreny on tinc la fàbrica que el que produirà la fàbrica en els propers anys. Surt molt més rentable vendre el terreny i viure bé, que l’esforç de treballar, crear riquesa i llocs de treball”.
Ja es veia que un model així no portava enlloc. I ara veiem que la fi d’un model també té conseqüències. Conseqüències importants.
Haurem de començar a construïr un nou model de creixement. Trigarem anys. Esperem que sigui millor.

L'estratègia de La Caixa

Enmig de l'escàndol Millet, ha passat gairebé desaparcebuda una notícia que és transcendental per l'economia i la indústria del país. No només perquè afecta a una empresa important i un sector bàsic -l'aigua- sinó perquè representa una escenificació de l'estratègia de La Caixa. I tot el que afecta a La Caixa, en aquest petit país, és important.

Un dels vaixells insígnia de les empreses controlades per La Caixa, Agbar, ha estat venut a la francesa Suez. El nou símbol de Barcelona, la Torre Agbar, passa doncs a mans franceses.

A canvi, La Caixa passa a adquirir el 100% de l'asseguradora mèdica Adeslas, de la qual Agbar tenia el 55% de les accions. A més, l'entitat catalana ha d'aportar una important quantitat de milions per acabar de comprar l'asseguradora.

Quina és l'estratègia que motiva aquests moviments? Quins són els objectius?

La nova estratègia de La Caixa es basa en tres punts molt clars i que tindran importància en el futur:

- Refinanciació de l'entitat i venda de participacions industrials. La Caixa, com totes les entitats financeres es troba en un moment complicat en què ha de retornar molts crèdits i a més, ha d'assumir una important morositat. Fruit d'aquesta situació, necessita recapitalitzar-se. Això ho farà sobretot abandonant algunes de les seves participacions industrials, com és el cas d'Agbar i d'altres que vindran. No oblidem que Criteria és un dels principals holdings industrials d'Espanya.

- Retorn al sector financer. Part de l'estratègia de La Caixa passa per tornar a fer el que millor sap fer: el negoci bancari. Hi haurà doncs, una concentració en la missió amb la qual l'entitat va ser fundada, en perjudici de la indústria.

- El negoci de les assegurances. D'aquí de la importància de la compra d'Adeslas. Adeslas és l'asseguradora de salut líder a Espanya, amb tres milions de clients. Aquesta compra reforça el paper de La Caixa en el món assegurador, ja que amb la seva filial SegurCaixa Holding l'asseguradora de La Caixa té un pes important en les assegurances de vida i les pensions.
La Caixa ha vist que el negoci assegurador és la continuïtat natural del negoci bancari. I ha invertit en el que creu que serà el futur. Vol un bon posicionament per controlar un negoci clau en la societat del futur.

Aquest tercer punt és el que té importància per al conjunt de la societat, ja que La Caixa apunta a assegurar-se un sector clau i pilar del nostre estat del benestar: l'assistència sanitària.

La Caixa sempre apunta cap a on van els trets. No acostuma a equivocar-se. Ens està indicant que les mútues de salut i les assegurances sanitàries tindran molt més pes en el futur. Més importància del sector privat en l'assistència sanitària.

Caldrà tenir-ho en compte. No oblideu que abans que esclatés la bombolla immobiliària, de fet en el seu moment més àlgid, l'entitat catalana va vendre la seva participació en Colonial i va sortir del negoci immobiliari. Va ser a mitjans del 2006. Tots sabem què va passar després...

Pel·lícules en versió subtitulada

El cinema sempre ha estat una arma propagandística molt important.

Des de l'aparició de Youtube, aquesta arma pot ser utilitzada per tothom per transmetre un missatge polític amb una important efectivitat.

Hi ha però, dos elements claus en la utilització d'aquesta nova eina:

- La psicologia dels personatges. S'intenta reafirmar estereotips utilitzant personatges de ficció amb un comportament exagerat.

- L'humor. Sense humor aquest tipus de vídeos no tenen recorregut. És el fet que siguin més o menys divertits el que fa que els vídeos circulin.

Aquesta eina és important per reafirmar marcs mentals prèviament construïts.

No cal dir que si la pel·lícula és àmpliament coneguda, millor.

Us adjunto dos exemples que mostren molt clarament el poder d'aquestes armes a mans de segons quines ments:

El cop de porta de Montserrat Nebrera

A proposta d'un insigne lector d'aquest bloc, avui parlaré de la fugida de la Montserrat Nebrera del Partit Popular.

La seva marxa ha estat una crònica d'una mort anunciada. Des que va entrar al PP es veia que aquesta aventura acabaria malament.

Els objectius que segons ella justificaven la seva entrada al PPC -regenerar la política, fer del PP un partit central a Catalunya, etc - ja mostraven el desconeixement que ella tenia de la societat i la política catalana i la dificultat per aconseguir els seus objectius.

Montserrat Nebrera és el que els nordamericans anomenen un outsider.

Quan era dins del PPC ja es comportava com a tal -parlava clar, no encaixava bé dins l'estructura del partit, era mediàtica, tenia una carrera professional exitosa fora de la política, etc.- però ha estat amb la seva marxa quan s'ha visualitzat més que ella és això: una outsider.

La seva marxa ha tingut tots els ingredients de la persona que vol fer carrera política presentant-se com algú que no prové del "món de la política" sinó del carrer, de la societat:

- Populisme. Ha desprestigiat la màxima institució del país, la representació política del poble de Catalunya, dient que no serveix de res, que val més que la tanquessin. Ella sap que sense Parlament no hi hauria política i, per tant, és demagògia, però li és igual perquè el que ella pretén és sintonitzar amb bona part de la societat que pensa d'aquesta manera.

- Parla clar. La seva manera de parlar i la convicció de les seves intervencions fa que sigui creïble i connecti amb molta gent que la sent. Fuig del políticament correcte i això la gent ho agraeix.

- Valentia. Tota la seva actuació té un cert aire heroic. S'ha de ser molt valent per intentar fer del PP un partit líder a Catalunya i més ara, per intentar regenerar la política.

- Bona imatge pública. És una molt bona comunicadora. Mai no deixa indiferents els mitjans i té una imatge pública molt bona. És doncs una seductora nata. Atrau i reté l'atenció.

- Focalitza. La crítica a Aznar que fa en el seu llibre i que es coneix quan surt del PP, és un gest clar de populisme. Fixeu-vos-hi.
Nebrera diu que Aznar considera que la societat catalana està malalta. No és casual que Aznar ocupi un lloc rellevant en la seva sortida: focalitza en un dels principals "papus" de Catalunya una idea molt cruel (odia als catalans). Aquesta crítica descarnada a un dels "dimonis col·lectius" de Catalunya dient el que diu dels catalans, fa que òbviament bona part de la societat catalana empatitzi amb la Montse Nebrera just en el moment en el què surt del PP.

En definitiva, un cop de porta d'algú que surt de la política per tornar al carrer, però que es prepara per tornar-hi a entrar ben aviat. El que no tinc tan clar és si els resultats l'acompanyaran.

SCCIEP

Aquest dimarts dia 20 d'octubre es constitueix la SCCIEP, la societat que ha d'aglutinar i coordinar tots aquells que ens dediquem a la comunicació política.

És una iniciativa del prolífic amic Toni Aira i d'en Marc Puig, degà del Col·legi de Publicitaris de Catalunya, entre altres persones.

Va ser un honor per a mi, que em convidessin a sumar-me a aquesta iniciativa des de bon principi.

En un moment en el que en el sí de la societat catalana hi ha una certa sensació de buidor, iniciatives com la SCCIEP ajuden a situar el país en el lloc que ens correspon.

Per als qui ens dediquem a aquestes coses, és una molt bona notícia que mica a en mica, el nostre país es vagi acostant als països capdavanters en la professionalització de la comunicació política.

L'acte del proper dimarts 20 a les 19h al Palau Robert, acte fundacional de la SCCIEP, anirà sobre els speechwriters catalans i sobre l'storytelling, aquest darrer, un tema que m'apassiona.

Felicitats a tots!