dijous, 26 de març del 2009

Posar limits

Arran de tot l'affaire de les protestes dels universitaris anti-bolonya, m'ha vingut al cap una metafora per entendre la situacio en la que es troba el govern de la Generalitat i mes concretament, la Conselleria d'Interior.

El país és com una família. I el governant es com un pare o una mare de familia. Ha d'organitzar i administrar l'economia familiar, ha d'ordenar la convivència, ha de prioritzar, etc. I sobretot, ha de posar límits. Ha de deixar clar a les persones que estan sota la seva tutela fins on es pot arribar i a partir d'on no deixarà pasar.

Sí, ja sé que la societat no som nens. N'hi ha que som adults i ens hem independitzat i volem un tracte de tu a tu, n'hi ha que som adolescents, etc.

Però el cas que mes il·lustra la situacio són els nens. Quan em refereixo a nens, no vull referir-me als estudiants anti-bolonya ni a altres col·lectius que protesten, sinó a quelcom més abstracte.

Sé per pròpia experiència que el mes difícil per a un pare o una mare, és saber posar limits. Deixar clar fins on podrà arribar el nen i a partir de quan no ho toleraràs. Els nens, però, es passen tota la infantesa intentant descobrir on és el limit "real". Fins on podran arribar. I sempre volen una mica més, i més. Proven els limits de la convivència familiar.

L'affaire amb els estudiants anti-bolonya em recorda al fill que està intentant descobrir on són els límits. I el conseller Saura em recorda a aquell pare que té mala consciència i acaba consentint als fills.
El pare que no suporta haver de limitar, que no li agrada haver de dir "fins aquí". Però un dia, la situació se li escapa de les mans i arriba el moment en que ha reorientar la situació. I quan ho fa, amb la mala consciència de que el nen està consentit degut al seva excessiva comprensió i al fet de no haver posat els límits des de ben petit, es passa de frenada.

Els governs sempre es trobaran amb col·lectius que voldran saber fins on poden arribar. I la manifestació d'avui al vespre n'és una prova molt clara "Baixarem per les Rambles" diuen els estudiants. Com el nen, volen saber fins on poden arribar. Fins on està disposat el govern a tolerar-ho. Quin és el límit del govern.

Per què si alguna cosa veuen a primera vista els nens, és la debilitat. I quan més debilitat perceben, més intenten ampliar els límits. És el mateix que li passa al govern. Els estudiants perceben la debilitat d'Interior, perceben la debilitat del govern i per això intenten anar sempre, una mica més lluny.

Si alguna cosa no ha de mostrar mai un govern és debilitat. No mostrar debilitat, no vol dir duresa, al contrari. La duresa de la carga policial de l'altre dia, era una prova inequívoca de debilitat. No mostrar debilitat vol dir, marcar els límits. Amb total normalitat.

Deixar clar, què es tolerarà i què no es permetrà. Fins on es pot arribar. Ja ho sé. és difícil, però imprescindible.

dissabte, 21 de març del 2009

Els límits del màrketing polític










Sóc un entusiasta del màrketing polític i la comunicació política. Hi crec tant que fins i tot m'hi dedico. Però el màrketing polític té un límit: la realitat. No es pot obviar la realitat a l'hora d'utilitzar les tècniques de màrketing i comunicació en el camp de la política, per què sinó, la realitat sempre acaba sortint.

Aquesta reflexió m'ha vingut al cap arrel de la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo. Tothom ha culpat a Zapatero de l'anunci de la retirada i del posterior malestar dels aliats de la OTAN.

Humilment, discrepo d'aquest punt de vista. L'anunci de la retirada de les tropes espanyoles no va ser de Zapatero, va ser sobretot de la ministra Carme Chacón. I el més important, ens van mostrar els límits del màrketing polític.

Carme Chacón està casada amb un dels millors experts en comunicació política d'Espanya, i des de l'arribada al govern de José Luís Rodríguez Zapatero, la seva carrera política ha estat fulgurant. Des que va ser nomenada ministra de defensa, ha esdevingut la ministra més valorada del govern per sobre fins i tot del president. I en tot aquest procés, la comunicació política i la imatge hi han tingut un paper determinant. Recordeu la revisió a les tropes embarassada o el vestit-jaqueta de la Pasqua militar. És sens dubte, la política espanyola que més bé controla la seva imatge i que millor usa la comunicació i el màrketing a l'hora de construïr la seva imatge pública. I seu futur polític sembla que no té límits.

És en aquest context, quan es produeix l'incident de Kosovo i quan es mostra clarament que el màrketing polític té un límit.

La seqüència és la següent: La ministra Chacón convoca a la premsa per visitar la última destinació on hi ha tropes espanyoles que no ha visitat: Kosovo. Un cop visita la base militar, reuneix a tots els soldats i els periodistes i acaba el discurs de la següent manera: "Caballeros, la misión está cumplida. Nos volvemos a casa"

Quan vaig sentir això vaig pensar: chapeau. Marketing polític en estat pur. Control del misstge i de la imatge al 100%. Una comunicació brutal. Talment com si fós el president dels Estats Units a dalt d'un porta-avions després de declarar finalitzada una guerra i amb una llegenda darrera el vaixell que digués "Missió acomplerta"

Però Chacón no és Obama, ni sobretot, Espanya no són els Estats Units. I aquestes tècniques de màrketing es poden aplicar quan ets la primera potència mundial, però no quan ets un país de segona divisió, en un afer que incumbeix a països aliats en una zona en conflicte.
Per què als EEUU ningú s'atravirà a retreure-li aquestes coses, fins i tot a França tampoc, però a Espanya sí.

El govern espanyol, el ministeri de defensa i l'entorn de Carme Chacón, han vist que hi ha certs àmbits que no poden servir d'escenari per a la nostra comunicació. Hi ha certes zones -política de defensa, política econòmica- que no poden ser utilitzades per a comunicar el nostre missatge. Són zones neutres, àrees del govern on és millor que el màrketing no hi entri.
Va sortir bé amb la retirada de les tropes de l'Iraq - si bé, les conseqúències no van ser petites- però val més, no tornar-hi. Ja que Obama no és Bush.

dissabte, 14 de març del 2009

Encertar el diagnòstic

Hi havia una vegada un granger que tenia una gallina a la que li donava de menjar grans quantitats de blat de moro. El dilema de la gallina era saber per què el granger la volia engreixar.

La gallina observava al granger mentres aquest li preparava la ració diaria de menjar, i el granger observava com la gallina se la menjava. Semblava que estigués interessat en que la gallina estigués ben grassa. Semblava content de veure com s'engreixava.

La gallina va rumiar en això i va arribar a una conclusió lògica: "El granger vol que jo sigui feliç".

A partir d'aqui, la solució al seu problema va ser relaxar-se i disfrutar de la vida, sabent que el granger continuaria donant-li menjar.

Però un bon dia, va aparèixer el granger i en comptes de donar-li menjar, la va escanyar, la va cuinar i se la va menjar.

La gallina no havia tingut en compte un detall. D'haver estat pendent del seu entorn, hauria observat que les altres gallines desapareixíen sistematicament, mica a en mica. Aquesta atenció al detall l'hauria dut a una segona explicació lògica: que el granger l'estava engreixant per menjarse-la.

En comptes d'això, la gallina va creure l'explicació del granger benèvol. Cosa que li va impedir descubrir l'autèntic motiu. Quan la gallina va entendre la realitat, ja era massa tard.

divendres, 13 de març del 2009

Crisi

"En temps de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement"

Albert Einstein

dimarts, 10 de març del 2009

Quan la imatge pública es decontrola...

















Avui surten dues notícies als diaris que tenen més punts en comú del que a primer cop d'ull pugui semblar.
Diversos mitjans madrilenys informen de l'obertura d'una investigació per part de la comissió de disciplina del CGPJ al jutge Garzón, per haver ocultat el cobrament de 230.00 dolars per les conferències que va oferir durant la seva estada als EEUU.
D'altra banda, Andy Robinson informa a La Vanguardia de la "Bonofòbia" que s'està extenen per tot Irlanda contra el líder d' U2.
Resulta que el líder de la banda irlandesa, fa tres anys que tributa els seus impostos a Holanda degut a la baixa fiscalitat que en aquest país apliquen.
Aquest fet, que no deixa de ser recorrent en les estrelles mediàtiques, ha caigut com una galleda d'aigua freda en un dels països en els que la crisi econòmica està causant més impacte. A més, tant Bono com els seus companys de grup han tirat endavant bastants negocis inmobiliaris al seu país d'orígen durant aquesta anys de boom inmobiliari.

Per què aquests dos personatges mediàtics han esdevingut "dianes" de l'opinió pública i publicada quan fa només uns mesos, eren considerats referents per a molta gent?

Per varis motius i tots lligats a la comunicació:

- En primer lloc, per una sobreexposició mediàtica. Tots dos han utilitzat els mitjans per amplificar la seva marca personal, fins al punt de no saber on era el límit. La comunicació com a mitjà, no com a eina.

- En segon lloc, per què en un context de crisi econòmica, la opinió pública ja no riu totes les gràcies. És més, castiga els comportaments que no concorden, que no coincideixen amb l'estat d'ànim col·lectiu. Quan la gent ho passa malament i costa tirar endavant, ja no es perdonen les "boutades" i els capricis d'estrella. Això ho estan provant en pròpia pell, molts polítics darrerament.

- I finalment, per què ambdos personatges, han basat la seva imatge en convertir-se en referents morals. En l'ètica feta persona. L'un perseguint dictadors i l'altre com a lluitador contra la fam al món. I no hi ha res que la gent no perdoni menys que els qui juguen amb la moralitat, els qui embolcallen les seves causes amb una justificació moral. Quan es veu que discurs i actuació no coincideixen, esdevenen dianes per a l'opinió pública. N'hi ha prou amb una cacera, un cotxe de luxe o una residència fiscal.

divendres, 6 de març del 2009

Els problemes d'en Patxi








"És un dels pitjors escenaris possibles pel PSE"
Així es manifestava un militant socialista la nit electoral a Bilbao.

I és veritat. L'escenari sorgit de les urnes és un escenari molt complicat pel PSE.
En primer lloc per què degut a l'ambiciosa campanya que han fet promoguent el canvi, estàven obligats a materialitzar el canvi si aquest era possible. Com així ha estat. El que passa és que comptàven amb una distància respecte al PNB menor que hauria suposat un canvi més natural i menys traumàtic. A més, aquest resultat impossibilita l'entesa amb un PNB debitilitat -que no és el cas- i limita la capcitat de maniobra del PSE a l'hora de buscar acords, ja que qualsevol cosa que no sigui pactar amb el PP, significarà que el Partit Popular ja té feta la campanya fins a les pròximes eleccions generals.

Com qualsevol governant, si finalment Patxi López arriba a ser Lehendakari, tindrà un seguit de limitacions a l'hora de governar, a l'hora d'aplicar el seu projecte polític. En el cas de López, aquestes limitacions són massa fortes per a poder tirar endavant un projecte polític sòlid.
Aquestes limitacions, els problemes de Patxi López són:

- La seva debilitat electoral. El PSE no preveia aquests resultats. Per poder portar a terme el canvi que proposava necessitava almenys 26-27 diputats i que el PNB treiés 28-29 diputats, com preveien totes les enquestes. Amb 24 o 25 diputats, el canvi és més costós, sobretot per la fortalesa electoral del PNB.

- El fet que la clau del canvi la tingui el PP (pitjor si a més necessita a UPD) és una bomba de rellotjeria per els interessos socialistes. No només pel fet que el teu pitjor enemic polític a escala nacional pugui decidir la teva sort política sinó sobretot, pel fet que el projecte de canvi que va proposar López no es podrà materialitzar tal com ell volia.
López es va proposar com un lehendakari no frontista, com una tercera via entre el nacionalisme basc i el nacionalisme espanyol. Un lehhendakari que unís a tots els bascos. Això és impossible de la mà del PP. El PP l'hi exigirà lluita contra les icones del nacionalisme: llengua, cultura, etc.
Això trenca tota la feina que havia fet López per acostar-se al món sociològic del PNB, per triangular, per acostar-se al "centre" polític basc.
El PP exigirà que s'allunyi del centre i es posicioni a un costat, a l'extrem. I ho haurà de fer, ja que el PNB no li votarà gairebé cap proposta i haurà de dependre del PP per aprovar projectes.

- El poc suport social que tindrà darrera seu. Un goernant, el primer que ha de tenir i que al governar ha de consolidar, és suport social. En aquest cas, si comptem els vots dels "nacionalistes", els que estaran exclosos del govern són bastants més que els dels "constitucionalistes". No només són més els que es van presentar a les eleccions són més sinó que a més, si hi sumem el 9% de vots nuls abertzales, les distàncies són importants.

- El control dels pressupostos. A Euskadi, degut al "cupo" basc, qui recapta els impostos i els transfereix al lehendakari, són les diputacions forals. Les diputacions són autèntics governs amb una capacitat econòmica importantíssima. De fet recapten tots els impostos que genera el país. Les tres diputacions estan estan presidides pel PNB, que no li facilitaran les coses a López. Alava podrà canviar de majories amb uynpacte PP-PSE però elproblema encara existirà.

- La política espanyola. Si Patxi López és lehendakari serà un lehendakari que estarà totalment lligat a la política espanyola, no per voluntat seva sinó per la dels qui li donaran suport, el PP.

En fí, aquests són alguns dels problemes de Patxi López si esdevé lehendakari. Fixeu-vos que no he parlat d'ETA ni dels interessos del PSOE... imagineu-vos la magnitut del repte de López.

dimarts, 3 de març del 2009

Escenari post-electoral

El nostre viatge al País Basc ha estat interessantíssim i en un proper post intentaré transmetre totes les sensacions que ens han transmés els interlocutors polítics amb els que ens hem reunit. Avui però, m'agradaria parlar del complicat escenari postelectoral sorgit de les urnes.

El resultat electoral basc és complex, però el resultat de Galicia encara l'ha complicat més. En aquest sentit cal reconèixer al lehendakari Ibarretxe la intel·ligència de fer coincidir els dos comicis.

Si només fós qüestió de números, el resultat està molt clar: PSE, PP i UPD sumen i tots tres estan d'acord en recolzar a Patxi López. Per tant, López lehendakari. Però no tot és tant senzill.

En primer lloc, per què el PNB ha tret un molt bon resultat, millor del que s'esperava i el PSE no ha tret un resultat tant bo com s'esperava. No ha tingut la pujada que esperàven a Araba i Guipúscoa. La victòria del PNB és clara.

En segon lloc, per què el resultat gallec ho complica tot. El PSOE ha vist com en l'única elecció on s'enfrontàven clarament els dos grans partits espanyols, el PP creix i el PSOE baixa. I això en clau espanyola encèn les llums d'alarma en el socialisme espanyol. El PSOE, nota com en un context de crisi, el PP li trepitja els talons. A més, el proper mes de juny, hi haurà les eleccions europees i una victòria del PP seria terrible per el PSOE que tindria els tres propers anys de legislatura amb una inestabilitat terrible.

En tercer lloc, en el cas de que López fos president hauria de dependre dels vots del PP i pitjor encara, d'UPD. I això és perillosíssim, ja que et fa dependre del teu pitjor enemic en clau espanyola -el PP- que podria fer caure a López quan més l'interessés a nivell nacional. Dones la clau del govern al teu enemic. I ell l'utilitzarà en funció del seu interés. Del seu interés en clau nacional espanyola, que és la que realment interessa al PP i PSOE. I els seus interessos son oposats.
Si la presidència de López depengués de Rosa Díez, encara ho veig més complicat.

En quart lloc, segons totes les enquestes, el govern preferit pels bascos és un govern format pel PNB i PSE, i el que més rebutgen és un govern PSE-PP. Això també influeix.
Un govern ha de tenir una majoria social clara al darrera i el de PSE i PP no el tindria si tenim en compte els resultats i que el vot nul, el vot de l'esquerra abertzale ha sigut del 9 % dels votants, que significaríen 7-8 diputats.

Tot està obert i res està tant clar com sembla. I si no, fixeu-vos en les paraules de Patxi López a la nit electoral: "No renuncio a presentar la meva candidatura a lehendakari". Les paraules estan molt pensades. Si fos tant clar, diria: "Presentaré la meva candidatura a lehendakari". Patxi Lopez, va dir el que podia dir. Ni mes ni menys.

Tal com ens va dir un estratega del PP basc, el problema del PSE serà fer dirigir als qui han votat canvi, que López potser no serà lehendakari. Ibarretxe pot ser en aquest escenari la victima de la partida. Ho veurem.
De totes maneres, aquestes eleccions han donat un missatge clar per al govern de la Generalitat: el "model tripartit" està en crisi, la ciutadania vol governs forts. Suposo que és conseqüència de la crisi econòmica en la que ens trobem inmersos.