dimecres, 30 de setembre del 2009

És l'extensió de línia una trampa?








Una de les principals estratègies de màrketing pel que fa a productes i serveis és l'extensió de línia.
L'extensió de línia no és res més que l'aprofitament d'una marca consolidada en un determinat producte o sector per tal de crear nous productes o serveis sota la mateixa marca. Com el seu nom indica, extendre la línia de productes sota el paraigua d'una marca.
És a dir, l'aprofitament d'una marca consolidada en un sector per tal d'introduir-nos a nous sectors.




Amb aquesta estratègia s'intenta que el prestigi de la nostra marca principal ens serveixi per posicionar el nou producte o el nou servei.

Moltes de les principals marques ho han fet. Marques líders en un determinat producte han volgut aprofitar aquests lideratge per entrar en nous sectors aprofitant la marca líder.

Això també es pot fer en els serveis. El típic exemple és el d'una marca líder en lloguer d'habitatges que es vol introduïr en la promoció d'habitatges. O d'un bufet d'advocats líder que, aprofitant el nom, comença a oferir serveis de consultoria econòmica.

Els exemples són molts, ja que aquesta tendència és habitual en el món de l'empresa. Aprofitar el prestigi de la teva marca per obrir-te a nous mercats.

Al Ries i Jack Trout, pares del concepte de posicionament en l'empresa juntament amb Michael Porter, consideren que l'extensió de línia és una trampa. I que té com a principal conseqüència el debilitament de la marca principal.
A mida que vas allargant els atributs de la marca i hi vas afegint nous serveis o productes, la marca es va tornant més difusa i perd la força i la claretat que tenia. Amb el temps acaba perdent el lideratge en el sector original.

La principal explicació es troba a la ment de les persones. La gent associa una marca a un producte o servei, i quan aquesta marca no està clarament associada a una sola cosa, aquesta perd força. La gent no pot recordar quantes coses pengen d'una marca. La clau està en la simplicitat.

Què és Volvo? Què és Ferrari? què és Coca-Cola? etc. Ries i Trout proposen la creació d'una nova marca com la manera més adient per introduir-se en el nou mercat sense minar la força de la marca líder.

Hi ha però molts exemples d'èxit de l'extensió de línia. El més clar és el d'Apple.

Apple, ha anat estenent la línea a partir de la marca principal - els ordinadors Mac- i introduint-se amb èxit al mercat de la música -iTunes i ipod-, telefonia -iphone-, etc. I tot amb èxit.

L'explicació segons el meu punt de vista es troba en el fet que a la ment del consumidor Apple no és un fabricant d'ordinadors sinó l'avantguarda tecnològica. I és per aquí per on l'extensió de línia té èxit.
Per a la gent, Apple no ven un determinat tipus de tecnologia sinó que és la marca que revoluciona tota la tecnologia electrònica. Aquest és el valor d'Apple. I per això en el seu cas no hi ha una extensió de línia clara, tota la tecnologia electrònica és el seu sector.

Un cas similar seria el de Walt Disney. Tota la seva extensió de línia - pel·lícules, parcs d'atraccions, còmics, canals de TV, etc.- en realitat no és una extensió real.
No és una extensió de línia de les pel·lícules de dibuixos animats.

Perquè per a la gent Walt Disney és sinònim de Fantasia, i per tant, sempre que es mogui en aquest camp, no estarà fent una extensió de línia. L'extensió de línia es produirà quan intenti aventurar-se en un sector diferent de la fantasia. Quan, per exemple, intenti fer pel·lícules d'acció.

Així doncs, abans d'intentar extendre la línia de la nostra marca hem de conèixer bé quina és la percepció que té la gent de la nostra marca, a quin concepte associen la nostra marca. Què som i què creuen que som. Si ens movem dins del concepte l'extensió de línia pot ser exitosa, si no és millor crear una altra marca per al nou producte.

dilluns, 28 de setembre del 2009

La crisi no canvia governs










Han passat les eleccions a Alemanya i a Portugal.
Angela Merkel i José Socrates continuaran dirigint els respectius països.
Hi ha hagut múltiples interpretacions d'aquests resultats: que si s'ha girat a la dreta, que si han sortit guanyant els que ja governaven, que si els partits petits han sortit reforçats, etc.

Per a mi, la conclusió és molt més senzilla: han guanyat els millors candidats, els més solvents.

De fet, si ens hi fixem, llevat d'alguns països nòrdics on la crisi ha afectat molt, a la majoria de països els lideratges i les dinàmiques de canvi ja estaven projectats abans de la crisi econòmica. I la crisi no ha afectat gaire les dinàmiques electorals.
És a dir, ni Merkel ni Sòcrates han guanyat per la crisi, així com Brown tampoc perdrà per la crisi econòmica. Les dinàmiques ja hi eren abans i la crisi no ha variat la direcció.

Només hi ha una excepció a aquest panorama: Espanya.

A Espanya sí que afecta especialment la crisi econòmica i fins i tot pot provocar canvis electorals. Però no és la crisi econòmica mundial la que ho genera sinó la seva pròpia crisi: la crisi de la construcció i l'increment de l'atur que això ha significat.

Perquè, si ens hi fixem, tothom va mirant si als altres països pugen els impostos per la crisi econòmica, quan aquí, si els pugen és justament per la nostra pròpia crisi econòmica: per pagar subsidis de desocupació i polítiques socials.
Els altres països no tenen aquesta despesa. Per tant, la necessitat recaptatòria no és tant gran.

Així doncs, la crisi econòmica no ha provocat gaire canvis polítics en altres països europeus, però Espanya no juga en aquesta lliga. Aquí la crisi pot afectar molt. Spain is diferent.

Compte amb voler aprendre lliçons europees...

divendres, 25 de setembre del 2009

El poder de la imatge

Quantes coses comunica aquesta imatge!

És terrible el poder de la imatge d'aquesta fotografia. Què ens comunica?

Bàsicament una cosa, que no ajuda precisament a vèncer la imatge de poc control de la situació que ara mateix té Zapatero: no li fan cas.

Si aquesta foto fos solament una foto familiar, no seria preocupant. És més, crearia empatia amb els pares que tenen fills adolescents. Qui no ha tingut fills adolescents i aquests s'han vestit de manera estrambòtica? Quin fill no ha estat rebel i s'ha vestit d'una manera "rara"? Quin fill no es fa piercings? Fins aquí, tot bé. Les filles del president del govern també són adolescents i com a tals actuen.

Ara, no pots deixar que les teves filles vagin així a una recepció amb el president dels Estats Units. A una comunió sí, però no amb el president Obama.
I si ho permets, és que no controles la situació ni a casa teva.

Els teus assessors de comunicació tampoc t'haurien de deixar fer-ho.
Un pare seriós -el que entendria la mitjana de la societat- els diria: "nenes, si voleu foto amb Obama us canvieu de roba. Com a mínim us treieu les botes militars"

Aquesta foto, comunicativament parlant, és una arma de destrucció massiva. I apunta directament a la credibilitat del president Zapatero.

El Barça, un club massa gran?











No tinc intenció de parlar d'espionatge ni de tots els moviments electorals que s'estan produïnt a Can Barça. Només amb això ja es veu que el poder del club és massa gran per a un país petit com el nostre.




El que m'agradaria és reflexionar sobre el poder central que té un club de futbol en el sí d'una societat occidental com la nostra. És un cas únic al món. En cap país un club esportiu no té una incidència social com la que té el Barça en la societat catalana.

L'afany dels polítics i dels empresaris per tenir una bona situació a la llotja d'un dels millors clubs del món, no és gens estrany. Obviament, és l'escenificació del poder en un gran escenari. Fins aquí tot normal. El mateix passa a la llotja del Bernabeu i a la llotja de l'Athletic de Bilbao. En aquest sentit, el Barça té el pes que té en el sí de la seva societat.

Obviament, el Barça té també un tret distintiu que no tenen la majoria de clubs: la representació política, el "més que un club". Això tradicionalment ha fet que, en representar Catalunya, la seva ascendència social, sobretot en la centralitat política del país -el catalanisme polític-, sigui molt més important que la de qualsevol altre club.

Però crec que hi ha un factor nou que fa que el Barça passi a convertir-se de "més que un club" a "gairebé un país" i aquest és el factor comunicatiu.

A partir de principis dels noranta, es consolida un moviment periodístic que va sorgir a l'entorn de les retransmissions de Joaquim Maria Puyal, el primer locultor en retransmetre al FCBarcelona en català i definit per a molts periodistes com el "mestre". Aquí hi ha l'epicentre de tot el que ha vingut després.

Les retransmissions del Puyal s'han convertit en la cantera de tota una sèrie de periodistes que tot i provenir del món de l'esport han acabat dirigint la informació generalista a casa nostra.

Aquests periodistes són els que mica a en mica van configurant l'imaginari col·lectiu, els marcs de referència de la societat catalana. Són els que van definint la visió del món que tenim els catalans. I obviament, el Barça hi té un paper determinant. Un paper exagerat.

És un cas insòlit. No passa a enlloc del món que els conductors dels dos programes de radio més influents per a la política, l'economia del país, provinguin del periodisme esportiu, del Barça: Jordi Basté (Rac1) i Manel Fuentes (Catalunya Ràdio). Però és que els que hi havia abans també: Antoni Bassas i Xavier Bosch. I a més, la directora de TV3, i la persona que feia el programa informatiu més influent per a la política catalana, Mònica Terribas, també ve de la cantera del Puyal.

Fixeu-vos-hi. Els qui dirigeixen algunes de les maquinàries per fixar opinió a casa nostra, venen del periodisme Barça. Això és impensable en qualsevol altre país occidental.

Aquest és un dels factors claus per entendre el paper del Barça en la societat catalana actual. Aquest, i el fet que molts periodistes, analistes, economistes i intel·lectuals disfrutin més parlant del Barça que del seu àmbit professional. Suposo que una cosa va lligada amb l'altra.

Segur que el Barça és més que un club. Però, tant?

dimarts, 22 de setembre del 2009

La mort d'Irving Kristol








Ha mort Irving Kristol, un dels pares fundadors dels neocons.


Sempre m'ha fascinat la lleugeresa amb què alguns polítics i periodistes parlen dels neocons sense tenir ni la més remota idea del que és aquest "moviment" ni del que representa.

Utilitzen el terme neocon quan volen dir persona de "dreta extrema" com diria Zapatero.


Però intentar explicar el moviment neocon i el que han significat persones com Irving Kristol amb aquesta definició és no voler entendre res d'aquest fenomen.

Sempre he discrepat de la terminologia de neoconservadorisme per definir aquest moviment.

Bàsicament perquè el conservadorisme el que pretén és conservar un model de vida, unes tradicions, uns valors i, lògicament no té una visió positiva del futur, que és vist com el progrés destructor d'aquest model de societat. Tots els perills venen del futur i tota la glòria del passat.

En canvi, si alguna cosa defineix el moviment neocon és l'amor infinit pel futur. Veuen el futur amb esperança i com a tal actuen. De fet, si alguna cosa els defineix, és el seu caràcter revolucionari. No volen que el món no canvii, que es conservi tal com era -com vol tot conservador-, al contrari, volen canviar el món. Volen transformar el món en base als valors occidentals, representats pels EEUU. Són idealistes de dretes.
O més ben dit, són idealistes d'esquerres que el relativisme els va fer de dretes.

Recomano a tots aquells que vulguin saber què és i què significa el moviment neoconservador en la societat nordamericana, que llegeixin l'extraordinari llibre de Greogorio Luri, el neoconservadurisme americà.

Val més llegir-lo perquè aquest moviment, tot i que sembli mort, periòdicament torna a renéixer. Ho va fer amb Reagan, ho va tornbar a fer amb George Bush, i no dubteu que torni a ressorgir en el futur. No en và, és l'únic moviment polític genuïnament nordamericà.

divendres, 18 de setembre del 2009

La fruita madura no caurà sola









La metàfora de la fruita que va madurant és molt gràfica tot i que no és vàlida per ser aplicada en política. Tot i això, s'ha convertit en una de les metàfores més utilitzades pels nostres polítics i analistes.


La fruita, quan neix dalt dels arbres, té un període de maduració més o menys fixat, i quan arriba a la maduresa, cau.
Quan ja ha madurat, sabem que tard o d'hora caurà. Pot trigar un dia o cinc, però caurà.
De la mateixa manera sabem quant triga una fruita determinada a madurar i només ens caldrà arribar més o menys al final de la seva maduració i esperar que caigui per poder recollir-la.

Però si tenim gana i la fruita no està madura és una estupidesa esperar que caigui. Haurem de pujar dalt de l'arbre a buscar-la i arrencar-la.

El mateix passa en política. Mai no podem esperar que la fruita - el poder, el govern- caigui pel seu propi pes quan hagi madurat.
Sobretot per què no sabem quin és el període de maduració d'un govern determinat. Hi ha governs que triguen tres anys a madurar i n'hi ha altres que en triguen vint. Si tenim la mala sort que el govern que tenim davant triga vint anys a madurar, o bé pugem a l'arbre o ja no hi serem a temps quan hagi madurat i caigui pel seu propi pes.

Cada vegada que veig l'actuació del Partit Popular de Mariano Rajoy davant la situació precària que es troba Zapatero arrel de la crisi econòmica, em dóna la sensació que espera que el govern caigui com la fruita madura. Encara s'accentúa més aquesta sensació quan, enmig del drama econòmic en què ens trobem, el PP és incapaç de transmetre una política econòmica alternativa.
No proposa alternativa, no dóna sensació de projecte alternatiu, no puja a l'arbre. Espera que la fruita caigui. Però ningú no li garanteix que caurà.

Convergència i Unió també ha donat la sensació d'estar esperant que el tripartit es trenqui, que caigui pel seu propi pes. Però el tripartit no es trencarà per si sol, no caurà com la fruita madura. Només s'acabarà quan hi hagi una alternativa millor, més engrescadora.

En política, presentar una alternativa és essencial, una alternativa que contrasti amb la majoritària. I és essencial perquè la ciutadania difícilment confia en qui espera que les coses succeeixin.

La gent sobretot confia en qui fa que les coses succeeixin. Això vol dir arriscar, això vol dir construir un projecte, vol dir equivocar-se. En definitiva, vol dir pujar a l'arbre i agafar la fruita, encara que estigui una mica verda.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Laporta cap de llista de Reagrupament? A qui perjudica?











Últimament es comencen a percebre certs moviments que deixen a entreveure la possibilitat que Joan Laporta es presenti a les eleccions catalanes. De totes les possibilitats, sembla ser que l´única candidatura que podria oferir-li encapçalar la llista electoral és la del Reagrupament del doctor Carretero.

És obvi que la irrupció d'un líder nat com en Laporta en la pròxima campanya electoral podria tenir efectes importants en l'escenari electoral català. El tsunami Laporta remouria el tranquil oasi català. Sobretot es produiríen moviments en el sí de l'electorat nacionalista.

Però quin partit hi té més a perdre si finalment Laporta es presentés per Reagrupament?

- Amb la inmediata reacció de Joan Puigcercós oferint al president del Barça un espai en el seu partit, és evident que ERC pot ser un dels grans damnificats de la presència de Laporta. Evidentment, molts votants i exvotants d'ERC es veuríen seduïts per una proposta clarament independentista i amb menys lligams dels que tenen la formació republicana.
Electoralment parlant, és obvi que ERC podria patir una important devallada i més si tenim en compte els últims sondejos publicats (Público, 11 setembre)

- CiU podria ser una dels altres grans perjudicats per l'aparició de Laporta. Sobretot perquè podria atraure a tots aquells possibles votants de CiU o exvotants que estan a l'abstenció des d'el pacte del Majestic o van acabar votant a ERC al 2003 i que ara estaríen disposats a tornar a votar a CiU.
En aquest sentit, Laporta podria treure a Mas votants que li podríen resultar imprescindibles per a arribar a la presidència.

- És obvi que PP i C's no comparteixen possible electorat amb Reagrupament i en aquest sentit el debat els agafa tangencialment.

- Aparentment ni PSC ni ICV es veuríen gaire perjudicats per la candidatura del president del Barça. Només aparentment.

- Per què si algú pot resultar perjudicat per l'aparició de Laporta, aquest és sens dubte el Tripartit. Si Joan Laporta aconseguís entrar al Parlament de Catalunya el vot independentista es veurà dividit i la part que aconsegueixi Laporta no servirà per a sumar un nou tripartit.

La fòrmula del tripartit exigeix aglutinar a tot el votant d'esquerres. Si en un dels tres socis (ERC) es produeix una escissió i aquesta, renuncia a sumar-se al tripartit, el tripartit difícilment no suma.
Els tres socis de govern deuen estar seguint els moviments de Laporta amb molta atenció.

En definitiva, tot i que pugui semblar que només l'espai nacionalista està preocupat per la possible irrupció de Laporta, tot l'arc parlamentari tem les conseqüències de l'enigma Laporta.

dimarts, 15 de setembre del 2009

El gran error de Zapatero



















Pedro Solbes ha anunciat que deixa el seu escó al Congrés dels diputats i per tant, que abandona la política després de tota una vida dedicada al servei públic. És el tercer exministre que abandona l'escó de diputat durant aquest mes de setembre.

I no és casual que dos d'ells -Solbes i Sevilla- hagin estat persones molt importants en la direcció de l'economia del govern del PSOE. L'un com a ministre i l'altre com a assessor econòmic del president.

No és casual tampoc, el moment: abans de l'aprovació dels pressupostos. Cap dels dos vol aprovar uns pressupostos amb els que no esten d'acord. Des d'el rigor econòmic és difícil estar-hi d'acord. I cap d'ells vol tenir en el seu currículum, la taca negra d'haver votat el pressupost del deficit descontrolat i l'apujada d'impostos.

José Luís Rodríguez Zapatero sabia que el tema d'aquesta legislatura era l'economia, però ha actuat com si no ho fós.

A principis d'any, Zapatero no s'entenia amb Solbes pel seu rigor econòmic a l'hora de contenir el dèficit públic i a més, el ministre d'economia començava a estar cremat. Ningú qüestionava que potser havia arribat l'hora de canviar el ministre d'economia. Però el nom del substitut de Solbes era clau per veure com s'encararia la resta de la legislatura.
Zapatero se la jugava amb el nom del substitut de Solbes. I ell ho sabia.

Zapatero tenia dues opcions molt clares:

- Optar per una persona de prestigi -segurament provinent del sector privat- que donés tranquilitat i sensació de rigor als mercats, al conjunt de l'economia i a la resta de ciutadans. Amb aquesta opció, Zapatero sabia que el ministre tindria molt poder -tant o més que Solbes- i que difícilment podria fer-li fer segons què, i que difícilment podria incrementar el deute i proposar apujades d'impostos com està fent. El prestigi del ministre seria garantia però fré alhora.

- Optar per elegir a una persona de perfil baix, amb poc prestigi en el món econòmic i per tant, algú que no el contradigués en les seves propostes econòmiques i que acceptés les seves mesures. Amb aquesta segona opició, el ministre d'economia passaria a ser ell.

Tots sabem que amb l'elecció d'Elena Salgado com a ministra d'economia, Zapatero va optar per aquesta segona opció. Una segona opció que segons el meu punt de vista, és errònia i arriscada.

Bàsicament, per què la gent no perceb a la ministra Salgado com a la persona responsable del devenir de l'economia del país. La percepció és que l'economia la dirigeix Zapatero. I si l'economia espanyola tal com diu la Comissió Europea, tardarà en aixecar el cap, qui creieu que s'emportarà tot el desgast polític? La ministra Salgado?

El desgast polític de Zapatero s'ha accentuat en els darrers mesos bàsicament per què pateix el desgast de ser el president i el ministre d'economia d'un país que econòmicament no va gens bé.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Tot, menys debilitat














A un govern se li perdona tot menys una cosa: la debilitat.

Un equip de govern pot tenir molts problemes, però sempre ha d'evitar mostrar signes de debilitat.

Bàsicament per dos motius:

- Per què a casa nostra l'elector no perdona la debilitat. Els electors conceben que una de les principals característiques d'un bon governant és l'autoritat. Volen que l'autoritat pública tingui autoritat, que es faci respectar. D'aquí que a casa nostra tinguin un càstig electoral tan important les crisis internes dels partits. L'elector no perdona a un governant dèbil.

- La percepció de debilitat fa que els altres rivals polítics -partits, lobbys, mitjans de comunicació, agents socials, etc.- es creixin i amplifiquin la sensació de debilitat del governant, reforçant així la percepció que el govern és dèbil. Òbviament perquè saben que la debilitat té un càstig electoral. Veuen el punt feble i s'hi llancen amb convicció.

Amb l'affaire Noa, el govern de Catalunya ha donat sensació de debilitat. I això ha afectat el president Montilla, que ha hagut d'empassar-se una actuació, totalment fora de lloc, per part d'un dels partits que formen el govern .
Es veia que aquest affaire no agradava gens al president però, degut als equilibris del govern, no ha pogut actuar amb total llibertat i ha hagut de conformar-se amb mostrar el seu descontentament.

L'episodi de la xiulada a la Noa ha fet que el govern mostrés debilitat. I això és una mala notícia per al govern a un any de les eleccions. Qualsevol diria que ICV vol un tercer tripartit... amb amics com aquests, qui vol enemics!

PD: Gran error de comunicació dels organitzadors de l'acte de la Ciutadella en permetre que les primeres files fossin ocupades pels que volien boicotejar un acte que havien organitzat el Govern i el Parlament.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Obama i la sanitat




















La popularitat d'Obama ha baixat bastant durant aquest estiu i ja s'acosta a unes taxes d'aprovació i de desaprovació similars.

Els analistes apunten dues causes d'aquest desgast: la reforma sanitària i l'empitjorament de la situació a l'Afganistan.
Jo encara n'afegiria una altra: l'extraordinària maquinària mobilitzadora de la dreta nordamericana.

Però no hi ha cap dubte que el principal problema d'Obama - a part de les espectatives que havia generat- és la reforma sanitària.

Per què costa tant reformar la sanitat als Estats Units? Si a més té uns costos superiors a la sanitat dels països europeus cobrint a molta menys gent!

Bàsicament per què al voltant de la sanitat pública als EEUU s'ha anat construïnt un relat que al llarg dels anys ha acabat cristal·litzant en el subconscient d'una bona part de la societat nordamericana. Aquest relat ha esdevingut un marc de referència.

Els marcs de referència són els instruments a través dels quals interpretem la realitat. Aquests marcs es construeixen a través dels valors i és difícil canviar-los a través de raons. La nostra percepció de la realitat es construeix a través d'aquests marcs.

És difícil canviar les actituds sense canviar abans les percepcions. I per aconseguir-ho és imprescindible canviar els marcs de referència, canviar els filtres a través dels quals es perceb la realitat.

En el cas que ens ocupa, el marc i les percepcions que s'en deriven són molt clars i estan molt interioritzats per una majoria de la societat nordamericana:

- La reforma sanitària suposarà tenir més gent al sistema sanitari. Això vol dir, un sistema més col·lapsat i amb més cues als hospitals

- No es pot fer una sanitat universal sense pujar els impostos. Reforma sanitària és sinònim de pujada d'impostos

- La reforma sanitària significarà no poder elegir metge. És a dir, es perdrà qualitat i llibertat

Aquests és el filtre pel qual passen tots els missatges que intenta llençar Obama quan vol explicar la seva proposta de reforma sanitària. És un filtre interpretatiu clarament definit pels anteriors governs republicans, però és el majoritari.
Fins que no es canviïn els filtres, l'empresa serà difícil.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Comunicar l'educació (I)









Hi ha una escola en un poblet d'uns 500 habitants de l'Alt Empordà que enguany tindrà un centenar d'alumnes. Òbviament no tots els alumnes de l'escola del poble són del poble sinó que molts venen de la capital o d'altres pobles, i lògicament el centre ha hagut d'ampliar les seves instal·lacions per poder assumir tota la demanda.
Al poble del costat, a 3 Km de distància, més o menys amb la mateixa població, l'escola només té una vintena d'alumnes, i alguns dels nens del poble van a estudiar a Figueres.

Quin és el motiu d'aquesta diferència?

Es veu que a l'escola del primer poble hi ha un equip de mestres molt actiu i que té a tots els pares encantats. Així doncs, és el talent dels professors el que explica aquesta diferència.

No només això. El que explica la diferència és sobretot que ha anat corrent la veu que l'equip de mestres d'aquesta escola és molt bo i que el treball pedagògic d'aquests és molt interessant. Això ha fet que s'hagi anat estenent per tota la comarca el prestigi d'aquesta petita escola rural. I alhora això ha fet que gent que portava els nens a escoles de la ciutat hagin volgut matricular els seus nens a aquesta escola i d'aquí de l'èxit del centre i del problema per a Educació: cal ampliar les instal·lacions.
En definitiva, s'ha comunicat la bona feina d'aquesta escola rural, s'ha propagat.

L'èxit és doncs fruit de dos factors:

- La feina que porta a terme l'equip educatiu
- La difusió, la comunicació d'aquesta feina ben feta.

Em serveix molt aquesta anècdota per reflexionar sobre el paper de la comunicació en els serveis educatius del país, però també em serviria per reflexionar sobre la comunicació de tots els serveis públics.

Si ens hi fixem, només conceb una missió estratègica a la comunicació aquell que necessita modificar el comportament d'un grup de persones, aquell que necessita que la gent faci alguna cosa, és a dir, que la seva existència depèn del comportament d'un grup de persones.

Les empreses presten molta atenció a la comunicació i/o a la publicitat perquè necessiten compradors per als seus productes, serveis, etc. Els polítics que dirigeixen les institucions també intenten comunicar bé la feina que porten a terme perquè necessiten els votants per continuar dirigint les institucions.

Però hi ha tot un seguit d'institucions públiques que no donen una gran importància a la comunicació. És més, conceben la comunicació merament com un simple servei de premsa. Aquestes institucions són el que anomenem Serveis Bàsics: Educació, Sanitat, policies, bombers, etc.

Bàsicament, les institucions que tenen garantit el seu pressupost per part de l'estat o la comunitat autònoma i que difícilment pateixen retallades per la seva condició de serveis bàsics.

Aquests gairebé mai no comuniquen. I si algun s'anima a fer-ho -com el cas de l'escola rural, encara que involuntàriament- els resultats salten a la vista.

No és que no necessitin comunicar, és que potser ho necessiten més que les empreses i les institucions.

dimarts, 1 de setembre del 2009

El canvi d'ordre



















Amb l'inici del setembre es reemprén el curs polític, un curs polític marcat per les properes eleccions catalanes del 2010.

Habitualment, les eleccions municipals precedíen a les eleccions catalanes en més o menys un any.

D'ençà l'avançament electoral a resultes de l'expulsió d'ERC del govern a l'any 2006 que va significar que la primera legislatura del tripartit només durés tres anys, aquest ordre temporal s'ha trencat.

Enguany, les eleccions catalanes del 2010 tornaran a ser abans que les eleccions municipals del 2011. I aquest fet serà trascendent per a aquestes darreres. Molt més del que ho va ser al 2007.

Històricament les eleccions municipals marcàven la tendència de les eleccions catalanes. En el resultat de les eleccions municipals s'intuïen les corrents de fons, quins partits creixíen i quins patíen desgast.

En aquesta ocasió, arribarem a les catalanes sense aquest referent proper, i per tant, amb més incògnites. Però el més important no és això. El més important és la incidència que les eleccions catalanes tindran en els resultats de les municipals.

Els partits que acabin governant la Generalitat de Catalunya, tindran un "plus" electoral de cara a les municipals del 2011. I més, si tenim en compte que aquestes es celebraran previsiblement, a sis mesos de les eleccions catalanes. Quan encara duri l'efecte del nomenament del nou govern.

Però tot i que tot això serà important, no serà el més important.

El més important seran les conseqüències que els resultats de les eleccions municipals poden tenir a l'hora de teixir pactes de govern als diferents municipis de Catalunya i obviament, a les Diputacions.

En funció dels resultats a les catalanes, la formula tripartit es pot veure renovada o pot començar a trencar-se. Quants governs municipals es decidiran al 2010!