dissabte, 31 de maig del 2008

Charles Aznavour



La cançó que sempre m'acompanya... Et pourtant

divendres, 30 de maig del 2008

Jo sóc fill del 69

Ara que es recorda els 40 anys del mític maig del 68, del que en són hereus la generació dels nostres pares i que tant va marcar la societat europea actual, jo del que em proclamo hereu, és de la generació del 1969. Aquesta sí que em va marcar profundament.

dijous, 29 de maig del 2008

La realitat sempre ens fa dubtar




Just quan ja teníem un relat convincent per entendre la modernitat, la realitat es comporta com allò que sempre ha estat: un mirall que ens mostra despullats i que ens torna a reflectir la complexitat de l'ésser humà.


Quan ja teníem un esquema mental que ens explicava els motius que feien sorgir la xenofòbia i el racisme, a Sud-Àfrica, el país símbol contra el racisme, el país d'en Nelson Mandela, sorgeix una onada racista en contra de l'immigrant africà. Negres contra negres.


Mai podem pensar que ho sabem tot, Mai podem tenir la prepotència de creuren's que coneixem a l'ésser humà, de saber com funciona el món.

La nostra petitesa és immensa.

divendres, 23 de maig del 2008

Solo ante el peligro


Mariano Rajoy sembla un cadaver polític. Per molt que a curt termini s'en surti i pugui continuar com a president del PP després del congrés del mes de juny.

Això és el que vaig pensar mentres escoltava la tertúlia de la COPE al matí. Que Jimenez Losantos l'ataqui és normal, el que em va sobtar va ser la virulència amb la que l'atacava Pedro J. Ramírez.

Si Pedro J. Ramírez dispara amb tanta violència és que ja s'ha obert la veda. Ja es passa a l'etapa "sin complejos", per acabar amb el clàssic hispànic: "A por ellos!"

Mariano Rajoy ha vist que amb aquesta "tropa" no arribaria a la Moncloa, i per això ha volgut canviar l'equip, sense tenir en compte tres coses:
Que ell formava part de la tropa, que els seus mitjans afins i l'hombra d'Aznar són molt poderosos i que el seu equip no té força política.

En el fons, però, el que veritablement hi ha és una lluita territorial. És el poder del "gran Madrid". Si us hi fixeu, la lluita a l'interior del PP, és la lluita que també hi ha territorialment a Espanya: És la lluita entre Madrid i la resta.

Aznar va crear un monstre, "El gran Madrid", puente de América en Europa. I aquest monstre el representava perfectament el PP. És el Madrid que creix, que guanya, i que és Espanya. Però la resta del partit, així com la resta del país, no es veuen del tot còmodes amb aquest monstre que ho xucla tot.
Per això, Rajoy va veure clar que s'havia de recolzar amb els "barons" territorials del PP, per enfrontar-se al Gran Madrid, per tal que aquest no li marqués permanentment l'agenda, des de la radio, els diaris, els fòrums empresarials, etc.

Però aquest Gran Madrid és massa fort i no es deixarà dominar així com així. Em sembla que en Mariano ha volgut fer un pols que sap que no el pot guanyar.

diumenge, 18 de maig del 2008

A risc de que s'em consideri "carca" en la Catalunya postmoderna en la que vivim, m'ha agradat la reflexió que el gran Gregorio Luri ha fet el dia del meu aniversari: la feliz desesperanza

dissabte, 17 de maig del 2008

El poder de la imatge












El poder de la imatge. No hi ha cap paraula que trenqui aquesta imatge. La del ministre més "roig" del PSOE, el ministre de justícia Mariano Fernández Bermejo, fotografiant-se després d'una tarda de caceria amb lels seus "trofeus".

Aquí no hi ha sostenibilitat que valgui, ni canvi climàtic, ni defensa del medi ambient.
La imatge és brutal. La retòrica sobra. És el poder de la imatge.

dijous, 15 de maig del 2008

Marca Ciutat

Ahir vam presentar Marca Ciutat, el congrés sobre citymarketing que farem a Figueres els propers 13 i 14 de juny.
Em fa molta il·lusió aquest congrés per què crec que és un dels camps del màrketing que més futur té i al que hem d'estar molt atents tots els que treballem o ens interessa la comunicació política.

Avui en dia, totes les ciutats s'estan repensant i estan intentant atraure a visitants, inversors, compradors, alhora que intenten augmentar la valoració de la ciutat a la seva ciutadania. Per tot això, el citymarketing és l'eina imprescindible.

Crec, que podrem reunir a Figueres durant dos dies, lo milloret que hi ha en la creació de marca de ciutat i en la difusió d'una ciutat al món.


En aquestes jornades hi participaran: Toni Puig, Ferran Mascarell, Benedetta Tagliague, José Antonio Donaire, Rafael Alberto Pérez, Ferran-Ramon Cortés, Jaume Angerri, Diane Cambon, Albert Medran, Carles Llop, Jorge Gerez, Sergi Toboso, Enric Vilert, etc.

La inscripció és de 90 euros i les inscripcions es poden fer a l'Oficina de Turisme de Figueres 972 503 155 turisme@figueres.org

Us animo a participar-hi
//marcaciutat.blogspot.com

dilluns, 12 de maig del 2008

El català emprenyat era Montilla





El president Montilla ha fet un gest d'autoritat i ha avisat al company de partit i president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, que s'ha de cumplir el que diu el nou Estatut de Catalunya pel que fa al finançament, i que no val com excusa la incipient crisi econòmica que tenim a sobre per aparcar la millora del finançament de Catalunya.

Per Montilla, si Zapatero fa cas als cants de sirena andalusos i s'aparca el tema, hi ha risc de que es produeixi la famosa "desafecció" catalana respecte a Espanya. És la segona vegada que Montilla avisa d'aquest perill.

Alguna cosa s'està movent en el sí de la societat catalana. S'està produïnt un corrent de fons que marcarà l'estructura política de Catalunya en els propers anys, i de rebot, també la política espanyola. Tot va començar amb l'Estatut, després la fallida de totes les infraestructures i ara ens trobem en una etapa de consolidació. Ara començarem a veure cap on aniran els trets.

Montilla ho nota, ERC ho ha notat, ICV ho està notant, el PP també, CIU ho nota però es veu impotent per capitalitzar-ho. I Zapatero no li dóna importància.

Alguna cosa es mou en la política catalana. Una política catalana que s'aguanta amb pinces i que qualsevol petit moviment la pot desequilibrar.
El "català emprenyat" existeix i la lluita és per capitalitzar-lo: Montilla ha començat, Mas el segueix, la resta ja no poden, estan immersos en altres batalles.

El que sobta és que just dos mesos després de la "Catalunya optimista" i socialista, el principal dirigent del partit que afirmava que el "català emprenyat" era un invent, avisi de que el català emprenyat existeix, està molt emprenyat, es diu José Montilla i vota al PSC.

A la vista dels esdeveniments, el qui es va creure més la campanya de José Zaragoza sobre el "català optimista" a més del milió i mig de votants del PSC, va ser José Luís Rodríguez Zapatero.
I és que no es pot passar de l'optimisme a l'emprenyament en dos mesos

dimarts, 6 de maig del 2008

Inadaptats

El grup de hardcore de Vilafranca del Penedés, Inadaptats és un grup inseparable de la meva joventut. Vam crèixer amb les seves cançons.
Avui, llegint el Temps m'he assaventat que es tornàven a ajuntar i que el seu nou disc sortirà el proper 15 de maig sota el títol "L'art de la Guerra" i serà un homenatge al llibre de Sunzi.
Un disc que tindrà 13 cançons com capítols té l'obra. Gran notícia

Estrategues, ja tenim banda sonora

diumenge, 4 de maig del 2008

L'Europa eterna

















Aquesta imatge de seguidors del nou alcalde de Roma, Gianni Alemanno del partit postfeixista Aliança Nacional, celebrant la presa de possessió del càrrec amb la salutació romana, que avui publica el País, m'ha recordat l'extraordinari llibre de Mark Mazower, La Europa Negra.
En el mateix diari, la notícia de portada era "La UE prepara la expulsión de 8 millones de inmigrantes sin papeles".
En l'Europa Negra, Mazower, fa una anàlisi històrica dels darrer mig segle XX a Europa. Una anàlisi que arriba a una conclusió esfereidora: el totalitarisme està molt més arrelat a la cultura política europea del que ens sembla.

Per a mi, més que l'Europa negra és l'Europa eterna. Aquesta Europa que mai n'apèn. El tot o res, la frivolitat infinita que condueix a l'horror infint.

Europa es troba inmersa en un procés de canvi -sociològic, demogràfic, econòmic- que dóna signes de ser un inici al populisme i la resposta sempre és la indiferència.
Ens trobem en un context idoni per el resorgiment del populisme i del feixisme, només l'economia fa que no ens trobem a les portes d'uns nous anys 30.
Tot Europa gira a la dreta i vol una dreta molt més dura. La dreta guanya a tota la UE llevat de la Península Ibérica.
I part de la culpa que aquest gir sigui més dur i populista és dels nostres líders d'opinió. Han estat donant l'esquena a la gestació d'un sentiment de frustació i desesperança que s'ha produït en el sí de la societat europea. I aquests sentiments comencen a cristal·litzar. A principis del s.XXI, la immigració és el factor que catalitza tot aquests sentiments.

El problema som nosaltres els europeus i la nostra frivolitat. Passem de ser els més tolerants del món a ser els més intolerants. Passem del "papers per tothom" a "camps de concentració per a immigrants". Mai hi ha termes mitjos, és sempre el tot o res.

Tant avesats a donar lliçons als EEUU i fent de l'insult a Bush l'esport nacional i no ens hem adonat que ens estem acostant al precipici. Els EEUU utilitzen sempre la tàctica del "pal i la carrota", combinen duresa i mà esquerra. Utilitzen el "poli bo" i el "poli dolent" alhora. Nosaltres pasem de que tots els polis siguin bons, a que tots siguin dolents. El tot o res.

És l'Europa eterna, i si hi ha algún lloc a Europa que no es doni mai per aludit, aquest és Catalunya. Nosaltres continuem com si la UE fos un paradís progressista. És el Fòrum 2004 com a metàfora.

Com diu Mazower i no parava de repetir Henry Kissinger: "Tots els grans totalitarismes del s.XX, han nascut a Europa"