dimecres, 30 d’abril del 2008

Tres dies parlant d'estratègia amb Edgar Morín








Tot i que siguin les festes de la Santa Creu a la meva ciutat, aquest any tindré el cap a un altre lloc, a Orion
En aquest idílic paratge, 16 membres del Foro Iberioamericano Sobre Estrategias de Comunicación (FISEC), es tancaran en un Chateau amb el pare del pensament complex, el gran filòsof i pensador Edgar Morín, durant tres dies per parlar de "complexitat, cultura i estratègia".

Una trobada liderada -entre altres- per el gran estratega Rafael Alberto Pérez, a qui agraeixo molt sincerament la seva invitació a participar en aquesta trobada.

En fí, he perdut una ocasió única per questions de feina. No us imagineu el greu que em sap. Espero poder informar-vos de les reflexions que s'hi hauran fet.
Que ho disfrutin els amics del FISEC

dissabte, 26 d’abril del 2008

Sense la Reforma no hi ha estrategues

Tal com assenyala Peter L. Berstein en el seu llibre "Against the Gods, The remarkable story of risk" sense la Reforma Protestant de 1517 no s'entendria la noció de risc i de futur tal com l'entenem avui en dia. I sense noció de risc i de futur, no hi ha necessitat d'estratègia, ni d'estrategues.

La Reforma va significar molt més que escissió en el sí de l'esglèsia i una nova manera de relacionar-se amb Déu. Va trencar l'esquema sobre el que es sustentava l'organització social en les societats cristianes. A part de tots els canvis introduïts per tal de tornar a una relació amb Déu més pura i més fidel als inicis del cristianisme, va introduïr un canvi que va capgirar els esquemes existents i que va introduïr les nocions de risc i de futur, i per tant, d'incertesa:

L'eliminació de la confessió

A l'eliminar la confessió, la reforma protestant introduïa a totes les societats on era majoritària, la idea de que no hi ha cap oportunitat per eliminar els teus pecats a la terra abans de passar comptes al cel. És a dir, el dia que et moris, seràs jutjat per la teva trajectòria vital, per la teva conducta, i no hi ha cap subterfugi per reduïr la teva càrrega.
En funció del teu comportament terrenal, aniràs al cel o a l'infern.

Aquesta supressió de la confessió, és trascendental ja que introdueix la idea de que és el propi home el que ha d'ordenar la seva vida i que no es pot quedar impassible esperant el dessigni diví, esperant allò que li depararà el futur.
L'home doncs, no té excusa per no actuar davant un futur plè d'incertesa i es veu obligat a actuar i assumir riscos per tal de reduïr la incertesa del futur.

L'home es veu sol davant el futur, i Déu només apareixerà a l'hora de passar comptes.
No és estrany doncs, que l'ètica protestant es caracteritzi per l'abstinència i l'estalvi, dos comportaments característics del qui sap que de la seva actuació en el present depèn el seu futur.
Amb la Reforma, l'home es va consolidant com a centre del món i prenen més força termes com : incertesa, futur i risc.
Aquests tres conceptes són els creen la necessitat de l'estratègia:
Treballar en el present per reduïr la incertesa, el risc que hi ha en el futur i així aconseguir els nostres objectius.

dijous, 24 d’abril del 2008

Maquiavel




" Un príncep del temps present, i no m'està bé anomenar-lo, mai no predica més que pau i lleialtat, i, en canvi, és enemic acèrrim d'ambdues, i tant l'una com l'altra, si ell les hagués observades, li haurien arrabassat moltes vegades o la reputació o l'estat"


Niccolò Machiavelli, dins "El Príncep" s. XV

dimecres, 23 d’abril del 2008

Reflexions per Sant Jordi

Avui, diada del nostre Sant Patró Sant Jordi, contemplant la llista dels llibres que segons els mitjans tindran més èxit en la jornada d'avui, m'envaeix una sensació de tristesa literària. Tristesa, en veure com el "low cost" ho envaeix tot, i els llibres no en són una exepció.
Avui, tothom s'atreveix a fer un llibre. I en canvi és tant difícil fer un llibre! però la nota de tall ha baixat, com tot.
Aquesta petita reflexió vé lligada per el comentari que va fer Beta Paseu, en aquest bloc en el post sobre el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa. En/na Beta es queixava del tacticisme dels partits polítics, dels assessors de comunicació, de la imatge, dels estrategues, etc. que fan que la nostra política sigui cada vegada més "low cost".

Tot i que no comparteixo totalment la crítica, si que crec que té bona part de raó i ho lligaria amb el nivell de l'oferta literària per Sant Jordi.

Com diuen en castellà: "Dime con quien vas i te diré quien eres". Aquest és un refrany que descriu bastant bé la situació en la que es troba la política catalana i espanyola pel que fa al debat de les idees i als pensadors que les generen.

Al llarg de la història, els grans governants, els grans líders polítics, sempre han tingut al seu costat a pensadors il·lustres, a intel·lectuals de referència que han omplert de contingut l'acció de govern. Homes d'acció i homes de pensament. Des d'Atenes als notres díes, els grans estadistes sempre han sabut envoltar-se de grans pensadors.

La seguretat d'aquests líders fa que no necessitin aduladors sinó pensadors, que poden discrepar-hi si creuen que el governant no actua correctament.

Els casos més recents són els de Tony Blair, amb Alister Campbell i sobretot Anthony Giddens, i Bill Clinton amb Mark Penn, Dick Morris, James Carville, etc. Tot i que sembli que no, Bush i Sarkozy també tenen pensadors de nivell al seu entorn.

Però i aquí, que tenim? a nivell espanyol, el desert, el tacticisme, l'adulació. No es pot aspirar a ser un referent en la renovació de l'esquerra europea amb Suso del Toro i Juan José Millás -amb tots els respectes literaris per aquests dos escriptors-
Això és extrapolable a gairebé tots els partits. Sembla com si el pensament fés nosa, i no fa nosa, és imprescindible, pel governant i per la societat.
Cal més pensament, més idees, més potència.

Perquè no oblidem una cosa, en política, només hi ha una cosa imprescindible: les idees.

dissabte, 19 d’abril del 2008

La clau temporal

En qualsevol confrontació electoral a l'hora de plantejar l'estratègia de la campanya, el factor temps és un dels factors claus: cal arribar al dia de les eleccions en el moment més àlgid de la campanya, en el moment més propici per a nosaltres.

Però no és aquest el factor temps que volia comentar avui. Hi ha un altre factor temps que per mí és més important i que fa referència a la importància del temps a l'hora de plantejar un projecte polític o a l'hora de construïr a un candidat.

En aquest factor, hi intervenen els tres estadis temporals: present, passat i futur.
I de la combinació adequada dels tres estadis i dels fenòmens que els formen, obtenim l'èxit electoral.

El ciutadà, l'elector, busca per el present (el dia de les eleccions) un projecte que ens vinculi al nostre passat (els nostres valors col·lectius) i ens projecti al futur ( en aquest aspecte, té dues vertents: l'esperança en un futur millor i sobretot, el que ens plantegi unes solucions, una missió més sòlida per un futur que sempre està plè d'incerteses.És a dir, que ens redueixi l'incertesa).

La incertesa del futur i els valors, són dos factors claus per decidir l'elecció sobre vàries opcions. Aquests factors es visualitzen clarament en els estadis temporals: passat per els valors i futur per la incertesa, però també es podríen definir a través de la dualitat emocions/raó.

A l'hora de votar tenim present el nostre passat a través dels valors (emocions) i la projecció del nostre futur a través de la reducció de l'incertesa (raó).

A l'anar a votar, volem un projecte, un candidat que ens ofereixi una clara conjunció amb el que som, amb els nostres valors, amb el nostre passat (aquí hi intervé el factor emocional) i a l'hora, que ens redueixi la incertesa del futur, que ens doni seguretat (aquí hi intervé el factor racional).

Projectar en el present, el passat i el futur, aquest és el factor temporal, aquesta és la clau de l'èxit.

dijous, 17 d’abril del 2008

Exhibicionisme d' estratègia




Darrerament, els nostres polítics ens ofereixen un espectacle únic d'exhibicionisme estratègic, i a diferència dels de països amb més tradició política, no deixen passar ocasió per explicar a tothom que li demani, quina és la seva estratègia.

No cal dir, que ERC és la que més disfruta exposant a l'opinió pública quina és la seva aposta estratègica i quina és la seva estratègia. A dia d'avui, hi ha pocs catalans que no sàpiguen respondre afirmativament sobre quina és l'aposta estratègica d'ERC.

Després de sentir en una entrevista, per mil·lèsima vegada l'exposició de l' estratègia per part d'un dirigent, i fins i tot, el resultat final que preteníen obtenir amb aquesta, crec que estaria bé recordar unes paraules de Sunzi - o Sun Tzu- en l'Art de la Guerra:

"Valoreu les vostres possibilitats de victòria i de derrota, així com les de l'enemic. Esbrineu la seva disposició de forces per a saber quin terreny serà fatal o sostenible.
La millor disposició de les forces és aquella que no es pot veure; així els espíes no la podran descobrir i els experts no podran preparar la seva estratègia. Basant-me en la disposició de les forces de l'enemic estableixo la meva estratègia i obtinc la victòria, però les masses no ho poden comprendre.
Així, tothom veu les tàctiques a través de les quals he obtingut la victòria, però ningú veu l'estratègia."

dimarts, 15 d’abril del 2008

Carme Chacón a Defensa





A part del fet que el nomenament de Carme Chacón com a Ministra de Defensa, representa que
no serà candidata a la presidència de la Generalitat pel PSC a curt termini -segons el meu punt de vista-, aquest nomenament en provoca un especial interés.

I no és un interés polític sinó un interés comunicacional.

Un ministeri de defensa dirigit per una dona jove, pacifista, catalana i embarassada. Quin gran repte per el gran assessor de comunicació del president Zapatero i alhora marit de la nova ministra i pare de la criatura, Miguel Barroso.

Segur que el brillant Barroso experimentarà noves formes de comunicació en un ministeri molt ancorat en el passat. Veurem molta escenografia, molta imatge, discursos sorprenents i molta, molta gesticulació. En definitiva, molta innovació en comunicació en un ministeri molt antiquat i amb els nervis a flor de pell.

A veure com surt l'experiment.

diumenge, 13 d’abril del 2008

Repensant l'Empordà










Ahir, Joan Armangué, exalcalde de Figueres, va fer un pas més en el seu projecte de repensar l'Empordà. Un Empordà que fa temps que necessita que el repensem. Cap on anem i què volem ser quan siguem grans.

En la presentació del seu llibre "Fem Empordà" va estar acaompanyat de l'expresident de la Generalitat , Pasqual Maragall, la diputada Montse Palma i del president de la Fundació Gala-Salvador-Dalí, Ramon Boixadós. A més, de multitut d'alcaldes, consellers, militats socialistes i figuerencs i empordanesos de tots els colors.

En Joan, em va convidar a fer un epíleg al seu llibre i he intentat fer una aportació crua, però constructiva, feta des de l'amor profund a la meva terra i a la meva ciutat.

Cal que repensem l'Empordà, i el llibre "Fem Empordà" de Joan Armangué, és un etímul a fer-ho.

dissabte, 12 d’abril del 2008

Think Thanks





Aquest divendres hem tingut sopar preparatori per el viatge a Washington. Després de sopar, fent una copa al Negroni, un grupet format per Carlos Gómez, Vicent Martínez, Sílvia Majó, Guillem López, Montse Prats i jo mateix, ens hem summergit en una discusió sobre els think thanks i el seu paper a l'hora de transformar el discurs polític i la societat en general.

La controvèrsia estava en si per poder crear un laboratori d'idees útil i potent, era imprescindible un gran pressupost o pel contrari, no era condició sine qua non.
No cal dir, que jo defensava això últim. En canvi, els defensors de la importància del pressupost important com a condició imprescindible per començar a funcionar, creien que un think thank, només pot tenir èxit i ser útil, si darrera hi ha una inversió important.

Suposo que aquesta visió està molt influïda per el model republicà de think thanks: Eritage, American Enterprise Institute, etc. que s'han basat en uns pressupostos faraònics i que han tingut uns resultats brillants.
El think thank demòcrata, Rockridge Institute, també segueix aquest model, si bé, amb bastants anys de retard.
De fet, és el model FAES i el model que vol seguir Rodríguez Zapatero a Espanya i que ha encarregatla seva direcció a a Jesús Caldera, motiu pel qual ha saltat del del govern.

No obviaré -Déu m'en guardi- que sense un bon pressupost és molt difícil fer un bon think thank, però és que sense un bon pressupost, gairebé no es pot tirar endavant cap projecte, avui en dia.

Però, en un laboratori d'idees -i crec que, a la majoria dels llocs- el primer són les idees.
Les idees precedeixen els diners. Sense idees, sense pensadors de nivell, sense talent, no hi ha think thank.

La importància del diner sempre és relativa, la del talent, no.

PD: després del nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa, s'allunya la possibilitat de que sigui candidata a la presidència de la Generalitat.
La garante de la unidad de la patria, presidenta de Catalunya?

dimarts, 8 d’abril del 2008

Figueres Tribuna Oberta











Dilluns, vam presentar Figueres Tribuna Oberta, un fòrum de reflexió sorgit de la societat civil i amb el recolzament de l'Ajuntament de Figueres que pretén apropar el pensament i la reflexió a la nostra ciutat, i que ens hen demanat al CCAII que ens n'encarreguem de l'organització i la coordinació.

El format de FTO, és un sopar col·loqui amb diferents personalitats del món polític, econòmic i social.

La primera conferència serà el proper dijous 24 d'abril a l'Hotel Empordà i haurà com a ponent el Sr. Xavier Sala i Martín.

Més pensament i reflexió a l'Empordà

La visió del polític

Els valors, representen l'element essencial de la visió del discurs polític.

La visió d'un candidat és l'eix al voltant del qual el candidat es posiciona políticament pel que fa als principals temes de debat social. Els candidats amb visió, ofereixen a la ciutadania metes, direcció, ideals i un marc general que dóna sentit a les polítiques concretes del seu programa.

"La visió és una fotografia del futur amb un cert comentari implícit o explícit que explica per què la gent ha d'esforçar-se per a crear aquell futur"

John Kotter

dijous, 3 d’abril del 2008

S'ha acabat la festa, ara toca el centre

Aquesta és, segurament, la principal conclusió a la que van arribar els dirigents del PSOE, després d'analitzar les dades de les eleccions del 9 de març. Alguns gestos que han realitzat des de llavors ja van en aquest sentit, i sinó, que els hi diguin al tripartit.

El PSOE deu haver arribat a la conclusió que aquesta serà una legislatura molt diferent a la legislatura anterior. Per molt que es digui que serà una legislatura basada en la política social, en el meu entendre, aquesta serà la legislatura del centre, lluny dels gestos d'esquerres que es van produïr en els darrers quatre anys.
Per què aquest canvi? Per varis motius:

- La composició del Congrés ha canviat sustancialment. Ja no hi ha una majoria clara d'esquerres - de fet, l'esquerra ha perdut força- i qualsevol llei s'haurà d'aprovar amb el PP, CIU, PNV o BNG. Lleis com la reforma del finançament de l'esglèsia, la memòria històrica, etc. seran impossibles en aquesta legislatura, impossibles des de l'òptica d'esquerres. Totes les lleis socials, progressistes, etc. hauran de ser molt més centrades, pactades, matisades.

- El PP ha crescut més de mig milió de vots, a costa de votants de centre del PSOE. I això el PSOE no s'ho pot permetre i enfocarà aquesta legislatura a recuperar aquests votants. Per fer-ho haurà de ser menys d'esquerres i més nacional, una mica com Bono.

- Els partits a l'esquerra del PSOE estan sota-mínims. El PSOE s'ha quedat amb bona part dels votants d'aquests partits -IU, ERC, etc.- les reserves de votants a l'esquerra del PSOE estan buides, difícilment n'aconseguiran més, han d'anar a buscar votants al centre.

- La crisi econòmica. Totes les alegries econòmiques s'acaben amb la crisi. Bona part de les inversions i dels pressupostos, no podran dedicar-se a augmentar drets, sinó que s'hauran de dedicar a incentivar l'economia i a despesa social per a paliar la crisi.

- El context internacional. Amb una Europa més conservadora que fa quatre anys i més atlantista, les "frivolitats progres" de Zapatero s'hauran de guardar en un calaix, i s'haurà de ballar al ritme de Sarkozy si és que es vol tenir algún paper en l'escena internacional.

En definitiva, s'ha acabat la festa, l'últim que apagui el llum