dimarts, 30 de desembre del 2008

L'atac a Gaza

Finalment Israel a portat a terme l'atac a Hamas a Gaza que es donava per descomptat des de fa temps. Les imatges d'aquest nou capítol d'un conflicte inacabable són dramàtiques, sobretot pel que fa als nens innocents.
Lluny de voler polemitzar a través d'un conflicte que aixeca passions a casa nostra, el que m'interessaria treure'n les màximes lliçons que sobre estratègia que s'en desprenen de l'atac:

- Des de la retirada de Gaza de l'any 2006, l'estat d'Israel ha vist com Gaza s'estava convertint en el seu principal taló d'aquíles. Des de l'expulsió de les forces de seguretat de l'ANP fidels a Mahmud Abbas per part de Hamas, Gaza s'havia convertit en una plataforma perfecte per atacar Israel des de pràcticament dins d'Israel. L'estat hebreu es veia impotent per a frenar aquests atacs i cada vegada els cohets Kassam arriben a més distància i a dia d'avui, ja apunten a ciutats importants d'Israel.
En aquest context, el govern d'Israel ha utilitzat una de les principals armes de l'estratègia: l'oportunitat.
Tot i que tothom dona per descomptat que les properes eleccions israelianes són la clau de l'atac a Gaza, per mí, el veritable factor que ha propociat l'atac és l'inter-regne que es viu als Estats Units.
És aquest període en el que ni Bush pot fer gairebé res perquè està acomiadant-se ni Obama pot fer res per què no ha ocupat el càrrec, en el que l'estat d'Israel està profitant per aconseguir un avantatge competitiu.

El que surti elegit nou primer ministre d'Israel sap que l'administració Obama intentarà -com tots els presidents nord-americans- fixar un full de ruta per arribar a un acord de pau al Pròxim Orient. I això voldrà dir, pactar, cedir.

El que està fent Israel és intentar destruïr tota la infraestructura de Hamas durant aquest inter-regne per tal de poder tenir un escenari de negociació molt més favorable als seus interessos. Està intentant deixar a Hamas sense capacitat d'actuació i per tant, amb molta menys capacitat de negociació. I per això avisen que l'operació durarà dies: per què destruïr tota la infraestructura de Hamas és difícil i costós i per què només tenen deu dies de marge. Passats aquests deus dies, Israel no podrà tornar a atacar Gaza durant la legislatura d'Obama, per molts cohets que rebin.

D'aquí vé la segona lliçó estratègica: Si Hamas tenia clar la necessitat d'Israel i tenia clara la força militar d'aquest, per què el provoca? S'esperàven aquesta resposta?
Estic segur que no amb aquesta contundència.
I aquesta és la lliçó: S'ha d'avaluar bé la força del rival abans de portar a terme una acció i la voluntat d'aquest a portar-la a terme. En aquest sentit, el trencament de la treva per part de Hamas em fa pensar amb l'actuació de Geòrgia aquest estiu. Geòrgia també va calcular malament la força i la voluntat de Rússia.
Encara que sembli una broma de mal gust, el que està passant a Gaza, només té l'explicació del posicionament d'uns i altres davant la negociació que intentarà l'administració de Barack Obama.

diumenge, 28 de desembre del 2008

La mort de Huntington






Ha mort Samuel P. Huntington, el pare d'uns dels llibres que han influït més en la política mundial de les darreres dues dècades: El xoc de les civilitzacions. Un llibre brillant que fruït del seu èxit ha acabat essent simplificat tant pels detractors com pels partidaris.

I és que la teoria de Huntingtong, a part de que la realitat fa tot el possible per donar-li la raó -com veiem a Gaza- té tres virtuts que l'han convertit en un dels libres que ha tingut més èxit a l'hora d'explicar el món després de la caiguda del mur de Berlín:

- Dona una explicació comprensible, senzilla als principals conflictes mundials. Una explicació que la gent entén a la primera. I dona resposta a la gran pregunta de finals del segle XX: i després del comunisme, què?

- Està construït en forma de relat, un relat coherent i amb una estructura lògica: Després del fracàs de les principals ideologíes, els conflictes en el món es basaran en la cultura, en les diferències culturals, en les identitats..."

- Al haver tingut tant d'èxit, els acadèmics, polítics, etc. que no compartíen l'opinió de Huntington sobre el xoc de civilitzacions van intentar negar aquest xoc i ho van fer contradient la teoria de Huntington: Aliança de civilitzacions, trobada de civilitzacions, etc. involuntariament, els detractors de la teoria del xoc, estàven reforçant aquesta teoria. Estàven consolidant el marc de referència del xoc de civilitzacions.

Aquestes són algunes de les claus de l'èxit d'un llibre polèmic.

dimarts, 23 de desembre del 2008

7 deadly Social Sins

El set pecats capitals segons Muhatma Gandhi.

La primera vegada que vaig veure aquest escrit va ser a Washington. Estava emmarcat en la biblioteca de la Facultat de Political Management de la George Washington University.
Són un bon referent per a tothom qui vulgui dedicar-se a la gerència política o al servei públic en general:

POLÍTICA SENSE PRINCIPIS
RIQUESA SENSE TREBALL
COMERÇ SENSE MORALITAT
PLAER SENSE CONSCIÈNCIA
EDUCACIÓ SENSE PERSONALITAT
CIÈNCIA SENSE HUMANITAT
TREBALL SENSE SACRIFICI

diumenge, 21 de desembre del 2008

El Barça







Què és el Barça?

El Barça és només un relat. No és el camp ni els jugadors, ni la història ni les seccions. No el fan gran els resultats ni els directius.

El que fa gran el Barça és el seu fantàstic relat. No res més, no res menys.

divendres, 19 de desembre del 2008

La transmissió dels valors

"Moltes investigacions han conclós que els valors dels fills no s'assemblen als dels seus pares, però si que s'assemblen als que ells creuen que tenen els seus pares.
Així, quan es fracassa en la transmissió intergeneracional de valors, el fracàs podria deure's més a un problema de percepció incorrecta que a altres variables. Això suggereix que els pares que expresen els seus valors amb major claretat, redundància i coherència hauríen de tenir més èxit en la transmissió d'aquests als seus fills.
S'ha d'analitzar fins a quin punt els pares manifesten uns valors de forma inequívoca"

La percepció, sempre la percepció...

dilluns, 15 de desembre del 2008

Esforç i objectius

En el marc del tercer sopar del Figueres Tribuna Oberta, aquest divendres vam comptar amb la presència del destacat economista, Amadeu Petitbó. El que va ser el President del Tribunal de Defensa de la Competència, dirigeix avui, una de les fundacions més importants d'Espanya -sinó la més- la Fundación Rafael del Pino. La Fundació Rafel del Pino, reb el nom del fundador de l'empresa Ferrovial i està centrada en la formació de lideratges polítics i econòmics. Per la seva seu hi han passat les ments més brillants del planeta, des de premis nobels a Bill Clinton, Kofi Annan, etc. 

El professor Petitbó ens exposava una conversa amb Mark Zuckerberg, fundador de Facebook que fa poc va passar per la fundació, i ens comentava que també li va fer les dues preguntes que fa a tots els emprenedors d'èxit que passen per la fundació que dirigeix:

- Has estat invitat pel Ministeri d'Indústria del teu país per exposar-los com funcioneu?

- Quantes hores dorms al dia?

Segons Amadeu Petitbó, tots responen les mateixes dues respostes: NO i 4 o 5 hores.

D'aquesta anècdota el Sr. Petitbó volia destacar que per empendre qualsevol projecte exitós cal molt d'esforç, treballar molt, és a dir, dormir poc. I en segon lloc,  que no cridaràs l'atenció dels responsables polítics de la matèrie fins que no siguis una realitat incontestable, és a dir, la distància que hi ha entre administració i la societat. 

Tot i que estic bastant d'acord amb la reflexió del Sr. Petitbó, si que voldria discrepar lleugerament amb el tema de les hores de son. 
Estic totalment d'acord amb que per arribar a aconseguir qualsevol cosa cal esforçar-se molt, però la meva discrepància parteix dels objectius. És obvi que per arribar a tenir la fortuna de Zuckerberg cal dormir poquíssim, però no si fer-nos rics no és el nostre objectiu.

El nivell d'esforç està en funció del nivell de l'objectiu.

Hi ha objectius, projectes que no requereixen aquest esforç i en canvi, n'hi ha d'altres que en requereixen més. Les hores de son no és un varem fiable per saber la magnitut de l'objectiu. És l'objectiu qui ens marca l'esforç necessari per aconseguir-lo.

En definitiva, haurem de fer l'esforç necessari que requereixi aconseguir el nostre objectiu. En el cas del creador de Facebook -tenir al compte corrent 9000 milions de dollars- requereix aquest esforç, en el cas de Barack Obama -arribar a la presidència dels EEUU- segur  en requereix més i tot.

L'objectiu marca doncs l'esforç que farem. Diga'm quin objectiu tens i et diré l'esforç que necessitaràs per intentar aconseguir-lo.

El problema d'una societat és quan al seus ciutadans no tenen objectius ambiciosos...

divendres, 12 de desembre del 2008

És l'home, sempre ha estat l'home

"Pel que fa a l'exercici de la ment, el príncep ha de llegir llibres d'història, i considerar-hi les accions dels homes que hi excel·leixen, veure com han actuat en la guerra, examinar els motius de la victòria i la derrota"
Maquiavel, El Príncep

La majoria de gent que es dedica a la política, a l'hora de construír l'estratègia, té en compte molts factors: els rivals, l'històric, els mitjans de comunicació, les enquestes, etc. però s'oblida del factor clau: el jo, l'home.

En qualsevol acció on hi intervingui l'acció de l'home, és l'home el que ha de ser estudiat. A vegades, sembla com si estudiéssim la política sense l'home, les enquestes sense l'home, etc. 
Ens hem oblidat que tot gira al voltant del comportament, les motivacions, la psicologia, els valors, etc. dels éssers humans. Hem deslligat la raó del jo.

És per això que un estratega que vulgui excel·lir en la seva feina, el primer que ha de fer, és intentar conèixer i compendre a les persones. Per què quan més coneixi el comportament de l'ésser humà, més afinada serà la seva estratègia.

El bon estratega ha d'estudiar totes aquelles matèries que tinguin  l'acció de l'home com a objecte d'estudi: història, filosofia, psicologia, sociologia, etc. només així podrem arribar a conèixer una mica el comportament, les motivacions, les pors, etc. de l'home. I si comprenem això, tindrem molt de camí recorregut.

divendres, 5 de desembre del 2008

A Europa un NIMBY és molt més que un NIMBY








El fenòmen NIMBY, un dels fenòmens més definidors de la societat occidental postmoderna, s'ha convertit en un factor decisiu en unes eleccions, com hem comentat més d'una vegada amb l'especialista en NIMBY a casa nostra, Guillem López Bonafont.

NIMBY, sigles en anglès del que podríem traduïr com "No en el meu pati del darrera" defineix a tots els moviments sorgits en contra de projectes de la comunitat que no són especialment agradables. És el que el president Pujol va definir tant bé com "La cultura del No".

Tots els sociòlegs, politòlegs i estudiosos del fenòmen NIMBY elavoren teories neutres sobre el fenòmen, per entendre què motiva aquest comportament: l'egoisme de les societats benestants, l'individualisme de les societats postmodernes, etc. I segurament tot això és cert. Però arrel del lamentable assassinat d'ahir de l'empresari basc a mans d'ETA, m'agradaria anar més enllà en aquesta reflexió.

No és la primera vegada que ETA atempta contra grans projectes d'infraestructures que podríem enquadrar en el fenòmen NIMBY: aquesta vegada ha estat contra la Y basca, però abans havia estat contra l'autovia de Lizarán, la central nuclear Lemóniz de i fins i tot, el pantà de Itoiz.
Tots aquests projectes tenen certes característiques NIMBY, però el factor NIMBY no és suficient per entendre l'actuació d'ETA. És obvi que la meva reflexió vol anar molt més enllà de l'atemptat de l'altre dia, ja que l'assassinat d'ETA no s'explica en aquesta clau, hi ha altres interessos molt més foscos.


La meva reflexió va en el sentit que a Europa un gran projecte NIMBY no té el mateix sentit que el que pot tenir als Estats Units.
Si bé als Estats Units, el nacionalisme nordamericà es basa en valors: llibertat, individualisme, etc. els diferents nacionalismes europeus s'han basat en la història, en la cultura, fins i tot en la raça, però sobretot, en la terra. En el que podríem definir com a poble (volk), que engloba gent, cultura, història i paisatge.

El que en un país com els EEUU és percebut com "una putada" a Europa és percebut com una "agressió". Als EEUU la gent no està arrelada al territori. Avui pot viure a Nova York i l'endemà a Nebraska. A Europa en canvi, la gent conserva d'una manera molt més forta les seves arrels, i de fet, aquest és un factor que explica la difícil integració de la inmigració a casa nostra a diferència dels USA, ja que aquí "ens canvien el paisatge".
Hi ha un relat col·lectiu molt lligat a la terra, al paisatge que fa que qualsevol projecte NIMBY sigui percebut com una declaració de guerra.

Així passa a França, a Alemanya, i obviament passa amb més força allà on hi ha un nacionalisme defensiu potent i el paisatge és petit i fràgil com és el País Basc i Catalunya. No oblidem que Terra Lliure es va fundar a partir de moviments de defensa del territori, i no és casual que el braç polític de Terra Lliure es digués MDT (Moviment de Defensa de la Terra).

El nacionalisme a Europa està doncs tremendament lligat a la terra, al paisatge, al poble.
Potser és per això que en l'oposició a molts projectes que als USA definirien com a simples Nimby, no només hi ha la defensa del benestar, l'ecologisme i el bonisme, aquí a Europa, al darrera sol haver-hi sense donar-nos-en compte els avantpassats, la nació i la història.

És per això que darrera "la cultura del no" hi ha molt més que protesta hi ha sentiments profunds i això en part explicaria per què és tant difícil a casa nostra porta a terme qualsevol infraestructura. A Europa, un Nimby és molt més que un Nimby.