dijous, 31 de juliol del 2008

Els "Fans" d'Obama






Els "fans" d'Obama. Boníssima la definició que segons informa La Vanguardia ha creat Rick Davis un dels assessors de Mc Cain per referir-se als seguidors de Barack Obama, sobretot als que van rebre'l a berlín com si fós una estrella del rock, però també per referir-se a la legió de joves americans que a qualsevol pregunta responen: "Yes, we can!"

Davis, ha descrit al candidat demòcrata com algú que té fans incondicionals arreu del món que l'adoren i ha comparat el nivell de seguidors que té com el de qualsevol estrella juvenil com Paris Hilton o Britney Spears.

L'equip de Mc Cain està perfilant la seva estratègia i aquesta estarà en funció de la d'Obama. Serà una estratègia defensiva, de desgast de la figura de Barack Obama.

És la tècnica del judo, aprofitar la força del rival a favor teu.
La il·lusió que desperta el candidat demòcrata als EEUU i arreu del món eren font de preocupació per a l'equip de Mc Cain, i més tenint en compte el seguiment que li fan els mitjans de comunicació, però han vist que l'Obabamania, sobretot després de la demostració de Berlín, dóna moltes oportunitats a la candidatura republicana.

Crec que el discurs a Berlín va ser un error i les enquestes així ho confirmen. Tanta il·lusió europea per un candidat desperta desconfiança en l'americà mitjà. Cavall de Troia?

L'objectiu és la figura d'Obama i la primera pregunta que Mc Cain llança en aquest campanya és:
A qui voleu com a president dels EEUU? A un líder, un comandant en cap o a una estrella amb una legió de fans?

La càrrega simbòlica que porta implícit el terme fans és brutal i més, acompanyant-lo de noms com Briteny Spears o Hilton, personatges egocèntrics, egoïstes, i frívols. La idea és perfilar el contrast entre un comandant en cap que només pensa en protegir els seus, la tropa i una estrella del món de l'espectacle amb multitut de fans.
La idea d'una estrella del món de l'espectacle de seguida desperta en la ment de la gent, el prototip d'algú frívol capritxós que no pensa en els altres, sinó en ell i en la seva carrera.
Cap aquí van els tiros.

diumenge, 27 de juliol del 2008

Claus de les eleccions als EEUU: La política exterior





A les eleccions a la presidència dels Estats Units d'Amèrica, la política exterior esdevé un factor de primer ordre, una de les claus per a l'elecció. No per què els interessi més que a altres països, sinó que degut a que són la primera potència mundial, tenen molts més interessos a l'exterior que la resta de països.

Els EEUU són "l'imperi" actual i com a tal, han de vetllar per l'statu quo de la política mundial. Un statu quo que els afavoreix. Per tal de protegir els seus interessos, tenen l'exèrcit més gran i potent del món, un deplegament de bases militars arreu del planeta molt important, així com una la xarxa diplomàtica més potent que hi ha.

Tot això, per què els interessos nordamericans no s'acaven al seu continent sinó que s'extenen fins al lloc més recòndit del planeta. I tot amb un únic objectiu: continuar amb la supremacia nordamericana. Continuar amb l'imperi.

Aquesta visió de la política exterior, i la importància que prén en la campanya electoral, és molt diferent a la que pugui tenir en unes eleccions a Itàlia o Mèxic. La importància és fruït de la magnitut dels interessos que tens a l'exterior.

Així doncs, la política exterior sempre ha estat un factor clau en les eleccions nordamericanes i en aquesta ocasió ho continuarà essent.

No crec que el tema de la guerra d'Iraq tingui una influència tant determinant com ho va tenir en la guerra de Vietnam per l'elecció de Richard Nixon, tot i que dramàtica, no ha arribat al nivell d'esgotament i frustació que va suposar en aquella ocasió al poble nordamericà.

En el que es fixaran els electors americans conscient o inconscientment, i que hem pogut veure aquests dies en la gira internacional que ha fet Barack Obama, és en quin dels dos candidats, vetllarà més eficaçment per els interessos nordamericans al món, és a dir per qui mantindrà o si és possible incrementarà l'hegemonia nordamericana, qui garantiràl'imperi.

És per això que el paper de "comandant en cap" és tant valorat a l'hora d'elegir un candidat, ja que amb tants interessos a l'exterior, és probable que s'hagi d'anar a una confrontació per defensar-los. Tots els presidents nordamericans han tingut un enfrontament militar sota la seva presidència, així que forma part de l'imaginari col·lectiu, pensar en el perfil del "comandant en cap" a l'hora d'anar a votar.

Qui representi millor el paper de líder militar que sap protegir el interessos del país arreu del món, més opcions té per arribar a la Casa Blanca.

Això no vol dir que serà president el que més d'adequï a aquest perfil de "comandant en cap" sinó que sense tenir aquest perfil, no es pot ser president -sobretot després de Carter- . És en aquest sentit on cal situar la gira d'Obama i part de la campanya que realitzarà fins al novembre, ja que Obama sap que Mc Cain és aquest sentit està més ben posicionat i sap, que els principals atacs que rebrà seran per aquest tema.

divendres, 25 de juliol del 2008

Karadzic



Em fascina la imatge del nou Radovan Karadzic.
La seva imatge era l'antítesi de la del líder dels serbis de Bòsnia, el dur entre els durs.
La nova pell de Karadzic no era una disfressa, era molt més que una disfressa, era una nova identitat. Crec que va acabar creient-se el seu propi personatge, i realment es va acabar convertint en l'afable metge alternatiu que ben bé podria ser el líder espiritual d'un corrent naturista de California dels anys 70.

Diuen que a la presó ja s'ha afaitat, s'ha tallat els cavells i és exactament igual com era fa 17 anys. Ha tornat l'autèntic Karadzic, ha tornat el monstre. Adéu Dragan Dabic.

dimecres, 23 de juliol del 2008

La importància de l'escenografia






Israel és potser el país que sap treure més rendiment de les eines de les que disposa.
En aquesta ocasió, ha donat una lliçó magistral de comunicació, d'escenificació de la comunicació, de l'ús de la imatge.
Mireu la foto de la visita de Barack Obama a Sderot, una petita ciutat d'Israel situada molt a prop de Gaza i que s'ha fet cèlebre per rebre l'impacte dels míssils Kassam llançats per Hamas.

Conscients de que la imatge que transmet el conflicte àrabo-israelià és el d'un enfrontament entre un dels exèrcits més potents del món que utilitza les armes més sofisticades i un grup de "milicians" que responen amb "cohets casolans", l'estat d'Israel ha organitzat una acurada escenografía per a trencar la imatge d'inofensius dels cohets Kassam.

Si ja és un èxit aconseguir que Barack Obama visiti aquesta ciutat on hi plouen míssils aconseguint que s'estableixi un vincle emotiu amb els ciutadans de Sderot, molt més exitosa és l'escenografia.

Que Barack Obama ofereixi una roda de premsa rodejat de míssils Kassam -que poden ser casolans, però no són cohets- és un gran èxit de comunicació amb dos objectius molt concrets:
- Visualitzar la magnitut de l'armament que utilitza Hamas, molt lluny del cohet cassolà que ens imaginàvem

- Fer arribar el missatge d'un Israel com a víctima als sectors més progressites dels EEUU que veuen a Obama com al seu líder. Vinculant la imatge d'Obama amb la imatge dels míssils explotats, fa que en la ment de molts espectadors, els israelians esdevinguin més víctimes.

Fixeu-vos en el logo de la ciutat de Sderot que l'alcalde li entrega a Obama: el cor en comptes d'estar atravessat per una fletxa està atravessat per un míssil.
Això sí que és imatge de marca. Això sí que és citybranding

Espero que el publicista no cobrés



Encara que sembli mentida, aquest va ser un dels spots electorals del partit que ha governat Mèxic durant gairebé un segle, el PRI.
El candidat a president de la República Mexicana pel PRI a l'any 2006, Roberto Madrazo, segurament es va deixar aconsellar per algún "brillant" assessor o per algun publicista "innovador". No cal dir, que no va guanyar.
I és que la mala fama de la comunicació política, a vegades, és merescuda.

La realitat sempre supera a la ficció...

dijous, 17 de juliol del 2008

Marketing polític

Karl Marx deia "El capitalisme no és crear un producte per al consumidor sinó crear un consumidor per al producte"

És una molt bona definició del màrketing.
Canvieu capitalisme per política, producte per partit i consumidor per votant i tindreu la definició del Marketing Polític.

Eleccions als USA: I el missatge?









Estem a punt d'iniciar la recta final de les eleccions nord-americanes. D'aquí a tres setmanes, faltaran tres mesos per a l'election day. I som molts els que ens preguntem: I el missatge?

El missatge és el factor guanyador d'una campanya electoral. Bé, de fet, com tots sabeu és l'estratègia ( i el candidat). Però el missatge és la sintesi de l'estratègia. És l'estratègia resumida en una frase, en un concepte que sigui fàcil de comunicar, comprensible i que desperti sentiments en l'elector.
Un bon missatge, si l'estratègia és bona, és una garantia d'èxit. Tota l'estratègia ha d'estar en el missatge, per això, quant més sentit i més concreció tingui el missatge, més guanyador és.

Els dos candidats a la Casa Blanca, tenen més o menys marcat el terreny per on han de guiar la seva estratègia. Sabem més o menys, quins seran els terrenys de joc on cada candidat és més fort i per tant, on intentaran portar la batalla, però encara no tenim clar els missatges de cada candidat.

En el cas d'Obama, el seu missatge és claríssim: CANVI. I ell el representa a laperfecció: jove, negre, allunyat de Washington, 2.0, metrosexual, etc. però a l'haver de lluitar tant ferotgement per la candidatura democràta amb Clinton, el missatge del canvi per sí sol, ja no és suficient, està una mica desgastat. Necessita un reforç i encara no l'intuïm. Amb el temps que queda, si Obama no reforça el seu missatge introduïnt-li un complement, corre el perill, que el dia de les eleccions, el missatge ja estigui de baixada. És a dir, que no arribi al dia D, en el moment més alt.

El cas de Mc Cain. és el contrari. Sabem quin és el complement del missatge, el que vé reforçat per la seva trajectòria: el d'un veritable comandant en cap. Un heroi de guerra dicidit a liderar el país, però ens falta el seu missatge principal.
Quins EEUU proposa Mc Cain? Podem intuïr els d'Obama - tot el contrari de Bush, multilateralisme, etc.- però, i Mc Cain? Quin és el missatge de Mc Cain? Mc Cain no té missatge i Obama corre el perill de tenir-lo massa usat.

És clau que el missatge tingui el temps suficient per a ser interioritzat per als electors. Falten pocs mesos per les eleccions i com diria aquell: "Lo más caliente está...No sé dónde"

dimarts, 15 de juliol del 2008

Comença l'ofensiva contra Obama



La darrera portada del New Yorker és duríssima, però té la virtut de mostrar-nos cruament cap on es dirigiran els atacs que rebrà Barack Obama en la campanya electoral.
La idea és mostrar la imatge d'un Obama com un antipatriota o pitjor, com el cavall de Troia dels enemics dels EEUU.

Els estrategues d'Obama ja deuen tenir resposta a cada un dels possibles atacs, però és complicadíssim desactivar tants missatges negatius. Per contra, és difícil fer campanya negativa contra John Mc Cain, per l'edat i pel seu heroic passat.

Aquesta portada m'ha fet tornar la pregunta que em feia durant les primàries democràtes:
A qui preferiríen els artistes de les campanyes negatives republicanes -Karl Rove, FOX, etc.- com a candidat demòcrata? Amb qui pot donar més resultat una campanya negativa?

La inexperiència, frivolitat i passat d'Obama o l'excessiva popularitat, la fredor i el passat de Clinton?

No ho sé, ho intueixo, però no n'estic segur.

dilluns, 14 de juliol del 2008

Sense energia, no hi ha lideratge





Aquest cap de setmana l'he passat a l'Escala amb alguns dels 15 que anirem a Washington el proper mes de novembre a seguir les eleccions nordamericanes.
El notre amfitrió, en Marc Teixidor, ens va preparar una sorpresa molt agradable: la presentació del llibre POLÍTICAS d'Antoni Gutiérrez-Rubí al Si Us Plau de Roses.

A més de que sempre és un plaer escoltar un gran assessor en comunicació com l'Antoni, l'acte va ser molt interessant i voldria compartir una reflexió que em va provocar.

La brillant presentació del llibre va anar a càrrec de l'exdelegada del Govern a Girona , diputada i blocaire, Pía Bosch i de l'Alcaldessa de Roses, Magda Casamitjana.

El llibre de l'Antoni, POLÍTICAS, parla sobre les dones polítiques, més concretament sobre les dones que són líders polítics. Tots els que estàvem al Si Us Plau vam veure que la flamant alcaldessa de Roses, n'era una.

La Magda Casamitjana, poseeix una de les condicions indispensables per a qualsevol lideratge: l'energia. Té tanta energia que és impossible no notar-la.

Un líder, s'ha de caracteritzar per tenir una energia inesgotable, i ha de saber transmetre-la. Ha de tenir energia, força, per a portar a terme el seu trajecte polític -moltes vegades una travessia pel desert que curteix el lideratge- i ha de saber comunicar que té aquesta energia.
És imprescindible que la ciutadania vegi que el líder té força, té energia, té fé i moral de victòria.
L'elector sempre busca - encara que sigui inconscientment- que la persona que ha de liderar la societat -el candidat, el governant- no defalleixi quan la situació sigui difícil, que tingui fé i esperança en un millor futur, i obviament, que tingui la força necessària, l'energia per a portar a terme aquesta empresa tant difícil.

Sense energia, no hi ha lideratge.

divendres, 11 de juliol del 2008

Més sobre el Barça

Jan Laporta ho hauria de tenir sempre present:

"Res resulta tant sorprenent als qui observen els assumptes humans amb mirada filosòfica, com la facilitat amb la que uns pocs governen a molts. I la docilitat implícita amb la que els homes sotmeten els seus propis sentiments i les seves passions a la dels seus governants.
Si indaguem sobre com es produeix aquest miracle, descubrirem que els governants no tenen res que els sostingui excepte l'opinió.
El govern, doncs, es fonamenta només en l'opinió. I aquesta màxima s'aplica tant en els governs més despòtics i militars com als més lliures i populars"

David Hume

dilluns, 7 de juliol del 2008

Dues imatges del cap de setmana









Aquests són els dos fets que més m'han cridat l'atenció d'un cap de setmana atapeït de comunicació política: la moció de censura del Barça i el congrés del PP de Catalunya.

Si bé no sóc gens partidari de parlar tant del Barça ja que crec que com a país ens fa més petits - tot i que jo sóc del Barça- considero adient fer una reflexió sobre la moció de censura que es va votar ahir contra la directiva de Joan Laporta.
Sobretot, perquè la campanya electoral de Joan Laporta de l'any 2003 va ser boníssima. En aquella campanya hi van participar destacats professionals com Xavier Roig i Toni Aira.
El que més m'ha sobtat d'aquesta moció, ha estat justament la campanya en contra la moció de censura que ha portat a terme la directiva de Laporta.

Ha estat totalment diferent a la de l'any 2003. I no serà perquè no hagin aplicat el manual de comunicació en campanya: multiplicació de comunicació a través dels directius, utilització de la por com a eina - el club quedaria paralitzat- , actes amb intel·lectuals i famosos que donen suport al president, acusacions, presentació de fitxatges, i fins i tot l'utilització de l'emoció al final de la campanya (humanització del candidat), etc.
Però hi havia alguna cosa que no acabava de funcionar i segons el meu punt de vista, era la força, l'esperança, el positivisme. Semblava que fós un mer tràmit, una cosa que s'havia de fer, que tocava. De fet, semblava com si no s'ho plantegéssin com si fós una veritable campanya electoral. I ho era.

Una campanya electoral, per tenir èxit, has de volcar-t'hi. Has de creure-t'ho, anar a per totes i transmetre l'energia, el missatge, l'esperança, etc.
Una campanya és acció en estat pur i em temo que això és el que ha fet que el resultat no hagi estat positiu per Laporta.
Laporta, s'hauria d'haver prés aquesta moció com una veritable campanya electoral, com el que veritablement era: un plesbicit sobre la seva persona.
Si ho hagués fet i s'hagués arramangat, el resultat no hauria estat el que es va donar ahir.

L'altre imatge que em va sobtar aquest cap de setmana, va ser la de Montserrat Nebrera sortint a hombros de la sala on es realitzava el congrés del PP de Catalunya, amb l'actual cúpula del partit de fons mirant l'espectacle.

El que va fer Nebrera té molt de mèrit, i realment va ser molt interessant el debat amb Sánchez Camacho i la valentia que va demostrar, però la imatge d'ella sortint a coll dels seus companys després de perdre una elecció- tot i que el resultat té molt de mèrit- era patètia.
Mai tant d'esforç s'ha desfet tant ràpid. Segurament ni ella ni cap dels seus seguidors ho va veure així, però vist des de fora era surrealista.
I despré,s encara hi ha qui es qüestiona per a què serveixen els assessors...

dissabte, 5 de juliol del 2008

Tècniques de seducció




No són els 100 consells de Joseph Napolitan, ni les 5 estratègies de Dick Morris, ni els 13 articles de Sunzi, però poden ser molt útils a aquells que vulguin intentar aprofitar l'estiu.

L'estratègia, el pensament estratègic sempre ha d'estar present en tota acció que busqui l'èxit i on hi hagi altres competidors. Això és el que vaig pensar quan els meus conciutadans de Venim del Nord van penjar aquest post de la valenciana Lucrecia Borja: Les 30 regles de la seducció. Ja em direu si us ha servit d'alguna cosa.

1.- Parla, no et talles. No escatimes parlar, és el més important per a qualsevol seductor. Al principi no parles de coses profundes, ni difícils, excepte si comproves que l'altra persona és una intel·lectual sense remei. No parles de tu, o fes-ho amb molta moderació i sentit de l'humor.
Però no te'n passes tampoc, que també és molt important saber escoltar, o fer com que escoltes. El millor es fer cara d'interesant mentre ella t'explica les seues batalletes. Es de les coses que més apreciem les dones: un home que sapiga escoltar i siga bon conversador.
2.- Originalitat. No sigues un borinot i innova les teues costums. No faces que la relació es converteisca en un monòton suplici o una avorrida rutina i sorpren-la fent coses noves. Talment, quan et llences cap a l'èsser al que estimes, no se t'ocurreisca dir "Estudies o treballes?” Sigues un poc més original.
3.- Autoconfiança. Mantingues un aire de seguretat i autosuficiència, com si controlasses el món. T'has de mentalitzar que ets el tio més interesant i simpatic del món, encara que tu i jo ho sabem, no ets l'home ideal ni de lluny. Repeteix amb mi: “Soc el millor i aconseguiré el que vulga”. Intenta enganyar-la perquè s'ho crega ella també.
4.- Vestuari. Alerta amb la roba que et poses, que t'estic veient. No, eixa samarreta a ratlles taronges ni és bonica ni està de moda. El millor és buscar alguna cosa que et faça semblar elegant, però informal.
5.- Autocontrol. Es IMPORTANTÍSSIM que mantingues el cap fred (encara que tota la resta se t'escalfe).
6.- Fer ofertes que no es puguen rebutjar. Mai li dones l'oportunitat de dir no (perquè no s'acostume malament), ves fent les propostes a poc a poc, de manera que no les puga rebutjar.
7.- Ocultar el joc. No ensenyes totes les carta de la teua baralla d'una sola vegada. Ves a poc a poc, però segur.
8.- Suspens. Mostra al principi un poc d'indiferència, però fes-te notar (ningú estima el que ignora).
9.- Fer-se indispensable. Fes-te indispensable i després lleva de cop tot l'interès, sense que s'ho espere. Després d'això, aplica a poc a poc la regla anterior. Es que en el fons som un poc masoques, i quan ho tenim massa fàcil i veiem que a "ell" el tenim segur... perdem un poc l'interés.
10.- Trencar el ritme. Utilitza la tècnica de l'estímul intermitent: un dia dóna-li entenimentada i tota l'atenció del món i al següent cap, així en forma alterna: atenció-indiferència. No dugues ritme en res d'això."No obrar sempre igual. Així es confon als altres, especialment si són competidors. No cal obrar sempre de primera intenció, doncs ens captaran la rutina i s'anticiparan i frustraran les accions"
11.- Ser impredictible. Mai tingues un comportament predictible i sempre amable, has de ser canviant."Confondre als contrincants significa actuar de tal manera que els impedisca mantindre la ment en calma. Intenta diverses maniobres segons l'oportunitat del moment, fent pensar al contrincant que ara vas a fer això, després allò altre, i a continuació fes-ho tot distint, fins que veges que comença a estar desconcertat, i així guanyar a voluntat".
12.- Misteri. Empra cert misteri (però no et faces el misteriós). A tots ens atreu el misteri.
13.- Simula una retirada. Quan veges que comença a mostrar interès simula una retirada i fingeix indiferència.
14.- Paciència. Sigues pacient, aprèn a esperar i recollir la collita al seu temps. Precipitar-se pot dur-nos al fracàs. Cal seguir els ritmes i els temps de l'amor. La seducció requereix temps i espera. Qui sedueix està a l'aguait i observa, coneix al seu oponent. A poc a poc va mostrant els senyals que cautiven a l'altre. Ací està l'encant de la seducció, en la fascinació que produeix el plaer d'erotitzar a l'altre fins quedar presoner del seu propi desig.
15.- Alerta amb el que dius. No cal parlar-li de les teues ex. Es molt incòmode que t'expliquen com de meravellosa i perfecta és la seua ex. No ho faces. "Ella" és a la que vols ara, i ella és la més meravellosa i perfecta per a tu ara. Si et pregunta per elles, respon, però parla d'elles com a passat que ja no t'influeix.
16.- Ser positiu. A ningú li agrada estar amb gent depressiva i que només et parlen dels seus problemes i ho vegen tot fosc. Està bé que li expliques les coses que et preocupen (així veurà que confies en ella i valores la seua opinió), però no només les dolentes. Explica-li també alegries, projectes,...
17.- Ser detallista. Hi ha unanimitat al sector femení en que una de les coses que més sedueixen és un home detallista, que es fixe en nosaltres, que s'enrecorde de les dates importants, que ens regale flors per sorpresa... Però tampoc te'n passes, que tot cansa. Has de trobar un terme mig.
18.- Sinceritat. Malgrat tot allò que he dit, oblida les apariències. Intenta ser sincer. Es difícil, però intenta-ho. Si no li agrades com ets en realitat, la frivolitat i els consells d'abans poden servir de ben poc. De tota manera, ja saps que el mar està plé de peixos.
19.- Al final; qui la segueix, l'aconsegueix. Encara que de primer pugues pensar que no està interessada per tu, no et desanimes. Potser no siga del tot cert i sí ho estiga. Som així. De vegades justament al home que més ens agrada és al que li fem menys cas. Per què? nervis, pors... mil coses!
20.- Atreviment. Sigues atrevit: si ho has pensat, fes-ho. No li digues: "et puc besar?" Besa-la! Millor penedir-se d'haver-ho intentat que mai haver-se atrevit!
21.- Amant i bandit. És millor tindre cert punt de pocavergonya o murri que passar per un ximple.En relació amb les dones, he de dir-te que no existeix cap de nosaltres que no s'estime més un poc de tracte aspre a una excessiva consideració.
22.- Retirada. Quan res no et resulte, aprèn a perdre i a retirar-te a temps substituint aquest contacte amb algun nou projecte."Si pots guanyar la batalla, lluita; si no, retira't". Mao Tse Tung
23.- Buscar el punt feble. Tota persona té una debilitat, troba-la i explota-la. La majoria de les dones només busquem el reconeixement i l'afecte com a persones. Exactament com tu, benvolgut lector.
24.- Per a casats. Si ets un seductor casat, no caigues al parany del vell truc de que et duus malament amb la teua dona. El seductor declara que és tot un èxit i el seu matrimoni perfecte, però que ella té alguna cosa especial que cap altra té. Mai li amagues que estàs casat!!
25.- Un poc d'ètica. Recorda que el seductor té la seua ètica i nosaltres podem ser molt pudoroses: mai parles malament d'una dona amb la que has estat. Pot pensar que també faràs el mateix amb ella, donat el cas.
26.- Sorpresa. Tingues detalls inesperats però no l'atabales amb obsequis. No volem un "home perfecte" com a l'anterior post.
27.- Ser humil. IMPORTANT: No presumeisques de conquistador.
28.- Romanticisme. Aparenta ser moderadament romàntic, però mai estúpidament romàntic. Les poesies de Bècquer o de Juan Ramón Jiménez són el perfecte exemple de com buscar el fracás. Fes vore que ets sensible (que quede creible) i dolç. El més important es deixar a un costat la testosterona i fer-se amb un grapat d'estrògens.
29.- Gelosia. Dóna-li gelets de tant en tant, però no te'n passes.
30.- Educació. Relacionat amb la sensibilitat, hi ha certs detalls que no se't deuen passar, com anar amb compte amb el llenguatge (a no ser que siga ella la que parle com un camioner), amb els mecanismes fisiològics de l'èsser humà, etc.: convé que t'oblides de qualsevol demostració pública de expulsió de gassos corporals, per exemple.

divendres, 4 de juliol del 2008

Uribe




Magistral la posada en escena de l'alliberament d'Ingrid Betauncourt, per part del govern colombià.
En un moment en el que el president Uribe es troba immers en un procés judicial, l'escenificació de l'alliberament de la candidata a la presidència ha estat un gran cop d'efecte del president Uribe.

Álvaro Uribe és segurament, el governant més valorat per els seus conciutadans que hi ha avui en dia. Els seus índex de popularitat són espectaculars i les seves victòries electorals aclaparadores.

A més del seu èxit en la lluita contra les FARC, és evident que controla molt bé la comunicació i la imatge. L'alliberament d'Ingrid Betancourt així ho certifica.

Ha deixat tot el protagonisme de la imatge per la candidata alliberada i per la seva família -la seva mare i els seus fills- i per els militars que van portar a terme l'operació. Ell s'ha mantingut en un segon terme que l'ha reforçat molt a ulls dels seus conciutadans, però també als ulls de l'exterior.
Ha jugat un paper molt diferent del que hauríen jugat altres presidents de la regió o fins i tot europeus com Sarkozy -de fet, Sarko ja va fer una roda de premsa a l'Elisi amb els fills de Betancourt tant bon punt va saber-se la notícia-.
I únicament, va tenir una breu trobada amb la Sra. Betancourt, on aquesta va mostrar-li el seu agraïment i ell, en una escenificació de la modèstia, semblava que defugia d'aquells moments tant esperats. Però en aquest mateix encontre, va tornar a donar un cop d'efecte destinat a reconstruïr la seva imatge de dur: va dir que es van deixar escapar als guerrillers de les FARC - que no s'els van matar- que havíen segrestat a l'Ingrid Betancourt, per no posar en risc el final feliç.

Tot això, alhora que donava molt de paper als altres alliberats i a les seves famílies i ben segur, també donarà molt de paper a Sarkozy.

Els corresponsals dels mitjans, comentàven que tot aquest procés s'ha celebrat a Colòmbia tant com si haguéssin guanyat un mundial de futbol, i que cada vegada veuen més aprop el final de la violència.

Una classe magistral de comunicació política. I és que Uribe, no només pensa i actua en clau interna, sinó que actua pensant en clau regional. I és que el debat a Amèrica Llatina es lluita entre dos models, el que representa Chavez i el que representa Uribe. I tots dos lliuràven aquesta guerra en l'operació Betancourt.
De moment, comunicativament parlant, Uribe 1, Chavez 0