dimarts, 29 de desembre del 2009

Marketing en temps de crisi

Article publicat a l'Hora Nova

Ens trobem immersos en una de les crisis econòmiques més importants de les darreres dècades. Una crisi que a casa nostra té un element diferenciat -l'atur- però que colpeja durament tots i cadascun dels motors de la nostra economia: el comerç, la indústria, el turisme i sobretot, la construcció.
Aquesta crisi té com a principals damnificats aquelles persones que han passat a engrossir les llistes de l'atur, però també la gran quantitat d'empresaris i autònoms que han hagut de plegar per falta de comandes o els botiguers i restauradors que veuen com les seves vendes baixen i els ingressos es redueixen.
Tots patim d'una manera o altra la crisi econòmica, però uns dels grans damnificats per aquesta situació són, sense cap mena de dubte, els ajuntaments.
Les arques de qualsevol municipi, han patit una reducció d'ingressos significativa. Els pressupostos de la majoria de ciutats de casa nostra s'han reduït considerablement. Per la manca d'ingressos dels permisos d'obres, però també per la reducció dels ingressos provinents de la resta d'impostos i, per tant, per la frenada de l'activitat econòmica.
En aquest context és difícil quadrar un pressupost municipal, ja que aquest ha de reunir quatre característiques: mantenir -i si pot ser augmentar- la despesa social per tal d'ajudar els conciutadans afectats per la crisi, reduïr totes aquelles partides que siguin prescindibles, mantenir els serveis que es consideren necessaris i importants i destinar una partida d'inversions a aquell sector econòmic que creguin que els pot ajudar a sortir de la crisi. En definitiva, els ajuntaments han de reduïr despesa, mantenir alguns serveis, incrementar partida social i sobretot, centrar les poques inversions en un únic sector que sigui el que els pot ajudar a sortir de la crisi.
Aquesta aposta per un sector és una de les decisions més importants que haurà de prendre un consistori, ja que serà la seva principal i única aportació a la recuperació econòmica. Si l'encerta, la ciutat en sortirà reforçada, si no, la contribució que aquest hauria pogut tenir per ajudar a superar la crisi no s'haurà produït.
Quan els diners en inversió són escassos i la situació econòmica és la que és, és imprescindible que concentrem les inversions en un únic motor econòmic. No tenim prou partida per invertir en diversos sectors i, si ho fem, si dividim la inversió en diverses àrees, els resultats seran per força insuficients en no tenir la inversió necessària per generar activitat econòmica.
Òbviament, si centrem tot l'esforç inversor en un sector, és molt important que no ens equivoquem. No podem errar en la nostra aportació a la reactivació econòmica, la ciutat no s'ho pot permetre.
És per això que els ajuntaments que vulguin superar amb èxit la situació actual es veuran obligats a fer marketing de crisi.
A diferència del que molta gent es pensa, apostar pel marketing no significa destinar-hi una gran partida econòmica. No representa una gran inversió en promoció i imatge. Es pot realitzar marketing en temps de crisi, és més, és precisament en aquest moment que és més necessari que mai.
En temps de bonança no calia preocupar-se gaire sobre el per què venen els visitants o les inversions, ni pels principals actius de ciutat, ni pel nostre posicionament, ni per quins són els nostres públics, ni quins els nostres valors com a ciutat. Tot funcionava més o menys bé. Però ara, quan gairebé res no funciona, conèixer totes aquestes qüestions ha esdevingut imprescindible.
Potser la crisi econòmica haurà tingut una conseqüència positiva i algunes ciutats que no s'havien preocupat gaire per aprofitar les seves potencialitats i havien viscut dels ingressos de la construcció, començaran a fer marketing de crisi, començaran a entendre quin és el seu principal mercat, quin posicionament tenen, com incrementar la seva quota de mercat i sobretot, de què volen viure els propers anys.
Les situacions de crisi també poden servir per fer la feina que s'havia d'haver fet en temps de bonança. Bàsicament, s'haurà de respondre a quatre qüestions:
Quin és el valor de la nostra ciutat? Què és el que ens fa diferents i especials? Què és el que fa que la gent vingui i les empreses s'hi instal·lin? A aquestes preguntes no val una llista de respostes, hem de concentrar-nos en allò que fa veritablement diferent i especial la nostra ciutat. Només un valor serà el significat de la nostra marca.
Quins són els nostres públics? A qui ens dirigim? Sabem com dirigir-nos a cada públic de manera diferenciada? Sabem si han marxat satisfets? Sabem qui -turistes, inversions, residents, creadors, estudiants- volem atraure?
La ciutat té els seveis adequats per donar resposta a les necessitats del nostre públic potencial? La ciutat està a l'alçada del que es necessita en matèria de serveis? Quins serveis s'han de millorar? Establim sinèrgies amb els sectors econòmics involucrats ?L'experiència del valor que proposem es compleix? La ciutat està a l'alçada del que volem atraure?
−Sabem comunicar la nostra marca de ciutat? Sabem posicionar-la en la xarxa de ciutats? Sabem arribar als públics objectius? Sabem fer entendre el que ens diferencia?
I finalment,
- Sabem com volem que sigui la ciutat del futur? d'aquí a 10 o 20 anys? Sabem de què viuran els nostres ciutadans? Sabem què ha de substituïr la construcció com a motor econòmic a la nostra ciutat?
Si la situació actual serveix perquè ens posem a respondre aquestes qüestions, d'alguna cosa haurà servit. Algunes ciutats s'hi estan posant i estic segur que sortiran reforçades de la crisi, i tindran unes bases econòmiques més sòlides en el futur. En canvi, altres ciutats continuaran amb l'esquema anterior, amb l' “anar tirant” sense fer-se les preguntes necessàries. Sense fer marketing de crisi. No aprofitaran l'ocasió per sortir-ne més reforçats com a ciutat.

És en aquests moments quan es comencen a construïr les ciutats del futur. En dies com els que vivim és quan es comencen a definir les respostes claus: què som i cap a on anem.
Esperem que les nostres ciutats sàpiguen aprofitar la situació. Ara és el moment.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Resum d'un any que vindrà

http://1.bp.blogspot.com/_FKS64bXhC2Y/SVoam5GtKXI/AAAAAAAAA58/rdMDOJQbbq8/s400/a%C3%B1onuevo.jpg

A proposta d'una nova iniciativa, volia fer el meu resum de l'any 2009.
Però he vist que el millor resum de la l'activitat que hem portat a terme el 2009, serà que expliqui el que farem el proper any, el 2010.
I és que bona part de la segona meitat de l'any 2009, l'he dedicat a crear nous projectes que veuran la llum al 2010.
- Un, ja us el vaig anunciar, l'inici dels cursos sobre organització de campanyes electorals i sobre citymarketing amb la FUdG.
- Un bloc nou
- Moltes novetats al Marca Ciutat
- La creació d'un nou i potent seminari. Pioner des d'el meu punt de vista.
- La publicació d'un llibre
- I un darrer projecte, que pot ser bastant potent, però que esncara està massa verd.

Espero poder donar-vos més detalls al 2010 del que hem fet al 2009 i que veurà la llum al 2010.
Bon any nou.

Si voleu votar aquest resum, ja ho sabeu:

'Votar''Votos'1'Votar''Ver

divendres, 18 de desembre del 2009

Senyals del 13D

http://projecte.cat/img/13D_SIIxII_VOTACAT_.png

Després de les consultes del 13 D, han sorgit tot un seguit d'interpretacions sobre les conseqüències que tindran per la política catalana aquest moviment sobiranista.

Han començat a sortir plataformes i agrupacions que volen atribuïr-se aquests vots, presentar-se a unes eleccions i ja somien amb l'estrapolació electoral que tindríen aquests vots. Lògicament, els partits polítics també fan els seus números per veure qui en pot treure més o menys benefici.

Jo per la meva part, només voldria fer tres pinzellades per tal d'intentar centrar el debat:

- La conseqüència més important del referèndum del 13D i dels referèndums que vindran, té a veure amb l'impacte mediatico-polític de les consultes:
Tots aquests aconteixements, estan marcant l'agenda política del país.
L'eix nacional preval sobre l'eix dreta-esquerra
. I sembla que no canviarà fins a les eleccions.
Per què? Per què hi ha dos partits que estan inmersos en aquesta espiral. Un del govern i un de l'oposició. Cap dels dos vol quedar al marge del debat. Amb aquestes circumstàncies és molt difícil canviar d'eix.

- Els votants que van votar a les consultes, no es poden estrapolar al Parlament.
Bàsicament, per què el votant mitjà no vota per un sol tema.
Hi ha una minoria que sí, però la gran majoria, vota per un conjunt de temes.
Així, la millor suggerència que podria fer a qui volgués capitalitzar aquests vots des d'un nou partit, és que tingui un projecte global per la societat a part del seu tema principal, en aquest cas, la independència.
Si us hi fixeu, a les consultes hi van participar molta gent provinent de molts partits. Tots són independentistes, però per a cadascú, la independència ocupa un espai diferent en la seva llista de prioritats a l'hora de decidir el vot.

- Bona part de l'electorat nacionalista s'està tornant sobiranista. El que sí que mostren les consultes i ja s'havia intuït abans, és que hi ha un moviment dins de l'electorat nacionalista i fins i tot catalanista. Les postures sobiranistes són cada cop més majoritàries. I això ho hauran de saber gestionar els dirigents del principal partit nacionalista.

En definitiva, el 13D dona moltes pistes. Molt interessants. Però el pitjor que es pot fer, és treure'n conclusions errònies. El diagnòstic és molt important.

dijous, 17 de desembre del 2009

Lideratge

http://blog.guiasenior.com/images/liderazgo_CCN.jpg

"El treball d'un estadista és construïr un pont en l'escletxa que hi ha entre la seva visió i l'experiència de la seva nació. Si la seva visió és massa avançada respecte l'experiència del seu país, perderà el seu mandat. Però si es manté massa proper d'allò convencional, s'arrisca a perdre el control dels aconteixements"

Henry Kissinger


El lideratge no és res més que la comprensió i gestió d'aquesta paradoxa: és una tensió permanent entre allà on el polític pensa que ha d'anar el país i allà on volen anar els votants.

L'art del lideratge és saber mantenir un impuls lo suficientment avançat per a controlar els aconteixements i dirigir la política pública sense perdre recolzament popular.

"Els oportunistes polítics no faran res que sigui impopular. Els idealistes faran coses impopulars, però gairebé insistint en el martirilogi. Els pragmàtics saben que sovint han d'abraçar posicions que no agraden a la ciutadania, però treballen durament per articular les seves visions a fí de sobreviure i poder lluitar novament un altre dia"

Dick Morris

dilluns, 14 de desembre del 2009

Error d'estratègia

fg_arenys_gent_votant
Ahir es va produïr la primera onada de consultes sobre la independència de Catalunya.
La participació ha estat al voltant del 30% dels convocats a les urnes, i el Sí ha guanyat per golejada.

El debat avui, és si la participació és un èxit o un fracàs. El percentatge de votants és la notícia, com era d'esperar.

Aquest ha estat segons el meu punt de vista, l'error de la convocatòria: el cens de la consulta.

Ha estat un gran error estratègic. Tots sabíem que l'única notícia important de l'endemà era el percentatge de participació. Sobre aquesta xifra (30%) sorgeixen tots els anàlisis i la reacció de tots els mitjans, a favor i en contra.

La decisió de configurar un cens basat en el padró municipal i a més incloure-hi els votants de 16 i 17 anys, ha estat el que ha enfosquit una mobilització considerable.

Per què tothom -fins i tot els organitzadors!- compara aquestes dades amb les de les eleccions reals. Quan en aquesta ocasió, el cens és com a mínim un 30% superior a qualsevol altra elecció, i a més de grups de població amb una participació electoral escassa.

Si haguéssin utilitzat els paràmetres comparables - majors de 18 anys, amb dret a vot a les eleccions catalanes - el percentatge de participació hauria estat molt superior. El missatge hauria estat un altre, l'anàlisi també, i sobretot, les reaccions també hauríen sigut diferents.

No puc entendre com es pot tenir un error estratègic tant gran.

Els defensors d'incloure tots els votants empadronats m'argumentaran dos motius:

- El primer, incloure nous grups de votants per tal fer augmentar el nombre de vots. Bé, a part de ser una certa trampa, és estúpid, ja que el que t'interessa no és el nombre de votants total sinó el percentatge en relació als convocats. La xifra no són els 192.000 sinó el 30%.

- El segon, donar un missatge a la inmigració de que ells també formen part de la societat catalana i donar-los així el dret a votar. Si aquesta és la intenció, organitza una consulta popular sobre el dret a vot dels inmigrants, però no vulguis barrejar una proposta política important amb bones intencions.

Aquest error estratègic converteix un èxit en un fracàs. No per aquesta onada que és discutible, sinó per les que vindran el proper mes d'abril. Si a les zones més nacionalistes, la participació és del 30-40%, no vull pensar la participació de Barcelona. El ridícul està cantat.

Lo trist és que si ho haguéssin fet sobre el cens electoral normal, els resultats hauríen pujat sobre un 10% com a mínim.

En fí, han primat les intencions als interessos, res de nou a l'horitzó. Ja se sap, als catalans ens perd l'estètica.

dijous, 10 de desembre del 2009

Zapatero i la Presidència Europea

http://www.rtve.es/resources/jpg/7/0/1256913587307.jpg


Amb l'entrada de l'any nou i durant sis mesos, Espanya tindrà la presidència de la Unió Europea.
Durant els sis primers mesos del 2010, José Luís Rodríguez Zapatero tindrà una agenda internacional i un protagonisme mediàtic important.

Si bé és cert que el nomenament d'Herman Van Rompuy com a president de la Unió li restarà protagonisme, no és menys cert que durant aquest mesos es reunirà amb els principals líders mundials en representació de la més gran economia del món, Europa.

Ja fa temps que Zapatero sembla allunyat de la política interior. Sobretot d'ençà de l'empitjorament de la crisi econòmica. Un allunyament que li fa dir coses com les que ha dit avui.

Si en la seva primera legislatura, la política interna va ser la seva única prioritat -de fet era difícil veure'l en viatges oficials- d'ençà que es van mig tancar els seus dos grans temes - Estatut i treva d'ETA- i es va accentuar la crisi, sembla que ara, a l'equador de la seva legislatura, la seva prioritat serà la política exterior.

Segons el meu punt de vista, aquest pot ser un gran error. La presidència espanyola de la UE vé en un mal moment per a Zapatero. Personalment, pot ser un bon moment, però políticament és desastrós. Amb 4 milions d'aturats, amb la sentència del Tribunal Constitucional al caure, amb el PP avançant a les enquestes, amb els tancaments que vindran després de Nadal i amb un dèficit públic imparable, no és un bon moment per posar-se a viatjar.

Si a més, tenint en compte, que el gabinet de Zapatero no està pensat per actuar sense ell, és dir, amb ministre d'un perfil polític baix i amb un mnistre d'Exterior qüestionable, la seva absència serà poc justificada a ulls dels ciutadans.

La presidència europea és una gran plataforma política però en el context actual, segurament serà contraproduent per la imatge del president del govern. Zapatero haurà d'administrar molt bé la seva agenda.

La millor solució hagués estat fer una crisi de govern per tal d'assolir aquesta presidència amb vicepresidents forts i amb un ministre d'AAEE molt potent -Solana?- però ara ja és massa tard. O no?

dimarts, 8 de desembre del 2009

Cursos de formació




Amb l'inici d'aquesta breu setmana, us anuncio un dels molts projectes que estem preparant des d'el CCAII per aquest nou any:


El CCAII i la Fundació Universitat de Girona ens hem unit per oferir dos cursos que creiem innovadors i necessaris:









El primer, Organització i direcció d'una campanya electoral intentarà ajudar a organitzar una campanya electoral a tots aquells responsables de partits, regidors, candidats, etc. que hauran de preparar la campanya electoral al seu municipi. Està adreçat també, a tothom interessat en conèixer més de fons com és l'organització d'una campanya electoral. El curs comença el proper 19 de gener del 2010.

El segon, Citymarketing, la creació de la imatge i la marca de la ciutat, és un dels fruïts del seminari Marca Ciutat i pretèn ajudar als responsables de promoció econòmica i turisme dels municipis a construïr una marca de ciutat d'èxit.

En tots dos cursos es realitzaran a Girona i hi participaran destacats especialistes.

Us animo a tots aquells interessats en aquests temes a visitar el bloc que hem creat, a seguir-nos a través de Facebook i obviament, a inscriure-us.

Per qualsevol dubte o suggeriment: canaleta@telefonica.net

dilluns, 7 de desembre del 2009



Avui La Vanguardia publica un reportatge sobre la presentació d'un llibre sobre la campanya electoral de Barack Obama. L'autor és David Plouffe, cap de campanya de Barack Obama a les eleccions presidencials del 2008.

Plouffe dona sis consells per a una campanya electoral:

- Parlar als votants com a persones adultes

- Internet com a mitjà, no com a fí

- Buscar nous grups d'electors: noves minories

- Tenir un grup dirigent petit i cohesionat

- Tenir un "exèrcit de predicadors" que difonguin el missatge

- Tenir un gran "tema de campanya" . Un missatge clar i mobilitzador

dimecres, 2 de desembre del 2009

Marketing per a hotels I



http://photos1.hotelsearch.com/original/00/7B/007B3C.jpg


Des que els meus pares van obrir al juny del 2005 l'Hotel Canaleta Heras em vaig encarregar de portar-los la comunicació i la promoció de l'hotel.
És un petit "hotel amb encant" de només 5 habitacions situat a Espolla, a l'Empordà.

Per tercer any consecutiu, la Guia Michelín ha destacat el nostre hotel com un dels més agradables d'Espanya, i li ha otorgat una caseta vermella que el defineix com a hotel agradable. A la demarcació de Girona, només 3 hotels més tenen aquesta distinció.
També ha estat molt ben considerat per altres guies i especialistes com el gurú d'hotels Fernando Gallardo.

El fet és que, des de fa 5 anys, toco el tema del marketing d'hotels i n'he pogut treure algunes conclusions que m'han servit per aplicar-ho a altres camps com la política, el citymarketing i l'empresa.

Les quatre principals lliçons que he après són:

1. Cal que la teva proposta de valor i la realitat puguin anar a una. Hem d'estar a l'alçada del que venem. Si venem una experiència, aquesta s'ha de poder realitzar amb èxit.

El nostre hotel proposa 2 conceptes molt clars:

- Modernitat i ruralitat. És un hotel modern en un entorn rural. Té totes les comoditats d'un hotel de qualitat d'una ciutat però ubicat en un enorn natural, rural, un poblet de l'Empordà. En aquest aspecte el disseny hi juga un paper important. Disseny a l'hotel, ruralitat fora l'hotel.

- Familiaritat amb distància. El fet que sigui un hotel petit facilita que no hi hagi massa gent i que el client es senti com a casa seva. Tenint molt clar que el client ve a descansar i no se l'ha de molestar, hi ha una relació "especial" amb els clients. Familiaritat però amb mesura.

2. La coherència és clau. Si la nostra proposta és un hotel modern en un entorn rural, el disseny ha de ser un pilar important. La decoració és un dels factors que donen coherència a la nostra proposta. El mobiliari, els ordinadors, web, serveis, etc. tot ha de ser coherent amb el que volem vendre. La marca es reforça amb la coherència.

3. La ubicació no és determinant. Tot i que el lloc és preciós, tant el poble d'Espolla, com el Paratge Natural de l'Albera com tot l'Empordà, la ubicació no és el factor determinant. Podríem estar ubicats en un altre lloc i funcionaria igual, ja que hem comprovat que molta gent decideix venir sense saber on és l'hotel. Allò important és el valor de la teva proposta independentment de la ubicació que tinguis.

4. Com diria el professor Chias, el marketing són persones. Res d'això no seria igual sense la feina que hi fan els meus pares i la gent que treballa a l'hotel. El factor humà sí és determinant.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Diferenciació

http://elequilibrioperfecto.files.wordpress.com/2009/01/diferenciacion.jpg

Sovint quan parlo d'estratègia política o electoral, parlo de diferenciació i contrast com a elements centrals de l'estratègia de qualsevol candidat que es presenti a unes eleccions.

Si no som diferents a la resta de candidats, si no aportem quelcom nou, no cal que ens presentem. Aquella societat no ens necessita. El que és realment útil és una proposta diferenciadora que aporti valor a la mateixa elecció. I aquesta proposta, s'ha de basar en la diferenciació.

Com?

- Hem d'analitzar com és el nostre candidat, com és el nostre partit, com són els candidats rivals i com és la societat a la que ens presentem. D'aquí, n'ha de sortir una proposta diferenciadora.

- A més de la diferenciació, hem de proposar un contrast amb les altres ofertes polítiques. Hem d'accentuar la nostra diferencia a través del contrast. No només som diferents sinó que contrastem amb les altres candidatures.

- La diferenciació sempre ha de ser sobre la base dels nostres atributs. Uns atributs indiscutibles que ningú ens pugui disputar i que a més, han de ser ben valorats per la ciutadania.

- Per això, és important que la nostra proposta sobre la que basarem la diferenciació sigui creïble i coherent amb nosaltres. Amb el nostre candidat, amb el partit, amb la trajectòria, amb el nostre dia a dia. No podem proposar una diferencia que no sigui coherent amb la nostra trajectòria.

Com diria Jack Trout.... Diferenciar-se o morir.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Els dos terrenys












Un dels factors més importants en una confrontació electoral, és el terreny de joc on es jugarà l'elecció. L'estratègia electoral ha d'estar enfocada a aconseguir que la batalla electoral es disputi en el terreny de joc que ens és més favorable.



És el que en diem el posicionament. Aconseguir que la confrontació electoral -, grup de votants, districtes electorals, issues sobre els que pivota l'elecció, atributs, propostes, etc. - es desenvolupi en un lloc on el nostre posicionament és millor que el dels altres candidats. Aquest fet, no ens garanteix l'elecció, però si que ens dona un clar avantatge.

En defnitiva, a l'hora de plantejar l'estratègia electoral hem de tenir molt clar en quin terreny de joc es plantejarà l'elecció. I si és possible, aconseguir que aquest ens sigui propici.

D'un temps ençà, estic intentant defugir del concepte tradicional del terreny de joc i estic començant a teoritzar sobre un concepte nou: el concepte dels dos terrenys.

Qualsevol opció política que es presenti a una elecció, sempre té un terreny de joc que li és favorable, on està ben posicionat: pot ser l'esquerra, la dreta, l'extrema dreta, l'independentisme, l'ecologisme, etc. Aquest espai electoral on cada partit és fort, és el que anomenaríem el segon terreny. No és el terreny principal, però és el terreny imprescindible.

Moltes vegades, quan hem definit quin serà el terreny de joc principal, intentem posicionar-nos en aquest terreny i oblidem el segon terreny. No tenim cap estratègia per a mobilitzar el terreny secundari, el nostre terreny, els nostres votants, els votants sempre.

Per què sí, normalment són votants sempre, i segurament guanyarem en el nostre segment principal, però hem d'aconseguir treure uns resultats extraordinaris en aquest segon terreny. No només guanyar. No n'hi ha prou.

Una estratègia guanyadora contempla els dos terrenys. I ha de donar com a resultats: un bon resultat en el terreny principal i un excel·lent resultat en el terreny secundari.

Són molts els candidats que han tret un bon resultat en el terreny de joc principal i en canvi han fallat en el secundari. Obviament, no han guanyat les eleccions.

Per tal que s'entengui el concepte i fent un símil militar, el terreny de joc, serà el front de la batalla, allà on es guanyen les batalles i el segon terreny serà la línea d'habituallament.
És molt important la batalla, però si la línea d'habituallament falla o es trenca, la batalla està perduda.

El mateix passa en unes eleccions. Hi ha dos terrenys, ambdos importants, ambdos decisius.

dilluns, 23 de novembre del 2009

El canvi de vot, el canvi de d'opinió

"Davant l'opció de canviar d'opinió o demostrar que no és necessari fer-ho, gairebé tothom prefereix buscar la manera de demostrar que no és necessari canviar"

John Kenneth Galbraith

diumenge, 22 de novembre del 2009

Tres lliçons sobre campanyes electorals

Darrerament he pogut confirmar tres premises pel que fa a campanyes electorals. Són tres lliçons importants que tenia bastant clares, però els darrers dies he vist confirmada la seva importància:

- La importàcia del moment electoral. En qualsevol confrontació electoral, el moment electoral, el clima electoral, el període de temps en què es planteja l'elecció, és el factor més important d'aquesta. Hem de tenir clar en quin moment temporal es troba la legislatura quan succeeix l'elecció. Hi ha voluntat de canvi? de continuïtat? la voluntat de canvi és només incipient? Les respostes a aquestes qüestions marquen l'elecció, marquen el terreny de joc en el qual es desenvoluparà l'elecció. I per tant, seran decisives a l'hora de plantejar l'estratègia.

- Davant qualsevol confrontació electoral mai no pots donar per segur el teu electorat. Una de les primeres coses que s'ha de fer és mobilitzar el propi electorat. Però no només mobilitzar-lo, també s'ha d'assegurar que la teva proposta els sedueix. Has de conèixer si la campanya, el candidat i la proposta els agrada. Es pot perdre una elecció, però no per no haver assegurat l'electorat més favorable.

- S'ha d'aprofitar fins l'últim dia per decantar la balança. La jornada electoral és importantíssima, s'ha d'intentar apretar més que mai. És l'últim esforç: mobilitzar interventors, apropar gent a les urnes, etc. No es pot abaixar la guardia fins que es coneixen els resultats.
La jornada electoral pot fer decantar la balança.

Són només tres lliçons, però espero no oblidar-les mai.

divendres, 20 de novembre del 2009

Ens prenen el pèl
















Ja s'ha acabat el sainet. Ja tenim president de la Unió Europea i Responsable de la Diplomàcia Europea.
Dos perfectes desconeguts. Dues persones grises i sense cap mèrit.
Bé, sí, només un: ser persones de consens entre els 27. Ah! i a sobre, no els hem votat.

Així doncs, tenim dues cares noves d'Europa que ens han de representar arreu del món i que són justament la imatge de la burocràcia i la grisor europea. En comptes d'avançar, retrocedim.

De fet, d'això es tracta. La Unió Europea mai no serà una entitat política potent. És només una unió econòmica i legislativa. Res més. No sé si és una bona o una mala opció. L'únic que tinc clar és que els estats són insubstituibles i l'elecció d'aquests dos "líders" n'és la mostra més evident.

Europa només podia guanyar pes polític amb l'elecció d'un gran líder polític. I només n'hi havia un: Toni Blair. Encara és jove i és l'únic que representant a Europa podia mirar de tu a tu a Obama.

I això és el que ha fet por als líders dels estats, a Sarkozy i a Merkel. No té res a veure amb el seu paper en la guerra de l'Iraq. El motiu és que si Blair hagués estat president de la UE, Sarkozy seria molt més petit a escala internacional.

El mateix passa amb la nova representant exterior, ni perfil, ni pes, ni nivell. Si volien alta diplomàcia haurien d'haver apostat per algú de pes: Joshcka Fischer, Villepin, etc.

Per posar a la senyora que han posat, ja podien deixar a Solana. No, si al final serà veritat que Moratinos tenia opcions!

En fi, és l'opció d'Europa. Respectable. Però que no ens prenguin més el pèl dient-nos que volen una unió política.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Tot menys debilitat











Ja vaig comentar en un post anterior que tenia el mateix títol, que el pitjor que pot fer un govern és donar sensació de debilitat. Quan això succeeix, els problemes es multipliquen.
Això, justament és el que ha passat amb el govern espanyol arrel de l'afer de l'Alakrana.

El govern de Zapatero ha actuat com un govern feble i això tindrà conseqüències. No només pels possibles problemes que li sorgiran sinó sobretot, per la imatge que projecta davant els altres governs i davant la seva pròpia opinió pública.

Les societats occidentals actual, entenen una certa cessió al xantatge, entenen a diferència d'altres èpoques, que sovint s'ha de cedir per a salvar vides, però sempre demanen que com a mínim es "salvi la cara", que el seu país no surti humiliat. És el que han fet la resta de països que s'han trobat en una situació similar. Han pagat, però ho han compensat detenint pirates després de l'alliberament i sobretot, no comprometent a la justícia. Espanya no ho farà així, tot i ser un país important.

En tot aquest procés hi han sortit pèrdent molts actors: el govern espanyol, la justícia espanyola, l'armador, Rodríguez Zapatero i sobretot, Carme Chacón. En canvi, han sortit guanyant els pirates i lògicament, els pescadors retinguts.

Mal negoci el que ha fet Zapatero. Per què seva ha estat la decisió. En molt mal lloc ha deixat a la ministra Chacón, a l'agafar les regnes ell personalment.

Tampoc ha estat en va, el paper del jutge Baltasar Garzón i la justícia espanyola. El trasllat a Madrid dels dos pirates segrestats, a més de ser una temeritat, serà segurament el que mostrarà aviat, la debilitat d'un estat feble.

En fí, Espanya ha passat d'un extrem a l'altre. De la xuleria d'Aznar a Perejil i l'Iraq a la cessió de Zapatero a Somàlia. No hi ha terme mig. O excés de fortalesa inconcient o mostra d'una debilitat ingenua. Tot i axò, la foto que han enviat des del ministeri de Defensa és molt bona. Llàstima que la imatge no concordi amb els fets.

PD: Algun dia ens hauríen de dir per què l'Alakrana va sortir del perímetre de seguretat. És obvi, per què. Però és que tota acció, té conseqüències. La responsabilitat comença per un mateix.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Ponència sobre Marca Ciutat a les jornades del CETT

Us adjunto una part de la ponència que vaig fer sobre la Marca de Ciutat en les jornades internacionals sobre "Ciutats creatives " que va organitzar el CETT a Barcelona.


dijous, 12 de novembre del 2009

El Relat de l'Emprenedor










A petició de l'amic Eduard Batlle i de l'incansable STIC.CAT, el proper dijous 19 de novembre participaré a la Jornada "Empendre el Futur" al Fòrum 360 de Mataró.




M'han demanat que obri les jornades i que parli sobre "El relat de l'emprenedor".

Preparant la ponència, m'han vingut algunes idees sobre el relat i l'emprenedor que m'agradaria compartir:

- El relat, l'estructura narrativa és la manera més eficaç per a transmetre coneixement.
És la la manera més comprensible, més articulable, més memorable i més senzilla de difondre qualsevol coneixement o informació que volguem transmetre.

- El relat és el que ens defineix. Ens diu què som, és el que ens ajuda a construïr la nostra marca i el que ens dona COHERÈNCIA. Sense coherència no hi ha marca, i obviament, el relat es perd.

- El relat és exitós quan la gent identifica en nosaltres, el nostre projecte o la nostra marca, tres respostes:
D'on venim, on estem i on anem.
No n'hi ha prou en que ho sabem nosaltres -ja és molt- sobretot, és un relat exitós, quan la gent visualitza en nosaltres les respostes a aquestes preguntes.

- En els projectes dels emprenedors, projecte personal i projecte professional van estretament units. Són una mateixa cosa. El relat doncs, és el mateix. El relat del projecte és el relat de l'emprenedor i a l'inversa.

Tot bon emprenedor ha de saber construïr el seu relat, ja que a més del seu relat presonal, serà el relat del seu projecte.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Obama, al cap d'un any
















Ha passat un any des que Obama va guanyar les eleccions presidencials dels EEUU.
Just quan s'inicia el primer aniversari de la victòria demòcrata, sorgeixen notícies que comencen a enfosquir aquest aniversari.

No només són les notícies que arriben de l'Afganistan, ni les enquestes que situen la popularitat del president en el 50%, ni els problemes amb la reforma sanitària, ni fins i tot, el desconcertant premi Nobel de la Pau.

Són sobretot les notícies que fan referència al seu enfrontament amb la FOX de Murdoch i els resultats d'ahir a les eleccions estatals de Virginia i Nou Mèxic.

El partit demòcrata va perdre les eleccions a dos territoris on governaven els demòcrates. A més, Obama ha donat suport explícit als candidats derrotats a l'igual que la maquinària demòcrata.
Si a això hi afegim el fet que els dos candidats republicans no eren precisament centristes, veurem que hi ha quelcom darrera d'aquest toc d'alerta.

Es parla molt del desencís d'una part dels electors amb l'actuació d'Obama. La majoria atribueix aquesta decepció a les grans espectatives que va generar i que són impossibles de complir. En això, jo hi estaria d'acord.
L'exemple del premi Nobel ens mostra la magnitud de les espectatives i esperances que genera el president Obama. Molts dels seus seguidors són el seu principal enemic. El veuen com un heroi, com qui pot fer allò que ningú altre no pot fer. I Obama és només un home que gestiona una administració política inmensa.

Els mateixos que li demanen que estigui a l'alçada de les espectatives -és impossible- assenyalen que la baixada de la popularitat es deu a l'incompliment d'aquestes i li demanen que es concentri a satisfer les espectatives. Si ho fa així, tornarà a tenir altes xifres de popularitat.

Molts dels nostres periodistes i analistes han comprat aquest discurs.

Segons el meu punt de vista, res més lluny de la realitat. És el discurs d'unió entre demòcrates i republicans, entre blaus i vermells, el que pot retornar a Obama a les xifres anteriors. No ha d'obsessionar-se en acontentar als seus fans. Ha de centrar-se en governar per a tots.

Obama té un problema en el centre. Els atacs republicans -sobretot de la FOX, però no només- estan erosionant la seva imatge entre les classes mitges menys polititzades. Volen presentar Obama com a extremista, com a radical. I és aquí on comença a tenir problemes.

Si Obama vol recuperar impuls, ha de recuperar el centre. Ha de tornar al discurs d'unió i superar a un partit republicà radicalitzat i dividit. És el que va fer Clinton i és el que va fer Blair.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Ja fa un any
















Ahir va fer un any que un grup de gent de la comunicació política, vam marxar cap a Washington a seguir les eleccions nordamericanes en les que Barack Obama es proclamà guanyador. Ens van anomenar els Setze de Washington i en certa mesura, res tornarà a ser com abans després d'aquell viatge iniciàtic.

Va ser una molt bona experiència, una gran experiència. I més amb un grup d'amics que va fer que l'experiència fos única. D'aquell viatge n'han sortit moltes coses: lliçons, amistat, coneixement, etc.

D'aquell viatge també en van sortir idees. Idees que ben aviat es convertiran en projectes. Espero poder explicar-ho aviat.

De moment, els setze ja preparen el proper viatge...

divendres, 30 d’octubre del 2009

La fi d'un model

Article publicat a l'Hora Nova


Fa tres dies esclatava un escàndol polític arran de l’operació contra la corrupció urbanística que ha portat a terme el jutge Garzón i que ha suposat la detenció de destacats polítics i expolítics dels dos grans partits de Catalunya.
Paral·lelament, cada dia es van sabent més coses del saqueig d’una de les institucions culturals més importants del país, el Palau de la Música Catalana.
Des de Madrid, veiem com alts dirigents del principal partit de l’oposició estan escenifican,t davant de tothom, la lluita pel control de la quarta entitat financera d’Espanya: Caja Madrid.
La tercera entitat financera de l’estat, La Caixa, anuncia que es ven la totalitat d’una de les seves empreses estrella, AGBAR, a canvi d’ADESLAS. La icona de la nova Barcelona passa a mans franceses.
Fa mesos que les caixes catalanes estan negociant la seva fusió per tal d’evitar desaparèixer. Encara que el preu sigui precisament desaparèixer.
L’atur a Espanya no para de créixer i ja s’està acostant al 20% de la població activa. La crisi econòmica, l’augment dels subsidis i l’increment dels aturats provoca una sagnia en els comptes de l’Estat i el dèficit públic ja s’acosta al 6% del PIB.
Degut a la destrucció de llocs de treball i l’increment de l’atur, per primera vegada en els darrers quinze anys, aquest 2009 serà el primer any en què Espanya tindrà menys immigrants que a finals de l’any anterior.
L’alt nivell d’endeutament obliga l’Estat a retallar despeses i a apujar els impostos.
L’augment dels impostos provoca una reducció del consum i una contracció de la demanda.
A tot això, els ajuntaments veuen com els seus ingressos baixen espectacularment alhora que la demanada de necessitats socials augmenta exponencialment.
Posats així, un darrera l’altre, sembla que tot estigui lligat, que hi hagi un denominador comú en tot aquest seguit d’esdeveniments. I la veritat és que hi és. En menor o major mesura, tots aquests fets tenen en comú la participació del factor immobiliari.
Tots aquests esdeveniments han començat a produïr-se quan s’ha constatat que el model en el qual hem basat el nostre creixement, s’ha acabat.
És la fi d’un model. Un model de creixement urbanístic que ha estat el motor de la nostra economia durant aquestes gairebé dues dècades.
Ha caigut el sector immobiliari i han començat a fallar moltes coses. Moltes coses aparentment allunyades de la construcció depenien d’ella, depenien d’un model insostenible.
I quin era aquest model? M’ho va definir molt gràficament un empresari en plena eufòria immobiliària: “Val molt més el terreny on tinc la fàbrica que el que produirà la fàbrica en els propers anys. Surt molt més rentable vendre el terreny i viure bé, que l’esforç de treballar, crear riquesa i llocs de treball”.
Ja es veia que un model així no portava enlloc. I ara veiem que la fi d’un model també té conseqüències. Conseqüències importants.
Haurem de començar a construïr un nou model de creixement. Trigarem anys. Esperem que sigui millor.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

L'estratègia de La Caixa









Enmig de l'escàndol Millet, ha passat gairebé desaparcebuda una notícia que és transcendental per l'economia i la indústria del país. No només perquè afecta a una empresa important i un sector bàsic -l'aigua- sinó perquè representa una escenificació de l'estratègia de La Caixa. I tot el que afecta a La Caixa, en aquest petit país, és important.

Un dels vaixells insígnia de les empreses controlades per La Caixa, Agbar, ha estat venut a la francesa Suez. El nou símbol de Barcelona, la Torre Agbar, passa doncs a mans franceses.

A canvi, La Caixa passa a adquirir el 100% de l'asseguradora mèdica Adeslas, de la qual Agbar tenia el 55% de les accions. A més, l'entitat catalana ha d'aportar una important quantitat de milions per acabar de comprar l'asseguradora.

Quina és l'estratègia que motiva aquests moviments? Quins són els objectius?

La nova estratègia de La Caixa es basa en tres punts molt clars i que tindran importància en el futur:

- Refinanciació de l'entitat i venda de participacions industrials. La Caixa, com totes les entitats financeres es troba en un moment complicat en què ha de retornar molts crèdits i a més, ha d'assumir una important morositat. Fruit d'aquesta situació, necessita recapitalitzar-se. Això ho farà sobretot abandonant algunes de les seves participacions industrials, com és el cas d'Agbar i d'altres que vindran. No oblidem que Criteria és un dels principals holdings industrials d'Espanya.

- Retorn al sector financer. Part de l'estratègia de La Caixa passa per tornar a fer el que millor sap fer: el negoci bancari. Hi haurà doncs, una concentració en la missió amb la qual l'entitat va ser fundada, en perjudici de la indústria.

- El negoci de les assegurances. D'aquí de la importància de la compra d'Adeslas. Adeslas és l'asseguradora de salut líder a Espanya, amb tres milions de clients. Aquesta compra reforça el paper de La Caixa en el món assegurador, ja que amb la seva filial SegurCaixa Holding l'asseguradora de La Caixa té un pes important en les assegurances de vida i les pensions.
La Caixa ha vist que el negoci assegurador és la continuïtat natural del negoci bancari. I ha invertit en el que creu que serà el futur. Vol un bon posicionament per controlar un negoci clau en la societat del futur.

Aquest tercer punt és el que té importància per al conjunt de la societat, ja que La Caixa apunta a assegurar-se un sector clau i pilar del nostre estat del benestar: l'assistència sanitària.

La Caixa sempre apunta cap a on van els trets. No acostuma a equivocar-se. Ens està indicant que les mútues de salut i les assegurances sanitàries tindran molt més pes en el futur. Més importància del sector privat en l'assistència sanitària.

Caldrà tenir-ho en compte. No oblideu que abans que esclatés la bombolla immobiliària, de fet en el seu moment més àlgid, l'entitat catalana va vendre la seva participació en Colonial i va sortir del negoci immobiliari. Va ser a mitjans del 2006. Tots sabem què va passar després...

dijous, 22 d’octubre del 2009

Pel·lícules en versió subtitulada

El cinema sempre ha estat una arma propagandística molt important.

Des de l'aparició de Youtube, aquesta arma pot ser utilitzada per tothom per transmetre un missatge polític amb una important efectivitat.

Hi ha però, dos elements claus en la utilització d'aquesta nova eina:

- La psicologia dels personatges. S'intenta reafirmar estereotips utilitzant personatges de ficció amb un comportament exagerat.

- L'humor. Sense humor aquest tipus de vídeos no tenen recorregut. És el fet que siguin més o menys divertits el que fa que els vídeos circulin.

Aquesta eina és important per reafirmar marcs mentals prèviament construïts.

No cal dir que si la pel·lícula és àmpliament coneguda, millor.

Us adjunto dos exemples que mostren molt clarament el poder d'aquestes armes a mans de segons quines ments:




dimarts, 20 d’octubre del 2009

El cop de porta de Montserrat Nebrera











A proposta d'un insigne lector d'aquest bloc, avui parlaré de la fugida de la Montserrat Nebrera del Partit Popular.

La seva marxa ha estat una crònica d'una mort anunciada. Des que va entrar al PP es veia que aquesta aventura acabaria malament.

Els objectius que segons ella justificaven la seva entrada al PPC -regenerar la política, fer del PP un partit central a Catalunya, etc - ja mostraven el desconeixement que ella tenia de la societat i la política catalana i la dificultat per aconseguir els seus objectius.

Montserrat Nebrera és el que els nordamericans anomenen un outsider.

Quan era dins del PPC ja es comportava com a tal -parlava clar, no encaixava bé dins l'estructura del partit, era mediàtica, tenia una carrera professional exitosa fora de la política, etc.- però ha estat amb la seva marxa quan s'ha visualitzat més que ella és això: una outsider.

La seva marxa ha tingut tots els ingredients de la persona que vol fer carrera política presentant-se com algú que no prové del "món de la política" sinó del carrer, de la societat:

- Populisme. Ha desprestigiat la màxima institució del país, la representació política del poble de Catalunya, dient que no serveix de res, que val més que la tanquessin. Ella sap que sense Parlament no hi hauria política i, per tant, és demagògia, però li és igual perquè el que ella pretén és sintonitzar amb bona part de la societat que pensa d'aquesta manera.

- Parla clar. La seva manera de parlar i la convicció de les seves intervencions fa que sigui creïble i connecti amb molta gent que la sent. Fuig del políticament correcte i això la gent ho agraeix.

- Valentia. Tota la seva actuació té un cert aire heroic. S'ha de ser molt valent per intentar fer del PP un partit líder a Catalunya i més ara, per intentar regenerar la política.

- Bona imatge pública. És una molt bona comunicadora. Mai no deixa indiferents els mitjans i té una imatge pública molt bona. És doncs una seductora nata. Atrau i reté l'atenció.

- Focalitza. La crítica a Aznar que fa en el seu llibre i que es coneix quan surt del PP, és un gest clar de populisme. Fixeu-vos-hi.
Nebrera diu que Aznar considera que la societat catalana està malalta. No és casual que Aznar ocupi un lloc rellevant en la seva sortida: focalitza en un dels principals "papus" de Catalunya una idea molt cruel (odia als catalans). Aquesta crítica descarnada a un dels "dimonis col·lectius" de Catalunya dient el que diu dels catalans, fa que òbviament bona part de la societat catalana empatitzi amb la Montse Nebrera just en el moment en el què surt del PP.

En definitiva, un cop de porta d'algú que surt de la política per tornar al carrer, però que es prepara per tornar-hi a entrar ben aviat. El que no tinc tan clar és si els resultats l'acompanyaran.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

SCCIEP






Aquest dimarts dia 20 d'octubre es constitueix la SCCIEP, la societat que ha d'aglutinar i coordinar tots aquells que ens dediquem a la comunicació política.

És una iniciativa del prolífic amic Toni Aira i d'en Marc Puig, degà del Col·legi de Publicitaris de Catalunya, entre altres persones.

Va ser un honor per a mi, que em convidessin a sumar-me a aquesta iniciativa des de bon principi.

En un moment en el que en el sí de la societat catalana hi ha una certa sensació de buidor, iniciatives com la SCCIEP ajuden a situar el país en el lloc que ens correspon.

Per als qui ens dediquem a aquestes coses, és una molt bona notícia que mica a en mica, el nostre país es vagi acostant als països capdavanters en la professionalització de la comunicació política.

L'acte del proper dimarts 20 a les 19h al Palau Robert, acte fundacional de la SCCIEP, anirà sobre els speechwriters catalans i sobre l'storytelling, aquest darrer, un tema que m'apassiona.

Felicitats a tots!

divendres, 16 d’octubre del 2009

La creativitat en les ciutats turístiques



Aquest és el títol de les jornades que organitza el CETT conjuntament amb la UB i la UPC en el marc de l'Any Cerdà, el propers 22 i 23 d'octubre del 2009 a Barcelona.

Creativitat, turisme i ciutat. Aquests són els eixos de les jornades per on passaran destacats especialistes.

A mi m'han convidat a parlar de les ciutats marca, el divendres 23 d'octubre.

Us animo a mirar el programa i a pensar sobre el que pot ser el motor clau de les ciutats capdavanteres del futur: la creativitat.

Programa del seminari La creativitat en les ciutats turístiques des de l'imaginari de Cerdà

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Costa vs Costa






Ricardo Costa, RIC per als amics, es va plantar i amb una contundència gens habitual va desafiar Mariano Rajoy i va anunciar que ell continuava com a secretari general del Partit Popular a València. A no ser que s'obrís una comissió d'investigació interna.

Costa va desafiar clarament Gènova i Francisco Camps va recolzar aquest desafiament. Per voluntat pròpia o per interés, això no ho sabem.

La direcció nacional del Partit Popular encara està desconcertada i no sap exactament quin camí seguir, a més la peculiar manera d'afrontar els problemes de Mariano Rajoy fa que la sensació de desconcert sigui encara més gran.

Però és que darrera Ricardo Costa hi ha moltes més coses. Entre elles, el seu germà Juan.

I és que la partida que s'està jugant a València no s'entén sense la figura de l'exministre d'Aznar i germà de RIC, Juan Costa.

Encara que molta gent no s'enrecordi, Juan Costa era la persona que representava l'oposició dins del Partit Popular al lideratge de Mariano Rajoy després de les últimes eleccions generals.

Després de la segona derrota consecutiva de Mariano Rajoy davant Rodríguez Zapatero, un sector del PP liderat per Esperanza Aguirre i el PP de Madrid i amb el suport mediàtic d'El Mundo i la COPE, va demanar la dimissió de Mariano Rajoy i la realització de primàries dins del partit per elegir el nou líder nacional.

Esperanza Aguirre va suspesar presentar-se a les primàries però finalment ho va descartar per tal de no posar en perill la seva carrera política en cas d'una derrota. Finalment, es va consensuar entre el sector del PP de Madrid, el sector pròxim a José Maria Aznar i el sector pròxim a Rodrigo Rato, el nom de Juan Costa com a candidat alternatiu a Rajoy.

Durant uns dies, tota la premsa del país va estar seguint Juan Costa per veure si finalment disputaria el lideratge del PP a Mariano Rajoy. Finalment, Costa va llençar la tovallola i va renunciar a presentar batalla.

I en part ho va fer degut a l'important suport que Rajoy va rebre de Francisco Camps, líder d'un dels principals "bastions" electorals del Partit Popular i recelós del poder que pogués tenir el PP de Madrid en el cas que l'opció Costa hagués triomfat. Seguidament altres barons regionals del partit, com Nuñez Feixó, també van donar suport a Rajoy per tal que el PP de Madrid no aconseguís tot el poder del PP nacional.

No va ser casual que el congrés que havia de tornar a elegir Rajoy com a president del partit es fés a València.

Tampoc no és casual que davant tot l'affaire Gürtel, el nom que es posi sobre la taula des de la direcció del PP sigui el del secretari general del PP valencià, Ricardo Costa, germà de Juan.

En aquest context, no és gens estrany que Ricardo Costa hagi plantejat un pols a Rajoy, ja que s'està desenvolupant una jugada més d'aquesta partida que es diu "batalla pel control del PP".

I és que a través de l'actuació del "Bigotes" perilla Francisco Camps, el gran suport de Rajoy. I Rajoy ho sap. I sap que sense Camps el seu lideratge seria molt més feble. D'aquí que intenti prescindir de qualsevol menys de Camps i que sigui tan comprensible amb l'actuació del president valencià.

Però Camps està molt més feble del que aparentment sembla i d'aquí ve el pols de Ricardo Costa.

El PP valencià està dividit en tres parts que coincideixen amb les tres províncies de les quals Camps només controla totalment València, amb l'ajuda de la seva amiga Rita Barberà. Però a Alacant el partit està dividit i en bona part controlat pels partidaris de l'expresident Zaplana. I a Castelló, l'inefable Carlos Fabra i Juan Costa són els que tenen el control del partit.
En aquest sentit, va ser molt interessant l'actuació de Carlos Fabra durant el dia d'ahir. Va ser el primer en ratificar Ricardo Costa i en desautoritzar Mariano Rajoy i dos dels seus puntals: Maria Dolores de Cospedal i Gonzalez-Pons.

A València s'està produïnt un pols que va molt més enllà de les "costes llevantines", s'està produïnt un nou episodi de la batalla pel control del Partit Popular. I no és casual que el cognom Costa hi torni a tenir un paper important.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

El nobel d'Obama com a exemple











Estic convençut que ni el mateix Obama s'ho devia creure quan li van comunicar que havia guanyat el premi Nobel de la Pau.




La meva opinió és que Obama no es mereix un premi Nobel. Ni de la pau ni de literatura. Ara, no. Potser d'aquí a tres anys, haurà pogut acomplir algunes de les seves promeses per afavorir la pau, però encara no ha tingut temps. Encara que alguns no s'ho creguin, és només un home.

El que em preocupa del premi Nobel de la Pau d'Obama no és el fet en sí, sinó els motius que han portat al jurat a otorgar-li.

Alguns analistes consideren que és un premi d'"Europa" al nou líder mundial, el propi Obama ho veu com una invitació a l'acció, i altres ho veuen com un premi al multilateralisme després de l'unilateralisme de Bush.

Potser sí. Però em temo que això té molt més a veure amb un fenòmen postmodern, que té a veure amb la societat mediàtica que vivim i que finalment, ha arribat a l'acadèmia.

Tot i que em llenci pedres al meu propi teulat, el premi a Obama no és res més que un reflex del pensament de la societat occidental del s.XXI. Una societat que creu més en les espectatives, en les sensacions, en les emocions que en els fets mateixos.

La lògica racional ha donat pas a les espectatives emocionals. Això és un fenòmen molt estudiat i molt utilitzat en la publicitat, el marketing i fins i tot la política, però em resultava difícil que arribés al món acadèmic. Amb tanta rapidesa i amb tanta desinhibició. El rei va despullat.

El fet remarcable del premi és la consolidació a nivell acadèmic -això vol dir que ja ha arribat a tota la societat- del pas del " si ho veig ho creuré" al "Si ho crec, ho veuré".

Els que han premiat a Obama saben perfectament que ell no es mereix el premi, però estan convençut que s'el mereixerà. Tenen fé en ell. Creuen en ell. Estan convençuts que ho farà, per tant el premíen quan abans millor. Tenen espectatives amb ell, i creuen imposible que els defraudi, per això el premíen. És un premi a les espectatives, a la fé.

No és res més que un premi preventiu.

Esperem que aquesta entronització de la fé en perjudici de la raó no s'escampi més, i sobretot, que les espectatives tornin al lloc que es mereixen i no passin a tenir el mateix valor que els fets.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Tàctica i Estratègia segons Mario Benedetti

A vegades un poema pot ajudar a fer més comprensibles els conceptes

dijous, 8 d’octubre del 2009

Més o menys fragmentació electoral?














En aquest fenòmen, Catalunya ha estat pionera. Ara, és un fenòmen que s'està estenent per tota la geografia europea i que va tenir el seu moment a Catalunya, l'any 2003 i sembla que ja s'ha superat: la fragmentació electoral.

A l'any 2003, per primera vegada des dels anys 80, a Catalunya els dos grans partits (CiU i PSC) van sumar una mica més de la meitat dels vots, aquest factor es va repetir a les eleccions del 2006 on van sumar menys del 60% dels vots i a més, s'hi va sumar un nou partit al Parlament: Ciutadans.

En aquesta legislatura, ens trobem que tenim els dos grans partits que no arriben al 60% dels vots i sis partits polítics ( més si comptem EUIA, CPC i Unió) representats a la cambra.

Aquesta atomització de partits polítics, el creixement del pés específic d'algun d'aquests partits (sobretot els ecologistes, liberals i esquerra) i la reducció del pés específic dels dos grans partits ha estat comú als països més imprtants d'Europa.

A l'igual que a Catalunya, el principal perjudicat d'aquesta tendència han estat els partits socialdemòcrates, que han estat la base de votants conjuntament amb l'abstenció dels nous partits.

El fet que aquest procés que s'està produïnt a Europa a Catalunya ja va passar fa sis anys, el desgast d'alguns partits polítics petits i mitjans i el fet que la corrent de fons a casa nostra fós a l'inversa, em va fer pensar que es produïria un retorn als dos grans partits per part de l'electorat. I que aquests tornaríen a guanyar percentatge de vot en detriment dels partits minoritaris. En definitiva, que el vot útil tornaria a estar de moda.

Tenia la sensació que CiU i PSC pujaríen en detriment d'ERC, ICV i PP. I que el percentatge dels dos grans partits tornaria a superar ampliament el 60% del total dels vots.

Amb l'aparició de Reagrupament i la possible aparició de partits com UPD i PXC, aquesta sensació s'em comença a matitzar. La corrent de fons va en el sentit de l'ampliació del pés dels dos grans partits, però alhora, el vot es fragmenta més. Apareixeran nous partits al Parlament. És possible que tinguem algun partit més.

Això què significa?

Doncs que ens anem acostant cada vegada més a un model italià o fins i tot francés: dos grans blocs electorals liderats per dos grans partits polítics però amb altres partits menors al seu entorn.

De fet, ja ens trobàvem en una confrontació de blocs, però no ho sabíem -el fet que a Catalunya hi hagi dos eixos, el nacional i l'esquerra/dreta ho dificulta- ja que no era explícit. Hi havia el tripartit com a un bloc clar, però davant no hi havia un bloc compacte.

L'aparició del Reagrupament de Carretero, no és res més que l'escissió d'una part de l'independentisme que estava en el bloc del tripartit per anar a configurar un altre bloc.

Al final pot ser que la major fragmentació provoqui una major concentració.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

L'impost de successions com a "issue"












Ja fa temps que l'impost de successions i donacions està introduint-se en el debat polític. Un impost que és percebut per les classes mitges com un impost injust.

A Catalunya, des de fa cosa de dos o tres anys, el debat a l'entorn d'aquest impost s'ha anat consolidant fins al punt que va tenir un paper rellevant en la passada campanya electoral -Artur Mas va proposar eliminar-lo- i auguro que es convertirà en un dels temes centrals -issue- de la propera campanya.

Aquesta focalització es va iniciar quan les comunitats autònomes governades pel Partit Popular van decidir eliminar aquest impost o reduir-lo dràsticament i algunes comunitats governades pel PSOE s'hi van sumar ràpidament.

Així doncs, ens trobem amb un mapa autonòmic on es produeix un fet diferencial clar: el pagament o no de l'impost de successions.

La supressió o no d'aquest impost en altres zones de l'Estat pot tenir influència electoral però difícilment es convertiria en un issue, en canvi a casa nostra ha esdevingut un dels "grans temes".
Per què?

Doncs perquè al marge de l'estructura sòcio-econòmica de Catalunya, la majoria dels catalans tenen la sensació que paguen més que a la resta de l'Estat. A més, s'ha consolidat en el sí de l'opinió pública catalana la visió que les balances fiscals són clarament desfavorables per als interessos de Catalunya. És a dir, perceben que fan un esforç fiscal més gran que en altres zones d'Espanya.

Tot aquest discurs històric però, tenia com a eix central la idea que era el govern estatal el que provocava aquesta injustícia econòmica respecte a Catalunya, però amb l'impost de successions, per primera vegada és la Generalitat qui passa a convertir-se en l'objectiu de les crítiques.
Per primera vegada el "fet diferencial" de pagar més està provocat pel nostre govern.

Un govern que veu difícil renunciar a aquest impost en un context com l'actual en què la caixa de la Generalitat s'està buidant a marxes forçades per la manca d'ingressos.

Però justament pel context de crisi econòmica i per l'apujada d'impostos que portarà a terme el govern espanyol, la sensació d'injustícia que provoca l'impost de successions es va escampant com una taca d'oli entre les classes mitges catalanes.

El govern de la Generalitat ho sap -i l'oposició també- i és per això que va proposar una rebaixa a l'inici de la legislatura i ha acordat una nova rebaixa fa només uns dies.
En el context actual, aquest impost esdevé un punt feble massa clar per al govern i una avantatge per a l'oposició.

Farà bé el govern d'intentar neutralitzar d'alguna manera el tema de l'impost de successions ja que s'està consolidant el marc de referència contrari als seus interessos. No és casual que hagi sortit un nom com "El peatge de la mort" per definir-lo. Un nom negatiu però efectiu. Just el que es busca.

Ni Lakoff no trobaria un exemple més clar per narrar la construcció d'un marc de referència.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

divendres, 2 d’octubre del 2009

Emoció, sempre emoció
















Quan encara no se sap quina ciutat serà elegida seu dels Jocs del 2016, Barack Obama i la seva dona Michelle han preparat un discurs emotiu per aconseguir que Chicago sigui la seu dels JJOO del 2016.

El món comença al barri. Acosteu els jocs al barri, al meu barri. Feu possible el somni.
Aquest seria el missatge del discurs de la parella presidencial.

Sense saber quin serà el resultat final, el discurs ha estat brillant i el missatge boníssim. L'emoció sempre triomfa i fa que una idea, un projecte, un anhel, tingui molta més força.

Us deixo amb una part del discurs de Michelle Obama:

"La presentación, una hora larga, la primera de las cuatro que se verán hoy, ha incidido en sus tres videos en rostros de deportistas de base, de chavales cuyas pocas posibilidades de salir adelante eran canalizadas por entrar en un equipo deportivo. La esposa de Obama ha hablado de su infancia en la ciudad, de la enfermedad de su padre, afectado de esclerosis múltiple y cómo veía él el deporte como superación: Y si yo tenía que encestar en una canasta, lo conseguía. Por eso ha pedido los Juegos, no como primera dama o como nativa de Chicago, sinó como hija".

dimecres, 30 de setembre del 2009

És l'extensió de línia una trampa?








Una de les principals estratègies de màrketing pel que fa a productes i serveis és l'extensió de línia.
L'extensió de línia no és res més que l'aprofitament d'una marca consolidada en un determinat producte o sector per tal de crear nous productes o serveis sota la mateixa marca. Com el seu nom indica, extendre la línia de productes sota el paraigua d'una marca.
És a dir, l'aprofitament d'una marca consolidada en un sector per tal d'introduir-nos a nous sectors.




Amb aquesta estratègia s'intenta que el prestigi de la nostra marca principal ens serveixi per posicionar el nou producte o el nou servei.

Moltes de les principals marques ho han fet. Marques líders en un determinat producte han volgut aprofitar aquests lideratge per entrar en nous sectors aprofitant la marca líder.

Això també es pot fer en els serveis. El típic exemple és el d'una marca líder en lloguer d'habitatges que es vol introduïr en la promoció d'habitatges. O d'un bufet d'advocats líder que, aprofitant el nom, comença a oferir serveis de consultoria econòmica.

Els exemples són molts, ja que aquesta tendència és habitual en el món de l'empresa. Aprofitar el prestigi de la teva marca per obrir-te a nous mercats.

Al Ries i Jack Trout, pares del concepte de posicionament en l'empresa juntament amb Michael Porter, consideren que l'extensió de línia és una trampa. I que té com a principal conseqüència el debilitament de la marca principal.
A mida que vas allargant els atributs de la marca i hi vas afegint nous serveis o productes, la marca es va tornant més difusa i perd la força i la claretat que tenia. Amb el temps acaba perdent el lideratge en el sector original.

La principal explicació es troba a la ment de les persones. La gent associa una marca a un producte o servei, i quan aquesta marca no està clarament associada a una sola cosa, aquesta perd força. La gent no pot recordar quantes coses pengen d'una marca. La clau està en la simplicitat.

Què és Volvo? Què és Ferrari? què és Coca-Cola? etc. Ries i Trout proposen la creació d'una nova marca com la manera més adient per introduir-se en el nou mercat sense minar la força de la marca líder.

Hi ha però molts exemples d'èxit de l'extensió de línia. El més clar és el d'Apple.

Apple, ha anat estenent la línea a partir de la marca principal - els ordinadors Mac- i introduint-se amb èxit al mercat de la música -iTunes i ipod-, telefonia -iphone-, etc. I tot amb èxit.

L'explicació segons el meu punt de vista es troba en el fet que a la ment del consumidor Apple no és un fabricant d'ordinadors sinó l'avantguarda tecnològica. I és per aquí per on l'extensió de línia té èxit.
Per a la gent, Apple no ven un determinat tipus de tecnologia sinó que és la marca que revoluciona tota la tecnologia electrònica. Aquest és el valor d'Apple. I per això en el seu cas no hi ha una extensió de línia clara, tota la tecnologia electrònica és el seu sector.

Un cas similar seria el de Walt Disney. Tota la seva extensió de línia - pel·lícules, parcs d'atraccions, còmics, canals de TV, etc.- en realitat no és una extensió real.
No és una extensió de línia de les pel·lícules de dibuixos animats.

Perquè per a la gent Walt Disney és sinònim de Fantasia, i per tant, sempre que es mogui en aquest camp, no estarà fent una extensió de línia. L'extensió de línia es produirà quan intenti aventurar-se en un sector diferent de la fantasia. Quan, per exemple, intenti fer pel·lícules d'acció.

Així doncs, abans d'intentar extendre la línia de la nostra marca hem de conèixer bé quina és la percepció que té la gent de la nostra marca, a quin concepte associen la nostra marca. Què som i què creuen que som. Si ens movem dins del concepte l'extensió de línia pot ser exitosa, si no és millor crear una altra marca per al nou producte.

dilluns, 28 de setembre del 2009

La crisi no canvia governs










Han passat les eleccions a Alemanya i a Portugal.
Angela Merkel i José Socrates continuaran dirigint els respectius països.
Hi ha hagut múltiples interpretacions d'aquests resultats: que si s'ha girat a la dreta, que si han sortit guanyant els que ja governaven, que si els partits petits han sortit reforçats, etc.

Per a mi, la conclusió és molt més senzilla: han guanyat els millors candidats, els més solvents.

De fet, si ens hi fixem, llevat d'alguns països nòrdics on la crisi ha afectat molt, a la majoria de països els lideratges i les dinàmiques de canvi ja estaven projectats abans de la crisi econòmica. I la crisi no ha afectat gaire les dinàmiques electorals.
És a dir, ni Merkel ni Sòcrates han guanyat per la crisi, així com Brown tampoc perdrà per la crisi econòmica. Les dinàmiques ja hi eren abans i la crisi no ha variat la direcció.

Només hi ha una excepció a aquest panorama: Espanya.

A Espanya sí que afecta especialment la crisi econòmica i fins i tot pot provocar canvis electorals. Però no és la crisi econòmica mundial la que ho genera sinó la seva pròpia crisi: la crisi de la construcció i l'increment de l'atur que això ha significat.

Perquè, si ens hi fixem, tothom va mirant si als altres països pugen els impostos per la crisi econòmica, quan aquí, si els pugen és justament per la nostra pròpia crisi econòmica: per pagar subsidis de desocupació i polítiques socials.
Els altres països no tenen aquesta despesa. Per tant, la necessitat recaptatòria no és tant gran.

Així doncs, la crisi econòmica no ha provocat gaire canvis polítics en altres països europeus, però Espanya no juga en aquesta lliga. Aquí la crisi pot afectar molt. Spain is diferent.

Compte amb voler aprendre lliçons europees...

divendres, 25 de setembre del 2009

El poder de la imatge

Quantes coses comunica aquesta imatge!

És terrible el poder de la imatge d'aquesta fotografia. Què ens comunica?

Bàsicament una cosa, que no ajuda precisament a vèncer la imatge de poc control de la situació que ara mateix té Zapatero: no li fan cas.

Si aquesta foto fos solament una foto familiar, no seria preocupant. És més, crearia empatia amb els pares que tenen fills adolescents. Qui no ha tingut fills adolescents i aquests s'han vestit de manera estrambòtica? Quin fill no ha estat rebel i s'ha vestit d'una manera "rara"? Quin fill no es fa piercings? Fins aquí, tot bé. Les filles del president del govern també són adolescents i com a tals actuen.

Ara, no pots deixar que les teves filles vagin així a una recepció amb el president dels Estats Units. A una comunió sí, però no amb el president Obama.
I si ho permets, és que no controles la situació ni a casa teva.

Els teus assessors de comunicació tampoc t'haurien de deixar fer-ho.
Un pare seriós -el que entendria la mitjana de la societat- els diria: "nenes, si voleu foto amb Obama us canvieu de roba. Com a mínim us treieu les botes militars"

Aquesta foto, comunicativament parlant, és una arma de destrucció massiva. I apunta directament a la credibilitat del president Zapatero.

El Barça, un club massa gran?











No tinc intenció de parlar d'espionatge ni de tots els moviments electorals que s'estan produïnt a Can Barça. Només amb això ja es veu que el poder del club és massa gran per a un país petit com el nostre.




El que m'agradaria és reflexionar sobre el poder central que té un club de futbol en el sí d'una societat occidental com la nostra. És un cas únic al món. En cap país un club esportiu no té una incidència social com la que té el Barça en la societat catalana.

L'afany dels polítics i dels empresaris per tenir una bona situació a la llotja d'un dels millors clubs del món, no és gens estrany. Obviament, és l'escenificació del poder en un gran escenari. Fins aquí tot normal. El mateix passa a la llotja del Bernabeu i a la llotja de l'Athletic de Bilbao. En aquest sentit, el Barça té el pes que té en el sí de la seva societat.

Obviament, el Barça té també un tret distintiu que no tenen la majoria de clubs: la representació política, el "més que un club". Això tradicionalment ha fet que, en representar Catalunya, la seva ascendència social, sobretot en la centralitat política del país -el catalanisme polític-, sigui molt més important que la de qualsevol altre club.

Però crec que hi ha un factor nou que fa que el Barça passi a convertir-se de "més que un club" a "gairebé un país" i aquest és el factor comunicatiu.

A partir de principis dels noranta, es consolida un moviment periodístic que va sorgir a l'entorn de les retransmissions de Joaquim Maria Puyal, el primer locultor en retransmetre al FCBarcelona en català i definit per a molts periodistes com el "mestre". Aquí hi ha l'epicentre de tot el que ha vingut després.

Les retransmissions del Puyal s'han convertit en la cantera de tota una sèrie de periodistes que tot i provenir del món de l'esport han acabat dirigint la informació generalista a casa nostra.

Aquests periodistes són els que mica a en mica van configurant l'imaginari col·lectiu, els marcs de referència de la societat catalana. Són els que van definint la visió del món que tenim els catalans. I obviament, el Barça hi té un paper determinant. Un paper exagerat.

És un cas insòlit. No passa a enlloc del món que els conductors dels dos programes de radio més influents per a la política, l'economia del país, provinguin del periodisme esportiu, del Barça: Jordi Basté (Rac1) i Manel Fuentes (Catalunya Ràdio). Però és que els que hi havia abans també: Antoni Bassas i Xavier Bosch. I a més, la directora de TV3, i la persona que feia el programa informatiu més influent per a la política catalana, Mònica Terribas, també ve de la cantera del Puyal.

Fixeu-vos-hi. Els qui dirigeixen algunes de les maquinàries per fixar opinió a casa nostra, venen del periodisme Barça. Això és impensable en qualsevol altre país occidental.

Aquest és un dels factors claus per entendre el paper del Barça en la societat catalana actual. Aquest, i el fet que molts periodistes, analistes, economistes i intel·lectuals disfrutin més parlant del Barça que del seu àmbit professional. Suposo que una cosa va lligada amb l'altra.

Segur que el Barça és més que un club. Però, tant?

dimarts, 22 de setembre del 2009

La mort d'Irving Kristol








Ha mort Irving Kristol, un dels pares fundadors dels neocons.


Sempre m'ha fascinat la lleugeresa amb què alguns polítics i periodistes parlen dels neocons sense tenir ni la més remota idea del que és aquest "moviment" ni del que representa.

Utilitzen el terme neocon quan volen dir persona de "dreta extrema" com diria Zapatero.


Però intentar explicar el moviment neocon i el que han significat persones com Irving Kristol amb aquesta definició és no voler entendre res d'aquest fenomen.

Sempre he discrepat de la terminologia de neoconservadorisme per definir aquest moviment.

Bàsicament perquè el conservadorisme el que pretén és conservar un model de vida, unes tradicions, uns valors i, lògicament no té una visió positiva del futur, que és vist com el progrés destructor d'aquest model de societat. Tots els perills venen del futur i tota la glòria del passat.

En canvi, si alguna cosa defineix el moviment neocon és l'amor infinit pel futur. Veuen el futur amb esperança i com a tal actuen. De fet, si alguna cosa els defineix, és el seu caràcter revolucionari. No volen que el món no canvii, que es conservi tal com era -com vol tot conservador-, al contrari, volen canviar el món. Volen transformar el món en base als valors occidentals, representats pels EEUU. Són idealistes de dretes.
O més ben dit, són idealistes d'esquerres que el relativisme els va fer de dretes.

Recomano a tots aquells que vulguin saber què és i què significa el moviment neoconservador en la societat nordamericana, que llegeixin l'extraordinari llibre de Greogorio Luri, el neoconservadurisme americà.

Val més llegir-lo perquè aquest moviment, tot i que sembli mort, periòdicament torna a renéixer. Ho va fer amb Reagan, ho va tornbar a fer amb George Bush, i no dubteu que torni a ressorgir en el futur. No en và, és l'únic moviment polític genuïnament nordamericà.

divendres, 18 de setembre del 2009

La fruita madura no caurà sola









La metàfora de la fruita que va madurant és molt gràfica tot i que no és vàlida per ser aplicada en política. Tot i això, s'ha convertit en una de les metàfores més utilitzades pels nostres polítics i analistes.


La fruita, quan neix dalt dels arbres, té un període de maduració més o menys fixat, i quan arriba a la maduresa, cau.
Quan ja ha madurat, sabem que tard o d'hora caurà. Pot trigar un dia o cinc, però caurà.
De la mateixa manera sabem quant triga una fruita determinada a madurar i només ens caldrà arribar més o menys al final de la seva maduració i esperar que caigui per poder recollir-la.

Però si tenim gana i la fruita no està madura és una estupidesa esperar que caigui. Haurem de pujar dalt de l'arbre a buscar-la i arrencar-la.

El mateix passa en política. Mai no podem esperar que la fruita - el poder, el govern- caigui pel seu propi pes quan hagi madurat.
Sobretot per què no sabem quin és el període de maduració d'un govern determinat. Hi ha governs que triguen tres anys a madurar i n'hi ha altres que en triguen vint. Si tenim la mala sort que el govern que tenim davant triga vint anys a madurar, o bé pugem a l'arbre o ja no hi serem a temps quan hagi madurat i caigui pel seu propi pes.

Cada vegada que veig l'actuació del Partit Popular de Mariano Rajoy davant la situació precària que es troba Zapatero arrel de la crisi econòmica, em dóna la sensació que espera que el govern caigui com la fruita madura. Encara s'accentúa més aquesta sensació quan, enmig del drama econòmic en què ens trobem, el PP és incapaç de transmetre una política econòmica alternativa.
No proposa alternativa, no dóna sensació de projecte alternatiu, no puja a l'arbre. Espera que la fruita caigui. Però ningú no li garanteix que caurà.

Convergència i Unió també ha donat la sensació d'estar esperant que el tripartit es trenqui, que caigui pel seu propi pes. Però el tripartit no es trencarà per si sol, no caurà com la fruita madura. Només s'acabarà quan hi hagi una alternativa millor, més engrescadora.

En política, presentar una alternativa és essencial, una alternativa que contrasti amb la majoritària. I és essencial perquè la ciutadania difícilment confia en qui espera que les coses succeeixin.

La gent sobretot confia en qui fa que les coses succeeixin. Això vol dir arriscar, això vol dir construir un projecte, vol dir equivocar-se. En definitiva, vol dir pujar a l'arbre i agafar la fruita, encara que estigui una mica verda.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Laporta cap de llista de Reagrupament? A qui perjudica?











Últimament es comencen a percebre certs moviments que deixen a entreveure la possibilitat que Joan Laporta es presenti a les eleccions catalanes. De totes les possibilitats, sembla ser que l´única candidatura que podria oferir-li encapçalar la llista electoral és la del Reagrupament del doctor Carretero.

És obvi que la irrupció d'un líder nat com en Laporta en la pròxima campanya electoral podria tenir efectes importants en l'escenari electoral català. El tsunami Laporta remouria el tranquil oasi català. Sobretot es produiríen moviments en el sí de l'electorat nacionalista.

Però quin partit hi té més a perdre si finalment Laporta es presentés per Reagrupament?

- Amb la inmediata reacció de Joan Puigcercós oferint al president del Barça un espai en el seu partit, és evident que ERC pot ser un dels grans damnificats de la presència de Laporta. Evidentment, molts votants i exvotants d'ERC es veuríen seduïts per una proposta clarament independentista i amb menys lligams dels que tenen la formació republicana.
Electoralment parlant, és obvi que ERC podria patir una important devallada i més si tenim en compte els últims sondejos publicats (Público, 11 setembre)

- CiU podria ser una dels altres grans perjudicats per l'aparició de Laporta. Sobretot perquè podria atraure a tots aquells possibles votants de CiU o exvotants que estan a l'abstenció des d'el pacte del Majestic o van acabar votant a ERC al 2003 i que ara estaríen disposats a tornar a votar a CiU.
En aquest sentit, Laporta podria treure a Mas votants que li podríen resultar imprescindibles per a arribar a la presidència.

- És obvi que PP i C's no comparteixen possible electorat amb Reagrupament i en aquest sentit el debat els agafa tangencialment.

- Aparentment ni PSC ni ICV es veuríen gaire perjudicats per la candidatura del president del Barça. Només aparentment.

- Per què si algú pot resultar perjudicat per l'aparició de Laporta, aquest és sens dubte el Tripartit. Si Joan Laporta aconseguís entrar al Parlament de Catalunya el vot independentista es veurà dividit i la part que aconsegueixi Laporta no servirà per a sumar un nou tripartit.

La fòrmula del tripartit exigeix aglutinar a tot el votant d'esquerres. Si en un dels tres socis (ERC) es produeix una escissió i aquesta, renuncia a sumar-se al tripartit, el tripartit difícilment no suma.
Els tres socis de govern deuen estar seguint els moviments de Laporta amb molta atenció.

En definitiva, tot i que pugui semblar que només l'espai nacionalista està preocupat per la possible irrupció de Laporta, tot l'arc parlamentari tem les conseqüències de l'enigma Laporta.

dimarts, 15 de setembre del 2009

El gran error de Zapatero



















Pedro Solbes ha anunciat que deixa el seu escó al Congrés dels diputats i per tant, que abandona la política després de tota una vida dedicada al servei públic. És el tercer exministre que abandona l'escó de diputat durant aquest mes de setembre.

I no és casual que dos d'ells -Solbes i Sevilla- hagin estat persones molt importants en la direcció de l'economia del govern del PSOE. L'un com a ministre i l'altre com a assessor econòmic del president.

No és casual tampoc, el moment: abans de l'aprovació dels pressupostos. Cap dels dos vol aprovar uns pressupostos amb els que no esten d'acord. Des d'el rigor econòmic és difícil estar-hi d'acord. I cap d'ells vol tenir en el seu currículum, la taca negra d'haver votat el pressupost del deficit descontrolat i l'apujada d'impostos.

José Luís Rodríguez Zapatero sabia que el tema d'aquesta legislatura era l'economia, però ha actuat com si no ho fós.

A principis d'any, Zapatero no s'entenia amb Solbes pel seu rigor econòmic a l'hora de contenir el dèficit públic i a més, el ministre d'economia començava a estar cremat. Ningú qüestionava que potser havia arribat l'hora de canviar el ministre d'economia. Però el nom del substitut de Solbes era clau per veure com s'encararia la resta de la legislatura.
Zapatero se la jugava amb el nom del substitut de Solbes. I ell ho sabia.

Zapatero tenia dues opcions molt clares:

- Optar per una persona de prestigi -segurament provinent del sector privat- que donés tranquilitat i sensació de rigor als mercats, al conjunt de l'economia i a la resta de ciutadans. Amb aquesta opció, Zapatero sabia que el ministre tindria molt poder -tant o més que Solbes- i que difícilment podria fer-li fer segons què, i que difícilment podria incrementar el deute i proposar apujades d'impostos com està fent. El prestigi del ministre seria garantia però fré alhora.

- Optar per elegir a una persona de perfil baix, amb poc prestigi en el món econòmic i per tant, algú que no el contradigués en les seves propostes econòmiques i que acceptés les seves mesures. Amb aquesta segona opició, el ministre d'economia passaria a ser ell.

Tots sabem que amb l'elecció d'Elena Salgado com a ministra d'economia, Zapatero va optar per aquesta segona opció. Una segona opció que segons el meu punt de vista, és errònia i arriscada.

Bàsicament, per què la gent no perceb a la ministra Salgado com a la persona responsable del devenir de l'economia del país. La percepció és que l'economia la dirigeix Zapatero. I si l'economia espanyola tal com diu la Comissió Europea, tardarà en aixecar el cap, qui creieu que s'emportarà tot el desgast polític? La ministra Salgado?

El desgast polític de Zapatero s'ha accentuat en els darrers mesos bàsicament per què pateix el desgast de ser el president i el ministre d'economia d'un país que econòmicament no va gens bé.