dimarts, 28 d’abril del 2009

Marca Ciutat 2009














Ahir vam presentar la segona edició del Marca Ciutat. El seminari més important sobre Citymarketing que es fa a Catalunya.

Enguany el farem a Roses els propers 19 i 20 de juny, a les magnífiques instal·lacions del Teatre i amb la inestimable ajuda de l'amic Teixidor.

Estic molt content del programa que estem preparant. De moment ja tenim tancat el programa del seminari i centrarem cada dia a un tema. El primer dia, el divendres 19 de juny estarà centrat a la creació de marca de ciutat, i hi participaran grans professionals del marketing i del branding. Alguns dels noms són: Josep Chías, una eminència en el món del màrketing, Toni Puig, el "gurú" de les ciutats, Antonio Núñez, la persona que més sap d'storytelling a Espanya, David Riu, director dels estudis de branding de la URll/La Salle, etc.
I el segon dia el dedicarem a comunicar la ciutat. I hi participaran reconeguts experts en comunicació com Antoni Gutiérrez-Rubí, Lluís Pastor, Enric Casas, José Antonio Donaire, entre altres.

Us animo a visitar la web del seminari: Marca Ciutat .

La principal novetat del Marca Ciutat 2009 però, no és el programa, sinó els dos nous espais: Espai Tallers i Speech Corner. Dos novetats que ens ajudaran a crear un espai d'interrelació entre el professionals de la promoció econòmica de les ciutats, dels professionals del màrketing i el turisme, de la comunicació, etc.

En breu, us informaré del programa d'aquests dos nous espais.

dilluns, 20 d’abril del 2009

La decissió d'en Carod














Josep Lluís Carod-Rovira ha llançat la tovallola. Finalment, ha admès la realitat: El candidat a les pròximes eleccions catalanes serà Joan Puigcercós. No es pot lluitar contra qui controla el partit. I en aquest sentit, Puigcercós té un suport important de la militància. Menys que en la resta de partits, però molt més que en Carod.

Els sectors "oficialistes" d'ERC s'han unit per encarar un futur electoral molt difícil i segur, que el partit ho agraïrà. No es pot encarar un nou cicle electoral amb unes fosques perspectives i que a sobre de dos corrents crítics, el sector oficialista estigui dividit. La situació no era sostenible i ha acabat com havia d'acabar. Amb la decissió de Carod de cedir, de renunciar a liderar el partit.

En aquest sentit, la decissió de Carod i amb ell de la direcció del partit, és lògica. Ara, el que m'ha sorprés és la reacció dels líders d'ERC després de la decisió. Sobretot, la dels principals responsables d'aquest enfrontament: Josep lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós.

Diumenge, Puigcercós convidava a Carretero i els seus seguidors a abandonar el partit i els definia com a "independentistes de dretes". El mateix dia, Carod, afirmava que ERC només ha d'ocupar-se del centre-esquerra sobiranista, i deixar el centre i la dreta sobiranista a CiU.

S'ha acabat l'aspiració de creixement d'ERC? S'està preparant ERC per sobreviure a una travessa del desert? Com interpretar aquestes declaracions? Hi ha estratègia darrera?

Segons el meu punt de vista, aquestes declaracions permanents definint-se què són, són un dels principals problemes que té i tindrà ERC per a crèixer. Cap partit pot limitar el seu terreny de joc permanentment i aspirar a ser majoritaris.
No es pot voler ser un partit catch-all (un partit gran amb moltes sensibilitats) i anar seleccionant qui en forma part.

Un partit que vol ser majoritari, sempre s'ha de definir genèricament, sempre ha de ser el gran partit del... Per exemple, el PSC és el partit de l'esquerra, CiU el partit del nacionalisme i fins avui, ERC era el partit de l'independentisme (de tot l'independentisme).

Un partit que vol crèixer ha d'incloure, ha de marcar unes grans línees definidores, uns valors clars però genèrics que facin que tothom s'hi pugui trobar còmode. És el que intenten la Casa Gran de CiU i la Casa Comuna del PSC.
Mai sentireu un partit gran, renunciant a votants així o aixà. Al contrari, el que volen és guanyar la centralitat electoral i això només s'aconsegueix sumant votants així o aixà, que se sentin còmodes i que segurament provindran del partit rival.
És un error dir que a un partit no l'interessen els "independentistes de dretes", etc. perquè el que fem és reduïr el nostre espai d'actuació, el nostre electorat. Quants independentistes d'esquerres hi ha a Catalunya? A quants electors es vol adreçar Esquerra? Es pot crèixer adreçant-te només al 20% com a màxim de l'electorat?

La meva resposta és que no. I això em fa pensar que darrera tot això, el que hi ha, és una voluntat de fer un partit més compacte, de depurar el partit de corrents crítics que el fan ser difícilment governable. És un intent per tenir un partit fortament cohesionat i a partir d'aquí tornar a adreçar-te a segments més amplis de la societat, tornar a crèixer.

El problema és que tot això porta temps, i els problemes més importants que té ERC no són d'aquí a uns anys, sinó que són a la cantonada, al nou cicle electoral.

divendres, 10 d’abril del 2009

Marketing polític?












Excés de marketing polític? El poder de la imatge? Cal que fagi vaga de fam un president? Què li aporta aquesta imatge? ´

Nosaltres no som d'eixe món.

dilluns, 6 d’abril del 2009

5 ministres gallecs, això va en sèrio!

Algunes reflexions sobre la crisi de govern que Zapatero vol portar a terme aquesta setmana santa:

- El que li han fet a Zapatero no té nom. Després de cinc anys sense reunir-se amb un president nord-americà, va i li aixafen la trobada bilateral amb Obama, i el que és pitjor: li aixafen les portades i la roda de premsa posterior.
Qui ha filtrat la notícia ha desactivat els dos principals actius que tenia Zapatero per recuperar impuls polític abans de les europees: Se li han carregat el missatge amb Obama i el missatge de canvi de govern. Dels dos principals missatges que tenia en dos anys, cap dels dos els ha controlat ell. Li han controlat els tempus de la pitjor manera possible. Si això és foc amic, com deu ser l'enemic!

- Molt malament han d'anar les coses -enquestes internes- al PSOE, per tal que remodeli el govern a 2 mesos de les eleccions europees i per tal que treguin a Chaves de la presidència d'Andalusia. Avançar el canvi de govern a abans de les eleccions europees, és terriblement arriscat. Si no l'hagués canviat i el PP hagués guanyat les europees, podria presentar el canvi de govern com a un gest de comprensió vers el missatge de l'electorat i de nou impuls polític. Fent-ho abans, t'arrisques a cremar el nou govern en el cas que hi hagi un mal resultat a les eleccions europees de juny. És una jugada molt arriscada, desesperada.

M'ha sorprés molt l'entrada de Chaves al govern. Segur que té a veure amb enquestes internes que deuen apuntar a una aproximació al PSOE del PP a Andalusia. Si això hi afegim la possible creixement del PP a Castella la Manxa després de tot l'affaire CCM, veuerem que el PSOE s'ha vist obligat a moure fitxa i no ha pogut esperar que el "relleu" a Andalusia es produís en una altra crisi de govern. S'havia d'aprofitar aquesta ocasió per intentar que el principal "graner" de vot socialista es mantingui.

- Si es confirma l'entrada de Blanco al govern, hi haurà cinc minsitres gallecs (Blanco, Molina, Salgado, Caamaño i Espinosa, una sobre-representació territorial brutal. S'han acabat els equilibris territorials, la cosa va en sèrio. Només quedaran els fidels, la "guardia de korps" que resulta que és gallega.

- Constato que Zapatero no ha aprés la lliçó de la resta de líders mundials. En comptes de sumar, resta. En moments de crisi el que ha de proposar un líder és un govern que representi el màxim segment de la societat que dirigeix possible. Ha de fer governs amb moltes sensibilitats, transversals, amb independents de prestigi (sobretot a economia). En comptes d'això, Zapatero es tanca. Govern monocolor i cada vegada més de l'aparell. Les tres figures més importants del PSOE al govern: Zapatero, Chaves i Blanco.

- Zapatero haurà de reaccionar a la filtració. No es pot quedar tal com està. Haurà de sorpendre amb algun nom diferent als que han sortit, i amb algun nom potent i rellevant. Si no ho fa, és que va més a la deriva del que sembla.

- Ha de tenir clar, que aquest serà el govern que li farà guanyar o perdre les eleccions generals. No només per la crisi, sinó per què aviat Zapatero serà el president de torn de la UE i estarà més temps viatjant que a la Moncloa. L'equip que formi ara, li haurà de dirigir el govern amb eficàcia.

Veurem. Però de moment, es confirma la vella dita: "En política, hi ha amics, enemics i companys de partit"

divendres, 3 d’abril del 2009

Empendre el futur

Demà a les 11h del matí, obriré les jornades que l'associació STIC.CAT ha organitzat al Parc Tecnològic de la UdG, sota el títol Empendre el futur.

Es tracta de 18 micro-ponències sobre emprenedoria i innovació. Hi participaran molts emprenedors d'èxit. Del meu camp, també hi participarà l'Antoni Gutierrez-Rubí.

STIC.CAT és una iniciativa de l'Eduard Batlle i Trina Milan, entre molts altres.

Molt bona iniciativa la d'Stic.Cat! L'èxit està garantit!

dimecres, 1 d’abril del 2009

Políticament Correcte

L'altre dia vam participar amb en Marc Teixidor a un cicle de conferències per celebrar els 30 anys de l'IES el Pedró de l'Escala. Hi participàven altres ponents com Xavier Rubert de Ventós o l'Antoni Puigverd, entre altres.

Va ser molt interessant la ponència de l'Antoni Puigverd i em va fer veure molt més clar quelcom que em va corraborar el dilluns a la nit al veure la sèrie Vendelplà a TV3.

La Televisió de Catalunya és el gran generador de marcs de referència i el gran transmissor de valors de la societat catalana actual. És el garant del "políticament correcte". És qui ens mostra com ha de ser la visió catalana del món. Allò que és correcte. Lo políticament correcte.

Aquest dilluns es veia bé a la sèrie Ventdelplà. Tot girava a l'entorn d'un inmigrant subsaharià sense papers que es volia casar amb una metgessa i el jutge no li deixava. Tot el poble es volcava amb la parella i tothom hi era solidari. A més, tothom estava contra l'especulació urbanística. Tot era perfecte, políticament correcte. Un pèl massa. Per un espectador ocasional, donava la sensació que tots els pobles de l'Empordà són així, que tots voten ICV. I no, la realitat és ben diferent.
I aquest és el problema.

El problema sorgeix quan els generadors de marcs (TV3, etc.) s'allunyen de pensament mitjà de la societat. És a dir, quan la societat es mou i ells continuen amb el xip anterior.

La societat catalana i TV3 van arribar a un punt de coincidència en allò "políticament correcte" amb l'última legislatura d'Aznar i la guerra de l'Irak. Llavors, amdós: realitat i creadors de realitat, coincidíen. Hi havia una connexió total.
D'ençà el 2003 però, s'ha anat produïnt un distanciament entre la societat i els transmissors de valors. El que és "políticament correcte" per TV3, Catalunya Ràdio, etc. cada vegada ho és menys per la societat catalana.

I això és un problema que té conseqüències electorals. De fet, és la gran arma electoral de Sarkozy.

Sarkozy comença a guanyar suport quan se n'adona del distanciament entre allò "políticament correcte" oficial i el que pensen la majoria de francesos. I es comença a presentar com la persona que "diu el que la gent pensa" i que trencarà amb el tabú del pensament "políticament correcte" de Mitterrand i Chirac. Qui no recorda la frase: "no n'esteu tips d'aquesta Racaille?"

I és que la distància entre realitat i allò políticament correcte sempre ha de ser mínima, han d'anar de la mà. Per què si la distància s'aixampla comencen a sorgir els monstres.

No es pot entendre el fenòmen Berlusconi sense tenir en compte aquest factor.