La decissió d'en Carod

Josep Lluís Carod-Rovira ha llançat la tovallola. Finalment, ha admès la realitat: El candidat a les pròximes eleccions catalanes serà Joan Puigcercós. No es pot lluitar contra qui controla el partit. I en aquest sentit, Puigcercós té un suport important de la militància. Menys que en la resta de partits, però molt més que en Carod.

Els sectors "oficialistes" d'ERC s'han unit per encarar un futur electoral molt difícil i segur, que el partit ho agraïrà. No es pot encarar un nou cicle electoral amb unes fosques perspectives i que a sobre de dos corrents crítics, el sector oficialista estigui dividit. La situació no era sostenible i ha acabat com havia d'acabar. Amb la decissió de Carod de cedir, de renunciar a liderar el partit.

En aquest sentit, la decissió de Carod i amb ell de la direcció del partit, és lògica. Ara, el que m'ha sorprés és la reacció dels líders d'ERC després de la decisió. Sobretot, la dels principals responsables d'aquest enfrontament: Josep lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós.

Diumenge, Puigcercós convidava a Carretero i els seus seguidors a abandonar el partit i els definia com a "independentistes de dretes". El mateix dia, Carod, afirmava que ERC només ha d'ocupar-se del centre-esquerra sobiranista, i deixar el centre i la dreta sobiranista a CiU.

S'ha acabat l'aspiració de creixement d'ERC? S'està preparant ERC per sobreviure a una travessa del desert? Com interpretar aquestes declaracions? Hi ha estratègia darrera?

Segons el meu punt de vista, aquestes declaracions permanents definint-se què són, són un dels principals problemes que té i tindrà ERC per a crèixer. Cap partit pot limitar el seu terreny de joc permanentment i aspirar a ser majoritaris.
No es pot voler ser un partit catch-all (un partit gran amb moltes sensibilitats) i anar seleccionant qui en forma part.

Un partit que vol ser majoritari, sempre s'ha de definir genèricament, sempre ha de ser el gran partit del... Per exemple, el PSC és el partit de l'esquerra, CiU el partit del nacionalisme i fins avui, ERC era el partit de l'independentisme (de tot l'independentisme).

Un partit que vol crèixer ha d'incloure, ha de marcar unes grans línees definidores, uns valors clars però genèrics que facin que tothom s'hi pugui trobar còmode. És el que intenten la Casa Gran de CiU i la Casa Comuna del PSC.
Mai sentireu un partit gran, renunciant a votants així o aixà. Al contrari, el que volen és guanyar la centralitat electoral i això només s'aconsegueix sumant votants així o aixà, que se sentin còmodes i que segurament provindran del partit rival.
És un error dir que a un partit no l'interessen els "independentistes de dretes", etc. perquè el que fem és reduïr el nostre espai d'actuació, el nostre electorat. Quants independentistes d'esquerres hi ha a Catalunya? A quants electors es vol adreçar Esquerra? Es pot crèixer adreçant-te només al 20% com a màxim de l'electorat?

La meva resposta és que no. I això em fa pensar que darrera tot això, el que hi ha, és una voluntat de fer un partit més compacte, de depurar el partit de corrents crítics que el fan ser difícilment governable. És un intent per tenir un partit fortament cohesionat i a partir d'aquí tornar a adreçar-te a segments més amplis de la societat, tornar a crèixer.

El problema és que tot això porta temps, i els problemes més importants que té ERC no són d'aquí a uns anys, sinó que són a la cantonada, al nou cicle electoral.