divendres, 31 de juliol del 2009

La transformació de José Blanco

















Aviat farà quatre mesos que José Blanco va ser nomenat ministre de Foment.

Qui s'enrecorda que fa no gaire al ministre Blanco li dèien "Pepiño"? Avui, ministro o Don José.

Com pot haver canviat tant la percepció i la imatge d'una persona davant l'opinió pública, en tant poc temps?

Molt senzill, per haver seguit una bona estratègia de comunicació.
Hem de tenir present que no era gens fàcil ja que venia de ser el "doberman" del PSOE, el que havia d'atacar a l'oposició, sempre.

Analitzem quins han estat els eixos de la seva estratègia de comunicació:

- L'elecció del ministeri. Blanco, va escollir un ministeri agraït. El que té més pressupost per inversió. El que pot afavorir a moltes comunitats, regions i ciutats. És la plataforma perfecte per la transformació.

- La triangulació des d'el ministeri. Si alguna cosa ha caracteritzat a Blanco com a ministre ha estat el grau d'entesa que ha tingut amb comunitats governades pel PP. No és casual la bona entesa que han mostrat amb Esperanza Aguirre o Francisco Camps.
Blanco sabia que la seva tranformació, venia a través de negar el sectarisme ideològic que havia d'aplicar des de la Secretaria general del PSOE. S'havia de negar a ell mateix com a secretari d'organització. El nou Blanco havia de ser totalment oposat a l'antic Blanco. I el respecte, el pas de Pepiño a Don José venia dels contraris. La legitimitat li havíen de donar els contraris.

- Bones notícies. El ministre Blanco, només surt per anunciar bones notícies -anunciar infraestructures i inversions- i així donar una imatge sempre positiva.

- Allunyament del dia a dia polític. Des de que va deixar de ser la cara del PSOE, ha intentat no entrar en el dia a dia polític. No entra en declaracion i contradeclaracions de temes que no tenen a veure amb el seu ministeri. Si ho fés, la gent recordaria a l'antic Blanco.

- Contrast amb la seva antecesora. Tenint clar el caràcter de la seva antecessora, Magdalena Alvarez, Blanco ha intentat tenir un "talante" totalment diferent a la de la persona que el va precedir. Ha intentat ser molt més conciliador i agradable. Ha volgut marcar el contrast. Això ho ha acabat valorant tothom i sobretot, les zones on Alvarez no va deixar gaire bon record. Catalunya n'és un exemple clar.

- Concentració en els objectius. Blanco ha tingut clar quin era el seu objectiu: ser un gran ministre de foment. I estic segur que al pas que va, aconseguirà ser un dels ministres més ben valorats del govern Zapatero.

- La imatge. La imatge de josé Blanco ha sofert una transformació des de que és ministre. Ha incorporat una imatge més austera, més elegant, amb un pentinat impecable i uns colors molt més ben combinats. La imatge ha estat important ja que ha reforçat la percepció de canvi.

Després de tot això, qui diu que la imatge d'un polític no es pot canviar?

I tant que es pot canviar, i a més amb poc temps.
Per aconseguir-ho, cal però, voluntat, objectius i una bona estratègia de comunicació.

dimecres, 29 de juliol del 2009

La burocràcia i el canvi polític segons Dick Morris

" La burocràcia permanent de la branca executiva d'un govern democràtic està dedicada a una sola missió: no canviar res. Que sigui de dretes o d'esquerres importa poc. No són ni liberals ni conservadors. Estan a favor de que les coses tal com són. Per acometre aquesta missió són astuts, aguts, implacables i conspiradors. S'infiltren entre les files d'aquells volen canviar les coses amb l'objectiu de destruïr-los. Utilitzen la demora i el detall per esclafar les noves idees i per obligar la continuació de l'statu quo.

Però l'electorat modern exigeix canvi i no acceptarà excuses. Una figura política ha d'apendre com superar la inèrcia burocràtica i obtenir les polítiques i els resultats que vol a través de la burocràcia.

Per pura frustració, un líder polític conscient de l'acció ha d'anul·lar tots els dubtes que pugui tenir. Si qualsevol vacil·lació s'introdueix en la defensa de qualsevol de les seves idees, les forces de l'statu quo esclafaran la idea i l'escanyaran en el bressol. Només a partir d'un decidit esforç per a derrotar a les forces de l'statu quo el governant pot salvar la seva agenda política de les urpes de la burocràcia.

Un candidat elegit ha de veure a la burocràcia permanent que l'envolta com l'enemic del canvi que és. Ha d'adonar-se que les pròpies persones que ell a dessignat -càrrecs de confiança, etc.- són fàcilment captades per la burocràcia permanent i es tornen en contra del canvi. Els homes i les dones que un dessigna en l'administració pública per a facilitar el canvi es tornen objecte del "síndrome d'Estocolm.

Un governant elegit ha d'aferrar-se a la noció de que, a menys que es produeixi el canvi i cumpleixi amb les promeses de la campanya, el més probable és que es quedi sense càrrec.
L'energia que comporta mantenir el canvi en vigència i portar-lo a terme a través de la maquinària burocràtica és gairebé sobrehumana. Tot i així, és el desafiament central de qualsevol càrrec electe"

Dick Morris

dilluns, 27 de juliol del 2009

El Tripartit devora els seus "pares"

La decisió de Joan Saura de no repetir com a candidat fa que no quedi cap dels tres artífexs del tripartit en primera línea.

El tripartit ha deborat als seus "pares": Maragall, Carod i Saura.

Els "pares" han mort, però la criatura ha volat del niu, ja vola sola. No necessita als seus pares...

























dijous, 23 de juliol del 2009

La "Gran nit" i l'anunci d'Estrella Damm













Llegint el bloc de la Nadeia, m'ha vingut com un tiro el que alguns publicistes nord-americans anomenen "La gran nit".

La gran nit, és el que segons els publicistes dels EEUU, tots els nordamericans tenen en el subconscient i al que sovint apel·len a l'hora de fer un anunci.

Què és la gran nit?

La gran nit és la nit que tots somiem viure. És molt possible que l'haguem viscuda i tot. Però sempre estem disposats a reviure-la. És el somni americà pel que fa a la festa: Una nit important en que tu ets el protagonista i tot passa de la millor manera possible.
Per a un americà això es personalitza en una nit de graduació o en una "farra" universitària en la que una conjunció astral fa que tot surti de la millor manera possible: protagonista de la festa, amics, riure, música i a més et lligues la noia -o el noi- més atractiu de la festa.

Aquí, en el nostre subconscient també tenim idealitzada "la gran nit" i moltes vegades actuem moguts per aquest valor. La gran nit de cadascú, varia en funció del lloc i sovint es visualitza en la festa patronal de cada ciutat. Tots hem viscut o voldríme haver viscut una gran nit en la festa major de la nostra ciutat o en el FIB de Benicàssim. Però la gran nit de referència a casa nostra, és la nit de Cap d'any.

Sempre sortim preparats per què en aquestes festes assenyalades es produeixi la conjunció astral. I gairebé mai apareix. Però tot i així, mai deixem d'intentar-ho. Mai perdem l'esperança.

Alguns publicistes el que fan és apel·lar a aquesta esperança. Apela·lar a les teves emocions a través d'anuncis de productes que fan que aquesta "gran nit" sigui més propera. Ja pot ser un licor, com un desodorant, com uns texans, com una cervesa.

En tot això pensava quan vaig veure per primera vegada l'anunci d'Estrella Damm.
És una apel·lació a la versió mediterrània de la "gran nit": les "grans vacances".

A l'spot de Damm es reuneixen tots els ingredients que ens agradarien que apareixéssin en les nostres vacances ideals. Tots els europeus tenim en el subconscient aquests ingredients.

Amb poca variació, unes vacances ideals són per la gran majoria, el que ens mostra l'anunci. Hi és tot: relax, festa, bellesa, amistat, amor. L'anunci apel·la directament al nostra subsconscient, als nostres somnis, a les nostres emocions.... a la nostra "gran nit".... Mediterràniament.



dimecres, 15 de juliol del 2009

Les 4 regles d'un gran comunicador segons Roger Ailes


Roger Ailes, és un dels estrategues de comunicació més important dels Estats Units.
Aquest veterà consultor de comunicació republicà, està considerat una de les màximes autoritats en la matèrie i no hi ha campanya electoral nord-americana que no hi tingui un paper rellevant -sobretot en els debats i els spots- d'ençà que va treballar per la reelecció de Reagan.
Per Ailes, hi ha quatre regles que tot bon comunicador ha de tenir, només hi ha quatre coses que la gent amb qui et vols comunicar no et perdonarà:
.
.
.
- Estar preparat. Sempre que parlis, la teva audiència ha de tenir l'absoluta confiança en els teus coneixements sobre el tema del que estàs parlant. No vol dir que siguis un especialista en la metèrie, però sí que en saps més que ells.
- Fer sentir còmode als altres. Per aconseguir-ho primer t'has de sntir còmode tu mateix.
- Comprometre't. Estigues compromés amb la comunicació i amb el tema del que parles. L'has d'interioritzar i l'has de viure.
- Sigues interessant. Per aconseguir-ho has de tenir un estil i que la teva comunicació tingui substància, que digui quelcom que interessi.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Conclusions electorals de l'acord de finançament

Tot i que encara és molt recent el pacte, crec que s'en poden extreure algunes conclusions:

- La comuncació del govern ha funcionat. Tant des d'el propi govern com dels partits que en formen part. Tècnicament, ha estat una bona lliçó de marketing polític. Segurament la millor d'ençà al primer tripartit. Han sabut fixar el missatge, han controlat els tempos, han dirigit la comunicació i han enganxat amb el peu canviat a l'oposició. A més, el guió de les negociacions cap de setmana ha estat ben elaborat.

- El tripartit en surt reforçat. És obvi que el govern surt més cohesionat després de l'acord de finançament. Això no vol dir que en surtin més forts els tres partits del govern, però si el tripartit com a marca. Segurament, el PSC recuperarà part de l'espai electoral que va perdre a les eleccions del 2006, el dilema és que passarà amb els altres dos partits que formen el govern.
I aquí hi ha les incognites.

- No tots els tres partits en sortiran reforçats. Si ens hi fixem, en les dues darreres eleccions al Parlament, sempre hi hagut un partit dels tres que en surt clarament afavorit. En les eleccions del 2003 va ser ERC, a les del 2006 va ser ICV, i segurament en aquestes serà el PSC. A costa de qui? Em temo que qui patirà en les eleccions del 2010 serà ICV i l'incognita serà quin resultat tindrà ERC. En el resultat d'ERC, en aquesta incognita, hi ha la clau per saber si el tripartit tindrà una tercera edició.

- Per primera vegada, es presentaran a les eleccions dues coalicions electorals: el tripartit contra Convergència i Unió. El que tant va intentar fixar David Madí serà una realitat al 2010. Amb aquest acord, el tema de les eleccions serà: tripartit sí o no. Continuïtat o canvi.
Amb la cohesió i l'entesa mostrada per els tres partits del govern, al 2010 no hi haurà lloc per
l' equidistància.

- Hi ha partit. Si fins fa uns mesos, semblava que el govern d'entesa no acabava d'arrencar i que difícilment tornaria a sumar al 2010, amb aquest acord, el que es visualitza és que encara hi ha partit. Que tot està molt obert i que els tres partits que formen el govern poden tornar a sumar. CiU haurà d'esforçar-se molt més i afinar més la seva estratègia si vol trencar el tripartit i els tres partits del govern veuen que si s'esforcen i segueixen aconseguint rèdits com l'acord de finançament, la reedició del govern està a tocar.

En definitiva, moltes conclusions que es resumeixen en una: Hi ha partit i el resultat és incert.

dilluns, 13 de juliol del 2009

La posada en escena del finançament
















Ja s'ha acabat el culebrot del finançament. No em centraré en l'anàlisi de les xifres -seria una temeritat venint d'algú de lletres- sinó en l'escenografia de l'acord.
I voldria donar quatre o cinc pinzellades sobre la posada en escena de diumenge:

- Tot ha estat preparat per tal que ERC i més concretament Joan Puigcercós tingués el protagonisme necessari per fer que la seva militància acceptés l'acord. Ha estat una molt bona decisió dels altres partits del govern per tal que l'acord arribés a bon port i així salvar la legislatura.
La posada en escena de Joan Puigcercós el diumenge no em va agradar. El detall de canviar el cartellet del faristol en directe: un error de primera categoria. Ara, s'ha de reconèixer que amb el faristol han fixat el missatge: 3855.

- La declaració d'Artur Mas sortint de la piscina: un error. Mas no hauria d'haver comparegut fins que no controlés ell l'escenografia. La decisió que compareixés Felip Puig en comptes de Mas a la tarda és una decisió encertada si bé hagués estat millor que compareixés algú amb un parlar no tant aspre i que hagués tingut un paper més determinant en la negociació de l'Estatut, com Quico Homs. El paper que havien de mostrar és de desacord però no de ressentiment.

- La declaració solemne del president Montillaal Palau de la Generalitat: un encert. I el discurs molt ben elaborat. Tot i així considero un error el fet de no haver-ho fet en un moment molt més important comunicativament parlant: després o abans del TN. En clau comunicativa, el tripartit hauria pogut treure molt més rèdits comunicatius d'un diumenge actiu com el d'ahir.

- La declaració d'Helena Salgado: correcte. Era el que tocava: passar el tràngol com més ràpid millor i sense fer massa soroll.

I ara? Ara, un cop superats els principals obstacles de la legislatura, comença la campanya electoral per a les eleccions del 2010.

dimecres, 8 de juliol del 2009

Per què els casos de corrupció no passen factura?











Aquesta és una de les preguntes més freqüents en les tertúlies radiofòniques després dels resultats de les eleccions europees del passat més de juny.

I ara, es tornen a repetir després de que el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps hagi estat imputat pel jutge arrel del cas dels "trajes" d'el Bigotes.






La conclusió a la que arriben la majoria d'analistes és: la ciutadania no catiga la corrupció, la corrupció no passa factura electoralment parlant, per tant, la corrupció surt gratis.

Aquesta és la típica conclusió fàcil, a simple vista. Però la realitat és que tot és bastant més complex i senzill alhora, i que la ciutadania difícilment s'equivoca.

No és cert que la corrupció no passi factura. Si que en passa, i molta.

El que passa és que la ciutadania és prou llesta per analitzar la situació i ponderar les responsabilitats en funció de les prioritats. És a dir, la ciutadania mai vota en funció d'un factor. Sempre vota en funció de varis factors -encara que aquest sigui la corrupció- i tenint clar l'objectiu principal de l'elecció.

Però el que fa decidir sobretot el càstig electoral, és l'alternativa. Si no hi ha una alternativa electoral creïble, el càstig electoral difícilment es produirà.

Analitzeu els casos de "corrupció" que no han estat castigats per les urnes: Camps, Berlusconi, etc. Hi ha una alternativa creïble? Hi ha possibilitats de canvi polític? Com està l'oposició?

La ciutadania no és estupida i no s'arriscarà a posar al govern a algú que no li genera confiança per a portar el govern per tal de castigar un cas de corrupció.
El vot, és molt més sensat del que sembla.

Primer construcció de l'alternativa, després càstig electoral.

Això funciona quan està en joc un govern, però i si les eleccions són "menors"? Com és el cas de les europees? No es pot donar un cert vot de càstic al corrupte?

Tampoc. Si no hi ha alternativa no. Ja que el que faria aquest vot de càstig és reforçar al líder de l'oposició. I això no es farà si no es considera que està preparat per governar, per assumir el lideratge.

Primer tenir alternativa de govern, després es passaran els comptes.

divendres, 3 de juliol del 2009

Bona comunicació? Per a qui?













Impressionant posada en escena la de la trobada entre José Luis Rodríguez Zapatero i Patxi López a la Moncloa. Tot estava pensat, tot calculat. Comunicació política en estat pur.

I dos missatges clars:

- Ara governen els bons al País Basc
- Els bons som nosaltres: "Dos gobiernos, una única política antiterrorista"

Tant pensat va ser des de la Moncloa, que es van passar de frenada.

Per què?
Doncs, per què si bé Zapatero obviament surt reforçat amb el nou govern basc - tapa un dels flancs més dèbils que tenia i on el PP més l'atacava, la política antiterrorista- el que no surt gaire reforçat és Patxi López.

Patxi López, semblava el governador que tornava a la metròpoli després d'aconseguir conquerir colònies. Els "massatges" de Zapatero van ser massa exagerats. Havia d'haver tingut un tracte preferent, però correcte, fins i tot una mica distant. Com el que va tenir en el seu moment Emilio Pérez Touriño o el president Montilla.

No es fa cap favor a Patxi López fent-li aquests "massatges" públics, ja que reforcen la idea que ha intentat transmetre el PNB, de que és merament un enviat de Madrid per fer fora als nacionalistes del govern. I amb l'objectiu aconseguit, s'el premia i s'el mima.

Amb aquesta idea, es transmet que a López i al PSE, no els interessa el País Basc en sí, sinó sobretot, que no hi governi el nacionalisme.
I aquest és un misstge negatiu per a qualsevol governant.

L'objectiu número 1 de qualsevol president, alcalde, etc. és la seva ciutadania. Els ciutadans volen pretenen que només hi hagi una prioritat, els seus interessos.
I aquests volen que es transmeti aquesta idea.

Amb la posada en escena de l'altre dia, es reforça el missatge del nacionalisme basc, se li dona la raó, es consolida el seu marc.

López hauria de començar a entendre que si vol repetir com a lehendakari, haurà de defensar amb fermesa els interessos d'Euskadi. I això sol voler dir, enfrontar-se amb Madrid.

Serà creïble un enfrontament amb Zapatero quan arribi el moment, després del "massatge" de l'altre dia?