dimecres, 4 de novembre de 2009

Obama, al cap d'un any
















Ha passat un any des que Obama va guanyar les eleccions presidencials dels EEUU.
Just quan s'inicia el primer aniversari de la victòria demòcrata, sorgeixen notícies que comencen a enfosquir aquest aniversari.

No només són les notícies que arriben de l'Afganistan, ni les enquestes que situen la popularitat del president en el 50%, ni els problemes amb la reforma sanitària, ni fins i tot, el desconcertant premi Nobel de la Pau.

Són sobretot les notícies que fan referència al seu enfrontament amb la FOX de Murdoch i els resultats d'ahir a les eleccions estatals de Virginia i Nou Mèxic.

El partit demòcrata va perdre les eleccions a dos territoris on governaven els demòcrates. A més, Obama ha donat suport explícit als candidats derrotats a l'igual que la maquinària demòcrata.
Si a això hi afegim el fet que els dos candidats republicans no eren precisament centristes, veurem que hi ha quelcom darrera d'aquest toc d'alerta.

Es parla molt del desencís d'una part dels electors amb l'actuació d'Obama. La majoria atribueix aquesta decepció a les grans espectatives que va generar i que són impossibles de complir. En això, jo hi estaria d'acord.
L'exemple del premi Nobel ens mostra la magnitud de les espectatives i esperances que genera el president Obama. Molts dels seus seguidors són el seu principal enemic. El veuen com un heroi, com qui pot fer allò que ningú altre no pot fer. I Obama és només un home que gestiona una administració política inmensa.

Els mateixos que li demanen que estigui a l'alçada de les espectatives -és impossible- assenyalen que la baixada de la popularitat es deu a l'incompliment d'aquestes i li demanen que es concentri a satisfer les espectatives. Si ho fa així, tornarà a tenir altes xifres de popularitat.

Molts dels nostres periodistes i analistes han comprat aquest discurs.

Segons el meu punt de vista, res més lluny de la realitat. És el discurs d'unió entre demòcrates i republicans, entre blaus i vermells, el que pot retornar a Obama a les xifres anteriors. No ha d'obsessionar-se en acontentar als seus fans. Ha de centrar-se en governar per a tots.

Obama té un problema en el centre. Els atacs republicans -sobretot de la FOX, però no només- estan erosionant la seva imatge entre les classes mitges menys polititzades. Volen presentar Obama com a extremista, com a radical. I és aquí on comença a tenir problemes.

Si Obama vol recuperar impuls, ha de recuperar el centre. Ha de tornar al discurs d'unió i superar a un partit republicà radicalitzat i dividit. És el que va fer Clinton i és el que va fer Blair.

2 comentaris:

Edgar Rovira ha dit...

Pau, no estic d'acord amb que les derrotes a Virginia i New Jersey es puguin traduir en avisos a Obama.

La participació va ser molt baixa i a més es tractava d'eleccions en clau local. Intento explicar-ho millor aquí:

http://www.edgarrovira.com/blog/2009/11/04/les-dues-grans-derrotes-dobama/


En quan al que comentes del problema d'Obama al centre, hi estic totalment d'acord.

Albert Medrán ha dit...

Estic amb l'Edgar, USA no és Espanya i les eleccions locals o estatals no tenen el poder de càstig d'Espanya. Una altra cosa seran les del Senat i Congrés de l'any que ve... allò sí que serà important.

I dubto que hagi d'anar al centre. Tinc els meus dubtes.