divendres, 18 de setembre de 2009

La fruita madura no caurà sola









La metàfora de la fruita que va madurant és molt gràfica tot i que no és vàlida per ser aplicada en política. Tot i això, s'ha convertit en una de les metàfores més utilitzades pels nostres polítics i analistes.


La fruita, quan neix dalt dels arbres, té un període de maduració més o menys fixat, i quan arriba a la maduresa, cau.
Quan ja ha madurat, sabem que tard o d'hora caurà. Pot trigar un dia o cinc, però caurà.
De la mateixa manera sabem quant triga una fruita determinada a madurar i només ens caldrà arribar més o menys al final de la seva maduració i esperar que caigui per poder recollir-la.

Però si tenim gana i la fruita no està madura és una estupidesa esperar que caigui. Haurem de pujar dalt de l'arbre a buscar-la i arrencar-la.

El mateix passa en política. Mai no podem esperar que la fruita - el poder, el govern- caigui pel seu propi pes quan hagi madurat.
Sobretot per què no sabem quin és el període de maduració d'un govern determinat. Hi ha governs que triguen tres anys a madurar i n'hi ha altres que en triguen vint. Si tenim la mala sort que el govern que tenim davant triga vint anys a madurar, o bé pugem a l'arbre o ja no hi serem a temps quan hagi madurat i caigui pel seu propi pes.

Cada vegada que veig l'actuació del Partit Popular de Mariano Rajoy davant la situació precària que es troba Zapatero arrel de la crisi econòmica, em dóna la sensació que espera que el govern caigui com la fruita madura. Encara s'accentúa més aquesta sensació quan, enmig del drama econòmic en què ens trobem, el PP és incapaç de transmetre una política econòmica alternativa.
No proposa alternativa, no dóna sensació de projecte alternatiu, no puja a l'arbre. Espera que la fruita caigui. Però ningú no li garanteix que caurà.

Convergència i Unió també ha donat la sensació d'estar esperant que el tripartit es trenqui, que caigui pel seu propi pes. Però el tripartit no es trencarà per si sol, no caurà com la fruita madura. Només s'acabarà quan hi hagi una alternativa millor, més engrescadora.

En política, presentar una alternativa és essencial, una alternativa que contrasti amb la majoritària. I és essencial perquè la ciutadania difícilment confia en qui espera que les coses succeeixin.

La gent sobretot confia en qui fa que les coses succeeixin. Això vol dir arriscar, això vol dir construir un projecte, vol dir equivocar-se. En definitiva, vol dir pujar a l'arbre i agafar la fruita, encara que estigui una mica verda.

2 comentaris:

Diego ha dit...

M'imagino que tot i que el temps va passant, i les eleccions en conseqüència s'acosten, a part de la sensació aquella de viure constantment en precampanya, encara és massa aviat per ensenyar les cartes i les respectives oposicions s'estimen més el desgast gratuït del govern en les circumstàncies actuals. Si és qüestiona el lideratge de Zapatero des de les seves pròpies files, si el mateix Almunia, en ostentació del seu càrrec, és qui ha de llegir la llibreta a la política econòmica espanyola dels darrers anys i constatar que serem els últims a sortir de la crisi, si la imatge de política erràtica i improvisadora no necessita de comentaris dels adversaris...
A més encara queda la sentència del TC sobre l'Estatut. En fi, suposo que encara és aviat per anar a buscar la fruita, no estan esperant que maduri, sino que es podreixi.

pau ha dit...

Hola Diego!

És un error esperar que la fruita es podreixi ja que quan es podreixi potser no hi haurà en Rajoy. Si perd per tercera vegada, estic segur que el canvíen.
I pel que dius del govern socialista i la crisi, l'informe que va presentar l'Almunia, etc. encara estaríen molt més tocats si els ciutadans visualitséssin que davant tot això, hi ha un projecte alternatiu. Si no hi és, es sol aplicar allò tant català de "val més boig conegut que sabi per conèixer"
La gent és reacia al canvi si no té clar que serà millor.