Quan la imatge pública es decontrola...

Avui surten dues notícies als diaris que tenen més punts en comú del que a primer cop d'ull pugui semblar.
Diversos mitjans madrilenys informen de l'obertura d'una investigació per part de la comissió de disciplina del CGPJ al jutge Garzón, per haver ocultat el cobrament de 230.00 dolars per les conferències que va oferir durant la seva estada als EEUU.
D'altra banda, Andy Robinson informa a La Vanguardia de la "Bonofòbia" que s'està extenen per tot Irlanda contra el líder d' U2.
Resulta que el líder de la banda irlandesa, fa tres anys que tributa els seus impostos a Holanda degut a la baixa fiscalitat que en aquest país apliquen.
Aquest fet, que no deixa de ser recorrent en les estrelles mediàtiques, ha caigut com una galleda d'aigua freda en un dels països en els que la crisi econòmica està causant més impacte. A més, tant Bono com els seus companys de grup han tirat endavant bastants negocis inmobiliaris al seu país d'orígen durant aquesta anys de boom inmobiliari.

Per què aquests dos personatges mediàtics han esdevingut "dianes" de l'opinió pública i publicada quan fa només uns mesos, eren considerats referents per a molta gent?

Per varis motius i tots lligats a la comunicació:

- En primer lloc, per una sobreexposició mediàtica. Tots dos han utilitzat els mitjans per amplificar la seva marca personal, fins al punt de no saber on era el límit. La comunicació com a mitjà, no com a eina.

- En segon lloc, per què en un context de crisi econòmica, la opinió pública ja no riu totes les gràcies. És més, castiga els comportaments que no concorden, que no coincideixen amb l'estat d'ànim col·lectiu. Quan la gent ho passa malament i costa tirar endavant, ja no es perdonen les "boutades" i els capricis d'estrella. Això ho estan provant en pròpia pell, molts polítics darrerament.

- I finalment, per què ambdos personatges, han basat la seva imatge en convertir-se en referents morals. En l'ètica feta persona. L'un perseguint dictadors i l'altre com a lluitador contra la fam al món. I no hi ha res que la gent no perdoni menys que els qui juguen amb la moralitat, els qui embolcallen les seves causes amb una justificació moral. Quan es veu que discurs i actuació no coincideixen, esdevenen dianes per a l'opinió pública. N'hi ha prou amb una cacera, un cotxe de luxe o una residència fiscal.