El cop de porta de Montserrat Nebrera

A proposta d'un insigne lector d'aquest bloc, avui parlaré de la fugida de la Montserrat Nebrera del Partit Popular.

La seva marxa ha estat una crònica d'una mort anunciada. Des que va entrar al PP es veia que aquesta aventura acabaria malament.

Els objectius que segons ella justificaven la seva entrada al PPC -regenerar la política, fer del PP un partit central a Catalunya, etc - ja mostraven el desconeixement que ella tenia de la societat i la política catalana i la dificultat per aconseguir els seus objectius.

Montserrat Nebrera és el que els nordamericans anomenen un outsider.

Quan era dins del PPC ja es comportava com a tal -parlava clar, no encaixava bé dins l'estructura del partit, era mediàtica, tenia una carrera professional exitosa fora de la política, etc.- però ha estat amb la seva marxa quan s'ha visualitzat més que ella és això: una outsider.

La seva marxa ha tingut tots els ingredients de la persona que vol fer carrera política presentant-se com algú que no prové del "món de la política" sinó del carrer, de la societat:

- Populisme. Ha desprestigiat la màxima institució del país, la representació política del poble de Catalunya, dient que no serveix de res, que val més que la tanquessin. Ella sap que sense Parlament no hi hauria política i, per tant, és demagògia, però li és igual perquè el que ella pretén és sintonitzar amb bona part de la societat que pensa d'aquesta manera.

- Parla clar. La seva manera de parlar i la convicció de les seves intervencions fa que sigui creïble i connecti amb molta gent que la sent. Fuig del políticament correcte i això la gent ho agraeix.

- Valentia. Tota la seva actuació té un cert aire heroic. S'ha de ser molt valent per intentar fer del PP un partit líder a Catalunya i més ara, per intentar regenerar la política.

- Bona imatge pública. És una molt bona comunicadora. Mai no deixa indiferents els mitjans i té una imatge pública molt bona. És doncs una seductora nata. Atrau i reté l'atenció.

- Focalitza. La crítica a Aznar que fa en el seu llibre i que es coneix quan surt del PP, és un gest clar de populisme. Fixeu-vos-hi.
Nebrera diu que Aznar considera que la societat catalana està malalta. No és casual que Aznar ocupi un lloc rellevant en la seva sortida: focalitza en un dels principals "papus" de Catalunya una idea molt cruel (odia als catalans). Aquesta crítica descarnada a un dels "dimonis col·lectius" de Catalunya dient el que diu dels catalans, fa que òbviament bona part de la societat catalana empatitzi amb la Montse Nebrera just en el moment en el què surt del PP.

En definitiva, un cop de porta d'algú que surt de la política per tornar al carrer, però que es prepara per tornar-hi a entrar ben aviat. El que no tinc tan clar és si els resultats l'acompanyaran.