La fi d'un model

Article publicat a l'Hora Nova


Fa tres dies esclatava un escàndol polític arran de l’operació contra la corrupció urbanística que ha portat a terme el jutge Garzón i que ha suposat la detenció de destacats polítics i expolítics dels dos grans partits de Catalunya.
Paral·lelament, cada dia es van sabent més coses del saqueig d’una de les institucions culturals més importants del país, el Palau de la Música Catalana.
Des de Madrid, veiem com alts dirigents del principal partit de l’oposició estan escenifican,t davant de tothom, la lluita pel control de la quarta entitat financera d’Espanya: Caja Madrid.
La tercera entitat financera de l’estat, La Caixa, anuncia que es ven la totalitat d’una de les seves empreses estrella, AGBAR, a canvi d’ADESLAS. La icona de la nova Barcelona passa a mans franceses.
Fa mesos que les caixes catalanes estan negociant la seva fusió per tal d’evitar desaparèixer. Encara que el preu sigui precisament desaparèixer.
L’atur a Espanya no para de créixer i ja s’està acostant al 20% de la població activa. La crisi econòmica, l’augment dels subsidis i l’increment dels aturats provoca una sagnia en els comptes de l’Estat i el dèficit públic ja s’acosta al 6% del PIB.
Degut a la destrucció de llocs de treball i l’increment de l’atur, per primera vegada en els darrers quinze anys, aquest 2009 serà el primer any en què Espanya tindrà menys immigrants que a finals de l’any anterior.
L’alt nivell d’endeutament obliga l’Estat a retallar despeses i a apujar els impostos.
L’augment dels impostos provoca una reducció del consum i una contracció de la demanda.
A tot això, els ajuntaments veuen com els seus ingressos baixen espectacularment alhora que la demanada de necessitats socials augmenta exponencialment.
Posats així, un darrera l’altre, sembla que tot estigui lligat, que hi hagi un denominador comú en tot aquest seguit d’esdeveniments. I la veritat és que hi és. En menor o major mesura, tots aquests fets tenen en comú la participació del factor immobiliari.
Tots aquests esdeveniments han començat a produïr-se quan s’ha constatat que el model en el qual hem basat el nostre creixement, s’ha acabat.
És la fi d’un model. Un model de creixement urbanístic que ha estat el motor de la nostra economia durant aquestes gairebé dues dècades.
Ha caigut el sector immobiliari i han començat a fallar moltes coses. Moltes coses aparentment allunyades de la construcció depenien d’ella, depenien d’un model insostenible.
I quin era aquest model? M’ho va definir molt gràficament un empresari en plena eufòria immobiliària: “Val molt més el terreny on tinc la fàbrica que el que produirà la fàbrica en els propers anys. Surt molt més rentable vendre el terreny i viure bé, que l’esforç de treballar, crear riquesa i llocs de treball”.
Ja es veia que un model així no portava enlloc. I ara veiem que la fi d’un model també té conseqüències. Conseqüències importants.
Haurem de començar a construïr un nou model de creixement. Trigarem anys. Esperem que sigui millor.