Exhibicionisme d' estratègia

Darrerament, els nostres polítics ens ofereixen un espectacle únic d'exhibicionisme estratègic, i a diferència dels de països amb més tradició política, no deixen passar ocasió per explicar a tothom que li demani, quina és la seva estratègia.

No cal dir, que ERC és la que més disfruta exposant a l'opinió pública quina és la seva aposta estratègica i quina és la seva estratègia. A dia d'avui, hi ha pocs catalans que no sàpiguen respondre afirmativament sobre quina és l'aposta estratègica d'ERC.

Després de sentir en una entrevista, per mil·lèsima vegada l'exposició de l' estratègia per part d'un dirigent, i fins i tot, el resultat final que preteníen obtenir amb aquesta, crec que estaria bé recordar unes paraules de Sunzi - o Sun Tzu- en l'Art de la Guerra:

"Valoreu les vostres possibilitats de victòria i de derrota, així com les de l'enemic. Esbrineu la seva disposició de forces per a saber quin terreny serà fatal o sostenible.
La millor disposició de les forces és aquella que no es pot veure; així els espíes no la podran descobrir i els experts no podran preparar la seva estratègia. Basant-me en la disposició de les forces de l'enemic estableixo la meva estratègia i obtinc la victòria, però les masses no ho poden comprendre.
Així, tothom veu les tàctiques a través de les quals he obtingut la victòria, però ningú veu l'estratègia."

Carme Chacón a Defensa

A part del fet que el nomenament de Carme Chacón com a Ministra de Defensa, representa que
no serà candidata a la presidència de la Generalitat pel PSC a curt termini -segons el meu punt de vista-, aquest nomenament en provoca un especial interés.

I no és un interés polític sinó un interés comunicacional.

Un ministeri de defensa dirigit per una dona jove, pacifista, catalana i embarassada. Quin gran repte per el gran assessor de comunicació del president Zapatero i alhora marit de la nova ministra i pare de la criatura, Miguel Barroso.

Segur que el brillant Barroso experimentarà noves formes de comunicació en un ministeri molt ancorat en el passat. Veurem molta escenografia, molta imatge, discursos sorprenents i molta, molta gesticulació. En definitiva, molta innovació en comunicació en un ministeri molt antiquat i amb els nervis a flor de pell.

A veure com surt l'experiment.

Repensant l'Empordà

Ahir, Joan Armangué, exalcalde de Figueres, va fer un pas més en el seu projecte de repensar l'Empordà. Un Empordà que fa temps que necessita que el repensem. Cap on anem i què volem ser quan siguem grans.

En la presentació del seu llibre "Fem Empordà" va estar acaompanyat de l'expresident de la Generalitat , Pasqual Maragall, la diputada Montse Palma i del president de la Fundació Gala-Salvador-Dalí, Ramon Boixadós. A més, de multitut d'alcaldes, consellers, militats socialistes i figuerencs i empordanesos de tots els colors.

En Joan, em va convidar a fer un epíleg al seu llibre i he intentat fer una aportació crua, però constructiva, feta des de l'amor profund a la meva terra i a la meva ciutat.

Cal que repensem l'Empordà, i el llibre "Fem Empordà" de Joan Armangué, és un etímul a fer-ho.

Think Thanks

Aquest divendres hem tingut sopar preparatori per el viatge a Washington. Després de sopar, fent una copa al Negroni, un grupet format per Carlos Gómez, Vicent Martínez, Sílvia Majó, Guillem López, Montse Prats i jo mateix, ens hem summergit en una discusió sobre els think thanks i el seu paper a l'hora de transformar el discurs polític i la societat en general.

La controvèrsia estava en si per poder crear un laboratori d'idees útil i potent, era imprescindible un gran pressupost o pel contrari, no era condició sine qua non.
No cal dir, que jo defensava això últim. En canvi, els defensors de la importància del pressupost important com a condició imprescindible per començar a funcionar, creien que un think thank, només pot tenir èxit i ser útil, si darrera hi ha una inversió important.

Suposo que aquesta visió està molt influïda per el model republicà de think thanks: Eritage, American Enterprise Institute, etc. que s'han basat en uns pressupostos faraònics i que han tingut uns resultats brillants.
El think thank demòcrata, Rockridge Institute, també segueix aquest model, si bé, amb bastants anys de retard.
De fet, és el model FAES i el model que vol seguir Rodríguez Zapatero a Espanya i que ha encarregatla seva direcció a a Jesús Caldera, motiu pel qual ha saltat del del govern.

No obviaré -Déu m'en guardi- que sense un bon pressupost és molt difícil fer un bon think thank, però és que sense un bon pressupost, gairebé no es pot tirar endavant cap projecte, avui en dia.

Però, en un laboratori d'idees -i crec que, a la majoria dels llocs- el primer són les idees.
Les idees precedeixen els diners. Sense idees, sense pensadors de nivell, sense talent, no hi ha think thank.

La importància del diner sempre és relativa, la del talent, no.

PD: després del nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa, s'allunya la possibilitat de que sigui candidata a la presidència de la Generalitat.
La garante de la unidad de la patria, presidenta de Catalunya?

Figueres Tribuna Oberta

Dilluns, vam presentar Figueres Tribuna Oberta, un fòrum de reflexió sorgit de la societat civil i amb el recolzament de l'Ajuntament de Figueres que pretén apropar el pensament i la reflexió a la nostra ciutat, i que ens hen demanat al CCAII que ens n'encarreguem de l'organització i la coordinació.

El format de FTO, és un sopar col·loqui amb diferents personalitats del món polític, econòmic i social.

La primera conferència serà el proper dijous 24 d'abril a l'Hotel Empordà i haurà com a ponent el Sr. Xavier Sala i Martín.

Més pensament i reflexió a l'Empordà

La visió del polític

Els valors, representen l'element essencial de la visió del discurs polític.

La visió d'un candidat és l'eix al voltant del qual el candidat es posiciona políticament pel que fa als principals temes de debat social. Els candidats amb visió, ofereixen a la ciutadania metes, direcció, ideals i un marc general que dóna sentit a les polítiques concretes del seu programa.

"La visió és una fotografia del futur amb un cert comentari implícit o explícit que explica per què la gent ha d'esforçar-se per a crear aquell futur"

John Kotter

S'ha acabat la festa, ara toca el centre

Aquesta és, segurament, la principal conclusió a la que van arribar els dirigents del PSOE, després d'analitzar les dades de les eleccions del 9 de març. Alguns gestos que han realitzat des de llavors ja van en aquest sentit, i sinó, que els hi diguin al tripartit.

El PSOE deu haver arribat a la conclusió que aquesta serà una legislatura molt diferent a la legislatura anterior. Per molt que es digui que serà una legislatura basada en la política social, en el meu entendre, aquesta serà la legislatura del centre, lluny dels gestos d'esquerres que es van produïr en els darrers quatre anys.
Per què aquest canvi? Per varis motius:

- La composició del Congrés ha canviat sustancialment. Ja no hi ha una majoria clara d'esquerres - de fet, l'esquerra ha perdut força- i qualsevol llei s'haurà d'aprovar amb el PP, CIU, PNV o BNG. Lleis com la reforma del finançament de l'esglèsia, la memòria històrica, etc. seran impossibles en aquesta legislatura, impossibles des de l'òptica d'esquerres. Totes les lleis socials, progressistes, etc. hauran de ser molt més centrades, pactades, matisades.

- El PP ha crescut més de mig milió de vots, a costa de votants de centre del PSOE. I això el PSOE no s'ho pot permetre i enfocarà aquesta legislatura a recuperar aquests votants. Per fer-ho haurà de ser menys d'esquerres i més nacional, una mica com Bono.

- Els partits a l'esquerra del PSOE estan sota-mínims. El PSOE s'ha quedat amb bona part dels votants d'aquests partits -IU, ERC, etc.- les reserves de votants a l'esquerra del PSOE estan buides, difícilment n'aconseguiran més, han d'anar a buscar votants al centre.

- La crisi econòmica. Totes les alegries econòmiques s'acaben amb la crisi. Bona part de les inversions i dels pressupostos, no podran dedicar-se a augmentar drets, sinó que s'hauran de dedicar a incentivar l'economia i a despesa social per a paliar la crisi.

- El context internacional. Amb una Europa més conservadora que fa quatre anys i més atlantista, les "frivolitats progres" de Zapatero s'hauran de guardar en un calaix, i s'haurà de ballar al ritme de Sarkozy si és que es vol tenir algún paper en l'escena internacional.

En definitiva, s'ha acabat la festa, l'últim que apagui el llum