Claus de les eleccions nord-americanes (1): L'escenari

El principal handicap de Barack Obama per arribar a la presidència dels EEUU no és la seva raça, ni el seu discurs, ni Hillary Clinton, ni John Mc Cain.
El principal problema és que l'escenari electoral dels EEUU és el que és. El país gira a la dreta, darrerament s'ha accentuat, però és un procés ininterrumput des de fa anys. El centre dels EEUU es troba a la dreta.
És una situació similar a la de França.

Si vols guanyar unes eleccions als EEUU, no has d'anar al centre, has d'anar a la dreta. Ja sé que això és difícil d'entendre des d'Europa -on el cas és invers- però la realitat és aquesta.

El principal problema de Barack Obama és que es presenta per el Partit Demòcrata.
Als USA un govern demòcrata és l'excepció. És molt difícil guanyar unes eleccions sota el signe de l'ase.

Tal com avui comentava Antonio Caño a El País, des de la II Guerra Mundial, només quatre presidents han estat demòcrates.
En més de 60 anys, quatre presidents: El més estimat, John F. Kennedy, el van assassinar; el seu successor -sense passar per eleccions- Lyndon Johnson, va pendre possessió en un avió i no va optar a la reelecció; el tercer, Jimmy Carter, va ser un fracàs i va ser derrotat severament, i l'últim Bill Clinton, va guanyar per què el vot republicà es va dividir al presentar-se un candidat a la dreta del Partit Republicà, Ross Perot, a més de George Bush. Si només hi hagués hagut un candidat de dretes, aquest hagués guanyat, ja que la dreta va obtenir més vots.

En definitiva, en més de 60 anys, només dos candidats han guanyat en una elecció enfront un candidat Republicà: Kennedy i Carter.

I això no és per què els republicans presentin candidats més brillants, sinó per què estan més ben posicionats en un país que està escorat a la dreta.

La FOX espanyola

Sempre havia pensat que el model dinformatius de la nord-americana FOX News era impossible que es realitzés a Europa, i menys aprop de casa nostra.
A nivell radiofònic hi havia la COPE, però em semblava inversemblant que sorgís una televisió amb vocació de tenir gran audiència prancticant aquest tipus d'informatiu.

Estava equivocat. L'he trobat. És la Sexta.

Aquests dies d'estiu, després de veure el programa sobre "crims imperfectes" que fan a la Sexta d'una a 2/4 de dues, sense voler seguia les notícies a través d'aquest canal de televisió impulsat pel govern de Zapatero.

Els informatius de la Sexta notícias tenen tot allò que un informatiu digne no ha de tenir i que sí que té FOX News:

- Sectarisme. Tot el que fan els uns és fantàstic i els altres horrible
- Demagògia. Allò important és allò versemblant, no allò real.
- Populisme. Utilitzen l'imaginari popular més primitiu per buscar audiència
- Espectacle. Si no et diuen que és un informatiu et pensaríes que és un reality show.
- Sensacionalisme. Prima l'interés per allò morbós i escabrós
- Holliganisme. No cal informar, som els més forofos de tots, amb Espanya,amb l'esquerra, amb Obama, contra els EEUU, etc.

Sort que aquesta és el braç mediàtic del nou socialisme!

Vist lo vist, espero que PRISA aguanti l'embit!

Saber comunicar

Les nostres institucions no saben comunicar. Fa temps que ho penso, però és que cada dia em donen més arguments per continuar pensant-ho.
Primer va ser la crisi de la sequera i el "mini-trasvassament"- s'hauria de fer un manual com a exemple de mala comunicació- després la campanya del "som-hi" que tot i els esforços esmentats, només ens n'hem assabentat els quatre malalts de la cosa.

Però és que fa quatre dies hem assistit a un exemple de manual sobre el que no s'ha de fer en comunicació.

A principis de setmana el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, responsable del turisme de Catalunya, va presentar la gran aposta del seu departament en matèria de turisme "Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que està dins del Pla Estratègic de Catalunya 2005-2010".

Aquest pla pretén emular la tradició dels països anglosaxons d'aprofitar els mites, les llegendes i les històries autòctones com a reclam pel turisme. Huguet ha fet referència a l'heroi escocès William Wallace o al monstre del llac Ness per explicar que personatges com el bandoler Serrallonga permetrien renovar l'oferta turística i adequar-la a les necessitats dels segle XXI.

Al cap d'uns dies, el Ministeri d'Indústria presenta les dades d'ocupació turística estrangera del mes de juliol d'aquest any: Catalunya ha perdut un 12% de turisme estranger respecte el juliol de l'any passat.

És inevitable que tots mentalment associem les dues notícies. I el nostre cervell defineixi una com a problema i l'altra com a solució.
Sembla com si el conseller proposés el "Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles" com una mesura per intentar redreçar les males dades turístiques.
Tant l'oposició, com sobretot el sector turístic estan que trinen: Una de les principals indústries del país, que suposa l'11% del PIB de Catalunya està fluixejant i el conseller ens proposa el bandoler Serrallonga com a solució"

El conseller no ha aconseguit cap dels objectius comunicatius del seu projecte: ha quedat tapat per les males dades de l'ocupació estrangera, ha donat arguments a l'oposició i sobretot, ha donat la sensació de viure fora de la realitat.

Estic convençut -espero- que una cosa i l'altra no van lligades. I també estic convençut que el conseller tenia dades sobre la baixada de l'ocupació estrangera del juliol. Com és doncs, que ha comés aquest error? Per què no ho ha fet abans de l'estiu? o a la tardor?

El problema és la planificació en comunicació. No es pot programar la comunicació sense tenir en compte el tempo i el context.
Menys planificació i més estratègia

El dilema del PSC

El PSC té un dilema. Un dilema complexa i amb una solució molt complicada.
Quin és el dilema?
Com defensar els interessos de Catalunya sense fer trontollar al partit germà, el PSOE.
Aquest dilema té una versió més actualitzada des de que governa la Generalitat de Catalunya:
Com ser percebuts pels catalans com a defensors dels interessos de Catalunya sense que la relació amb el PSOE s'en resenti

Les escenes d'enfrontament entre el PSC i el PSOE que hem viscut aquests darrers dies són intents de resoldre aquest dilema. Però el problema que té el PSC és de molt difícil solució.

Quan estava a l'oposició, el PSC tenia molt clar que la defensa dels interessos de Catalunya no passava per el que anomenàven victimisme, per el nacionalisme de Jordi Pujol sinó per el federalisme. Si l'estat espanyol s'encaminava cap a una espanya federal, l'encaix de Catalunya a Espanya es resoldria amb tranquilitat i harmonia.
De fet, era defensar els interessos de Catalunya amb tanta eficàcia com el PSOE andalús defensava els d'Andalusia.

L'any 2003 es van donar totes les condicions per a portar a terme el projecte de l'Espanya Federal, era la gran ocasió pel PSC i pel PSOE. A Catalunya hi governava el tripartit encapçalat per Pasqual Maragall i a Espanya, hi governava el federal José Luís Rodríguez Zapatero.
Però el que semblava una gran oportunitat, no es va saber aprofitar -per mil motius: l'Estatut, el PP, ETA, etc.-, i es va tornar al model clàssic, al model de Pujol, al peix al cove, al "victimisme".

I en aquest escenari ens trobem, en l'escenari clàssic de negociació entre el govern espanyol i la Generalitat, però amb una diferència: A la Generalitat governa el PSC i al Govern central, hi ha el PSOE.

Fins on pot arribar el PSC per forçar un acord positiu? Pot arribar a votar en contra dels pressupostos?

Segons el meu humil punt de vista no. El PSC ha fet el que podia fer, ni més, ni menys.

Per què? Per què no fan un pas més?

Doncs, per què tant el PSC com el PSOE hi sortiríen perdent.
El PSC no es pot permetre votar en contra del PSOE, ja que la força del PSC es basa en concentrar el vot socialista a Catalunya, sigui del PSC com del PSOE.
Si mai el PSC fés una acció dura contra el PSOE, aquest estaria temptat de presentar la Federació Catalana del PSOE a unes eleccions. Els resultats que tindria no seríen espectaculars, però seríen els suficients per impedir que el PSC tornés a governar la Generalitat. El mateix passaria a l'inversa, el PSOE no es pot arriscar a dividir el seu vot a Catalunya en unes eleccions generals.

No es faran mal, per què tenen molt més a perdre que a guanyar. És com l'acudit del malalt que arriba al dentista i l'agafa fort pels testicles "Oi, que no ens farem mal, doctor?" Hi ha massa coses a perdre com per jugar amb foc.

Un cas similar té Convergència Democràtica de Catalunya amb Unió. És l'estira i arronsa fins al límit, però la corda mai es trenca. Per què tots dos i tenen més a perdre que a guanyar.

L'únic partit que va arribar a creuar la línia vermella tot i que les dues parts i perdíen va ser IC-IU. La seva divisó va ser letal. De seguida es van tornar a unir i presentar-se junt sota les sigles de ICV-EUIA. És l'exempole més recent dels avantatges de jugar amb foc.

El PSC continuarà buscant la solució al seu dilema, un dilema difícil de resoldre, però del que de moment, no en veurem la solució.

La importància del diagnòstic

En la construcció de qualsevol estratègia política, el factor clau és el diagnòstic.
No hi ha estratègia exitosa sense un diagnòstic encertat. Si el diagnòstic és errat, no hi ha estratègia que sobrevisqui, per més elavorada que estigui.

El diagnòstic és la descripció de la situació política després d'analitza-la. A partir d'el diagnòstic es comença a construïr l'estratègia que afavoreixi els nostres interessos i que faci que culminem els nostres objectius polítics.

Tal com ha expressat José Bono, les relacions actuals entre el PSC i el PSOEtenen el seu orígen en el diferent diagnòstic que vafer cadascú de les eleccions generals del març del 2008.

El diagnòstic del PSC és que Zapatero és president del govern espanyol gràcies als vots del PSC, gràcies als 25 diputats del PSC. A més, consideren que la victòria es fonamenta en la diferència d'escons que hi ha entre el PSC i el PP de Catalunya.

En canvi el diagnòstic del PSOE és que Zapatero va guanyar les eleccions a pesar de Catalunya. És a dir, que el tripartit català li va fer perdre molts vots al PSOE a Espanya, i que aquest és justament el motiu de que victòria socialista no fós més contundent. Pel que fa als vots socialistes a Catalunya, el PSOE considera que són gràcies a Zapatero i el PSOE, però no al PSC, ja que quan el PSC es presenta sense Zapatero - a les eleccions catalanes- el PSC treu la meitat dels vots i queda segon darrera CIU.

Estem doncs, davant dos diagnòstics diferents. Un dels dos s'equivoquen. Un dels dos construeix una estratègia sobre un fonament equivocat, i per tant, no resultarà exitosa.
Jo tinc molt clar qui s'equivoca, però per ser sincers, tant el PSC com el PSOE hauríen de tenir clar a l'hora de fer el diagnòstic que qui més va fer per els 25 diputats catalans del PSC-PSOE, va ser el PP.

Quatre apunts sobre la nova guerra del Caucas

Sense voluntat d'aprofundir massa en el tema, m'agradaria apuntar quatre reflexions sobre l'agressió russa a Geòrgia:

- Des de la caiguda del mur de Berlín, hem menystingut a Rússia. Occident no ha respectat a Rússia com a la potència militar, poblacional, geogràfica i energètica que és. D'ençà fa uns anys, Rússia està volent recuperar el seu paper en el món i gràcies sobretot a la seva importància energètica, ho aconseguirà. Tots parlem de la importància de Xina en el futur, però qui relament tornarà a jugar un paper cabdal en la política mundial serà Rússia: té una geografia que li obliga, té el segon exèrcit més gran delmón, una economia que creix molt, gran fonts energètiques i el seu punt dèbil, la població, tornarà a reanimar-se d'aquí a uns anys.
Si tot això ho unim a una història imperial i a un característic lideratge autoritari, entendrem que no podem anar proposant entrar a la OTAN o a la UE a totes les repúbliques de l'exURSS sense que el gegant rus reaccioni.

- El precedent de Kosovo. La manera com Occident va reconèixer la independència de Kosovo, obre la porta a multitut de proclamacions unilaterlas d'independència en zones com el Càucas que són un mosaic ètnic. Si el que va fer Kosovo era legítim perquè si ho fa Osetia del Sud no? Moscow ha vist una manera per desestabilitzar els governs pro-occidentals que se l'hi envan de les mans.

- Una reflexió sobre estratègia. Pel que fa a la primera reacció militar de Geòrgia a la rebelió d'Osètia del Sud, hi ha hagut una nula capacitat estratègica per part de Geòrgia. La primera llei de l'estratègia és que sempre que realitzis un moviment, tinguis en compte les possibles conseqüències. Sempre has de tenir una sortida digna quan et poses en un conflicte. Mai et posis en un conflicte si no saps com sortir-ne. Com deia Sun Tsu: "Conèixe't a tu mateix i coneix a l'enemic"
Està clar que Geòrgia va menystenir la voluntat de Rússia i va sobrevalorar la capacitat del seu exèrcit i el paper dels seus aliats.

- Finalment, m'agradarà veure la reconeguda capacitat de la població europea per manifestar-se contra la guerra, sobretot la catalana, quan hi ha una guerra que no és justa. O només ens manifestem en contra dels EEUU?

La complexitat nordamericana

L'altre dia estava a casa morint-me de calor i em vaig enganxar a el quart programa sobre la història del rock que ha fet la BBC i que donava el Canal 33. Aquest capítol anava sobre el Heavy Metal, i em va portar records sobre la meva adolescència a l'institut, just abans de veure la llum i descobrir el maravellós ritme sincopat.

Per què explico això? Doncs, per què un dels episodis més destacats de la història del heavy metal segons el documental de la BBC, va ser la persecució a la que va ser sotmés aquest estil musical i que té el seu punt més àlgid amb el judici l'any 1990 contra Judas Priest per incitació al suicidi. En concret s'els acusava de trasnmetre missatges d'incitació al suicidi i l'assassinat a través de la tècnica de passar les cançons al revés.
Judas Priest van quedar finalment absolts, però l'onada religiosa i moral que va portar a terme la campanya per portar a judici a Judas Priest, va avisar que no pararia en l'intent de protegir a la joventut de les veus de Satanás.

I què hi té a veure això amb la política americana?

Doncs, que la presidenta i fundadora del Parents Music Resource Center o Centre de Recursos Musicals de Pares, l'entidad volcada a la persecució de determinades temàtiques o actituts que consideraven perniciosas en el món del Rock era ni més ni menys que Tipper Gore, dona del després vicepresident dels Estats Units, Al Gore , veritable icona del progressisme mundial -i especialment europeu- fins a l'aparició de Barack Obama.

El fet que Tipper Gore, la dona i ma dreta d'Albert Gore, el profeta del canvi climàtic, premi Nobel de la Pau? i exemple mundial per els governs progressistes, sigui una radical conservadora moral que és capaç de portar a judici a grups que creu que són el mateix diable i que envien missatgse subliminals a la joventut a través d'escoltar els vinils al revés, és una imatge boníssima que exemplifica com fins a quin punt, des d'Europa no tenim consciència de la complexitat de la política nordamericana, i per extensió de la seva societat.

Apliquem els nostres esquemes europeus a la política americana i no tenim en compte la seva complexitat, i així ens va, de sorpresa en sorpresa.