Claus per entendre les eleccions nordamericanes

Boníssima la informació que dona l'amic Xavier Batalla en el seu article dominical de La Vanguardia.

Transcric una part del seu article:

" En cuarenta años de dominio republicano, los dos únicos demócratas en llegar a la Casa Blanca, Carter y Clinton, procedieron del sur. Mc Govern, Mondale, Dukakis y Kerry, todos liberales del norte, como Obama, fueron derrotados. Por eso un exconsejero de Bill Clinton, William Galston, ha dicho ahora que habría sido mejor elegir como vicepresidente a alguien de un estado decisivo, indeciso y poblado. En 1960, un senador inexperto llamado John Kennedy se inclinó por Johnson pese a detestarlo.
¿Por qué lo hizo? Porque Johnson, texano, podía ganar en Texas, y así fué. Delaware es el sexto estado menos poblado, y Biden sólo sumó 638 votos en las primarias de New Hampshire el pasado mes de enero"

No cal dir que no podria estar més d'acord amb ell.

El contratac de Mc Cain

Ja ho va dir l'altre dia Dick Morris a la FOX, "Si Mc Cain presenta de vicepresidenta a una dona, tindrà la victòria més a prop, si a més és de mitjana edat i amb experiència gestora, millor"

Touché. Per aquí han anat els tres. Mc Cain ha presentat al seu ticket electoral:

Sarah Palin, governadora d'Alaska, 44 anys, 5 fills.

Un OPA hostil a l'electorat de Hillary Clinton. A per les "soccer mum"

Els grans guanyadors de la convenció de Denver: Els CLINTON

Més concretament, Hillary Rodham Clinton, que durant aquests dies ha donat una classe magistral d'estratègia electoral.
Una classe sobèrbia sobre posicionament.
El cor li deia una cosa i el cap una altra, Clinton com sempre, ha fet cas al cap.

El gran guanyador obviament ha estat Barack Obama, però Hillary Clinton surt reforçadíssima de la convenció de Denver. Amb la seva actuació durant dos dies -i la del seu marit- ha pogut trencar algun dels clixés, dels atributs negatius que li havíen adjudicat.

Analitzem el fruits que ha recollit la senadora per Nova York de la convenció demòcrata:

- Ningú podrà acusar-la d'haver contribuïta que Obama fracassi si finalment aquest, no arriba a la presidència dels EEUU.

- Tothom dins el partit ha vist la seva predisposició total a recolzar a Barack Obama per tal que arribi a la Casa Blanca, tot i que no forma part del tícket. Ningú del partit podrà negar-li tot el suport si mai es presenta a les eleccions (el 2012?) fins i tot Obama.

- Ha mostrat davant l'opinió pública nordamericana que sap perdre, que té fair play i que no és aquella dona prepotent i rencorosa que havíen pintat els mitjans de comunicació. Els americans han vist a una dona forta que sap lluitar, que sap formar part d'un equip i que no li cauen els anells si ha d'ajudar al seu rival de partit a guanyar les eleccions.

En definitiva, tenim una dona que s'ha posicionat de maravella per si Barack Obama cau davant Mc Cain el proper 4 de novembre. I més, tenint en compte que si guanyés Mc Cain, al 2012 tindria 76 anys.

La campanya de Hillary és una campanya que mai s'acaba. I no oblidem una cosa, tal com diuen Dick Morris i Thierry Sausez, la presidencialitat s'ha de guanyar. L'elector vol veure com pateixes, com reacciones a les adversitats, com fas el teu recorregut iniciàtic. Hillary, els Clinton continuen la travessa.

P.D: sublim la seva actuació quan ella mateixa rebutja fer votació per elegir el candidat demòcrata i demana als delegats elegir a Obama per aclamació. Mai havia vist un gest de tanta generosiat. O d'egoïsme?

Claus de les eleccions nord-americanes (1): L'escenari

El principal handicap de Barack Obama per arribar a la presidència dels EEUU no és la seva raça, ni el seu discurs, ni Hillary Clinton, ni John Mc Cain.
El principal problema és que l'escenari electoral dels EEUU és el que és. El país gira a la dreta, darrerament s'ha accentuat, però és un procés ininterrumput des de fa anys. El centre dels EEUU es troba a la dreta.
És una situació similar a la de França.

Si vols guanyar unes eleccions als EEUU, no has d'anar al centre, has d'anar a la dreta. Ja sé que això és difícil d'entendre des d'Europa -on el cas és invers- però la realitat és aquesta.

El principal problema de Barack Obama és que es presenta per el Partit Demòcrata.
Als USA un govern demòcrata és l'excepció. És molt difícil guanyar unes eleccions sota el signe de l'ase.

Tal com avui comentava Antonio Caño a El País, des de la II Guerra Mundial, només quatre presidents han estat demòcrates.
En més de 60 anys, quatre presidents: El més estimat, John F. Kennedy, el van assassinar; el seu successor -sense passar per eleccions- Lyndon Johnson, va pendre possessió en un avió i no va optar a la reelecció; el tercer, Jimmy Carter, va ser un fracàs i va ser derrotat severament, i l'últim Bill Clinton, va guanyar per què el vot republicà es va dividir al presentar-se un candidat a la dreta del Partit Republicà, Ross Perot, a més de George Bush. Si només hi hagués hagut un candidat de dretes, aquest hagués guanyat, ja que la dreta va obtenir més vots.

En definitiva, en més de 60 anys, només dos candidats han guanyat en una elecció enfront un candidat Republicà: Kennedy i Carter.

I això no és per què els republicans presentin candidats més brillants, sinó per què estan més ben posicionats en un país que està escorat a la dreta.

La FOX espanyola

Sempre havia pensat que el model dinformatius de la nord-americana FOX News era impossible que es realitzés a Europa, i menys aprop de casa nostra.
A nivell radiofònic hi havia la COPE, però em semblava inversemblant que sorgís una televisió amb vocació de tenir gran audiència prancticant aquest tipus d'informatiu.

Estava equivocat. L'he trobat. És la Sexta.

Aquests dies d'estiu, després de veure el programa sobre "crims imperfectes" que fan a la Sexta d'una a 2/4 de dues, sense voler seguia les notícies a través d'aquest canal de televisió impulsat pel govern de Zapatero.

Els informatius de la Sexta notícias tenen tot allò que un informatiu digne no ha de tenir i que sí que té FOX News:

- Sectarisme. Tot el que fan els uns és fantàstic i els altres horrible
- Demagògia. Allò important és allò versemblant, no allò real.
- Populisme. Utilitzen l'imaginari popular més primitiu per buscar audiència
- Espectacle. Si no et diuen que és un informatiu et pensaríes que és un reality show.
- Sensacionalisme. Prima l'interés per allò morbós i escabrós
- Holliganisme. No cal informar, som els més forofos de tots, amb Espanya,amb l'esquerra, amb Obama, contra els EEUU, etc.

Sort que aquesta és el braç mediàtic del nou socialisme!

Vist lo vist, espero que PRISA aguanti l'embit!

Saber comunicar

Les nostres institucions no saben comunicar. Fa temps que ho penso, però és que cada dia em donen més arguments per continuar pensant-ho.
Primer va ser la crisi de la sequera i el "mini-trasvassament"- s'hauria de fer un manual com a exemple de mala comunicació- després la campanya del "som-hi" que tot i els esforços esmentats, només ens n'hem assabentat els quatre malalts de la cosa.

Però és que fa quatre dies hem assistit a un exemple de manual sobre el que no s'ha de fer en comunicació.

A principis de setmana el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, responsable del turisme de Catalunya, va presentar la gran aposta del seu departament en matèria de turisme "Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que està dins del Pla Estratègic de Catalunya 2005-2010".

Aquest pla pretén emular la tradició dels països anglosaxons d'aprofitar els mites, les llegendes i les històries autòctones com a reclam pel turisme. Huguet ha fet referència a l'heroi escocès William Wallace o al monstre del llac Ness per explicar que personatges com el bandoler Serrallonga permetrien renovar l'oferta turística i adequar-la a les necessitats dels segle XXI.

Al cap d'uns dies, el Ministeri d'Indústria presenta les dades d'ocupació turística estrangera del mes de juliol d'aquest any: Catalunya ha perdut un 12% de turisme estranger respecte el juliol de l'any passat.

És inevitable que tots mentalment associem les dues notícies. I el nostre cervell defineixi una com a problema i l'altra com a solució.
Sembla com si el conseller proposés el "Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles" com una mesura per intentar redreçar les males dades turístiques.
Tant l'oposició, com sobretot el sector turístic estan que trinen: Una de les principals indústries del país, que suposa l'11% del PIB de Catalunya està fluixejant i el conseller ens proposa el bandoler Serrallonga com a solució"

El conseller no ha aconseguit cap dels objectius comunicatius del seu projecte: ha quedat tapat per les males dades de l'ocupació estrangera, ha donat arguments a l'oposició i sobretot, ha donat la sensació de viure fora de la realitat.

Estic convençut -espero- que una cosa i l'altra no van lligades. I també estic convençut que el conseller tenia dades sobre la baixada de l'ocupació estrangera del juliol. Com és doncs, que ha comés aquest error? Per què no ho ha fet abans de l'estiu? o a la tardor?

El problema és la planificació en comunicació. No es pot programar la comunicació sense tenir en compte el tempo i el context.
Menys planificació i més estratègia

El dilema del PSC

El PSC té un dilema. Un dilema complexa i amb una solució molt complicada.
Quin és el dilema?
Com defensar els interessos de Catalunya sense fer trontollar al partit germà, el PSOE.
Aquest dilema té una versió més actualitzada des de que governa la Generalitat de Catalunya:
Com ser percebuts pels catalans com a defensors dels interessos de Catalunya sense que la relació amb el PSOE s'en resenti

Les escenes d'enfrontament entre el PSC i el PSOE que hem viscut aquests darrers dies són intents de resoldre aquest dilema. Però el problema que té el PSC és de molt difícil solució.

Quan estava a l'oposició, el PSC tenia molt clar que la defensa dels interessos de Catalunya no passava per el que anomenàven victimisme, per el nacionalisme de Jordi Pujol sinó per el federalisme. Si l'estat espanyol s'encaminava cap a una espanya federal, l'encaix de Catalunya a Espanya es resoldria amb tranquilitat i harmonia.
De fet, era defensar els interessos de Catalunya amb tanta eficàcia com el PSOE andalús defensava els d'Andalusia.

L'any 2003 es van donar totes les condicions per a portar a terme el projecte de l'Espanya Federal, era la gran ocasió pel PSC i pel PSOE. A Catalunya hi governava el tripartit encapçalat per Pasqual Maragall i a Espanya, hi governava el federal José Luís Rodríguez Zapatero.
Però el que semblava una gran oportunitat, no es va saber aprofitar -per mil motius: l'Estatut, el PP, ETA, etc.-, i es va tornar al model clàssic, al model de Pujol, al peix al cove, al "victimisme".

I en aquest escenari ens trobem, en l'escenari clàssic de negociació entre el govern espanyol i la Generalitat, però amb una diferència: A la Generalitat governa el PSC i al Govern central, hi ha el PSOE.

Fins on pot arribar el PSC per forçar un acord positiu? Pot arribar a votar en contra dels pressupostos?

Segons el meu humil punt de vista no. El PSC ha fet el que podia fer, ni més, ni menys.

Per què? Per què no fan un pas més?

Doncs, per què tant el PSC com el PSOE hi sortiríen perdent.
El PSC no es pot permetre votar en contra del PSOE, ja que la força del PSC es basa en concentrar el vot socialista a Catalunya, sigui del PSC com del PSOE.
Si mai el PSC fés una acció dura contra el PSOE, aquest estaria temptat de presentar la Federació Catalana del PSOE a unes eleccions. Els resultats que tindria no seríen espectaculars, però seríen els suficients per impedir que el PSC tornés a governar la Generalitat. El mateix passaria a l'inversa, el PSOE no es pot arriscar a dividir el seu vot a Catalunya en unes eleccions generals.

No es faran mal, per què tenen molt més a perdre que a guanyar. És com l'acudit del malalt que arriba al dentista i l'agafa fort pels testicles "Oi, que no ens farem mal, doctor?" Hi ha massa coses a perdre com per jugar amb foc.

Un cas similar té Convergència Democràtica de Catalunya amb Unió. És l'estira i arronsa fins al límit, però la corda mai es trenca. Per què tots dos i tenen més a perdre que a guanyar.

L'únic partit que va arribar a creuar la línia vermella tot i que les dues parts i perdíen va ser IC-IU. La seva divisó va ser letal. De seguida es van tornar a unir i presentar-se junt sota les sigles de ICV-EUIA. És l'exempole més recent dels avantatges de jugar amb foc.

El PSC continuarà buscant la solució al seu dilema, un dilema difícil de resoldre, però del que de moment, no en veurem la solució.