dijous, 25 d’octubre de 2007

El gran triangulador




En posts anteriors he tractat la teòria de la triangulació, però avui voldria comentar un exemple actual de com portar a terme la política de la triangulació d'una manera brillant. En aquests cas, d'una manera molt estudiada i molt ben executada de la del president de la República Francesa, Nicolás Sarkozy.
Possiblement ningú ha anat tant lluny com ell en aquest terreny.
Tal com vaig comentar, la triangulació té una fòrmula bastant senzilla però que és molt difícil portar-la a la pràctica: tractar i resoldre temes clau dels teus contrincants, a la teva manera i mantenit un suport ampli de la teva base política i electoral.
Analitzem què ha fet en Sarko:
Va basar tota la campanya electoral en propostes que movilitzàven el seu electorat i sintonitzàven amb l'estat d'ànim de la majoria de francesos: augment de la seguretat, control de la inmigració, control de la despesa pública, potenciació de l'esforç i el treball i molt de patriotisme.
Amb aquest programa va guanyar les eleccions, però un cop va ser anomenat president, tenia clar que havia d'ampliar la base social per tal de garantir-se ser el president de tots els francesos i guanyar la reelecció.
I va presentar el nou govern,on hi figuràven a més de moltes dones, persones brillants provinents de la inmigració: Rachida Dati, ministra de justícia, Fadela Amara del moviment Ni Putes ni Submises i Rama Yade. Va anra més enllà que mai en temes de paritat i d'incorporació de les minories.
Va continuar, fitxant com a ministre d'Exteriors a un referent per l'esquerra com Bernard Kouchner, fundador de Metges sense Fronteres, i posteriorment a ell, vindríen molts més càrrecs provinents de l'esquerra francesa.
Posteriorment, va anunciar la creació de la Unió Mediterrànea per tal d'afavorir la cooperació entre la mediterrànea i va proclamar que la cooperació pel desenvolupament seria una prioritat per el seu govern. Amb Kouchner, aquesta declaració era creïble.
I fa dos dies ens anuncia que el canvi climàtic serà la prioritat de la presidència francesa de la UE del 2008, tot això després d'un discurs que supera en alarmisme mediambiental al documental d'Al Gore.

Com ha triangulat Sarkozy? A la seva manera:

- Ha agafat al partit socialista alguns dels seus temes claus, que tothom els asimilava a l'esquerra: paritat, potenciació de l'ascensor social de les minories, la cooperació pel desenvolupament i la lluita contra el canvi climàtic i a favor del medi-ambient.

- Ha continuat tractant els temes que fan mantenir fidel al seu electorat: seguretat, control de la inmigració (proves ADN), patriotisme, etc.

- I sobretot, ha deixat per els seus adversaris d'esquerres aquells temes tradicionals d'esquerres però que avui en dia són bastant impopulars o si més no, no tenen un gran atractiu electoral a la França actual: defensa dels sindicats i dels funcionaris públics, defensa dels drets dels inmigrants, defensa dels subsidis, etc.

En definitiva, ha robat al PSF els seus temes tradicionals que sintonitzen més amb la França d'avui, i els hi ha deixat els temes més antiquats o menys beneficiosos electoralment, i això, a més de fitxar líders que són referents en el PSF i, sobretot,aconseguint mantenint fidel i entusiasmat al seu electorat.
Sarko, un molt bon triangulador.
En un pròxim post, abordaré la característica clàssica de tot triangulador exitós. El primer pas que van fer tots, Blair, Clinton, Sarkozy, etc: reformar el seu propi partit.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Pot ser que l'anomenada "tercera via" tingui ara, després de Blair, la continuitat que crec que hauria de tenir a tot Europa?. És a dir, podria haver-hi a Espanya un moviment semblant?

**Clausewitz** ha dit...

sense oblidar que a França és molt usual fitxar a contrincants per fer més visible allò del divide ed impera dels romans; molt típic de la cultura política francesa.

pau ha dit...

La tercera via és un terme que s'utilitza per definir als governants d'esquerres que van cap al centre com Blair o Clinton. En aquest sentit, el Partit Demòcrata Italià de Walter Bertroni, és una tercera via en tota regla. De totes maneres, si que té continuïtat a Europa amb el cas de Sarkozy i Merkel. Segolene Royal era un intent forçat i poc consistent que no tindrà èxit fins que no fagi el que van fer Blar, Sarko i Clinton: reformar el partit.
Tots tres teníen un partit perdedor i fet unos "zorros" (en el cas de Sarko van deixar el gaullisme i van crear la UMP) i el van reformar abans de triangular.
A Espanya jo ho veig molt difícil. Aznar ho va intentar i li va sortir mig bé, al 2000, després va embogir .
Actualment al PP, no ho veig factible, només Gallardón ho sap fer, però hauria de fer-se el partit a mida.
I Zapatero, no ho vol fer. Ell aplica el manual típic del socialisme ¿francés? només amb l'economia es desplaça al centre i tot i així, no ho capitalitza.
Fixa't en els seus temes claus:
- Retirada tropes de l'Iraq
- Memòria històrica
- Regularització inmigrants
- Procés de pau
- Estatuts
- Educació per a la ciutadania, etc.

No hi ha ni un tema que atraigui a votants del PP. Són temes per els seus. No vol posar en problemes al PP, vol treure vots a IU. Ell compta que n'hi ha prou amb això. Jo cec que no.
Només a Catalunya hi ha un inici de triangulació, que és això de la casa gran del catalanisme. Mas comença per on tothom comença: reformar al partit. I a partir del partit créixer cap a diferents sectors. Li pot sortir bé o no, però s'ha adonat que amb els votants de CIU no en tindrà prou.
Estic convençut que el PSC també reflexiona sobre el tema, i de fet, la proposta del Partit Demòcrata Europeu de Maragall va per aquí.

pau ha dit...

Si Albert, però l'estratègia de Sarkozy és amb molt de fons.
El perill per ell, és que potser es passarà, va massa accelerat i vol canviar masses coses d'una societat com la francesa.