La fi d'un model

Article publicat a l'Hora Nova


Fa tres dies esclatava un escàndol polític arran de l’operació contra la corrupció urbanística que ha portat a terme el jutge Garzón i que ha suposat la detenció de destacats polítics i expolítics dels dos grans partits de Catalunya.
Paral·lelament, cada dia es van sabent més coses del saqueig d’una de les institucions culturals més importants del país, el Palau de la Música Catalana.
Des de Madrid, veiem com alts dirigents del principal partit de l’oposició estan escenifican,t davant de tothom, la lluita pel control de la quarta entitat financera d’Espanya: Caja Madrid.
La tercera entitat financera de l’estat, La Caixa, anuncia que es ven la totalitat d’una de les seves empreses estrella, AGBAR, a canvi d’ADESLAS. La icona de la nova Barcelona passa a mans franceses.
Fa mesos que les caixes catalanes estan negociant la seva fusió per tal d’evitar desaparèixer. Encara que el preu sigui precisament desaparèixer.
L’atur a Espanya no para de créixer i ja s’està acostant al 20% de la població activa. La crisi econòmica, l’augment dels subsidis i l’increment dels aturats provoca una sagnia en els comptes de l’Estat i el dèficit públic ja s’acosta al 6% del PIB.
Degut a la destrucció de llocs de treball i l’increment de l’atur, per primera vegada en els darrers quinze anys, aquest 2009 serà el primer any en què Espanya tindrà menys immigrants que a finals de l’any anterior.
L’alt nivell d’endeutament obliga l’Estat a retallar despeses i a apujar els impostos.
L’augment dels impostos provoca una reducció del consum i una contracció de la demanda.
A tot això, els ajuntaments veuen com els seus ingressos baixen espectacularment alhora que la demanada de necessitats socials augmenta exponencialment.
Posats així, un darrera l’altre, sembla que tot estigui lligat, que hi hagi un denominador comú en tot aquest seguit d’esdeveniments. I la veritat és que hi és. En menor o major mesura, tots aquests fets tenen en comú la participació del factor immobiliari.
Tots aquests esdeveniments han començat a produïr-se quan s’ha constatat que el model en el qual hem basat el nostre creixement, s’ha acabat.
És la fi d’un model. Un model de creixement urbanístic que ha estat el motor de la nostra economia durant aquestes gairebé dues dècades.
Ha caigut el sector immobiliari i han començat a fallar moltes coses. Moltes coses aparentment allunyades de la construcció depenien d’ella, depenien d’un model insostenible.
I quin era aquest model? M’ho va definir molt gràficament un empresari en plena eufòria immobiliària: “Val molt més el terreny on tinc la fàbrica que el que produirà la fàbrica en els propers anys. Surt molt més rentable vendre el terreny i viure bé, que l’esforç de treballar, crear riquesa i llocs de treball”.
Ja es veia que un model així no portava enlloc. I ara veiem que la fi d’un model també té conseqüències. Conseqüències importants.
Haurem de començar a construïr un nou model de creixement. Trigarem anys. Esperem que sigui millor.

L'estratègia de La Caixa

Enmig de l'escàndol Millet, ha passat gairebé desaparcebuda una notícia que és transcendental per l'economia i la indústria del país. No només perquè afecta a una empresa important i un sector bàsic -l'aigua- sinó perquè representa una escenificació de l'estratègia de La Caixa. I tot el que afecta a La Caixa, en aquest petit país, és important.

Un dels vaixells insígnia de les empreses controlades per La Caixa, Agbar, ha estat venut a la francesa Suez. El nou símbol de Barcelona, la Torre Agbar, passa doncs a mans franceses.

A canvi, La Caixa passa a adquirir el 100% de l'asseguradora mèdica Adeslas, de la qual Agbar tenia el 55% de les accions. A més, l'entitat catalana ha d'aportar una important quantitat de milions per acabar de comprar l'asseguradora.

Quina és l'estratègia que motiva aquests moviments? Quins són els objectius?

La nova estratègia de La Caixa es basa en tres punts molt clars i que tindran importància en el futur:

- Refinanciació de l'entitat i venda de participacions industrials. La Caixa, com totes les entitats financeres es troba en un moment complicat en què ha de retornar molts crèdits i a més, ha d'assumir una important morositat. Fruit d'aquesta situació, necessita recapitalitzar-se. Això ho farà sobretot abandonant algunes de les seves participacions industrials, com és el cas d'Agbar i d'altres que vindran. No oblidem que Criteria és un dels principals holdings industrials d'Espanya.

- Retorn al sector financer. Part de l'estratègia de La Caixa passa per tornar a fer el que millor sap fer: el negoci bancari. Hi haurà doncs, una concentració en la missió amb la qual l'entitat va ser fundada, en perjudici de la indústria.

- El negoci de les assegurances. D'aquí de la importància de la compra d'Adeslas. Adeslas és l'asseguradora de salut líder a Espanya, amb tres milions de clients. Aquesta compra reforça el paper de La Caixa en el món assegurador, ja que amb la seva filial SegurCaixa Holding l'asseguradora de La Caixa té un pes important en les assegurances de vida i les pensions.
La Caixa ha vist que el negoci assegurador és la continuïtat natural del negoci bancari. I ha invertit en el que creu que serà el futur. Vol un bon posicionament per controlar un negoci clau en la societat del futur.

Aquest tercer punt és el que té importància per al conjunt de la societat, ja que La Caixa apunta a assegurar-se un sector clau i pilar del nostre estat del benestar: l'assistència sanitària.

La Caixa sempre apunta cap a on van els trets. No acostuma a equivocar-se. Ens està indicant que les mútues de salut i les assegurances sanitàries tindran molt més pes en el futur. Més importància del sector privat en l'assistència sanitària.

Caldrà tenir-ho en compte. No oblideu que abans que esclatés la bombolla immobiliària, de fet en el seu moment més àlgid, l'entitat catalana va vendre la seva participació en Colonial i va sortir del negoci immobiliari. Va ser a mitjans del 2006. Tots sabem què va passar després...

Pel·lícules en versió subtitulada

El cinema sempre ha estat una arma propagandística molt important.

Des de l'aparició de Youtube, aquesta arma pot ser utilitzada per tothom per transmetre un missatge polític amb una important efectivitat.

Hi ha però, dos elements claus en la utilització d'aquesta nova eina:

- La psicologia dels personatges. S'intenta reafirmar estereotips utilitzant personatges de ficció amb un comportament exagerat.

- L'humor. Sense humor aquest tipus de vídeos no tenen recorregut. És el fet que siguin més o menys divertits el que fa que els vídeos circulin.

Aquesta eina és important per reafirmar marcs mentals prèviament construïts.

No cal dir que si la pel·lícula és àmpliament coneguda, millor.

Us adjunto dos exemples que mostren molt clarament el poder d'aquestes armes a mans de segons quines ments:

El cop de porta de Montserrat Nebrera

A proposta d'un insigne lector d'aquest bloc, avui parlaré de la fugida de la Montserrat Nebrera del Partit Popular.

La seva marxa ha estat una crònica d'una mort anunciada. Des que va entrar al PP es veia que aquesta aventura acabaria malament.

Els objectius que segons ella justificaven la seva entrada al PPC -regenerar la política, fer del PP un partit central a Catalunya, etc - ja mostraven el desconeixement que ella tenia de la societat i la política catalana i la dificultat per aconseguir els seus objectius.

Montserrat Nebrera és el que els nordamericans anomenen un outsider.

Quan era dins del PPC ja es comportava com a tal -parlava clar, no encaixava bé dins l'estructura del partit, era mediàtica, tenia una carrera professional exitosa fora de la política, etc.- però ha estat amb la seva marxa quan s'ha visualitzat més que ella és això: una outsider.

La seva marxa ha tingut tots els ingredients de la persona que vol fer carrera política presentant-se com algú que no prové del "món de la política" sinó del carrer, de la societat:

- Populisme. Ha desprestigiat la màxima institució del país, la representació política del poble de Catalunya, dient que no serveix de res, que val més que la tanquessin. Ella sap que sense Parlament no hi hauria política i, per tant, és demagògia, però li és igual perquè el que ella pretén és sintonitzar amb bona part de la societat que pensa d'aquesta manera.

- Parla clar. La seva manera de parlar i la convicció de les seves intervencions fa que sigui creïble i connecti amb molta gent que la sent. Fuig del políticament correcte i això la gent ho agraeix.

- Valentia. Tota la seva actuació té un cert aire heroic. S'ha de ser molt valent per intentar fer del PP un partit líder a Catalunya i més ara, per intentar regenerar la política.

- Bona imatge pública. És una molt bona comunicadora. Mai no deixa indiferents els mitjans i té una imatge pública molt bona. És doncs una seductora nata. Atrau i reté l'atenció.

- Focalitza. La crítica a Aznar que fa en el seu llibre i que es coneix quan surt del PP, és un gest clar de populisme. Fixeu-vos-hi.
Nebrera diu que Aznar considera que la societat catalana està malalta. No és casual que Aznar ocupi un lloc rellevant en la seva sortida: focalitza en un dels principals "papus" de Catalunya una idea molt cruel (odia als catalans). Aquesta crítica descarnada a un dels "dimonis col·lectius" de Catalunya dient el que diu dels catalans, fa que òbviament bona part de la societat catalana empatitzi amb la Montse Nebrera just en el moment en el què surt del PP.

En definitiva, un cop de porta d'algú que surt de la política per tornar al carrer, però que es prepara per tornar-hi a entrar ben aviat. El que no tinc tan clar és si els resultats l'acompanyaran.

SCCIEP

Aquest dimarts dia 20 d'octubre es constitueix la SCCIEP, la societat que ha d'aglutinar i coordinar tots aquells que ens dediquem a la comunicació política.

És una iniciativa del prolífic amic Toni Aira i d'en Marc Puig, degà del Col·legi de Publicitaris de Catalunya, entre altres persones.

Va ser un honor per a mi, que em convidessin a sumar-me a aquesta iniciativa des de bon principi.

En un moment en el que en el sí de la societat catalana hi ha una certa sensació de buidor, iniciatives com la SCCIEP ajuden a situar el país en el lloc que ens correspon.

Per als qui ens dediquem a aquestes coses, és una molt bona notícia que mica a en mica, el nostre país es vagi acostant als països capdavanters en la professionalització de la comunicació política.

L'acte del proper dimarts 20 a les 19h al Palau Robert, acte fundacional de la SCCIEP, anirà sobre els speechwriters catalans i sobre l'storytelling, aquest darrer, un tema que m'apassiona.

Felicitats a tots!

La creativitat en les ciutats turístiques

Aquest és el títol de les jornades que organitza el CETT conjuntament amb la UB i la UPC en el marc de l'Any Cerdà, el propers 22 i 23 d'octubre del 2009 a Barcelona.

Creativitat, turisme i ciutat. Aquests són els eixos de les jornades per on passaran destacats especialistes.

A mi m'han convidat a parlar de les ciutats marca, el divendres 23 d'octubre.

Us animo a mirar el programa i a pensar sobre el que pot ser el motor clau de les ciutats capdavanteres del futur: la creativitat.

Programa del seminari La creativitat en les ciutats turístiques des de l'imaginari de Cerdà

Costa vs Costa

Ricardo Costa, RIC per als amics, es va plantar i amb una contundència gens habitual va desafiar Mariano Rajoy i va anunciar que ell continuava com a secretari general del Partit Popular a València. A no ser que s'obrís una comissió d'investigació interna.

Costa va desafiar clarament Gènova i Francisco Camps va recolzar aquest desafiament. Per voluntat pròpia o per interés, això no ho sabem.

La direcció nacional del Partit Popular encara està desconcertada i no sap exactament quin camí seguir, a més la peculiar manera d'afrontar els problemes de Mariano Rajoy fa que la sensació de desconcert sigui encara més gran.

Però és que darrera Ricardo Costa hi ha moltes més coses. Entre elles, el seu germà Juan.

I és que la partida que s'està jugant a València no s'entén sense la figura de l'exministre d'Aznar i germà de RIC, Juan Costa.

Encara que molta gent no s'enrecordi, Juan Costa era la persona que representava l'oposició dins del Partit Popular al lideratge de Mariano Rajoy després de les últimes eleccions generals.

Després de la segona derrota consecutiva de Mariano Rajoy davant Rodríguez Zapatero, un sector del PP liderat per Esperanza Aguirre i el PP de Madrid i amb el suport mediàtic d'El Mundo i la COPE, va demanar la dimissió de Mariano Rajoy i la realització de primàries dins del partit per elegir el nou líder nacional.

Esperanza Aguirre va suspesar presentar-se a les primàries però finalment ho va descartar per tal de no posar en perill la seva carrera política en cas d'una derrota. Finalment, es va consensuar entre el sector del PP de Madrid, el sector pròxim a José Maria Aznar i el sector pròxim a Rodrigo Rato, el nom de Juan Costa com a candidat alternatiu a Rajoy.

Durant uns dies, tota la premsa del país va estar seguint Juan Costa per veure si finalment disputaria el lideratge del PP a Mariano Rajoy. Finalment, Costa va llençar la tovallola i va renunciar a presentar batalla.

I en part ho va fer degut a l'important suport que Rajoy va rebre de Francisco Camps, líder d'un dels principals "bastions" electorals del Partit Popular i recelós del poder que pogués tenir el PP de Madrid en el cas que l'opció Costa hagués triomfat. Seguidament altres barons regionals del partit, com Nuñez Feixó, també van donar suport a Rajoy per tal que el PP de Madrid no aconseguís tot el poder del PP nacional.

No va ser casual que el congrés que havia de tornar a elegir Rajoy com a president del partit es fés a València.

Tampoc no és casual que davant tot l'affaire Gürtel, el nom que es posi sobre la taula des de la direcció del PP sigui el del secretari general del PP valencià, Ricardo Costa, germà de Juan.

En aquest context, no és gens estrany que Ricardo Costa hagi plantejat un pols a Rajoy, ja que s'està desenvolupant una jugada més d'aquesta partida que es diu "batalla pel control del PP".

I és que a través de l'actuació del "Bigotes" perilla Francisco Camps, el gran suport de Rajoy. I Rajoy ho sap. I sap que sense Camps el seu lideratge seria molt més feble. D'aquí que intenti prescindir de qualsevol menys de Camps i que sigui tan comprensible amb l'actuació del president valencià.

Però Camps està molt més feble del que aparentment sembla i d'aquí ve el pols de Ricardo Costa.

El PP valencià està dividit en tres parts que coincideixen amb les tres províncies de les quals Camps només controla totalment València, amb l'ajuda de la seva amiga Rita Barberà. Però a Alacant el partit està dividit i en bona part controlat pels partidaris de l'expresident Zaplana. I a Castelló, l'inefable Carlos Fabra i Juan Costa són els que tenen el control del partit.
En aquest sentit, va ser molt interessant l'actuació de Carlos Fabra durant el dia d'ahir. Va ser el primer en ratificar Ricardo Costa i en desautoritzar Mariano Rajoy i dos dels seus puntals: Maria Dolores de Cospedal i Gonzalez-Pons.

A València s'està produïnt un pols que va molt més enllà de les "costes llevantines", s'està produïnt un nou episodi de la batalla pel control del Partit Popular. I no és casual que el cognom Costa hi torni a tenir un paper important.