Aquesta imatge de seguidors del nou alcalde de Roma, Gianni Alemanno del partit postfeixista Aliança Nacional, celebrant la presa de possessió del càrrec amb la salutació romana, que avui publica el País, m'ha recordat l'extraordinari llibre de Mark Mazower, La Europa Negra.
En el mateix diari, la notícia de portada era "La UE prepara la expulsión de 8 millones de inmigrantes sin papeles".
En l'Europa Negra, Mazower, fa una anàlisi històrica dels darrer mig segle XX a Europa. Una anàlisi que arriba a una conclusió esfereidora: el totalitarisme està molt més arrelat a la cultura política europea del que ens sembla.
Per a mi, més que l'Europa negra és l'Europa eterna. Aquesta Europa que mai n'apèn. El tot o res, la frivolitat infinita que condueix a l'horror infint.
Europa es troba inmersa en un procés de canvi -sociològic, demogràfic, econòmic- que dóna signes de ser un inici al populisme i la resposta sempre és la indiferència.
Ens trobem en un context idoni per el resorgiment del populisme i del feixisme, només l'economia fa que no ens trobem a les portes d'uns nous anys 30.
Tot Europa gira a la dreta i vol una dreta molt més dura. La dreta guanya a tota la UE llevat de la Península Ibérica.
I part de la culpa que aquest gir sigui més dur i populista és dels nostres líders d'opinió. Han estat donant l'esquena a la gestació d'un sentiment de frustació i desesperança que s'ha produït en el sí de la societat europea. I aquests sentiments comencen a cristal·litzar. A principis del s.XXI, la immigració és el factor que catalitza tot aquests sentiments.
El problema som nosaltres els europeus i la nostra frivolitat. Passem de ser els més tolerants del món a ser els més intolerants. Passem del "papers per tothom" a "camps de concentració per a immigrants". Mai hi ha termes mitjos, és sempre el tot o res.
Tant avesats a donar lliçons als EEUU i fent de l'insult a Bush l'esport nacional i no ens hem adonat que ens estem acostant al precipici. Els EEUU utilitzen sempre la tàctica del "pal i la carrota", combinen duresa i mà esquerra. Utilitzen el "poli bo" i el "poli dolent" alhora. Nosaltres pasem de que tots els polis siguin bons, a que tots siguin dolents. El tot o res.
És l'Europa eterna, i si hi ha algún lloc a Europa que no es doni mai per aludit, aquest és Catalunya. Nosaltres continuem com si la UE fos un paradís progressista. És el Fòrum 2004 com a metàfora.
Com diu Mazower i no parava de repetir Henry Kissinger: "Tots els grans totalitarismes del s.XX, han nascut a Europa"
.jpg)
.JPG)
5 comentaris:
Tot i que no comparteixo alguns punts del teu anàlisi, crec que observes bé la tendència de fons, la reflexió de fons és realment bona.
No obstant, crec que estem lluny d'uns nous anys 30, però el què si et puc dir és que com italià d'adopció la foto em fa mal. molt mal...
Com a vigatà et podria parlar de l'excepció que confirma la regla. Dius, i hi estic totalment d'acord, que a la Península Ibèrica l'extrema dreta no guanya, però a Vic aquesta ja és la segona força. Avui mateix, al ple municipal, el seu líder feia espectacle treient a la llum un cas al més pur estil Rodney King (la diferència és que ell deia que la polícia encara s'havia comportat massa bé contra dos africans imputats en el cas).
Només vull posar un toc d'alerta a l'hora d'aplicar el joc de mà dura, ja que si endureixes el discurs contra la immigració, llavors estàs jugant a una lliga que l'altra ja té guanyada de fa temps (a Vic, CiU va endurir el discurs i llavors PxC va guanyar 3 regidors).
Ho sé Albert.
Guillem,
Jo no defenso més màdura en immigració, Déu m'en guard.
El que assenya-lo és de que s'ha tractat aquest tema amb massa frivolitat i això ens porta a que la gent busqui la mà dura.
És el que passa sempre a casa nostra: basculem d'una posició a la contrària,quan el més lògic seria no optar ni per una posició ni per una altra.
El cas de Vic és molt simptomàtic.
Descrius un panorama preocupant. De totes maneres Europa bascula també a nivell polític (tot i que Espanya sempre va a l'inrevès). A finals dels noranta es va viure el gran esplendor de la socialdemocràcia: Jospin, Blair, Schroeder. La triada roja. Ara tenim Sarkozy (com es diu el premier francès? Ho hauria de buscar, per algo serà...), Cameron al caure, Merkel, Berlusconi... i Europa gira a la dreta, és evident.
Però fixem-nos que als països que han tingut més impacte migratori històric tampoc hi ha incidit amb tanta força l'extrema dreta, i tots els fenòmens s'han apagat amb certa celeritat.
Tornarem a la socialdemocràcia en cinc anys?
De totes maneres, coincidisc amb la immigració com a pedra angular d'Europa, però acàs abans no n'hi havia? No n'hi havia a Espanya, però sí a Anglaterra, Alemanya, França...
Cento,
Entenc el que vols dir, però fixa't en l'evolució:
- L'extrema dreta ha fracassat, però per què la dreta ha assumit part del seu discurs (el cas francés és paradigmàtic)
- L'esquerra pot guanyar d'aquí a 5 anys (jo en tinc els meus dubtes) però només si va abandonant el discurs més d'esquerres tal com va fer Blair, com fa Veltroni, com farà l'esquerra a França, etc.
A Europa tot es mou cap a la dreta i la clau és troba en la inmigració (en diuen globalització). Europa és un continent cansat i poruc, que té por del futur. I això sempre és perillós
Publica un comentari a l'entrada