Construïr ponts o un "fosso"?

En estratègia electoral a l'inici d'una legislatura, una de les decisions més importants que haurem de pendre després d'analitzar totes les dades que ens deixen les eleccions és si hem de cavar un "fossat" o hem de construïr ponts.

Un cop analitzat d'on ens venen els vots, per on perdem votants i a quin partit van a parar, començarem a traçar l'estratègia que ens permeti guanyar les properes eleccions.

La nostra estratègia ha de respondre a la pregunta: ponts o fosso?

En teoria, el partit que no ha obtingut suficient suport electoral per accedir al govern es veu obligat a construïr ponts amb els electorats dels altres partits per així afavorir, que aquests votants passin de votar a un altre partit a votar-te a través dels ponts imaginaris que he de construïr.

En canvi -també en teoria- el partit que ha aconseguit esdevenir guanyador i que compta amb un suport electoral potent, el que ha de fer és cavar un enorme fosso imaginari al voltant dels seus votants per tal d'evitar el desplaçament d'aquests cap a altres partits.
La teoria diu doncs, que si tens votants, la teva màxima prioritat és mantenir-los i en canvi, si no en tens suficients, el teu objectiu és anar-ne a treure'n dels rivals.

Jo sóc partidari de no contruïr fossos, de només construïr ponts, ja sé que és més arriscat però a l'hora també té més premi. En definitiva, sóc més partidari de jugar a l'atac que no de conservar el resultat. Tenint clar, que un bon atac només és possible si es construeix primer una bona defensa.

Però com es construeixen els ponts i els fossars?

Els ponts i el fosso són metàfores de les nostres intencions, per tant són construccions imaginàries sobre la nostra voluntat electoral. El que realment volem descriure quan construïm aquestes metàfores són les nostres espectatives electorals, la nostra intenció: volem aconseguir votants d'altres partits o retenir els nostres votants.

Per aconseguir que aquestes construccions imaginàries es materialitzin només ho podem fer a través de la semilogia: dels símbols, dels senyals, del comportament, dels missatges, etc.
És a través de la nostra actuació, del nostre programa, de les nostres propostes, dels nostres missatges com es van construïnt els ponts o els fossars.
Si ens interessa construïr ponts, el que haurem de fer és acostar-nos simbolicament a les espectatives dels votants que volem aconseguir i que van votar a una altra opció política.
Ens haurem d'acostar al seu univers simbòlic i molt possiblement a l'univers simbòlic del partit al que van votar. Segurament, el que haurem de fer és acostar-nos al "centre" electoral.
El mestre més gran a l'hora de construïr ponts va ser Bill Clinton en la seva segona campanya presidencial i l'art utilitzat per a la construcció de ponts va ser la triangulació sota la direcció del mestre-constructor Dick Morris.
En canvi, si la nostra opció estratègica és mantenir els nostres votants renunciant als votants dels partits rivals, el que haurem de fer és destruïr ponts i cavar un "fosso" al voltant del nostre espai electoral.

I com s'aconsegueix això?
Doncs, distanciant-nos tant com poguem dels nostres rivals. Allunyant els nostres votants de les propostes dels rivals. Creant una dinàmica de confrontació, de diferenciació política, de blanc o negre, de l'elimminació dels matissos.
Quan els partits polítics són més contraris, més distants en postures polítiques, socials, etc. més difícil esdevé que el vot canviï de bàndol. Sorgeix però, el perill de l'abstenció.

Si us hi fixeu bé, en un moment difícil a l'hora de construïr grans majoriescom l'actual, els partits polítics tendeixen més a cavar fossos que a construïr ponts.


Quanta tàctica, que poca estratègia!