Rendir cuentas

Amb aquest títol, el president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero, publica avui un article a La Vanguardia on demana disculpes als ciutadans de Catalunya i més concretament als usuaris de rodalies de RENFE, dels problemes que han sorgit a causa de l'arribada del TGV a Barcelona.
Com ja he comentat anteriorment, Zapatero és un bon comunicador i a més, utilitza astutament totes les tècniques de la comunicació política sempre que ho creu necessari.
Per ell, l'arribada del TGV a Barcelona és un prioritat política, ja que del graner català depenen moltes de les seves opcions a repetir mandat. Però les coses del tren no han anat bé a casa nostra, i com que és una infraestructura que necessita temps i no es pot resoldre amb quatre dies, ha aplicat la lògica del millor és comunicar i comunicar bé.
Estic d'acord amb aquesta visió, a més mala gestió, més comunicació. El ciutadà pot entendre que les coses no funcionin, que hi hagin problemes, però el que no admet és que no se l'informi, que s'el menystingui, que no s'el mimi.
Tenim molts exemples de mala comunicació en pèssima gestió: el prestige, l'11-M, el Carmel, etc. La comunicació és molt important quan les coses van maldades. Si es comunica bé, tothom és més comprensible i l'error es minimitza.
D'aquí que Zapatero hagi aplicat multitut de tècniques de comunicació política en la crisi dels trens de Barcelona:
- Després dels primers problemes, va convocar una roda de premsa on anunciava una data oficial per l'arribada del TGV, el 21 de desembre. És una bona jugada si surt bé, ja que llances el missatge de compliment i rigor amb el calendari previst, però és molt arriscat perquè si surt malament, llances el misstage contrari.

- Va enviar a el Secretari d'Estat Infraestructures, Víctor Morlán, a instal·lar-se a Barcelona i dirigir l'arribada del TGV a Barcelona. Aquesta és una bona decisió, ja que projectes el missatge que per el teu govern, aquesta obra és una prioritat alhora que transmets proximitat.

- Quan tot anava enpitjorant, diumenge passat, va venir ell personalment a visitar l'estat de les obres, reunir-se amb els alcaldes, amb els veïns, etc. És un clàssic, el lider que s'interessa per els problemes de la gent i s'aproxima als problemes.

- Article a La Vanguardia, on assumeix tota la culpa i demana disculpes. Jo sempre recomanaria un gest així: ser humil i demanar perdó si les coses van malament i assumir tota la responsabilitat de les errades.

Un cop crec que Rodríguez zapatero ha actuat habilment utilitzant tècniques de comunicació política i institucional, també crec que ha comès cets errors que fan que aquests gestos no tinguin gaire utilitat. Per què en el fons, la comunicació política per sí sola no és res, hi ha d'haver un projecte comú i ambiciós, un relat que fonamenti la comunicació.
Errors que s'han comès:
- Individualització de la comunicació. Aquest és el més important. Si vols comunicar bé, tots els agents del govern que intervenen en un projecte han de comunicar a l'unísol. Només Zapatero ha fet tots aquests gestos: Només ZP ha demanat disculpes, RENFE i la Magadalena Álvarez no, al contrari. Només Zapatero ha anat a l'Hospitalet, Magdalena Álvarez i Víctor Morlán no. Només el president espanyol té talante, es disculpa i intenta informar amablement, la RENFE i ADIF no, etc. És a dir, la comunicació, o s'aplica a tots els nivells de la institució, del govern o no té efectes positius, ja que els missatges positius i els negatius s'anul·len mútuament.

- La manca de relat en la resposta. Molt bé, molt bones paraules i disculpes, però ja està? i les responsabilitats? Aquí també ha fallat la comunicació. Quan tens previst demanar disculpes i admetre que no s'ha estat a l'alçada i s'ha produït un prejudici als ciutadans per culpa teva, has de reforçar-ho amb algún gest d'autoritat que llanci el missatge a la ciutadania que això no es tornarà a repetir i que qui ha fet una mala gestió, no continuarà gestionant. Calia que el relat fos complert i que finalitzés amb algún gest d'autoritat amb algún àmbit de responsabilitat.

- L'elavoració de les llistes electorals del PSOE. La por a una possible victoria del PP ha fet que Zapatero hagi optat per posar com a cap de llista de cada província a algún peix gros del govern: ministres, secretaris d'estat, etc. Magdalena Àlvarez serà cap de llista per Malaga i Víctor Morlán per Osca. Això és un error, per què en el cas del TGV, fa que no puguis destituïr cap dels dos màxims responsables dels desori, i per tant, dones el missatge que passi el que passi, encara que la gestió sigui nefasta, no hi haurà dimisions per protegir els interessos electorals del PSOE. Mal missatge a la ciutadania.

En definitiva, en comunicació, o comuniquem tots o no comuniquem. Les idees precedeixen a la comunicació. Per comunicar, cal saber què volem comunicar, com comunicar-ho i perquè volem comunicar-ho. Zapatero coneix molt bé el com i el per què, li falta el què

L'efecte Cuní

Llegint el bloc d'en Camil Ros, m'he animat a escriure un post sobre un fenòmen que fa temps que observo i que trobo que té una gran importància en política catalana actual: L'efecte Cuní.
Josep Cuní, és un experimentat professional i poseeix un instint periodístic insaciable que ha fet que el seu programa "Els matins de TV3" s'hagi convertit en un fenòmen en la seva franja horària, però sobretot, en qui marca l'agenda de la política catalana.
Des de fa quatre anys, aquest programa marca l'agenda política d'aquest país, i sobretot, marca l'agenda al govern català.
Amb un olfacte precís per a sel·leccionar els temes amb més impacte social, amb un desplagament de mitjans importantíssim que fa que en cinc minuts pugui tenir a un redactor allà on es produeixi la notícia i amb un estil d'entrevista i debats que fa que l'entrevistat acabi dient el que ell s'havia proposat, és dir, la notícia, Josep Cuní s'ha convertit en la persona que decideix quins temes seran notícia i quins temes seran els tractats per els polítics. És a dir, ell marca l'agenda.
I quan l'agenda vé marcada per els altres mitjans -sobretot La Vanguardia, però també el Periódico i l'Avui - ell amplifica o minimitza el tema segons el seu criteri.
Josep Cuní, seguint la tradició anglosaxona de programes incisius sobre política s'ha convertit en un dels principals culpables de la dificultat del govern de la Generalitat per fer una bona comunicació. I això, el posar en dificultats al poder, és el millor elogi que se li pot fer a un periodista independent.
El govern sempre va a remolc de la notícia, sempre es veu enredat en la xarxa creada per en Cuní i no sap com sortir-s'en. L'efecte Cuní fa que encara es visualitzi més la poc afortunada política comunicativa del govern, del tripartit i del d'entesa. Molts caps de gabinet, assessors,responsables de comunicació, etc. del govern estan preocupats per l'efecte Cuní, són conscients de les seves conseqüències, però no poden o no saben com combatre'l.
L'efecte Cuní només es pot combatre amb lideratge i això vol dir aconseguir controlar l'agenda. Com aconseguir-ho?
- Amb una estratègia comunitativa pròpia, clara i ambiciosa.
- Acabant amb el vedettisme de tots els consellers, directors generals, etc. que frisen per sortir al programa del Cuní a la mínima que els conviden. Com diria aquell, els agrada més estar convidats al program d'en Cuní, que a un nen una piruleta. En Cuní decideix qui parla, quan parla i sobre que parla.

Ni comunicació ni informació

Els que ens dediquem a aquests temes de la política i la comunicació, sempre ens queixem que els polítics confonen la comunicació, el fet de comunicar amb la informació, amb informar.
Per molts polítics comunicar és enviar notes de premsa, convocar rodes de premsa, anuncis, etc. informant sobre els acords que han prés, les inauguracions que han realitzat, els nous serveis posats en marxa, etc. En definitiva, el polític, la administració, la institució, l'empresa, és a dir, l'emissor, informa d'una manera activa al seus representats, els ciutadans, el receptor, que reben la informació d'una manera passiva. Escolten i prou. Això és informació, no comunicació.
La comunicació parteix de la necessitat d'aprofitar de totes les eines que tenim a les nostres mans per tal de que com a administració, polític, etc. interactuem amb els nostres ciutadans i podem fer-los arribar tota la nostra acció de govern, les nostres prioritats, el nostre model de societat, però alhora rebre totes les seves opinions sobre el que estem fent, tots els seus temors i les seves preocupacions.
Per a informar només se n'ha de ser un, per comunicar s'han de ser dos. És la meteixa diferència que hi ha entre la política 1.0 i la política 2.0. La comunicació és 2.0
Molts responsables polítics tenen por d'aquest intercanvi, és més, creuen que és negatiu, i que la interacció entre polític i ciutadà es realitza cada quatre anys, per les eleccions.
Adoptar aquesta postura és un gran error. El ciutadà vol saber que es fa des de l'administració, vol conèixer als polítics i vol dir-los la seva opinió. I valoren a aquells que els tenen en compte tot això i no tenen por de comunicar amb els seus representats. I a més, ens serveis per modificar algun punt de vista, copsar el grau d'acceptació del nostre projecte. Ens serveix per pulir i afinar el missatge.Els resultats també afavoreixen als que volen comunicar per i amb els ciutadans.
En el cas de l'arribada del TGV a Barcelona, ha fallat tot, no només no s'ha comunicat amb els usuaris de rodalies i amb el conjunt de la ciutadania sinó que ni tan sols s'ha informat. Com es pot realitzar una despesa tant important en infraestructures i no comunicar-ho bé? Com es pot arribar a la situació actual? Per què no s'afavoreix la transparència i s'informa de la situació real? Es pensen que la gent no ho entendria?
El més trist de tot, és que esperen que arribi la crisi per contractar una consultoria especialitada en comunicació de crisi. I ja és massa tard. Ja s'ha perdut massa temps sense comunicar. La gent ja no ho valorarà, o més ben dit, ho valorarà, però malament.

El gran triangulador

En posts anteriors he tractat la teòria de la triangulació, però avui voldria comentar un exemple actual de com portar a terme la política de la triangulació d'una manera brillant. En aquests cas, d'una manera molt estudiada i molt ben executada de la del president de la República Francesa, Nicolás Sarkozy.
Possiblement ningú ha anat tant lluny com ell en aquest terreny.
Tal com vaig comentar, la triangulació té una fòrmula bastant senzilla però que és molt difícil portar-la a la pràctica: tractar i resoldre temes clau dels teus contrincants, a la teva manera i mantenit un suport ampli de la teva base política i electoral.
Analitzem què ha fet en Sarko:
Va basar tota la campanya electoral en propostes que movilitzàven el seu electorat i sintonitzàven amb l'estat d'ànim de la majoria de francesos: augment de la seguretat, control de la inmigració, control de la despesa pública, potenciació de l'esforç i el treball i molt de patriotisme.
Amb aquest programa va guanyar les eleccions, però un cop va ser anomenat president, tenia clar que havia d'ampliar la base social per tal de garantir-se ser el president de tots els francesos i guanyar la reelecció.
I va presentar el nou govern,on hi figuràven a més de moltes dones, persones brillants provinents de la inmigració: Rachida Dati, ministra de justícia, Fadela Amara del moviment Ni Putes ni Submises i Rama Yade. Va anra més enllà que mai en temes de paritat i d'incorporació de les minories.
Va continuar, fitxant com a ministre d'Exteriors a un referent per l'esquerra com Bernard Kouchner, fundador de Metges sense Fronteres, i posteriorment a ell, vindríen molts més càrrecs provinents de l'esquerra francesa.
Posteriorment, va anunciar la creació de la Unió Mediterrànea per tal d'afavorir la cooperació entre la mediterrànea i va proclamar que la cooperació pel desenvolupament seria una prioritat per el seu govern. Amb Kouchner, aquesta declaració era creïble.
I fa dos dies ens anuncia que el canvi climàtic serà la prioritat de la presidència francesa de la UE del 2008, tot això després d'un discurs que supera en alarmisme mediambiental al documental d'Al Gore.

Com ha triangulat Sarkozy? A la seva manera:

- Ha agafat al partit socialista alguns dels seus temes claus, que tothom els asimilava a l'esquerra: paritat, potenciació de l'ascensor social de les minories, la cooperació pel desenvolupament i la lluita contra el canvi climàtic i a favor del medi-ambient.

- Ha continuat tractant els temes que fan mantenir fidel al seu electorat: seguretat, control de la inmigració (proves ADN), patriotisme, etc.

- I sobretot, ha deixat per els seus adversaris d'esquerres aquells temes tradicionals d'esquerres però que avui en dia són bastant impopulars o si més no, no tenen un gran atractiu electoral a la França actual: defensa dels sindicats i dels funcionaris públics, defensa dels drets dels inmigrants, defensa dels subsidis, etc.

En definitiva, ha robat al PSF els seus temes tradicionals que sintonitzen més amb la França d'avui, i els hi ha deixat els temes més antiquats o menys beneficiosos electoralment, i això, a més de fitxar líders que són referents en el PSF i, sobretot,aconseguint mantenint fidel i entusiasmat al seu electorat.
Sarko, un molt bon triangulador.
En un pròxim post, abordaré la característica clàssica de tot triangulador exitós. El primer pas que van fer tots, Blair, Clinton, Sarkozy, etc: reformar el seu propi partit.

La base per guanyar unes eleccions: el Relat

En un procés electoral hi ha multitut de factors que intervenen i que fan ballar el resultat en una direcció o una altra, però per la meva experiència i la meva observació, hi ha un factor que és el determinant i que tots els polítics que són recordats i valorats per la ciutadania tenen: un bon relat.
Un bon relat, no es pot planificar a mesos vista, no es pot improvitzar. El relat és la unió de molts factors que cristal·litzen en un candidat que té un discurs comprensible i esperançador per la ciutadania.
El relat és l'articulació d'un discurs creïble, harmònic, esperançador i necessari per els electors.
Per tal que el discurs polític sigui creïble i es converteixi en relat, tots els factors que hi intervenen -programa, candidat, trajectòria del candidat, partit, etc.- han d'estar amb total harmonia amb el discurs proposat. El relat és tot: passat, present i futur concentrat en un discurs polític encarnat per un candidat. Si alguna cosa grinyola, ja no pot ser un bon relat.
Hi ha quatre característiques bàsiques d'un bon relat:
- El candidat ha de transmetre preparació i lideratge, ha de representar el relat i portar-lo a terme.
- El context on s'enmaraca l'elavoració del relat és determinant. El relat ha de contenir anhels i respostes als neguits de la gent en un context determinat. Pot ser en temps de guerra, de crisi, de bonança, etc.
- Ha de contenir elements essencials, ancestrals de la societat, ciutat, nació a la que parla. Ha de tocar la fibra en l'escència d'allò comú.
- Un relat no és tal sinó transmet esperança en el futur

Totes aquestes característiques han d'encabir-se en una forma senzilla, atractiva i emocionant. La forma és molt important, per això en diem relat, perquè el relat fa molt més comprensible una proposta política.
Qualsevol relat -una pel·lícula, un llibre, un conte - és compresible per a tothom, per què té una estructura clàssica i per què és fàcil de recordar.
Hi ha però una altra fase, què és en la que hi intervé la comunicació política i és en harmonitzar tots els elements per tal que el relat es comuniqui de manera eficaç.

Triangulació (II)

L'estratègia de la triangulació formulada per Dick Morris i aplicada per multitut de polítics amb més o menys èxit, es visualitza molt millor a través de la imatge del triangle.
El triangle, és un triangle equilàter, amb el vèrtex sospès just al mitg de la base. La triangulació, implica l'ús de les solucions d'ambos partits (conservadors i progressistes) per a resoldre cada nou problema.
Implica l'adopció de les millors popostes de cada partit i la formulació d'un tercer enfoc que descarti les solucions que no han funcionat i que incorpori les que funcionen.
Al combinar allò millor del programa de cada partit, el triangulador més exitós, deixa enrera al pitjor.
L'objectiu principal de la triangulació, és solucionar els problemes que animen, que motiven, als votants de l'adversari. Si els solucionem els problemes - a la nostra manera- que els motiven a votar al nostre adversari, aquests electors es desmotiven i en els millors dels casos o bé s'abstenen o bé, ens voten i en els pitjors dels casos, no estan tant movilitzats.
Per exemple: Si ets d'un partit progressista, potencia la sanitat pública i l'extensió de serveis, alhora que incentiva el control de la despesa i incorpora mesures que afavoreixin la responsabilitat i el rigor en els serveis: incorpora una taxa sanitària per alguns serveis, que freni l'abús del servei públic.
Si ets d'un partit conservador, potencia el sistema de xecs per l'accés a l'educació, però a l'hora, augmenta considerablement la despesa en l'escola pública per tal que aquesta estigui en igualtat de condicions i assoleixi el mateix prestigi que la privada i la concertada.
Per descomptat, solucionar els problemes que animen el programa polític de l'adversari, és només la meitat de la batalla. Hem també, d'impulsar un programa potent per solucionar els problemes dels nostres votants tradicionals.
Així doncs, els principis de la triangulació són:
1. Solucionar els problemes de l'altre bàndol
2. Utilitzar solucions d'ambdós parttits per fer-ho
3. Mantenir l'atenció en els temes de la nostra pròpia agenda tradicional

Falta algo, ZP

L'amic Julián Santamaria (director de NOXA i exdirector del CIS) m'ha comentat més d'una vegada, que el president Rodríguez Zapatero és un fanàtic, un obsessiu de les enquestes i que sovint el truca per comentar dades i analitzar les diferents enquestes, al ser ell un dels més grans experts en estudis d'opinió d'Espanya.
De fet, ZP, és un polític que controla molt bé totes les eines que ha de controlar un polític en les societats actuals: tarannà (talante), comunicació i enquestes. Comunicativament és un bon candidat. És molt disciplinat en la comunicació, utilitza molt els seus assessors, i innova en l'utilització de de les noves eines de la comunicació política.
La seva recepta és molt senzilla: Diu el que la gent vol sentir d'una manera senzilla i amable i a més, amb una forma, un llenguatge modern.
És a dir: enquestes+ talante + comunicació. La formula és la idònea.
I doncs, com és que es troba en un empat tècnic amb el PP? Què falla?
El fons. Les idees, la ideologia.
La gent, no percep que darrera Rodríguez Zapatero hi hagi una estratègia, uns valors, unes conviccions clares. Perceben que es guia massa per els estats d'ànim de la ciutadania (enquestes), per el tacticisme, per el dia a dia.
Totes les reformes que ha intentat endagar, han quedat a mitges -estatut, procés de pau, memòria històrica- per què li ha faltat la convicció, la trajectòria política que tenen els líders. Amb un contingut més profund i amb la comunicació i imatge que té, ZP, estaria a molta distància del PP.
El polítics que han esdevinguts líders nacionals, són els polítics que a més de ser bons comunicadors, transmetíen una idea de nació, de país, amb convicció. I la gent, se'ls creia i s'hi sumava. Són el cas de JF Kennedy, Bobby Kennedy, Reagan, Miterrand, Clinton, Pujol, Sarkozy, Blair, Maragall.
A Zapatero, li passa una mica com a la Segolene Royal. No es visualitza bé, quina idea d'Espanya té, a part que sigui un país més modern i amb més drets que la del PP.
El relat, el discurs no és complert, no és harmònic i s'abusa massa dels impactes: promeses xec, videos,etc.
Com diria aquell, la comunicació, no ho aguanta tot.

PD: Està molt bé el vídeo nou Z de Zapatero, ara, no m'agrada gens que el president del govern -tot i que sigui en broma- es dediqui a maltractar l'idioma. No està l'educació espanyola per anar fent bromes.

Triangulació (I)

"Utilitzi les seves eines per a reparar el cotxe dels altres" Dick Morris

La teoria de la triangulació, és una estratègia teoritzada per Dick Morris, l'estratega de Bill Clinton durant 20 anys, i que es basa en les situacions on l'electorat es divideix en dues parts molt semblants. En empats permanents.
Tots tenim una idea sobre el que representa cada partit, sobre els valors que representen, sobre les prioritats i sobre els interessos que tenen.
Al llarg del temps, s'ha anat identificant a les dues grans corrents ideològiques amb certs temes i amb certs problemes. Així doncs, temes com la seguretat, la baixada d'impostos, el control de la inmigració, la moral, la religió, etc. són temes que els associem a als partits conservadors. En canvi temes com l'educació pública, el medi-ambient, el multiculturalisme, la pujada d'impostos, etc. són temes que els associem als partits d'esquerres.
Hem acabat associant no només les solucions sinó també els problemes amb un partit o l'altre.
La identificació de certs problemes amb certs partits, ens dona una gran oportunitat estratègica: la possibilitat de solucionar els problemes del bàndol contrari.
Quan solucionem els temes que tothom relaciona amb el bàndol oposat, eliminem la seva raó de ser, el sentit de la seva existència.
La idea és treballar per solucionar els problemes que motiven als votants de l'altre bàndol, per tal de debilitar-los políticament.
No es tracta d'agafar les solucions del contrari, ni de canviar les teves respostes tradicionals, sinó de solucionar les preocupacions que fan que l'electorat contrari es motivi, a la teva manera.
Si ets un polític d'esquerres, intenta contenir la despesa, intenta baixar alguns impostos i redueix els delictes i veuràs com els votants conservadors es redueixen. Si ets un polític conservador, millora l'educació pública, millora els serveis socials i preocupa't pel medi-ambient i veuràs com guanyes votants.

No me llamo José Luís

Molt bona comunicació política per part dels dos polítics catalans en el programa "Tengo una pregunta para usted". Tots dos teníen apresa la lliçó, tots dos s'adreçàven de manera descarada als seus targets o grups d'electors. Llamazares, no.
Duran i Lleida tenia molt clar el missatge que volia transmetre i ho va fer:
- Moderació, moderació i moderació. Ell considera que una gran part de l'abstenció a Catalunya, són electors que es defineixen de centre i que no estan a gust amb els debats que es produeixen a Catalunya.
- Pactisme i negociació. És a dir, peix al cove.
- Infraestructures i estatut
- Petits empresaris, comerciants i autònoms

Carod-Rovira volia dirigir-se també als seus electors que estan descontents amb el funcionament de la política catalana, però sobretot, amb la relació amb l'estat espanyol:

- Fermesa i convicció
- independentisme tranquil
- independentisme sense mirar els cognoms
- Republicanisme i llibertat d'expressió

El més interessant però, van ser les anècdotes, ja que són allò que crea més empatia a la gent i fa que el missatge arribi amb més claretat als diferents targets.
De Duran en destacaria dues:
- La discussió amb la senyora musulmana sobre el vel. Duran va aprofitar l'ocasió per dir allò del que pensen molts dels seus votants, alhora que mantenia els equilibris amb la llibertat religiosa. No va contestar la pregunta, però el missatge va ser claríssim "i venen s'han d'integrar i adaptar-se a la nostra cultura. Els nostres valors són millors"
- També va ser molt destacat, els intents de contensió i moderació que feia quan contestava totes les preguntes, agraïnt les preguntes i amb tó afable i moderat: era un missatge al conjunt de la ciutadania espanyola en el sentit de tranquilitzar-los en el cas que el partit guanyador hagi de pactar amb CIU.

De Carod en destacaria moltes, però que es resumeixen en una:
- Com aprofita les situacions personals per llançar el seu missatge. L'anècdota del nom i el cognom per llançar diferents missatges: és igual el cognom per ser independentista, les mentides sobre Catalunya i sobre ell, i sobretot, el ja n'hi ha prou.
El ja n'hi ha prou del "català emprenyat" amb el tracte rebut per Espanya, va cristal·litzar amb el ja n'hi ha prou quan li van canviar el nom. L'anecdota del nom, va simbolitzar moltes coses, simbolitza l'Espanya que no ens entèn i que no ens vol entendre.
En Carod ho va veure desseguida i va aprofitar l'ocasió per a dir el que molts catalans han volgut dir quan han creuat l'Ebre i els han canviat el nom "Perdone, yo me llamo Josep Lluís". Fixeu-vos en com el clima de la seva resposta va inscrescendo a mida que ell vau que té una ocasió d'or per comunicar el que volia comunicar.
En comunicació, l'anècdota és molt millor que el discurs, la metàfora molt millor que l'article.
Dos bons comunicadors que van saber aprofitar les anècdotes -vel i nom- per comunicar el seu missatge. El problema per ERC, és que en Carod no es presenta a les eleccions del març.

A cinc mesos de la gran batalla

Article publicat a l'Hora Nova el mes de setembre


A falta de mig any per a les properes eleccions al Parlament espanyol –si no es produeix un avançament- el partit es planteja interessant i molt obert.
A l’Estat espanyol mai no s’ha produït un canvi de govern després de la primera legislatura d’un govern, però tampoc s’havia produït mai una alternança en el govern després d’una majoria absoluta. I tot és degut al fet que les darreres eleccions es van produir en un context extraordinari, inusual: dos dies després de l’atemptat més gran mai comès a Europa. Ningú no sap el grau d’influència que va tenir aquest esdeveniment a l’hora d’anar a votar. És per això que en els dos principals partits –i també en els altres-s’estan produint uns moviments tàctics, que només es donen en situacions d’empat tècnic i que només s’entenen en situacions com l’actual, en què els partits no compten amb un referent electoral vàlid en les darreres eleccions generals i en què els indicadors amb què compten per saber l’estat de l’opinió pública –sondejos, eleccions, participació en referèndums, etc.- donen resultats contradictoris.
Els principals indicadors d’aquest desconcert són els moviments gens habituals que s’estan produint en el PSOE i el PP a l’hora de confeccionar les llistes electorals. Ha trascendit que José Bono encapçalarà la llista per Toledo i que, tant Alberto Ruiz-Gallardón com Rodrigo Rato, s’estan posicionant per assolir un lloc a la llista que els asseguri l’escó al Congrés dels Diputats. Tots els polítics de pes que han mostrat públicament la seva aspiració a dirigir els seus respectius partits i, per tant, el país, es volen assegurar de trobar-se entre els 350 diputats que s’asseuran la pròxima legislatura al Congrés de Madrid. Perquè és només formant part d’aquest reduït grup que es pot aspirar a ser cap de l’oposició en cas que el candidat del propi partit perdi i es vegi obligat a cedir el lloc. Aquests moviments són habituals en el cas d’un candidat de l’oposició que es presenta per tercera vegada, però no ho és tant en el cas d’un president del govern i un líder de l’oposició, en les mateixes eleccions i quan només és la segona vegada que es presenten.
Tots aquests moviments demostren incertesa i aquesta incertesa es veurà reflectida en l’estratègia que els dos partits faran d’ara fins les eleccions: el PP intentant transmetre una imatge de més moderació alhora que provant de mantenir actius els sectors més radicals i desmotivar els de l’adversari; i el PSOE també mostrant una imatge més centrada, alhora que exaltant l’acció de govern més exitosa –economia, Llei de Dependència, etc.- i sobretot intentant que el PP no es quedi en exclusiva la defensa de la idea d’Espanya, d’aquí de la campanya ja iniciada de “Gobierno de España”.
En circumstàncies normals Rodríguez Zapatero no hauria de tenir problemes en repetir mandat, però hi ha diversos factors que fan que això no estigui del tot clar: en primer lloc el ja esmentat 11-M, que fa que no sapiguem si aquell resultat va ser fruit dels atemptats o bé si ja estava consolidat; en segon lloc, els principals objectius de la legislatura –el procés de pau i els estatuts- no han obtingut els resultats esperats; un altre factor és el descontentament que hi ha entre els grans graners de vot socialista, sobretot a Catalunya; també influenciarà la corrent conservadora a nivell europeu, i finalment, el resultat de les darreres eleccions municipals.
Històricament qui guanya en vots a les eleccions municipals, acaba guanyant les generals i, en les darerres, el PP va guanyar per 156.000 vots el PSOE. També tenim clar que amb una participació del 73% el PSOE guanya, i que si és per sota del 70% el que guanya és el PP.
Tots aquests factors fan que el PSOE no tingui clar com acabarà la batalla, tot i l’optimisme de Zapatero. Prova d’això són els dubtes de Manuel Chaves de convocar les eleccions a Andalusia el mateix dia que les generals, per por a que aquestes segones li dificultin les seves ja tradicionals majories. Però Rajoy tampoc no les té totes, ja que un dels indicadors més transcendents a l’hora d’afrontar unes eleccions, la valoració dels líders, el suspèn en totes les enquestes, que li donen una puntuació amb la qual difícilment pot aspirar a guanyar les eleccions. D’aquí vé el vídeo del 12 d’octubre on volia reforçar la seva imatge de president.
És a dir que el PP ho té tot a favor llevat del candidat i en canvi el PSOE no té uns bons indicadors llevat en el cas del candidat. No cal ser cap expert per veure doncs que viurem un final de mandat, una pre-campanya i una campanya en què el PSOE exaltarà la imatge de Zapatero i PP farà brillar més les sigles que no pas el candidat.
En clau catalana aquestes eleccions seran molt importants perquè, tant si es vol com si no, afectaran de manera notable la política catalana i sobretot, el Govern.
El principal objectiu de tots els partits serà el de mantenir posicions, un objectiu molt difícil per a alguns i fàcilment assumible per als altres.
Ens trobem doncs davant una de les convocatòries electorals més obertes i interessants dels darrers anys, en què els estrategues, assessors, etc., dels diferents partits, tindran una importància cabdal, ja que les seves decisions poden esdevenir clau per al resultat final. El més irònic del cas és que, després de tant esmentar-lo, la clau de la victòria a la presidència del govern d’Espanya la pot tenir el sofert “català emprenyat”.

Entendre l'economia

Un vídeo editat per el Banc Central Europeu que explica de manera molt didàctica el funcionament de l'economia.

http://www.typepad.com/t/trackback/843382/21161171

Adam Smith va fracassar

Escena de la pel·lícula "Una mente maravillosa" on el protagonista John Forbes Nash, alliçona als seus companys sobre la importància d'una bona estratègia, en aquest cas, la cooperació per assolir uns objectius comuns.
Adam Smith fracasó...