A cinc mesos de la gran batalla

Article publicat a l'Hora Nova el mes de setembre


A falta de mig any per a les properes eleccions al Parlament espanyol –si no es produeix un avançament- el partit es planteja interessant i molt obert.
A l’Estat espanyol mai no s’ha produït un canvi de govern després de la primera legislatura d’un govern, però tampoc s’havia produït mai una alternança en el govern després d’una majoria absoluta. I tot és degut al fet que les darreres eleccions es van produir en un context extraordinari, inusual: dos dies després de l’atemptat més gran mai comès a Europa. Ningú no sap el grau d’influència que va tenir aquest esdeveniment a l’hora d’anar a votar. És per això que en els dos principals partits –i també en els altres-s’estan produint uns moviments tàctics, que només es donen en situacions d’empat tècnic i que només s’entenen en situacions com l’actual, en què els partits no compten amb un referent electoral vàlid en les darreres eleccions generals i en què els indicadors amb què compten per saber l’estat de l’opinió pública –sondejos, eleccions, participació en referèndums, etc.- donen resultats contradictoris.
Els principals indicadors d’aquest desconcert són els moviments gens habituals que s’estan produint en el PSOE i el PP a l’hora de confeccionar les llistes electorals. Ha trascendit que José Bono encapçalarà la llista per Toledo i que, tant Alberto Ruiz-Gallardón com Rodrigo Rato, s’estan posicionant per assolir un lloc a la llista que els asseguri l’escó al Congrés dels Diputats. Tots els polítics de pes que han mostrat públicament la seva aspiració a dirigir els seus respectius partits i, per tant, el país, es volen assegurar de trobar-se entre els 350 diputats que s’asseuran la pròxima legislatura al Congrés de Madrid. Perquè és només formant part d’aquest reduït grup que es pot aspirar a ser cap de l’oposició en cas que el candidat del propi partit perdi i es vegi obligat a cedir el lloc. Aquests moviments són habituals en el cas d’un candidat de l’oposició que es presenta per tercera vegada, però no ho és tant en el cas d’un president del govern i un líder de l’oposició, en les mateixes eleccions i quan només és la segona vegada que es presenten.
Tots aquests moviments demostren incertesa i aquesta incertesa es veurà reflectida en l’estratègia que els dos partits faran d’ara fins les eleccions: el PP intentant transmetre una imatge de més moderació alhora que provant de mantenir actius els sectors més radicals i desmotivar els de l’adversari; i el PSOE també mostrant una imatge més centrada, alhora que exaltant l’acció de govern més exitosa –economia, Llei de Dependència, etc.- i sobretot intentant que el PP no es quedi en exclusiva la defensa de la idea d’Espanya, d’aquí de la campanya ja iniciada de “Gobierno de España”.
En circumstàncies normals Rodríguez Zapatero no hauria de tenir problemes en repetir mandat, però hi ha diversos factors que fan que això no estigui del tot clar: en primer lloc el ja esmentat 11-M, que fa que no sapiguem si aquell resultat va ser fruit dels atemptats o bé si ja estava consolidat; en segon lloc, els principals objectius de la legislatura –el procés de pau i els estatuts- no han obtingut els resultats esperats; un altre factor és el descontentament que hi ha entre els grans graners de vot socialista, sobretot a Catalunya; també influenciarà la corrent conservadora a nivell europeu, i finalment, el resultat de les darreres eleccions municipals.
Històricament qui guanya en vots a les eleccions municipals, acaba guanyant les generals i, en les darerres, el PP va guanyar per 156.000 vots el PSOE. També tenim clar que amb una participació del 73% el PSOE guanya, i que si és per sota del 70% el que guanya és el PP.
Tots aquests factors fan que el PSOE no tingui clar com acabarà la batalla, tot i l’optimisme de Zapatero. Prova d’això són els dubtes de Manuel Chaves de convocar les eleccions a Andalusia el mateix dia que les generals, per por a que aquestes segones li dificultin les seves ja tradicionals majories. Però Rajoy tampoc no les té totes, ja que un dels indicadors més transcendents a l’hora d’afrontar unes eleccions, la valoració dels líders, el suspèn en totes les enquestes, que li donen una puntuació amb la qual difícilment pot aspirar a guanyar les eleccions. D’aquí vé el vídeo del 12 d’octubre on volia reforçar la seva imatge de president.
És a dir que el PP ho té tot a favor llevat del candidat i en canvi el PSOE no té uns bons indicadors llevat en el cas del candidat. No cal ser cap expert per veure doncs que viurem un final de mandat, una pre-campanya i una campanya en què el PSOE exaltarà la imatge de Zapatero i PP farà brillar més les sigles que no pas el candidat.
En clau catalana aquestes eleccions seran molt importants perquè, tant si es vol com si no, afectaran de manera notable la política catalana i sobretot, el Govern.
El principal objectiu de tots els partits serà el de mantenir posicions, un objectiu molt difícil per a alguns i fàcilment assumible per als altres.
Ens trobem doncs davant una de les convocatòries electorals més obertes i interessants dels darrers anys, en què els estrategues, assessors, etc., dels diferents partits, tindran una importància cabdal, ja que les seves decisions poden esdevenir clau per al resultat final. El més irònic del cas és que, després de tant esmentar-lo, la clau de la victòria a la presidència del govern d’Espanya la pot tenir el sofert “català emprenyat”.