dilluns, 10 de desembre de 2007

La confrontació




D'ençà les primeres eleccions democràtiques a les corts espanyoles, qualsevol canvi de govern ha estat precedit per una confrontació política duríssima.
Després de la confrontació -que ha de ser forta, insuportable- es produeix un canvi polític. No sé els motius per a tal comportament. Suposo que quan l'ambient es converteix irrespirable, el votant culpabilitza al govern del mal ambient social i posa a l'oposició a governar per veure si així baixa la tensió.

El cert és que aquest fenòmen no ha fallat fins a dia d'avui. Així, fent memòria trobarem que:

- L'UCD, guanya les dues primeres eleccions -1977, 1979- amb una majoria destacable, però el canvi de color en el govern espanyol, la majoria absoluta del PSOE del 1982, es produeix després d'una enorme confrontació social i política que té el seu punt culminant en l'intent de cop d'estat del 23F del 1981.

- El PSOE guanya les dues següents eleccions (1986, 1989) amb absoluta tranquilitat, sobretot per la fractura de la dreta espanyola, però a principis dels anys 90, comença una època de confrontació política i social que és a punt de provocar el canvi polític a les eleccions de 1993, i que quan la confrontació s'aguditza del 93 al 96, el canvi finalment es produeix a les eleccions de 1996.
Si ens en recordem, aquestes eleccions es van celebrar en un ambient social i polític duríssim: GAL, Cas Roldán, cas Mariano Rubio, FILESA, etc.

- El PP deprés de governar durant quatre anys amb minoria, aconsegueix la majoria absoluta al 2000, en un ambient de placidesa política i social. Al cap de quatre anys, la societat espanyola torna a estar terriblement confrontada degut a l'actuació del govern del PP amb majoria absoluta i amb alguns temes com a bandera de la confrontació: Guerra de l'Iraq, Prestige i té la seva colminació amb l'11-M.
Fruït d'aquest ambient, es produeix el tomb en les eleccions del 13 de març del 2004, i el PSOE retorna al poder després de vuit anys.

Si ens fixem en aquest històric, entendrem l'estratègia de confrontació que el PP ha portat a terme en l'última legislatura. Una estratègia que té un desgast per el mateix PP, però que sobretot, suposa un desgast per el govern i que té un objectiu claríssim: provocar un ambient de confrontació que deslegitimi al govern i faci possible l'alternança.

I si això és així, per què el PP han frenat la crispació i des de fa uns mesos estan volent transmetre una imatge més moderada i allunyada de la crispació que hi havia durant els primers tres anys i mitg?
Doncs, per què saben que una confrontació fins a l'últim dia, només beneficia al PSOE, ja que si la confrontació és molt elevada, la participació puja i amb una alta participació, només han guanyat una vegada, al 1996 -la dulce derrota segons González, amb una participació del 77,5%- i en canvi amb una baixa participació, tenen moltes més possibilitats de victòria.

L'estratègia ha estat confrontació total durant gairebé tota la legislatura amb l'objectiu de crear un clima de crispació per obtenir els resultats que dona aquest clima: movilització dels propis votants, deslegitimació del govern i de l'acció de govern - gobierno irresponsable- i provocar l'abstenció d'una part de l'electorat del govern, el que s'ha anomenat "l'esquerra volàtil" que interioritza els arguments del clima d'opinió, i prefereix quedar-se a casa i no votar. I, a sis mesos de la fí de la legislatura, rebaixar la confrontació, per tal que aquesta no movilitzi als votants de l'esquerra. És a dir, no volen passar-se de frenada. Segurament consideren que han aconseguit els objectius que s'havien marcat -arribar amb opcions a les eleccions- i l'últim que volen és que es produeixi una movilització que els hi dificulti collir els resultats. Després de la confrontació, al PP l'interessa una baixa participació (per sota del 72%) i en canvi, el PSOE només té un objectiu, aixecar la participació, i aquestes alçades, només hi ha una eina per aconseguir-ho: arribar a les eleccions amb un clima de crispació antre els dos grans partits que els fagi movilitzar als seus votants i superar el 72% de participació.

3 comentaris:

**Clausewitz** ha dit...

abstenció, heus ací la clau!

David ha dit...

Doncs jo segueixo pensant que la gent no pot deixar-se enredar per aquestes coses. O és que algú pot pensar que el PP és molt moderat i de centre després de protagonitzar una desena de manifestacions de clar signe extremista?? És veritat que molta gent vota per la sensació del moment, com es va poder veure arran de l'11-M.

Sincerament, se'm fa difícil de pensar que l'estratègia "moderada" que ara vol imprimir l'equip de Rajoy, Elorriaga, etc... acabi reeixint davant l'agressivitat que se li exigeix des de les terminals mediàtiques populars. En aquest sentit, la COPE ja ha començat una campanya directa contra Gallardón a veure si salven el número 2. Jo crec que poca gent al PP confia en la seva victòria.

Salutacions!

pau ha dit...

David,

Si t'hi fixes, l'estratègia del PP és forçar la màquina per transmetre la imatge que en Zapatero és un irresponsable extremista entregat als catalans. Tenen la sort que el context els ajuda -trencament de a treva, política exterior, etc-
Així ells es poden presentar com el partit del sentit comú.
No oblidis la regla número u d'una confrontació electoral: mai menystinguis al teu enemic.
Si en alguna cosa creuen els votants del PP és en la victòria, i ells aniran tots a votar. La clau està si hi van tots els del PSOE